Esmorzar de calafats a Calafell

Ahir al matí vaig tenir el plaer d’assistir a l’últim “esmorzar de calafats” de la temporada d’hivern de l’associació Patí Català Calafell, que va tenir lloc a la seu d’aquesta entitat, l’antiga Destil·leria de l’Hostal, i va congregar prop de setanta persones. La trobada va coincidir amb la presentació de l’exposició “El viatge dels sardinals”, a càrrec d’en Pere de Prada, promotor d’aquesta iniciativa, i va servir de motiu per parlar una estona sobre el patrimoni marítim. Josep Inglada, president de Patí Català Calafell, va explicar el projecte de l’associació titulat “Mar mític, mar lúdic”, que té per objectiu, a més de difondre la navegació amb patí català, la recuperació de les tradicions marineres de la platja de Calafell. En poc més d’un any d’activitat, el projecte ja ha començat ha donat fruits.

Entrada de la seu de l'associació Patí Català Calafell.

Tot i que n’havia vist algunes fotos, no em podia imaginar la sensació que vaig tenir en entrar a la Destil·leria de l’Hostal, seu de l’associació Patí Català Calafell; i això que en Josep Inglada m’havia posat en antecedents per mail: “bastida el 1868 pel nebot del marquès de Samà, Ernest Torrents i Samà, l’arquitectura simplíssima i l’ambient et transporten a una altra època”. Certament, les parets de pedra, les columnes d’obra vista amb amb arcs, rematades per un sostre alt amb bigues de fusta, i unes quantes barques a mig reparar, et traslladaven a una drassana de fa un o dos segles. La llarga taula parada, amb tovalles vermelles i canelobres, contribuïa a crear aquesta sensació de trobar-te en un altre temps. Una escenaografia clàssica per a un projecte modern, ambiciós i de futur.

Un local que desperta admiració.

Abans de seure a taula, ens van explicar la precedència de cadascuna de les embarcacions que s’estan restaurant, la majoria barques de pesca de la zona. Actualment, Patí Català Calafell disposa de sis barques recuperades. Però el més interessant és que aquestes feines de restauració les fan una quinzena de joves d’entre 18 i 25 anys, en situació d’atur i de fracès escolar, acollits a un pla de formació i ocupació juvenil impulsat per la Generalitat i financiat amb fons europeus. L’Ajuntament de Calafell i l’associació han establert un acord per fer el mòdul dedicat a l’aprenentatge d’oficis nàutics a les seves instal·lacions. Quatre professors membres de l’associació, sota la direcció tècnica del mestre d’aixa calafellenc Ramon Farré, s’encarreguen de fer les clases. L’objectiu de l’escola taller és doble: a més d’ensenyar un ofici, despertar en els joves l’interès pel mar, el patrimoni marítim i la nevagació tradicional.       

Francesc Figuerola explica les característiques de la Montserrat.

Sense més preàmbuls vam seure a taula disposats a degustar un bon plat de pop guisat amb patates, que estava sensacional, regat amb un bon vi, i seguit de rodanxes de taronja amb canyella, pà de pessic i un te amb menta deliciós. Reconfortats físicament i anímicament per aquest esplèndid esmorzar de forquilla, en Josep Inglada va prendre la paraula i ens va fer cinc cèntims del projecte de l’entitat que presideix. Ens va presentar l’”Atlas fundacional” de l’associació, una mena de llibre de ruta amb els objectius fixats, que porta un subtítol que ho diu tot: “Una història d’amor amb la mar”. Constituïda el 30 de gener de 2010, la missió fonamental de Patí Català Calafell és la recuperació del llegat mariner d’aquesta localitat de la costa tarragonina, especialment tot allò relacionat amb les embarcacions de vela llatina, que van tenir una presència destacada a les patges de Calafell. Hi ha imatges dels anys 30 que mostren una flota força nombrosa de barques i les diverses operacions d’avarada i treta, davant de les cases dels pescadors. De tot allò, avui dia, gairebé no en queda res. L’associació es va proposar recuperar per a l’any 2012 una embarcació calafellenca històrica de vela llatina. L’objectiu va ser ampliament superat amb l’avarada de la barca Pal i Fusa, l’estiu passat, més de mig segle després de l’últim avarament. Engrescats per aquest èxit i per la bona marxa de l’escola taller de mestres d’aixa, Inglada va compartir amb tots els comensals un somni per a la festa major de l’any 2020: la posada a l’aigua de 10 o 12 embarcacions locals.   

En primer terme, la barca Pal i Fusa.

Mantenir viu i actiu el patrimoni marítim flotant i fer-lo arribar a la ciutadania són els motius que hi ha al darrere de l’exposició “Els viatge dels sardinals”, presentada per en Pere de Prada. L’armador i patró de la Santa Espina va anunciar que aquest estiu els quatre sardinals tornaran a viatjar junts i a recórrer bona part de la costa catalana de nord a sud per participar a la Trobada de Vela Llatina de Cambrils que es fa per Sant Joan. I va convidar les embarcacions de Calafell, i de qualsevol localitat de la costa per on passi la comitiva, a fegir-hi i acompanyar els quatre sardinals durant els seu viatge cap a Cambrils, encara que només sigui una estona. 

Josep Inglada, president de Patí Català Calafell, i Pere de Prada.

Pere de Prada va apuntar també que properament es reunirà amb representants de l’organització del festival máritim de Douarnenez, una de les grans cites europees, juntament amb Brest, de les embarcacions tradicional. Sembla que aquesta gent considera la possibilitat que Catalunya pugui participar-hi com a regió o cultura marítima convidada el 2012, no sé exactament en quins termes. En Pere de Prada va proposar a l’associació que hi participin amb un patí català, una embarcació centenària que forma part del patrimoni històric de la nàutica esportiva. Podria ser una manera de donar a conèixer i potenciar l’ús d’aquest vaixell, que és l’altre gran objectiu de l’associació Patí Català Calafell.   

