Dia Mundial dels Oceans

Avui celebrem, per decisió de les Nacions Unides, el Dia Mundial dels Oceans. És clar que, donada la situació en què es troben la majoria de mars i oceans del planeta, la paraula “celebració” és potser la menys adequada per referir-se a aquesta diada internacional. Amb motiu d’aquesta jornada les principals organitzacions ecologistes han fet públics diversos articles i informes advertint dels perills que amenacen els ecosistemes marins i els seus recursos. Y la situació, com ja us podeu imaginar, és molt greu. A Europa, la sobrepesca, la contaminació i la destrucció dels hàbitats marins, unides als efectes del canvi climàtic, fan que l’estat de salut dels nostres mars sigui molt preocupant. El mar està malalt i, si no hi posem remei, s’acabarà morint.


No vull farcir aquesta entrada de dades i xifres que ja fa temps que es diuen i que tots coneixem. Si voleu dades concretes sobre l’impacte de les activitats humanes en el medi marí, llegiu l’article Océanos en peligro de l’organització Oceana. I també aquest altre que han publicat amb motiu del Dia Mundial dels Oceans. Per la seva banda, Geenpeace denuncia, des del seu portal d’internet, la responsabilitat dels grans supermercats -com a distribuïdors del 70 % del peix fresc, congelat i envasat que es ven a Espanya- en la sobreexplotació dels estocs pesquers. I una altra dada important: investigadors i científics de 80 països elaboren, des de fa deu anys, un Cens de la Vida Marina per avaluar i explicar la diversitat, distribució i abundància de la vida marina. El Cens es farà públic el 2010 i servirà per orientar les decisions sobre la millor manera de gestionar els recursos marins mundials en el futur. La manca d’informació no pot ser –i encara ho serà menys- una excusa per no estar al cas d’allò que passa en els nostres mars.


I nosaltres què hi podem fer?

Aquesta és la pregunta que m’ha motivat a escriure aquesta entrada: què podem fer cadascun de nosaltres per aturar aquesta lenta agonia dels nostres mars i oceans? Se m’acudeixen algunes accions:

1.- Donar suport i col•laborar amb aquelles organitzacions no governamentals que treballen en la defensa i protecció dels mars i oceans, com Oceana, Greenpeace i altres.

2.- Denunciar aquelles accions i polítiques dels nostres governants que van en contra de la conservació del medi marí i dels seus recursos. No pot ser, per exemple, que el govern espanyol subvencioni amb 3’6 milions d’euros de diner públic una empresa que es dedica a la pesca il•legal.

3.- Practicar el consum responsable. Aquí sí que hi podem fer molt. Es tracta de no consumir espècies amenaçades o capturades amb sistemes de pesca que destrueixen l’ecosistema marí. Cal donar suport a la pesca sostenible i evitar el consum d’aquells productes darrera dels quals s’amaguen sistemes de producció molt tèrbols. Un dia d’aquests parlaré del panga i de la perca del Nil (els famosos “filets de mero”). Una manera de donar suport a la pesca sostenible és comprant en aquelles peixateries i supermercats que la tenen en compte, entre altres mesures. Feu una ullada al Ranking de supermercats de Greenpeace.


3.- No llençar res per la borda: el mar no és una claveguera ni un abocador d’escombraries, encara que en molts llocs ho sembli. Ens hem d’acostumar a no llençar-hi res, al mar; ni una simple punta de cigarret, perquè el filtre triga anys a descompondre’s, i pot anar a parar a una platja o se’l pot empassar qualsevol animal. I després cal aplicar la llei amb el màxim rigor als vaixells que contaminen (cada dia es llencen al mar 55.000 tones d’aigües olioses, restes d’hidrocarburs i sentines). Això no està en les nostres mans, però sí en les dels nostres governants i els ho hauríem d’exigir.

4.- Practicar la pesca responsable. Entenc que si t’agrada pescar, els dies que piquen no pararies de treure peix. Però cal ser una mica assenyat i pensar què en farem d’aquell peix. Hi ha pescadors que, tot i tenir el congelador ple fins dalt de peix i d’haver de repartir-lo entre els familiars i amics perquè ja no ens hi cap més, continuen pescant com si d’això els hi depengués la vida. Crec que hauríem de pescar només aquell peix que podrem consumir. No sé perquè, però el mar desperta instints depredadors, i per tot arreu hi ha gent pescant, caçant i empaitant qualsevol criatura marina que es bellugui. Hauríem de ser més respectuosos amb la vida marina, per molt insignificant que sembli.


Feliçment, enmig de tanta notícia que parla de sobreexplotació i d’espoli dels recursos marins, és molt reconfortant saber que hi ha gent al món que és conscient de la necessitat de practicar una pesca sostenible i de treballar conjuntament per aconseguir aquest objectiu. Aquest és el cas de l’organització Recopades (Red de Comunidades de Pescadores Artesanales para el Desarrollo Sostenible), creada el 2004 al port gallec de Lira, que aplega pescadors d’Espanya i de l’Amèrica Llatina. El novembre de 2005 van signar la Declaració d’Ushuaia, per promoure, entre altres coses, el reconeixement i la defensa dels drets socials, culturals, econòmics i ambientals de les dones i els homes de les comunitats pesqueres artesanals.

Ells són els “Guardians de la pesca”, com diu el títol d’un documental que parla del seu moviment. Aquí en teniu el tràiler.

Guardianes de la Pesca (Teaser) from Gloria Matamala on Vimeo.

