19.1.09

Slow sailing

Aquests dies, els aficionats a la vela de competició s’ho passen d’allò més bé seguint el desenllaç de la Volvo Ocean Race i de la Vendée Globe, dues de les regates oceàniques més importants que es fan actualment. Doncs a mi les regates no em diuen res. De jovenet en vaig córrer algunes dins de la classe Snipe. Fins i tot vaig participar en el Trofeu Princesa Sofia de Palma del 1972, si no recordo malament, que en classe snipe va guanyar el regatista malagueny Félix Gancedo, amb el mític Gran Numa. Però aquelles regates no em van motivar prou per dedicar-m’hi. Després, ja de gran, he participat dues vegades en la Ruta de la Sal, de Barcelona a Eivissa, com a tripulant del Sant Isidre, de vela llatina. Però ni el vaixell ni la tripulació teníem prou esperit competitiu i ens vam retirar les dues vegades. En la primera vam veure balenes i... qui pot resistir la temptació d’aturar-se i fotografiar-les, encara que estiguis en regata? També vam veure dofins i tortugues... En fi, que si no arribem a posar el motor encara hi fórem.


Sortida de la regata Ruta de la Sal 2003

Definitivament, els esports de competició no m’interessen i, com a espectacle, m’avorreixen força. I això també inclou les regates. Per mi, la navegació a vela forma part de la meva relació personal amb el mar i aquesta no passa per la competició. Crec que la vida a terra ja és prou competitiva i atrafegada com per traslladar tot això al mar. Quan surto a navegar no vull que em vinguin amb presses, ni que em diguin on he d’anar i per on he de passar per arribar-hi. Trobo que el viatge és tan o més interessant que la meta, sigui quin sigui el premi. A més, quan arribes a port, la navegació i, per tant, el plaer de navegar s’acaba. Quin sentit te, doncs, córrer per arribar el primer? Si arribar primer és més gratificant que el viatge, quin sentit té llavors navegar? La velocitat m’agrada fins que m’impedeix contemplar el paisatge. I, posats a triar sensacions fortes, prefereixo la serotonina a l’adrenalina; l’enamorament pausat i durador al “subidón” momentani.


Ruta de la Sal 2003: rumb a Eivissa

Cada vegada hi ha més gent que busca un ritme de vida més pausat, que els alliberi de l’estrès i els permeti assaborir les coses amb tranquil•litat i gaudir plenament de cada moment. Això ha generat una mena de filosofia de la vida que es coneix com el Moviment Slow. Aquest corrent s’estén a diversos àmbits de la vida diària, i ja es parla del slow food, del slow sex... i, fins i tot, de ciutats slow. Ignoro si hi ha un corrent slow dins de món de la nàutica, però estic convençut que hi ha molts navegants que el practiquen. Per això se m’ha acudit intentar resumir en una mena de manifest els principis del què en podríem dir slow sailing, inspirat en aquesta filosofia slow. No pretenc anar en contra de res, ni de les regates, ni de les motores, ni... de les motos d’aigua, tot i que sovint em toquem molt allò que no sona. És, simplement, una proposta per gaudir del mar i de la navegació amb què m’identifico.

Manifest del slow sailing

1.- L’important no és el vaixell, sinó la teva relació amb ell i amb el mar. Tant se val l’eslora, el preu o l’equipament del teu vaixell. Tant és que sigui un bot de rems com un gran iot. El que importa és que no el consideris un objecte més de tots el que tens, sinó un company de viatge que et pot proporcionar plaer, experiències inoblidables i un coneixement del mar i, sobretot, de tu mateix.

2.- Passa temps a bord del teu vaixell, ni que sigui amarrat a port. Converteix-lo en una part del teu espai vital. Treballa-hi, fes-hi alguna feina, de manera que alguna part del vaixell sigui obra teva, i que alguna part de la teva obra estigui vinculada al vaixell. Això reforçarà els lligams entre el teu vaixell i tu.

3.- Deixa les presses al moll quan surtis a navegar. Surt sense una hora de tornada, com si anessis a fer un viatge llarg. Oblidat del rellotge i deixa’t guiar pel sol. Si elimines la velocitat i el temps de l’equació, només queda l’espai: el mar.

4.- Surt a navegar sense rumb, sense tenir un punt d’arribada. Simplement navega, deixa’t portar pel vent i la mar. No pensis en les milles que has fet ni en les que falten per arribar. No vas enlloc. Només navega i gaudeix del moment.

5.- Desconnecta l’electrònica i navega com s’havia fet sempre. Aprèn a no dependre dels instruments. Quant temps fa que no prens una demora o l’altura d’un astre? Situa’t i dibuixa el rumb sobre una carta de paper. Oblida’t del catavents: sent el vent a la cara o al clatell. Aprèn l’art de navegar que és el que defineix els navegants de veritat.



6.- Desconnecta el mòbil, la ràdio i l’equip de música. Talla durant un temps els lligams que t’uneixen a terra. Silenci! Escolta la remor del mar: l’onada a la proa, el batec de la vela, l’alè del vent.

7.- No t’aferris a la canya o a la roda. Cedeix el timó a algun tripulant i deixa’t portar. Quant temps fa que no t’estires a coberta o seus a proa amb els peus penjant? Si vas sol, amarra el timó, equilibra el vaixell amb les veles i deixa’t portar. Confia en la tripulació i en el teu vaixell.

8.- Escriu un diari de navegació. Descriu amb detall les sortides que facis i anota les sensacions que experimentes. Així podràs conservar les emocions de cada sortida i reviure-les molt de temps després. Comparteix aquestes experiències i emocions amb altres persones a través d’un bloc com aquest o com et sembli millor.

