Patrimoni portuari i embarcacions tradicionals

L’article que trobareu més avall és la comunicació que vaig escriure per al XXXV Curset sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, que organitza l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). L’edició d’aquest any, celebrada el desembre passat, duia per títol “Patrimoni portuari: barris amb port / ports amb ciutat”, i tenia per objectiu “analitzar les diferents formes d’intervenció i de rehabilitació del patrimoni portuari, tan present en el nostre país.” L’article, escrit a petició de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, fa una reflexió sobre el paper de les embarcacions tradicionals com a element que connecta la ciutadania amb el patrimoni marítim, a partir de l’exemple de la ciutat bretona de Douarnenez i de la participació de Catalunya, com a convidada d’honor, en l’última edició del festival marítim TempsFêtes sur Douarnenez.

Barques catalanes del nord i del sud a l'Atlàntic (Foto: J. Sol)

Quan el mar es troba amb la ciutat

L’exemple de la ciutat bretona de Douarnenez

A la ciutat bretona de Douarnenez, la historia, l’economia, l’urbanisme i la cultura tenen un nexe en comú molt poderós: el mar. Cadascun d’aquests àmbits està íntimament relacionat i l’un és conseqüència de l’altre. De tot aquest substrat se’n deriva un patrimoni marítim molt ric, que es conserva viu i actiu, i dins del qual les embarcacions històriques i tradicionals hi tenen un paper destacat. Tot aquest patrimoni es manifesta de diverses maneres i en diversos espais. Un dels seus aparadors més espectaculars i que té més ressò social és el festival Temps Fête sur Douarnenez, una gran festa marinera de periodicitat bianual, que reuneix més d’un miler d’embarcacions tradicionals i mobilitza 2.000 voluntaris per acollir una població flotant de 14.000 visitants, que iguala la població local. L’estiu de 2012 la Federació Catalana per la Cultura Marítima i Fluvial hi va prendre part activa com a membre de la delegació de Catalunya (nord i sud), convidada d’honor del festival.

La presència de restes arqueològiques romanes a l’indret de Plomarc’h, relacionades amb l’elaboració de garum i salaons, donen testimoni de l’antiguitat de Douarnenez i de la seva indústria principal: la pesca. Douarnenez va ser un port sardiner de primer ordre a Europa, i aquesta pesquera va originar un desenvolupament molt ràpid de la ciutat, entre els segles XVIII i XIX, passant de 1.473 habitants, l’any 1793, a 11.465 habitants, el 1896. (El 2009 en tenia 14.842). A mitjan segle XIX s’hi van instal·lar diverses fàbriques de conserves, la més antiga de les quals, Chancerelle, oberta el 1853, encara funciona. Aquesta puixança pesquera es va mantenir fins a finals dels anys 70 i principis dels 80 del segle passat, i després va anar de baixa. Les conserveres també van anar tancant i ara només en queden tres. Avui dia l’activitat pesquera a Douarnenez és més aviat marginal, però molts vaixells continuen desembarcant el peix al port de Rosmeur, el més industrial dels tres que té la ciutat. Els altres dos són el Port-Rhu, el més antic i tradicional, i el port del barri de Treboul, dedicat a la navegació esportiva i d’esbarjo.

El Port-Rhu amb les embarcacions del Port Musée (Foto: J. Sol)

Què en queda de tot aquest passat vinculat a la pesca? El més destacable, al nostre entendre és un valuós patrimoni arquitectònic, magníficament conservat, que constitueix el nucli antic de Douarnenez, a tocar del port. Es tracta d’un barri nascut, precisament, durant l’època de puixança de la pesca de la sardina i la industria conservera. Cases de pescadors i de mariners, i de molts douarnenistes que treballaven en aquest negoci. L’Ajuntament de la ciutat ha creat una ruta turística anomenada Le chemin de la sardine, un circuit d’interpretació de tot aquest patrimoni, a través de diversos carrers de la ciutat, que explica la història de la pesca i conservació de la sardina, des dels seus orígens fins a la transformació d’aquesta activitat, passant pels pescadors, el seu hàbitat, les seves embarcacions i els arts de pesca utilitzats. El circuit està marcat per un centenar de medallons de bronze amb el símbol d’una sardina, clavats a terra; i la informació es transmet al visitant a través 17 plafons amb documentació gràfica sobre cada indret i àmbit temàtic. D’aquesta manera, una bona part del nucli antic de Douarnenez es converteix en un museu a l’aire lliure.