Quatre barques es restauren actualment a la seu de l'associació.

A continuació jo mateix vaig ser convidat a dir unes paraules. A banda d’agrair la invitació a l’esmorzar, cosa que reitero des d’aquest espai, vaig expressar la meva admiració per les magnífiques instal·lacions de què disposa l’associació per a trevallar amb les embarcacions, fer reunions i muntar-hi tota mena d’actes. Amb els companys de l’associació Arjau de Cambrils, que també hi eren, vam compartir una mica d’enveja sana per aquest fet. Dit això vaig parlar de la necessitat d’enfortir el moviment associatiu i vaig fer referència a l’intent de constituir una coordinadora que reuneixi totes aquelles entitats, públiques i privades, relacionades amb el patrimoni marítim a Catalunya, de cara a posar en marxa diverse iniciatives que tenen com a finalitat última fer visible socialment el patrimoni marítim del nostre país i posar-lo en valor. En aquest sentit, vaig exposar una idea que ja he comentat alguna altra vegada: al meu entendre, és fonamental plantejar la posada en valor del patrimoni marítim en termes econòmics i no només culturals. És a dir, cal fer veure a la societat que la recuperació, conservació i difusió del patrimoni marítim, en les seves diverses manifestacions, pot ser una font de negoci i un motor econòmic, com ja ho és en altres països. I en el cas de les embarcacions tradicionals, és necessari el desenvolupament d’una industria al seu voltant: mestres d’aixa, escoles-taller, velers, fabricants d’accessoris, etc. De què viuran si no, els joves que surten d’escoles taller com la de l’associació Patí Català Calafell, per exemple? La construcció i recuperació d’aquestes embarcacions afavoreix aquest desenvolupament. Sobre tot això en parlaré en una propera entrada que estic elaborant.

El Pàtria, un bot de salvament del 1016.

Va ser un matí fantàstic i profitós, que va servir per crear vincles entre entitats que ajuden a reforçar el teixit associatiu al voltant del patrimoni marítim, que bona falta li fa. A més, crec que l’existència d’una associació amb l’empenta i el potencial de Patí Català Calafell al sud de Barcelona va molt bé per reequilibrar el pes de tot aquest moviment, tradicionalment decantat cap al nord de Barcelona. De cara a elaborar un projecte de país al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, penso que és important aquesta distribució d’entitats que hi treballen al llarg de tota la cosa, per poder donar una visió de conjunt.

Aquí teniu unes quantes fotos més de la seu de l’associació Patí Català Calafell, a la Destil·leria de l’Hostal, i de la feina que s’hi fa. 

La Rocamar, una barca construïda a Cadaqués.

Detall de la popa de la Montserrat, construïda pel mestre d'aixa
Casimiro, de Calafell, els anys 40.

La Julieta, barca de pesca de la família Sans.

Les corves de les barques es superposen a les de l'edifici.

I si voleu fer una ullada al passat mariner de Calafell, us recomano que veieu l’emissió del programa de TV3 “Material sensible” dedicada a la família de l’escriptor Carlos Barral, vinculat a Calafell des de la seva infantesa, armador i patró de la barca de vela llatina Capitán Argüello, i autor d’un llibre imprescindible en qualsevol biblioteca de tema marítim: “Catalunya des del mar”.

Les góndoles al programa "Thalassa"

El programa “Thalassa” d’ahir va emetre un magnífic reportatge de producció pròpia, “L’ofici de fer góndoles”,  sobre un dels símbols més coneguts de la ciutat de Venècia. Guiats per Saverio Pastor, artesà dedicat a la talla de forcole, aquesta mena d’escultures abstractes que són els escàlems de les gòndoles, el reportatge ens mostra la història i construcció d’aquesta mítica barca, a través del testimoni de diversos especialistes, entre ells els mestres d’aixa de les dues drassanes que encara en fan: Tramontin i San Trovaso. 

Em va fer il·lusió veure aquest reportatge perquè em va permetre rememorar la meva estada a Venècia, l’any 2007, i la visita que vaig fer a alguns dels llocs que hi surten. Vaig quedar fascinat per les gòndoles, tant per la seva elegància com per la depurada tecnologia naval que hi ha en la seva construcció, i vaig tornar de Venècia enamorat de la ciutat i de les seves embarcacions. Totes aquestes impressions les vaig intentar descriure en una de les primeres entrades d’aquest blog, publicada el juny de 2007 i titulada “La più bella imbarcazione del mondo!”.  També en vaig fer un bon grapat de fotos que podeu veure en aquest àlbum de Flickr.

La llum, els colors i les góndoles de Venècia

L'squero de góndoles de San Trovaso 

Passeig en góndola per un canal perdut de Venècia

En aquest viatge vaig descobrir que a la llacuna veneciana, a més de les góndoles, hi havia una gran viarietat d’embarcacions tradicionals, que tenien diversos usos: sandolo, mascareta, s’ciopon, puparin, topo, topa, sanpierota, batela, batela a coa de gambero,  caorlina, baleton, peata, gondola del cinquecento, vipera… Són els noms de les embarcacions tradicionals de Venècia, algunes de les quals encara es conserven i es poden veure amarrades als canals de la ciutat i en alguna de les illes veïnes. Si us interessa saber més coses sobre aquestes barques, les trobareu al llibre “Le barche di Venezia – The boats of Venice” (Librería Editrice "Il Leggio", 1999, en italià i anglès), amb textos de Riccardo Pergolis i uns exquisits dibuixos de línia clara i en blanc i negre d’Ugo Pizzarello, que situen cada embarcació en el seu entorn natural, a més d’un apèndix amb els plànols detallats de cadascuna. També podeu visitar la completíssima web de Gilberto Penzo, que és un dels especialistes que apareixen al reportatge.

