El port vell de Tarragona

Aquest parell de barbamecs som el meu amic Albert (a la canya) i un servidor (a l’escota del foc). La foto està feta al port de Tarragona, a principis dels 70, i deuríem tenir 13 o 14 anys. Som a bord d’un Mirror, un monotip anglès, de proa plana i vela guaira, que a l’Escola de Marineria de Tarragona en dèiem “xato petit”.

La “Escuela de Aprendices Marineros” -aquest era el seu nom oficial- va néixer l’any 1961 en el si del Reial Club Nàutic de Tarragona, els més antic d’Espanya (1878). La va fundar el senyor Tomás Forteza Segura, home de mar i llibreter de professió, que amb el suport de la directiva i un grup de socis entusiastes va posar en marxa la primera escola d’aquestes característiques a tot l’Estat. Era una escola d’inspiració tradicional, amb una estructura jeràrquica en què, a banda dels patrons, hi havia contramestres, mariners de 1ª, de 2ª i de 3ª. I entre els mariners de 1ª n’hi havia uns que en deien “habilitados con mando”. Aquests, tot i que encara no tenien el títol de patró, estaven facultats per comandar una petita embarcació com els Mirror. Ah, i tots anàvem d’uniforme!

Logo de l’EAM d’un paper de cartes que encara conservo.

L’Escola de Marineria, com tots l’anomenàvem, tenia per objectiu formar mariners i navegants, però des d’una visió clàssica i tradicional de la mar i els vaixells. Tot i que entre els seus alumnes en sortirien bons regatistes, la regata no era l’interès principal dels seus professors. Cada diumenge al matí, durant tot un curs escolar, ens donaven classes de morse, de nomenclatura, de nusos i de navegació. Als 15 anys sabia distingir una fragata d’una bricbarca, dominava el vocabulari mariner i sabia fer una dotzena de nusos. Poca conya!

El Jefe –apel·latiu amb què distingíem el senyor Forteza com a cap suprem de l’EAM- va posar a disposició de l’escola el seu vaixell, el mític Vent de Dalt. Era una petita balandra de sis metres d’eslora, que es va convertir en el primer buc escola de la marina esportiva espanyola. Després el va fer allargar un parell de metres i el va transformar en una goleta, a bord de la qual vaig tenir el plaer de navegar-hi i de treballar-hi com un negre.

Durant els prop de trenta anys que va funcionar l’EAM, s’hi van impartir cursos de patró de vela, motor de 1ª i de 2ª classe i d’operadors de ràdio. Hi van passar 960 alumnes que van obtenir 750 títols. Alguns d’aquests alumnes van ingressar a les escoles de Nàutica, d’enginyers navals i de pèrits navals. (Font: Emilio Mateu, “Los puertos deportivos de la provincia de Tarragona”)

L’EAM en ple, fotografiada a bord de la caravel·la de Colom que hi havia al port de Barcelona, 
durant la tradicional visita anual al Saló Nàutic.

Una altra promoció de l’EAM, a les escales de l’antic edifici del CNT. 
Reconeixeu el noi de les ulleres amb un diploma a les mans?

Bateig de mar

L’Albert i jo vam ingressar a l’Escola de Marineria amb 9 o 10 anys. La primera sortida amb el Vent de Dalt va ser un autèntic bateig de mar, una immersió en un entorn bellugadís i marejant, on es parlava un llenguatge críptic i indesxifrable. Només embarcar el Jefe em va dir:
-Nen! Una mà per tu i una pel diable.
La frase em va sonar a contrasenya pirata i em va omplir d’orgull que de seguida em fessin confiança i em consideressin un més entre la confraria dels germans de la costa. Però vaig tornar de cop a la realitat quan el patró em va aclarir amb contundència el significat de la frase:
-Que t’agafis, colló!
De seguida vaig intuir que això de ser mariner seria una mica més complicat que en els meus somnis infantils. Tant se val, estava disposat a guanyar-me un lloc entre la tripulació del Vent de Dalt!
El Jefe em va posar al càrrec de l’osta de babord, un cap que venia de la part alta de l’arboradura i que jo, en la meva ignorància, vaig anomenar “corda”. El patró va fer una ganyota, com si algun cos estrany li hagués entrat a l’orella, i amb aquella veu fosca amb accent tortosí que tenia em va etzibar:
-Nen, això és un cap! Les úniques cordes que hi ha a bord d’un vaixell són la del rellotge i les cordes de la guitarra.
A continuació em va donar la instrucció de caçar o amollar aquell cap durant la virada, segons quedés a la banda de barlovent o de sotavent. I va afegir que la seguretat de l’aparell depenia de l’execució ràpida i precisa d’aquella maniobra.

