L'ensenyament de la vela llatina

L’altre dia em van preguntar: “on es pot aprendre a navegar amb vela llatina?” Aquesta és una qüestió recurrent de la qual ja n’he parlat alguna altra vegada. Però aquest cop la pregunta me la feien amb la intenció d’explorar les diverses maneres d’enfocar-la de cara a muntar un debat radiofònic sobre el present i, sobretot, el futur de la vela llatina. La qüestió és més complexa del que pot semblar a primer cop d’ull. La resposta més fàcil i més immediata és dir que qualsevol persona interessada por iniciar-se a través d’algunes de les associacions d’amics de la vela llatina i de les embarcacions tradicionals que hi ha a Catalunya. Però, dit això, jo mateix em vaig adonar que no és tan senzill. La majoria d’associacions ho són d’armadors, és a dir, de propietaris de barques que en fan un ús privat i restringit, amb la família i els amics. Si no coneixes cap armador i que tingui ganes d’ensenyar-te’n, ho tens difícil. És veritat que a les trobades sempre hi ha la possibilitat d’embarcar-se amb algú que vagi curt de tripulació; però, vaja, tret d’alguna passejada esporàdica, dubto que la cosa tingui gaire continuïtat. 

Les trobades poden ser una bona ocasió per iniciar-se. 

En l’àmbit associatiu l’aprenentatge de la vela llatina queda reduït a aquelles entitats que són propietàries d’una embarcació i la posen a l’abast de tots els seus afiliats. Actualment, aquestes entitats són “Bricbarca”, de Vilassar de Mar, propietària del Sant Ramon, la Bolere i alguna altra barca, que compten amb una seixantena de voluntaris que les mantenen i hi naveguen; i “A Tot Drap”, de Sant Pol de Mar, propietària del Sant Pau. I a Catalunya poca cosa més, que jo sàpiga. A les Illes, els “Amics de la Mar de Menorca” van fer fa poc un curs d’introducció a la vela llatina a bord del Besitos, com expliquen en el seu blog. 

En l’àmbit de les entitats públiques, l’Escola de Navegació Tradicional del Consorci El Far de Barcelona fa activitats educatives adreçades a les escoles, programes de navegació d’altura i activitats ciutadanes. Però en cap lloc de la seva web he trobat que anunciïn cursos específics de vela llatina per al públic en general. La Càtedra d’Estudis Marítims també organitza un curs de navegació tradicional, juntament amb el Museu de la Pesca de Palamós i el vaixell Rafael, entre les matèries del qual hi ha introducció a la vela llatina. 

Programa de la desapareguda "Barcelona, fes-te a la mar".
(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

Per tant, és evident que, ara per ara, una persona que vulgui aprendre a navegar en vela llatina, si no coneix ningú d’aquest món, ho té força complicat. En canvi, qui vulgui aprendre vela moderna, per dir-ho així, ho pot fer a través d’una escola municipal de vela, dels cursets d’iniciació que fan la majoria de clubs nàutics, sobretot, dirigits als més joves, i també a través d’una escola de nàutica privada. Els nens i joves ho tenen facilíssim per accedir a cursets d’Optimist, Laser, windsurf, etc.  Des de l’any 2005, la Federació Catalana de Vela té també la vela llatina entre les seves classes federades. I ha fet cursets específics de vela llatina per als seus monitors, amb l’objectiu que puguin impartir l’ensenyament d’aquesta especialitat en cursets d’iniciació.

En Vicente García-Delgado, especialista en vela llatina i pioner de la seva recuperació a Catalunya, va participar en l’elaboració dels estàndards per a la formació de monitors de vela llatina i de la metodologia per a ensenyar aquest tipus de navegació. En aquests moments hi ha prop d’una vintena de monitors de la FCV preparats per a impartir cursets de vela llatina als clubs. Ara, l’únic que cal és que els clubs nàutics demandin els seus serveis muntant els cursets corresponents. No en sé de cap que ho hagi fet, però estic completament desconnectat del món de la nàutica esportiva i dels clubs nàutics. Si sabeu d’algun club que hagi fet algun curset d’iniciació a la vela llatina o tingui previst fer-ne, us agrairia que ens ho féssiu saber. En teoria, doncs, existeix la possibilitat d’aprendre a navegar en vela llatina a través d’algun curset impartit per la FCV, però no sé fins a quin punt aquesta via està operativa en aquests moments. 

