"Slow Sailing", un pas més

A la passada edició del Saló Nàutic de Barcelona, en el marc de l’Espai Marina Tradicional, es va fer la presentació pública d’això que anomenem “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”. Era la primera vegada que aquesta idea –potser encara és aviat per dir-ne “moviment”- sortia de l’àmbit de la xarxa i es presentava en societat. L’acte va tenir bona acollida i alguns mitjans de comunicació, com Ona Mallorca, 360ràdio i la revista Navegar, se’n van fer ressò. La idea, certament, agrada i cau simpàtica; i fins i tot hi ha qui troba “poètic” el manifest que la defineix. Però ara, després de dos anys de córrer per la xarxa, em pregunto si amb això n’hi ha prou. Penso que no. Penso que si volem que la idea del “Slow Sailing” qualli i s’escampi, ha d’aportar alguna cosa: ha d’aportar valor, ha de ser útil, i no només als navegants sinó a la societat en general.  Quins valors pot aportar la navegació tranquil·la per esdevenir un autèntic moviment?

Presentació del Slow Sailing al 50è Saló Nàutic de Barcelona,
amb en Jordi Salvador (Foto: Toni Clapés) 

Abans d’agafar el toro per les banyes, sapiguem on som. El 19 de gener de 2009, el “Manifest del Slow Sailing” era llençat a l’oceà d’Internet, com un missatge dins d’una ampolla, des d’aquest mateix blog. Altres blogs d’aquí i de l’estranger se’n van fer ressò i el manifest es va traduir a l’anglès, a més del català, castellà i gallec. Però el que ha donat una empenta considerable a la seva difusió ha estat la creació del grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” a Facebook, que actualment compta amb 314 membres de diversos països. Fruit de la col·laboració d’alguns membres del grup són les traduccions del manifest al francès, portuguès, grec i turc. El grup de Facebook és l’espai de coneixement, relació i intercanvi entre tots els navegants que compartim aquesta manera de viure la mar i la navegació. És un espai on hi té cabuda tothom que s’identifiqui amb aquest ideari, que connecta amb la filosofia del moviment slow.  I això també inclou els regatistes, perquè la navegació tranquil·la no està en contra de l’esport ni de les regates, tot i que la competició no sigui la motivació principal per a navegar de molts dels membres del grup. 

El "Manifest de la Navegació Tranquil·la" ja s'ha traduït a vuit
 llengües, entre elles el francès.

Les regates són sovint un tema de discussió, en el sentit de si haurien de formar part o no de la navegació tranquil·la. Inicialment no apareixien en el “Manifest del Slow Sailing”, però algú em va fer notar que podien ser una font de coneixement i aprenentatge important. Per això es va incloure un onzè punt al decàleg inicial que fa referència a les regates. És el punt número 9 que diu: “Fes regates, si t’agraden, però no pensant en el premi, sinó perquè regatejant aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha premi més important que aquest aprenentatge”.  Fa poc he llegit el llibre del navegant oceànic Albert Bargués, “Palabras alrededor del mundo”, en què explica la seva experiència a la regata Barcelona World Race, a bord del vaixell “Educación Sin Fronteras”.  Crec que Bargués és un regatista que entén la competició com una font de descobriment d’un mateix i d’aprenentatge de la vida en general. En un dels capítols del llibre reflexiona sobre la tranquil·litat amb què encaixa les avaries i entrebancs que apareixen contínuament en una regata tan dura i selectiva al voltant del món, i que fan perdre terreny al vaixell en relació als altres contrincants. Pienso –diu Bargués- que la tranquilidad que me acompaña al vivir todo lo que nos ocurre puede llevar a creer que estoy asentado en la indiferencia y la falta de competitividad. Qué làstima. Parece que sólo aquellos que no aceptan lo que ya no pueden cambiar sean unos luchadores. Parece que el espíritu competitivo se base más en las fanfarronadas que se sueltan de cara a la galería que no en la calidad de saber manejarse con las circunstancias que a cada uno le tocan. Saber ser paciente y esperar el momento también puede ser sinónimo de competitividad.  És evident, doncs, que hi ha una manera de viure les regates que encaixa plenament amb l’esperit de la navegació tranquil·la.

