12.12.09

Paisatges marítims: San Francisco


Powell Street. Al fons, l'illa d'Alcatraz; i a l'esquerra, els vaixells dels San Francisco Maritime.

San Francisco és una de les ciutats més boniques que conec. Hi vaig estar l’estiu de 1995, al final d’un viatge que havia començat vint dies abans a Oklahoma City, al cor dels Estats Units. Com els antics pioners de la conquesta de l’Oest, vam travessar amb carro –però el nostre, motoritzat i de lloguer- les terres aspres i monumentals de Colorado, Nou Mèxic, Arizona i Nevada, fins a la fèrtil i acollidora Califòrnia, la terra de les oportunitats. L’última etapa, però, la vam fer amb avió, saltant de les avingudes inacabables i xafogoses de Las Vegas als carrers costeruts i ventats de Sant Francisco: tot un contrast! Després de tants dies respirant l’aire ardent del desert, sentir a la cara la brisa fresca i humida del Pacífic va ser tota una benedicció. San Francisco i la seva badia em van captivar i m’hi hagués quedat a viure una bona temporada.


El Golden Gate. Aquesta foto em recorda les vistes del pis de Katharine Hepburn i Spencer Tracy
a "Adivina quien viene esta noche".

La història de San Francisco és prou coneguda, la trobareu a qualsevol enciclopèdia. L’any 1769, el militar i explorador català Garpar de Portolà, fill d’Os de Balaguer (lleida), descobria la badia de San Francisco i reclamava el lloc en nom d’Espanya.  Portolà seria el primer governador de Califòrnia. L’acompanyava un frare franciscà, Miquel Josep Serra i Ferrer, nascut a Petra (Mallorca), que passaria a la història com Fra Juníper Serra, evangelitzador i fundador de vint-i-una missions a l’Alta Califòrnia, entre elles a Los Ángeles, San Francisco, Carmel, Sacaramento i San Diego.



 
 El cementiri de la Misión Dolores, l'edifici més antic de San Francisco


D’aquells temps encara es conserva la missió de Sant Francesc d’Asís, construïda el 1791 i coneguda actualment com Misión Dolores, que és l’edifici més antic de San Francisco. I una mica més al sud, a Carmel, el poble del qual en va ser alcalde l’actor i director de cinema Clint Eastwood, hi ha la Misión San Carlos Borromeo, el segon centre religiós fundat per Juníper Serra, l’any 1770, on hi ha la tomba del frare mallorquí. Aquell bocí de costa entre Monterrey i Carmel, unit per la carretera panoràmica 17 Mile Drive és una delícia; una zona molt exclusiva, això sí, amb unes mansions de pel•lícula i el camp de golf de Pebble Beach tan arran de mar que, pràcticament, té algun dels forats dins de l’aigua. Però una de les coses que més sorprenen és veure cérvols passejant-se tranquil•lament pels greens. I al final, les magnífiques platges de sorra blanca de Carmel, que em van recordar les nostres, amb la diferència que, tot i ser a l’agost, hi havia poquíssima gent. I és que l’aigua està glaçada i s'hi veuen més foques que banyistes!



 

 
La Misión San Carlos Borromeo i la platja de Carmel, en ple agost.

Una altra construcció emblemàtica de San Francisco és el Presidio, fortalesa de la corona espanyola des de 1776, situada a l’entrada del Golden Gate. En aquella època, tota aquesta banda d’Amèrica del nord era territori inexplorat i només hi vivien algunes tribus d’indis. I va continuar així fins el 1849, l’any en què 90.000 buscadors d’or –coneguts popularment com forty-niners- van arribar a San Francisco somiant amb fer-se rics buscant or als rierols de la vall de Sacramento i de Sierra Nevada. Havia començat la febre de l’or.



 
 

San Francisco vista des de Sausalito, a l'altra banda del Golden Gate.

