Reflexions a partir de "Tarragona Sails"

El mal temps va deslluir una mica la primera edició de “Tarragona Sails – Serrallo 2011”, concentració de vaixells amb esperit de tradició, celebrada del 4 al 8 de maig al barri mariner de la capital tarragonina. Una llàstima, perquè això no és Holanda, ni Anglaterra, ni cap del països nòrdics amb una llarga i arrelada tradició marinera, on la gent surt a navegar i a fer activitats a l’aire lliure encara que plogui. Aquí cauen quatre gotes i ja no sortim de casa. I això és el que va passar dissabte, un dia plujós i rúfol que no convidava gaire a acostar-se al Serrallo a veure els vaixells de la “Tarragona Sails”. A més, feia mala mar i les sortides amb públic s’havien suspès. Diumenge, en canvi, va lluir el sol i suposo que això va permetre fer el programa previst i tancar la trobada de manera més satisfactòria.

Aspecte del Serrallo amb els vaixells de la "Tarragona Sails"

És una llàstima, repeteixo, perquè no es fan gaires esdeveniments d’aquest tipus a Catalunya, amb la voluntat d’acostar al gran públic una determinada manera de viure la mar, la navegació i els vaixells, que vol connectar amb una certa tradició marinera del nostre país. I és una pena que el públic no en pugui arribar a gaudir plenament per culpa del temps. Fa ràbia que el temps no acompanyi quan s’han dedicat moltes hores, esforços i fins i tot diners a muntar una activitat d’aquesta envergadura. Però contra el temps no s’hi pot fer res, i això la gent de mar ja ho sap i ho accepta. El que costa més d’entendre i d’acceptar són determinades actituds i respostes –o, més ben dit, la manca absoluta de resposta, en alguns casos- per part del sector de les embarcacions tradicionals, concretament d’aquelles que pel seu funcionament i gestió haurien pogut encaixar dins de “Tarragona Sails”. 

Hi havia més vaixells de fora que d'aquí.

Podem no estar d’acord amb determinades estètiques i continguts de la proposta. Podem argumentar que tenia un format més comercial que cultural. Però és que als grans festivals marítims que es fan a altres països tampoc no regalen res, i el públic que hi vulgui participar ha de passar per caixa. A més no oblidem que, a diferència dels vaixells que pertanyen a una entitat pública i, per tant, es mantenen amb diner públic, la mitja dotzena de vaixells concentrats a Tarragona eren privats, petites empreses que només es poden mantenir cobrant pels seus serveis. Més d’una vegada he defensat la necessitat de donar al patrimoni marítim una dimensió econòmica i no només cultural, en el sentit que pugui generar negoci i ser un motor econòmic, que permeti el desenvolupament d’oficis relacionats amb aquest sector i creï ocupació, com passa en altres països. Vull dir que no acabo d’entendre aquesta mena de divorci que sembla existir entre el “sector” públic i privat de les embarcacions tradicionals.

El Cyrano, el vaixell amfitrió.

“Tarragona Sails –Serrallo 2011” és fruit de la iniciativa privada, en aquest cas, de l’empresa que gestiona el Cyrano, vaixell-escola de l’Associació DeLaMar, que té per objectiu l’ensenyament de la vela tradicional d’altura i les arts marineres. Fa un parells de caps de setmana vaig sortir a navegar amb el Cyrano, perquè volia saber de primera mà els seus projectes i veure la feina que fan. Vaig veure una tripulació preparada -nois i alguna noia amb estudis professionals de nàutica-, i vaig conèixer també alguns voluntaris força motivats per aprendre. També vaig veure utilitzar la carta i el sextant a coberta, i prendre anotacions de tots els rumbs. És a dir, vaig veure navegar “a l’antiga”, amb els instruments clàssics de navegació, sense electrònica, cosa que no sé si es pot aprendre a bord de gaires vaixells avui dia. Crec, doncs, que a l’hora d’ensenyar navegació tradicional no importa tant el “pedigrí” de l’embarcació, la puresa dels seus orígens, formes i materials, com l’ús que se’n faci. És a dir, una barca de vela llatina de fibra serveix perfectament per ensenyar a navegar amb vela llatina, i una goleta turca aparellada de bergantí-goleta serveix per aprendre les maniobres d’un vaixell amb aparell de creu; i més si tenim en compte que, ara mateix, és l’únic vaixell de Catalunya on ensenyen a fer de gabier. 

Els gabiers del Cyrano en acció.

 Cal tenir present que ja no queden embarcacions d’unes certes dimensions, que haguessin anat a la vela, per poder-les recuperar. Les úniques opcions són construir rèpliques de vaixells antics, adaptar una embarcació moderna o anar a busca-la a un altre país. Tres dels vaixells d’una certa envergadura que en els últims anys s’han afegit a la flota d’embarcacions tradicionals provenen de països nòrdics: el Far Barcelona és un jakt noruec, l’Äran és una goleta sueca, i el Ciutat de Badalona és un quetx danès. Estrictament, atenent només a la seva procedència, no podem dir que formin part del patrimoni marítim català, però això no les exclou de la flota d’embarcacions tradicionals, ni les invalida per a la pràctica i l’ensenyament de la navegació tradicional.

Maniobres i exercicis de navegació a bord del Cyrano.