De moment, la bandera del slow sailing només oneja
en pals de fusta (Foto: Jordi Salvador)

Per tant, els regatistes slow o tranquils –tot i que això sembli un oxímoron- tenen cabuda dins del slow sailing; és més, penso que els pot aportar nous al·licients al marge de la competició. Precisament, una de les coses que ha aportat el grup de Facebook han estat les “quedades”, entre els navegants de vela llatina. A Catalunya, fora del calendari de trobades de vela llatina, que va de maig a juny, els navegants no solien trobar-se per navegar plegats. Doncs ara, gràcies a la connectivitat i immediatesa de les xarxes socials, hi ha un grup de navegants de vela llatina que queden per navegar en diversos llocs de la costa, fins i tot a l’hivern. La idea és quedar en un port i navegar amb les embarcacions d’allà, sense que els que venen de fora hagin de portar les seves barques. L’hivern passat se’n van fer com a mínim quatre, d’aquestes trobades improvisades. L’última i la més celebrada, que va congregar cinc barques i una quinzena de persones, es va fer el 12 d’octubre passat, en una cala de S’Agaró, i va permetre els assistents gaudir d’un magnífic dia d’estiu en plena tardor.  Segurament, aquest hivern i primavera se’n faran més; només cal que algú llanci la convocatòria via Facebook. De moment, tres associacions del Maresme, “Bricbarca”, de Vilassar, “A Tot Drap”, de Sant Pol, i “El Mamelló”, de Pineda, han organitzat la “I Navegada del Maresme” per l’últim cap de setmana d’abril.

Navegada tranquil·la del 12 d'octubre passat (Foto: Ll. Estefanell) 

Una de les primeres aportacions del grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” ha estat, doncs, dinamitzar el sector de la vela llatina a Catalunya. Aquest sector de la navegació tradicional, representat majoritàriament per membres de Catalunya i Balears, és el més dinàmic del grup. Això fa que aquest es vegi monopolitzat pels interessos d’aquests dos col·lectius majoritaris, tant des del punt de vista temàtic com lingüístic. Això no és dolent en si, ni molt menys, però segurament limita la participació de navegants d’altres països i altres llengües, i potser també de navegants que no practiquen la navegació tradicional. Com es pot obrir el grup a navegants d’altres països i cultures marineres? Doncs pensant que el mar és molt gran i toca moltes costes, i fent aportacions que puguin ser d’interès general; compartint vídeos, fotos, notícies, idees... de persones de tot arreu, encara que s’expressin en un idioma diferent del nostre. L’objectiu és el coneixement mutu i l’intercanvi d’experiències al voltant d’aquesta manera de relacionar-nos amb la mar, la navegació i els vaixells. Reconec, però, que com a objectiu això pot ser una mica massa ambigu i dispers; i que, segurament, per saber cap a on anem i en quin terreny ens movem, cal definir uns objectius més específics, establir unes accions concretes i marcar unes estratègies clares que permetin assolir els objectius fixats.

I amb això torno al començament: si volem que l’slow sailing arribi a ser alguna cosa més que una idea bonica, poètica i romàntica, i que prengui cos entre els navegants i la societat en general, ha d’aportar valor. Quin i com?

D’entrada, la navegació tranquil·la com, en general, qualsevol manifestació del moviment slow, està relacionada amb l’entorn on es desenvolupa aquesta experiència de navegació, és a dir, amb el medi ambient, en aquest cas, el mar. Llegia dies enrere una entrevista interessantíssima amb l’arquitecte, urbanista i dissenyador William McDonough (vegeu els seus “Principis de Hannover” sobre el disseny),  en què deia que “la nostra existència ha de millorar el planeta”. Tot això em va fer pensar que, efectivament, el moviment de la navegació tranquil·la havia d’establir un compromís ferm en la protecció i conservació del medi ambient marí. D’exemples en aquesta línia n’hi ha uns quants. L’organització “Sailors for the Sea” és una entitat no lucrativa que té per objectiu proporcionar a la comunitat de navegants esportius les eines necessàries per què puguin actuar a favor de la protecció i rehabilitació dels oceans i les aigües del litoral. Entre els seus programes tenen les clean regattas o “regates netes”, que posen al servei dels clubs, amb una sèrie de mesures per evitar que les regates tinguin un impacte mediambiental negatiu en les llocs on es desenvolupen. Fins i tot han aconseguit que les proves de la Copa Amèrica es desenvolupin sota els paràmetres de protecció mediambiental de les regates netes.