Tot això és prou conegut i no descobreixo res de nou. Però hi ha un testimoni d’excepció, que va conèixer aquelles terres inhòspites abans de la gran marxa dels colons i de tota mena d’aventurers cap a l’oest. Era un noi de casa bona, fill d’un advocat i estudiant de Harvard, que l’any 1834 es va embarcar com a mariner a bord del bergantí Pilgrim i després a l’Alert, en un viatge d’anada i tornada entre Boston i Califòrnia, passant pel Cap d’Hornos, per anar a buscar pells. El noi es deia Richard Henry Dana i durant dos anys va conèixer de prop les dures condicions de vida a bord d’un vaixell mercant per terres inexplorades. Al final d’aquell viatge va escriure “Dos años al pie del mástil” (Two years before the mast), amb la idea de “donar a conèixer la vida del mariner corrent al mar tal com és, amb les seves llums i ombres”. El llibre, publicat el 1840, va marcar un abans i un després en la literatura de tema marítim. Primer perquè explicava la vida a bord d’un vaixell des del punt de vista dels mariners de proa, el graó més baix d’una tripulació. I segon perquè va servir d’inspiració a nombrosos escriptors posteriors, entre ells Fenimore Cooper i el mateix Herman Melville, que va reconèixer la gran influència de l’obra de Dana en la seva novel•la “Chaqueta blanca”. Aquí en teniu un parell de fragments, copiats de l’edició en castellà d’Alba Editorial:

Fue en el invierno de 1835-1836 cuando el barco Alert, en prosecución de su viaje en busca de pieles a la remota y casi desconocida costa de California, entró en la inmensa soledad de la bahía de San Francisco. La quietud de la naturaleza de extendía a todo alrededor. Allí encontramos fondeado un único barco, ruso; pero durante toda nuestra estadía no llegó ni zarpó ninguna vela. Entramos en tratos con remotas misiones que nos enviaban pieles en lanchas tripuladas por los indios. Nuestro fondeadero estaba ente una pequeña isla llamada Hierba Buena y la playa de grava de una ensenada del mismo nombre, formada por dos puntas sobresalientes. Más lejos, al oeste del lugar de desembarco, había monótonas lomas de arena en las que se veía muy poca hierba y pocos árboles; y más lejos aún, montes más altos, abruptos y pelados, con los flancos surcados de barrancos y excavados por las lluvias. A cinco o seis millas del lugar de desembarco, a la derecha, había un presidio ruinoso, y unas tres o cuatro millas a la izquierda estaba la misión de Dolores, igual de ruinosa que el presidio, casi desierta, con poquísimos indios adscritos a ella, y poquísimo ganado.


El Balclutha, veler històric del San Francisco Maritime.

Vint-i-quatre anys després d’aquell primer viatge, Dana tornava a San Francisco, a bord d’un altre vaixell. Però aquesta vegada no ho feia com un simple mariner, sinó convertit en un escriptor d’èxit a qui la gent reconeixia i aturava pel carrer. Aquestes eren les seves impressions al moment d’arribar:

La noche del sábado 13 de agosto de 1859, el soberbio vapor Golden Gate, animado con multitud de pasajeros, y alumbrando la mar en varias millas a la redonda con el resplandor de sus luces de posición, roja, verde y blanca, y sus salones y camarotes esplendorosamente iluminados, procedente del istmo de Panamá, embocó la entrada de San Francisco, emporio del comercio mundial. (...) Rodeamos la punta y enfilamos hacia el antiguo fondeadero de los barcos de pieles; y allí, cubriendo las dunas y los valles, desde el borde del agua hasta el pie de las grandes montañas y desde el viejo presidio hasta la misión, toda la extensión parpadeando con las lámparas de sus calles y sus casas, se desplegaba la ciudad de unos cien mil habitantes. (…) Había clíperes de grandes dimensiones fondeados en el río o amarrados en los muelles; y vapores anchos, grandes y aparatosos como los del Hudson i el Misisipí, cuerpos de luz cegadora que esperaban la entrega de nuestra correspondencia para emprender sus rutas respectivas bahía arriba.




Recinte del San Francisco Maritime, amb alguns dels vaixells museu.