Un dels primers cursos de formació de monitors.
(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

Malauradament, la classe vela llatina va quedar força tocada dins de la FCV després de la suspensió del l’últim Campionat de Catalunya per falta d’inscripcions. Era el segon que s’organitzava de manera oficial i substituïa l’antiga Copa Catalunya, que també va començar amb molta empenta. Amb motiu de la segona edició d’aquesta, organitzada pel RCMB l’any 2001, en què hi van participar quinze barques, es van fer declaracions del tipus “a Catalunya, la cultura i l’esport estaven enfrontats, i ara aquest concepte s’ha trencat”. Però a la tercera edició la cosa ja va començar a fer figa. Més que cultura i esport, jo diria que a Catalunya, els dos conceptes enfrontats o antagònics són vela llatina i regates. Segons en Joaquim Soler, secretari de la classe, la suspensió del Campionat de Catalunya per falta de participants comprometrà les relacions del sector amb la Federació i “el projecte de futur de la vela llatina”. Malgrat tot, aquest any hi ha tres regates programades, a l’Ametlla de Mar, Calella i Cambrils, al marge de les trobades tradicionals. Ja veurem com van. Suposo que hi participaran les flotes locals i potser algunes barques dels voltants. De fet, al primer Campionat de Catalunya celebrat el 2009 al Pot de la Selva, de les 10 barques inscrites, 6 eren del club nàutic local, i les altres 4 eren de la Costa Brava. Per molt que aquell esdeveniment fos qualificat com “una fita que evidencia la maduresa d’aquesta modalitat de la vela”, crec que es va tractar d’una il·lusió, d’un miratge. 

La trobada de Cadaqués, la més "competitiva" de totes les trobades.

Aquesta situació planteja una altra qüestió que sovint és motiu de debat entre les associacions: de quina manera es poden atraure els joves cap a la pràctica de la vela llatina? Hi ha qui pensa que la regata pot ser un bon al·licient per reclutar nous practicants, sobretot entre els joves. Però, no ens enganyem, la vela llatina no té els al·licients que ofereix la vela esportiva moderna, a través de la majoria de les seves modalitats: esport extrem, competició, velocitat, adrenalina, lleugeresa, maniobrabilitat, últimes tecnologies... Les emocions que proporciona la vela llatina són d’una altra naturalesa: la navegació pausada, el tacte de la fusta, la relació més estreta amb un determinat entorn marí, la connexió amb la tradició i el passat, la conservació del patrimoni marítim, el sentir-se hereu i transmissor d’aquest llegat. I, si m’apureu, el goig més prosaic de passar un dia a l’aire lliure, fer un bon àpat i xerrar amb els amics. A la majoria de gent que navega en vela llatina li interessa tot això i no li interessa gaire, per no dir gens, la competició. Parlo de Catalunya. A les Balears sí que hi ha una flota força nombrosa que es dedica a les regates, especialment a Mallorca. I no diguem a Múrcia i les Canàries, on la vela llatina és regata pura i amb apostes i tot. Per tant, el jove que busqui l’al·licient de l’esport i la competició en la vela llatina, a casa nostra dubto que el trobi ara mateix.

Un altre fre que dificultat la iniciació i aprenentatge de la vela llatina per la via esportiva és que no hi ha un monotip que faciliti competir en igualtat de condicions. La FCV disposa d’un parell de llaüts Capeador, unes barquetes de fibra pensades per a la iniciació a la vela llatina, que posa a disposició d’aquelles entitats que vulguin participar en les regates de la classe. Però només n’hi ha dues!  No existeix l’Optimist ni el Raquero de la vela llatina, el veleret que permeti l’accés massiu a aquesta disciplina, a través de clubs nàutics, escoles de vela i particulars.

Un dels Capeador de la FCV per a la iniciació.

Però és que la mateixa definició d’aquest monotip també és objecte de debat dins del sector: fibra o fusta? Els més puristes es decanten per la fusta. Jo no ho tinc tant clar. És evident que aquest monotip ha de ser una embarcació molt pràctica: lleugera, segura, fàcil d’aparellar i de navegar-hi, còmoda de transportar i, sobretot, econòmica i fàcil de mantenir. De manera que els clubs nàutics i les escoles de vela en puguin gestionar unes quantes, com es fa amb els Optimist i altres embarcacions de vela lleugera. En això crec que la fibra ofereix més avantatges que la fusta. Ara bé, la fusta té un avantatge que la fibra no té i és la possibilitat d’autoconstrucció, un camí escassament transitat al nostre país. 