9.- No abandonis el teu vaixell, ell mai no ho faria.

10.- Contempla el mar una estona cada dia, impregna’t de la seva energia i emporta-te-la allà on vagis.

Alguns precursors del slow sailing

Konstandinos Kavafis, poeta grec, autor del conegudíssim poema “Ítaca” (1911). En els seus versos resumeix a la perfecció el que intento dir matusserament en el segon paràgraf d’aquesta entrada:

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.



Julio Villar, navegant solitari basc. L’abril del 68 va salpar de Barcelona a bord d’un petit veler de 7 metres, el Mistral, i va donar la volta al món fins a l’abril del 72. Les impressions d’aquell viatge les va plasmar en el llibre “Ei, petrell! Quadern d’un navegant solitari”. En una propera entrada parlaré del Julio Villar i del seu llibre, perquè vaig tenir el plaer, breu però intens, de conèixer-lo personalment:

Me’n vaig. Afluixo amarres. La vida és meva i l’agafo de la mà per anar-nos-en per aquests móns de Déu. Deixo enrera totes les coses que no m’agraden. Les coses absurdes. Els senyors que prometen amb gestos paternals. Els sistemes que enfarfeguen i hipotequen les alegries de la vida. Prenc el camí que haig de prendre, per conèixer la terra; la meva vida i jo, jo i la meva vida.

Bernard Moitessier, navegant solitari francès. Quan anava al capdavant de la Golden Globe Race, la primera regata al voltant del món per a navegants solitaris, va decidir abandonar la cursa i anar-se’n al Pacífic. El 18 de març de 1969 va enviar un missatge a un vaixell que es va trobar pel camí, que deia: Continuo sense escala cap a les illes del Pacífic, perquè soc feliç al mar, i potser també per salvar la meva ànima.

Moitessier va recollir les vivències i reflexions d’aquell llarg periple en un llibre mític: “El largo viaje”, que ha servit d’inspiració a navegants de tot el món. El navegant
va ser fidel a aquesta manera de viure fins al final de la seva vida. En aquest documental del “Thalassa” francès (dividit en dues parts) el podeu veure navegant lliure i feliç pels mars del sud, amb algunes imatges del seu llarg viatge de 1969.





Si t’identifiques amb l’esperit del slow sailing i vols afegir més articles al manifest, deixa’ls als comentaris. La idea és fer-lo créixer entre tots.

33 comentaris:

Anònim ha dit...

joan!

suscribo todos los puntos!!
incluso añadiría que no se debe navegar en agosto, hay demasiada gente, demasiados barcos (a motor), demasiados desgraciados que no saben lo que joden las estelas de sus lanchas, demasiados ....
Lástima que es el mes -bueno, sólo quince días- que tenemos vacaciones y hay que aprovechar.

Diego Riera.
P.D. cálculo que a final de mes habré visto todos los vídeos de Thalassa.

Gemma ha dit...

Hola Joan,
Val molt la pena aquest artícle. Aquesta filosofia de vida l'hauríem de posar en pràctica, no només en els hobbies sino també en la feina, en les relacions de parella, en les relacions amb els fills...en definitiva hauríem de saber gaudir més de l'instant.
Aquest moviment néix del resultat d'un consumisme boig, en el que hem arribat a un punt que es compra compulsivament i sense límits, això fa que tinguem una injecció de serotonina per calmar l'estrés que ens provoca ser els millors en tot, i és clar! a final de mes quant vénen els rebuts a les hores el que patim és una injecció d'adrenalina que inevitablement ens porta a necessitar una altre injecció de serotonina. Es pot ser tant estúpid?.
En el fons encara treure'm quelcom de bò de la "crisis".
Jo aposto per aquest moviment, és necessàri, és saludable, i és urgent, Ep! Urgent? no,no,adrenalina no, tranquilitat i bona lletra.
Una abraçada,
Gemma.

Fernando ha dit...

Hola Joan:
no suscribo el "slow" aunque pueda disfrutarlo. Cuando estoy en tierra tengo todos mis "problemas" en el hervidero, puedo decirte que cuando empiezo a acercarme al barco, la presión disminuye, cuando suelto amarras sigue bajando, al empezar a navegar, ya solo pienso a donde voy, cual es mi destino, si voy a pescar, donde, si voy a navegar por donde. Lo que me distrae y me absorve es esa comunión: barco, hombre e inevitablemente causa reacción "que hago", me gusta pescar como antes, sin aparatos, me gusta navegar en tradicional, por la exigencia que impone la navegación. Y no te cuento como me lo paso en las regatas, no necesito llegar primero, mi trofeo mas valioso (casi el unico que tengo) es por llegar de ultimo, pero el instante de la salida el compartir la travesia (lo paso muy mal cuando me quedo en "tierra de nadie") con otros que tambien "compiten" hace que todo eso de "stress" etc. etc. y etc. no exista ni en los diccionarios.

Lo cual no quiere decir que un día no me apetezca salir, sin rumbo y sentir también en ruido de la embarcación y el mar (igual que en regata) y comunicarme con mi barco (igual que en regata), porque no dudes que nos comunicamos.

Y me adhiero a la manifestación de contrariedad ante invasión marina que se produce en algunos meses, expresada por el Sr. Riera. Pero no me quites mis regatas, que dan mucho para hablar y disfrutar en tierra.

Lo cual no queire decir que no me despisten los "arroases" cuando aparecen cerca y .....

Y me pregunto, no puede ser que el "slow" este asociado a determinada navegación basada en unos parametros demasiado actualizados y relacionados con la vida del habitante de las grandes urbes que no solo necesita desconectar sino perderse?. No se si me explico?

