9.2.10

“The end of the line”: salvem el mar

Ben aviat, segurament molt abans del què ens pensem, menjar peix serà una cosa exòtica, un luxe. La raó és la sobrepesca, que fa que cada vegada hi hagi menys peix als mars i oceans. Si la indústria pesquera mundial continua pescant al ritme actual, la línia de la gràfica que marca el descens de les captures a tot el món aviat tocarà fons. Concretament, l’any 2048 s’haurà acabat el peix per al consum humà. Com qui diu, d’aquí a quatre dies. Aquesta és la tesi d’un documental impressionant i colpidor, que vaig veure ahir a la nit al Canal +, i que em va deixar planxat al sofà: “The end of the line”, que aquí s’ha traduït com “Salvemos el mar”. No soc pessimista de mena, però la cosa està molt, molt fotuda.


“Salvemos el mar” es basa en el llibre del mateix títol del periodista medio-ambiental Charles Clover, que considera la sobreexplotació pesquera un dels problemes més greus del món, juntament amb l’escalfament global. Clover es va adonar que la pesca és l’activitat humana amb més impacte ambiental, ja que afecta un 70 % de la superfície del planeta. Això el va impulsar a investigar les conseqüències d’aquest impacte i a escriure “The end of the line”, que donaria peu al documental. Subtitulat “Imagina un món sense peix”, explica que la tercera part de les pesqueries gairebé s’ha extingit; és a dir que, des de 1950, la productivitat ha baixat per sota del 10 %. Com diu en Clover, ja ens hem menjat el 90 % dels peixos més grans del món, com la tonyina i el bacallà.

El cas de la tonyina vermella és el més escandalós. Els científics diuen que per recuperar l’estoc i evitar el col•lapse d’aquesta espècie se n’haurien de capturar entre 10.000 i 15.000 tones l’any. Però resulta que la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT, en anglès) autoritzava a pescar-ne el doble. Concretament, 29.000 mil tones, el 2006, i 22.000, el 2009, passant-se per l’entrecuix el criteri dels seus propis científics. Però la cosa no s’acaba aquí: les captures reals, avaluades pels mateixos científics de l’ICCAT, són de 60.000 tones, a causa de la pesca il•legal, que els governs dels països pesquers no fan res per aturar. En aquest sentit, trobo que “Salvemos el mar” és tou a l’hora de denunciar la ineficàcia d’aquest organisme i la manca d’interès dels ministres pesquers europeus per resoldre aquest problema. És molt més contundent el documental “Rèquiem per la tonyina vermella”, del programa “Thalassa”, que no té pèls a la llengua a l’hora de dir que l’ICCAT és una comèdia, que no serveix per allò que es va crear -conservar la tonyina atlàntica-, que la UE no diu la veritat sobre les captures, i que les flotes dels estats membres fan trampes per saltar-se les quotes, amb la connivència dels seus respectius governs.

Emigrants o pirates?

En canvi, “Salvemos el mar” planteja un aspecte humà dramàtic, com a conseqüència de la sobreexplotació pesquera: la manca de pesca obliga els pescadors dels països subdesenvolupats a emigrar. Hi ha països del tercer món que venen part de les seves quotes de pesca a països rics. Les flotes d’aquests països arriben amb els seus súper-vaixells i s’emporten el peix a cabassos, mentre els pescadors locals, que van amb unes barques atrotinades, veuen impotents com els estrangers els prenen el pa del cistell. La pesca cada dia escasseja més i les despeses se’ls mengen els guanys. L’única opció que els queda per poder tirar endavant la família és emigrar a Europa. Però, com diu un dels entrevistats al documental, “el nostre peix sí que el volen a Europa, però els nostres homes no”. És la història de sempre: en comptes d’invertir en aquests països, i de crear indústries, feina i riquesa allà, optem per emportar-nos els seus recursos naturals. I segurament és tot molt legal, però el resultat és nefast, per no dir immoral. L’espoli a què estan sotmeses moltes pesqueries empeny els pescadors locals a la misèria, i els obliga a emigrar o, en algunes zones devastades per un munt d’anys de guerres, a dedicar-se a la pirateria. Crec que la pirateria és un acte reprovable i em sap molt de greu per tots els “Alakrana” que han caigut en mans dels pirates, però nosaltres ens ho hem buscat. Nosaltres hem alimentat la bèstia i, segurament, també li hem venut les armes amb les que ara ataca els nostres vaixells.

