“The end of the line”: salvem el mar

Ben aviat, segurament molt abans del què ens pensem, menjar peix serà una cosa exòtica, un luxe. La raó és la sobrepesca, que fa que cada vegada hi hagi menys peix als mars i oceans. Si la indústria pesquera mundial continua pescant al ritme actual, la línia de la gràfica que marca el descens de les captures a tot el món aviat tocarà fons. Concretament, l’any 2048 s’haurà acabat el peix per al consum humà. Com qui diu, d’aquí a quatre dies. Aquesta és la tesi d’un documental impressionant i colpidor, que vaig veure ahir a la nit al Canal +, i que em va deixar planxat al sofà: “The end of the line”, que aquí s’ha traduït com “Salvemos el mar”. No soc pessimista de mena, però la cosa està molt, molt fotuda.

“Salvemos el mar” es basa en el llibre del mateix títol del periodista medio-ambiental Charles Clover, que considera la sobreexplotació pesquera un dels problemes més greus del món, juntament amb l’escalfament global. Clover es va adonar que la pesca és l’activitat humana amb més impacte ambiental, ja que afecta un 70 % de la superfície del planeta. Això el va impulsar a investigar les conseqüències d’aquest impacte i a escriure “The end of the line”, que donaria peu al documental. Subtitulat “Imagina un món sense peix”, explica que la tercera part de les pesqueries gairebé s’ha extingit; és a dir que, des de 1950, la productivitat ha baixat per sota del 10 %. Com diu en Clover, ja ens hem menjat el 90 % dels peixos més grans del món, com la tonyina i el bacallà.

El cas de la tonyina vermella és el més escandalós. Els científics diuen que per recuperar l’estoc i evitar el col•lapse d’aquesta espècie se n’haurien de capturar entre 10.000 i 15.000 tones l’any. Però resulta que la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT, en anglès) autoritzava a pescar-ne el doble. Concretament, 29.000 mil tones, el 2006, i 22.000, el 2009, passant-se per l’entrecuix el criteri dels seus propis científics. Però la cosa no s’acaba aquí: les captures reals, avaluades pels mateixos científics de l’ICCAT, són de 60.000 tones, a causa de la pesca il•legal, que els governs dels països pesquers no fan res per aturar. En aquest sentit, trobo que “Salvemos el mar” és tou a l’hora de denunciar la ineficàcia d’aquest organisme i la manca d’interès dels ministres pesquers europeus per resoldre aquest problema. És molt més contundent el documental “Rèquiem per la tonyina vermella”, del programa “Thalassa”, que no té pèls a la llengua a l’hora de dir que l’ICCAT és una comèdia, que no serveix per allò que es va crear -conservar la tonyina atlàntica-, que la UE no diu la veritat sobre les captures, i que les flotes dels estats membres fan trampes per saltar-se les quotes, amb la connivència dels seus respectius governs.

Emigrants o pirates?

En canvi, “Salvemos el mar” planteja un aspecte humà dramàtic, com a conseqüència de la sobreexplotació pesquera: la manca de pesca obliga els pescadors dels països subdesenvolupats a emigrar. Hi ha països del tercer món que venen part de les seves quotes de pesca a països rics. Les flotes d’aquests països arriben amb els seus súper-vaixells i s’emporten el peix a cabassos, mentre els pescadors locals, que van amb unes barques atrotinades, veuen impotents com els estrangers els prenen el pa del cistell. La pesca cada dia escasseja més i les despeses se’ls mengen els guanys. L’única opció que els queda per poder tirar endavant la família és emigrar a Europa. Però, com diu un dels entrevistats al documental, “el nostre peix sí que el volen a Europa, però els nostres homes no”. És la història de sempre: en comptes d’invertir en aquests països, i de crear indústries, feina i riquesa allà, optem per emportar-nos els seus recursos naturals. I segurament és tot molt legal, però el resultat és nefast, per no dir immoral. L’espoli a què estan sotmeses moltes pesqueries empeny els pescadors locals a la misèria, i els obliga a emigrar o, en algunes zones devastades per un munt d’anys de guerres, a dedicar-se a la pirateria. Crec que la pirateria és un acte reprovable i em sap molt de greu per tots els “Alakrana” que han caigut en mans dels pirates, però nosaltres ens ho hem buscat. Nosaltres hem alimentat la bèstia i, segurament, també li hem venut les armes amb les que ara ataca els nostres vaixells.

