Les regates de vela llatina fan aigües

Últimament, amb motiu de “Palamós Terra de Mar 2010” i de la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010”, hem fet una sèrie de reflexions sobre el moviment associatiu al voltant de les embarcacions tradicionals i de les trobades de vela llatina. El panorama que hem dibuixat entre tots no és per tirar coets. I la situació encara és més descoratjadora després de l’anul•lació del “II Campionat de Catalunya de Vela Llatina”, que s’havia de celebrar dissabte passat al Port de la Selva, par manca d’inscripcions.

El dia 30 de juny, la Junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela enviava una nota dient que “el campionat de Catalunya és l'esdeveniment més important de la FCV i de la Classe”, i que a través d’aquesta prova “es demostra a la FCV el potencial que tenim, i per això us demanem un esforç”. El comunicat afegeix que d’aquest es esforç en depenen les ajudes que dóna o pugui donar la FCV a la Classe Vela Llatina. Per tant, la Junta insisteix que “seria necessari i important que hi hagués la màxima representació de barques de vela llatina, per deixar de ser d’una vegada els més marginats i oblidats, si volem que la vela llatina tingui futur a mig termini i no quedi com un pou de vells nostàlgics, per no tenir relleu generacional”.

La nota afegeix que, per motius d’organització, cal inscriure’s uns quants dies abans. I, per donar facilitats, s’anuncia que no es demanarà el certificat de medició. Però sí que cal que tots el patrons i tripulants tinguin la llicència federativa; i s’ofereix la possibilitat de treure’s la llicència per un dia (20 €), molt més barata que la anual (50 €).

Al cap d’una setmana, el 8 de juliol, dos dies abans de celebrar-se la competició, el secretari de la Classe Vela Llatina, Joaquim Soler, enviava aquest comunicat:

“S'ha hagut d'anul•lar el Campionat de Catalunya per manca d’inscripcions dins del temps reglamentari. Com sabeu, en tota manifestació esportiva seriosa és imprescindible la inscripció dins d'un termini que ja es va advertir i que estava en l'anunci del campionat. Lamentem profundament que aquesta hagi estat la causa. Esperem que això es tingui en compte en futures ocasions ja que ha estat motiu de una sanció verbal a mi, com a Secretari - fet que he lamentat molt-, i ha posat en un mal lloc el col•lectiu de la vela llatina dins de la Federació Catalana de Vela. Això ens afectarà no sols en les futures relacions amb la Federació Catalana de Vela, sinó també en el projecte de futur de la vela llatina”.

No sé si el futur de la vela llatina passa per les regates. Aquesta és una discussió que he sentit molts cops: la competició com a incentiu per atraure els joves cap a la navegació tradicional. Personalment, tinc els meus dubtes. A Catalunya, la vela llatina de competició no té res a veure amb la que es fa a Múrcia o les Canàries. Allò sí que és esport de competició; un esport d’equip, a més, que requereix tripulacions ben entrenades i coordinades. Només cal veure una regata de bots canaris o murcians per adonar-se que té tots els al•licients per atraure la gent jove cap a aquest esport. Tampoc no tenim, entre la nostra flota tradicional, un tipus d’embarcació que faci les funcions d’un monotip de regates, com podria ser la dorna gallega. La dorna no és un monotip pròpiament dit, perquè no són totes idèntiques; però sí que, dins d’unes mides determinades –les de 9 quartes de quilla, per exemple-, són molt similars i poden competir juntes. A més, és una classe molt estesa i això fa que hi hagi flotes bastant nombroses a diversos punts de la costa gallega. Per tant, en aquest escenari, competició i navegació tradicional conviuen perfectament. Però a Catalunya, no hi ha dues barques de vela llatina iguals, tret dels sardinals, que potser són les més similars. Això obliga a obtenir certificats de medició que permetin competir en igualtat de condicions a embarcacions molt diferents; i segurament reglamenta, complica i treu emoció a les regates que no tenen una classificació clara fins que no s’aplica el temps compensat.

 Regata de dornas a l'Encontro de Cambados 2005

Ni tan sols tenim una flota de bots de regates com la que hi ha a Cala Gamba i a altres clubs mallorquins; vaixells tradicionals modificats, amb aparells sobredimensionats, amb burdes, mordaces i altres elements de la vela moderna, necessaris per a poder dominar l’aparell i treure’n el màxim rendiment; embarcacions ràpides i esportives per a gent jove i en forma. I sé de què parlo perquè en tinc una, el “Corb Marí”, guanyador de la Diada de Mallorca de l’any 2003. El vaig comprar just després d’aquesta competició i sempre dic que ho vaig fer amb vint anys de retard.

El Corb Marí tripulat per joves regatistes a la Diada de Mallorca 2003
(Foto d'autor desconegut)

Els puristes poden dir que totes aquestes “modernitats” adulteren les embarcacions tradicionals i desvirtuen l’essència de la vela llatina. Jo crec que no; crec que sempre hi haurà qui vulgui tenir una embarcació tradicional “pura”, fidel a unes formes, a unes mides, a unes tècniques constructives i a una manera de navegar tradicional, i compartir aquesta passió amb altres armadors a les trobades de vela llatina. A més, això ja ho tenim. Ara bé, aquesta gent, per regla general, no és regatista. Navega amb els amics i familiars que pot arreplegar aquell dia, i surt quan les circumstàncies li ho permeten i les condicions meteorològiques són del tot favorables. Va a les trobades que li queden a prop i s’hi apunta el mateix dia; i si fa alguna regateta, és “de costellada”... o, més ben dit, “de sardinada”. No té una tripulació fixa i ben entrenada, ni l’embarcació preparada, ni la mentalització necessària per enfrontar-se a les circumstàncies imprevisibles que es poden donar en una regata. Només que pugi una mica el vent, arria veles i cap a casa, no fos cas que tinguéssim un ensurt, cosa molt lògica per altra banda. Quin interès pot tenir aquesta gent a federar-se i participar en les regates de la FCV? Diria que tirant a escàs. És aquesta la gent que necessita la FCV per promocionar la vela llatina com a classe de competició? Diria que tirant a no.

En conclusió, no crec que ara mateix es donin a casa nostra les condicions per atraure la gent jove cap a la vela llatina per la via de l’esport i la competició, suposant que aquest hagi de ser el camí. Perquè, senzillament, no hi ha una flota d’embarcacions de vela llatina amb les prestacions que la regata moderna demana: lleugeresa, velocitat, espectacularitat, tècnica, manteniment baix, facilitat de transport... Fa temps que es parla de la creació d’un monotip de vela llatina que pugui satisfer aquesta demanda. Però aleshores sorgeix l’eterna discussió de si ha de ser de fusta o de fibra, i d’aquí no sortim. Crec que si l’objectiu és difondre i consolidar aquest tipus d’aparell dins de la vela de competició i crear navegants que el sàpiguen maniobrar, aquest debat no té sentit. Si no, fixem-nos en el fenomen de les regates dels llaüts de rem. Són de fibra... i què? Jo no havia vit mai tanta gent jove, nois i noies, remant i competint, amb bots de banc fix i d’origen tradicional, com ara. Podria ser un camí.