Els vaixells, la navegació, el comerç i el transport marítim són un element fonamental de la història de San Francisco. Una part del passat mariner de la ciutat encara es conserva i es pot veure a simple vista. Només cal passejar per Jefferson Street i l’Embarcadero, al barri de Fisherman’s Wharf. A finals del segle XIX emigrants genovesos i sicilians es van instal•lar en aquesta zona i van instaurar la indústria pesquera de San Francisco, que mereix un capítol a part. A Fisherman’s Wharf es poden visitar els molls o piers on, a més de comerços de tota mena i restaurants de marisc, hi ha diversos museus i embarcacions històriques. També hi ha el San Francisco Maritime, un magnífic parc dedicat al mar, amb uns quants vaixells històrics que es poden visitar. Un és el transbordador Eureka, construït el 1890 per traslladar trens d’una banda a l’altra de la badia, que carregava 2.300 passatgers i 120 vehicles, i era el ferry de passatgers més gran del seu temps. Passejar per la coberta de l’Eureka feia la sensació, malgrat la seva antiguitat, que havia de salpar en qualsevol moment. Un altre és la goleta de tres pals C.A. Thayer, construïda el 1895 i retirada del servei el 1950. I he deixat pel final el buc-estrella de la col•lecció: el Balclutha, veler mercant amb aparell de fragata construït a Escòcia l’any 1886, que navegava dos cops l’any entre Gran Bretanya i Califòrnia, portant blat i carbó, i va passar 17 vegades pel Cap d’Hornos. En total són sis vaixells centenaris i un, el remolcador Eppleton Hall, que ho serà el 2014, tots magníficament conservats. Trobareu fotos i informació detallada de cadascun a la web del San Francisco Maritime.



 
La ciutat vista des de la coberta del Balclutha.


Mai no deixarà de sorprendre’m que un país relativament tan jove com els Estats Units tingui el patrimoni marítim que té. No només conserva un munt de vaixells històrics, sinó que a totes dues costes la restauració i construcció d’embarcacions de fusta, des de vaixells clàssics i tradicionals fins a petits velers i simples bots de rems, té una puixança enorme. Una costa com la de l’estat de Maine és el paradís per a qualsevol amant dels vaixells de fusta. En canvi, aquí, amb tota la nostra història i tradició marinera, i amb els quilòmetres de costa que tenim, estem com estem. És només qüestió de diners? No ho crec. Diria que, sobretot, és qüestió de sensibilitat i d’amor per la pròpia cultura, per la història i les tradicions del propi país, per allò que ens defineix com a poble i com a comunitat que comparteix un passat comú... I, en ultima instància, un gust per les coses boniques, com els vaixells de fusta, construïts per mans expertes, amb mestratge i passió. Aquí, quan vam tenir quatre duros, ho vam cremar tot al foc de Sant Joan. Els diners en mans incultes són una arma de destrucció en massa. I així ens va.



 


A la badia de San Francisco no hi falta mai el vent.

He deixat expressament pel final un element importantíssim del patrimoni marítim de San Fransico que no coneixia i que em va causar una gran sorpresa quan el vaig descobrir: la vela llatina, introduïda a finals del segle XIX per pescadors italians emigrats a Califòrnia. Segons el diari “San Francisco Chronicle”, el febrer de 1886 hi havia 150 barques de vela llatina entre la badia de San Francisco i Monterrey. Eren las famoses feluccas, de las quals en parlaré la propera entrada.


Un diumenge de regates.



Posta de sol al Pacífic, des de la costa de Monterrey.

Totes les fotos són diapositives originals fetes en aquell viatge i escanejades sense modificar-ne l’enquadrament.


 

14 comentaris:

Gemma ha dit...

És fantástic aquest viatge, em fas molta enveja però sana eh?

M'agrada molt que comparteixis amb nosaltres els teus viatges i més si són tant complerts com aquest.

Saps? San Francisco és una de les ciutats que més m'agradaria visitar dels Estats Units, fins i tot abans que Nova York...qué emocionant el viatge amb carro motoritzat però pel que veig és dur...no sé si aguantaria tanta calor, i després veure el mar...no m'extranya que sentíssis la necessitat de quedar-te a viure allà. A més les cases prefabricades són tant boniques, semblen força confortables.

Deliciosa la película a la que fas referència amb les impressionants vistes del Golden Gate, l'he vist unes quantes vegades...eren una parella fantàstica.

Les fotos com sempre molt xules, ets un artista Joan.

Repetiré la lectura d'aquest post perque em fa somiar.

Una abraçada.

Lino ha dit...

Muy bueno este post Joan.
Me ha llamado mucho la atención la foto de la regata en domingo, que si no me engaña la vista son Folkboat, un barco que conozco bien gracias a los dias navegando con Xaquín a bordo del Râna.
Se ve que tienes gran admiración por San Francisco

Unknown ha dit...

Hola, Gemma!