Comtessa d´Angeville ha dit...

Què gran post, Joan!!!

Me declare des de ja slowsailinguera!Me deixes imprimir eixe decàleg per a penjar-lo a la nevera de ma casa????

Qui puguera navegar sempre així! Quan es tracta de faena és un poc diferent, però molts d'eixos punts podrien ser aplicats.

De les regates no diré res, i menys de la Volvo. Odi personal per haver tingut que treballar els dies previs a l'eixida des d'Alacant... Els treballs que he tingut mentre estudiava han sigut tots al sector deportiu, el que m'ha transformat l'admiració del principi (l'increible món dels megaiots i els seus propietaris) en una mena de fàstic que me fa estimar, més encara, les barquetes i els pescadors.

Juan Gabriel Veiga (kolo) ha dit...

Lindismos barcos, les envio un saludo desde bue, argentina. kolo

Joan Sol ha dit...

Hola, Diego!

Tienes toda la razón, agosto, al menos por la costa catalana, es de los peores meses del año para navegar con tranquilidad. No acabo de entender la afición que tienen la mayoría de las lanchas de pasar al lado de los veleros a toda velocidad. Deben pensar que nos divierte mucho saltar como corchos en el oleaje de sus estelas. Y a la hora de fondear, ni te cuento: barcos que enganchan tu fondeo con su ancla, o se van a tierra sin comprobar si garrea, o no calculan el borneo y se te echan encima... Ya sabemos que hay gente que va a la suya; pero me parece muy triste que se vaya perdiendo esa solidaridad y compañerismo que siempre había existido entre la gente de mar. ¿Cuesta tanto pensar un poco en los demás?

Cuidado con el atracón de “Thalassa”, ¡no te vayas a indigestar! ;-)

Hasta pronto.

jaume rosselló ha dit...

Molt bò, Joan. Avui m'he pogut llegir aquest magnífic decàleg i m'ha fent pensar i replantajar-me algunes coses...Gràcies!

Joan Sol ha dit...

Hola, Gemma.

La desacceleració que proposa el moviment slow és aplicable a molts àmbits de la nostra vida. Es tracta –si més no, jo ho interpreto així- d’adonar-se d’allò que és realment important a la vida i dedicar-hi tot el nostre temps i energies; deixant de malgastar esforços en tot allò que no ens omple ni ens es fa feliços. Com tu dius molt bé, hem caigut en un consumisme desaforat que ens proporciona petits plaers momentanis, però que de seguida s’esvaeixen. El problema és que per pagar tots aquests bens de consum gastem una gran quantitat de temps (traduït en hores de feina) i d’energies que podríem destinar a coses molt més importants. Estem ben enganxats a la roda del consum com el ruc a la sínia; i el més lamentable és que ens vulguin fer creure que si parem de donar tombs, de córrer darrera de la pastanaga que ens planten davant dels ulls, tota l’economia se n’anirà a fer punyetes. Vaja, que si no sortim de la crisi, la culpa és nostra perquè no consumim prou. A sobre! La veritat és que costa molt trencar amb aquesta dinàmica, aturar-se, pensar en allò que tens i en el que realment necessites per viure, i fer un replantejament de vida que et permeti tenis més temps per gaudir de les coses realment importants. Però també és cert que cada vegada hi ha més gent que ho fa.

Jo també estic en aquest procés i se’m va acudir que podria començar a posar-ho en pràctica pel mar i la navegació. Tinc un vaixell petit, el “Corb Marí”, i fa poc se’m va passar pel cap comprar-ne un de més gran. Però el “Corb” és el vaixell que puc mantenir sense que em representi cap esforç ni sacrifici. A més, com qui diu, encara ens estem començant a conèixer i estic segur que encara m’ha de donar moltes alegries. Per tant, vaig decidir treure-m’ho del cap i gaudir del vaixell que tinc. I com això moltes coses. No et pensis, però, que compleixo tots els punts del manifest, eh! Encara em queda força feina per fer.

I, parlant de feina, aquest “cigarret platònic” com el tenim? Ja tinc ganes de fer-li una pipada...

Cuida't!

Joan Sol ha dit...

Fernando!

Mi “Manifiesto” no va en absoluto contra las regatas. A mi, particularmente, no me van. Supongo que, en gran parte, se debe a mi manera de ser, que no soy nada competitivo. Pero entiendo perfectamente que tu te diviertas regateando, y más en esas regatas de dornas, prácticamente entre amigos, en las que seguro que casi todos os conocéis. Muchos navegantes se lo pasan la mar de bien en las regatas sociales de club, en las que no hace falta tener un barco supercompetitivo, ni ser un “profesional” de las regatas para poderlas disfrutar. De hecho, en la costa central de Cataluña, que es recta y apenas hay calas y rincones en los que fondear, las regatas son un aliciente para muchos navegantes, porque permiten maniobrar, probar el barco, medirse con otros... y hacer un poco de actividad. Si no, no hay mucho que hacer, como no sea pescar o tomar el sol; aunque yo me lo paso bien igualmente.

Seguramente todo esto del movimiento slow tenga su origen, como tu dices, en el tipo de vida estresante y desquiciado que hace mucha gente en las ciudades modernas. De hecho, uno de los teóricos de este movimiento, Carl Honoré, autor del libro “Elogio de la lentitud”, era un periodista que se pasaba la vida viajando, sin apenas ver a su familia, y que cuando estaba con su hijo pequeño le contaba los cuentos en un minuto, saltándose fragmentos de la historia, para arañar un poco de tiempo y poder sentarse ante el ordenador y seguir trabajando. Hasta que un día se dio cuenta y echo el freno de mano. Yo tengo compañeros y compañeras que viven así. Y te diré más: la mayoría tienen problemas de salud.