Darrere del Cyrano y de l’Associació DeLaMar hi ha un projecte molt interessant de creació d’un espai estable per a l’ensenyament de la navegació tradicional, que esperem que arribi a bon port, i mai millor dit. I “Tarragona Sails” és un intent de donar visibilitat a tot això, d’atraure un públic i, sobretot, de fer veure a qui ho ha d’acollir i donar-hi suport que la proposta és viable. Per això deia que és una llàstima que el temps i uns quants vaixells que podien haver vingut no s’haguessin aliat amb els organitzadors de “Tarragona Sails –Serrallo 2011” per assegurar l’èxit d’aquesta primera edició. No hi ha tanta gent disposada a tirar endavant projectes d’aquesta mena, i menys des de la iniciativa privada, arriscant-se a perdre bous i esquelles. Crec que no estem en condicions de deixar ningú de banda. Crec que cal sumar esforços per enfortir el sector de les embarcacions tradicionals, perquè a la llarga hi guanyarem tots.

La flota de la "Tarragona Sails" navegant davant de la ciutat.
(Fotos: Cyrano Bergantí-goleta)

Dimiteix la Junta de la Classe Vela Llatina: les declaracions

El ressò per la dimissió de la Junta de la Classe Vela Llatina de la FCV continua. Dimarts passat, l’emissora nàutica 360ràdio feia una entrevista a Joaquim Soler, secretari dimissionari de la classe. I dimecres era el president de la Federació Catalana de Vela,  Gerard Esteva, qui donava el seu punt de vista sobre aquesta qüestió i parlava del futur de la vela llatina a través dels micròfons d’aquesta mateixa emissora. 

En Joaquim Soler justifica la seva dimissió i la del seu equip per la manca de suport al projecte engegat fa sis o set anys, de crear una infraestructura per a la iniciació i competició en vela llatina, dins de la Federació Catalana de Vela, amb l’objectiu de garantir el relleu generacional. “Vam veure –diu Soler- que hi havia clubs que tenien les embarcacions i no les feien servir; vam mirar enrere i ens vam adonar que ni els navegants de vela llatina ens donaven suport, ni les escoles de vela ens donaven suport, ni els monitors que havien fet el seminari feien cap curset de vela llatina.  Llavors vam dir: què estem fent?”. I en vista del panorama i cansats de “navegar contra corrent”,  van presentar la dimissió al president de la FCV.

En un altre moment de l’entrevista, Soler insisteix en donar la culpa als clubs: “si hi hagués hagut algun club que hagués apostat per la vela llatina, i amb els monitors i les embarcacions haguessin fet cursets, el projecte hagués funcionat i hauríem continuat. Però hem vist que els clubs no tenen cap interès en la vela llatina”.  La FCV, en canvi, queda lliure de responsabilitats: “la Federació –diu- està al servei dels clubs i no els clubs al servei de la Federació; i si els clubs no hi tenen interès, la Federació no hi pot fer gran cosa”.

Regata del circuit mediterrani a Saint Tropez.

L’ex-secretari de la Classe Vela Llatina compara la situació de Catalunya amb la de València i les regates que es fan a l’Albufera –“fantàstiques i amb uns trofeus importantíssims”, diu-, amb el circuit mediterrani de regates que es fa a França i Itàlia, i amb les regates de vela llatina de les Canàries. “És un altre món”, afegeix. Un món suposadament ideal i desitjable, que aquí no existeix.  Aquí “sortim a navegar, fem un dinar i punt; i el diumenge que ve ens tornem a trobar els mateixos en un altre lloc. Però sense competició i sense res; però això no enganxa a la gent”.

Preguntat sobre què passarà a partir d’ara, en Joaquim Soler fa les declaracions més polèmiques de l’entrevista, que han molestat més d’un navegant de vela llatina: “les activitats que farà la vela llatina –diu- estaran al marge dels clubs nàutics i quedaran com a element tradicional, folklòric, romàntic”. I afegeix que la vela llatina quedarà com una nota folklòrica per a aquells ajuntaments que a la festa major vulguin posar unes quantes barques al mar, “que sempre queda maco i hi poden anar els papàs a fer fotos”. Hi ha qui ha cregut necessari donar la seva opinió al respecte.. 

Trobo a faltar en aquestes declaracions una anàlisi més precisa de les possibles causes que han impedit que el projecte quallés, a banda de la repetida manca d’interès i de suport per part de tothom. Generalment, quan un producte no es ven, és que o no és prou bo, o no satisfà cap necessitat del client al qual va dirigit. Els joves no demanen a crits navegar amb vela llatina. Se’ls hi ha de “vendre” l’article de la manera més atractiva possible i, sobretot, l’han de tenir a l’abast. Dubto que només amb tres embarcacions per a tots els clubs i escoles de vela de Catalunya es pugui tirar endavant cap projecte d’iniciació i difusió de la vela llatina. Per tant, m’atreviria a dir que el projecte s’ha donat per acabat sense disposar dels mitjans necessaris per comprovar-ne la viabilitat de manera pràctica. Alguns de vosaltres també heu dit que la vela llatina no és pels nens, sinó que hauria d’anar dirigida a navegants més grans i ja iniciats en altres disciplines, capaços d’apreciar-ne les diverses vessants. Persones amb més experiència que jo dins del món de la vela esportiva i, per tant, molt més qualificades en aquest camp, també han aportat algunes solucions. 

Ignoro si aquesta anàlisi s’ha fet, però s’haurà de fer tard o d’hora abans d’emprendre noves accions, i penso que els navegants del sector “tradicional” hi podem aportar la nostra experiència. Hi ha gent que està en això des dels inicis de la recuperació de la vela llatina a Catalunya, fa 25 anys. Durant aquest temps la vela llatina ha viscut i ha crescut perfectament al marge dels clubs nàutics i de les regates. La recuperació d’embarcacions tradicionals augmenta i ja se’n troben a tota la costa, i en llocs on no n’hi havia. És cert que el moviment associatiu, en conjunt, necessita una injecció de vitamines i que el relleu generacional preocupa. Però pensar que sense competició la vela llatina quedarà reduïda a un element folklòric, em sembla completament desencertat.  

