“Galeón Andalucía” versus “Hermione”

El Galeón Andalucía, una rèplica d’un vaixell de la flota de les Índies del segle XVII, és a punt de salpar de Sevilla per iniciar la gran missió per a la qual ha estat construït: representar la comunitat andalusa a l’Expo Xangai 2010, promocionar aquest certamen en diverses escales i, un cop allà, servir com a pavelló flotant obert al públic. La construcció d’aquest vaixell, que promou la “Fundación Nao Victoria”, s’ha presentat com una “rèplica exacta” d’una nau de l’època, com un element divulgador de la història i la cultura marítima andalusa, i també com un projecte de recuperació i conservació d’antics oficis relacionats amb la navegació, que estan en perill d’extinció, entre els quals hi ha l’ofici de mestre d’aixa. Són uns objectius molt lloables però hi ha un detall que, al meu entendre, els posa en dubte: el Galeón Andalucía s’ha construït en fibra de vidre.

No soc un talibà ni un ultra-defensor de la construcció en fusta, que abomina de l’ús de noves tècniques i materials moderns en la construcció d’embarcacions d’altres èpoques. Depèn de l’ús que se’n faci i sempre que es diguin les coses pel seu nom. De fet, en el camp de les embarcacions tradicionals, tant a França com a Catalunya, hi ha algunes barques de vela llatina amb el buc de fibra. Són barques d’associacions que, d’aquesta manera, estalvien diners tant en la construcció com en el manteniment del vaixell. I des del punt de vista de la navegació, naveguen i fan les mateixes maniobres que faria una embarcació de l’època. Per tant, són igualment vàlides i eficaces a l’hora de difondre l'ensenyament i la pràctica de la navegació tradicional. Però crec que, en el cas del Galeón Andalucía –i aquesta, naturalment, és una opinió molt discutible-, no s’acaben de dir les coses pel seu nom i dubto que el patrimoni marítim sigui el primer interès dels seus promotors. O, al menys, no ho sembla.

D’entrada, trobo que és una llàstima que, donada la poca tradició que hi ha a Espanya en la construcció de rèpliques de vaixells històrics i la manca de peces autèntiques com tenen a altres països (Vasa, a Suècia, Victory i Mary Rose, a Anglaterra, etc.), quan algú es decideix a construir un vaixell de l’envergadura i de la importància històrica d’un galió de les Índies, el faci de plàstic, encara que no es noti. Se suposa que el Galeón Andalucía hauria de ser una peça emblemàtica del patrimoni marítim espanyol, no un vaixell d’atrezzo per a rodar-hi l’enèsima versió de “Piratas del Caribe”. És com fer trampes a la història! A més, resulta que la “Fundación Nao Victoria” ha posat en marxa una escola taller de mestres d’aixa que, durant dos anys, formarà un col•lectiu de trenta alumnes “en totes les habilitats i coneixement necessaris per a desenvolupar la professió de mestre d’aixa”. I a l’hora de construir un vaixell, el fan de fibra que, per molt recobert de fusta que estigui, no té res a veure amb les tècniques de la construcció en fusta. Segurament aquests nois i noies tindran molt de futur en la indústria nàutica de la fibra... sobretot si ens carreguem d’entrada bones oportunitats per a exercir de veritat l’ofici per al qual se suposa que els han format. 

He llegit que el buc del Galeón Andalucía s’ha fet de fibra per motius ecològics –estalviar 500 metres cúbics de fusta- i per reduir un 60 % el temps de construcció. El vaixell, de 40 metres d’eslora, s’ha fet en un any i mig. Aquest últim motiu ja em quadra més: calia arribar a temps a l’Expo de Xangai d’aquest estiu. De fet, més que un vaixell, s’ha construït un pavelló flotant per a una exposició universal. Només cal veure qui són els promotors del projecte: la Confederació d’Empresaris d’Andalusia, les cambres de comerç i la Diputació de Sevilla.

Sembla que a Espanya la construcció de rèpliques d’embarcacions singulars es mou sota l’impuls de les exposicions universals. A la web de la “Fundación Nao Victoria” ho expliquen. Per a l’Expo de Sevilla del 92 es va construir una rèplica –en aquest cas de fusta- de la Nao Victoria, un dels cinc vaixells de l’expedició de Magallanes al voltant del món. La Victoria, a càrrec de Juan Sebastián Elcano, va ser l’única de les cinc naus que va tornar a Espanya després de donar la volta al món per primera vegada. A l’Expo de Sevilla es van reunir les rèpliques de les tres caravel•les de Colom, construïdes per a commemorar el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, i la Nao Victoria, que va tenir una avarada força lamentable, com molta gent encara recorda. Després de Sevilla, la Nao Victoria –propietat de la “Sociedad Estatal para la Gestión de Activos”- va participar en una nova exposició universal, l’Expo Aichi 2005, i va donar la volta al món. Recollint l’esperit d’aquest projecte, fa pocs anys es va crear la “Fundación Nao Victoria” per a la conservació d’aquesta embarcació, que descansarà en aigües del Guadalquivir, i per a “seguir investigant i divulgant en el patrimoni, la ciència, la història i la cultura marítima de tot el món”. El resultat ha estat un altre vaixell –però  ara de fibra- per participar en una altra expo universal.

Doncs bé, si els senyors de la "Fundación Nao Victoria” investiguen una mica en la historia i la cultura marítima de tot el món, descobriran que, des del 1997, a Rocheford (França), a l’antic Arsenal Marítim, l’Association Hermione-La Fayette reconstrueix la fragata Hermione. Es tracta d’una rèplica del vaixell amb què La Fayette va travessar l’Atlàntic el 1780, per lluitar al costat dels insurgents nord-americans en la guerra d’independència contra els anglesos. El vaixell, de fusta, es construeix davant del públic, que pot veure com treballen els mestres d’aixa, forjadors, calafats, corders, velers i especialistes de tots els oficis relacionats amb la construcció d’un vaixell del segle XVIII. “Reconstruir l’Hermione –diu la pàgina web- és reconstruir un element del nostre patrimoni marítim. És posar una gran drassana al servei de l’economia i de la cultura de tota una regió”.