Recuerdo que, cuando dejé Barcelona y me instalé en Premià de Mar, me ponía de los nervios entrar en una carnicería, por ejemplo, y encontrarme a dependientes y clientas hablando tranquilamente de sus cosas, como si no tuviesen nada mejor que hacer. En el casco antiguo, donde vivo, se conoce todo el mundo, y cualquier gestión por el barrio –ir a buscar el periódico o a comprar el pan- se convierte en un rosario de saludos, paradas, charlas con uno y con otro… que pueden alargar el trámite mucho rato. Y aunque hace ya más de veinte años que dejé la gran urbe, aún debo tener por ahí algún rescoldo “urbanita” que hace que me impaciente en esas situaciones en las que me parece estar perdiendo el tiempo. Pero me doy cuenta de que ese ritmo ciudadano más pausado permite la comunicación entre los vecinos y refuerza el sentido de comunidad.

Creo, por lo que me cuentas, que tus regatas cumplen también era función socializadora, en cuyo caso bienvenidas sean y que las disfrutes por mucho tiempo. Mi idea, al escribir esta estrada, era proponer una manera de vivir el mar y la navegación libre de todo eso en lo que, desgraciadamente, se está convirtiendo el estado del… ¿bienestar?

Una abraçada mediterrània!

Suso da Moura ha dit...

magnific l'article, com a ve sent habitual. M'ha transportat a bod de la meva dorna. M´hi identifico. Pero mes a mes, m'agradaria fer un parell de comantaris, I em sembla que coincideixo força amb el meu paisá i company en Fernando. Jo també penso que allo d'"slow" hi sobra, perque ho que has descrit tan lucidament no es mes que navegar, simplement navegar. I tot aixó de la Volvo es una altra cosa.
I també m'agradaría paralar de les regates, al mey de les de dornas, que son les que jo coneixo. La regata de dornas, tot i que van força rapid, son navegades com las que n'hem parlat. La competició, com tal cosa, no m'interesa. La regata es un aprenentatge. Vas mirant a la dorna d'avant teu i et preguntes porqué camina mes que la teva, i mires la tensió de la "relinga" i la bossa de la vela, i la psició dels envergues, yi la llargada de la vara i arries una mica d'escota, i reclames un dit de relinga i llavors sents MILLOR el vent a la cara, i escoltes MILLOR l'aigua a la taula de virar, i notes el perfecte equilibre del timó amb el mar corrent en dos als seus costat, i llavors et fas un mariner, et vas fent un mariner, afinat amb la teva dorna afinada...
Una abraçada Suso

Joan Sol ha dit...

Hola, Comtessa.

Serà un honor que pengis el "Manifest" a la nevera i una satisfacció que el posis en pràctica.

Algun dia ens has d'explicar l'experiència traumàtica que t'ha portat a odiar la Volvo i els magaiots. De tota manera, recorda les sàvies paraules del tio Pep: "els vaixells estan bé sempre; són els homes que van a bord..." ("El espejo del mar" i "El negro del Narcissus")

Ens llegim!

----------------

¡Hola, Juan Gabriel!

Aunque hayas leído por ahí que no me gustan las regatas, eres muy bienvenido. Celebro que te gusten nuestras viejas embarcaciones tradicionales, que se parecen muy poco -sobre todo en cuanto a prestaciones- a los modernos veleros de regatas que tu manejas tan bien, a juzgar por tu impresionante palmarés deportivo.
Aunque visitando tu blog he visto algún velero clásico muy bonito, como el "Attacante", con lo cual deduzco que también te gusta el navegar pausado y "slow" de los antiguos barcos de madera.

Que disfrutes a tope del verano y espero verte de nuevo por estas aguas. ¡Un saludo desde este Mediterráneo invernal!

Joan Sol ha dit...

Hola, Jaume. Gràcies a tu per la teva fidelitat com a lector.

Suposo que, a la vista de l'extensió dels comentaris, que aquesta vegada són més llargs de l'habitual, el meu escrit ha generat certa reflexió. Dius que, en el teu cas, t'ha fet replantejar algunes coses. Espero que si arribes a alguna conclusió -especialment pel que fa a la teva relació amb la mar i els vaixells- et vingui de gust compartir-la amb nosaltres.

Per cert, he llegit al teu bloc la teva sortida amb l'"Alzina", en la sempre agradable companyia del Jaume Amengual i de l'Aïna. Ja te'n faré un comentari.

Ah, ses Illes! Quantes ganes de tornar-hi!

Fernando ha dit...

Creo que estamos de acuerdo Joan, luego de contestarte, me quedé pensando en lo cerrado de mi comentario, pues la filosfía que expresabas no se ceñía a una cuestión concreta sino mas bien a un modo de hacer o vivir los momentos, yo creo en el "slow" imagina que decidí vivir en Cambados y eso que Coruña, Santiago o Vigo , no se pueden decir que son grandes urbes.

La verdad es que aun así el año pasado hice una entradita por urgencias por culpa culpita culpa de la ansiedad, es decir falta de salir al mar.

Una forte abraçada
Fernando

david ha dit...