Declaracions del president de la FCV

I què hi diu a tot això el senyor Gerard Esteva, president de la Federació Catalana de Vela?  Doncs diu que no li agrada parlar de la vela llatina com un fet folklòric, perquè és molt més que això, ja que combina elements històrics, culturals i també esportius. Pel que fa a la junta cessant, el president de la FCV reitera en diverses ocasions que en Joaquim Soler i el seu equip han fet una “molt bona feina” i, fins i tot, “una feina excel·lent”, però que ja se sap que no tot allò que un sembra acaba germinant.  Defuig assenyalar culpables quan diu que “els clubs han fet també un esforç en tot això”.  I no creu que la manca d’embarcacions hagi contribuït al naufragi del projecte: “quan hi ha demanda, al final l’oferta s’acaba adequant”. 

“No busquem culpables –afegeix- sinó anem a treballar de cara al futur. S’ha treballat en una direcció i ara potser hem de fer una reflexió per mirar com podem enfocar la vela llatina a Catalunya. Nosaltres estem oberts a ajudar i a canalitzar totes les inquietuds. També hem d’entendre que nosaltres ens devem als clubs i, per tant, aquell club que vulgui desenvolupar aquest estil de vela llatina tindrà el nostre suport”. Entenc, doncs, que la iniciativa de reactivar i resituar la vela llatina en la seva vessant esportiva quedarà en mans dels clubs nàutics. Caldrà veure de quina manera s’interessen per aquesta qüestió.

Malgrat els últims entrebancs soferts per la classe –suspensió del Campionat de Catalunya i dimissió de la Junta-, la vela llatina continuarà sent una classe federada. “Hem de fer –diu el president de la FCV- un replantejament de tot el projecte de difusió de la vela llatina i veure com podem enfocar-ho de cara al futur. I més tenint en compte el compromís clar i ferm que tenim amb la vela tradicional, tant amb la Xarxa de Museus Marítims de Catalunya, com amb el Museu Marítim de Barcelona, amb el qual vam firmar un conveni fa un any. Nosaltres tenim intenció de fer accions per promocionar també aquesta vela”. 

A la part final del l’entrevista, Gerard Esteva dóna el següent missatge als navegants de vela llatina i practicants de la navegació tradicional: “nosaltres estem oberts a qualsevol persona, club, entitat, navegant, que vulgui promocionar la vela en qualsevol de les seves vessants, i a donar-li suport i ajuda. Aquesta ha sigut sempre la nostra ferma voluntat i ho continuarà sent. No ha de canviar ni canviarà ara”. I afegeix: “mirant el futur de la vela llatina, tenim la FCV al servei de tot aquell que tingui inquietuds per desenvolupar l’esport de la vela i, en aquest cas, l’esport de la vela llatina ens tindrà al costat per tot allò que faci falta.

Això vol dir que, en un futur més o menys proper, la vela llatina esportiva i la vela llatina tradicional aniran de bracet? Les intencions sembla que hi són. Caldrà veure de quina manera es tradueixen en fets.

Dimiteix la Junta de la Classe Vela Llatina

Mentre el debat sobre l’ensenyament de la vela llatina continua ben viu a l’entrada anterior, amb valuoses reflexions i aportacions per part de molts de vosaltres, m’arriba la notícia de la dimissió de la Junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela. Aquesta és la carta de dimissió que han enviat al president de la FCV:

Sr. Gerard Esteva, president de la Federació Catalana de Vela:

Analitzant la situació de la vela llatina a Catalunya ens vam adonar que era molt evident el seu potencial de navegants i embarcacions tradicionals, la majoria recuperades, i el seu inestimable valor patrimonial, cultural i esportiu.

I no sols això. La vela llatina és una manera de navegar molt tècnica i tenim l’obligació d’intentar que no es perdi; i a més potenciar-la perquè els joves la coneguin i s’interessin per ella. 

Tot això ens va portar a la creació i desenvolupament d’un projecte de futur per a la vela llatina, a fi que la joventut hi navegués.

Vam planificar un camí amb diferents etapes:

1.- Fer un reglament de la classe.

2.- Obtenir el reconeixement de la vela llatina per part de la Federació Catalana de Vela i la creació de la Classe Vela Llatina. 

3.- La joventut demana embarcacions de fàcil manteniment i pràctica esportiva amb regates competitives.

4.- Necessitàvem disposar d’embarcacions amb el casc de fibra i fer regates; i a ser possible, poder fer el Campionat de Catalunya.

5.- Donar a conèixer la vela llatina als monitors de club.

6.- Tenir escoles de vela de clubs amb monitors amb els coneixements per poder ensenyar a navegar amb vela llatina.

7.- I que els que comencessin a navegar amb vela llatina trobessin un ambient esportiu que satisfés les seves necessitats i aspiracions esportives.

I aquest ha estat el planning de treball del qual hem aconseguit quasi tots els objectius.

I diem quasi perquè hem fracassat en el setè punt. Per una part, els navegants de vela llatina s’han desentès del aspecte esportiu de la vela llatina; també els monitors que, després de mesos de tenir el títol, no han fet cap curs de vela llatina en els seus clubs; i també els Clubs, que no s’han interessat per aquesta modalitat de navegació. La Junta de la Classe ha estat treballant a contra corrent, totalment sola i amb un cost econòmic elevat per part dels seus membres. I això cansa i crema.