Rochefort és una ciutat nova, creada el segle XVII a partir de la decisió de Colbert d’instal•lar un gran arsenal a la riba del riu Charente, amb l’objectiu de construir, armar i reparar una flota capaç de resistir els assalts enemics. El 1778 va començar en aquest arsenal la construcció de l’Hermione, una fragata de 44,20 metres d’eslora, 11 de màniga, tres pals, 1.500 metres quadrats de vela, i armada amb 26 canons de 12 lliures i 8 de 6 lliures. Centenars d’operaris la van construir en només 11 mesos, sumant entre tots 35.000 hores de feina. La Fayette tenia només 23 anys quan l’Hermione va salpar de Rocheford, juntament amb les fragates Courageuse, Concorde i Fée, rumb a Amèrica per donar suport al general Washington.

Actualment, amb la reconstrucció de l’Hermione, “Rocheford s’inventa un altre futur”, diu la web del projecte; però recolzant-lo sobre un patrimoni únic al món, constituït per l’antiga Corderie Royale, la joia de l’antic arsenal, restaurada al cap de vint anys d’esforços, i pel dic sec que data del segle XVII. I afegeix que la “reconstrucció d’un navili del segle XVIII s’integra en aquesta reconquesta d’una identitat i també vol aportar a França un testimoni de la seva història naval”. Parlem, doncs, d’un projecte molt ambiciós; un projecte que transcendeix l’interès purament històric i cultural, i que posa de manifest el potencial del patrimoni marítim com a motor econòmic, no només d’una ciutat, sinó d’una regió, com en aquest cas. I crec que això no s’aconsegueix construint “rèpliques exactes” de vaixells històrics que després resulta que no són tan fidels a l’original.

L’ambició de l’Association Hermione-La Fayette és reconstruir el més fidelment possible la fragata original, tenint en compte les obligacions reglamentàries actuals en matèria de navegabilitat. Ells en diuen “un desafiament tècnic dins del respecte de l’autenticitat”. I així porten ja dotze anys muntant aquest puzzle de més 400.000 peces de fusta i metall, en el qual han utilitzat 2.000 roures seleccionats als boscos francesos i una tona d’estopa per a calafatejar. I ho fan de cara al públic, de manera que ja han visitat la drassana dos milions de persones. Podeu argumentar que tot això costa una fortuna. Segurament. Però és possible adherir-se a l’associació que gestiona l’Hermione i col•laborar en el finançament mitjançant quotes de 25 € els adults i 10 € els joves fins als 18 anys. També es poden fer donatius i beneficiar-se d’avantatges fiscals. Aquests donatius van destinats a l’associació L’Hermione en Amérique, per a sufragar l’organització del viatge transatlàntic que farà la fragata fins a terres americanes, seguint les passes de La Fayette, i tot el programa cultural que encara s’està elaborant. El projecte també admet parteners i mecenes. Tot plegat són sistemes per implicar la societat civil en la recuperació del patrimoni marítim.

Curiosament, a Andalusia s’està desenvolupament ara mateix un altre projecte que té diversos punts en comú amb el de l’Hermione: la construcció d’una rèplica del bergantí Galveztown, el vaixell d’un altre heroi de la revolució nord-americana, el malagueny Bernardo de Gálvez, que va lluitar en el mateix bàndol de La Fayette. La construcció es fa a les històriques drassanes Nereo, al barri de Pedregalejo de Màlaga, que daten del segle XVI. En el projecte hi participen entitats nord-americanes que han proporcionat la fusta per a construir el vaixell. Als Estats Units tenen Gálvez en un pedestal, literalment; però aquí, al La Fayette espanyol no el coneix ni déu. Fa la sensació que la història marítima “oficial” només té ulls per tot allò relacionat amb els descobriments i la “carrera de Indias”, i que la resta no compta gaire.

Visiteu les webs del Galeón Andalucía i de la fragata Hermione i compareu. I sobretot no deixeu d’entrar a la Corderie Royale. Jugueu al joc de les set diferències amb aquestes dues maneres d’entendre el patrimoni marítim d’un país, de recuperar-lo i de divulgar-lo. I sobretot de convertir-lo en un recurs econòmic, generador de riquesa. No dic que la “Fundació Nao Victoria” no contempli també aquest aspecte. De fet, el projecte “Guadalquivir Río de Història” té també uns objectius econòmics importants. Però tot plegat em sona novament a fira de mostres i a repetició de tòpics, on el patrimoni marítim només és un decorat, una excusa i no una finalitat. Crec que el patrimoni marítim a Espanya no s’acaba d’entendre, i que la cultura marítima no forma part del nostre ADN col•lectiu. I no em refereixo a les associacions i entitats que fan feina de base en aquest camp, sinó a un nivell més alt, en l’àmbit de la política, de l’administració, de l’economia i m’atreviria a dir que en el mateix sector de la nàutica. I no diguem els mitjans de comunicació generalistes, la majoria dels quals són un autèntic desastre quan han d’informar d’aquestes qüestions. He llegit no sé on que el Galeón Andalucía s’ha construït amb fibra òptica! M’agradaria molt equivocar-me en les meves apreciacions, llegir altres punts de vista i, fins i tot, canviar d’opinió. Per això m’agradaria saber què en penseu de tot plegat.