-Ho has entès, nen? -em va preguntar mirant-me directament als ulls.
-Psí -vaig dir jo amb la boca petita.
La veritat és que tot allò m’havia sonat a sànscrit, però no em vaig atrevir a dir que no tenia ni idea del que havia de fer amb aquella corda... perdó, perdó, amb aquell cap!
Va arribar la primera virada i, de sobte, el velam va començar a flamejar, com si una bandada de coloms espantats alcés el vol damunt del meu cap. Suposo que el Jefe deuria dir alguna cosa així com...
-Osta d’estribord en banda; caceu l’osta de babord.
Jo, atordit pel frenètic aleteig de les veles, em vaig quedar clavat, com un estaquirot, amb el cap de l’osta a les mans, sense saber què fer-ne. Fins que la veu del patró va sonar com un tro:
-Neeen! Caça l’osta, cagum la fava de Job! O m’emprenyaré con un japonès!
Suposo que vaig caçar i amarrar l’osta com vaig poder, mentre el reguitzell d’improperis que el patró amollava per la boca ressonaven dins del meu cap, com si el mateix Thor en persona m’hi estigués clavant cops de mall.
-Em fareu enfilar per les parets! Em fareu tornar frare caputxí! -cridava aquell home pres pels dimonis. Vistos ara, al cap dels anys, els renecs del Jefe sonen com els del Capità Haddock a les aventures de Tintín, però als 9 anys aquells improperis em van semblar la manifestació més exacta de la còlera dels deus. Començàvem bé!

El Vent de Dalt fotografiat amb una càmera Kodak Fiesta, que era la que regalaven als nens quan feien la primera comunió, al segle passat. El format original era quadrat.

Potser aquesta era la manera que el Jefe tenia de posar-nos a prova; i el nen que superava l’examen sense embrutar els calçotets ni posar-se a plorar és que tenia allò que calia tenir per ser mariner. L’Albert i jo vam superar la prova i en vam quedar encantats. Ni l’amenaça de passar-nos per la quilla ens hauria fet desistir d’allistar-nos a aquell món fascinant i aventurer que s’obria davant dels nostres fantasiosos ulls infantils.

Al principi d’ingressar a l’EAM no teníem vaixell. Els Mirror estaven sempre ocupats i, tot que alguns professors embarcaven alumnes en els seus vaixells particulars, de vegades ens quedàvem a terra. Però no ens importava, perquè el port era ple de racons interessants per explorar i de coses que ens cridaven l’atenció. Recordo que una vegada, amb un petit bot de rems, l’Albert i jo ens vam acostar a un buc mercant que hi havia atracat en un dels molls i vam demanar una cervesa als mariners que hi havia a coberta. Ens en van llençar una llauna i, com que era la primera que vèiem, no sabíem com obrir-la (llavors encara no tenien l’anella). Això va estimular el nostre esperit col·leccionista i vam començar a recollir llaunes de cervesa buides que flotaven a l’aigua. Les nostres preferides eren les d’una marca en què hi sortien unes noies lleugeres de roba. De la marca no me’n puc recordar...

Un port familiar

Avui dia és impensable deixar uns nens voltant tots sols per un port en un bot de rems. Però en aquella època els ports no eren les mastodòntiques instal·lacions que són avui dia. El port de Tarragona era, fins i tot, un port “familiar”. A les tardes d’estiu els molls s’omplien de pescadors de canya. Llavors l’aigua era neta i clara, i hi havia una gran varietat de peixos: sards, esparralls, salpes, oblades, bogues, castanyoles, orades, llobarros, congres, sèpies, pops... Me n’havia fet un tip de pescar, assegut a la vora del moll, sota la proa d’un mercant, amb un simple volantí a les mans. Hi anàvem tota la família, a pescar; fins i tot la meva àvia pescava. D’esquer fèiem servir pasta d’arengada que preparava el meu pare, i cada vespre tornàvem a casa amb una galleda plena de peix. Mentre pescàvem ens distrèiem veient entrar i sortir els vaixells. Recordo els bucs de la Societat Anònima Cros, amb la seva xemeneia cilíndrica de color negre i amb les lletres SAC pintades en blanc. Quan els nens ens cansàvem de pescar, jugàvem a fer casetes amb llambordes o ens enfilàvem als vagons de mercaderies que hi havia pels molls. Sovint ens hi quedàvem a sopar. Encara no teníem televisor i al port s’estava més fresquet que a casa. Era una delícia!

