El Drac és un dels vaixells més bonics en què he navegat mai. És un disseny del genial William Fife III, de l’any 1889, però construït amb tècniques modernes (strip-planking) per la firma Chantier Naval Stagnol, una drassana de Benodet (França), que el comercialitza amb el nom de Seabird. El Drac era el somni de l’Andrés, patró professional que es guanyava la vida portant remolcadors, barcasses, golondrines i també algun iot privat. Un somni que ell va aconseguir fer realitat durant un temps, malauradament, massa curt.
Un vaixell del tipus Seabird, construït per encàrrec, és un caprici molt car. Es tracta d’un day sailer, és a dir, un vaixell ideal per fer sortides d’un dia, però que resulta incòmode i poc pràctic per anar de creuer amb tota la família. La concepció clàssica del buc, amb grans llançaments a proa i a popa, fa que l’espai habitable a l’interior sigui molt reduït. I crec recordar que no te WC. El vaixell és baix de borda i quan escora de seguida fica la regala de sotavent a sota l’aigua. La banyera és minúscula i amb prou feines hi caben les cames de dos tripulants, que van asseguts sobre coberta. Quan hi ha mar de proa, l’aigua escombra la coberta i entra directament a la banyera, de manera que si no portes roba d’aigües, et mulles el cul. La maniobra també és clàssica, sense stoppers, winches, mordaces, lazy jacks, ni cap d’aquests invents que faciliten el maneig de l’eixàrcia i el velam. I fer anar una major cangrea, amb botavara i pic, tres focs i una escandalosa requereix més d’un parell de braços. En aquest vaixell, qui no penca fa més aviat nosa.
Vaja, que... no és l’embarcació més pràctica i confortable del món. Fent un símil automobilístic, seria com comprar un Porsche per fer-lo servir com a utilitari familiar. Per aquest preu pots aconseguir un vaixell modern perfectament equipat per a creuer. Fins i tot un bon clàssic de segona mà, si t’agrada la fusta. Però l’Andrés s’havia enamorat del Seabird. I quan un s’enamora troba l’objecte del seu amor portador de totes les gràcies i virtuts; i es creu capaç de superar tots els obstacles i entrebancs que, amb el temps, amenacen d’enverinar la relació. Efectivament, superat el festeig inicial, l’Andrés es va trobar hipotecat, amb un vaixell que requeria atenció constant i que, a l’hora de navegar, estava més a prop de la vela lleugera que del creuer. I aquella bellesa flotant, que l’havia de fer el més feliç dels navegants, es va convertir en una càrrega i en un maldecap per a l’economia familiar. Finalment, se’l va acabar venent, cosa que no li va ser gens fàcil, i suposo que hi deuria perdre bous i esquelles.
Malgrat tot, comprenc l’Andrés i entenc que es begués l’enteniment per un vaixell com el Drac, perquè jo també em vaig enamorar del Corb Marí, ho confesso! Va ser un amor a primera vista. Feia molts anys que sospirava per un vaixell i quan el vaig veure en un anunci de la revista “Mardemars”, vaig pensar: “és aquest; és el vaixell que vull!” El vaig anar a veure a Mallorca i encara em va agradar més; i m’hi vaig llençar de cap sense sospesar pros i contres. Sabia que era un veler de regates força radical, amb un velam enorme, que no tenia motor... M’era igual, ja trobaria tripulació i sortiria del port a rem, com feien a Cala Gamba. Sí, tenia alguns inconvenients, però... era tan bonic!
Un cop el vaig tenir, van començar a sortir els “inconvenients”: llogar un amarrador, posar-li un motor, l’assegurança, els certificats, el manteniment, reparacions... I a l’hora de navegar, sempre anava curt de tripulació, sobretot amb vent. Més d’una vegada he pensat que potser em vaig equivocar i, fins i tot, vaig estat temptat de vendre’l i comprar un petit creuer de fibra, molt més pràctic. Però a mi m’agrada la fusta, mira! I de vaixells de fibra n’hi ha molts; en canvi, de Corb Marí, només n’hi ha un i el tinc jo. Sovint he escrit sobre el Corb i les sensacions de navegar amb un veler com aquest, ràpid, divertit, elegant, mariner... Un vaixell que desperta admiració allà on va.
Per tant, puc entendre perfectament l’Andrés, perquè a la canya del seu Drac un se sentia un privilegiat. Però en el meu cas, tot i que va ser una compra impulsiva, feta més amb el cor que amb el cap, vaig tenir el seny d’enamorar-me d’un vaixell adequat a les meves possibilitats, que puc mantenir sense que representi un gran sacrifici per l’economia i la convivència familiar, perquè aleshores és quan apareixen els conflictes. Potser per això, de moment, encara el tinc; perquè la satisfacció que em proporciona no m’obliga a pagar-ne un preu massa alt i, a la llarga, insostenible.
No sé que se’n deu haver fet del Drac. En conservo el bon record de dues sortides i unes quantes fotos, que són les que veieu aquí: d’una de les sortides, de Blanes a Premià de Mar, i d’uns dies que va estar fora de l’aigua per netejar-lo i envernissar-lo abans de vendre’l. Per Internet he trobat un parell de vídeos sobre el Seabird i la drassana Stagnol. Ja veureu quina preciositat de veler! I també entendreu perquè l’Andrés se’n va encaterinar. Espero que durant el poc temps que van navegar junts l’Andrés fos feliç.
No sé que se’n deu haver fet del Drac. En conservo el bon record de dues sortides i unes quantes fotos, que són les que veieu aquí: d’una de les sortides, de Blanes a Premià de Mar, i d’uns dies que va estar fora de l’aigua per netejar-lo i envernissar-lo abans de vendre’l. Per Internet he trobat un parell de vídeos sobre el Seabird i la drassana Stagnol. Ja veureu quina preciositat de veler! I també entendreu perquè l’Andrés se’n va encaterinar. Espero que durant el poc temps que van navegar junts l’Andrés fos feliç.
Seabird Chantier Naval STAGNOL Film Marc LEBIHAN
Cargado por ClassicYacht - Descubre los videos de deportes más espectaculares.