Els venecians viuen la tradició del rem des de petits

Proa d'un altre tipus d'embarcació tradicional de la llacuna veneciana

Practicant la voga alla veneta

Si sou aficionats al rem, hi ha un esdeveniment anual, la Vogalonga, que us ofereix la possibilitat de veure de prop la voga alla veneta i de navegar pels canals de Venècia; un paradís per als amants de la cultura marítima i les embarcacions tradicionals que, malauradament, com apunta el reportatge, va camí de convertir-se en un parc temàtic per a turistes d’arreu del món.

Miquel Calçada i l’"Estat Català"

En Miquel Calçada és un dels comunicadors més populars del país, gràcies als nombrosos programes de ràdio i televisió que ha presentat i dirigit, i també com a cofundador del Grup Flaix. Ens vam conèixer a Catalunya Ràdio, a mitjans dels anys 80, quan ell era una jove promesa de la ràdio i li dèiem Mikimoto, i jo feia les meves primeres passes com a guionista. Vaig treballar amb ell en diversos programes de televisió, com “Mikimoto Club”, “Les aventures del Capità Enciam”, “Persones humanes” i “Solvència contrastada”, emesos per TV3. Cada estiu en Miquel Calçada deixa una mica de banda la seva passió per la ràdio i la televisió, i concentra els seus afectes en l’Estat Català, una magnífica llanxa Riva que va comprar i restaurar fa catorze anys. És membre fundador del Club Riva de Catalunya, que pertany a la Riva Historical Society.

En Miquel Calçada al volant de la seva
Riva Aquarama Estat Català. (Foto: Riva)

- De llanxes Riva, n’hi ha de diversos models. Com és la teva?

És una Riva Aquarama de l’any 1968; concretament, la número 285. És una evolució d’un model anterior que es deia Tritone. Hi havia la Tritone i la Super Tritone, que no tenien solàrium. Només tenien l’espai del pilot i, al darrere, l’espai dels passatgers, com si fos un cotxe.  En l’Aquarama es pot passar de davant a darrere, i ja hi ha solàrium, a sobre del compartiment dels motors. Van començar aquesta sèrie amb l’Aquarama 8’02, van continuar amb la Super Aquarama 8’25, i l’última llanxa que van fer les drassanes Riva va ser l’Aquarama Special, que feia 8’78 m. La meva Aquarama, concretament, fa 8’22 m i s’acosta a la Super Aquarama, que fa més o menys aquesta eslora.  Per què la meva no és una Super Aquarama?  No ho sé. El que canvia també són els motors. Els motors de l’Aquarama normal com la meva són de 220 HP; després els hi van instal·lar uns motors de 320 HP i, finalment, la Special els porta de 350 HP. De tota manera, els meus són originals, General Motors, marinitzats per Riva, també de l’any 68. Dos motors de 8 cilindres amb una potència de 220 HP cadascun. Però després vam veure que s’havia modificat la part del carburador i donen 40 HP més; per tant estaríem parlant de 260 HP per motor, 520 HP en total.

Un model sense solàrium i amb separació entre pilot i passatgers.

- Quan la vas comprar, ja anaves darrere d’una Riva o buscaves una llanxa i et vas trobar amb aquesta? Quan temps fa que la tens?

D’aquesta en gaudeixo des de l’any 1997. La primera Riva la vaig adquirir el 96 després de treure’m el PER. La meva idea sempre havia estat tenir una barca de fusta. En la meva imaginació sempre havia vist les Riva, sense saber que eren Riva. No sé si és perquè havia llegit algun Tintín en què hi surt algun runabout americà Chris-Craft, o perquè les havia vist alguna vegada en algun lloc, o no sé perquè. Però sempre havia pensat que si mai fos l’armador d’un vaixell, seria una barca a motor i de fusta. Aleshores, algú em va dir que hi havia una barca pel Maresme, al Balís o per aquella zona, i la vaig anar a veure. Era una Riva Super Ariston, que és com el model Tritone però en lloc de fer 8 m, feia 6’90. Vaig quedar absolutament al·lucinat de la Super Ariston i la vaig adquirir. Duia un sol motor de 350 HP, però vaig haver d’anar a comprar el bloc motor a Sarnico.

- Comencen els problemes...

En aquella època, els anys 95-96, Internet no estava tant desenvolupada i, per tant, això de trobar peces i referències era molt complicat. Molta gent em deia “ui, això ja fa temps que es va acabar, ara ja no en fan, això era per allà a Itàlia...” Per això, quan vaig localitzar la drassana Riva a Sarnico i m’hi vaig presentar, i em van dir que feien peces de recanvi, i vaig poder comprar el bloc motor, em vaig posar molt content. Després d’haver arreglat aquesta llanxa i d’haver-hi navegat, vaig anar a la llibreria Altair, al carrer Balmes, i hi vaig comprar el doble volum on hi surten llistades totes les Riva que s’han construït, amb el nom del primer armador, les característiques tècniques i les modificacions que els hi havien fet. Això va fer que descobrís la història de les Riva, que sabés qui era Carlo Riva, i que conegués la increïble biografia d’aquest senyor, que encara és viu. Aquest senyor era fill d’una família que es dedicava a fer barques de pesca per als pescadors del llac de Sarnico i els llacs de per allà a dalt a Bèrgam. Quan era petit no sé si va veure uns còmics de les runabouts, de les barques aquestes que feien contraban entre Canadà i EEUU tan famoses als anys 20 i 30, però el cas és que va voler construir una barca d’aquest tipus amb un motor intraborda i, sobretot, amb aquesta línia tan característica.  No només va fer això, sinó que ho va millor moltíssim. Aquesta va ser la idea del senyor Carlo Riva. Per tant, anava darrere d’una Riva sense saber-ho i després vaig quedar-ne completament enamorat.