Un altre indret ple de sabor i de vida del port de Tarragona era el barri de pescadors del Serrallo. M’agradava molt veure l’arribada de les barques i la subhasta del peix, que era oberta a tothom i es feia de viva veu, cantant els preus del peix a la baixa. Allà mateix, al costat del pòsit, les dones dels pescadors adobaven les xarxes esteses a terra. Paret per paret amb el Nàutic hi havia una petita drassana on el mestre d’aixa Casado hi construïa barques de pesca. Recordo les enramades, pintades amb el característic color taronja del mini.

Aquestes fotos les vaig fer al barri del Serrallo de Tarragona, l’abril de 1979.

A més de les barques de pesca i de les embarcacions del Club Nàutic, en el moll de costa del port vell de Tarragona també hi atracaven petits vaixells mercants, entre ells alguns pailebots amb els pals retallats, que es dedicaven al cabotatge. A tocar del Nàutic hi havia un vell motoveler abandonat i nosaltres en hi enfilàvem i corríem per la coberta imaginant que érem pirates a l’abordatge. En conservo el tampó amb el nom del vaixell: Maria José Masiques. Al número 13 (desembre de 2005) de la revista “Drassana” que edita el Museu Marítim de Barcelona, hi ha un reportatge d’Enric García Domingo titulat “La casa Masiques (1890-2005). Apunts per a una història d’empresa”. Doncs bé, en aquest reportatge es parla dels motovelers d’aquesta naviliera centenària, i l’autor fa una referència al Maria José Masiques. "El mateix 1948 -diu García- va ser incorporada també la balandra Eugenio, construïda a Freijo l’any 1918. Tenia 23,64 m d’eslora, 6,90 m de mànega i 2,62 m de puntal, i pesava 88 tones. Va ser comprada per l’empresa per unes 65.000 pessetes. Adaptada com a motoveler, va ser rebatejada com a María José Masiques”. I més endavant fa referència al final d’aquesta nau: "El María José Masiques va ser venut l’any 1967 per 250.000 pessetes al Club Nàutic de Tarragona". I en una nota a peu de pàgina afegeix: "Va ser utilitzat com a vaixell per l’Escola d’Aprenents de Mariners i va acabar enfonsat el 20 de desembre de 1969 en aigües de Tarragona". 

 

El motoveler Maria José Masiques, amb alumnes de l'EAM

Doncs no! El María José Masiques mai no va arribar a ser un buc escola. És cert que hi havia el projecte de convertir-lo en un vaixell d'ensenyament per a l’Escola de Marineria, que s’hauria dit Santa Tecla, com la patrona de la ciutat. De fet, tots el coneixíem amb aquest nom. Però suposo que el projecte deuria naufragar per falta de diners; i quan jo corria per la coberta del vell motoveler jugant a pirates, el pobre vaixell era una baluerna mig inundada que agonitzava en un racó de port, al costat del Nàutic. Al final li van donar una mort digna i el van enfonsar. I jo em vaig quedar el segell de goma com a botí!

A bord del Vent de Dalt. A que no endevineu què bevíem?

