Douarnenez 2012: les fotos

Aquesta entrada és una continuació de l’anterior o, si voleu, la traducció en imatges d’una part de l’article. És el reportatge fotogràfic que vaig fer durant els dies del festival marítim Temps Fêtes sur Douarnenez, celebrat en aquesta localitat bretona del 19 al 22 de juliol de 2012. Catalunya –Nord i Principat, conjuntament- va ser la convidada d’honor. En total s’hi van desplaçar una desena de barques, la majoria de vela llatina, i la mateixa quantitat de patins de vela, que es presentaven com a embarcació genuïnament catalana, centenària i única al món. Unes setmanes abans el patí català havia estat portada de la revista “Chasse-Marée”, que li havia dedicat un extens reportatge.

Un vaixell tradicional a l'entrada del Port Rhu. A l'esquerra, l'illa Tristan (Foto: Joan Sol)

Participar en un festival com el de Douarnenez formant part de la festa és molt diferent de fer-ho com a públic, com un espectador més. Dies abans havíem assistit al festival de Brest, el macrofestival marítim més important del món, que concentra prop de 2.000 vaixells –des de grans velers de quatre pals fins a petites embarcacions d’algun país exòtic- i rep un milió de visitants. Brest té unes dimensions gegantines; és com visitar una expo: després de tot un dia de caminar pels molls, tens la sensació que encara et queden coses per veure –vaixells, exposicions, exhibicions diverses de tal o qual país…- i que moltes les has vist només per sobre. Per altra banda, de seguida t’adones que la festa és a bord dels vaixells i que si tu no hi vas embarcat, ja sigui com a invitat o pagant, t’has de conformar amb mirar-t’ho tot des del moll. I al final acabes atabalat de tanta gent, cansat de fer quilòmetres a pas de tortuga i amb un empatx d’informació considerable. Aquí teniu les fotos de Brest 2012.

Douarnenez, en canvi, té una dimensió més humana. El port de Rosmeur és petit i es pot recórrer diverses vegades en un dia. A més, a Douarnenez formàvem part de la festa, com a convidats d’honor, i teníem les nostres barques per poder sortir a navegar. I poder viure la festa des de dins, poder sortir a navegar conjuntament amb centenars d’embarcacions tradicionals, ho canvia tot.  Douarnenez és una gran festa marinera, pensada més per als mariners i navegants que per al públic en general, tot i que aquest també hi pot participar. Els vaixells estan a tocar de la gent i tot és més proper. La ciutat també és a la vora del port, i tot –cases, port i vaixells- queda molt més integrat.

El recull de fotos que veureu a continuació comença al Port Rhu, l’antic port de Douarnenez, que separa la ciutat del barri de Treboul. Al Port Rhu –com s’explica a l’entrada anterior- i ha el moll i les embarcacions del Port-Musée, que es poden visitar. També s’hi poden veure magnífics iots clàssics que formen part del Pôle belle plaisance, un projecte que inclou la reserva d’amarraments per a l’estada d’aquest tipus de vaixells, amb l’objectiu d’enfortir el paper patrimonial del Port-Rhu. També veureu alguna foto de les drassanes dedicades a la construcció i reparació d’embarcacions tradicionals, i un cementiri de vaixells que hi ha al fons del port, que resulta d’allò més fotogènic. A continuació, hi ha unes imatges de la costa de Treboul i de la bocana del port esportiu que hi ha en aquest barri. Finalment, s’arriba als carrers de Douarnenez i ja comença el festival.    

Estic molt satisfet de les fotos de navegació, fetes al mar, a bord de la “Santa Espina” i de la dorna “Moura”, dels germans Suso i Xosé Cadaveira. Navegar envoltat de vaixells com el dundée tonyinaire “Biche”, acabat de restaurar, el “Pen Duick” d’Eric Tabarly, la goleta “La Recouvrance” o la bisquine “La Granvillaise”, que considero un dels vaixells tradicionals més bonics del món, és una experiència inoblidable. I això sense comptar infinitat de petites embarcacions desconegudes, d’esbarjo o de treball, que no sabries quina escollir si n’haguessis de triar una. La badia de Douarnenez plena de veles és un espectacle i un plaer en tots els sentits, que cap aficionat a la marina tradicional s’hauria de perdre.

