El "Maria Assumpta" navega "A tot vent"

Publicada amb autorització de Max (www.tallshipstock.com)

El vaixell Maria Assumpta era el segon veler més antic del món en funcionament, fins que va naufragar el 1995 (El Rafael Verdera, del 1841, és el més antic en actiu). Però la seva imatge continua viva com a símbol de la col·lecció de llibres "A tot vent". El proper mes de setembre es compliran 80 anys de la col·lecció de referència d’Edicions Proa (Grup 62), impulsada per Pompeu Fabra i coneguda pel logotip d’un veler amb totes les veles desplegades i una llegenda al peu que diu “Navego a tot vent”. Aquest logotip és obra de l’artista Josep Obiols, que es va inspirar, diuen, en el vaixell Maria Assumpta, construït a la platja de Badalona el 1858, és a dir, fa 150 anys. Tot plegat és un bon motiu per recordar un dels vaixells més emblemàtics del nostre patrimoni marítim.

Abans que res, cal aclarir que el nom que duia el vaixell a la popa era Maria Asumpta, amb una sola essa, tot i que el nom correcte en català és amb dues esses. De fet, a Badalona hi ha una plaça dedicada a aquesta embarcació: la plaça Vaixell Maria Assumpta. Suposo que quan el van batejar el nom deuria estar correctament escrit en català. Després, va tenir diversos propietaris i es va dir Pepita, Ciudad de Inca i, finalment, va recuperar el nom original de Maria Asumpta, però perdent una essa. Si busqueu coses d’aquest vaixell per Internet, tingueu en compte aquest detall o us perdreu molta informació.

El Maria Assumpta va ser un encàrrec de l’armador català Josep Isern al mestre d’aixa Nicolau Pica i Vilà, que dirigia una drassana a la platja de Badalona. Feia 38 metres d’eslora, 7’3 de màniga i 3’3 de puntal (tot i que he trobat altres mides). Tenia dos pals, aparellats primer de pollacra-goleta i després, en la seva última etapa, de bergantí rodó. La deferència entre les pollacres i els bergantins és que els pals de les primeres estaven fets amb dues peces (mascle i masteler), mentre que els pals dels segons constaven de tres peces (mascle, masteler i “mastelerillo”). Els aparells de bergantí i de pollacra purs es combinaven sovint amb el de goleta i això generava els aparells mixtes, com el de bergantí-goleta i pollacra-goleta. Es tractava de conservar, en una embarcació de dos pals, l’aparell rodó en el pal trinquet i l’aparell de goleta (cangrea i escandalosa) al pal major.

Foto de Spike Mike (www.mumblesyachtclub.co.uk)

Entre els anys 1878 i 1917 el Maria Assumpta va pertànyer a diversos armadors gallecs. Des de Galícia feia viatges al Carib portant conserves i sal, i tornava carregat de fusta. Abans d’abandonar les terres gallegues va transportar fusta de les serradores del baix Miño, propietat del seu armador Constantino Candeira als ports de Llevant, i tornava amb sal per a les salaons. Trobareu més informació en el treball de Dionisio Pereira “Os pailebotes no comercio marítimo de cabotatxe na Galicia de hai cen anos”, i en l’article de Lino J. Pazos “Algunhas novas sobre o Maria Assumpta”.

Fins a l’any 1944, és a dir, durant els primers vuitanta-sis anys de vida, el Maria Assumpta va navegar impulsat només per la força del vent. Però quan la competència amb els vaixells de vapor va anar en augment, els propietaris li van instal•lar un motor. Posteriorment va passar a mans de la companyia Unión Marítima Ebusitana, que li va fer diverses reformes i el va rebatejar amb el nom de Pepita. Pocs anys després el va comprar l’armador Márquez Fiol, que el va dedicar al comerç entre la península i les Balears, fins que va passar a ser propietat de la Compañía Comercial Española de Transporte i es va dedicar al cabotatge entre els ports mediterranis, acabant la seva vida comercial el 1980.

Foto de Mark Fishwick (www.mumblesyachtclub.co.uk)

A principis dels anys 80 el Ciudad de Inca, que es com es deia aleshores, agonitzava fent de pontó al port de Màlaga i semblava abocat al desballestament. Fins que Mark Litchfield, un antic tinent de la Royal Navy, el va descobrir. Ell i el seu company Robert Wright buscaven dos vaixells per al rodatge de la pel·lícula “Tai Pan”. Litchfield va comprar el vell pontó a preu de llenya i Wright es va fer càrrec del Marqués, una pollacra construïda a València el 1917. La pel·lícula no es va rodar mai, però els dos patrons van continuar la restauració de les dues embarcacions, de les quals n’eren copropietaris. El Marqués va ser transformat en un bricbarca de tres pals i el vell vaixell badaloní, que ja tenia més de cent anys, va tornar a navegar amb el seu nom original, Maria Asumpta, però amb una essa menys.