Determinades experiències de navegació tranquil·la tenen
una relació estreta i directa amb l'entorn natural on es
desenvolupen. Trobada de Calella de 2009.

A Europa, la “Surfrider Fundation”, creada per un grup de surfistes a Biarritz, l’any 1990, es dedica a “la defensa, salvaguarda, valorització i gestió sostenible del mar, del litoral, de les onades i de la població que en gaudeix”. Actualment té 1.500 voluntaris, 8.000 membres, una quarantena d’entitats locals i més de 40.000 simpatitzants. Aquest moviment va sorgir a les platges de Malibú, Califòrnia, el 1984, quan el surfistes van decidir organitzar-se per a protegir el seu entorn de la pol·lució local. Avui dia la “Surfrider Fundation” és una xarxa mundial i està present a tots els continents. Si entreu a la seva web, veureu la mena d’activitats que fan. Una de les més importants és el programa “Iniciativas Oceánicas”, una gran campanya internacional de neteja de platges, que organitzen des de fa setze anys. La propera tindrà lloc del 22 al 25 de març de 2012. Si us fixeu en el mapa, a Catalunya només se n’han set, i totes en el tram de costa comprès entre Badalona i Tarragona.  No us dóna això alguna idea?

Què pot fer el moviment “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” en l’àmbit de la protecció i conservació del medi ambient? Se me n’acudeixen algunes:

• Fomentar i divulgar la pràctica de la navegació neta i respectuosa amb el medi ambient: la vela, el rem, el windsurg, el kitesurf, el piragüisme…
• Organitzar navegades tranquil·les periòdicament i fer-ne difusió. Com les “quedades” que s’organitzen en l’àmbit de la vela llatina, però obertes a tots tipus de vaixells. Estaria bé que hi hagués un intercanvi de tripulacions; és a dir, que els navegants “tradicionals” poguessin navegar en vaixells moderns i a l’inrevés, que els “moderns” poguessin navegar en embarcacions tradicionals.
• Promoure i difondre l’organització de regates i trobades netes, en la línea de les clean regattas.
• Organitzar i participar en la neteja de platges i cales del nostre litoral, segons les directrius del programa “Iniciativas Oceánicas”. Aquesta és una iniciativa que transcendeix clarament l’àmbit nàutic i té una incidència social directa.
• Fomentar, practicar i difondre l’econavegació. Aquest punt sembla una repetició del primer, però mereix un comentari a part.

Què és l’econavegació? En línies molt generals consisteix a repensar amb criteris ecològics i de sostenibilitat tots els àmbits del sector marítim: el transport marítim, la pesca, la navegació d’esbarjo, els serveis portuaris... I promoure l’ecoconstrucció d’embarcacions amb tècniques i materials sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, i que utilitzin energies renovables. Temps enrere vaig dedicar una entrada a una naviliera holandesa que transporta mercaderies en vaixells de vela. A Espanya, l’associació gallega de mestres d’aixa Agalcari aposta de manera decidida per la recuperació de la construcció naval en fusta, no només en el sector de la nàutica d’esbarjo, sinó també en el sector pesquer. Una de les drassanes associades, Triñanes, té en projecte la construcció d’un petit veler que s’ajusta als criteris de l’econavegació.

Els navegants tradicionals, que naveguem en embarcacions de fusta i a vela, practiquem en bona mesura l’econavegació. I segurament ho faria molta més gent si la construcció amateur tingués aquí la difusió i les facilitats que té a altres països. Poso només a tall d’exemple una activitat que fa periòdicament la drassana-escola nord-americana WoodenBoat School, a Maine: la “Family Week”. Durant una setmana diversos membres d’una família, grans i petits, treballen conjuntament en la construcció d’una petita embarcació. Comencen a fer-la un dilluns i el dissabte la tiren a l’aigua. A banda d’aquest exemple, a la xarxa trobareu imatges d’un munt de trobades i festivals de petites embarcacions, moltes d’elles autoconstruïdes. 