Es per això que l’ actual Junta de la Classe presenta el tancament d’aquest projecte i la seva dimissió irrevocable al president de la FCV.

Hem treballat amb il·lusió perquè crèiem en el projecte i ha estat una llàstima. Hi cabien els dos projectes, eren possibles i ens haguéssim fet grans. La vela llatina queda sols com a un element cultural, patrimonial i folklòric. Això no atrau ni enganxa a la joventut.

La Junta de la Classe

Magda Aranda, Joaquim Soler, Joan Capella, Joan Muñoz, Pep Subirats

És una notícia trista, sens dubte, com la de qualsevol projecte no reeixit en el qual s’hi han dipositat esforços i il·lusions. Per tant, cal agrair tot l’esforç i dedicació dels dimissionaris de cara a la difusió i popularització de la vela llatina en la seva vessant més esportiva, amb l’objectiu d’atraure la joventut cap a aquesta modalitat de navegació.

A l’hora d’analitzar les causes que han portat a aquesta situació, la carta diu: “els navegants de vela llatina s’han desentès del aspecte esportiu de la vela llatina”. Més que “s’han desentès”, dubto que mai hi hagin estat gaire interessats. Potser l’èxit de les primeres edicions de la Copa Catalunya –especialment la segona en què hi van participar una quinzena d’embarcacions- va fer creure que per fi, a Catalunya, la cultura i l’esport deixaven d’estar enfrontats, com va dir algú aleshores. Però el cert és que l’esperit competitiu i de regata no va acabar de quallar mai entre el gruix de la flota i la cosa es va anar desinflant. El cas és que, en aquests moments i per les raons que sigui, les regates no interessen a la gran majoria de navegants de vela llatina. Bé, potser si la regata la fan a la seva localitat, sí que s’hi apuntin, però si no... Aquesta és ara mateix la situació. 

I les regates de vela llatina com a incentiu de cara als joves tampoc no han funcionat. No m’estranya! Amb quines embarcacions han de regatejar? Amb dos Capeador i un Optimist aparellat de llatina? Aquest és tot el material que hi ha a Catalunya, no ja per regatejar, sinó per aprendre a navegar amb vela llatina! Hi ha monitors formats de vela llatina, però no hi ha embarcacions per a practicar. Fa més de  trenta anys vaig ser monitor regional de club de la FCV i durant uns quants estius de la meva joventut em vaig dedicar a fer cursets d’iniciació per a nens, joves i adults en diversos clubs. Cada club tenia una petita flota d’Optimist i diversos Vaurien, propietat del club, amb els quals els alumnes sortien a navegar i a fer les maniobres que s’havien explicat durant la classe teòrica. De vegades tenia més alumnes que embarcacions i havia de fer torns o embarcar dos nens en un Optimist i fer que s’anessin alternant al timó. No sé què hagués fet amb només dos vaixells, que són els que hi ha per a tota la costa! Ho veig del tot inviable. Si hi hagués un monotip per a iniciació, potser els clubs en podrien adquirir algunes unitats i fer cursets. O un vaixell més gran, de fibra, com els llaguts de rem que ara proliferen, l’equivalent del Raquero però amb vela llatina, que permetés embarcar mitja dotzena d’alumnes. Com han de muntar cursets, els clubs, ni que sigui amb alumnes iniciats en vela lleugera, si no hi ha embarcacions per fer-los?         

Dos joves navegants a la trobada de Cadaqués.

Fracassada la via esportiva, “la vela llatina queda sols com a un element cultural, patrimonial i folklòric”; i això, segons la Junta dimitida, “no interessa ni enganxa a la joventut”. Personalment, no crec que la via esportiva estigui exhaurida, perquè no s’ha desenvolupat mai a fons. I pel que fa a la via “folklòrica”  -expressió que en aquest context agafa un cert to pejoratiu-, estic d’acord que no acaba d'enganxar els més joves, i potser haurem de concloure que ha d’anar dirigida a un “target” més adult, com apunteu alguns de vosaltres en els comentaris de l’entrada anterior.

Finalment, no vull deixar de comentar això de “hi cabien els dos projectes –l’esportiu i el “folklòric”, suposo-, eren possibles i ens haguéssim fet grans”. Segurament sí, però cal dir que mai no hi ha hagut contactes entre la Classe Vela Llatina de la FCV i la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial per debatre sobre aquestes qüestions. Mai “esportius” i “tradicionals” de les dues federacions ens hem assegut a una taula per mirar de trobar solucions conjuntes a una problemàtica que ens afecta a tots. Algú ha dit que el més positiu de tot plegat és que potser, per primera vegada, navegants, escoles de vela, clubs, federacions i tots els implicats en aquesta qüestió, parlin de la situació real de la vela llatina i de quin ha de ser el seu futur. Totalment d’acord. Per aquí ja fa dies que hi donem tombs...

Actualització:

Aquí teniu les declaracions de Joaquim Soler, ex secretari de la Classe Vela Llatina, a l'emissora nàutica 360ràdio.