Plafó informatiu del "Chemin de la sardine" (Foto: Mairie Douarnenez)

Conserves de sardina elaborades a Douarnenez. La industria tradicional
lligada a la gran festa marinera local (Foto: J. Sol)

El camí de la sardina acaba al Port-Rhu, situat a l’entrada d’una ria natural i tancat per una resclosa, que impedeix que es buidi durant la marea baixa. En aquest indret hi ha la seu del Port-Musée, un petit museu dedicat a la història marítima local, que conté una notable col·lecció d’embarcacions tradicionals, i també té una part de museu flotant amb diversos vaixells de pesca, amarrats en un dels molls. Però el que ens crida més l’atenció és la gestió que es fa del Port-Rhu i dels molls que antigament eren l’escenari del comerç marítim de la ciutat. Mitjançant la creació del què anomenen Pôle belle plaisance, que podríem traduir per pol de nàutica de plaer o d’esbarjo, la ciutat de Douarnenez, com a part de la seva missió de preservar el patrimoni local, vol fomentar la conservació activa dels iots clàssics i vaixells tradicionals. Aquest pol inclou 15 places reservades per a aquest tipus de vaixells, per a estades anuals o temporals. La iniciativa té com a objectiu enfortir el paper patrimonial del Port-Rhu, presentant al públic una col·lecció de vaixells que qualifiquen d’”excepcionals”. Aquests vaixells estan amarrats al costat de les embarcacions del Port-Musée i de les empreses i comerços dedicats al patrimoni marítim. Entre aquestes empreses hi ha diverses drassanes de construcció d’embarcacions tradicionals de fusta; de manera que és un espai on la major part de l’activitat econòmica, social i cultural es desenvolupa al voltant de la marina tradicional. Cal destacar que les sol·licituds per ocupar aquests punts d’amarrament les estudia i aprova una comissió formada per un representant de l’Ajuntament, el Port-Musée, la Federació Marítima de la Badia de Douarnenez, l’editorial Chasse-Marée  i el comitè local d’usuaris del port.

Els iots clàssic s'integren al patrimoni marítim del Port-Rhu (Foto: J. Sol)

Drassanes dedicades a la construcció d'embarcacions tradicionals (Foto: J. Sol)

A Douarnenez hi ha, doncs, la ferma voluntat de conservar el patrimoni marítim local, de mantenir-lo viu i en funcionament a través de nous usos, però sense desvirtuar-ne l’essència, i d’acostar-lo a la ciutadania. En aquest sentit, les embarcacions tradicionals constitueixen la part més viva i activa d’aquest patrimoni, connectant els habitants de les poblacions costaneres amb la seva història, les seves tradicions i la seva memòria col·lectiva, i permetent-los reviure part d’aquest passat. Per altra banda, les embarcacions tradicionals recuperen els antics vincles entre les ciutats portuàries, els barris mariners, les cases de pescadors i el mar, que és la seva raó de ser; fan que les localitats costaneres tornin a girar-se de cara al mar, al qual, ja sigui per la transformació industrial dels ports o per la remodelació urbanística de la façana litoral, li donaven l’esquena. 

Els paper de les embarcacions tradicionals

El festival Temps Fête sur Douarnenez posa tot l’èmfasi en element que connecta el patrimoni marítim amb la ciutadania: les embarcacions tradicionals. Creat l’any 1986 per iniciativa de Chasse-Marée, la revista de cultura i patrimoni marítim amb seu a la mateixa ciutat, el festival reuneix centenars d’embarcacions de diversos països i mostra molts aspectes de la cultura marítima bretona, des de la cuina a la música. El 1989 Chasse-Marée organitza el concurs Bateaux des côtes de France, amb l’objectiu de restaurar o construir cent vaixells tradicionals. A l’estiu de 1992, noranta-un vaixells sortits d’aquell concurs es presenten al festival. Sens dubte és un gran èxit de tot el moviment cultural marítim francès, constituït en gran part per associacions sense afany de lucre. Com diu Bernard Cadoret –fundador de Chasse-Marée i principal instigador del concurs- “gràcies a aquest immens esforç col·lectiu, les generacions futures coneixeran les tradicions transmeses pel últims marins de la vela”. Gairebé la totalitat d’aquests vaixells continua en actiu, acostant molts ciutadans al mar i, els més grans, fent d’ambaixadors dels seus ports respectius en les diverses trobades i certàmens en què participen durant l’any.

Embarcacions de pesca tradicionals avarades al port de Rosmeur durant les festes (Foto: J. Sol)

Retornar les embarcacions tradicionals als ports vells de les nostres ciutats costaneres i a les platges d’algunes poblacions sense port, on sempre havien estat, és una aspiració de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Social. A banda de Barcelona, poblacions com l’Ametlla de Mar, Cambrils, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Badalona, Vilassar de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Sant Pol de Mar, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Calella de Palafrugell, L’Escala, Roses, Cadaqués, o el Port de la Selva, tenen prou tradició marinera i conserven, ni que sigui precàriament, suficients elements del seu patrimoni marítim, ja sigui moble o immoble, per habilitar-hi uns espais que posin en valor aquest patrimoni, amb la participació activa de les embarcacions tradicionals. Però aquesta és una aspiració, ara per ara, difícil d’assolir. L’espai a primera línia de mar és molt cobejat i, en aquest país, la marina tradicional no és negoci. Tot el que sona a antic i a cosa del passat sembla que no encaixa amb l’afany “modernitzador” d’algunes administracions i la seva dèria per obrir les ciutats al mar.    