Miquel Calçada amb Carlo Riva, l'home que va transformar Riva els
anys 50 amb la construcció de llanxes que farien història. (Foto: Riva) 

- Per què una embarcació clàssica?

No ho sé, sempre he tingut aquesta atracció per les coses clàssiques o per certes coses clàssiques... He de confessar que també soc el feliç posseïdor d’un Fiat Cinquecento de l’any 68, que vaig adquirir fa deu o onze anys a Turí. És d’aquell color taronja tan horrible, típic dels Cinquecento, i el tinc perfectament restaurat.  No sé si això es pot incloure dins de la filosofia d’un cert... no voldria dir-ne ecologisme, però sí d’una idea de sostenibilitat. És a dir, hi ha una gran quantitat de vehicles, de màquines que la ment humana, que el geni humà ha fet, que poden continuar omplint perfectament aquest desig o la funció per a la qual van ser creats. El cas de la Riva és una altra qüestió. Estem parlant, sense por d’exagerar, d’una autèntica obra d’art.

- I la Riva que tens ara on i com la vas trobar?

Aquesta segona barca, l’Aquarama, la vaig trobar a Cabo Pino, per allà al costat de Puerto Banús. La vaig buscar a través de revistes nàutiques, trucades, vaig recórrer alguns ports, etc., fins que la vaig trobar. Vaig negociar molt, vaig deixar reposar l’operació quatre o cinc mesos durant els quals vaig seguir buscant; vaig veure que l’oferta que em feien estava molt per sota dels preus del mercat i, finalment, me la vaig emportar. La vaig comprar a uns senyors iranians, que havien marxat d’Iran després de la revolució de l’aiatolà Jomeini, durant la caiguda del Sha. Eren els sogres de l’armador, que era francès. La llanxa es deia Popiglio Due i era de bandera francesa, concretament de Sait-Tropez. Un cop vaig tenir aquesta segona Riva, vaig anar a Sarnico a buscar els vernissos, les instruccions, etc.; vaig portar la llanxa a Marina 92 de Barcelona, vaig contactar amb una cooperativa de pintors, vaig desmuntar tots els cromats, els vaig portar al Poble Nou a cromar, etc.

Per en Miquel Calçada les llanxes Riva són obres d'art.

- Va ser un amor a primera vista? Vull dir que, sovint, amb els vaixells passa que un té una idea al cap, però un dia veu una embarcació que potser no entrava dins de la idea inicial, i se n’enamora; i ha de ser aquell vaixell tant sí com no.

Va ser bastant un amor a primera vista, i havia de ser aquesta barca tant sí com no; sobretot després d’haver-la vist durant quatre o cinc mesos. Una decisió absolutament emocional. Qualsevol persona que compra una barca clàssica d’aquest tipus, ja sigui una Riva, o qualsevol altra, una Rio, o una Baglietto, o... és igual, qualsevol barca clàssica de fusta, sap que implica una sèrie d’inconvenients impropis de l’època actual. La Riva, a l’hora de fondejar en una cala, no té cap botó que permeti deixar caure l’àncora i que vagi baixant sola. Has de passar a la proa, obrir el compartiment de l’àncora, treure-la i llençar-la tant lluny com puguis.  Aquest n’és un, però n’hi ha molts més. Per exemple, a l’hora de planejar, l’única possibilitat de fer-ho és a base de donar gas; és a dir, hi ha un punt en què la barca planeja perquè té una velocitat determinada. A baixa velocitat no pot anar amb la proa aixecada perquè no té els dispositius de planeig de les llanxes modernes. I un cop a port s’ha de baldejar amb aigua dolça i eixugar-la amb una badana. En canvi, a les barques de fibra, se’ls hi passa una mica d’aigua i ja s’eixugaran. Per tant, és una compra absolutament emocional, feta només amb el cor.

- Malgrat tot, et compensen totes aquestes incomoditats?

La meva llanxa només es passa un mes i mig a l’aigua. I trobar el dia que la mar és perfecta, la companyia és perfecta, no ens hem deixat res a terra i tot és perfecte, potser només passa un parell o tres de dies durant l’estiu. Val la pena aquesta inversió per un parell o tres de dies? Bé, depèn. Quan tinc la gran sort de trobar un d’aquests dies, i arribar a una cala, llançar l’àncora, que tothom pugui saltar de la barca, nedar i veure-la en perspectiva, i després fer una copa de cava, prendre una mica el sol, llegir una estona el diari i escoltar una mica de jazz, doncs, escolta... (sospira), em penso que no es pot demanar res més, al menys en el meu cas.

- També cal tenir en compte la inversió que representa mantenir una embarcació d’aquestes...

Aquesta és un embarcació que cada any s’ha de mantenir i això costa uns diners. I si no és cada any, és cada dos, cada tres o cada quatre. Però si es vol mantenir en bones condicions, que és com s’ha de tenir, costa uns diners. Per això hi ha gent que arriba un dia que diu: “s’ha acabat”, i intenta buscar un comprador. Ara és més fàcil, perquè aquestes barques s’han posat de moda, hi ha un mercat i tenen una bona sortida, malgrat la crisi. Però també és cert que, quan es pren aquesta decisió, al cap d’un minut de vendre una Riva, la persona que se l’ha venut experimenta una melangia excepcional que fa que es penedeixi fins a la resta dels seus dies del que acaba de fer.