Doncs sí, va ser un viatge molt bonic, d'aquells que es recorden tota la vida. Aquí només he explicat la part del mar. Però els dies previs van ser fantàstics, perquè els EUA tenen un patrimoni natural impressionant i és un país molt còmode per viatjar-hi amb cotxe. Et cito els llocs més espectaculars que vam visitar: Gran Canyó del Colorado, el conjunt arqueològic dels indis anasazi de Mesa Verde, Monument Valley, el Ceremonial (un macro-festival de tribus índies, amb danses, rodeo, menjar típic, artesania, etc.), Yosemite i el parc del sequoies, i com a cirereta del pastís, San Francisco y Monterrey.

A l'interior hi fa molta calor, a l'estiu. Oklahoma City és un forn y tothom està tancat a casa o en llocs amb l'aire condicionat funcionant les 24 hores. I Las Vegas, igual o pitjor. Però a San Francisco, en ple agost, quan ve la boira de l'oceà i ho tapa tot, pots arribar a passar fred. I l'aigua està gelada!

Suposo que quan dius cases prefabricades et refereixes a les de Sausalito. No sé si són prefabricades, però hi ha moltíssimes cases de fusta; entre elles, les famosíssimes "painted ladies", les cases victorianes de fusta que constitueixen una de les imatges més pintoresques de la ciutat. Ja et dic, és una ciutat molt bonica i molt acollidora per viure-hi. A veure si algú ens proposa un intercanvi de casa i hi podem tornar algun dia.

Celebro que t'agradin les fotos. Ara em sap greu no haver-ne fet més, però en l'època analògica t'hi miraves molt a l'hora de fer cada foto, perquè la pel·lícula anava cara i no era qüestió de malgastar-la. Suposo que això feia que estiguessin més treballades. I aquí les diapos no llueixen tant com projectades en una pantalla.

A veure si t'animes i te'n vas als EUA, que ara, amb el preu dels avions i el canvi de moneda, surt molt més barat que quan hi vaig anar jo. Llogues un cotxe, agafes la Ruta 66, i carretera i manta.

Gràcies per la visita. Una abraçada!

-------------

Hola, Lino!

Efectivamente, son folkboats. Tienes buen ojo. Echa un vistazo a la web de la San Francisco Bay Folkboat Association y veras unas fotos espectaculares de estos barcos en regata.

Hasta pronto!

Suso da Moura ha dit...

Hola a todos!
Lino: me has robado el comentario. La entrada, Joan, es, una vez más, apasionante, pero a mi también me han llamado la atención los Folkboats. Yo no he tenido la suerte de navegar con Xaquín, pero sí que me invitó a entrar a subir a bordo de su barco una tarde en que coincidimos amarrados en el muelle de Palmeira. Qué preciosidad! A partir de entonces, me dediqué un tiempo a buscarlos por la red, y he de decir que, en mi modesta opinión, es uno de los barcos que mejor responden a las necesidades de los amantes de las embarcaciones tradicionales y clásicas que deseen un barco de madera bonito, marinero,con identidad y una cierta habitabilidad, a un precio más que razonable (Se encuentran en buenas condiciones de Francia hacia el Norte). Si además te gustan las embarcacones de tingladillo, la decisión está servida. Yo me lo estuve pensando muy mucho en cierta ocasión, pero finalmente se impuso la prudencia (en términos económicos) y el deseo de seguir dedicando mi escaso tiempo libre a la dorna. En todo caso, es una posibilidad que está ahí, y si algún dia me planteo dar el paso a un pequeño velero familiar para fines de semana y "cabotaje" de recreo, mucho me temo que las cualidades del Folkeboot se impondrán a la más razonable pero prosáica y vulgar opción de un siete metros de fibra.
Un abrazo a todos

Suso da Moura ha dit...

Caramba Joan: estamos comentando en tiempo real.
Por cierto: esero con ansiedad tu entrada sobre las feluccas de San Francisco. Esta semana nos hemos dadu una pequeña escapada a la costa de Liguria y he tenido la ocasión de volver a cercarme a los "gozzi" y "leudi" que allí sospechan herederos de un barco al que llamaban "catalano" que no es otra cosa que una barca de mitjana o llaut viatger. Interesantísima la visita al museo de la navegación de Génova, con una magnífica sección dedicada ala emigración a norteamérica que te introduce en el recorrido o el interior de un barco de pasaje de los años 20. Realmente impresionante; y sin embargo nada refiere respecto a las 150 felucce de San Francisco.
Otro abrazo

Unknown ha dit...