Aquí estem, a bord de la goleta Vent de Dalt, una mica més crescudets que quan hi vam embarcar per primera vegada. Al mig, l’Albert i jo. Assegut, el nostre amic Jordi. I al darrera, el Jefe, el senyor Tomàs Forteza, fundador de l’EAM. Ara ja sabíem perfectament el nom de cada cap i de cada vela. I coneixíem el vaixell des de la quilla fins a l’extrem dels mastelers, perquè l’havíem pintat i repintat diverses vegades. Encara me’n recordo de la distribució interior, perquè les lliteres les vam construir l’Albert, el Jordi i jo. I sense eines elèctriques, foradant les quadernes de duríssima olivera amb barrina, fins que se’ns feien ampolles a les mans. També vam construir l’armariet del rebost -la gambussa, que en dèiem nosaltres-, sempre ven proveït de queviures. Fèiem uns tiberis d’allò més curiosos, a bord del Vent de Dalt. Recordo com ens agradaven les llaunes de corned beef i les conserves de la casa El Consorcio, sempre regades amb xampany –llavors encara no es deia cava-, que era la beguda preferida del Jefe (és el que bevem a la foto!). I també recordo l’aroma dels seus cigarrets de tabac ros de Virgínia, Player’s o Senior Service, perfumant la cabina. El Vent de Dalt va ser un fantàstic buc escola, no només per a la mar, sinó també per a la vida.



Aquests tornem a ser nosaltres (ara l’Albert al foc i jo a la canya), a bord d’un “xato gran”, que era com anomenàvem els Caravelle, un extraordinari vaixell-escola dissenyat per Jean-Jacques Herbulot, creador també del mític i popular Vaurien. En aquesta foto deuríem tenir 16 o 17 anys i tots dos érem patrons de vela i motor de segona, l’equivalent del PER actual. Ens havíem tret els títols en un curs organitzat pel Club Nàutic de Tarragona i l’Escola de Marineria, i vam haver de demanar permís als nostres pares per poder-nos examinar, perquè érem massa joves. També érem monitors regionals de vela. El Nàutic i l’EAM ens van pagar el curs a la Escola Nacional de Vela que la Federació tenia a Palamós. I així va ser com l’Albert i jo ens vam convertir en professors de l’EAM i li vam donar un nou aire, més d’acord amb els temps que corrien.

Jo era l’encarregat del material de l’EAM i, quan tenia una estona, m’escapava al Nàutic i em dedicava a fer feinetes de manteniment a les embarcacions de l’escola. Si feia ventet, la temptació de deixar la feina i sortir a navegar, encara que només fos per dins del port, resultava irresistible. De vegades venia alguna amiga i era l’excusa perfecta per mostrar-li les nostres habilitats al timó. Una tarda, en una d’aquestes sortides, l’amiga duia una càmera i ens va fer aquestes fotos que veieu.

Aquest sóc jo, fardant d’abdominals davant la fotògrafa.

El port de Tarragona va ser, doncs, un dels escenaris de la meva infantesa i joventut. Un espai de jocs i d’aventures, on vaig aprendre a navegar i també, de passada, algunes lliçons pràctiques per a la vida. La meva iniciació en el món de la mar i els vaixells, en l’entorn i les circumstàncies que us acabo d’explicar, van despertar la meva vocació marinera i van condicionar la meva concepció personal del mar. Reconec que, com a nen idealista i somiador que era, em vaig fer una imatge idíl·lica i, fins i tot, "romàntica" d’aquet món. Amb aquesta imatge al cap i els 17 anys fets em vaig presentar a l’Escola de Nàutica de Barcelona disposat a convertir-me en oficial de la marina mercant. Però no vaig superar l’examen mèdic: unes quantes diòptries de més em van barrar el pas als meus somnis juvenils.

Malgrat que ja han passat molts anys i m’he fet gran, m’adono que encara conservo, en part, la visió romàntica del mar d’aquell aprenent de mariner. I, de tant en tant, em pregunto si continuaria navegant o –seguint el camí de molts altres mariners professionals- ja faria temps que m’hauria buscat una feina a terra, prop de casa i de la família. No ho sabré mai.

El que sí que us puc dir és que, de tot aquell món portuari de la meva infantesa ja no en queda res, o ben poca cosa. La pesca s’ha industrialitzat completament i ja no és possible passejar-se entre les barques i veure com subhasten el peix. El centenari Club Nàutic ja fa uns quants anys que el van traslladar i van enderrocar l’antic edifici. Al barri del Serrallo li han rentat la cara –la que dóna a mar- i han fet un passeig de disseny, que és el que ara es porta. I el port vell, net de vaixells mercants i de qualsevol vestigi antiestètic del seu passat, l’han convertit en una marina per a megaiots de luxe. D’aquest port, que ja no és el meu, us en parlaré en una propera entrada.