- El Popiglio Due ara es diu Estat Català, tota una declaració de principis. No et van posar cap entrebanc a capitania marítima quan li vas canviar el nom?

No, ho vaig fer a través d’un gestor a la capitania marítima de Palamós i no em van posar cap entrebanc.

La bellesa i elegància de línies de les Riva clàssiques llueix al màxim.
(Foto: Club Riva de Catalunya)

- Suposo, doncs, que no creus en aquella superstició marinera que diu que canviar-li el nom a un vaixell porta mala sort...

Mira, jo em vaig treure el títol en una escola que es diu “Pinya de Rosa” i que porta magistralment aquest vell llop de mar que es diu Pep Bermejo; i en Pep, que forma part de la Confraria dels Germans de la Costa, una confraria de l’Edat Mitjana, em va ensenyar que pots canviar el nom d’un vaixell perfectament, sempre que el vaixell estigui fora de l’aigua. I això és el que vam fer amb la meva llanxa: la vam treure de l’aigua, li vam canviar el nom i la vam tornar a posar a l’aigua amb el nom canviat. Ara, el que no faria mai és canviar el nom d’un vaixell a dins de l’aigua mateix.

- La legislació marítima espanyola obliga els vaixells de bandera espanyola a portar aquest pavelló a popa, però tu hi portes la bandera catalana. Has tingut algun problema a causa d’això o del nom de la teva llanxa?

No, no he tingut cap problema. Haig de dir que soc extremadament respectuós amb la normativa i, per tant, porto tot el que es demana, tots els elements d’emergència: bengales, cubell, armilles, etc.; i tots els papers que es necessiten, excepte el pavelló espanyol que a Catalunya no el porto. Només porto el pavelló català. També hi ha un petit problema amb la matrícula... Vaig pensar que no quedaria bé enganxar la matrícula sobre la fusta envernissada a proa i no ho vaig fer.

- Y no t’han dit mai res?

Com a anècdota puc dir que porto més d’una dècada navegant per la Costa Brava i no m’ha passat mai res.  Una vegada vaig amarrar l’Estat Català al port de l’Escala i al costat meu s’hi va posar una llanxa de la Guàrdia Civil. Van baixar els guàrdies civils, se la van mirar i entre ells feien broma dient que no podien pujar-hi perquè la deixarien perduda... Vaja, que bavejarien tant portant-la que no volien embarcar-hi.  I un dels agents va dir: “¿la matrícula, hem vist sí la porta?” I un altre va dir ràpidament: “no la porta, però queda clar que té el nom aquí posat i, per tant, no hi ha problema”. És a dir que no he tingut mai cap problema en aquest sentit.

- Molts navegants creuen que els vaixells tenen ànima i això fa que es creïn un vincles especials amb l’embarcació. Tu quina relació tens amb la teva llanxa?

Home, això no deixa de ser un objecte sense ànima, com qualsevol altre objecte, com un cotxe, com una casa, etc. Ara, ens pot agradar més o menys? Sí, home, és clar. Ja he dit abans que una Riva és una obra d’art. És a dir, quan veus navegar una Riva, doncs... Ja et dic, la barca la tinc a l’aigua un mes, un mes i mig a l’any, i a partir del setembre, octubre, la trec per hivernar. Alguna vegada durant l’any me’n recordo, però aquella passió del principi, afortunadament, s’ha anat atenuant. Ara, quan arriba el mes de maig i la tornes a veure i la destapes i te la mires, tornes a experimentar aquella sensació. És talment com mirar un quadre i no et cansaries mai de mirar-la, com mirar el mar, com tantes altres coses. Hi tinc una relació molt especial, francament.

Trobada internacional de llanxes Riva. (Foto: Riva)

- Algun descobriment, alguna revelació?

Va ser gràcies a ella que vaig descobrir que hi havia ancestres meus que eren capitans de la marina mercant. Però estem parlant del segle XVIII, del 1700, quan hi havia l’Escola de Pilots de Sant Feliu de Guíxols. A Sant Feliu hi van haver diversos capitans Calçada, i això ho vaig descobrir llegint un llibre sobre la Costa Brava. Però també perquè ja feia temps que, quan navegava, de bon matí, una mica alegre de gas, amb el vent a la cara i veient el sol com anava sortint sobre un mar com un mirall, tenia una sensació especial... I no sé si això em va relligar d’alguna manera amb aquests ancestres meus.

- Per tant, hi ha antecedents mariners a la teva família, encara que llunyans...

Efectivament, hi ha el cas del capità Calçada... Però ara no recordo de quin llibre ho vaig treure; em sembla que  era un llibre d’en Gaziel que parla de rondalles i llegendes de la Costa Brava, i parla del capità Calçada. N’hi havia dos o tres, dels quals en tinc, perquè ho vaig buscar i ho vaig trobar, un parell o tres de pergamins en què el mateix capità Calçada descriu, en català, la càrrega, el nòlit, que portava des de Sant Feliu de Guíxols fins a l’Havana. Es dedicava a això. Explica l’anècdota que en una d’aquestes travessies es va trobar amb una mar molt bèstia, amb grans onades... amb una gran tempesta.  Ell duia a bord una figura de Sant Elm i la va posar dins d’una gàbia, li va lligar un cap i la va llançar al mar tot dient: “no et mouràs d’aquí fins que no facis passar aquesta tempesta”. I la veritat és que la tempesta va passar; i tal com havia dit el capità Calçada, va cobrar el cap, va treure el sant de la gàbia i el va tornar a posar al seu lloc dins del vaixell.

- I tu quines travessies has fet fins ara amb l’Estat Català?