Hola, Suso!

Efectivamente, esto parece casi más un chat que un blog! Veo también el piloto verde de Lino encencido, lo que quiere decir que también está conectado. Acabo de mirar unos vídeos de folkboats en Youtube y es una pasada como navegan esos barcos! En San Francisco hace siempre una buena rasca y los tipos como si nada, con todo el trapo arriba.

Es un velero muy bonito y me parece una muy buena opción para el día que te plantees hacen un cambio de embarcación. Además de ser un barco divertido, parece muy seguro.

Y en cuanto a tu visita a Génova, a ver si te marcas una buena entrada y así, de alguna manera, aprovechamos todos tu viaje. Conozco los "gozzi" i los "leudi" a través de los estupendos libros de Giovanni Panella "Leudi di Luguria" i "Gozzi di Luguria" (Tormena Editore). Precisamente en la próxima entrada me referiré a Panella y a un artículo suyo en el que cuenta la introducción de la vela latina en San Francisco.

Venga, y ahora a dormir, que es tardísimo y mañana no habrá quan se levante. Y hablando de levante, han anunciado temporal. O sea que será un día movido.

Nos leemos!

bou de vara ha dit...

Ola Joan, precioso reportaje y como a mis compañeros y por razones evidentes también me gustó mucho la imagen de los Folkboats. En San Francisco, como has comprobado, es un barco muy popular y apreciado y los tienen muy preparados. También en Galicia existe gente que los conoce y reconocen su diseño y navegabilidad... como Suso da Moura que aprovecho para invitarte a navegar en el RÂNÂ cuando quieras. Ponte en contacto con Lino y hacemos unha escapada a Palmeira por ejemplo.
Saludos a todos

Unknown ha dit...

Hola, Xaquín!

Tuve ocasión de ver de cerca el "Rânâ" en Muros y, realmente, es un barco muy bonito. Por aquí no recuerdo haber visto ninguno, porque seguro que me habría llamado la atención, ya que no suelen verse muchos barcos de tingladillo. ¡De buena gana me apuntaba a esa salida con todos vosotros! Tal vez en el próximo Encontro.

Saludos desde el Mediterráneo.

Ben ha dit...

Hola Joan,

Jo també volia parlar del Folkboat ja que, com a Suso, és una embarcació que m'agrada molt. Però primer et felicito pel post que és genial i que m'ha despertat tot tipus de emocions. 'Two years before the mast' va ser unes dels primers llibres que vaig llegir de aventures marítimes i va despertar un interès que, després de tants anys, ja no morirà mai.

Vaig estar-hi a San Fransico al any 1976 en plena època 'Flower Power'. Passa que només tenia 10 anys. Malgrat això em va quedar gravat la cuitat sobre tot el barri de Fisherman's Wharf on passava les tardes mirant vaixells amb mon pare.

I avanç quan mon pare encara vivia al UK tenia un folkboat que navegàvem des de Tenby en el sur del País de Gales. Encara em recordo la sensació de caliu que donava aquell interior de fusta. De la navegació només em queda en la memòria un intent de tornar a port contra marea amb vent fort i sense motor. Van vomitar tots menys jo i ma mare. En casa de ma mare es guarda metratge en Super 8mm de aquelles navegades.

Ara el folkboat també em significa altres coses. Sobre tot per la famosa embarcació Jester i el heroi de la Segona Guerra Mondial Blonde Hassler i la regata OSTAR una historia i un personatge que trobo del més inspirant.

Trobo tristament encertades les teves paraules sobre el patrimoni de aquí. Si mires la meva ultima entrada veuràs per que i també que hi ha gent dels Estats Units que s'interessen per la nostre patrimoni d'aquí.

Una abraçada!

Ben

Suso da Moura ha dit...

