A quarts de dues del migdia hem baixat a la platja a veure el mar. En aquell moment no plovia i semblava que es volien obrir clarianes. Bufava vent de component sud de força cinc a sis. El mar, de color de xocolata, estava força mogut, amb onades que passaven per sobre de l’espigó del port. Entre els esquitxos del rompent i la pluja, l’aire estava tant saturat d’aigua que de seguida m’han quedat les ulleres cobertes per una pel•lícula de gotetes minúscules. He tret la càmera i he fet unes quantes fotos ràpides, gairebé sense veure res. I quan he arribat a casa i m’he mirat les fotos... oh, sorpresa! Eren en blanc i negre! Resulta que, fent proves, em vaig deixar el control del color de la càmera en B/W. La veritat és que el resultat m’agrada, perquè reprodueix la variada gamma de grisos d’aquest dia profundament gris, trencada només per les crestes blanques de les onades i els raig de llum del cel. M’he recordat quan feia fotos en blanc i negre que revelava jo mateix, pensant que eren més artístiques perquè captaven allò més essencial, que quedava ocult sota l’anècdota del color.
Bé, a banda de criteris artístics, aquest és l’aspecte que tenia el mar aquest migdia a Premià.