Moltes vegades penso que arribarà el dia que tot el peix que ens mengem serà de granja. De fet, cada dia hi ha més peixos de piscifactoria als mercats: turbots, llobarros, orades, salmons... A mi, personalment, em fan força angúnia. Són com aquests pollastres de granja, criats en dos mesos, que no tenen ni suc ni bruc o, dit en castís, “ni chicha ni limoná”. Tot i això, crec que el peix de granja ser una solució per compensar l’escassetat de peix salvatge. Però després de veure “Salvemos el mar” no n’estic tan segur. Resulta que per fabricar les farines de peix amb què s’engreixen els peixos de granja, cal pescar més peixos que els que produeixen les granges! Dit d’una altra manera: es necessiten cinc quilos d’anxoves per produir un quilo de salmó. Això, a més de demencial, sembla del tot insostenible.


Malgrat el panorama depriment que mostra el documental, un dels científics entrevistats es declara molt optimista. Diu que, de la mateixa manera que la gent ha pres consciència dels perills del canvi climàtic i s’ha començat a mobilitzar per corregir-ne les causes, la humanitat també reaccionarà i, d’aquí al 2048, serà capaç de trobar solucions per aturar la degradació dels mars i oceans. Tant de bo. En qualsevol cas, cal adoptar mesures el més aviat possible. El documental n’apunta unes quantes, començant per la remodelació de la flota pesquera. Cal ajustar-ne la capacitat extractiva en funció de l’estat de les pesqueries, per permetre la regeneració dels estocs i que la pesca esdevingui sostenible. S’ha de reconvertir la indústria pesquera com s’ha fet amb altres sectors industrials. Això sempre és dolorós i als polítics els costa agafar el toro per les banyes, perquè hi ha molts interessos en contra, i per evitar la conflictivitat laboral, el desgast del govern i, en última instancia, la pèrdua de vots. Però s’ha de fer. Els polítics canadencs ho van haver de fer l’any 1993 en decretar una moratòria per a la pesca del bacallà amb l’objectiu de generar els bancs de Terranova, exhaurits després de centenars d’anys de sobrepesca. Els pescadors van protestar amb contundència, però la realitat es va acabar imposant: el bacallà de Terranova s’ha acabat i no torna. Precisament al documental es veu com un vaixell científic, per comprovar l’estat de la pesquera, cala dos palangres amb 1.500 hams cadascun. El resultat és prou eloqüent: només pesquen un bacallà i petit.

Si volem salvar els mars i oceans, no només de la pèrdua d’espècies, sinó de la degradació de tot l’ecosistema, cal adoptar mesures, per dures que siguin, i abans que sigui massa tard. Cal exigir als nostres governants –diu el documental- que facin complir les lleis en matèria pesquera. Cal ampliar les reserves marines, que en aquests moments només ocupen el 0’6 % dels mars de tot el món. Al 99’4 % hi està permès pescar. Amb les subvencions que avui dia es destinen a la pesca, i que només serveixen per perpetuar la sobreexplotació dels recursos, es podrien mantenir les reserves marines necessàries per garantir la regeneració dels estocs mundials.