A Mallorca hi ha un prototip de fusta concebut com a vaixell-escola de la vela llatina: el Dragonera. Fa 3’70 m d’eslora i està pensat per a dos tripulants, encara que n’hi poden anar més. La revista “Mardemars” de desembre de 2000 el definia com “una simbiosi entre un bot tradicional mallorquí i les formes anguloses pròpies de la construcció en tauler marí”. Dissenyat i construït per l’Escola-Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca, a partir d’un projecte de la conselleria de Promoció Econòmica i Ocupació del govern balear, el Dragonera va néixer amb l’objectiu de “fomentar la navegació tradicional, especialment entre els joves, despertar l’interès pel patrimoni marítim i també per oferir als propis alumnes de l’escola-taller una ocupació per a un futur proper si la demanda del monotip assoleix el nivell desitjat”. La proposta havia de tenir gran difusió, però alguna cosa deuria fallar, perquè només se’n fan fer cinc unitats que, actualment, segons m’informen, estan cedides al Club Nàutic de S’Arenal per a cursets d’iniciació.

Dragonera a la Diada de Mallorca de 2010.
(Foto: Molinar Sailing Team)

A Catalunya es va fer un monotip anterior al Dragonera, que responia a la mateixa filosofia; és a dir, un bastiment de fusta de baix cost, fàcil de mantenir i de transportar. Es deia Drag Màgic i va ser fruit d’un projecte del Centre de Treballs del Mar del Consorci El Far. Feia 3’25 m d’eslora i podia muntar diversos aparells, inclòs el llatí. Igual que el model mallorquí també estava previst vendre’l en kit, perquè el muntés el client, o a punt per navegar. Llegeixo en el número 6 de “Mardemars”, de novembre de 1999, que “el Drac Màgic podria erigir-se en una autèntica escola per als futurs navegants de les emergents trobades de vela llatina”. Doncs tampoc no va ser així. Tot i que en van arribar a navegar algunes unitats, el projecte no va acabar de quallar.

És una pena perquè, tant un projecte com l’altre, eren ideals per a un programa d’escola més ampli que el dedicat exclusivament a la navegació; un programa que comprengui des de la construcció a la navegació i posterior manteniment de l’embarcació construïda. Em sembla una proposta molt interessant per a aquelles escoles-taller que proporcionen ocupació juvenil i, fins i tot, per a escoles de formació professional.  Què millor que dissenyar, construir, navegar i competir amb una petita flota d’embarcacions construïdes pels mateixos alumnes. A Catalunya hi ha un professor d’institut, en Bosco Plana, que ho fa en les seves classes de tecnologia, com ens va explicar en aquest blog. I a Mallorca em consta que hi ha algun professional del ram que té la intenció de posar en marxa una iniciativa similar, una escola-taller per a joves on aprenguessin a construir una petita embarcació i després a navegar-hi. Un monotip com el Dragonera seria perfecte, perquè permetria anar ampliant la flota d’aquestes embarcacions. Però, pel que sembla, l’entitat propietària del disseny -l’Escola-Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca- no té cap intenció de cedir-ne els plànols. Fantàstic! Potser si això s’hagués pagat amb diner privat en comptes de públic seria molt més fàcil. 

Joves regatejant amb una Dragonera a Mallorca.
(Foto: Club Nàutic Cala Gamba)

Total, que l’única opció és comprar els plànols d’una embarcació que s’adapti a aquestes necessitats a la web de Woodenboat, per exemple, que té un munt de dissenys a la venda, o d’algun dissenyador naval, dels molts que venen els seus dissenys a la xarxa. Això, als Estats Units, és la cosa més corrent del món; un particular pot comprar uns plànols i fer-se des d’un bot de rems fins a un veler de 40 peus, si li ve de gust i té els mitjans per fer-lo. Però aquí és impossible accedir als plànols d’un veler nostre, del Mediterrani, que permetria ampliar la flota i facilitaria l’accés dels joves a la vela llatina.  I si te’l fas pel teu compte,  després, feina rai per legalitzar-lo, i per trobar un lloc per tirar-lo a l’aigua, etc., etc. Per què són tan complicades, en aquest país, les coses relacionades amb el mar? 