L'ensenyament de la vela llatina

L’altre dia em van preguntar: “on es pot aprendre a navegar amb vela llatina?” Aquesta és una qüestió recurrent de la qual ja n’he parlat alguna altra vegada. Però aquest cop la pregunta me la feien amb la intenció d’explorar les diverses maneres d’enfocar-la de cara a muntar un debat radiofònic sobre el present i, sobretot, el futur de la vela llatina. La qüestió és més complexa del que pot semblar a primer cop d’ull. La resposta més fàcil i més immediata és dir que qualsevol persona interessada por iniciar-se a través d’algunes de les associacions d’amics de la vela llatina i de les embarcacions tradicionals que hi ha a Catalunya. Però, dit això, jo mateix em vaig adonar que no és tan senzill. La majoria d’associacions ho són d’armadors, és a dir, de propietaris de barques que en fan un ús privat i restringit, amb la família i els amics. Si no coneixes cap armador i que tingui ganes d’ensenyar-te’n, ho tens difícil. És veritat que a les trobades sempre hi ha la possibilitat d’embarcar-se amb algú que vagi curt de tripulació; però, vaja, tret d’alguna passejada esporàdica, dubto que la cosa tingui gaire continuïtat. 

Les trobades poden ser una bona ocasió per iniciar-se. 

En l’àmbit associatiu l’aprenentatge de la vela llatina queda reduït a aquelles entitats que són propietàries d’una embarcació i la posen a l’abast de tots els seus afiliats. Actualment, aquestes entitats són “Bricbarca”, de Vilassar de Mar, propietària del Sant Ramon, la Bolere i alguna altra barca, que compten amb una seixantena de voluntaris que les mantenen i hi naveguen; i “A Tot Drap”, de Sant Pol de Mar, propietària del Sant Pau. I a Catalunya poca cosa més, que jo sàpiga. A les Illes, els “Amics de la Mar de Menorca” van fer fa poc un curs d’introducció a la vela llatina a bord del Besitos, com expliquen en el seu blog. 

En l’àmbit de les entitats públiques, l’Escola de Navegació Tradicional del Consorci El Far de Barcelona fa activitats educatives adreçades a les escoles, programes de navegació d’altura i activitats ciutadanes. Però en cap lloc de la seva web he trobat que anunciïn cursos específics de vela llatina per al públic en general. La Càtedra d’Estudis Marítims també organitza un curs de navegació tradicional, juntament amb el Museu de la Pesca de Palamós i el vaixell Rafael, entre les matèries del qual hi ha introducció a la vela llatina. 

Programa de la desapareguda "Barcelona, fes-te a la mar".
(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

Per tant, és evident que, ara per ara, una persona que vulgui aprendre a navegar en vela llatina, si no coneix ningú d’aquest món, ho té força complicat. En canvi, qui vulgui aprendre vela moderna, per dir-ho així, ho pot fer a través d’una escola municipal de vela, dels cursets d’iniciació que fan la majoria de clubs nàutics, sobretot, dirigits als més joves, i també a través d’una escola de nàutica privada. Els nens i joves ho tenen facilíssim per accedir a cursets d’Optimist, Laser, windsurf, etc.  Des de l’any 2005, la Federació Catalana de Vela té també la vela llatina entre les seves classes federades. I ha fet cursets específics de vela llatina per als seus monitors, amb l’objectiu que puguin impartir l’ensenyament d’aquesta especialitat en cursets d’iniciació.

En Vicente García-Delgado, especialista en vela llatina i pioner de la seva recuperació a Catalunya, va participar en l’elaboració dels estàndards per a la formació de monitors de vela llatina i de la metodologia per a ensenyar aquest tipus de navegació. En aquests moments hi ha prop d’una vintena de monitors de la FCV preparats per a impartir cursets de vela llatina als clubs. Ara, l’únic que cal és que els clubs nàutics demandin els seus serveis muntant els cursets corresponents. No en sé de cap que ho hagi fet, però estic completament desconnectat del món de la nàutica esportiva i dels clubs nàutics. Si sabeu d’algun club que hagi fet algun curset d’iniciació a la vela llatina o tingui previst fer-ne, us agrairia que ens ho féssiu saber. En teoria, doncs, existeix la possibilitat d’aprendre a navegar en vela llatina a través d’algun curset impartit per la FCV, però no sé fins a quin punt aquesta via està operativa en aquests moments. 

Un dels primers cursos de formació de monitors.
(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

Malauradament, la classe vela llatina va quedar força tocada dins de la FCV després de la suspensió del l’últim Campionat de Catalunya per falta d’inscripcions. Era el segon que s’organitzava de manera oficial i substituïa l’antiga Copa Catalunya, que també va començar amb molta empenta. Amb motiu de la segona edició d’aquesta, organitzada pel RCMB l’any 2001, en què hi van participar quinze barques, es van fer declaracions del tipus “a Catalunya, la cultura i l’esport estaven enfrontats, i ara aquest concepte s’ha trencat”. Però a la tercera edició la cosa ja va començar a fer figa. Més que cultura i esport, jo diria que a Catalunya, els dos conceptes enfrontats o antagònics són vela llatina i regates. Segons en Joaquim Soler, secretari de la classe, la suspensió del Campionat de Catalunya per falta de participants comprometrà les relacions del sector amb la Federació i “el projecte de futur de la vela llatina”. Malgrat tot, aquest any hi ha tres regates programades, a l’Ametlla de Mar, Calella i Cambrils, al marge de les trobades tradicionals. Ja veurem com van. Suposo que hi participaran les flotes locals i potser algunes barques dels voltants. De fet, al primer Campionat de Catalunya celebrat el 2009 al Pot de la Selva, de les 10 barques inscrites, 6 eren del club nàutic local, i les altres 4 eren de la Costa Brava. Per molt que aquell esdeveniment fos qualificat com “una fita que evidencia la maduresa d’aquesta modalitat de la vela”, crec que es va tractar d’una il·lusió, d’un miratge. 

La trobada de Cadaqués, la més "competitiva" de totes les trobades.