Però no tota la culpa la tenen els polítics i la indústria pesquera. Nosaltres, com a consumidors, com a destinataris finals del producte de la pesca, també tenim la nostra part de responsabilitat. Si volem que les coses canviïn, hem d’estar disposats a fer sacrificis i a renunciar al consum d’aquelles espècies marines en perill d’extinció. Ja hi ha molts restaurants i cuiners que han eliminat la tonyina vermella dels seus menús i receptes, encara que només sigui per una qüestió d’imatge. Cal que consumim de manera responsable, demanant la procedència del peix que mengem i esbrinant com s’ha pescat. Cada cop hi ha més comerços que faciliten aquesta informació. I a casa nostra també hi ha pescadors responsables que proposen una pesca sostenible i la creació de reserves marines. Cal fer-los costat, tot i que el cas de la reserva de les Illes Formigues demostra que en aquesta qüestió encara estem una mica verds i que hi ha molts interessos enfrontats.

Sigui com sigui, hem de fer alguna cosa. No té sentit defensar el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals i deixar de banda l’ecosistema en què tot aquest món i aquesta cultura es desenvolupen, perquè són la mateixa cosa. A més, no vull navegar en un mar sense peixos. No vull banyar-me en una sopa de meduses. No vull viure a la riba d’un mar mort. I si no ho teniu clar, mireu “The end of the line”, o “Salvemos el mar”, un d’aquells documentals que sacsegen consciències, i que poden canviar el punt de vista de la gent i fer-la reaccionar.

18 comentaris:

Náufrago ha dit...

La pescadilla que se muerde la cola, nunca mejor dicho.

En un mundo en constante aumento demográfico, con una esperanza de vida cada vez mayor, con un creciente desequilibrio entre el primer y el tercer muncho... y en donde los recursos son limitados, ¿quién es capaz de poner el cascabel al gato del reparto?

Nosotros, como habitantes del primer mundo, queremos (o nos venden) un ritmo y estilo de vida (por el que tantas generaciones anteriores han luchado) que, ahora mismo, implica un consumo desmesurado de energía y de recursos.

Por otro lado, gracias a la comunidad científica, cada vez somos más conscientes de que esta situación repercute directamente sobre nuestro entorno y no sólo en el ámbito de la contaminación.

Sin embargo, debemos ser valientes y sinceros y plantearnos si ¿somos capaces de renunciar a nuestra "calidad de vida" en post del planeta?

- No compraré más alimentos de los necesarios.
- Me proveeré fundamentalmente de productos ecológicos y de comercio justo.
- No compraré alimentos que supongan el consumo de especies en peligro de extinción, aunque las autoridades permitan su captura y venta.
- No derrocharé agua.
- Renunciaré al coche, caminando más o utilizando el transporte público.
- Intentaré renunciar a todos aquellos productos que o bien contaminen o que, en su elaboración, hayan contribuido a dañar el planeta.
- Bajaré la calefacción en el invierno y no pondré el aire acondicionado en verano.
- Dejaré de utilizar bolsas de plástico y reciclaré en casa todo lo que pueda.
- Vigilaré que la madera de los muebles que compre provenga de bosques controlados, aunque su importe sea muy superior.
- Limitaré en lo posible, la compra de productos que impliquen un gran consumo de energía eléctrica.
- Me lo pensaré a la hora de adquirir productos derivados del petróleo, prefiriendo otros.
- Me propondré un consumo responsable.

Etc., etc.

¡Ojo! no me estoy eximiendo de responsabilidad, sin embargo, creo que hay cuestiones que trascienden al ámbito individual y que deben ser las administraciones públicas las encargadas de legislar en esta materia, como creo que es el caso.

Se trataría pues de prohibir la pesca de determinadas especies o disminuir los límites de su captura.

A la vez, gravar todos aquellos recursos limitados o al borde de la extinción.

Si ponen un tipo de pescado carísimo, una gran parte de la población dejará de comprarlo y, su captura, lógicamente, descenderá.

Pero eso sí, no podemos cargar ahora el peso de la contaminación y del consumo responsable en los países que también quieren salir de ese tercer mundo y acercarse al nuestro. Es indigno e injusto.

Unknown ha dit...