Moltes vegades penso que arribarà el dia que tot el peix que ens mengem serà de granja. De fet, cada dia hi ha més peixos de piscifactoria als mercats: turbots, llobarros, orades, salmons... A mi, personalment, em fan força angúnia. Són com aquests pollastres de granja, criats en dos mesos, que no tenen ni suc ni bruc o, dit en castís, “ni chicha ni limoná”. Tot i això, crec que el peix de granja ser una solució per compensar l’escassetat de peix salvatge. Però després de veure “Salvemos el mar” no n’estic tan segur. Resulta que per fabricar les farines de peix amb què s’engreixen els peixos de granja, cal pescar més peixos que els que produeixen les granges! Dit d’una altra manera: es necessiten cinc quilos d’anxoves per produir un quilo de salmó. Això, a més de demencial, sembla del tot insostenible.

Malgrat el panorama depriment que mostra el documental, un dels científics entrevistats es declara molt optimista. Diu que, de la mateixa manera que la gent ha pres consciència dels perills del canvi climàtic i s’ha començat a mobilitzar per corregir-ne les causes, la humanitat també reaccionarà i, d’aquí al 2048, serà capaç de trobar solucions per aturar la degradació dels mars i oceans. Tant de bo. En qualsevol cas, cal adoptar mesures el més aviat possible. El documental n’apunta unes quantes, començant per la remodelació de la flota pesquera. Cal ajustar-ne la capacitat extractiva en funció de l’estat de les pesqueries, per permetre la regeneració dels estocs i que la pesca esdevingui sostenible. S’ha de reconvertir la indústria pesquera com s’ha fet amb altres sectors industrials. Això sempre és dolorós i als polítics els costa agafar el toro per les banyes, perquè hi ha molts interessos en contra, i per evitar la conflictivitat laboral, el desgast del govern i, en última instancia, la pèrdua de vots. Però s’ha de fer. Els polítics canadencs ho van haver de fer l’any 1993 en decretar una moratòria per a la pesca del bacallà amb l’objectiu de generar els bancs de Terranova, exhaurits després de centenars d’anys de sobrepesca. Els pescadors van protestar amb contundència, però la realitat es va acabar imposant: el bacallà de Terranova s’ha acabat i no torna. Precisament al documental es veu com un vaixell científic, per comprovar l’estat de la pesquera, cala dos palangres amb 1.500 hams cadascun. El resultat és prou eloqüent: només pesquen un bacallà i petit.

Si volem salvar els mars i oceans, no només de la pèrdua d’espècies, sinó de la degradació de tot l’ecosistema, cal adoptar mesures, per dures que siguin, i abans que sigui massa tard. Cal exigir als nostres governants –diu el documental- que facin complir les lleis en matèria pesquera. Cal ampliar les reserves marines, que en aquests moments només ocupen el 0’6 % dels mars de tot el món. Al 99’4 % hi està permès pescar. Amb les subvencions que avui dia es destinen a la pesca, i que només serveixen per perpetuar la sobreexplotació dels recursos, es podrien mantenir les reserves marines necessàries per garantir la regeneració dels estocs mundials.

Però no tota la culpa la tenen els polítics i la indústria pesquera. Nosaltres, com a consumidors, com a destinataris finals del producte de la pesca, també tenim la nostra part de responsabilitat. Si volem que les coses canviïn, hem d’estar disposats a fer sacrificis i a renunciar al consum d’aquelles espècies marines en perill d’extinció. Ja hi ha molts restaurants i cuiners que han eliminat la tonyina vermella dels seus menús i receptes, encara que només sigui per una qüestió d’imatge. Cal que consumim de manera responsable, demanant la procedència del peix que mengem i esbrinant com s’ha pescat. Cada cop hi ha més comerços que faciliten aquesta informació. I a casa nostra també hi ha pescadors responsables que proposen una pesca sostenible i la creació de reserves marines. Cal fer-los costat, tot i que el cas de la reserva de les Illes Formigues demostra que en aquesta qüestió encara estem una mica verds i que hi ha molts interessos enfrontats.

Sigui com sigui, hem de fer alguna cosa. No té sentit defensar el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals i deixar de banda l’ecosistema en què tot aquest món i aquesta cultura es desenvolupen, perquè són la mateixa cosa. A més, no vull navegar en un mar sense peixos. No vull banyar-me en una sopa de meduses. No vull viure a la riba d’un mar mort. I si no ho teniu clar, mireu “The end of the line”, o “Salvemos el mar”, un d’aquells documentals que sacsegen consciències, i que poden canviar el punt de vista de la gent i fer-la reaccionar.