Un cop per temporada, si fa bon temps, acostumo anar a Portlligat o al Port de la Selva; i si fa mal temps, em quedo a les Medes, vaig fins a l’Escala, o baixo fins a Palamós. Però una travessa a les Illes no l’he fet mai, perquè, tot i tenir dos motors, em fa una mica de respecte. Necessitaria anar amb un altre company i amb una altra embarcació. De tota manera, no m’he sentit atret per aquest tipus de travessia.

- Ets membre fundador del Club Riva de Catalunya – Associació d’Embarcacions

Clàssiques i d’Època a Motor. Quina mena d’activitats feu?

La principal és la trobada anual de barques clàssiques “Trencant onades”. I a part d’això, fem alguna reunió i alguna trobada fora de calendari.

La llanxa Estat Català en una trobada celebrada a Venècia. (Foto: Riva)

- Com a col·lectiu d’embarcacions clàssiques i d’època a motor, quines necessitats teniu? Què reivindiqueu?

No reivindiquem res, específicament; però després d’haver llegit l’esmena a la Llei General de Navegació Marítima, en el sentit que els vaixells històrics i tradicionals han de tenir un estatut jurídic i regir-se per un reglament propi, doncs em sembla una demanda molt raonada i, des d’aquest punt de vista, hi estaria absolutament d’acord.

- I la vela no et sedueix?

No descarto fer vela; de fet, ja he fet dos cursets de patí català que m’han agradat moltíssim. No et diré que m’han embogit, però pràcticament, i espero poder continuar-ho fent més endavant. 

- Actualment ets als Estats Units, estudiant. Has tingut ocasió de navegar aquí?

Soc a Syracuse, a l’Estat de Nova York, en una zona que en diuen “The Finger Lakes”, perquè hi ha quatre o cinc llacs seguits pel voltant. I una mica més amunt, a uns cent quilòmetres i escaig, hi ha el llac Ontario, que separa Estats Units de Canadà, i on durant aquells anys de la llei seca, llanxes com la Riva, que no eren Riva, sinó Cris-Craft, runabouts, en tot cas, acostumaven a fer contraban de licor. A partir de primavera espero poder navegar en algun d’aquests llacs, o als Finger Lakes, que estan al costat de Syracuse, o al llac Onondaga, que el tinc a dues milles de casa, o al llac Ontario directament.

- Algun pla de navegació per al proper estiu?

En principi no; espero que l’Estat Català estigui en unes condicions increïbles, perquè en aquests moments és a Sarnico, en mans d’un mestre d’aixa dels pocs que queden, i espero poder navegar fantàsticament aquest estiu. També tinc intenció de participar en una trobada que es farà al llac de Como, concretament a Vila d’Este.

1911, l’any de les desgràcies

El proper dia 31 de gener es compleix el centenari d’una de les tragèdies marítimes més greus que han colpejat el litoral català i que ha passat a la història com l’any de les desgràcies. Aquell dia un temporal devastador es va desfermar sobtadament sobre la costa catalana, quan moltes barques de pesca de diverses localitats eren a l’aigua, treballant.  La tempesta va durar tota la nit, fins l’endemà i va causar una gran mortaldat. El Maresme, el Barcelonès i també la costa tarragonina van ser les més afectades, amb un munt de basques destruïdes i una vuitantena de pescadors ofegats només en aquest sector de costa. Els efectes del temporal es van notar també a la costa de Castelló i València, com recull la premsa de l’època i el testimoni d’alguns cronistes. Diverses localitats preparen actes commemoratius en memòria de les víctimes del temporal de 1911.

La platja de Premià de Mar a principis del segle XX.

Vaig saber per primera vegada de l’any de les desgràcies mentre treballava en la redacció del llibre “Els premianencs i el mar”. A continuació reprodueixo el capítol que parla d’aquells fets.

La vida i la mort al mar

         

Les històries i llegendes de la mar ens diuen que “la mar et dona i la mar et pren“, que és generosa i gasiva, i que te dues germanes: la vida i la mort.  La mar és font de vida i de subsistència per a pescadors i mariners. Però cada any cobra el seu tribut i s'emporta algú.  Diuen que és una mena de sacrifici al déu Posidó, que recluta ànimes per servir-lo en el seu palau.

En la història dels pescadors i mariners de Premià abunden les tempestes, els naufragis i els casos de companys ofegats i desapareguts. Hi ha també la llegenda que diu que cada any, el dia del nostre patró, Sant Cristòfol, el mar es cobra una vida com a contribució, ja sigui mariner, pescador o banyista...

Sens dubte, la desgràcia marítima que ha deixat més empremta en la memòria popular és la catàstrofe del gener de 1911. Catalunya va viure llavors uns dels  temporals més terribles de la seva història, que va causar una gran quantitat de pèrdues en homes i embarcacions. Gairebé totes les poblacions del Maresme van resultar-ne afectades.

Platja de Premià de Mar. Abans de la construcció dels ports, homes i barques
quedaven totalment exposats a la fúria del mar.  

La matinada del 31 de gener del 1911, els pescadors van sortir a la mar sense cap indici que fes presagiar el mal temps. Cap a mig matí, el cel es va començar a tapar i es va tornar d’un negre que feia esgarrifar. De seguida, una violenta tempesta queia sobre la flota pesquera. Unes cinquanta barques de Pineda, Calella i Sant Pol van trobar refugi a l’última platja d’aquesta població. Però la major part de les embarcacions del Maresme va ser arrossegades cap a Barcelona, on van intentar buscar refugi. Però les obres de prolongació del disc de l’est, feien impossible l’entrada a port amb vents del nord i de l’est.  Entre l’extrem de l’espigó i les platges de ponent es creava el que se’n diu una mar trencada o maregassa creuada, que empenyia les barques cap al delta del Llobregat. El temporal va durar tota la nit, fins l’endemà. Malgrat els esforços del bot de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos i dels remolcadors del port de Barcelona, que van sortir en auxili dels pescadors i en van salvar molts, no es va poder evitar el desastre i moltes barques van acabar destrossades al peu de Montjuïc. Durant els dies posteriors al temporal, la platja de Can Tunis es va omplir de cadàvers i de restes de les embarcacions.