Hola, Náufrago.

Estoy de acuerdo contigo en casi todo. La cuestión fundamental es, efectivamente, hasta que punto estamos dispuestos a renunciar a nuestra calidad de vida en favor del planeta, y también en favor de que la riqueza y los recursos estén más equitativamente repartidos.

Discrepo en lo de gravar ciertos bienes o recursos escasos, porque siempre habrá gente dispuesta a pagar por ellos. El atún rojo ya está por las nubes y se sigue pescando. En 2001, en la lonja de Tokio, se pagaron 130.600 euros por un atún de 202 kilos. ¡A más de 600 euros el kilo! Para la gente de dinero eso no es nada. El negocio del atún mueve muchísimo dinero, de ahí que no haya la menor intención de frenarlo. Según el documental, la empresa Mitsubishi, la mayor compañía comercial de atún rojo, acumula 60.000 toneladas de atún rojo congelado con la intención de sacarlo al mercado cuando el producto comience a escasear. Creo que la única solución para evitar la extinción de la especie es reducir las cuotas pesqueras, incluso fijar alguna moratoria, y sobre todo controlar la pesca ilegal al máximo.

En cuanto a lo de exigir responsabilidades por la contaminación y un consumo responsable a los países subdesarrollados, tienes razón, es injusto e inmoral. Entre otros motivos porque los países ricos les compramos cuotas de emisiones para seguir polucionando, les pagamos para endosarles nuestros residuos industriales y llenamos sus países de inmundos vertederos contaminantes, llevamos nuestros viejos petroleros a desguazar a las playas de Bangladesh, etc., etc. Y no invertimos un euro en crear negocios e industrias en esos países para que puedan salir por si solos de la miseria. ¡Incluso tenemos la jeta de decir que es mejor que los niños trabajen por dos dólares al día que no trabajen! En fin...

Gracias por el comentario y hasta pronto.

Amadeu ha dit...

Estimats amics, soc mariner professional i em dedique a la pesca comercial. Encara no he vist THE END OF THE LINE, però sí alguns trossos. Així mirat les imatges són molt impactants, hi ha un munt d'activitats pesqueres que poden produïr fàstic i a la vegada llàstima per com s'hi fan. En aquest moment la major part dels caladors mundials estan sobreexplotats, això ja ho sabem, però tota la culpa no és dels mariners-pescadors. En el cas de la pesca d'altura, que és la que aporta la major part del peix que es consumeix, les grans decisions són preses per les grans empreses i aquestes , em pense, no els importa massa la sostenibilitat de l'activitat. Aquestes grans empreses tenen vaixells congeladors per operar en certes pesqueres específiques (lluç, bacallà, pòta, rap, fletán...) i els envien als caladors de tot l'Atlàntic, nord o sud. Una tripulació va allà on li diuen i el patró responsable ha d'omplir la bodega el més promte possible, al ser viatges o campanyes llargues, els tripulants provenen de molts països, tenen condicions de treball molt dolentes, i normalment sous baixos. A estes tripulacions no se'ls pot demanar que facen una pesca responsable o que pesquen moles de peix adequades a la seua llicència o quota, no els importa rebujar (descartar) tones de peix si consegueixen capturar l'espècie objectiu. La cultura de l'observància en la pesca d'altura està dificil de imposar, i s'hauria de implantar en els mateixos executius d'aquelles grans empreses, tots sabem de quines marques comercials estem parlant.
Per una altra banda, a casa nostra, a la mar mediterrània, deuria ser més fàcil de fer cumplir unes normatives. Dic deuria per què fins ara posar d'acord tots els Pòsits de la costa que representen pescadors de quatre modalitats diferents, que tenen interessos contraposats, que interactuen per una mateixa espècie, que moltes vegades xòquen en l'activitat per uns aparells o altres és ben dificil.
Espere que amb el temps, conseguim imposar trellat, seny, entre pescadors, intermediaris i consumidors.

