Reflexions a partir de "Palamós Terra de Mar"

El cap de setmana passat es va celebrar la quarta edició del festival marítim “Palamós Terra de Mar”, que aquest any estava dedicat a la investigació marina, amb la participació de diversos vaixells oceanogràfics. El certamen va atreure nombrosos visitants, però l’escassa participació d’embarcacions tradicionals va resultar decebedora. Si descomptem el Santa Eulàlia, el Far Barcelona i el Cyrano, a més de tres llanxes clàssiques i una rèplica d’un William Fife, de barques mitjanes i petites de vela llatina, que constitueixen el gruix de la flota catalana tradicional, només n’hi van participar cinc. Em sembla una participació molt pobra per a un certamen que vol ser el festival mariner de la Costa Brava. A qualsevol trobada de Calella, que es fa al poble del costat, com a mínim n’hi ha tres vegades més. I a la de Cadaqués. I a la de l’Escala. Què va passar? Aquests dies hi he estat rumiant i he arribat a una sèrie de conclusions que vull compartir amb vosaltres, esperant també que hi digueu la vostra.

En primer terme, l'ex Goretti, que ara es diu El Fifi.

Coincidència d’activitats.- Aquest últim cap de setmana de maig van coincidir el “Palamós Terra de Mar 2010” i la primera edició de l’Escale a Sète, festa de les tradicions marítimes celebrada en aquesta localitat francesa, en què hi van participar un centenar d’embarcacions. De Catalunya hi van anar els sardinals Santa Espina i Sant Elm, la Xerina, la Mixineta, la Nena i el Capeador de la FCV (Aquí en teniu les impressions del blog Escenavegant). Es podria deduir, doncs, que la coincidència de tots dos festivals va fer que el francès, que aspira a convertir-se en una mena de Douarnenez de la Mediterránia, li restés participació al català. Des d’algun blog s’ha lamentat aquesta coincidència, que potser s’hagués pogut evitar. Òbviament, sempre és millor que no coincideixin dos certàmens que mouen el mateix tipus de participants i de públic. Però no crec que l’absència d’aquestes sis embarcacions fos decisiva en el fet que la trobada de Palamós quedés deslluïda. Molt millor si hi haguessin estat, és clar, però n’hi faltaven moltes més. On eren?

Poques barques al "Palamós Terra de Mar 2010"

Obrir la temporada és arriscat, perquè encara hi ha moltes barques que no s’han posat a punt després del període hivernal. Dos dels vaixells grans, el Sant Isidre i el Sant Ramon, no estaven operatius per raons que no venen al cas. I em fa l’efecte que trigarem a veure’ls en una trobada. Sens dubte van ser també dues baixes importants. En aquesta època de l’any encara no s’ha establert la dinàmica d’anar saltant d’un port a l’altre seguint el calendari de trobades, que sol arrencar pels vols de Sant Joan, amb la trobada de Calella. En aquest sentit, potser al “Palamós Terra de Mar” li va anar millor al setembre, tancant la temporada, després de la trobada de l’Escala, quan totes les barques són a l’aigua.

Per tant, jo diria que qualsevol entitat que vulgui organitzar una activitat i pretengui comptar amb la participació de la flota de vela llatina ha d’estudiar bé el calendari, que aquesta temporada, per cert, es presenta força atapeït. És clar que, tradicionalment, el calendari de trobades també costa de tancar i gairebé és impossible tenir-lo a primers d’any, cosa que facilitaria organitzar-se i coordinar les diverses propostes amb temps. I aquí penso que hauríem d’entonar un mea culpa tots plegats.

La Lola, aparellant. Al fons el Sant Pau.