Hola, Joan. Soc David Oliver, de Mallorca, recordes? La revista Mardemars?
Slow sailing... a la fi algú en parla. Em sento absolutament identificat amb el moviment "slow", tot i que m'agrada més qualificar-lo amb l'expressió - secular i tan usada a Mallorca - de "a poc a poc". Viure slow o a poc a poc, com vulgueu, pens que és viure una vida conscient. Tens tota la raó quan dius que no és qüestió d'anar en contra de ningú, però també és cert que la cultura del cotxe, del córrer, de la potència i de la velocitat, exhibida quasi amb connotacions fàliques... s'ha traslladat a la mar. I també la mercatilització del litoral, com ha passat amb l'especulació del territori. Per tant, el "poc a poc", des la seva humilitat i aparent innocència, personalment m'omple d'aromes de sana rebel·lia, de no deixar-me arrossegar per un corrent que, quan m'ha atrapat, m'ha fet sentir absurd: córrer i consumir en un decorat despersonalitzat. Tot el contrari de l'univers personal i alhora compartit d'aquella barca que mimes, del l'entorn natural al qual accedeixes amb respecte, immers en el qual la competitivitat de les regates s'ha convertit en un fet profundament relatiu, innecessari. Per tot plegat, visca el "poc a poc". Si hem de fer pinya entorn allò que significa, a qui em tens. Ah, i enhorabona pel blog.

Joan Sol ha dit...

Hola, Suso!

Tens tota la raó, les regates, tal com les viviu el Fernando i tu, són una bona escola de navegació. Navegant i competint amb altres vaixells, i fixant-te com ho fan, corregeixes allò que fas malament, aprens a treure més rendiment a la teva embarcació i perfecciones la teva manera de navegar.

De fet, tenia pensat incloure en el manifest un punt sobre les regates. Ara, després de llegir el teu comentari, crec que aquest nou punt podria anar més o menys per aquí: "Fes regates però no pensant en el premi, sinó perquè regatejant aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha trofeu més estimulant que aquest aprenentatge".

Suso, espero que tot això ho puguem posar en pràctica aquest estiu amb la teva dorna.

Una abraçada!

Joan Sol ha dit...

Ostres, David, quina sorpresa!!!

Com vols que no me’n recordi de la revista “Mardemars” i de la I Fira de Marina Tradicional “Mar i Fusta” de Portocolom, de les quals en vas ser el pal de paller? La teva visita ja em fa feliç i si a sobre em dius que comparteixes la filosofia del “a poc a poc”, encara me’n fas més.

Què en queda, a Mallorca, d’aquella “illa de la calma” que va descriure Santiago Rusiñol? Suposo que deu ser molt difícil trobar-la, però suposo que els mallorquins teniu els vostres recursos per viure “a poc a poc”, encara que només sigui de tant en tant. Si ens pots donar algun consell al respecte, serà molt ben vingut.

I tu què fas? En quins projectes aboques les teves energies i tot el teu saber sobre aquest món del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals? Ja navegues? Espero que sí, pel teu bé.

David, gràcies pel comentari i espero tornar-te a veure per aquí.

Una abraçada!

david ha dit...

Esper poder passar per aquest bloc més sovint i rependre una mica el contacte amb tot allò que feu tu i persones afins en relació a la cultura marítima. Des que va tancar Mardemars els meus esforços quant a patrimoni marítim s'han centrat en restaurar un llaüt i en provar d'acabar un llibre que sempre que me'l mir pens que li falta alguna cosa i no s'arriba a tancar mai. De tota manera, m'agradaria que estés llest en febrer i, després, passar tancar coses amb l'editor, afegir fotos... ja vos diré coses...
Tenc ganes de tornar a fer alguna cosa relacionada amb la difussió o la comunicació. Una revista sembla impossible per qüestions econòmiques, però el teu blog anima a molt a fer coses, el món digital dóna per molt. Creus que podríem fer alguna cosa junts? Si se t'occore, m'ho dius. Jo volia recuperar els articles intemporals de Mardemars i penjar-los a un blog o un web i, alhora, anar afegint material que s'anés treballant tranquilament. Insisteixo, si tens alguna idea al respecte, digue'm coses.
Quant a navegar, estic content amb la restauració que he fet i amb el llaüt que tenc. Les possibilitats de moure la barca fora de Mallorca (qui sap si venir a Catalunya per alguna trobada) s'han vist limitades ens darrers dos anys per HE ESTAT PARE! Tenc una filla guapíssima i ja et pots imaginar que és això. De tota manera, l'infant ja navega i, per cert, li agrada molt dormir amb el renou i l'escalfo del motor, un Mini-Solé. Haure de donar-li l'enhorabona al fabricant.
La meva feina actual és de presentador d'un programa de ràdio a Ona Mallorca. M'agrada molt la ràdio.
M'agradaria molt mantenir el contacte i tornar a fer alguna aportació a aquesta forma de veiure la mar que em sembla que compartim. Ja saps que pots trobar-me a l'e-mail mardemars@gmail.com.
Fins aviat

Anònim ha dit...

Hola Joan, hola a todos!!

Tres illencs opinando en este blog, esto es una auténtica deriva.

Dos apuntes:
este domingo arranqué el llaut -no estaba la cosa para salir a pasear- achiqué un poco de agua y me paseé por los pantalanes. Lo bien que se está sentado en la popa dejando volar la imaginación, pensando que hacerle al llaut y los paseos sin direción y sin prisas que nos esperán en un par (un par mallorquín, ojo!) de meses. Ah, el poc a poc!

David, tu revista era grande!!! vi un par de números y quedé maravillado pero debió coincidir con el cierre porque no conseguí encontrar más ejemplares. Espero que hagas una página, un blog o que te alojen en otro para publicar artículos antiguos y, por qué no, nuevos.

Por cierto los motores volvo penta antiguos también son potentes somníferos, es arrancar y mi hijo se echa a los brazos de Morfeo.

Diego Riera.

Joan Sol ha dit...