David ha dit...

Un cop més, un post molt interessant, Joan. En aquest cas, interessant i molt preocupant el que hi expliques. Molt em sembla que ja hem fet tard.
Salutacions!

Unknown ha dit...

Hola, David!

Espero que no; espero que encara hi siguem a temps de reconduir la situació. I per això és important difondre-ho, perquè tots en prenguem consciència i, com a consumidors, actuem en conseqüència.

Un altre dia parlaré d'un altre documental sobre el món de la pesca que també posa els pèls de punta: La pesadilla de Darwin. Tracta de la pesca i comerç de la perca del Nil al llac Victòria, el peix que aquí es ven com a filet de mero. I del "panga" també en podríem parlar força...

Salutacios des de Premià de Mar.

Unknown ha dit...

Hola, Cap Prim, benvingut a aquestes aigües.

Evidentment que els mariners i pescadors dels vaixells de pesca no tenen la culpa de la sobrepesca que denuncia "The end of the line". I el documental tampoc no ho diu. Jo diria -i parlo pel que vaig llegint i veient als mitjans de comunicació i en documentals com aquest- que una bona part del problema és polític; una altra bona part són certes empreses pesqueres i empresaris depredadors; i una altra els sistemes de pesca utilitzats, que n'hi ha que ho trinxen tot. És clar que la regulació d'aquests arts de pesca també és legislativa i, per tant, política. Però no estaria de més un cert grau de consciència per part del sector pesquer, de cara, com a mínim, a posar fre als abusos que es cometen.

Sé que hi ha pescadors que intenteu fer les coses bé. Hi ha col•lectius de pescadors artesanals que s'organitzen per a practicar una pesca sostenible, com és el cas de Recopades, i altres organitzacions. I ha pescadors com tu que intenteu fer-vos escoltar en les altes instàncies europees i aportar solucions al problema de la sobrepesca. Em prenc la llibertat d’enllaçar amb un escrit teu adreçat a la Comissió Europea, que crec que il•lustra perfectament tot això que estem comentant: Aportaciones a la política pesquera común.

Crec que la pesca que es fa avui dia respon a allò del "pan para hoy y hambre para mañana"; i que si entre tots no hi fem alguna cosa, s'acabarà més aviat del que ens pensem.

Gràcies per la visita i pel comentari. A reveure!

Gemma ha dit...

Hola Joan, el tema esgarrifa i això no s'aturarà fins que no imposin sancions, és una llàstima però és així com funcionem tots plegats.

I es que en el fons hi hà poca conciència. Nosaltres és el que podem fer intentar pendre conciència i contagiar-la pandémicament si és possible.

Una abraçada i gràcies una vegada més per obrir.nos els ulls cap una realitat que potser passa desapercebuda per a molts.

Fernando ha dit...

Hola Joan: gracias una vez mas por tu dedicación, creo que todos estamos de acuerdo con mas o menos matizaciones en lo que Naufrago dice. Hasta donde estamos dispuestos a renunciar?.
Creo que nada, que no estamos dispuesto a renunciar a nada, porque no estamos educando a nadie para ello, tengo hijos de corta edad los cuales están siendo "educados", para la paz, para la ecología, para la alimentación responsable para ... para todos los conceptos loables de esta nuestra cultura de pais rico, pero en el fondo da igual porque los educamos en un entorno de abundancia y donde la comodidad, el bienestar ... es todo eso por lo que nuestros politicos nos venden el voto y la mayoría les vota. Como le decimos a un marinero que tiene que dejar de sobreexplotar el mar? a costa de que?. Pensad, estamos en crisis no? menudo cristo tenemos montado con ello, hasta los funcionarios y otros que no la tienen protestan .. ahora imaginaros que sucedería si acometemos la pesca responsable. Los marineros gallegos son esos que pescan en todo el mundo, cada acuerdo pesquero supone un palo para muchas familias, las primeras crisis de los caladeros dejaron muchas familias en precario ... pero la realidad sigue siendo la misma, no se cuando se acabará o si los peces mutarán, pero seguimos sobreexplotando el mar y me pregunto como paramos?
Porque no empezamos parando a los grandes manipuladores del mercado, asumiendo claro los costes. Porque la administración no .... Duro muy duro. Yo no veo solución compatible con nuestro bienestar, salvo acometer una reforma del pensamiento.
Creo que todos podriamos seguir mucho mas escribiendo.

