El Cadaqués de Joan Vehí

Que la fotografia és un art, em sembla un fet evident i indiscutible avui dia. Però, per mi, és un art que té un valor afegit: la capacitat de fixar i conservar els nostres records, i el fet d’haver-se convertit en el gran arxiu de la nostra memòria col•lectiva. Gràcies a la fotografia podem reconstruir no només els fets més destacats de la nostra història, sinó molts moments, aparentment intranscendents, de la vida quotidiana de la nostra comunitat. A través d’una foto podem resseguir les petjades que nosaltres i molts dels que ens van precedir hem anat deixant en aquesta vida. El país, el poble que té un fotògraf, que a través del seu treball hagi deixat constància de la vida dels seus conciutadans al llarg del temps, té un tresor. Cadaqués el té: es diu Joan Vehí i és el cronista gràfic d’aquest poble mariner des de fa més de seixanta anys. Aquest dies presenta el seu últim llibre: “Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués”. El passat dia 25 ho va fer al Teatre Museu Dalí de Figueres (vídeo de la presentació), i aquest diumenge de glòria el presentava a l’església de Cadaqués.

L'última nevada ha posat d'actualitat aquesta foto de Cadaqués nevat a la coberta del llibre.

En Joan Vehí (Cadaqués, 1929) va començar a fer fotos per un d’aquells capricis del destí. L’any 1945 ajudava la seva família en la verema i per allà hi corria algú que duia una càmera fotogràfica. L’home no parava de fer fotos mentre els cadaquesencs anaven fent feina a la vinya, fins que, en un moment donat, es va adonar que la càmera no tenia pel•lícula. Va quedar tant frustrat que va regalar l’aparell a la persona que tenia al costat, un adolescent Joan Vehí. I així va començar una passió per la imatge que encara es manté. Però, professionalment, en Joan Vehí va ser fuster abans que fotògraf; un fuster amb un client molt especial, que tindria una gran influència tant en la seva feina com en la seva dedicació a la fotografia: el pintor Salvador Dalí.

En Joan Vehí al seu estudi. (Foto: Francesc Guillamet)

L’any 1951, un cop après l’ofici de fuster a Cadaqués, en Joan Vehí va obrir la seva pròpia fusteria al poble. Com que el noi tenia bona mà amb la fusta, un contractista local el va proposar a en Salvador Dalí perquè li fes feines de fusteria a la seva casa de Portlligat. A partir de 1952, en Joan Vehí va començar a fer diverses feines a casa del pintor, entre elles els bastidors dels quadres i els embalatges per a les teles que sortien del taller de l’artista, moltes de les quals eren de grans dimensions. Però el més destacat d’aquests treballs van ser diversos mobles que el mateix Dalí dissenyava en qualsevol bocí de paper que trobava a mà, i que en Vehí era capaç d’interpretar i, sobretot, d’executar. No eren mobles convencionals i, a més, la majoria estaven fets d’olivera, una fusta molt dura i difícil de treballar. Sembla que el pintor va escollir expressament aquest material per donar sortida a la fusta de les oliveres mortes durant la glaçada de 1956, que va afectar els olivars de Cadaqués. Taules, cadires, escriptoris i altres mobles sorgits de la imaginació de Dalí van prendre forma en les mans de Joan Vehí, molts dels quals es poden veure a la casa-museu del pintor a Portlligat. Entre les peces més destacades de Joan Vehí hi ha la famosa creu d’olivera que va servir de model pel “Crist de Portlligat”.

Un dels mobles mobles que Joan Vehí va fer per a Dalí, a la casa de Portlligat 

(Foto: Marta Salomó).

Amb el temps i el tracte freqüent, la relació entre Joan Vehí i Salvador Dalí es va anar familiaritzant, i les converses de feina inicials es van convertir en xerrades disteses en què el pintor s’interessava per les qüestions del poble. En moltes d’aquestes visites en Joan Vehí duia la càmera i, fins i tot, era el mateix Dalí qui li demanava que portés l’aparell per retratar-lo. Les fotos fetes en aquestes sessions, sovint improvisades, mostren un Dalí natural, proper i casolà; gairebé sense poses ni excentricitats de cara a la galeria. El resultat d’aquesta relació entre el pintor i el fotògraf és un dels arxius fotogràfics més originals i valuosos sobre la figura d’un dels grans pintors del segle XX. No és estrany, doncs, que en Joan Vehí rebi propostes de museus de tot arreu per exposar-hi part d’aquests fons fotogràfics. L’any 2004, amb motiu de l’Any Dalí, el Museu de Cadaqués va muntar l’exposició “Dalí íntim, vist per Joan Vehí”, amb fotos que mostraven el treball, les festes i les relacions humanes del pintor, i que, juntament amb en Quico Despuig, vam tenir el privilegi de visitar guiats pel mateix Joan Vehí, que ens va anar explicant les anècdotes, moments i situacions que hi havia darrera de moltes de les fotos exposades.