Reproduïu el vídeo en HD (720p) i connecteu els altaveus, guanya molt.

iPhoneografia marítima

Recupero el desig expressat al final de l’entrada anterior de retrobar-me amb els amics i companys de viatge que em feu l’honor de seguir aquest blog. I ho faig amb aquesta senzilla entrada –sovint, menys és més- dedicada també a la fotografia... Fotografia de tema marítim, és clar! La meva intenció en redactar-la és cridar la vostra atenció sobre les possibilitats fotogràfiques que ofereixen els anomenats “smartphones”, els telèfons mòbils intel·ligents, a la vora del mar o a bord d’una embarcació. La lleugeresa d’aquests aparells, les prestacions de les càmeres que porten i, sobretot, la variada gamma d’aplicacions que s’hi poden instal·lar, amb filtres i acabats de tota mena, permeten obtenir unes fotos que tenen la seva gràcia. Amb això no vull dir que qualsevol que faci fotos amb un iPhone i l’Instagram ja es pugui considerar un fotògraf, ni que les fotos fetes amb un mòbil siguin comparables en qualitat a les obtingudes amb una bona càmera fotogràfica per un fotògraf expert. Tot i que, sobre això, podríem discutir força estona, perquè les bones fotos no les fa la càmera, sinó l’ull i la ment del fotògraf.

Personalment, utilitzo el mòbil per prendre notes visuals, apunts ràpids del natural sense gaires possibilitats de retoc posteriors. La naturalitat i el trencament de les normes de composició són, en aquest estil de fotografia, una virtut. Però confesso que, educat de manera racional i cartesiana, em falta l’espontaneïtat i la gràcia que tenen els joves d’ara amb un mòbil a les mans. Hi ha estructures mentals i criteris estètics que són difícil de trencar pels qui no vam néixer en un entorn audiovisual. Per això, abans que intentar trencar motlles, m’interessa més l’experimentació d’aquelles aplicacions que em permeten obtenir unes determinades textures i atmosferes, on hi ha molt de camp per córrer. 

Aquí teniu una petita mostra de les meves fotos de tema marítim fetes amb un iPhone 4S –d’aquí vé això d’iPhoneofragia- i diverses aplicacions com Instagram, Lo-Mob, Camera+, ProHDR i Hipstamatic, la meva preferida. Si esteu a Facebook, als grups Vela Latina i Slow Sailing - Navegació Tranquil·la, és possible que ja les hàgiu vist. Se m’acut que, si també feu fotos del mar i de vaixells amb el mòbil, les podem compartir a través d’algun d’aquests grups. 

Natura morta

Platja de Premià de Mar

Platja de Premià de Mar

Trobada de l'Escala 2011

Platja de Calafell

Port Rhü. Douarnenez

Festival marítim de Douarnenez 2012

Boira a Cadaqués

Boira a Cadaqués

Amarres del "Corb Marí"

Arbres de la "Santa Espina" i el "Sant Ramon"

La "Santa Espina" i el "Sant Pau"

La "Santa Espina" navegant a la valenciana

Navegant al Mystic Seaport Museum

Navegant per Holanda, 1986

Aquestes dues últimes tenen trampa: no estan fetes amb un mòbil sinó amb una càmera reflex i, després, pujades al mòbil i passades pels filtres d'Instagram. Trobareu més iPhoneografies de temes diversos aquí. 

Les emocions iodades de Philip Plisson

Una d’aquestes tardes d’estiu, passejant per la Trinité-sur-Mer, a la costa sud de Bretanya, entrem a la Galerie Plisson, la botiga del reconegut fotògraf francès Philip Plisson, on exposa i ven la seva obra fotogràfica dedicada al mar. La galeria de la Trinité és la principal d’una petita xarxa de locals instal·lats en diverses localitats de la costa francesa. És un espai lluminós i ampli, on les fotografies de gran format d’aquest “pescador d’imatges”, com s’autodefineix l’autor, llueixen de manera espectacular.  En alguns racons i prestatges de la galeria s’hi exposen també els llibres que Plisson publica regularment. Son volums gruixuts i aparatosos, com si tot el mar retratat a les seves pàgines no pogués cabre en un contenidor més petit. Va ser a través d’un d’aquests llibres,“El Mar”, valuós regal d’aniversari, que vaig entrar en l’obra d’aquest artista de la càmera. I ha estat, precisament, la segona part d’aquest llibre, “La Mer. Avenir de la terre”, el que ha motivat aquesta entrada, després d’uns quants mesos de silenci.