David,

Abans que res, enhorabona per la teva paternitat. Fas bé de “marinar” la nena ben aviat, a veure si així s’aficiona a les coses de la mar i t’acompanya en les teves sortides. Conec navegants a qui la família no els segueix i no poden sortir a navegar sempre que voldrien; i el pobre vaixell acaba mig abandonat.

Parlant de revistes, suposo que ja deus conèixer la revista “Argo” que, d’alguna manera, ve a cobrir el buit deixat per “Mardemars”. En aquest cas compta amb un bon suport, com és el Museu Marítim de Barcelona; però, tot i amb això, s’edita amb la màxima prudència, ja que només en surten tres números l’any, de moment. Ara mateix no crec que hi hagi més espai per una altra revista semblant en català, perquè aquest àmbit és molt reduït i veig molt difícil que es poguessin mantenir. En el cas de voler publicar en paper aquests materials intemporals que dius, penso que el més raonable potser seria fer-ho a “Argo”, de cara a consolidar l’única revista de cultura marítima que hi ha en aquests moments. Però això és una opinió molt personal.

Publicar-ho digitalment ja és una altra qüestió. Efectivament, a Internet hi ha molt camp per córrer i aquí hi te cabuda tothom. Seria fantàstic trobar una versió digital similar al “Mardemars” de paper; i si no tan extensa, que això seria una feinada, sí feta amb la mateixa filosofia. Doncs anima’t! Segur que tens material per omplir un bloc sense problemes i n’hi podries anar afegint de nou. Això sí, de pela, cap ni una; vull dir que és una cosa –si més no jo m’ho plantejo així- que es fa per amor a l’art i dedicant-hi moltes hores. Però, vaja, d’opcions n’hi ha moltes. Segur que podríem fer alguna cosa junts i, a més, n’estaria encantat. Deixa-m’ho rumiar.

Bona feina, la ràdio! Jo hi vaig començar com a guionista, a Catalunya Ràdio, quan es va inaugurar l’emissora i m’hi vaig passar uns anys molt bons.

Salutacions i estem en contacte!

---------------

Diego,

Ara et faré una mica d’enveja: tinc la col•lecció completa de “Mardemars”, els 41 números que van de maig de 1999 a la tardor de 2004. M’hi vaig subscriure a partir del segon any i els primers números els vaig anar trobant aquí i allà. Finalment, els cinc o sis que em faltaven els vaig demanar a l’editorial poc abans que la revista tanqués. Feia temps que no me la mirava i ara, mentre escric això, m’he posat a fullejar unes quantes revistes i, realment, era una gran revista. A més, durant aquests quatre anys que han passat des que va plegar, he conegut personalment moltes de les persones que hi surten i això fa que me la miri amb uns altres ulls. Efectivament, hi ha molts articles que continuen vigents, i és curiós comprovar quins projectes, dels que en el seu dia s’anunciaven, es van acabar fent i quins han quedat per fer. Trobo que “Mardemars” te una bona relectura i m’hi penso posar de seguida.

A reveure!

escenavegant ha dit...

Hola Joan,

Et faig una proposta. Suscribim el "slow sailing" en la propera ruta dels "100 anys navegant per la Costa Brava". Proposso incloure el decàleg en el full d'inscripció com a principi de navegació i gaudi de la nostra activitat nàutica.
Un dels millors camins per l'aprenentatge és la "imitatio" d'Aristòtil, per tant continuem amb aquesta línia per ensenyar a aquells que usen el mar com un circuït de carreres, que hi ha un espai pel plaer molt diferent al que ells pensen... la mar.

Joan Sol ha dit...

Proposta acceptada, Jordi!

Estic encantat que la ruta “100 anys navegant per la Costa Brava” subscrigui el “Manifest del slow sailing”! Trobo que aquesta activitat nàutica lliga perfectament amb l’esperit del manifest. Jo prefereixo dir-ne manifest més que decàleg, perquè crec que ha de ser un text obert, que vagi creixent amb les aportacions de tothom. De fet, a partir dels comentaris del Fernando i del Suso da Moura, ha sortit un altre punt que fa referència a les regates; no a l’alta competició, sinó a la mena de regates com les que fan ells a Galícia, i com les que fem aquí de vela llatina. El nou punt diu:

"Fes regates però no pensant en el premi, sinó perquè regatejant aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha trofeu més estimulant que aquest aprenentatge".

Quan necessitis el text definitiu fes-m’ho saber i te’l faré arribar amb els punts que s’hi hagin afegit fins a aquell moment. Per cert, que la ruta "100 anys navegant per la Costa Brava" es mereix una bona entrada. Ja m'hi poso.

Gràcies per la proposta i fins aviat!

Anònim ha dit...

Ep ! aquí l'Albert, el que a vegades entra al teu bloc i et suggereix algunes correccions ortogràfiques.

Si pots arreglar a la part d'en Moitessier
"El navevant va ser fidel,..."

Per cert, "el llarg viatge", no és pas el seu millor llibre. Has llegit "Tamata y la alianza" ? Personalment el trobo molt superior i transmet una força i unes sensacions, que fins i tot els meus pares que mai els hi ha agradat el mar, han quedat enganxats al llibre fins a devorar-lo en uns pocs dies.

Respecte al moviment slow, que ara està de moda, o si més no, és força conegut, cal dir que sense haver estat etiquetat com a tal, sempre ha existit. Sempre recordaré el comentari espontani d'un amic meu (deu fer uns 15 o 20 anys) davant les presses que li donava per enllestir un assumpte: "...i el plaer de fer les coses a poc a poc,..." mai no ho he oblidat.