Llaüts de rem al Mercat del Mar 2008 de Premià

És cert que, des de la secretaria de la Classe Vela Llatina de la FCV, es fan coses per promocionar-la i seria injust passar-les per alt. Per exemple, la Classe posa a disposició dels navegants que ho sol•licitin un bot senior de 4’57 metres, de drassanes Capeador, i dos bots junior per a participar en les regates de vela llatina. També s’ha plantejat la possibilitat que regatistes d’elit de la classe Optimist s’embarquin com a tripulants en barques de vela llatina, amb l’objectiu que coneguin aquest aparell de manera pràctica i el tinguin com una alternativa més quan deixin l’Optimist. No sé si això s’ha arribat a fer i amb quins resultats. Una altra iniciativa molt interessant són els seminaris de vela llatina per a monitors federats, que hauran d’ensenyar aquesta modalitat de navegació a les noves generacions. La primavera passada es va fer el segon d’aquests seminaris que van aprovar nou monitors de clubs del sud de Catalunya. Finalment, la vela llatina també ha estat present en esdeveniments esportius com la Setmana Catalana de Vela, fent bateigs de mar i activitats per a acostar-la a tots els navegants. I, parlant d’ensenyament, sé que hi ha redactat un manual pendent de publicació que fixa uns estàndards per a l’ensenyament de la vela llatina per part dels monitors federatius. Però prefereixo que sigui l’autor qui ens en parli si ho considera oportú.

Embarcació de la FCV per a la difusió de la vela llatina entre els nens

Tot això està molt bé i, evidentment, cal anar sembrant. Però no sé fins a quin punt arribarà a donar fruits si, com he dit abans, no es donen les condicions per què aquesta llavor arreli. No sé quina és la solució. Segurament l’haurien de buscar conjuntament experts de tots dos àmbits, del sector de la vela llatina i de la Federació Catalana de Vela, a partir d’altres experiències que hagin tingut èxit. En qualsevol cas, si el futur de la vela llatina passa per tot això que hem comentat, caldrà fer alguna cosa si no volem que acabi sent –com deia la nota federativa- un pou de vells nostàlgics per manca de relleu generacional.

----------------

Nota: per tenir més punts de vista sobre tot aquest món de les embarcacions tradicionals i la manera d’acostar-les a la gent, us recomano que llegiu el comentari d’en Miquel Melero, armador i capità del Cyrano, a l’entrada “Reflexions a partir de la II Festa de la Mar”.

Comentari de Giovanni Panella

Fa un parell de dies vaig rebre un comentari en aquest blog que em fa molta il•lusió. Concretament, a l’entrada “Un patrimoni marítim sense fronteres”, publicat el passat dia 10 de gener. Com que l’entrada ha quedat molt enrera, reprodueixo aquí el comentari:

Querido Joan,

mi scuso per scrivere in Italiano, ma non conosco il Catalano. Il tema dei rapporti di influenze reciproche tra le varie tradizioni marittime è molto complicato e , per le imbarcazioni minori, è davvero difficile dare delle risposte. A questo proposito ti segnalo un mio libro recente,"Carloforte e i suoi battelli" che parla di barche a vela latina simili ai leudi della Liguria. 

Il 3 luglio da Villefranche (Nizza) è partita la Cara.Med. la carovana mediterranea della vela latina che quest'anno costeggerà la Corsica, l'isola d'Elba, la Toscana e poi la Liguria per ritornare a Nizza intorno al 10 Agosto.

Sarebbe molto importante che le varie associazioni della vela latina fossero messe in contatto tra di loro: finora noi della Liguria abbiamo contatti solo con la Francia ma non con la Catalogna.

Cordiali Saluti

Giovanni Panella

El missatge, traduït al català, diu:

Estimat Joan,

demano disculpes per escriure en italià, però no sé català. El tema de les relacions d'influències mútues entre les diverses tradicions marítimes és molt complicat i, en el cas de les embarcacions més petites, és molt difícil donar una resposta. En aquest sentit, t’indico un llibre meu recent, "Carloforte i els seus vaixells", que parla de barques de vela llatina semblants als leudi de la Liguria.

El 3 de juliol, de Vilefranche (Niça) va sortir la Cara.Med, la caravana mediterrània de la vela llatina que aquest any costejarà Còrsega, l’illa d’Elba, la Toscana, i després la Liguria, per tornar a Niça al voltant del 10 d'agost.

Seria molt important que les diferents associacions de vela llatina es posessin en contacte les unes amb les altres: fins ara des de la Liguria només hem fet contactes amb França, però no amb Catalunya.

Salutacions cordials

Giovanni Panella

Em fa molta il•lusió que Giovanni Panella, un dels grans especialistes en el patrimoni marítim del Mediterrani, s’hagi posat amb “El mar és el camí”. Panella és historiador naval i autor de diversos llibres sobre embarcacions tradicionals mediterrànies: “Leudi di Liguria”, “Gozzi di Luguria” (tots dos d’editorial Turmena) i “Il pinco, veliero dei genovesi”. I ara cal afegir a la llista aquesta nou llibre que el mateix ens anuncia: “Carloforte e i suoi battelli”. També és membre del World Ship Trust i de l’associació cultural Storie di bache, que té una web on hi ha publicats alguns dels seus articles. Precisament, un article de Giovanni Panella –“Il patrimonio marittimo mediterraneo e l’emigrazione, i caso della San Francisco’s felucca”- va donar peu a l’entrada “La vela llatina a Sant Francisco”, que vaig publicar el desembre de 2009, i la continuació d’aquesta, “Un patrimoni marítim sense fronteres”, que ha estat objecte del seu comentari.

Però a banda això –que és pur orgull de blogger o de blocaire, com preferiu-, hi ha dues coses del comentari de Giovanni Panella en què crec que val la pena prestar-hi atenció. D’una banda, la CaraMed, la Caravana Mediterrània que –segons expliquen a la seva web- “consisteix a anar a trobar-se amb altres associacions, una altra gent, altres llocs i altres cultures amb la finalitat de transmetre el nostre saber, les nostres tradicions mediterrànies i el nostre bon humor. Es tracta de reunir les associacions que treballen per a la salvaguarda del nostre patrimoni marítim, de posar en comú els nostres mitjans tècnics, humans i financers a fi de distribuir les energies del sector de la vela tradicional de la nostre regió i, per què no, de tota la Mediterrània, al voltant de projectes amigables i festius”. Aquí teniu el programa de la CaraMed 2010 en què hi participen una desena d’embarcacions tradicionals, la majoria classificats com BIP (Bateaux d’Intérêt Patrimonial).

Cartell de la CaraMed 2010

Em sembla una iniciativa estupenda i recordo que en alguna reunió del sector de les embarcacions tradicionals s’havia parlat de la possibilitat d’organitzar una caravana similar al llarg de la costa catalana, amb la intenció d’acostar el patrimoni marítim flotant a la població de diverses localitats costaneres, exposar-ne la problemàtica i fer-ne diverses accions. Crec que en la CaraMed en tenim un model que valdria la pena seguir de prop.

Embarcacions de la CaraMed 2009 a Arenys

(Foto: Toni Clapés)

I, finalment, en Giovanni Panella diu una cosa que lliga amb el contingut de l’entrada anterior, quan parla d’establir contactes i relacions entre les diverses associacions de vela llatina de la costa mediterrània, i fa referència als vincles existents entre la Ligura i França, però no pas amb Catalunya. Crec que valdria la pena aprofitar l’avinentesa i mirar de fer aquests contactes amb altres associacions d’aquests països, que pot ser enriquidora per tots plegats. La proposta ja està feta.

Reflexions a partir de la “II Festa de la Mar”

Els dies 19 i 20 de juny va tenir lloc la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010”, que va reunir una quinzena d’embarcacions. La majoria eren de vela llatina, però també hi havia dos batels procedents del País Basc, de l’associació Euskal Bateleroak, el bergantí Cyrano i el quetx Far Barceloneta, del Consorci El Far. Com a “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf”, crec que es va plantar una bona llavor de cara a la continuïtat d’aquesta trobada, que disposa d’unes condicions òptimes per convertir-se en una de les més importants al sud de Barcelona. Ara bé, com a “II Festa de la Mar”, penso que va estar lluny del que hauria de ser la gran festa de la marina tradicional de Catalunya. Tot plegat mereix una reflexió, com la que vam fer amb motiu del festival marítim “Palamós Terra de Mar 2010”.