Tarda d'estiu a la Trinité-sur-Mer.  Foto: J. Sol

Després de contemplar les fotos penjades a la galeria, faig una ullada als llibres. Ocupen un lloc destacat els últims que ha publicat de la sèrie “França vista des del mar”. De sobte, en un racó, descobreixo una pila de llibres d’oferta, un dels quals és “La Mer. Avenir de la terre”, que ve a ser la continuació de “El Mar”, que tinc en l’edició castellana. El llibre està marcat a un terç del seu preu habitual. Sense pensar-m’ho dues vegades, me’n quedo un.  Com que tornarem a casa amb cotxe, no hi haurà problema de sobrepès a l’equipatge.  Quan li dono el llibre a la dependenta per a què me'l cobri, em pregunta: “el vol dedicat?”  Primer no l’acabo d’entendre, però llavors m’adono que darrera del mostrador hi ha l’autor del llibre, en Philip Plisson en persona. La dependenta li passa el llibre i Plisson em pregunta el nom. “Joan”, li dic. “Vous êtes catalan”, diu ell. “Oui... et passionné des vieux gréements”, afegeixo jo tímidament, amb l’esperança d’encetar una conversa. Malauradament, hi ha una persona que l’espera i, després de signar-me el llibre, se’n va de la galeria.  La dedicatòria és aquesta que veieu a la foto i que diu: “Joan, benvingut a bord! Una invitació al voltant d’emocions iodades que compartim. Fotogràficament vostre..." I la firma. 

La dedicatòria de Philip Plisson. Foto: J. Sol

“Emocions iodades”, m’agrada l’expressió! Emocions carregades de iode, amb gust de mar. I encara m’agrada més la idea de compartir aquestes emocions. La dedicatòria de Plisson em recorda que vaig començar a escriure aquest blog, ja fa més de cinc anys, amb l’objectiu de compartir la meva passió pel mar, les meves “emocions iodades”,  amb altres persones que visquessin d’una manera semblant la relació amb el mar, en qualsevol de les seves vessants.  Però ja fa uns quants mesos que tinc aquest espai abandonat. Circumstàncies de la vida, cansament, la facilitat i immediatesa de les xarxes socials... En fi, segurament les causes d’aquest abandó obeeixen a la confluència de diversos motius. Però ja feia dies que sentia la necessitat de recuperar aquest espai de reflexió més personal; un espai on les idees i els temes relacionats amb el mar i la cultura marítima es puguin desenvolupar amb més profunditat i extensió.  L’estada d’aquest estiu a terres bretones,  impregnades de iode i de cultura marítima pels quatre cantons, i la dedicatòria de Philip Plisson m’han donat l’empenta que necessitava per tornar a navegar per aquestes aigües on espero retrobar-me amb molts amics i companys de viatge.

Tota la força dels paisatges bretons en aquesta vista des del
Fort Espagnol de Crac'h. Foto: J. Sol

I tornant a Plisson, us recomano que visiteu el seu blog, on podreu seguir els últims treballs d’un dels grans fotògrafs marítims del món. El lema del blog és “La mar en tots els seus estats”, i trobo que defineix molt bé l’obra d’aquest artista nascut terra endins, que un dia va descobrir el mar. Crec que la fotografia de tema marítim, de la qual en soc un modest aficionat, dóna per a fer-ne un bon article. Aquest serà, doncs, el tema de la propera entrada. 

Mar de primavera

Aquests dies d’abril el cel és un vol de falciots esvalotats; un ball de núvols, trons i llampecs; una orgia de llums, ombres i contrastos. Plou i fa sol. Als ruixats intensos segueixen estones d’un sol viu que ja es fa notar sobre la pell. Els canvis de llum, l’olor de la terra mullada i l’alè del vent primaveral estoven els sentits i predisposen a la contemplació.