Aquesta situació planteja una altra qüestió que sovint és motiu de debat entre les associacions: de quina manera es poden atraure els joves cap a la pràctica de la vela llatina? Hi ha qui pensa que la regata pot ser un bon al·licient per reclutar nous practicants, sobretot entre els joves. Però, no ens enganyem, la vela llatina no té els al·licients que ofereix la vela esportiva moderna, a través de la majoria de les seves modalitats: esport extrem, competició, velocitat, adrenalina, lleugeresa, maniobrabilitat, últimes tecnologies... Les emocions que proporciona la vela llatina són d’una altra naturalesa: la navegació pausada, el tacte de la fusta, la relació més estreta amb un determinat entorn marí, la connexió amb la tradició i el passat, la conservació del patrimoni marítim, el sentir-se hereu i transmissor d’aquest llegat. I, si m’apureu, el goig més prosaic de passar un dia a l’aire lliure, fer un bon àpat i xerrar amb els amics. A la majoria de gent que navega en vela llatina li interessa tot això i no li interessa gaire, per no dir gens, la competició. Parlo de Catalunya. A les Balears sí que hi ha una flota força nombrosa que es dedica a les regates, especialment a Mallorca. I no diguem a Múrcia i les Canàries, on la vela llatina és regata pura i amb apostes i tot. Per tant, el jove que busqui l’al·licient de l’esport i la competició en la vela llatina, a casa nostra dubto que el trobi ara mateix.

Un altre fre que dificultat la iniciació i aprenentatge de la vela llatina per la via esportiva és que no hi ha un monotip que faciliti competir en igualtat de condicions. La FCV disposa d’un parell de llaüts Capeador, unes barquetes de fibra pensades per a la iniciació a la vela llatina, que posa a disposició d’aquelles entitats que vulguin participar en les regates de la classe. Però només n’hi ha dues!  No existeix l’Optimist ni el Raquero de la vela llatina, el veleret que permeti l’accés massiu a aquesta disciplina, a través de clubs nàutics, escoles de vela i particulars.

Un dels Capeador de la FCV per a la iniciació.

Però és que la mateixa definició d’aquest monotip també és objecte de debat dins del sector: fibra o fusta? Els més puristes es decanten per la fusta. Jo no ho tinc tant clar. És evident que aquest monotip ha de ser una embarcació molt pràctica: lleugera, segura, fàcil d’aparellar i de navegar-hi, còmoda de transportar i, sobretot, econòmica i fàcil de mantenir. De manera que els clubs nàutics i les escoles de vela en puguin gestionar unes quantes, com es fa amb els Optimist i altres embarcacions de vela lleugera. En això crec que la fibra ofereix més avantatges que la fusta. Ara bé, la fusta té un avantatge que la fibra no té i és la possibilitat d’autoconstrucció, un camí escassament transitat al nostre país. 

A Mallorca hi ha un prototip de fusta concebut com a vaixell-escola de la vela llatina: el Dragonera. Fa 3’70 m d’eslora i està pensat per a dos tripulants, encara que n’hi poden anar més. La revista “Mardemars” de desembre de 2000 el definia com “una simbiosi entre un bot tradicional mallorquí i les formes anguloses pròpies de la construcció en tauler marí”. Dissenyat i construït per l’Escola-Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca, a partir d’un projecte de la conselleria de Promoció Econòmica i Ocupació del govern balear, el Dragonera va néixer amb l’objectiu de “fomentar la navegació tradicional, especialment entre els joves, despertar l’interès pel patrimoni marítim i també per oferir als propis alumnes de l’escola-taller una ocupació per a un futur proper si la demanda del monotip assoleix el nivell desitjat”. La proposta havia de tenir gran difusió, però alguna cosa deuria fallar, perquè només se’n fan fer cinc unitats que, actualment, segons m’informen, estan cedides al Club Nàutic de S’Arenal per a cursets d’iniciació.

Dragonera a la Diada de Mallorca de 2010.
(Foto: Molinar Sailing Team)

A Catalunya es va fer un monotip anterior al Dragonera, que responia a la mateixa filosofia; és a dir, un bastiment de fusta de baix cost, fàcil de mantenir i de transportar. Es deia Drag Màgic i va ser fruit d’un projecte del Centre de Treballs del Mar del Consorci El Far. Feia 3’25 m d’eslora i podia muntar diversos aparells, inclòs el llatí. Igual que el model mallorquí també estava previst vendre’l en kit, perquè el muntés el client, o a punt per navegar. Llegeixo en el número 6 de “Mardemars”, de novembre de 1999, que “el Drac Màgic podria erigir-se en una autèntica escola per als futurs navegants de les emergents trobades de vela llatina”. Doncs tampoc no va ser així. Tot i que en van arribar a navegar algunes unitats, el projecte no va acabar de quallar.

És una pena perquè, tant un projecte com l’altre, eren ideals per a un programa d’escola més ampli que el dedicat exclusivament a la navegació; un programa que comprengui des de la construcció a la navegació i posterior manteniment de l’embarcació construïda. Em sembla una proposta molt interessant per a aquelles escoles-taller que proporcionen ocupació juvenil i, fins i tot, per a escoles de formació professional.  Què millor que dissenyar, construir, navegar i competir amb una petita flota d’embarcacions construïdes pels mateixos alumnes. A Catalunya hi ha un professor d’institut, en Bosco Plana, que ho fa en les seves classes de tecnologia, com ens va explicar en aquest blog. I a Mallorca em consta que hi ha algun professional del ram que té la intenció de posar en marxa una iniciativa similar, una escola-taller per a joves on aprenguessin a construir una petita embarcació i després a navegar-hi. Un monotip com el Dragonera seria perfecte, perquè permetria anar ampliant la flota d’aquestes embarcacions. Però, pel que sembla, l’entitat propietària del disseny -l’Escola-Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca- no té cap intenció de cedir-ne els plànols. Fantàstic! Potser si això s’hagués pagat amb diner privat en comptes de públic seria molt més fàcil. 