Per sort i contra tot pronòstic, el temps va acompanyar i la navegada d’anada i tornada entre Vilanova i Sitges –que és el plat fort d’aquesta trobada- va ser una delícia, com es pot apreciar a les fotos. Si hagués fet mal temps, la trobada hauria quedat en molt poca cosa. Però, a banda del temps, que és un factor que no es pot controlar, la “Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf” té prou elements que poden consolidar-la i assegurar l’èxit de futures edicions. Repassem-los.

Els batels bascos Trabola i Mario, de Lekeitio

La balica Miquel Nansa, de Cambrils

Bones instal•lacions.- Vilanova té unes condicions òptimes per acollir una trobada com aquesta. Un port integrat a la ciutat, amb un club nàutic i una marina que poden aportar tots els serveis necessaris per moure les barques: grua, rampa, amarratges, etc. A més les barques es poden col•locar arran de passeig, a la vista del públic, cosa que dóna visibilitat a la trobada i atrau gent. També disposa d’un espais extraordinaris per a acollir les tripulacions que vinguin de lluny, com l’alberg Molí de Mar, un antic xalet situat a primera línia de costa, amb unes vistes esplèndides de la platja de Vilanova i amb capacitat per a allotjar una vintena de persones. Els companys d’Euskal Bateleroak van quedar entusiasmats de poder disposar d’unes instal•lacions així. I al costat del Molí de Mar, el magnífic far de Sant Cristòfol, de l’any 1905, seu del Museu del Mar, envoltat de jardins per a fer-hi tota mena d’actes a l’aire lliure, com la recepció del primer dia i el dinar de comiat. La combinació de les instal•lacions vilanovines amb les possibilitats que ofereix Sitges com a escala enmig d’una navegada de matí i tarda poden fer de la trobada del Garraf una de les més singulars i atractives del calendari.

La goleta Äran i al gons el bergantí Cyrano

El Far Barceloneta sortint de port

Un entorn festiu consolidat.- Un altre element important de cara a assegurar l’èxit de la trobada del Garraf és el marc festiu en què es desenvolupa, la Setmana del Mar de Vilanova i la Geltrú, que aquest any celebrava la quarantena edició. La festa és el complement de qualsevol trobada. És a dir que, a banda de les activitats al mar, un cop a terra les tripulacions disposin d’una amplia oferta que els proporcioni entreteniment i diversió. Per a l’organització de qualsevol trobada muntar aquestes activitats resulta molt costós, sobretot econòmicament. Però a Vilanova això ja està fet perquè la Setmana del Mar proporciona un ventall amplíssim d’activitats de tota mena. Potser si la trobada del Garraf es consolidés, caldria muntar algun espectacle més específic per a aquest esdeveniment. Però, de moment, la Setmana del Mar i la Trobada del Garraf es complementen perfectament, ja que una aporta la part lúdica i festiva, a banda de moltes activitats marítimes, i l’altra enriqueix el contingut mariner amb la presència d’embarcacions tradicionals, que fins ara no n’havia tingut. És allò que se’n diu una sinergia perfecta.

El Mestraló i el Cyrano

Suport institucional.- L’èxit d’una trobada, sobretot si vol tenir certa envergadura com aquesta, depèn també, en gran part, del suport i la col•laboració de les institucions locals. En aquest cas, tant l’Institut Setmana del Mar com el Consorci Colls i Miralpeix – Costa del Garraf es van mostrar receptius des del primer moment a la proposta de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial d’organitzar la “II Festa de la Mar” dins de la Setmana del Mar de Vilanova. I de seguida s’hi va afegir l’Agència de Disseny i Desenvolupament de Sitges. Les institucions i organismes locals proporcionen contactes, mouen fils i resolen moltes gestions imprescindibles per què la logística d’una trobada funcioni. En aquest cas, la col•laboració del Consorci Colls i Miralpeix i l’Agència de Disseny de Sitges, que es van fer seu el projecte, va ser crucial per a dur la trobada a bon port. Sense la col•laboració entre les associacions i les institucions locals, m’atreviria a dir que no val la pena intentar muntar una moguda d’aquestes. A “Palamós Terra de Mar 2010” aquesta col•laboració no es va donar i la festa, des del punt de vista de la participació d’embarcacions tradicionals, va quedar deslluïda com ja vam comentar. I recordo també l’intent, fa un parell d’anys, de fer la “II Festa de al Mar” a l’Ametlla, en el marc del "Dia del Pescador", que finalment es va desestimar perquè l’Ajuntament d’aquella localitat no va garantir el suport necessari per donar-li l’envergadura que es pretenia i que havia tingut en edicions anteriors.

El sardinal Sant Pau, a dalt, i el llaüt Virgen de Montetoro, a sota

La festa marinera de Catalunya?

I ara passem a l’apartat sempre dolorós, però necessari per poder avançar, de les crítiques. Com he dit al començament, la “II Festa de la Mar – Vilanova 2010” va estar lluny del que se suposa que hauria de ser la gran festa de la marina tradicional de Catalunya. A diferència de la primera edició celebrada a Cadaqués l’any 2006, la Federació no partia de zero, sinó amb un avantatge molt favorable: una infraestructura festiva muntada –la Setmana del Mar- i uns serveis per a acollir les embarcacions i atendre les tripulacions a disposició de l’organització; i a més, gratuïtament. A Cadaqués –tret del pavelló poliesportiu que va cedir l’Ajuntament per a fer-hi els àpats i les actuacions musicals- la resta ho van muntar tot entre la Federació i els Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, amb un cost econòmic considerable que es va haver de cobrir a través d’una subvenció del departament de Cultura. Subvenció que va trigar un any a arribar –a causa d’un canvi de govern-, i que si no hagués arribat, hauria posat en un compromís molt seriós la Federació i alguns dels seus membres.

Imatges de la navegada de Vilanova  a Sitges

A Vilanova, la part econòmica estava resolta d’entrada. En aquest sentit, la “II Festa de la Mar” era una bona operació. Però va fallar el més elemental, allò que és la raó de ser de qualsevol trobada d’embarcacions tradicionals, sobretot si pretén ser supra-regional: les embarcacions. És cert que des de la Federació es van fer contactes amb Galícia, Andalusia, el País Basc, Balears i Canàries. Però estem en època de crisi i tothom que depèn de patrocinis i subvencions per moure’s ha hagut de restringir les sortides aquest any, triant les que li anaven millor. Encara prou que vinguessin dos batels bascos que van aportar la nota exòtica. Per sort els viatge els va compensar i s’ho van passar d’allò més bé. De moment ja hi ha dues barques d’aquí que els tornaran la visita el “Dia del Batelero 2010” que se celebrarà a Getaria el 31 de juliol. Ara bé, la flota catalana, en general, no va respondre. O, com a mínim, com se suposa que ho hauria d’haver fet davant de la seva festa. És el mateix que va passar a Cadaqués 2006, amb la "I Festa de la Mar", que hi havia més barques de fora que de Catalunya.

Membres de l'Arjau de Cambrils, la participació més nombrosa

(Foto: Associació Arjau)

Bé, en el cas de Vilanova caldria matisar això de l’escassa resposta de la flota local. Sí que va respondre la flota del sud de Barcelona. De Cambrils van venir tres barques de l’associació Arjau, i una que es va haver de quedar a terra l’últim moment, per un problema amb el remolc. També en van venir de l’Ametlla, de Calafell, de Vilanova, de Sitges, de Barcelona, de Terrassa i de Cardona. Però la flota del nord de Barcelona no va respondre; només tres embarcacions, de Sant Feliu de Guíxols, Sant Pol de Mar i Mataró. Per què? Se m’acudeixen algunes raons:

- En general, els armadors només van a la trobada de casa o les que els hi queden més a prop. I a més, prenen la decisió a última hora. De vegades és per qüestions logístiques: mal temps per anar-hi navegant, falta de remolc, etc. Els gallecs, quan han de viatjar lluny, lloguen un camió, el carreguen de dornes i van allà on sigui. Nosaltres no tenim aquesta capacitat operativa; però és que ni tan sols som capaços d’organitzar-nos per compartir els recursos de què disposem. Aquí encara anem tots per lliure.