Davant d’aquest panorama, la mateixa persona del començament, que em preguntava on es pot aprendre a navegar amb vela llatina, em feia una observació que m’ha motivat a escriure aquesta entrada. Em deia que el món de la vela llatina és molt tancat, i que la conversa al voltant d’aquest món circula sempre entre la mateixa gent. Què passarà –em preguntava- quan tot els que ara us hi dediqueu ja no pugueu fer-ho per qüestions d’edat?” Jo li deia que, certament, el relleu generacional és un altre dels temes de debat recurrents dins del sector. I és que s’agafi per on s’agafi la vela llatina, el seu aprenentatge, la seva pràctica i el seu futur, el debat està servit i dóna per a uns quants programes de ràdio. De moment, però, continuem estant allà mateix.

“Argo”, la veu del patrimoni marítim

Des de la desaparició de Mardemars, la navegació tradicional, la vela llatina i, per extensió, el patrimoni marítim havien quedat orfes d’una publicació que tractes amb rigor totes aquestes qüestions. És cert que, en l’àmbit dels museus, hi ha una publicació com Drassana, editada pel Museu Marítim de Barcelona. Però és una revista dirigida més als estudiosos i especialistes de la història i el patrimoni marítim que al públic en general. I també hi ha revistes d’àmbit local, com Es còdol, de l’Associació de Veïns i Amics de Calella de Palafrugell, que té unes pàgines dedicades a la vela llatina, i Sol ixent, de Cadaqués, que sol publicar articles dedicats a la memòria marítima del poble. I en trobaríem d’altres. Però fins ara no hi havia cap revista dedicada específicament al patrimoni marítim i a divulgar les activitats que es fan al voltant d’aquest patrimoni, des de diversos àmbits de la societat civil.

Però la situació és a punt de canviar perquè, a mitjans de maig, neix la revista Argo, precisament per cobrir aquest espai que actualment no tracta cap altra revista. La missió editorial d’Argo és amplia i diversa:

• Posar en valor el patrimoni i la cultura marítima.
• Ser un suport per a la divulgació del patrimoni tangible i intangible.
• Aplegar en un mitjà de comunicació periòdic les informacions, actes, novetats editorials, estudis... que girin a l’entorn d’allò que culturalment coneixem com a patrimoni marítim.
• Divulgar les activitats al voltant del patrimoni i la cultura que es realitzin en un indret geogràfic concret del país, per qualsevol institució, associació o persona privada.
• Actuar com a eix vertebrador d’aquest espai des del punt de vista de la comunicació.

L’editor d’Argo és el Museu Marítim de Barcelona; i el consell editorial el formen el mateix museu, la Xarxa de Museus Marítims de la costa catalana, l’Associació d’Amics del MMB i la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial.

Pel que fa als continguts, cada número oferirà un reportatge de fons sobre temes directament relacionats amb la cultura marítima. També n’hi haurà sobre institucions, sobre aspectes relacionats amb la recuperació del patrimoni marítim, sobre viatges, sobre projectes d’investigació i sobre altres cultures marítimes d’arreu del món. La construcció d’embarcacions i els diversos oficis de la mar hi estaran presents en les seccions “Mestre de marina” i “Mar a les venes”. El modelisme naval també tindrà el seu espai. I, finalment, Argo inclourà seccions com “Caixa de mariner” i “Rata de pallol”, on es parlarà de peces i objectes específics, de cuina marinera, de cançons de taverna, de remeis casolans, etc. Tampoc no hi faltaran els productes editorials com llibres, discos, pel·lícules, etc.

Argo tindrà 32 pàgines a color, amb un disseny modern que aposta per la claredat i amb abundància de fotografies. La tirada inicial serà de 5.000 exemplars i, de moment, se’n faran tres números l’any. El preu de venda serà de 5 euros, però no es distribuirà als quioscs, sinó a través de museus, associacions, federacions, escoles de navegació, llibreries especialitzades, clubs nàutics i empreses del sector naval.

Restauració del Sant Elm a les Drassanes Despuig de Cadaqués

I per què Argo? A què respon aquest nom? Argo és el nom del mític vaixell amb què Jàson i els seus cinquanta-cinc companys –els argonautes- van emprendre el viatge a la recerca del velló d’or, que li permetria accedir al tro del regne de Tessàlia que havia heretat del seu pare. El nom de la nau, Argo, ve del mestre d’aixa que la va construir, Argos. La deessa Atenea li va tallar un mascaró de proa, amb fusta d’alzina de Dodona -on el bufec del vent entre les fulles de les oliveres sagrades era interpretat com la veu de Zeus- que tenia el do de la paraula i podia fer profecies.