Construïnt un kayak en família a la WoodenBoat School

A Espanya la construcció amateur d’embarcacions és tota una odissea, ja que cal superar un munt de requeriments tècnics i administratius per a “legalitzar” un vaixell fet per un mateix. A més, sovint es dóna el cas que les taxes i certificacions necessàries costen tant o més diners que els materials per fer l’embarcació. No sé si a altres països es donen més facilitats per a la construcció amateur d’embarcacions, però tot fa pensar que sí, perquè és una activitat més corrent i estesa que aquí. Fa la sensació que aquí l’administració de marina, amb el suport de la legislació corresponent, posa tota mena d’entrebancs cap a tot allò que els fa nosa o que els pot representar alguna mena de problema. És molt difícil en aquest país navegar al marge d’unes vies establertes. I això lliga amb una altra qüestió que crec que des del moviment “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” hauríem d’abordar: l’accés al mar i a la navegació. 

El mar és patrimoni de la humanitat. Encara que les lleis dels estats sobirans s’apliquin sobre les aigües territorials de cada país, i encara que els oceans i la navegació es regeixin per lleis internacionals, el mar no és propietat privada: tothom té el dret a accedir-hi i ha de tenir la possibilitat de fer-ho. Però, a casa nostra, l’accés al mar cada vegada és més complicat. El litoral cada cop està més privatitzat, i accedir al mar i navegar implica haver de pagar un peatge: el que imposen marines, clubs nàutics i instal·lacions portuàries, no ja per tenir-hi una embarcació, sinó per poder tirar-la a l’aigua. Últimament veiem com proliferen les marines per a megaiots de luxe –aviat el Port Vell de Barcelona ho serà-, mentre les embarcacions petites s’han de buscar la vida. És evident que els petits fem nosa, cosa que trobo un contrasentit quan el 85 % de la flota d’esbarjo a Espanya són embarcacions menors de 8 metres d’eslora. Ens volen fora de l’aigua perquè, diuen, falten amarratges i els que hi ha cada cop són més cars. Des del sector es diu que la solució són marines seques i rampes d’accés al mar públiques i gratuïtes, com tenen a França, “perquè la nàutica remolcable és clau per sortir de la crisi i popularitzar l’afició”. Potser sí, però, de moment, ja sé d’alguns companys que han hagut de treure la barca de l’aigua per l’increment del cost de l’amarratge. I les poques rampes que hi ha a Catalunya estan a dins dels ports i són de pagament. Si una cosa no va acompanyada de l’altra, si no es fan rampes i accessos al mar públics i gratuïts, les embarcacions petites, a la llarga, ho tenim fotut. A banda que a les barques de fusta i de vela llatina, molt més pesants i lentes d’aparellar, se’ns compliquen força les sortides. I tots aquests entrebancs poden representar un fre a l’hora de recuperar i mantenir aquest tipus d’embarcacions.

En Bosco Plana, constructor amateur que ha hagut de superar diversos

entrebancs per poder navegar amb el seu vaixell.

Què pot aportar el moviment “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” en relació a aquests dos últims punts que hem plantejat: l’ecoconstrucció i l’accés al mar?

• Fomentar i promoure l’ecoconstrucció d’embarcacions, mitjançant la realització de cursos i tallers, en col·laboració amb drassanes i mestres d’aixa, i l’organització de trobades d’embarcacions autoconstruïdes.
• Buscar fórmules que facilitin i abarateixin la construcció amateur d’embarcacions. No hi ha cap ONG tipus “Enginyers Navals Sense Fronteres” que vulgui donar un cop de mà en aquest sentit? 
• Exigir i fer campanya per a l’obertura d’accessos al mar, públics i gratuïts, que permetin a tothom avarar una embarcació i poder navegar. 

I a tu què se t’acut que podria aportar l’”Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” per edevenir un moviment amb una certa influència dins del món de la navegació?