L'arribada del Cyrano a Sitges

- Els vaixells professionals, és a dir, els que es dediquen al xarter, supediten l’assistència a les trobades a les sortides que tenen contractades, cosa del tot lògica per altra banda. El negoci és el negoci. De tota manera, a Vilanova es va oferir a algun d’aquests vaixells la possibilitat de poder fer sortides amb el públic de la Setmana del Mar, però sembla que no va interessar. D’aquests vaixells només va venir el bergantí Cyrano i la veritat és que, amb tot el velam desplegat, va aconseguir ambientar la trobada com cap altra embarcació. Espero que la seva presència a Vilanova els hi sortís més a compte que a Palamós.

- Pel que fa als vaixells propietat d’institucions, també tenen un programa de sortides força atapeït i, per tant, cal sol•licitar la seva participació en un esdeveniment amb molta antelació. Tot i això, a Vilanova van venir la Lola, del Museu Marítim de Barcelona, i el Far Formentera del Consorci El Far.

Arribada de la Nena i del Far Barceloneta a Sitges

- La Festa de la Mar, itinerant i sense data fixa de celebració, no té prou poder de convocatòria. No està consolidada; no ha esdevingut una marca com els Encontros de Galícia, que són el model al que podríem aspirar. Actualment, qualsevol de les trobades clàssiques –Cadaqués, Calella, l’Escala-, i d’altres que ja estan força arrelades, té més imatge de marca i més capacitat d’atracció que la Festa de la Mar. Estic segur que hi ha armadors que, posats a escollir, prefereixen sacrificar la Festa de la Mar abans que perdre’s la trobada de casa. Però hi ha una cosa que és evident: si nosaltres no hi creiem, si no l’omplim de contingut i li donem suport, la Festa de la Mar no arrelarà mai.

La platja de la Fragata plena de barques i el

Club Nàutic de Sitges on es va fer el dinar

- I he deixat pel final la raó que considero més important i també la més preocupant: la FCCPMF, en aquests moments, està en hores baixes i no té la força que hauria de tenir per liderar aquest moviment al voltant de les embarcacions tradicionals. Però... qui és la Federació? Doncs les vuit associacions que la formen i els seus socis respectius. Perquè la junta directiva està constituïda per representants d’aquestes mateixes entitats, no és un ens a part. Se suposa, doncs, que quan es decideix tirar endavant la “II Festa de la Mar”, l’acord es transmet a les respectives entitats i la maquinària es posa en marxa. Però tot fa pensar que la corretja de transmissió entre les associacions i els seus afiliats no acaba de funcionar. O si funciona, si la informació arriba als socis, aquests no estan prou motivats o només es belluguen per assistir a les dues o tres trobades que fan a prop de casa, i tot això del patrimoni, etc., no els treu la son. Hi ha entitats que només semblen cobrar vida amb motiu de la seva trobada local. La resta de l’any resten hivernades, com les barques. I a l’hora de fer coses, són poques les persones que estiren de carro i acostumen a ser sempre les mateixes.

La tornada a Vilanova a bord del Sant Pau

No pretenc criticar ningú. Només vull constatar la resposta desigual de les associacions federades davant la convocatòria de la “II Festa de la Mar”. En algun cas ha estat de recolzament total, com la de l’Arjau de Cambrils; en altres, silenci absolut. Això com s’explica? També tinc la meva teoria al respecte. L’experiència de la “II Festa de la Mar” m’ha fet adonar d’una cosa que pot semblar molt òbvia: qui belluga aquestes coses, qui anima aquests moviments, qui fa que determinades iniciatives funcionin i tinguin èxit, no són les institucions, sinó les persones. Sense les persones, les entitats, els clubs, les associacions, etc., són una closca buida. Crec, doncs, que les associacions que hem fet servir fins ara han quedat obsoletes o hi quedaran ben aviat. No nego que puguin tenir una utilitat representativa, davant de l’Administració i d’altres instàncies, per exemple. Però no ens enganyem: les associacions les mouen les quatre persones de sempre. Això genera cansament i, sovint, frustració per la manca de resposta. Són estructures que funcionaven bé en una altra època. Però ara, per molt que la junta directiva marqui unes consignes, unes línies a seguir, si la gent no es mobilitza, no va a les trobades, no participa, no serveix de res. Per això dic que, com a cadena de transmissió, les associacions estan rovellades. Avui dia els únics organismes capaços de generar dinàmiques amb un cert ressò social, de canviar les coses i d’avançar són col•lectius amplis de persones amb els mateixos interessos i –això és fonamental- connectades directament entre si, sense intermediaris ni filtres.

Calen, doncs, nous sistemes organitzatius més eficaços, dins d’aquest moviment de les embarcacions tradicionals, que permetin establir contactes de persona a persona, de manera que la informació circuli lliurement en tots els sentits i en temps real, i que facilitin l’intercanvi i la col•laboració constant. Cal utilitzar les xarxes socials i les eines que ens proporciona Internet i organitzar-nos d’una altra manera. No crec que per això perdem força, al contrari. El moviment de suport a l’esmena al projecte de Llei General de Navegació Marítima, segurament la primera gran acció col•lectiva d’abast i transcendència estatal, ha sorgit i ha crescut a Internet, utilitzant els recursos que ofereix la xarxa per escampar-se per tot arreu. I més que se’n podrien utilitzar. Imagineu que els armadors, patrons i tripulants d’embarcacions tradicionals, i qualsevol persona activa dins d’aquest col•lectiu, estiguéssim tots connectats dins d’una xarxa social. Qualsevol cap de setmana es podrien organitzar trobades en qualsevol punt de la costa; només caldria que diversos grups ens poséssim d’acord per sortir a navegar plegats. També podríem compartir els recursos disponibles a l’hora de fer un desplaçament llarg. I intercanviar informació i consells a l’hora de restaurar una barca. I... un munt de coses més!

El Mestraló des del Sant Pau

No m’invento res. Aquesta revolució propiciada per les noves tecnologies ja fa temps que ha arribat al món de l’economia, de l’empresa, dels mitjans de comunicació... i ho està capgirant tot, ho està posant tot potes enlaire. Seria ingenu pensar que això no afectarà el nostre sector, que no va amb nosaltres. Si volem ser un moviment actiu i dinàmic del segle XXI, amb capacitat de penetració social, hem d’adoptar noves maneres d’organitzar-nos, utilitzant les eines que ens proporciona Internet i les noves tecnologies de la comunicació, en l’entorn de les xarxes socials. Sense l’aportació de cadascuna de les persones actives que es mouen en l’àmbit de les embarcacions tradicionals, no sortirem d’on estem. Comuniquem-nos entre nosaltres, directament i obertament, de manera que tothom pugui participar en la conversa. Obrim-nos, creem nous espais de trobada en què tothom hi pugui col•laborar i aportar valor. Estic convençut que si no ho fem així, estem condemnats a morir d’inanició, com li va passar a l’Estrop.

La Natalia II de Sitges

Mentre escrivia aquesta entrada m’he adonat que hi ha més gent que es pregunta on anem. A les Illes, en Joan del blog “Paquita B”, expressa el seu neguit sobre el moment actual de la vela llatina a les Balears i acaba dient que “hem de fer més per la nostra marina tradicional”. Us recomano que llegiu les seves reflexions i també els comentaris sucosos que li fan. El debat està obert i us convido a dir-hi la vostra.