Des de llavors, Mark Litchfield va mantenir el Maria Assumpta gràcies a la associació “Amics del Maria Assumpta”. L’any 1984 el vaixell va navegar fins al Carib i el nord dels Estats Units, on s’hi va estar fins al 1988. Travessar l’Atlàntic va ser tota una proesa per a un vaixell de 126 anys d’edat. Entre 1988 i 1994 va navegar principalment en aigües del canal de la Mànega, fent alguns viatges fins a Holanda. El bergantí era un visitant habitual dels ports de Cornualla, com el de Charlestown, on era molt popular entre els turistes i la gent del poble i on compartia els molls amb els altres vaixells de creu de l’empresa Square Sail. Trobareu un extens reportatge fotogràfic dels viatges del Maria Assumpta en aquest enllaç del Mumbles Yacht Club.

Per la seva banda, el Marqués es va dedicar a la gravació de la sèrie documental de la BBC “El viatge del Beagle”, que explica la història de Charles Darwin a Sud-amèrica. Abans ja havia participat en altres sèries de ficció com “La línea Onedin” i “Poldark”.

Però una estranya maledicció o malastrugança deuria acompanyar aquests dos navegants, en Mark Litchfield i el seu company Wright. El 2 de juny de 1984, el Marqués es va enfonsar durant un temporal a les Bermudes. En el naufragi van morir 19 dels 28 tripulants. I el 30 de maig de 1995 una cadena de circumstàncies adverses es van combinar per provocar l’enfonsament del vell bergantí badaloní.

Monument en record de les víctimes del naufragi del Maria Assumpta. És obra de l'esculptor i navegant Philip Chatfield, membre de la tripulació i un dels onze supervivents. Església de St Enodoc, a Trebetherick, a la costa nord de Cornualla.

El Maria Assumpta havia sortit de Swansea en direcció a Padstow, a la costa nord de Cornualla. Feia bon dia i un vent de força 4, ideal par navegar a vela. Litchfield, l’armador i capità, havia fet aquesta ruta altres vegades i va voler passar prop de terra perquè la tripulació pogués gaudir de la bellesa d’aquella costa. El vaixell anava a tota vela quan va arribar a l’entrada de la badia de Padstow, però navegava massa a prop de la costa del que la prudència aconsellava en aquella zona. A l’altura de Mouls Rock, Litchfield es va adonar que, a causa d’una combinació entre el vent i la marea, el vaixell s’estava acostant perillosament a les roques. Ràpidament va ordenar engegar els motors però, a causa d’un problema amb el combustible, els motors es van aturar. Ni les maniobres amb el velam per intentat guanyar velocitat ni l’intent fallit de tornar a engegar els motors van aconseguir evitar el desastre.

Pocs minuts després de topar contra les roques, el Maria Assumpta s’havia desfet en mil bocins. Dels 14 tripulants que duia, 3 van morir ofegats. Aquesta és la notícia i les imatges que va oferir la BBC el dia de la tràgica pèrdua del que fins llavors havia estat el veler en actiu més antic del món:

Mark Litchfield va ser processat per negligència i condemnat a 18 mesos de presó com a responsable de la mort dels tres membres de la tripulació. En aquests enllaços hi trobareu el relat que en van fer alguns diaris i informacions relatives al desenvolupament del procés. I aquí les resolucions de la “England and Wales Court of Appeal (Criminal Division)”, on s’expliquen amb detall les causes del desastre.

L’esperit del Maria Assumpta continuarà navegant a través del logotip imprès en els llibres de la col·lecció “A tot vent”, que aquest any celebra el 80 aniversari, al costat dels millors escriptors de la literatura universal. I parlant del logotip, si l’observem detingudament, veurem que hi ha tres gallardets a l’extrem superior dels pals. Això ens portaria a pensar que el vaixell representat és un veler de tres pals: una fragata o una corbeta, anomenada també bricbarca. En canvi, el Maria Assumpta només en va tenir dos, de pals. Va ser una llicència del artista? En qualsevol cas, això potser ja és filar massa prim.