Hola a todos:
Esto parece un "blogs and beers"; o mejor aún: una convesación de marineros en un bar de puerto en dia de temporal.
Xaquín: Encantado de saludarte otra vez. Ya ves que mi visita al RANA en Palmeira, haces ya un tiempo, me produjo una gran impresión. Acepto gustoso tu invitación. No se si estás navegando en invierno. Nos hablamos.
Ben. M'agrada molt legir un inglés que escriu a la perfección aquest catalá de Tarragona. Donç sembla que ets tot un expert en aixó dels folkboats. Aquest record de l'interior de fusta del vaixel de teu pare ha de ser maravellos. No coneixo gens d'en Hassler i el seu Jester. Ja m´ho miraré. En Parlarem.
Joan. M'he comprat tots dos llivres a la tenda del Museu de Genova. Estaré al Port de la Selva del 20 al 29,amb prou temps per donarlis un bon cop d'ull i fer-ne una entrada decent. També meteré ma a la coberta de la Tamariua, que, nmés amb quitrá no s'ha ensurti massa be del passat estiu. Donç, festes marineres...
Per cert. Ja t'has emportat el Corb. Jo encara tinc el remolc a dispossició...

Unknown ha dit...

Hola, Ben!

A San Francisco també vaig visitar el barri de Hight Ashbury, bressol del moviment hippy i del "flower power". Però em temo que d'aquell esperit dels anys 60 ja no en queda gran cosa, i que només és un reclam per a turistes com jo.

Però el que no m'imaginava, quan vaig escriure l'entrada, és que els folkboats despertessin tantes passions aquí, i encara menys que aquest hagués estat el teu vaixell familiar. Algun dia hauries de fer digitalitzar les velles pel·lícules en Super 8 d'aquelles navegades amb la família, perquè segur que donarien per fer-ne una entrada deliciosa.

Si vols recordar com és l'interior d'un folkboat, fes una ullada a aquest vídeo: Folkboats will keep you sane. I si vols recordar que bé que naveguen, mira't aquest altre: Folkboat speed record!. I n'hi ha molts més que també estan molt bé.

No conec la història del Blonde Hassler i la regata Ostar. Per què no ens en fas cinc cèntims?

He llegit la teva entrada i, com dic en el comentari que hi he fet, és d'admirar i d'agrair l'interès d'alguna gent de mar d'altres latituds, que saben apreciar el valor del nostre patrimoni marítim, i segurament molt més que molta gent d'aquí. Y m'apunto el comentari que fa en Michael Blogoger en una entrada del seu blog "Dory-Man" dedicada al bloc "Llaüts" d'en Cavid Oliver:

"The language is a barrier, but the boats speak for us. It has been that way for millennia. Sailors who speak the language of the sea have always respected each other, even in times of war. The traditions of the sea and love for these beautiful boats can serve to bind us together in these troubled times".

"La llengua és una barrera, però els vaixells parlen per nosaltres. Així ha estat durant mil·lennis. Els mariners que parlen la llengua del mar sempre s'han respectat, fins i tot en temps de guerra. Les tradicions del mar i l'amor per aquestes boniques embarcacions pot servir per a mantenir-nos junts (o per establir lligams entre nosaltres)en aquests temps turbulents".

Em fa l'efecte que tots els que compartim els nostres respectius espais ho subscrivim plenament.

Una abraçada!

Unknown ha dit...

Ei, Suso!

Efectivament, a aquest bloc només li falta un tirador de cervesa i unes quantes cadires, i ja seria perfecte per fer petar la xerrada.

És possible que passem el cap d'any a Cadaqués, però tu ja hauràs marxat del Port. Llàstima! Haguéssim pogut fer aquesta cervesa de veritat. Ho haurem de deixar per més endavant.

Ja tinc el "Corb Marí" al Masnou, des de principis de novembre; però t'agraeixo això del remolc.

Ja has arreglat el "British Seagull"?

Espero aquesta entrada sobre Gènova al bloc de Lajareu.

Bones festes!

Ferran Pulgarín Papell ha dit...

Per cert, Gaspar de Portolà no és fill d'Alòs de Balaguer, sinó d'Os de Balaguer.

Sembla el mateix, però son pobles diferents.

http://www.alosdebalaguer.com/gaspar-de-portola-primer-governador-de-california

Unknown ha dit...

Hola, DCh!

Tens tota la raó del món: Gaspar de Portolà va néixer a Os de Balaguer, no a Alòs. De fet, vaig posar el mateix enllaç que em dones, però al moment d'escriure-ho vaig confondre els noms. Ja ho he corregit a l'entrada.

Moltes gràcies per avisar-me i benvingut al bloc.

Salutacions des de Premià de Mar.