A la tarda m’acosto fins a la platja a fer quatre fotos. Ha caigut un bon aiguat, però després ha escampat i ha quedat una tarda deliciosa. Sobre la ratlla de l’horitzó, núvols d’un blanc puríssim comencen a tenyir-se amb els esquitxos de grosella del sol ponent i adopten tons i textures de sucre filat. Les llums són d’una delicadesa subtil i exquisida, gens estrident, com filtrades per una gassa. El mar, adormit, gairebé no es mou. Només un fil d’escuma arran de platja delata el vaivé incansable de la seva respiració profunda. Intento fotografiar el quadre que tinc davant dels ulls, procurant captar-ne tots els matisos possibles, però no estic segur de sortir-me’n. Noto que més enllà d’unes formes fetes de llum i vapor d’aigua hi ha alguna cosa que se m’escapa. Una cosa que s’amaga darrera del paisatge i que intueixo teixida amb els mateixos fils que els somnis incomplits, que els desigs insatisfets. Malgrat tot, ho intento...








Deixo de fer fotos i m’assec en una roca. Per molt que m’hi entesti no aconseguiré retratar un estat d’ànim. M’abandono, doncs, a la contemplació. Miro de no pensar. Que res no s’interposi entre el mar i jo. Busco la manera de donar forma a un sentiment en estat pur, despullat de tota idea preconcebuda, sense cap judici de valor, net d’adjectius i qualificacions, com un haiku: quatre paraules nues que expressen una emoció fugissera, l’essència d’un instant efímer. I aleshores, gairebé sense pensar-ho, m'ha sortit això:

orfe de somnis,
bec, mar, la teva copa.
calfred d’onades.

Paisatges marítims: Cadaqués

Vaig descobrir Cadaqués l’any 1979, pels vols de Nadal. Uns companys del “Diari de Barcelona”, on jo treballava en aquella època, hi anaven a passar dos o tres dies i em van convidar a afegir-m’hi. Així va començar el meu llarg idil•li amb aquest poble empordanès que, al cap de trenta anys, encara es manté ben viu.


No recordo què em va seduir de Cadaqués aquell matí tebi d’hivern, quan hi vaig arribar per primera vegada. Fos el que fos, em va captivar per sempre. Suposo que deuria ser la llum, el paisatge mineral i feréstec que envolta el vell poble mariner, el contrast del blanc amb el plom verdós de la pissarra, la transparència diamantina de l’aigua... Però crec que, per damunt de tot, el que em va encantar de Cadaqués va ser la sensació d’estar en un altre món. Curiosament, aquesta sensació encara m’acompanya cada vegada que hi soc. Cadaqués és com una illa –de fet, antigament, quan no hi havia la carretera, gairebé ho era-; i quan ets allà sembla que els neguits i preocupacions hagin quedat enrera, com si s’haguessin estimbat en algun revolt de la carretera i haguessin rodolat muntanya avall. Sempre m’ho he passat bé, a Cadaqués, navegant, banyant-me en alguna cala o, simplement, passejant. Per mi és una mena de Shangri-La perduda enmig del massís del Cap de Creus, on el temps sembla aturat en un ambient de pau i harmonia permanents.

En aquella primera visita de fa trenta anys, hi vaig descobrir un ambient bohemi i cosmopolita. Segurament el que ja tenia des que Dalí, una colla d’artistes i certa esquerra exquisida que hi anava a passar els estius, li donessin renom internacional. El Marítim i el Casino eren plens de joves de procedències diverses i amb un cert aire hippy que vagarejaven com nosaltres. N’hi havia que llegien un llibre i algun altre que escrivia. I a les nits tothom feia cap a l’Hostal, on hi havia música en viu a la llum d’unes espelmes que acumulaven regalims de cera sobre les taules. Allà hi vam conèixer un grup de noies italianes molt simpàtiques... I jo, que als vint-i-pocs anys no havia vist el món per un forat, en tinc un record mitificat de tot plegat.

Recordo també que en aquella època feia poc que havia començat a fer fotos i somiava amb ser fotògraf. Carregava dues càmeres i uns quants objectius, i utilitzava pel•lícula en blanc i negre, perquè la podia revelar jo mateix i fer-ne les còpies... i perquè les fotos em semblaven més autèntiques i artístiques! Cadaqués també em va seduir com a model. Li vaig tirar quatre rodets de 36 fotos, però en vaig positivar molt poques. Ara he recuperat els negatius, els he escanejat i he fet una vintena de còpies digitals de les fotos que m’han semblat millors. La majoria les he vist per primera vegada. La veritat és que m’agraden força, tot i que no he aconseguit treure’n la gradació tonal que aconseguia al laboratori, jugant amb diversos tipus de paper, segons el contrast del negatiu. Aquestes que veieu aquí en són una petita selecció; la resta les podeu veure a la meva pàgina de Flickr (cliqueu sobre l'àlbum "Cadaqués 1979" i després a "Presentación").