Trobareu més fotos de la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010” en els enllaços següents:

- Àlbum d'en Toni Clapés a Picassa
- Àlbum de Montse Granollers a Picassa
- Àlbum de Joan Sol a Flickr
- Blog de la trobada

Els pescadors de Sant Pol

Divendres passat, el programa “Thalassa” va dedicar un dels seus reportatges a Sant Pol de Mar i a la història marinera d’aquesta vila del Maresme, centrada sobretot en la pesca. El reportatge mostra imatges antigues de pesca i la maniobra d’avarada i treta de les barques, que la gent de l’associació “A Tot Drap” va reproduir pel programa amb la seva embarcació, el sardinal Sant Pau, sota la mirada crítica d’alguns antics palers.

En el reportatge “Els pescadors de Sant Pol” hi apareix també l’Esther Pujol, protagonista del llibre “Records d’una dona de mar”, i l’Eliseu Carbonell, investigador de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i autor d’aquest treball, que permetrà conservar una part important de la història dels pescadors santpolencs i del nostre patrimoni marítim. El reportatge també recull el testimoni d’en Josep Montmany, pescador professional i patró del Sant Pau, que parla del passat i el present d’aquest activitat. Ell, juntament amb la gent de “A Tot Drap”, intenten conservar el poc que queda d’aquell món; un món que, com diu l’Esther Pujol, dona pragmàtica i amb experiència, mai no tornarà a ser el que era. 

La protagonista i l'autor del llibre apareixen en el reportatge de "Thalassa".

El programa "Thalassa" ha estat el guanyador de la primera edició del "Premi Francesc Roig Toqués, Vilanova i la Geltrú", instituït per l'Ajuntament d'aquesta ciutat en memòria d'aquest vilanoví il·lustre, mestre modelista i conegut internacionalment pel seu Museu de Curiositats Marineres. El premi, de caràcter anual, té com a objectiu el reconeixement a la dedicació d'un projecte o trajectòria de tipus cívic, cultural o científic de l'àmbit de la Mediterrània, que hagi contribuït al coneixement i divulgació d'algun aspecte relacionat amb el mar.  Tots aquests mèrits els reuneix, sens dubte, el programa "Thalassa", que durant els vint anys d'emissió que ara celebren s'ha convertit en el programa de referència dedicat al mar. El guardó es lliurarà el proper 29 de juny, dia de Sant Pere, al Saló de Plens de l'Ajuntament de Vilanova, dins dels actes de celebració de la "40 Setmana del Mar".

Si us vau perdre el “Thalassa” de divendres dedicat als pescadors de Sant Pol, ara el podeu repescar, i mai millor dit.

“II Festa de la Mar” i altres trobades

A partir del proper cap de setmana se succeeixen diverses festes i trobades relacionades amb les embarcacions tradicionals. La més immediata és la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010”, que comença divendres al vespre a Vilanova i la Geltrú. La trobada es fa en el marc de la “40 Setmana del Mar” de Vilanova que. tot i la seva tradició i la gran quantitat d’activitats relacionades amb el mar que ofereix –una cinquantena llarga-, mai no havia comptat amb la participació d'embarcacions tradicionals. Per aquest motiu, la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial va proposar a l’organització de la Setmana del Mar d’incloure en el programa la “II Festa de la Mar”, amb la idea que tingui continuïtat i es consolidi com a “Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf”.

A diferència de les trobades locals, la “Festa de la Mar” l’organitza la FCCPMF i és itinerant. La primera edició es va fer el 2006 a Cadaqués i hi van participar embarcacions de Catalunya, Galícia, Andalusia i Balears. Aquest any, la crisi i les retallades de pressupostos i subvencions han fet que la flota quedi reduïda a embarcacions de Catalunya i del País Basc. Es calcula que hi poden assistir una quinzena d’embarcacions, entre elles dos vaixells grans, com són el bergantí Cyrano i la goleta Äran, que es presentarà en públic per primera vegada. En aquesta ocasió, l’organització de la “II Festa de la Mar” corre a càrrec de la Federació, de l’Institut Setmana del Mar i del Consorci Colls i Miralpeix – Costa del Garraf. Els punts forts del programa –que trobareu complet en aquest enllaç- són la navegada de Vilanova a Sitges, amb dinar inclòs en aquesta vila i tornada per la tarda; i la que es farà per davant de Vilanova el diumenge.

Esperem que la llavor de la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf” arreli i que, a partir d’ara, la “Setmana del Mar de Vilanova” compti amb la participació de la flota de vela llatina, que també era habitual antigament en aquestes aigües. Si us interessa participar en aquesta trobada amb la vostra embarcació, encara hi sou a temps. Només cal que ho sol•liciteu a la FCCPMF a través del seu e-mail: fccpmf@yahoo.com

El cap de setmana del 26 i 27 de juny tindrà lloc la “XVIII Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell”, una de les clàssiques del calendari, que organitza l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella. En l’edició d’aquest any hi destaca l’exposició “El viatge dels sardinals”, que s’inaugurarà dissabte a la tarda a l’espai cultural del restaurant La Bella Lola, situat al costat de Sa Perola, al Port Bo. La intenció d’aquest acte és debatre i posar de manifest la importància de la recuperació dinàmica del nostre patrimoni marítim, utilitzant com a suport les vivències del viatge a Menorca dels quatre sardinals Espérance, Notre Dame de Consolation, Sant Elm i Santa Espina, l’estiu passat.

El 3 de juliol es fa la “V Trobada de Vela Llatina de l’Ametlla de Mar”. L’activitat principal d’aquest any és la rememoració del Port de l’Estany i l’homenatge als seus pescadors. “L’Estany –explica el programa- va ser el refugi natural dels primers pescadors que varen arribar al golf de Sant Jordi procedents del País Valencià, arribant a acollir una flota de pesca important. Es va utilitzar fins a finals dels anys cinquanta del segle passat”. El motiu de la trobada és recordar les característiques d’aquest espai natural i l’ús que se’n feia, i retre homenatge als pescadors que hi van treballar. I pel que fa a la navegada, cal dir que es tracta de la “Regata Copa Catalunya”, que se’n faran dues proves, una al matí i una a la tarda, i que per participar-hi cal tenir llicència federativa.

El Port de l'Estany de l'Ametlla de Mar.

Paral•lelament, amb motiu de la celebració aquest any del vintè aniversari del programa “Thalassa” de TV3, l’equip d’aquest espai televisiu de referència dedicat al mar, es va embarcar en el pailebot Santa Eulàlia per recórrer la costa catalana en un viatge que va començar el dia 6 a Portvendres i acabarà diumenge que ve a Sant Carles de la Ràpita.

Durant aquest recorregut, que té una part festiva i de celebració, l’equip es retroba amb les poblacions costaneres i amb molta de la gent amb les que durant aquest vint anys ha compartit la seva singladura televisiva. L'equip de "Thalassa" aprofitarà la Ruta de l’Aniversari per preparar nous reportatges per la propera temporada en què vol fer una sèrie de retrats de pobles costaners que mostrin l’anima marinera que els ha fet créixer i de la qual, encara i malgrat el canvis, es nodreixen.

Avui dijous el Santa Eulàlia visita Tarragona; divendres, l’Ametlla de Mar; i dissabte i diumenge, Sant Carles de la Ràpita, punt d’arribada de la travessia i fi de festa. Podeu seguir la Ruta de l’Aniversari i els diversos actes que s’han fet a cada port a través del nou blog “Thalassa el mar”. I també podeu llegir una entrevista al creador i director de “Thalassa”, Pere Secorún, en aquest enllaç.