Joves regatejant amb una Dragonera a Mallorca.
(Foto: Club Nàutic Cala Gamba)

Total, que l’única opció és comprar els plànols d’una embarcació que s’adapti a aquestes necessitats a la web de Woodenboat, per exemple, que té un munt de dissenys a la venda, o d’algun dissenyador naval, dels molts que venen els seus dissenys a la xarxa. Això, als Estats Units, és la cosa més corrent del món; un particular pot comprar uns plànols i fer-se des d’un bot de rems fins a un veler de 40 peus, si li ve de gust i té els mitjans per fer-lo. Però aquí és impossible accedir als plànols d’un veler nostre, del Mediterrani, que permetria ampliar la flota i facilitaria l’accés dels joves a la vela llatina.  I si te’l fas pel teu compte,  després, feina rai per legalitzar-lo, i per trobar un lloc per tirar-lo a l’aigua, etc., etc. Per què són tan complicades, en aquest país, les coses relacionades amb el mar? 

Davant d’aquest panorama, la mateixa persona del començament, que em preguntava on es pot aprendre a navegar amb vela llatina, em feia una observació que m’ha motivat a escriure aquesta entrada. Em deia que el món de la vela llatina és molt tancat, i que la conversa al voltant d’aquest món circula sempre entre la mateixa gent. Què passarà –em preguntava- quan tot els que ara us hi dediqueu ja no pugueu fer-ho per qüestions d’edat?” Jo li deia que, certament, el relleu generacional és un altre dels temes de debat recurrents dins del sector. I és que s’agafi per on s’agafi la vela llatina, el seu aprenentatge, la seva pràctica i el seu futur, el debat està servit i dóna per a uns quants programes de ràdio. De moment, però, continuem estant allà mateix.

Esmorzar de calafats a Calafell

Ahir al matí vaig tenir el plaer d’assistir a l’últim “esmorzar de calafats” de la temporada d’hivern de l’associació Patí Català Calafell, que va tenir lloc a la seu d’aquesta entitat, l’antiga Destil·leria de l’Hostal, i va congregar prop de setanta persones. La trobada va coincidir amb la presentació de l’exposició “El viatge dels sardinals”, a càrrec d’en Pere de Prada, promotor d’aquesta iniciativa, i va servir de motiu per parlar una estona sobre el patrimoni marítim. Josep Inglada, president de Patí Català Calafell, va explicar el projecte de l’associació titulat “Mar mític, mar lúdic”, que té per objectiu, a més de difondre la navegació amb patí català, la recuperació de les tradicions marineres de la platja de Calafell. En poc més d’un any d’activitat, el projecte ja ha començat ha donat fruits.

Entrada de la seu de l'associació Patí Català Calafell.

Tot i que n’havia vist algunes fotos, no em podia imaginar la sensació que vaig tenir en entrar a la Destil·leria de l’Hostal, seu de l’associació Patí Català Calafell; i això que en Josep Inglada m’havia posat en antecedents per mail: “bastida el 1868 pel nebot del marquès de Samà, Ernest Torrents i Samà, l’arquitectura simplíssima i l’ambient et transporten a una altra època”. Certament, les parets de pedra, les columnes d’obra vista amb amb arcs, rematades per un sostre alt amb bigues de fusta, i unes quantes barques a mig reparar, et traslladaven a una drassana de fa un o dos segles. La llarga taula parada, amb tovalles vermelles i canelobres, contribuïa a crear aquesta sensació de trobar-te en un altre temps. Una escenaografia clàssica per a un projecte modern, ambiciós i de futur.

Un local que desperta admiració.

Abans de seure a taula, ens van explicar la precedència de cadascuna de les embarcacions que s’estan restaurant, la majoria barques de pesca de la zona. Actualment, Patí Català Calafell disposa de sis barques recuperades. Però el més interessant és que aquestes feines de restauració les fan una quinzena de joves d’entre 18 i 25 anys, en situació d’atur i de fracès escolar, acollits a un pla de formació i ocupació juvenil impulsat per la Generalitat i financiat amb fons europeus. L’Ajuntament de Calafell i l’associació han establert un acord per fer el mòdul dedicat a l’aprenentatge d’oficis nàutics a les seves instal·lacions. Quatre professors membres de l’associació, sota la direcció tècnica del mestre d’aixa calafellenc Ramon Farré, s’encarreguen de fer les clases. L’objectiu de l’escola taller és doble: a més d’ensenyar un ofici, despertar en els joves l’interès pel mar, el patrimoni marítim i la nevagació tradicional.       

Francesc Figuerola explica les característiques de la Montserrat.