Hi pugem sovint, a Cadaqués. Ara hi tenim bons amics i això fa que et sentis una miqueta part del poble i no com un simple turista. La trobada de vela llatina que es fa cada any a principis de setembre és una cita obligada, igual que les sortides amb el Sant Isidre i les exposicions d’en Koyama. De tota manera, encara em queda molt Cadaqués per descobrir, molts racons per explorar, moltes llums per fotografiar. Això i veure de tant en tant els amics fa que sempre tingui ganes de pujar-hi. Tot i que, últimament, Cadaqués fa patir perquè s’hi veu molta excavadora i molta grua, i al bo de l’estiu no s’hi cap.

De tant en tant, el cos, i suposo que també l’esperit, ens demanen pujar a Cadaqués. La Marta sempre diu que a Cadaqués se li eixampla el cor. Hi estic d’acord; per això sempre dic que, si mai em perdo, busqueu-me a Cadaqués.

Entre la terra i el mar

Dilluns passat es va inaugurar a l’Institut Francès de Barcelona l’exposició fotogràfica Entre terre et mer, les rivages français. Es tracta d’una mostra de la col•lecció de fotografies del Conservatoire du littoral, que presenta obres de set fotògrafs que aporten una nova mirada sobre diversos indrets de les costes franceses.

Harry Gruyaert. Baie d'Authie, Pas-de-Calais.

El Conservatoire du litoral és un organisme públic creat l’any 1975 per a dur, conjuntament amb les entitats locals, una política territorial encaminada a protegir de manera definitiva determinats espais naturals francesos que es troben a les ribes marítimes i a les ribes dels llacs. El Conservatoire és propietari de gairebé 1.000 quilòmetres de ribes, més de l’11% de les costes de França. L’objectiu és garantir la transmissió a les generacions futures d’un patrimoni natural, terrestre i marítim que representa el “terç salvatge” de les ribes de la França metropolitana i d’ultramar. Aquesta és una actuació similar a la que fa a casa nostra l’Àrea Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya: comprar espais de gran valor ecològic i paisatgístic que corren el perill de ser alterats per alguna actuació humana, per gestionar-los posteriorment amb la col•laboració d'entitats conservacionistes, d'ONG i de les administracions públiques. Aquí hi trobareu la relació d’espais en propietat, tot i que gairebé no n’hi ha de litorals.

Alain Ceccaroli. Sites du débarquement.

Tornant a la mostra que ens ocupa, des de fa més de vint anys, el Conservatoire du littoral convida a fotògrafs a visitar els terrenys que estan sota la seva protecció. Cada artista dóna la seva visió sobre un indret concret, que representa un redescobriment d’aquells paisatges i una replantejament de la idea que se’n tenia. L’exposició també pretén cridar l’atenció dels responsables polítics i administratius, i dels habitants i visitants d’aquests llocs, que construeixen el futur d’aquest patrimoni natural, perquè s’adonin que convé conservar-lo i protegir-lo en benefici de tots.

Fa temps que fotografio paisatges costaners, perquè m’agraden i perquè penso que també es una manera de conservar-los. Mirar fotos antigues d’alguns indrets costaners permet adonar-se de la transformació brutal que ha sofert el nostre litoral i de la pèrdua irreversible del nostre patrimoni natural. Crec que la fotografia és una mena de veu de la consciència que ens recorda allò que hem fet malament i ens permet fer alguna cosa per evitar que es torni a repetir.

Raymond Depardon. Pointe du Raz, Finistère.

La mostra Entre terre et mer, les rivages français es podrà visitar fins al 22 de novembre, a la galeria de l’Institut Francès, al carrer Moià, número 8, de Barcelona.