Les restes de la tragèdia escampades a la platja de Can Tunis.

Els pescadors de Premià de Mar Pau Lloveras i el seu fill Josep -l’avi i el pare de Joan Lloveras-, que anaven a bord d’una barca petita, van tenir la sort de ser rescatats per un dels remolcadors.  Però a casa seva ja els donaven per morts. En canvi, dels sis tripulants d’una barca de Vilassar, amb la qual s’havien trobat en començar el temporal, se’n van ofegar cinc. El sisè es va salvar perquè es va fer un salvavides improvisat, embolicant-se amb els barnois, que són els rosaris de suros petits que van enfilats en una corda i fixats a la part alta de les peces de sardinals.  Aquell dia fatídic Vilassar de Mar va perdre nou pescadors (Vegeu l'article de Lluís Beulas "Un esfereïdor temporal").

Un altre pescador premianenc, en Pere Cisa, conegut com “Pere Pescador”, també va viure el temporal del 1911 i n’explicava l’experiència en una entrevista de l’any 1976:

“Era un dia normal, un xic gris, però no semblava que acabaria en gran tempesta. Un cop aparellada la barca, jo i el meu pare ens fèiem a la mar. A l’arribar a mig camí, un cop de vent ens va fer encallar i la barca va engolir unes quinze portadores d'aigua, que anàrem traient. A l’arribar al lloc, calàrem les xarxes i el pare i jo ens vàrem posar a dormir. Entremig dels somnis sentíem els altres pescadors com cridaven: mira, fulano ja lleva; en Pepet se'n va! Les veus ens varen despertar, i veient el cel molt encapotat, recollim tot seguit les xarxes i, arranjant els aparells, ens encaminem cap a terra. La mar era molt moguda; millor dit, alçada, i plovia amb pluja de tempesta. El patró anava consultant la brúixola i mirant per sota la vela cap al lloc on crèiem que hi havia la costa.  No es veia res a quatre passes. Feia més de dues hores que navegàvem quan, entremig de les veles, veiérem mig borrós el far de la nostra costa, el cim del Montcabrer. La visió ens donà ànims i distensionà un xic els nostres nervis; ja érem prop de casa i, encara que llunyana, era la nostra costa . L'avi, el patró, donà ordre de plegar veles i de arriar el màstil, feina que vàrem fer tot seguit amb penes i treballs. Costejàvem, cercant la sortida; i així arribàrem enfront del pla de l'Ós,  on tot el poble esperava a fi de donar ajut a la seva gent si tornava. Enfilàrem cap a la platja i es pot dir que sortírem d'una estirada. Des de la platja, a resguard, veiérem moltes barca  de Vilassar i del Masnou. Totes cercaven port o varadero  i dues se n’anaren a Barcelona on es varen ofegar”.

Al Maresme, el balanç de víctimes del temporal del 1911 va ser esgarrifós: 34 morts i 13 embarcacions perdudes.  Cal afegir-hi el 11 morts de Badalona i els 24 de la Barceloneta, que va ser la zona més castigada. En aquest barri barceloní s’hi van produir situacions dramàtiques, com la d’una família que va perdre el pare i quatre fills, i una altra que va perdre vuit membres.

Recordatori de les víctimes del temporal

La premsa es va fer ressò del sinistre durant un parell de mesos. I ja des de l’endemà del temporal es va posar en marxa una campanya per recaptar diners per a les famílies dels afectats. Amb aquest objectiu es va editar una postal recordatori de “La nit terrible”, amb un dibuix al·lusiu d’un gran dramatisme i una petita estrofa que expressa la fatalitat  amb què es va viure el desastre, en uns temps convulsos i de gran conflictivitat social, com els que afectaven el món obrer a començament del segle XX:

De fills de les nostres platges

¡ho mar, bé te n'has dragat!

En les lluites de la pàtria

tu també en vols prendre part.

El temporal a la costa de ponent

El número 8 de la revista "Argo", que va sortir el novembre passat, dedica dues pàgines i mitja a la catàstrofe de 1911. Explica que, en aquella època, la flota pesquera catalana iniciava tímidament la motorització i que ja es podien veure algunes barques amb màquina de vapor; però eren molt poques i la majoria encara anaven a vela –vela llatina-, i això les deixava pràcticament indefenses davant d’un temporal tant fort i sobtat. L’article dóna informació dels estralls causats pel temporal a la costa catalana de ponent, que també va afectar les costes de Castelló i València, arribant fins a Sagunt, on va enfonsar el vapor Abanto. (Lluís Beulas, citant "La Veu de Catalunya", diu que a Sagunt van encallar 6 vapors i que l'Abanto va perdre 14 tripulants, inclós el capità, d'una dotació de 18 homes).

A la costa tarragonina, les barques de Torredembarra, Tarragona i Cambrils van intentar buscar refugi als seus ports respectius; però la violència del temporal va fer que moltes s’anessin a estavellar contra les roques del cap de Salou o fossin arrossegades fins a l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar. La flota més malmesa va ser la de Cambrils, amb 5 barques perdudes i 16 mariners ofegats, segons el balanç oficial. El temporal va continuar cap a la costa valenciana; i a migdia del primer de febrer encara hi havia barques de Peníscola lluitant contra l’oratge davant de València. La calma no va arribar fins a la nit del 2 al 3 de febrer, deixant un rastre de cadàvers i devastació que la mar va anar dipositant a terra durant molts dies després del temporal. La xifra total de morts varia segons les fons, però va superar el centenar de persones, amb casos realment dramàtics de família que van perdre quatre i cinc membres en la desgràcia.