Sense més preàmbuls vam seure a taula disposats a degustar un bon plat de pop guisat amb patates, que estava sensacional, regat amb un bon vi, i seguit de rodanxes de taronja amb canyella, pà de pessic i un te amb menta deliciós. Reconfortats físicament i anímicament per aquest esplèndid esmorzar de forquilla, en Josep Inglada va prendre la paraula i ens va fer cinc cèntims del projecte de l’entitat que presideix. Ens va presentar l’”Atlas fundacional” de l’associació, una mena de llibre de ruta amb els objectius fixats, que porta un subtítol que ho diu tot: “Una història d’amor amb la mar”. Constituïda el 30 de gener de 2010, la missió fonamental de Patí Català Calafell és la recuperació del llegat mariner d’aquesta localitat de la costa tarragonina, especialment tot allò relacionat amb les embarcacions de vela llatina, que van tenir una presència destacada a les patges de Calafell. Hi ha imatges dels anys 30 que mostren una flota força nombrosa de barques i les diverses operacions d’avarada i treta, davant de les cases dels pescadors. De tot allò, avui dia, gairebé no en queda res. L’associació es va proposar recuperar per a l’any 2012 una embarcació calafellenca històrica de vela llatina. L’objectiu va ser ampliament superat amb l’avarada de la barca Pal i Fusa, l’estiu passat, més de mig segle després de l’últim avarament. Engrescats per aquest èxit i per la bona marxa de l’escola taller de mestres d’aixa, Inglada va compartir amb tots els comensals un somni per a la festa major de l’any 2020: la posada a l’aigua de 10 o 12 embarcacions locals.   

En primer terme, la barca Pal i Fusa.

Mantenir viu i actiu el patrimoni marítim flotant i fer-lo arribar a la ciutadania són els motius que hi ha al darrere de l’exposició “Els viatge dels sardinals”, presentada per en Pere de Prada. L’armador i patró de la Santa Espina va anunciar que aquest estiu els quatre sardinals tornaran a viatjar junts i a recórrer bona part de la costa catalana de nord a sud per participar a la Trobada de Vela Llatina de Cambrils que es fa per Sant Joan. I va convidar les embarcacions de Calafell, i de qualsevol localitat de la costa per on passi la comitiva, a fegir-hi i acompanyar els quatre sardinals durant els seu viatge cap a Cambrils, encara que només sigui una estona. 

Josep Inglada, president de Patí Català Calafell, i Pere de Prada.

Pere de Prada va apuntar també que properament es reunirà amb representants de l’organització del festival máritim de Douarnenez, una de les grans cites europees, juntament amb Brest, de les embarcacions tradicional. Sembla que aquesta gent considera la possibilitat que Catalunya pugui participar-hi com a regió o cultura marítima convidada el 2012, no sé exactament en quins termes. En Pere de Prada va proposar a l’associació que hi participin amb un patí català, una embarcació centenària que forma part del patrimoni històric de la nàutica esportiva. Podria ser una manera de donar a conèixer i potenciar l’ús d’aquest vaixell, que és l’altre gran objectiu de l’associació Patí Català Calafell.   

Quatre barques es restauren actualment a la seu de l'associació.

A continuació jo mateix vaig ser convidat a dir unes paraules. A banda d’agrair la invitació a l’esmorzar, cosa que reitero des d’aquest espai, vaig expressar la meva admiració per les magnífiques instal·lacions de què disposa l’associació per a trevallar amb les embarcacions, fer reunions i muntar-hi tota mena d’actes. Amb els companys de l’associació Arjau de Cambrils, que també hi eren, vam compartir una mica d’enveja sana per aquest fet. Dit això vaig parlar de la necessitat d’enfortir el moviment associatiu i vaig fer referència a l’intent de constituir una coordinadora que reuneixi totes aquelles entitats, públiques i privades, relacionades amb el patrimoni marítim a Catalunya, de cara a posar en marxa diverse iniciatives que tenen com a finalitat última fer visible socialment el patrimoni marítim del nostre país i posar-lo en valor. En aquest sentit, vaig exposar una idea que ja he comentat alguna altra vegada: al meu entendre, és fonamental plantejar la posada en valor del patrimoni marítim en termes econòmics i no només culturals. És a dir, cal fer veure a la societat que la recuperació, conservació i difusió del patrimoni marítim, en les seves diverses manifestacions, pot ser una font de negoci i un motor econòmic, com ja ho és en altres països. I en el cas de les embarcacions tradicionals, és necessari el desenvolupament d’una industria al seu voltant: mestres d’aixa, escoles-taller, velers, fabricants d’accessoris, etc. De què viuran si no, els joves que surten d’escoles taller com la de l’associació Patí Català Calafell, per exemple? La construcció i recuperació d’aquestes embarcacions afavoreix aquest desenvolupament. Sobre tot això en parlaré en una propera entrada que estic elaborant.

El Pàtria, un bot de salvament del 1016.

Va ser un matí fantàstic i profitós, que va servir per crear vincles entre entitats que ajuden a reforçar el teixit associatiu al voltant del patrimoni marítim, que bona falta li fa. A més, crec que l’existència d’una associació amb l’empenta i el potencial de Patí Català Calafell al sud de Barcelona va molt bé per reequilibrar el pes de tot aquest moviment, tradicionalment decantat cap al nord de Barcelona. De cara a elaborar un projecte de país al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, penso que és important aquesta distribució d’entitats que hi treballen al llarg de tota la cosa, per poder donar una visió de conjunt.

Aquí teniu unes quantes fotos més de la seu de l’associació Patí Català Calafell, a la Destil·leria de l’Hostal, i de la feina que s’hi fa. 

La Rocamar, una barca construïda a Cadaqués.

Detall de la popa de la Montserrat, construïda pel mestre d'aixa
Casimiro, de Calafell, els anys 40.

La Julieta, barca de pesca de la família Sans.

Les corves de les barques es superposen a les de l'edifici.

I si voleu fer una ullada al passat mariner de Calafell, us recomano que veieu l’emissió del programa de TV3 “Material sensible” dedicada a la família de l’escriptor Carlos Barral, vinculat a Calafell des de la seva infantesa, armador i patró de la barca de vela llatina Capitán Argüello, i autor d’un llibre imprescindible en qualsevol biblioteca de tema marítim: “Catalunya des del mar”.