Les associacions locals, ignorades.- Crec, i així ho he expressat en algun blog, que el més sorprenent i lamentable d’aquest “Palamós Terra de Mar” és el fet que l’associació local “La Mar d’Amics” ho hi hagi participat amb un paper actiu i destacat. Em consta que a la primera edició hi eren, però ben aviat van començar les desavinences amb l’Ajuntament de Palamós i el Museu de la Pesca, que actualment són els organitzadors únics d’aquest festival mariner. Cansats de sentir-se ignorats i deixats de banda, “La Mar d’Amics” ha optat per retirar-se, tot i que en el programa d’aquest any apareixien entremig d’una llarga llista de col•laboradors, al costat del Cine Club Badia, els Hipermercats Esclat i la Fleca de l’Empordà. És un error.

Qualsevol ajuntament o entitat que vulgui organitzar un certamen mariner i convocar la flota d’embarcacions tradicionals ha de comptar amb l’associació local. Perquè qui mou la flota són les associacions. I a les trobades i festes marineres s’hi va -a banda que vingui més o menys de gust- per amistat, per compromís, per donar suport als companys, i perquè si vas a la seva trobada, ells vindran a la teva. La trucada telefònica, la invitació personal, el contacte directe són la manera habitual d’assegurar-se la participació en aquest sector en què tothom es coneix. I això ho fan les associacions i les persones que les integren. A més, les associacions poden organitzar activitats paral•leles relacionades amb la cultura i el patrimoni marítim: exposicions, tertúlies, jocs, demostracions... Els seus membres són voluntaris que fan feina i, a més, treballen de franc.

La Pepeta i el Capitán Valdés, sortint de port.

Penso, doncs, que s’equivoca d’estratègia qui vulgui muntar un esdeveniment amb embarcacions tradicionals sense comptar amb les associacions o amb l’entitat que les representa: la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial. Segurament la FCCPMF té moltes mancances, però una certa capacitat de mobilització sí que la té. Potser “Palamós Terra de Mar” ja en té prou amb el Santa Eulàlia, el Far Barcelona i el Cyrano, que fan molta patxoca amarrats a port. Amb això no vull ignorar les sortides per a escolars que van fer durant la setmana, que també tenen la seva importància; però no m’imagino un Brest o un Douarnenez sense els centenars de petites embarcacions que acompanyen els vaixells grans i que són les que la gran majoria de persones interessades per la navegació tradicional es poden permetre. Perquè, no ens enganyem: aquesta afició, al nostre país, no és gaire assequible, precisament. Però potser el “Palamós Terra de Mar” es vol allunyar del model trobada de vela llatina.

Model de festa.- Crec que, en mans dels ajuntaments i de les seves àrees de promoció econòmica i ciutadana, les festes marineres s’han posat de moda i ja comença a passar com amb les festes i fires medievals: cada cop n’hi ha més i cada poble vol tenir la seva. I aleshores et trobes tota una col•lecció de parades d’artesania i productes diversos, que són habituals d’aquesta manera de fires, amb la diferencia que, mentre en unes el venedor va disfressat de serf de la gleva, en altres porta una samarreta a ratlles blaves i blanques, i adorna la parada amb un boci de xarxa i un parell de nanses. A “Palamós Terra de Mar” hi havia una mica d’això, suposo que pensant en captar el gran públic, que tant se li’n dóna que la cosa vagi de vaixells i de mariners com de les Croades.

Sovint, en aquests casos, l’ajuntament de torn contracta alguns vaixells, els més grans, com a “golondrina” per treure gent a passejar. No crec que sigui la millor manera de mostrar el patrimoni marítim flotant, però és millor això que res, i també és una bona font d’ingressos per a aquests vaixells, que contribueix a la seva conservació i funcionament. De tota manera, preferiria més “rigor” en els continguts d’algunes d’aquestes festes marineres i que s’ajustessin més a la temàtica a què se suposa que estan dedicades.