La meva primera sortida en Dragon

Dissabte passat vaig fer realitat un desig de joventut: vaig sortir a navegar en un veler de la classe Dragon. Concretament, el Drac, amb el número de vela E-27; un magnífic Borresen de fusta, del 1966, que pertany a la flota del Museu Marítim de Barcelona i que, com totes les peces de museu, té la seva història. La sortida va tenir lloc en el marc del “Trofeu Museu Marítim” per a vaixells d’època i clàssics, i embarcacions de vela llatina, que organitzen el MMB i el Reial Club Marítim. Va ser un dia esplèndid en tots els aspectes: sol, bona temperatura i un garbí de 15 a 20 nusos. A més, vam quedar tercers en temps real i compensat, cosa que no està gens malament si tenim em compte que els altres cinc participants eren vaixells de creuer, molt més grans.

La proa del Drac, perseguint el Kanavel. Al fons, el Nerissa i l'Almaran.

Sempre m’ha agradat, el Dragon. Quan era adolescent tenia una petita llibreta de poemes, que vaig folrar amb una foto del Fortuna, el Dragon de l’aleshores príncep Joan Carles, amb el qual va participar en el Jocs Olímpics de Munich 72, formant tripulació amb Félix Gancedo i el Duc d’Arión. El Fortuna –ho he llegit no sé on- va ser el regal de noces de la seva esposa, Sofia de Grècia. La princesa Sofia va donar nom a un dels trofeus més coneguts del calendari de regates de vela lleugera, que se celebra des de fa 41 anys a Palma. Jo hi vaig participar en la sisena edició, l’any 1974, en la classe Snipe. En aquella època, el malagueny Félix Gancedo, amb el seu Gran Numa, era el rei d’aquesta classe, en la qual guanyaria tres títols mundials. Aquell abril del 74 jo acabava de fer 17 anys i el meu patró i armador era un company de classe, de la mateixa edat, del Col•legi La Salle de Tarragona. A Palma no vam rascar bola, perquè el nivell dels participants, procedents de diversos països i entre els quals hi havia regatistes olímpics, era altíssim. Però vam poder veure de prop vaixells que no havíem vist mai, entre ells els elegantíssims Dragons; autèntics mobles flotants –la majoria encara eren de fusta- i, sens dubte, la més aristocràtica de les embarcacions de vella lleugera.

El Fortuna, a la coberta d'una vella llibreta meva de poemes juvenils.

Remenant calaixos he trobat la llibreta de poemes amb la foto del Fortuna, que m’ha fet l’efecte de la famosa magdalena de Proust i m’ha transportat fins a un temps en què l’experiència de la mar i de la navegació era viscuda amb una intensitat enorme, que es barrejava amb altres experiències de la vida, d’aquelles que no s’obliden mai. El cas és que, com us deia –i perdoneu l’anada d’olla-, el Dragon és un vaixell que sempre m’ha agradat molt. Però mai no havia tingut ocasió de provar-ne un fins dissabte passat. L’experiència, en aquest cas, també va ser digna de recordar, però abans de fer-vos cinc cèntims de les sensacions viscudes a cavall d’una d’aquestes criatures marines, situem-nos...

El Drac i el Santa Eulàlia, dos vaixells de la flota del MMB.

El Dragon va néixer d’un concurs organitzat el 1929 pel Royal Yacht Club de Göteborg, per dissenyar una embarcació de regates de dimensions mitjanes i a un cost assequible. El guanyador va ser el dissenyador naval noruec Johan Anker, que també era regatista i tenia una gran experiència en aquest tipus de vaixells. El 1912 havia guanyat la medalla d’or en els Jocs Olímpics d’Estocolm, en la classe 12 metres; i el 1928 la va tornar a guanyar en la classe 6 metres. Anker va dissenyar un quillat de línies esveltes i estilitzades, pròpies de l’època, amb una proa i una popa molt llançades, de 8’90 metres d’eslora màxima i 5’66 d’eslora de flotació, 1’20 de màniga, 1’95 de calat i 1’7 tones de desplaçament. El vaixell va tenir un gran èxit i va ser classe olímpica des de 1948 fins a 1972. En les regates d’aquests últims Jocs, celebrades a Kiel, hi va participar el Fortuna. Actualment hi ha prop de 1.500 vaixells actius repartits entre 29 països, i se’n construeixen al voltant de 45 unitats l’any. Segons la International Dragon Association, els països que amb les flotes més nombroses són Alemanya, amb 418 vaixells registrats; el Regne Unit, amb 116, França, amb 102, i els Països Baixos, amb 93. A Espanya només n’hi ha 4.

L'E-27, net i polit després de la regata, al seu amarrador del RCMB.

El Drac del Museu Marítim de Barcelona entra dins de la categoria dels dragons clàssics, que segons les regles de la IDA són els “construïts amb mètodes convencionals dissenyats segons els plànols originals, abans de 1972”. L’E-27 és de 1966 i va ser construït a les drassanes Borresen de Dinamarca, tal com en dóna fe la placa que hi ha collada a la banyera, sota la canya del timó. Borge Borresen, el fundador d’aquesta drassana, va ser també un regatista llegendari. Va construir un dels primers Dragons a Dinamarca el 1936, a l’edat de 16 anys, juntament amb el seu germà Albert. I en va seguir construint fins que va morir, l’any 2007, als 87 anys. Amb els seus vaixells, coneguts per les inicials “BB”, va prendre part en un munt de regates internacionals, i entre elles va participar en 51 edicions de la Dragons Gold Cup, tot un rècord! I va guanyar el campionat del món de la classe als 74 anys. Els germans Borresen van participar en el “IV Trofeo Princesa Sofía” de Palma, l’any 1972, amb un Dragon anomenat Barcelona II, formant tripulació amb un regatista espanyol que es deia Díaz, i van quedar en tercera posició per davant del Fortuna del príncep Joan Carles.

Marca de la casa i segell de qualitat.

L’any 2003, els senyors Josep Maria i Enric Montal Costa van donar l’E-27 al Museu Marítim de Barcelona, que durant dos anys el va sotmetre a una lenta i laboriosa restauració, amb la intenció que tornés a navegar. En l’article “Restauració d’una embarcació de regates de classe Dragon”, del tècnic del MMB Enric Garcia Domingo, s’explica tot el procés. Per mi, el més destacable del projecte, és el seu objectiu final: tornar el vaixell a la vida activa i fer-lo navegar de nou, actuant com a representant del Museu en totes les regates i esdeveniments en què participi. Actualment l’E-27 està amarrat al Reial Club Marítim de Barcelona i una tripulació voluntària s’encarrega de fer-lo navegar i s’ocupa del manteniment, a les ordres dels patrons Jaume Zaragoza i Pep Moll.

El Drac porta un motor foraborda British Seagull per entrar i sortir de port.

I què se sent a bord d’un Dragon? D’entrada, la sensació que vaig tenir al moment de saltar a bord del Drac va ser d’una gran estabilitat. La meitat de les prop de dues tones que desplaça es concentren a l’extrem de la quilla i això fa que es balancegi molt poc lateralment. L’altra cosa que em va sorprendre va ser la gran quantitat de reglatges que té per regular l’aparell: cuninghams de gènova i de major, pajarín, barber-hauler, barra d’escota... i dos magnífics parells de winches per banda, de doble velocitat, per a les escotes del gènova i de l’espinaker, i un altre de central per a l’escota de la major. Però el més extraordinari és el sistema per caçar les burdes, que travessen la coberta i van a parar a uns volants situats a banda i banda, i que mantenen ben ocupat un dels tres tripulants. Entre les burdes, el tensor del back-stay, la contra de botavara i els altres dispositius es pot ajustar la flexió del pal i la bossa de les veles en funció de cada rumb i de la intensitat del vent. Pensava que un vaixell d’aquesta “edat” seria molt més senzill, però l’E-27 va tan equipat com un veler de regates modern i això el converteix en una embarcació molt tècnica.