La veu d’Argo serà, doncs, ben aviat la veu de totes aquelles persones i institucions que s’interessen per la cultura i el patrimoni marítim, i treballen per mantenir-los vius en totes les seves vessants i manifestacions. I esperem també que un dia es pugui equiparar a les altres grans revistes del sector com les que hi ha a altres països: Chasse-Marée, a França, Classic Boat a Gran Bretanya i Wooden Boat als Estats Units.

El “Corb Marí”: un somni fet realitat (1)

Trobada de Badalona, juny de 2007 (Fotos de Marta Salomó)

Vaig saber de l’existència del “Corb Marí” per un anunci publicat en el número 34 de la revista “Mardemars”, ja desapareguda, corresponent als mesos de juliol i agost de 2003. Es ven un bot mallorquí de regates –deia l’anunci- construït amb fusta l’any 1954 a les drassanes Ballester de Palma. Ha estat restaurat l’any 2001. L’eslora és de 25 pams, la màniga d’1,80 m. i el puntal de 0,65 m. L’aparell i la maniobra estan preparats per participar en regates. La vela major té un gràtil de 8,50 m. i una superfície de 21,23 m2. El floc té un gràtil de 5,25 m. i una superfície de 6,42 m2. L’estat de conservació és molt bo.

Acompanyava l’anunci una foto del bot en qüestió, navegant amurat a estribord, amb una lleugera escora. Tot i anar a la mala, les veles pintaven perfectament, sense fer una sola arruga. L’antena tenia la mateixa inclinació que el gràtil del foc i el conjunt formava un triangle perfecte, com una gran ala blanca, lleugera i estilitzada. La proa vertical tallava l’aigua com un ganivet i deixava una estela per la popa més llarga que l’embarcació. Era un veler d’una gran bellesa i semblava molt ràpid. Me’n vaig enamorar al primer cop d’ull.

Malgrat els anys que fa que navego, mai no havia tingut cap vaixell. Ho havia somiat moltes vegades, però tenia altres prioritats i no m’ho podia permetre. Però vaig veure el “Corb Marí” i va poder més el cor que el cap. Em vaig dir a mi mateix que si desaprofitava l’ocasió, me’n penediria. No vaig trigar ni cinc minuts a prendre la decisió de comprar-lo.

Vaig trucar al propietari amb el cor en un puny, pensant que em diria que ja l’havia venut. Però no! Em va dir que el bot encara estava a la venda i em va convidar a anar-lo a veure a Cala Gamba, a Mallorca. Casualment, uns amics ens havien convidat a passar uns dies de vacances a l’illa, aquell estiu. Tot semblava, doncs, portar-me cap al “Corb Marí”.

Un matí d’agost, vaig quedar citat a Cala Gamba amb en Xavier Mulet, propietari del “Corb Marí” i armador també d’un llaüt clàssic magnífic, el “San Antonio de Padua”. En Xavier em va portar fins a l’amarrador on hi havia el vaixell. Era el primer bot mallorquí que veia i em va semblar una embarcació realment bonica. La proa fina i vertical, la popa de mirall i aquell llamp de pal, que em va semblar altíssim... i això que no duia l’antena! De dins era molt ample i còmode, i se’l veia molt ben conservat. Vaja, que no aparentava tenir 50 anys. Vaig estar temptat de dir “me’l quedo!”, però encara havia de resoldre algunes coses abans de fer el pas definitiu. La més immediata era el transport fins a la península. Li vaig dir al Xavier que faria quatre números i li donaria la resposta definitiva. Ell em va convidar a les properes regates de la “Diada de Mallorca”, que es feien al setembre, i en les quals hi participaria el seu bot. No podia ser. Si tornava a Mallorca, seria per emportar-me el “Corb Marí”. Però... com?

