Reflexions a partir de "Tarragona Sails"

El mal temps va deslluir una mica la primera edició de “Tarragona Sails – Serrallo 2011”, concentració de vaixells amb esperit de tradició, celebrada del 4 al 8 de maig al barri mariner de la capital tarragonina. Una llàstima, perquè això no és Holanda, ni Anglaterra, ni cap del països nòrdics amb una llarga i arrelada tradició marinera, on la gent surt a navegar i a fer activitats a l’aire lliure encara que plogui. Aquí cauen quatre gotes i ja no sortim de casa. I això és el que va passar dissabte, un dia plujós i rúfol que no convidava gaire a acostar-se al Serrallo a veure els vaixells de la “Tarragona Sails”. A més, feia mala mar i les sortides amb públic s’havien suspès. Diumenge, en canvi, va lluir el sol i suposo que això va permetre fer el programa previst i tancar la trobada de manera més satisfactòria.

Aspecte del Serrallo amb els vaixells de la "Tarragona Sails"

És una llàstima, repeteixo, perquè no es fan gaires esdeveniments d’aquest tipus a Catalunya, amb la voluntat d’acostar al gran públic una determinada manera de viure la mar, la navegació i els vaixells, que vol connectar amb una certa tradició marinera del nostre país. I és una pena que el públic no en pugui arribar a gaudir plenament per culpa del temps. Fa ràbia que el temps no acompanyi quan s’han dedicat moltes hores, esforços i fins i tot diners a muntar una activitat d’aquesta envergadura. Però contra el temps no s’hi pot fer res, i això la gent de mar ja ho sap i ho accepta. El que costa més d’entendre i d’acceptar són determinades actituds i respostes –o, més ben dit, la manca absoluta de resposta, en alguns casos- per part del sector de les embarcacions tradicionals, concretament d’aquelles que pel seu funcionament i gestió haurien pogut encaixar dins de “Tarragona Sails”. 

Hi havia més vaixells de fora que d'aquí.

Podem no estar d’acord amb determinades estètiques i continguts de la proposta. Podem argumentar que tenia un format més comercial que cultural. Però és que als grans festivals marítims que es fan a altres països tampoc no regalen res, i el públic que hi vulgui participar ha de passar per caixa. A més no oblidem que, a diferència dels vaixells que pertanyen a una entitat pública i, per tant, es mantenen amb diner públic, la mitja dotzena de vaixells concentrats a Tarragona eren privats, petites empreses que només es poden mantenir cobrant pels seus serveis. Més d’una vegada he defensat la necessitat de donar al patrimoni marítim una dimensió econòmica i no només cultural, en el sentit que pugui generar negoci i ser un motor econòmic, que permeti el desenvolupament d’oficis relacionats amb aquest sector i creï ocupació, com passa en altres països. Vull dir que no acabo d’entendre aquesta mena de divorci que sembla existir entre el “sector” públic i privat de les embarcacions tradicionals.

El Cyrano, el vaixell amfitrió.

“Tarragona Sails –Serrallo 2011” és fruit de la iniciativa privada, en aquest cas, de l’empresa que gestiona el Cyrano, vaixell-escola de l’Associació DeLaMar, que té per objectiu l’ensenyament de la vela tradicional d’altura i les arts marineres. Fa un parells de caps de setmana vaig sortir a navegar amb el Cyrano, perquè volia saber de primera mà els seus projectes i veure la feina que fan. Vaig veure una tripulació preparada -nois i alguna noia amb estudis professionals de nàutica-, i vaig conèixer també alguns voluntaris força motivats per aprendre. També vaig veure utilitzar la carta i el sextant a coberta, i prendre anotacions de tots els rumbs. És a dir, vaig veure navegar “a l’antiga”, amb els instruments clàssics de navegació, sense electrònica, cosa que no sé si es pot aprendre a bord de gaires vaixells avui dia. Crec, doncs, que a l’hora d’ensenyar navegació tradicional no importa tant el “pedigrí” de l’embarcació, la puresa dels seus orígens, formes i materials, com l’ús que se’n faci. És a dir, una barca de vela llatina de fibra serveix perfectament per ensenyar a navegar amb vela llatina, i una goleta turca aparellada de bergantí-goleta serveix per aprendre les maniobres d’un vaixell amb aparell de creu; i més si tenim en compte que, ara mateix, és l’únic vaixell de Catalunya on ensenyen a fer de gabier. 

Els gabiers del Cyrano en acció.

 Cal tenir present que ja no queden embarcacions d’unes certes dimensions, que haguessin anat a la vela, per poder-les recuperar. Les úniques opcions són construir rèpliques de vaixells antics, adaptar una embarcació moderna o anar a busca-la a un altre país. Tres dels vaixells d’una certa envergadura que en els últims anys s’han afegit a la flota d’embarcacions tradicionals provenen de països nòrdics: el Far Barcelona és un jakt noruec, l’Äran és una goleta sueca, i el Ciutat de Badalona és un quetx danès. Estrictament, atenent només a la seva procedència, no podem dir que formin part del patrimoni marítim català, però això no les exclou de la flota d’embarcacions tradicionals, ni les invalida per a la pràctica i l’ensenyament de la navegació tradicional.

Maniobres i exercicis de navegació a bord del Cyrano.

Darrere del Cyrano y de l’Associació DeLaMar hi ha un projecte molt interessant de creació d’un espai estable per a l’ensenyament de la navegació tradicional, que esperem que arribi a bon port, i mai millor dit. I “Tarragona Sails” és un intent de donar visibilitat a tot això, d’atraure un públic i, sobretot, de fer veure a qui ho ha d’acollir i donar-hi suport que la proposta és viable. Per això deia que és una llàstima que el temps i uns quants vaixells que podien haver vingut no s’haguessin aliat amb els organitzadors de “Tarragona Sails –Serrallo 2011” per assegurar l’èxit d’aquesta primera edició. No hi ha tanta gent disposada a tirar endavant projectes d’aquesta mena, i menys des de la iniciativa privada, arriscant-se a perdre bous i esquelles. Crec que no estem en condicions de deixar ningú de banda. Crec que cal sumar esforços per enfortir el sector de les embarcacions tradicionals, perquè a la llarga hi guanyarem tots.

La flota de la "Tarragona Sails" navegant davant de la ciutat.
(Fotos: Cyrano Bergantí-goleta)