Detall del volant de la burda d'estribord i dels winches de babord. 

Les manetes van per sota de la coberta.

Navegant, el comportament del Dragon és extraordinari! Dues coses em van sorprendre molt gratament: la sensibilitat del timó i la sensació de seguretat que proporciona el vaixell. Vaig agafar la canya en un rumb d’aleta i pensava que, tractant-se d’un vaixell d’un cert desplaçament i dimensions, aniria una mica “dur” de timó. Al contrari! És sensible com una embarcació de vela lleugera més petita i reacciona de seguida. En ser un vaixell llarg i estret, i de quilla fonda i correguda, amb vents de popa té una certa tendència a travessar-se baixant l’onada, i cal avançar-se corregint amb una mica de timó cap a l’altra banda, però sense passar-se, perquè aleshores se te’n va de seguida cap a banda oposada. Suposo que cal agafar-li el punt. En canvi, en cenyida és fantàstic! Agafa un angle d’escora i d’allà no es mou, com si anés sobre un carril. Llavors recolza els llançaments de proa i de popa a l’aigua, i la velocitat augmenta proporcionalment amb l’eslora. Cenyint a rabiar amb un vent de 17 a 20 nusos en fèiem uns 6 de velocitat constant, que no està gens malament si tenim en compte que les veles del E-27 són velletes i gairebé no es poden aplanar. Hi anàvem quatre tripulants –la tripulació és de tres-, una mica justos d’espai, asseguts a sobrevent, amb les veles trincades i en cap moment vam haver d’amollar. Vull dir amb això que el vaixell aguanta, és molt noble i no et fa patir amb reaccions inesperades. Això sí, vam quedar xops de cap a peus, però molts contents, i encara més desprès del resultat obtingut.

Aparellant i sortint de port.

La primera regata del Trofeu Museu Marítim per a vaixells d’època, clàssic i vela llatina va consistir en un recorregut de 12 milles, entre dues boies situades una davant del Port Olímpic i l’altra a la desembocadura del Besós, amb dos trams amb vent portant i dos amb vent de proa. Tot i que, en temps real, el Nerissa (1:43:2) va guanyar al Almaran New York (1:46:34), la bonificació d’aquest últim per ser un vaixell d’època el va convertir en guanyador de la prova en temps compensat (1:12:54) amb quatre minuts per davant del Nerissa (1:17:02). Nosaltres vam fer un temps real de 2:05:57 i 1:23:57 en temps compensat. I per darrera nostre van quedar el Kanavel, el Clavileño i l’Izarra.

A la caça del Kanavel. A la boia del Besós el vam atrapar i ens vam situar tercers.

En la classe vela llatina només hi van participar dues embarcacions, la Mixineta i la Lola, del MMB. Fet que demostra, com comentava a l’entrada anterior, que aquesta regata no aconsegueix atraure la flota de vela llatina, ja sigui perquè no interessa la regata, la competició, o bé perquè no s’acaben de trobar a gust en l’ambient d’un club com el Marítim i entremig de iots, per molt clàssics que siguin. La veritat és que jo m’hi vaig trobar molt a gust, tant a terra com a l'aigua. Tot i que, com ja he dit alguna vegada, no m’agrada la competició, aquesta regata és força tranquil•la i el repte consisteix en procurar treure el màxim rendiment del vaixell i fer que camini el més de pressa possible. A més, és un regal per la vista, perquè navegues al costat de vaixells molt bonics. Per exemple, vaig poder veure el Far Barcelonata navegant a vela, que encara no l’havia vist, tot i que no va participar en la regata.

A sobre, l'Almaran NY i, a sota, el Far Barceloneta.

La meva primera sortida amb Dragon va ser, doncs, molt satisfactòria i m’han quedat moltes ganes de repetir. La propera fita per a l’E-27 és participar en la “III Regata Puig Barcelona Vela Clàssica” de mitjans de juliol. Potser hi pugui haver una nova oportunitat...

Reflexions a partir de "Palamós Terra de Mar"

El cap de setmana passat es va celebrar la quarta edició del festival marítim “Palamós Terra de Mar”, que aquest any estava dedicat a la investigació marina, amb la participació de diversos vaixells oceanogràfics. El certamen va atreure nombrosos visitants, però l’escassa participació d’embarcacions tradicionals va resultar decebedora. Si descomptem el Santa Eulàlia, el Far Barcelona i el Cyrano, a més de tres llanxes clàssiques i una rèplica d’un William Fife, de barques mitjanes i petites de vela llatina, que constitueixen el gruix de la flota catalana tradicional, només n’hi van participar cinc. Em sembla una participació molt pobra per a un certamen que vol ser el festival mariner de la Costa Brava. A qualsevol trobada de Calella, que es fa al poble del costat, com a mínim n’hi ha tres vegades més. I a la de Cadaqués. I a la de l’Escala. Què va passar? Aquests dies hi he estat rumiant i he arribat a una sèrie de conclusions que vull compartir amb vosaltres, esperant també que hi digueu la vostra.

En primer terme, l'ex Goretti, que ara es diu El Fifi.

Coincidència d’activitats.- Aquest últim cap de setmana de maig van coincidir el “Palamós Terra de Mar 2010” i la primera edició de l’Escale a Sète, festa de les tradicions marítimes celebrada en aquesta localitat francesa, en què hi van participar un centenar d’embarcacions. De Catalunya hi van anar els sardinals Santa Espina i Sant Elm, la Xerina, la Mixineta, la Nena i el Capeador de la FCV (Aquí en teniu les impressions del blog Escenavegant). Es podria deduir, doncs, que la coincidència de tots dos festivals va fer que el francès, que aspira a convertir-se en una mena de Douarnenez de la Mediterránia, li restés participació al català. Des d’algun blog s’ha lamentat aquesta coincidència, que potser s’hagués pogut evitar. Òbviament, sempre és millor que no coincideixin dos certàmens que mouen el mateix tipus de participants i de públic. Però no crec que l’absència d’aquestes sis embarcacions fos decisiva en el fet que la trobada de Palamós quedés deslluïda. Molt millor si hi haguessin estat, és clar, però n’hi faltaven moltes més. On eren?

Poques barques al "Palamós Terra de Mar 2010"

Obrir la temporada és arriscat, perquè encara hi ha moltes barques que no s’han posat a punt després del període hivernal. Dos dels vaixells grans, el Sant Isidre i el Sant Ramon, no estaven operatius per raons que no venen al cas. I em fa l’efecte que trigarem a veure’ls en una trobada. Sens dubte van ser també dues baixes importants. En aquesta època de l’any encara no s’ha establert la dinàmica d’anar saltant d’un port a l’altre seguint el calendari de trobades, que sol arrencar pels vols de Sant Joan, amb la trobada de Calella. En aquest sentit, potser al “Palamós Terra de Mar” li va anar millor al setembre, tancant la temporada, després de la trobada de l’Escala, quan totes les barques són a l’aigua.

Per tant, jo diria que qualsevol entitat que vulgui organitzar una activitat i pretengui comptar amb la participació de la flota de vela llatina ha d’estudiar bé el calendari, que aquesta temporada, per cert, es presenta força atapeït. És clar que, tradicionalment, el calendari de trobades també costa de tancar i gairebé és impossible tenir-lo a primers d’any, cosa que facilitaria organitzar-se i coordinar les diverses propostes amb temps. I aquí penso que hauríem d’entonar un mea culpa tots plegats.

La Lola, aparellant. Al fons el Sant Pau.