L’amic Quico Despuig, de Cadaqués, es va oferir generosament a acompanyar-me amb el seu cotxe i un remolc fins a Mallorca, a buscar el vaixell. Era l’opció més pràctica i la més econòmica, vistos els pressupostos que m’havien donat diversos transportistes a qui vaig demanar preus per portar-lo amb un camió. Total, que un divendres de setembre, a les 11 de la nit, embarcàvem a bord del “Fortuny”, rumb a Mallorca, per anar a buscar el “Corb Marí”, que tot just acabava de guanyar la “Diada de Mallorca” en la categoria de bots. El vaixell s’acomiadava de les Illes amb tots els honors.

Vam arribar a Palma de matinada i vam anar directament a Cala Gamba. No podíem perdre temps perquè aquell mateix matí, a la 1 del migdia, havíem d’agafar el vaixell de tornada a Barcelona. A les 8 del matí en Xavier Mulet ens ajudava a carregar el “Corb” al remolc. Un cop arranjat, vam anar a esmorzar i a tancar els tractes. Al Xavier li sabia molt de greu desprendre’s del bot. Se l’estimava i, com a armador, se’n sentia molt orgullós, sobretot després d’haver guanyat la Diada. No volia trencar el compromís adquirit amb mi –cosa que l’honra- i només podia esperar que, en l’últim moment, jo em fes enrera. Però ell no s’imaginava l’enorme il·lusió que em feia comprar el “Corb Marí”. Era el primer vaixell que tenia, un vell somni fet realitat. No m’hagués fet enrera per res del món. Aquella mateixa tarda vam arribar a Barcelona i el diumenge al matí el “Corb” ja surava a les aigües del Masnou, el seu nou port.

Des de llavors, el “Corb Marí” i jo ens hem anat coneixent. Va costar una mica adaptar-s’hi. A les primeres sortides, amb el Xito Jiménez, el meu company de navegació habitual, vam hissar només el foc. Els prop de 27 m2 de vela feien molt de respecte. Sabíem també que la tripulació habitual en regata era de quatre a cinc persones, i que si pujava el vent, el vaixell podria resultar ingovernable amb només dos tripulants. Érem conscients, doncs, que muntàvem un pura sang i que, si anaven mal dades, ens “descavalcaria” a la primera ratxa. Finalment, un dia de ventolina ens vam decidir a desplegar la major. Era impressionant veure tanta vela per sobre dels nostres caps! De seguida em vaig adonar que era un veler molt ràpid i que cenyia molt bé, fins i tot a la mala. El pal tan alt i en candela fa que l’antena quedi molt vertical i que el triangle de vela a proa de l’arbre sigui molt petit i no faci bossa. Gairebé sembla un aparell marconi. A més està molt ben equilibrat, sense tendència a orsar ni a arribar, ni tan sols quan carrega la ratxa, cosa que evita esforços sobre el timó per mantenir-lo a rumb. Això sí, a partir de força 3 cal fer banda com en una embarcació de vela lleugera.

El primer dia que en Xito es va penjar de la post –una taula de fusta que es treu per la borda, a l’extrem de la qual s’hi asseu un tripulant-, la nostra navegació i el domini de l’embarcació van millorar força. A partir de llavors ja vam poder aguantar tota la vela sense haver d’amollar escota contínuament, i això ens va permetre poder cenyir i guanyar barlovent. Ara bé, a partir de força 4, amb només tres tripulants soc incapaç de dominar-lo: o sobra vela –no es pot reduir perquè no porta rissos- o falta tripulació. Sembla un cavall desbocat! Alguna vegada hem tingut algun ensurt, com a la trobada de Badalona, el juny passat, en què ens va sorprendre una garbinada que de seguida va aixecar molta mar. Era impossible aguantar-lo dret amb la major caçada per poder cenyir. Si hem estat a punt de trabucar algun cop ha estat més per culpa d’errors meus al timó que per culpa del bot. El “Corb” ens ha salvat in extremis més d’una vegada, recuperant-se lentament d’una escora pronunciada, quan jo ja em veia a l’aigua.

Tot i que ja ha complert els 50, el “Corb Marí” es conserva jove com el primer dia. És un veler magnífic, noble i de bon navegar, que no deixa de donar-me satisfaccions. És evident que va ser construït per un bon mestre d’aixa i un profund coneixedor del seu ofici. Sovint en rebo elogis dels tripulants d’altres vaixells quan ens trobem navegant. No cal dir que em fan sentir orgullós de ser-ne l’armador.

Trobareu més fotos del "Corb Marí" en aquesta adreça:

http://www.flickr.com/photos/navegantsolitari/sets/72157601003224152/