Pel que fa a les regates sempre m'ha fet molta gràcia veure com posen les boies, surten els regatistes (que sovint no són mariners ni navegants, sinó purament esportistes amb peles), i com uns esperitats vinga a fer voltetes en un espai de mar artificialment acotat.
Acabada la regata tots pleguen veles ràpidament i desapareixen. Ja està! han fet la feina i pleguen, tot i que potser justament en aquell moment (com he vist diversos cops) les condicions de vent i mar han millorat i és el millor moment del dia per gaudir de la navegació a vela.

Sé que hi haurà gent que es pot sentir ofesa per aquest comentari, però és senzillament com ho veig i com ho penso.

Joan ! Felicitats per aquest bloc!

Joan Sol ha dit...

Corregit, Albert! Ostres, mira que ho repasso abans de publicar-ho; però suposo que, quan coneixes el text, el cap va més ràpid que la vista i passes per sobre dels errors sense adonar-te'n. En aquest mateix paràgraf, el corrector del Word n’ha detectat dos que no havia vist. T'estàs convertint en el "corrector oficial" del bloc; però no t'ho penso posar fàcil!

No conec "Tamata y la alianza", però acabo de llegir la ressenya que en fa Editorial Joventut i, realment, fa molt bona pinta. Miraré d'aconseguir el llibre, però en l'edició antiga de tapa dura, que són més bonics.

Efectivament, això del slow, aquí al Mediterrani ja fa segles que ho practiquem. És com la dieta mediterrània, que sembla el gran descobriment quan és la manera com s'havia menjat tota la vida. Això vol dir que ja fa temps que hem perdut el nord i que la gent, no només aquí sinó a tot arreu, ja es comença a adonar que molts d'aquests invents moderns -com el "fast food"- són un desastre y que cal recuperar moltes coses del passat que ens donaven una millor qualitat de vida. Benvingut sigui, doncs, el moviment slow si ens fa reflexionar sobre la manera de viure d'avui dia i ens permet recuperar moltes de les coses bones que hem perdut; entre elles, viure sense presses.

I pel que fa a les regates, doncs jo tampoc no li acabo de trobar la gràcia a això de donar voltes a un circuit quan tens tant de mar per córrer. Entenc que pot ser un bon exercici de navegació i que dóna molta satisfacció quan ets capaç de col•locar el teu vaixell al capdavant d'una flota que fa el mateix recorregut que tu; però, vaja, a mi no m'omple tant com navegar per lliure.

Celebro que t'agradi el bloc i gràcies a tu per les teves aportacions.

Anònim ha dit...

"Tamata y la alianza" el tens a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona. Segur que a Premià en teniu una, i si no teniu el llibre a Premià te'l porten d'una altra biblioteca per 1 €.

Espero que t'agradi, de fet és la història de la seva vida, i de tant en tant en el mateix llibre fa referència al seu altre llibre "El largo viaje".

Li va costar Déu i ajut d'escriure.
Mira què en diu la wikipèdia (versió francesa):

"Alors qu'il y a maintenant dix ans que Bernard Moitessier tente de débuter sa biographie, il s'installe en banlieue parisienne chez Véronique, où il peut alors réellement travailler. Il lui faudra huit ans pour finir Tamata et l'alliance."

Joan Sol ha dit...

Doncs sí, Albert, a Premià tenim biblioteca i el bibliotecari és un bon amic i també blocaire. Li preguntaré si tenen les memòries del Moitessier. Vuit anys per escriure-les, no està gens malament... És molt difícil escriure sobre un mateix. Remou moltes coses i explicar la veritat, de vegades, no és gens fàcil.

Gràcies i a revuere!

Gemma ha dit...

Hola Joan,
Una gran decisió conservar el Corb Marí.
Per cert! Saps alguna cosa d'en Simba?
Jo, reconec que és dificil mantenir el "comunisme" davant el capitalisme, però és un bon moment per reflexionar. He comentat el moviment slow dins el meu cercle i la majoria diuen que tornar enrere és molt dur. Dur? només son COSES, dur es quedar-se sense feina, patir una enfermetat o mirar les notícies...jo recomano no mirar les notícies a l'hora de dinar, és indigest. L'altre dia, per exemple, quan van acomiadar a molts treballadors de la Pirelli, van posar les imatges d'un dels treballadors desesperat donant cops de puny a un mostrador al assabentar-se que havia perdut la feina, i aquella mirada a la càmara de desesperació, de fustració, de por, de ràbia i d'incertesa...m'afecta veure les conseqüències del capitalisme, i les poques solucions fan que la situació sigui extrema. Haurem de ser mes solidaris, si és possible! Segueixo el teu blog, és com tornar a l'estiu, tret d'algún núvol com la desgràcia del Thopaga. Espero notícies d'en Simba tot i que pujaré a Cadaqués en breu....ja saps...he de practicar el "slow-Cadaqués".
Una abraçada
Gemma.

Joan Sol ha dit...

Ei, Gemma.