Catèleg de l'exposició "Dalí íntim".

Però l’interès de l’obra fotogràfica de Joan Vehí no és redueix només a les fotos de Dalí. Tot i que no la conec a fons, ni de bon tros, diria que el gran valor de l’obra de Vehí és aquest gran retrat panoràmic de Cadaqués i de la seva gent que s’estén al llarg de 65 anys. Fets quotidians de la vida d’un poble, festes, celebracions familiars, fenòmens climatològics extraordinaris i tota mena d’esdeveniments omplen els 60.000 negatius i 20.000 diapositives de què consta actualment l’arxiu de Joan Vehí. És una fotografia que no busca el lluïment del fotògraf, sinó deixar constància d’uns fets. Les fotos de Joan Vehí són interessants per allò que hi passa, pel fet que recullen, per la història que expliquen. Veient-les, un té la sensació que allò que hi passa, per molt quotidià i intranscendent que pugui semblar, és important; i que és una sort que en Joan Vehí hi fos amb la seva càmera per a deixar-ne testimoni. És la mirada del fotògraf, de l’artista en aquest cas, que dóna valor a allò que aparentment no en té.

Les fotos de Joan Vehí sovint són portada de la revista local "Sol Ixent".

L’any 1996 en Joan Vehí va tancar la fusteria i va reconvertir l’espai en estudi i exposició permanent de les seves col•leccions fotogràfiques. A més d’aquests milers de negatius i de diapositives, l’arxiu també conté clixés de vidre i un nombre indeterminat de còpies en paper; material que compren des de 1900 fins a l’actualitat. Moltes d’aquestes fotos s’han publicat en diaris i revistes com “La Vanguardia”, “Destino”, “Diari de Girona”, “L’Empordà”... i en la revista local “Sol Ixent”, que acostuma a obrir amb una foto seva a la portada. A més de les fotos que il•lustren els llibres de diversos autors locals. En Joan Vehí també ha publicat alguns treballs monogràfics, com el dedicat a la restauració del retaule barroc de l’església de Cadaqués, un dels pocs que van sobreviure a la guerra civil del 36, i que va fotografiar amb tot detall, pam a pam.

Portada del llibre "El retaule de Cadaqués".

Vaig conèixer Joan Vehí fa uns quants anys, a través de la vela llatina; perquè ell és el president dels Amics de la Vela Llatina de Cadaqués. I cada any, durant la trobada, és al peu del canó, ocupant-se de mil i un detalls, perquè tot surti bé. No recordo exactament la primera vegada que vaig estar al seu estudi. Però sí que recordo haver quedat meravellat en veure part de la història de Cadaqués penjada en aquelles parets. Després hi he estat unes quantes vegades, generalment amb amics, a qui em fa il•lusió fer-los descobrir aquesta barreja d’arxiu, museu i galeria d’art que és l’estudi d’en Joan Vehí. I ell sempre ens atén amb tota l’amabilitat i ens explica detalls de la feina que té entre mans en aquell moment. L’última vegada que hi vam estar ens va ensenyar, precisament, les proves del llibre que ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, deu estar presentant a l’església del poble: “Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués”. N’estava molt content, sobretot pels textos que li han escrit les setanta-una persones relacionades amb Cadaqués que hi han volgut col•laborar i que es publiquen juntament amb les fotos.

Amb en Joan Vehí al seu estudi, durant la visita que li vam fer ara fa un any, amb la Mar i en Tin, del blog

"Una mirada a la Ría de Vigo". (Foto: Capitán Haddock)

Com deia al començament, Cadaqués té un tresor en l’obra de Joan Vehí; un arxiu, gairebé màgic, on es conserven, a recer del pas del temps, petits fragments de les vides de molts cadaquesencs, al llarg de tot un segle; un dipòsit d’informació enorme sobre la seva història col•lectiva, i nombroses manifestacions de tot allò que configura la seva identitat com a poble. Això em fa pensar en el destí d’aquest arxiu el dia de demà, donat el que va passar fa uns mesos amb un altre arxiu fotogràfic importantíssim del patrimoni cultural de Catalunya. Tant de bo que Cadaqués i els cadaquesencs puguin gaudir per sempre de l’obra de Joan Vehí.