“Obrir les ciutats al mar” és un eslògan que es repeteix força d’un temps ençà. A Douarnenez, com a moltes altres poblacions de la costa bretona, no els cal, perquè el mar i la cultura marítima hi són ben presents i formen part del seu ADN. A Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, on no existeix la mateixa la sensibilitat per la conservació del patrimoni -marítim i en general- que hi ha a França i a altres països europeus amb una tradició marítima tan rica com la nostra, l’obertura de les ciutats al mar comporta sovint la destrucció del poc patrimoni que ens queda. Gran part del litoral espanyol està literalment arrasat per un urbanisme agressiu i depredador, al servei d’un model econòmic basat en la construcció i el turisme de sol i platja, que va desfigurar pobles sencers i es va endur per davant nombrosos vestigis del nostre passat mariner. I a les grans ciutats, una arquitectura grandiloqüent i “de postal”, que sovint ignora la vertadera naturalesa del teixit urbà sobre el que s’aixeca, ha causat els mateixos efectes. En tenim molts exemples: el barri mariner del Cabanyal, a València, o el barri pescador de Pedregalejo, a Màlaga, on hi ha unes drassanes que daten del segle XVII, tots dos amenaçats per l’urbanisme més voraç. L’exemple més proper el tenim al Port Vell de Barcelona que, si res no ho impedeix, aviat es convertirà en una marina privada per a iots de grans eslores, malgrat l’oposició dels veïns de la Barceloneta. Sovint, en aquest país, l’obertura al mar consisteix en la privatització de l’espai públic i en la construcció de centres comercials allà on hi ha havia hagut unes instal·lacions portuàries amb un cert valor patrimonial. 

Concurs del sistema de boga anomenat godille, una de les moltíssimes activitats del festival (Foto J.Sol)

És cert que, en els últims anys, assistim a una revifada de festes i tradicions marineres en moltes poblacions costaneres, amb la participació d’embarcacions tradicionals, especialment de vela llatina. Però, malgrat la bona voluntat de les entitats que hi participen i dels seus esforços per aportar-hi contingut i rigor, en la majoria dels casos no passen de ser activitats, més o menys “folklòriques”, en el calendari de festes anuals, pensades per atraure turistes. No hi ha després una continuïtat, ni la voluntat de construir una proposta sòlida, integral i permanent, al voltant del patrimoni marítim local, com la que ofereix la ciutat de Douarnenez.

Posar en valor el patrimoni portuari

Acabem aquesta exposició fent referència a dues iniciatives europees al voltant dels ports i el patrimoni marítim. Una és el concurs Mémoire des ports d’Europe, impulsat per l’associació del mateix nom, amb l’objectiu de promoure que el patrimoni històric portuari sigui tingut en compte en les polítiques de planificació i desenvolupament cultural de les façanes marítimes. La pretensió dels organitzadors és que aquest concurs sigui el desencadenant d’accions innovadores d’àmbit local, regional o internacional, a fi de donar a conèixer un patrimoni viu i amb una identitat específica a cada port –al marge de les seves dimensions-, el qual pot reportar beneficis econòmics per les respectives comunitats en termes d’imatge i de turisme cultural. Entre la vintena de guardonats hi ha la ciutat basca de Zumaya, que va rebre el premi especial del jurat per als concursants estrangers, pel projecte “Zumaya, a la confluència de les aigües”.

La recent restauració del dundée tonyinaire "Biche", l'últim que queda de la seva classe,
ha estat celebrada a tota Bretanya (Foto: J. Sol)

L’altra iniciativa, molt similar, és obra de la Federació de Patrimoni Marítim de la Mediterrània, una entitat amb seu a La Ciotat que aplega 43 associacions de França, Itàlia i Tunísia, les quals gestionen 400 embarcacions tradicionals, i que té com un dels seus principals eixos d’actuació “aconseguir i participar en la integració de la cultura i el patrimoni marítim en totes les reflexions i debats realitzats per les entitats públiques”. Es tracta del concurs internacional Mémoire des ports de Mediterranée, adreçat als 23 països de la conca mediterrània, que comprenen 600 localitats portuàries remarcables. L’objectiu del concurs és triple: augmentar la presa de consciència sobre la riquesa del patrimoni marítim mediterrani i el seu valor cultural; crear una xarxa internacional que connecti els actors del patrimoni i la cultura marítima mediterrània, i actuï sobre el conjunt del litoral del Mediterrani, de cara a la preservació i posada en valor d’aquest patrimoni; i elaborar un estat de la qüestió, una mena de memòria dels ports des del punt de vista del patrimoni i la cultura. Cadascun dels participants havia d’elaborar un dossier presentant el seu port, o el conjunt de ports d’una badia o d’una illa, des del punt de vista històric, cultural, social, tècnic i turístic, amb especial atenció a les mesures adoptades en el passat o amb projecció de futur en matèria de conservació i posada en valor del patrimoni marítim. Entre la quinzena de projectes seleccionats, alguns dels quals inclouen les embarcacions tradicionals, no n’hi ha cap del litoral mediterrani espanyol.

Certament, aquesta presa de consciència sobre la riquesa del nostre patrimoni marítim i el seu valor cultural és més necessària que mai, no només per part de l’Administració, sinó de totes aquelles persones i entitats que tenen la possibilitat d’actuar en aquesta línia. És necessària i, sobretot, és urgent.

Podeu descarregar el text complet d'aquest article aquí.