Unha forte aperta carnavaleira, con carnaval descafeinado. Como no.
Que los profundos aromas del lacón en armonía con el grelo, el dulce de las filloas y el crugir de las orejas -bueno esto es muy gastronomicogalaico:) - o sus respectivos equivalentes, os acompañen.
Bicos os dous.

Olga ha dit...

Hola de nou, Joan!
És una llàstima ho desinformats que podem estar en l'era de les tecnologies i la informació. I també és una llàstima que, com acostuma a ser habitual, sacrifiquem l'entorn i els recursos naturals per a afavorir uns interessos econòmics que, habitualment, no es corresponen amb els interessos de la majoria. Aquesta mena de documentals s'han de publicitar per a que arribin al major nombre de persones possible, com has fet tu en aquest cas. Aprofitant el fil de la pesca i les seves conseqüències, voldria recomenar-te a tu i a tots els seguidors del blog un altre documental, "Darwin's Nightmare", on es denuncia l'activitat de la pesca de la perca del Nil (no sé si serà el nom correcte en català) al llac Victòria (Tanzània)i totes les activitats i conseqüències que això comporta, esfereïdores.
Per acabar, dir-te que conec el teu blog per mitjà d'en Diego, de Madrid, qui em va recomanar la lectura d'un dels teus posts.

Unknown ha dit...

Ei, Gemma!

Sancions ja n'hi ha, però hi ha molts governs que fan els ulls grossos, potser per no tenir conflictes socials. És molt trist haver de funcionar amb un policia al costat. Crec que l'única solució, a banda d'aplicar mesures, és educació i presa de consciència per part de la societat. De la mateixa manera que s'ha aconseguit reduir molt la caça d'algunes espècies -balenes, foques...- gràcies, en part, a la pressió social, crec que també es pot aconseguir que es reguli la pesca de determinades espècies. Cal tenir en compte -cosa que oblidem sovint- que els peixos són animals salvatges, i que si els exterminem, com ha passat amb moltes espècies, ja no hi haurà res a fer.

Ens llegim!

Unknown ha dit...

Fernando!

Tienes razón, los marineros que viven de un salario son los primeros en pagar el pato de cualquier reajuste pesquero, cuando son los últimos que lo merecen. ¡Pero es todo tan irracional!

Vale la pena leer el artículo "Aportaciones de la política pesquera común", del amigo "Cap Prim", pescador profesional, en el que se apuntan algunas soluciones. Yo creo que hay gente del sector que es muy consciente del problema; pero, como siempre, la grandes decisiones se toman en los despachos, lejos del mar, y muchas veces suponen peor remedio que la enfermedad. Brindo por esa reforma del pensamiento a la que aludes.

Y hasta aquí me llegan, en vísperas del entierro de la sardina, los aromas carnavalescos a lacon congrelos y filloas de Galicia. Aunque me parece que, si seguimos así, muy pronto no tendremos ni sardina para enterrar.

Una abraçada!

Unknown ha dit...

Ei, Olga, benvinguda de nou.

Efectivament, diria que "The End of the Line" és al món de la pesca el què "Una verdad incómoda", el documental de l'Al Gore, és al canvi climàtic: una d'aquelles obres que poden generar una presa de consciència col·lectiva.

Conec "La pesadilla de Darwin", l'altre documental a què et refereixes. Una mica més amunt, en el comentari que li faig al David, hi he afegit l'enllaç. És esfereïdor! I la veritat és que no he tornat a menjar perca mai més.
A banda que quatre maires fresques d'aquí són infinitament més bones.