No sé si t’acabo d’entendre quan dius que “és difícil mantenir el comunisme davant el capitalisme”... Crec que el comunisme és un sistema polític totalitari que ha fracassat i que avui dia no te cap raó de ser. Em sembla, doncs, inviable el retorn o el manteniment d’un règim polític de partit únic i d’un sistema econòmic planificat des de l’Estat. Però sí que crec que són viables certes pràctiques comunitàries, més que comunistes. I això lliga amb la filosofia del moviment “slow”, que no te res a veure amb el comunisme o amb la comuna. No es tracta de tornar enrere, ni de perdre qualitat de vida; al contrari, es tracta de guanyar-ne. Es tracta de d’establir prioritats; de decidir si t’interessa més ser ric o ser feliç, treballar per viure o viure per treballar, tenir temps per tu i per la família o permetre que la teva agenda laboral dirigeixi la teva vida. Un cop contestades aquestes preguntes, si apostes per tu, per fer allò que realment t’omple i et fa feliç, es tracta de desaccelerar, d’alentir el ritme de vida frenètic que portem. I la manera de fer-ho és renunciant a coses; a algunes d’aquells coses que ens obliguen a treballar un munt d’hores per poder-les pagar. Cada vegada hi ha més gent que busca feines que els permetin conciliar la vida laboral amb la vida familiar; o que renuncien a ascensos i a responsabilitats per poder tenir més temps. Guanyen menys, això sí, però... per què t’has de canviar el cotxe cada tres anys si el que tens funciona perfectament? O renovar el vestuari cada temporada? O comprar una tele plana si la que tens es veu bé? O farcir d’activitats l’agenda dels fills quan, segurament, agrairien que passessis més estones amb ells? I com aquestes trobaríem moltes coses més que ens mantenen enganxats a la roda del consum. Jo ho he fet i t’asseguro que es viu molt tranquil. I ara m’estic replantejant la meva situació professional i laboral per poder-me dedicar a allò que realment m’agrada.

En aquest procés de desacceleració, d’alentiment del ritme de vida, hi ha qui comparteix coses amb la intenció de reduir despeses; o bé fan intercanvi de bens i serveis (els famosos “bancs de temps”). L’estiu passat vam intercanviar la casa amb una parella italiana i vam passar quinze dies fantàstics en plena Toscana gastant el mateix que aquí (extres a part). I aquesta és la fórmula que farem servir a partir d’ara per anar de vacances. Jo crec que ens aferrem massa a les coses; a tot allò que considerem nostre i de ningú més. Però quan t’adones que la felicitat no depès de les coses que tens sinó de tu, de la teva actitud, de les teves eleccions i decisions, et sents molt més lliure. No es tracta de tenir cada vegada més coses, sinó de tenir temps per gaudir del que ja tens. Si vols aprofundir sobre tot això del “moviment slow” et recomano el llibre “Elogio de la lentitud”, de Carl Honoré. No és un llibre d’autoajuda ni ell és cap guru de la nova era, sinó un periodista canadenc que ha investigat tot això i ho explica d’una manera desapassionada i força objectiva.

I canviant de tema, el “Corb Marí” necessita una bona mà de pintura que espero poder donar-li aviat. També estic estudiant la possibilitat de canviar-li l’aparell, sense renunciar del tot a la vela llatina, amb l’objectiu de fer-lo més pràctic i manejable.

Pel que fa al “Simba”, un amic de Cadaqués em va dir que continua al mateix lloc, avarat a Portdoguer. Si no aconsegueixen fer-hi arribar una grua de grans dimensions, veig molt difícil que el puguin treure d’allà. Una altra possibilitat seria obrir un canal i estirar-lo des del mar amb un gran remolcador, però està molt ensorrat... Potser al final l’hauran de desballestar. Quan tornis de Cadaqués fes-nos saber com està la situació.

Gràcies per seguir el bloc i que t’ho passis molt bé a Cadaqués!

Cuida’t!

angel ha dit...

Hola. He traducido al castellano tu manifiesto. Estoy encantado, por que expresa muy bien mis propios sentimientos en cuanto a navegación.

Sin embargo, me temo que he cometido un error: publicarlo sin tu permiso. Debí haberlo pedido. El caso es que lo he publicado en mi propio blog amaraelbarquito y en la taberna del puerto.
Espero no haber hecho algo que te moleste. SImplemente, me encontré con un manifiesto interesante y supuse que al ser un manifiesto, buscabas su difusión.

Joan Sol ha dit...

Hola, Angel, bienvenido al blog.

No me molesta en absoluto que hayas reproducido en tu blog el "Manifiesto del Slow Sailing", al contrario; mi intención al escribirlo y publicarlo fue que llegara lo más lejos posible, como así está sucediendo. Pero me temo que la versión que has escogido es antigua; hay una versión posterior, con un punto nuevo que hace referencia a las regatas. Lo encontrarás aquí: Manifest de la navegació tranquil·la.

Gracias por la visita y hasta la próxima.

Saludos desde el Mediterráneo.

Anònim ha dit...

Joan, un article excelent. Molt encertat i expressat de forma brillant.

Joel

Joan Sol ha dit...

Gràcies, Joel.

Per cert, ets del Joel de Cadaqués? Perquè si ho ets, saps perfectament de què parlo, ja que hem compartit molts bons moments de "slow sailing" a bord del "Sant Isidre".

Gràcies per la visita i fins aviat.

Robert. Vida Marinera. ha dit...

Molt bones, Joan.
T'escric per que ja tinc penjat al meu bloc el, Manifest de la Navegació Tranquil.la. Ja veuràs que n'he fet una versió sui generis en quan al format per poder donar una presentació mes visual al document. Els links que incloc, si ho he fet tot be, apunten cap aquesta entrada de bloc de El mar es el cami. Si tens temps, estaria be que t'ho miressis, per que hi he penjat una frase literal teva i no sé que et semblarà a tú. Sempre som a temps de baixar-la...
També et comento que personalment coincideixo molt amb aquesta filosofía, tot i que per feina no sempre es el que practico. De totes maneres tenia una proposta de una ruta de una setmana que he decidit oferir-la sota el segell slow sailing. Et deixo ( us deixo a tots) el link cap a la proposta.
Fins aviat i salut a tots.
Link a la Proposta slow sailing

miss fatima ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.