 A "La Vanguardia" dels dies posteriors al temporal
 es pot llegir el relat dels fets.

La premsa de l’època, tant local com estatal, va anar informant puntualment de la catàstrofe; i avui dia, gràcies a Internet i la digitalització de fons documentals, és possible llegir les cròniques d’aquells fets. La difusió d’aquestes informacions va fer que es posessin en marxa diverses campanyes d’ajuda i solidaritat amb els damnificats, a base de recaptacions populars, actes benèfics i aportacions de tota mena d’institucions. El temporal també va servir per engegar mesures de prevenció de futures desgràcies i per millorar la seguretat en les feines del mar. Llegeixo que el temporal de 1911 va determinar que l'Ajuntament d'Arenys de Mar, recolzat pels de les poblacions veïnes, sol·licités per segona vegada -la primera petició data de 1778- la construcció d'un port de refugi, ja que entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols no hi havia cap zona per al refugi d'embarcacions. La construcció del port d’Arenys es va iniciar el 1924 i les obres es van paralitzar al cap de deu anys. Es van reprendre després de la Guerra Civil, entre el 1947 i el 1949, i no van quedar enllestides definitivament fins el 1956.

Alfred Ayza Roca, en el seu llibre “El món mariner de Peníscola” (Universitat de València, 1981), explica que el temporal de 1911, que va causar 25 morts en aquesta localitat, va servir també per accelerar el projecte de construcció del port actual, que també va trigar molts anys a acabar-se a causa de la Guerra Civil. La construcció de ports i la motorització de les barques van aconseguir reduir els efectes catastròfics dels temporals

Ara, cent anys després de l’any de les desgràcies, diverses localitats de la costa catalana preparen actes commemoratius d’aquells fets i en record de les víctimes. Caldes d’Estrac, Sant Pol de Mar, Badalona ("Avui", "Bloc de Jordi Albaladejo"), Cambrils, l’Ametlla de Mar... són algunes de les poblacions que aquests dies recordaran els seus pescadors morts fa cent anys. En cadascun d’aquests enllaços hi trobareu informació d’aquells fets i dels actes que es preparen.

Cambrils dedicarà una exposició a l'any de les desgràcies. 

El 1911 no ha estat, però, l’únic any de les desgràcies. Cada població marinera té el seu “any dels negats”. Una d’aquestes és Vilanova i la Geltrú. El 9 de novembre de 1886, 22 homes entre adults i joves van perdre la vida al mar a causa d’una tempesta que va enfonsar deu de les vint parelles de barques de bou vilanovines. Ho explica Bienve Moya en l’article “L’any dels negats” publicat al seu bloc. I al País Basc, des de l’any 2006, l’associació Galerna Elkartea commemora la galerna que hi va haver el 12 d’agost de 1912 al Cantàbric i que es va endur 141 pescadors, 119 de la localitat biscaïna de Bermeo. “Ecos de una tragedia marina” és la crònica d’un d’aquests actes commemoratius, que explica els detalls d’aquella tragèdia.

Des de llavors, la modernització de les embarcacions i les millores dels sistemes de previsió meteorològica i de salvament, han deixat enrere els anys de les desgràcies com aquests que hem recollit. Però, de tant, en tant el mar es cobra el seu tribut i Posidó s’emporta algunes ànimes. Suposo que això sempre formarà part indestriable del fet de navegar.

Actualització 1.2.11

Durant el cap de setmana passat es van fer actes en commemoració del centenari del temporal de 1911 i en record de les víctimes a diverses localitats castaneres que van patir els efectes d’aquella tragèdia.

A Cambrils es va fer una ofrena floral en homenatge als quinze mariners cambrilencs que van morir en el temporal i es va inaugurar l’exposició “1911. Sobreviure a la tempesta”, com informa la “Revista Cambrils. Diari digital”.

Del del Museu d’Història de Cambrils, una de les entitats organitzadores d’aquests actes, m'han fet arribar un petit informe del Servei Meteorològic de Catalunya amb els mapes del temps dels dies 31 de gener i 1 de febrer de 1911, explicant les condicions meteorològiques que van generar la fatídica tempesta. Aquest era, fins ara, un dels aspectes menys definits d’aquells fets, amb dades poc precises i fins i tot contradictòries.

A Sant Pol de Mar, l’associació “A Tot Drap” va organitzar dilluns al vespre, a la platja de les barques, l’homenatge d’aquesta localitat a les víctimes del temporal. Durant l’acte es van fer sonar les campanes, amb el toc recuperat de temporal, i els corns marins, una mena de trompetes fetes amb la conxa de grans cargols marins, que s’utilitzaven a bord de les barques com a sirena.

Homenatge a les víctimes del temporal a la platja de les barques
de Sant Pol de Mar.  (Foto: Eliseu Carbonell).

El portal informatiu de TV3 i Catalunya Ràdio 3cat24.cat també es fa ressò dels actes commemoratius del temporal de 1911, i en publica dues entrades: “Cent anys del temporal de les desgràcies que va engolir una vuitantena de pescadors catalans” i “1911: Memòria marinera”, en què cita aquest blog i en reprodueix algunes fotografies.

Per completar la informació històrica sobre el temporal de 1911 i la situació del salvament marítima a l’epoca, vegeu el llibre “Viure o morir al mar: el salvament marítim al Maresme” (Oikos-Tau, 1998), d’Enric García Domingo.