Després de l’huracà Ike

Dies enrera vaig descobrir al Flickr la pàgina d’un excel•lent fotògraf de vaixells nord-americà que signa amb el nick de OneEighteen. Segons el seu perfil, és “ship pilot in Houston”; és a dir, pràctic a Houston (Texas). Per tant, suposo que deu ser capità de la marina mercant. En la seva pàgina OneEighteen mostra un sector de la navegació i dels vaixells que desconec: la dels grans bucs mercants que naveguen per tot el món transportant petroli, gas, contenidors... Generalment aquests grans monstres del mar no acostumen a despertar gaires simpaties, potser perquè ofereixen una imatge mecanitzada i industrialitzada del mar, i perquè solen anar associats a accidents i desastres mediambientals. Són com taques de greix i de brutícia enmig dels oceans idíl•lics i immaculats de la nostra imaginació. Però en les magnífiques fotos de OneEighteen, els petrolers, portacontenidors i vaixells-cisterna llueixen d’una manera especial i mostren el seu perfil més atractiu. Els retrats dels oficials i personal de bord també contribueixen a humanitzar aquestes criatures de metall i a recordar-nos que són persones qui les porten, treballadors del mar com els que hi ha hagut en tota la història de la navegació. Aquesta és una de les fotos preferides del seu "Maritime Portfolio":


Seduït per les fotos de OneEighteen, el vaig afegir al meus contactes del Flickr, per visitar-lo de tant en tant, i ell va tenir l’amabilitat de afegir-me als seus. Doncs bé, avui he entrat a la seva pàgina i hi he trobat aquestes dues fotos:



Són les restes de casa seva, a Seabrook, Texas, destruïda per l’huracà Ike. M’he quedat de pedra. Era una casa del 1898, que havia sobreviscut al gran huracà del 1900, al Carla del 1961, a l’Alícia del 1893 i a nombrosos huracans petits i tempestes tropicals. Però no ha pogut amb l’Ike.

Em sorprèn i m’admira la serenitat amb què OneEighteen encara el desastre: “No regrets. I loved my years with the house” , diu. Sense laments ni recança, s’estima els anys viscuts a la casa. I afegeix que quan vius en una zona d’huracans sempre tens un racó de la memòria ocupat en pensar: “què és el que realment necessito emportar-me quan hàgim d’evacuar? És un bon exercici sobre el que és important i el que no ho és”. Ell es va endur les fotos familiars, alguns treballs artístics i les còpies de seguretat de l’ordinador. Bàsicament va salvar els seus records més estimats, una part de la seva memòria. Més d’una vegada he pensat què salvaria de casa meva en cas d’un incendi devastador i les fotos són una de les primeres coses que em venen al cap. Els records. Som, en gran part, els nostres records, i la por de perdre aquesta part de la nostra memòria, de nosaltres mateixos, ens produeix un gran neguit.

A la segona foto es veu un cartell de color blau que OneEighteen tenia penjat a casa i que va aparèixer surant sobre un munt de fustes a la piscina del veí. En el cartell hi diu: “Una vista al mar no és qüestió de vida o mort. És molt més important que això”. Així doncs, vull pensar que, per OneEighteen, la vida continua, i sempre al costat del mar, malgrat tot.

Molts ànims, capità!

El llenguatge del mar

El "Far Barcelona" fotografiat per Pere de Prada

Amb aquest títol tant suggeridor s’inaugura el dissabte 8 de setembre, a les 8 del vespre, al Museu Monjo de Vilassar de Mar, una exposició fotogràfica d’en Pere de Prada. El mar és molt present en l’obra d’aquest jove fotògraf gironí. Suposo que és perquè l’ha mamat des de petit. Ser fill d’un dels pioners de la recuperació de la vela llatina al nostre país i haver esdevingut mariner a bord de la “Santa Espina” ha de marcar i força.

En Pere fotografia paisatges marins i també vaixells; velers antics, amb tot el sabor de la història i la tradició marinera, com els que a mi m’agraden i com els que podeu veure en aquest blog. Les fotos en blanc i negre del “Far Barcelona” m’han fet recordar, salvant totes les distàncies, les de Frank Beken, el mestre de Cowes. Tenen aquell aire clàssic, eteri, intemporal. No em consta que hi hagi gaires fotògrafs al nostre país que treballin aquesta temàtica. Qui ho sap, però potser estem assistint al naixement d’un “Beken of Calella de Palafrugell”...

L’exposició “El llenguatge del mar” estarà oberta fins al 30 de setembre. I si mentrestant voleu fer un tast de l’obra d’en Pere de Prada, podeu visitar la seva pàgina web: http://www.peredeprada.com/