Dels continguts de “Palamós Terra de Mar 2010” cal destacar tota la part dedicada a la investigació marina, amb diversos estands d’institucions que s’ocupen d’aquestes tasques i, sobretot, amb la presència de diversos vaixells oceanogràfics d’estaments oficials, com el Cornide de Saavedra, de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, i el Rígel, de l’Institut Hidrogràfic de la Marina. I també hi havia el súper-remolcador Punta Mayor, de Salvament Marítim. Va ser una bona ocasió per visitar aquests vaixells i assabentar-se de la feina que fan, de la qual segur que en sabem ben poca cosa.

Manca d’entesa i comunicació dins del sector.- Tornant al calendari, el propers 5 i 6 de juny es fa una nova edició del Trofeu Museu Marítim, que organitzen el MMB i el Reial Club Marítim de Barcelona, per a vaixells d’època, clàssics i esperit de tradició, i també per a embarcacions de vela llatina. Aquesta prova no acaba de quallar entre el sector de la vela llatina tradicional, que no té interès per les regates i no es troba còmode en l’ambient exclusiu i “pijo”, per entendre’ns, dels vaixells clàssics.

Personalment, penso que tant els vaixells clàssics d’esbarjo com les embarcacions tradicionals de treball formen part del patrimoni marítim flotant. Tot i que, antigament, els iots clàssics de regata i les embarcacions de treball representaven dues classes socials antagòniques, avui dia representen dues cares d’una mateixa realitat, dins de la navegació d’esbarjo. En tots dos casos, la recuperació i conservació d’aquests embarcacions és fruit de la voluntat i, en molts casos, de l’esforç econòmic d’una sèrie d’armadors decidits a conservar un patrimoni marítim heretat del passat. En el fons, parlem del mateix: parlem de cultura marítima, de patrimoni, de tradicions. I, encara que no ho sembli, estem tots en el mateix vaixell, i mai millor dit. La famosa esmena a la nova Llei General de Navegació Marítima ens afecta i ens pot beneficiar a tots.

L'elegància de les llanxes clàssiques es va poder admirar a Palamós.

Ens els festivals nàutics de fora de les nostres fronteres les embarcacions de treball i els iots clàssics es barregen, i les revistes especialitzades dediquen amplis reportatges tant a la recuperació d’un vaixell tradicional com a la restauració d’un iot d’època, i no fan distinció entre embarcacions de vela i de motor. Aquí, el sector dels clàssics i de la vela llatina és comporten com l’oli i l’aigua. I quan coincideixen en un camp de regates, només hi sol participar la

secció de vela llatina de la FCV. Hi ha un desencontre entre federacions, la de vela i la de patrimoni, que, no sé perquè, no ens acabem de trobar. És clar que aquest desencontre també es dóna entre institucions públiques de més pes i envergadura dins d’aquest mateix sector. És típic d’aquest país: som pocs i malavinguts, i a sobre l’interès particular sol estar per sobre de l’interès general. Em consta, però, que la FCCPMF té la voluntat d’acostar posicions.

Aquestes són algunes de les reflexions que m’he fet després de participar al “Palamós Terra de Mar 2010”. A banda d’això, m’ho vaig passar força bé. Vaig sortir a navegar amb el Sant Pau, convidat pels amics de l’associació “A Tot Drap”, de Sant Pol de Mar, i vam gaudir d’un dia de mar esplèndid, com podeu veure a les fotos. I a port vaig visitar el vaixell oceanogràfic Cornide de Saavedra i el remolcador Punta Mayor, de Salvament Marítim. Interessant, tot plegat. Però vaig trobar a faltar més barques a l’aigua.

La Pollosa, el relleu generacional?

El Far Barcelona i, al fons, el Santa Eulàlia.

L'Anne Bonny, rèplica d'un William Fife.

El pailebot Santa Eulàlia.

El Cyrano, amb els gabiers a les vergues. Als fons, les Formigues.

La Lola, que ja pertany al Museu Marítim de Barcelona.

El Sant Pau des de la Lola (Foto: Vicente García-Delgado)