Gràcies pel comentari i records al Diego!

GEMMA ha dit...

Gràcies Joan, miraré de localitzar el documental que van passar i veure'l.

Nautijorge ha dit...

Hola Joan.
Interesantísima entrada.
Mi opinión sobre los efectos colaterales de la especie humana es pesimista.
Desgraciadamente creo que asociada a la supuesta "inteligencia" del hombre como especie, va la avaricia, el egoismo y la ceguera.
De las altas decisiones de despacho no espero nada, la realidad cotidiana me hace pensar que es ingenuo hacerlo.
Y a pesar de que en todo hay excepciones, también veo dificil el tema de la concienciación global de la población, sobre cualquier asunto.
También he observado, sobre todo aquí en Galicia, la actiud del sector pesquero, tanto de altura como de bajura, que desde hace mucho tiempo siguen la política el "pescado para hoy, hambre para mañana"...
Así que lo veo negro. Tendremos que acostumbrarnos a comer complejos vitamínicos en pastillas, que nos venderán como algo muy moderno, limpio y rápido.
De todas formas hay que seguir intentándolo y tu entrada está en esa línea.
Gracias por ello.
Me uno a la sobremesa de Fernando con un brindis de orujo ;-))
Unha forte aperta.

Unknown ha dit...

Hola, Jorge!

Precisamente la Comisión Europea propondrá este lunes a los países comunitarios que apoyen un veto al comercio internacional del atún rojo, que consistirá en su inclusión en el convenio Cites, que regula el comercio internacional de especies amenazadas. España se opone a la propuesta, ya que es el país comunitario con más cuota asignada de capturas de atún rojo. Leí que la decisión de incluir el atún rojo en el Cites como especie en peligro de extinción puede afectar unas 1.500 personas que viven de esto en España. Evidentemente es un problema serio para estas personas, pero algo habrá que hacer cuando aún estamos a tiempo. Quizás si los pescadores de los bancos de Terranova hubiesen adoptado medidas antes de la extinción del bacalao, ahora continuarían pescando. No sé, no tengo la solución; pero parece incuestionable que si no se toman medidas los peces se van a acabar.

Nos leemos.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

aplaudiment des de terra ferma a aquesta proposta marina !

Anònim ha dit...

Avui dia 24 Surt la "noticia"
que els pescadors de tonyina per encerclament de l'Ametlla de Mar rebran tot el recolzament del gobern enfront la EU.

Mai, més ben dit EL PEIX ES MOSEGA LA CUA. La roda gira i gira i ens quedarem sense tonyina vermella.
Quan sigui serà ,desprès ja pescaran altres coses ( BOSES DE PLASTIC ? ) Pot ser les pagaràn bé.

TONI.

Unknown ha dit...

Gràcies, Àngel!

------------

Ei, Toni!

Una altra notícia d'avui: un informe de la Comissió Balenera Internacional (IWC)suggereix tornar a permetre la caça de la balena geperuda, prohibida des del 1985. Actualment l'IWC permet que es pesquin 221 exemplars de tres espècies diferents. I l'últim informe proposa reduir el nombre de cetacis capturats fins a 209, però incloent-hi 10 balenes geperudes, que és una espècie amenaçada. I tu diràs: "home, tampoc no són tantes". Espera't...
L'IWC permet la pesca de balenes amb finalitats científiques, sense quota màxima de captures!!! Resultats: Islàndia, Noruega i el Japó cacen unes 1.500 balenes l'any amb suposades finalitats científiques. Però tota la comunitat internacional sap que aquestes balenes es destinen al consum i acaben als mercats. Només cal pintar en el vaixell balener la paraula "Reserch" i a pescar que són dos dies! És a dir que, feta la llei, feta la trampa, com passa molt sovint en matèria pesquera.

A reveure!