Les associacions locals, ignorades.- Crec, i així ho he expressat en algun blog, que el més sorprenent i lamentable d’aquest “Palamós Terra de Mar” és el fet que l’associació local “La Mar d’Amics” ho hi hagi participat amb un paper actiu i destacat. Em consta que a la primera edició hi eren, però ben aviat van començar les desavinences amb l’Ajuntament de Palamós i el Museu de la Pesca, que actualment són els organitzadors únics d’aquest festival mariner. Cansats de sentir-se ignorats i deixats de banda, “La Mar d’Amics” ha optat per retirar-se, tot i que en el programa d’aquest any apareixien entremig d’una llarga llista de col•laboradors, al costat del Cine Club Badia, els Hipermercats Esclat i la Fleca de l’Empordà. És un error.

Qualsevol ajuntament o entitat que vulgui organitzar un certamen mariner i convocar la flota d’embarcacions tradicionals ha de comptar amb l’associació local. Perquè qui mou la flota són les associacions. I a les trobades i festes marineres s’hi va -a banda que vingui més o menys de gust- per amistat, per compromís, per donar suport als companys, i perquè si vas a la seva trobada, ells vindran a la teva. La trucada telefònica, la invitació personal, el contacte directe són la manera habitual d’assegurar-se la participació en aquest sector en què tothom es coneix. I això ho fan les associacions i les persones que les integren. A més, les associacions poden organitzar activitats paral•leles relacionades amb la cultura i el patrimoni marítim: exposicions, tertúlies, jocs, demostracions... Els seus membres són voluntaris que fan feina i, a més, treballen de franc.

La Pepeta i el Capitán Valdés, sortint de port.

Penso, doncs, que s’equivoca d’estratègia qui vulgui muntar un esdeveniment amb embarcacions tradicionals sense comptar amb les associacions o amb l’entitat que les representa: la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial. Segurament la FCCPMF té moltes mancances, però una certa capacitat de mobilització sí que la té. Potser “Palamós Terra de Mar” ja en té prou amb el Santa Eulàlia, el Far Barcelona i el Cyrano, que fan molta patxoca amarrats a port. Amb això no vull ignorar les sortides per a escolars que van fer durant la setmana, que també tenen la seva importància; però no m’imagino un Brest o un Douarnenez sense els centenars de petites embarcacions que acompanyen els vaixells grans i que són les que la gran majoria de persones interessades per la navegació tradicional es poden permetre. Perquè, no ens enganyem: aquesta afició, al nostre país, no és gaire assequible, precisament. Però potser el “Palamós Terra de Mar” es vol allunyar del model trobada de vela llatina.

Model de festa.- Crec que, en mans dels ajuntaments i de les seves àrees de promoció econòmica i ciutadana, les festes marineres s’han posat de moda i ja comença a passar com amb les festes i fires medievals: cada cop n’hi ha més i cada poble vol tenir la seva. I aleshores et trobes tota una col•lecció de parades d’artesania i productes diversos, que són habituals d’aquesta manera de fires, amb la diferencia que, mentre en unes el venedor va disfressat de serf de la gleva, en altres porta una samarreta a ratlles blaves i blanques, i adorna la parada amb un boci de xarxa i un parell de nanses. A “Palamós Terra de Mar” hi havia una mica d’això, suposo que pensant en captar el gran públic, que tant se li’n dóna que la cosa vagi de vaixells i de mariners com de les Croades.

Sovint, en aquests casos, l’ajuntament de torn contracta alguns vaixells, els més grans, com a “golondrina” per treure gent a passejar. No crec que sigui la millor manera de mostrar el patrimoni marítim flotant, però és millor això que res, i també és una bona font d’ingressos per a aquests vaixells, que contribueix a la seva conservació i funcionament. De tota manera, preferiria més “rigor” en els continguts d’algunes d’aquestes festes marineres i que s’ajustessin més a la temàtica a què se suposa que estan dedicades.

Dels continguts de “Palamós Terra de Mar 2010” cal destacar tota la part dedicada a la investigació marina, amb diversos estands d’institucions que s’ocupen d’aquestes tasques i, sobretot, amb la presència de diversos vaixells oceanogràfics d’estaments oficials, com el Cornide de Saavedra, de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, i el Rígel, de l’Institut Hidrogràfic de la Marina. I també hi havia el súper-remolcador Punta Mayor, de Salvament Marítim. Va ser una bona ocasió per visitar aquests vaixells i assabentar-se de la feina que fan, de la qual segur que en sabem ben poca cosa.

Manca d’entesa i comunicació dins del sector.- Tornant al calendari, el propers 5 i 6 de juny es fa una nova edició del Trofeu Museu Marítim, que organitzen el MMB i el Reial Club Marítim de Barcelona, per a vaixells d’època, clàssics i esperit de tradició, i també per a embarcacions de vela llatina. Aquesta prova no acaba de quallar entre el sector de la vela llatina tradicional, que no té interès per les regates i no es troba còmode en l’ambient exclusiu i “pijo”, per entendre’ns, dels vaixells clàssics.

Personalment, penso que tant els vaixells clàssics d’esbarjo com les embarcacions tradicionals de treball formen part del patrimoni marítim flotant. Tot i que, antigament, els iots clàssics de regata i les embarcacions de treball representaven dues classes socials antagòniques, avui dia representen dues cares d’una mateixa realitat, dins de la navegació d’esbarjo. En tots dos casos, la recuperació i conservació d’aquests embarcacions és fruit de la voluntat i, en molts casos, de l’esforç econòmic d’una sèrie d’armadors decidits a conservar un patrimoni marítim heretat del passat. En el fons, parlem del mateix: parlem de cultura marítima, de patrimoni, de tradicions. I, encara que no ho sembli, estem tots en el mateix vaixell, i mai millor dit. La famosa esmena a la nova Llei General de Navegació Marítima ens afecta i ens pot beneficiar a tots.

L'elegància de les llanxes clàssiques es va poder admirar a Palamós.

Ens els festivals nàutics de fora de les nostres fronteres les embarcacions de treball i els iots clàssics es barregen, i les revistes especialitzades dediquen amplis reportatges tant a la recuperació d’un vaixell tradicional com a la restauració d’un iot d’època, i no fan distinció entre embarcacions de vela i de motor. Aquí, el sector dels clàssics i de la vela llatina és comporten com l’oli i l’aigua. I quan coincideixen en un camp de regates, només hi sol participar la

secció de vela llatina de la FCV. Hi ha un desencontre entre federacions, la de vela i la de patrimoni, que, no sé perquè, no ens acabem de trobar. És clar que aquest desencontre també es dóna entre institucions públiques de més pes i envergadura dins d’aquest mateix sector. És típic d’aquest país: som pocs i malavinguts, i a sobre l’interès particular sol estar per sobre de l’interès general. Em consta, però, que la FCCPMF té la voluntat d’acostar posicions.

Aquestes són algunes de les reflexions que m’he fet després de participar al “Palamós Terra de Mar 2010”. A banda d’això, m’ho vaig passar força bé. Vaig sortir a navegar amb el Sant Pau, convidat pels amics de l’associació “A Tot Drap”, de Sant Pol de Mar, i vam gaudir d’un dia de mar esplèndid, com podeu veure a les fotos. I a port vaig visitar el vaixell oceanogràfic Cornide de Saavedra i el remolcador Punta Mayor, de Salvament Marítim. Interessant, tot plegat. Però vaig trobar a faltar més barques a l’aigua.

La Pollosa, el relleu generacional?

El Far Barcelona i, al fons, el Santa Eulàlia.

L'Anne Bonny, rèplica d'un William Fife.

El pailebot Santa Eulàlia.

El Cyrano, amb els gabiers a les vergues. Als fons, les Formigues.

La Lola, que ja pertany al Museu Marítim de Barcelona.

El Sant Pau des de la Lola (Foto: Vicente García-Delgado)