I a vosaltres, quines altres mesures se us acudeixen per intentar entre tots millorar l’estat de salut dels nostres mars i oceans?

Feliç Dia Mundial dels Oceans!

Estiu tot l’any? No, gràcies!

A mi, que m’agrada el mar, el sol i la calor, aquest hivern que acabem de passar se m’ha fet llarguíssim: pluja, vent, temporals, més fred que altres anys... Més d’una vegada, fastiguejat per aquests dies rúfols interminables, he dit: “com m’agradaria viure al Carib!”, somiant en un lloc on tot l’any fos estiu. Doncs bé, sembla que el meu desig –fruit d’un emprenyament momentani amb la meteorologia- es farà realitat. La Vanguardia d’avui –pàgina 28, secció Tendencias- ho diu ben clar: Diez meses de sol y playa.

Benidorm, el megasolàrium

El titular, que m’ha fet saltar de la cadira, és una síntesi de l’informe que va presentar ahir la Fundación Empresa y Clima titulat Afectaciones del cambio climático sobre el sector turístico español. Segons aquest informe, les temperatures màximes poden augmentar de 3 a 5 graus a mitjan segle XXI, i fins a 8 graus entre 2070 i 2100. L’escalfament global farà pujar el nivell del mar fins a 59 centímetres i un descens de les precipitacions del 40 % a finals de segle; i el resultat seran més onades de calor, sequera, inundació de zones costaneres... i tots els efectes del famós canvi climàtic del qual ja fa molt de temps que se’n parla. Ara bé, des del punt de vista social i econòmic, l’escalfament provocarà, segons l’informe de la FEC, la desestacionalització turística; és a dir, que la temporada es podrà allargar fins a deu mesos en els destins de sol i platja. Diu que, d’aquí a 40 anys, les temperatures agradables que s’assoliran al març o al novembre convidaran els turistes europeus a visitar llocs de platja en èpoques de l’any en què la majoria d’hotels estan tancats. Vaja, que allò que no ha aconseguit el sector en les últimes dècades s’aconseguirà gràcies al canvi climàtic.

Aquí ja se m’han començat a posar els pèls de punta, perquè ja em veig el nostre litoral convertit en un solàrium per a turistes gairebé tot l’any. Segons Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona i coordinador de l’estudi del FEC, això no hauria de comportar necessàriament un augment del nombre de turistes, sinó que caldria distribuir-los homogèniament al llarg de tot l’any. Diu l’expert que en algunes zones del Mediterrani ja s’ha arribat al límit; que ja s’ha superat el factor de càrrega i no es pot sotmetre el territori a més pressió. “Factor de càrrega”; m’agrada aquesta expressió! En el cas d’Espanya, segon destí turístic mundial, el pes d’aquesta càrrega és de 60 milions de turistes estrangers l’any. Podrà aguantar més càrrega, el nostre litoral, per més ben repartida que estigui? Estic convençut que, donada la tendència tan espanyola del pan para hoy y hambre para mañana, més d’un es deu estar fregant les mans davant les possibilitats de fer, no ja l’agost, sinó el març i el novembre amb el turisme de sol i platja, i com més en vingui, millor.

És trist que ara, quan aquest model de turisme barat de sol i platja es comença a considerar obsolet i es busquen alternatives per atraure un turisme de més qualitat, en la línea del turisme cultural i del turisme blau, el clima ens torni a empènyer cap al solàrium. Ja sé que una cosa no està renyida amb l’altra, però... haurem après alguna cosa, dels errors del passat? Ara que, pràcticament, tenim el litoral asfaltat de nord a sud i convertit en un mur de ciment, serem capaços de capgirar la situació i apostar per la qualitat en comptes de fer-ho per la quantitat i... caixa, cobri? Tinc els meus dubtes.

Platja de Roses. Hi cabrà més gent d’aquí a 40 anys? (Foto: Robin Towsend. EFE)

El catedràtic Martín diu que, a mitjan segle XXI, els destins espanyols ideals des del punt de vista climatològic seran la Costa Brava i Menorca; i, a finals de segle, la costa cantàbrica. Sembla que cap allà al 2100 farà tanta calda a la costa mediterrània que s’estarà millor a la zona del Cantàbric i els països del nord Europa. Això farà que la gent prefereixi aquests destins i que el turisme es desplaci més cap al nord i cap a l’interior; mentre que al sud –i això ho dic jo- s’hi deuran quedar aquells que no s’ho puguin permetre. La perspectiva fa esgarrifar força i allò de “nosaltres ja no ho veurem”, a mi, personalment, no em consola gens.

Els autors de l’estudi plantegen que, davant de les conseqüències derivades del canvi climàtic (pèrdua de platges per l’augment del nivell del mar, disminució dels recursos hídrics, augment del consum elèctric, etc.), el sector turístic i l’Administració promoguin accions per adaptar-se a la nova situació. I entre aquestes accions s’apunten la construcció d’edificis bioclimàtics, la instal•lació de dessaladores, la construcció de dics per a protegir el litoral i el desplaçament de les infraestructures turístiques cap a l’interior. Vaja, que es posin les piles abans que la megatemporada de sol i platja ens agafi a tots amb els pixats al ventre. Però vivint en un país on impera la cultura del totxo, de la depredació urbanística, de l’espoli del patrimoni natural i paisatgístic, i del benefici a curt termini, el meu escepticisme arriba al grau d’un termòmetre exposat al sol en ple més d’agost.

M’agradaria viure en un lloc on fos estiu tot l’any o, si m’apureu, on sempre fos primavera, per poder gaudir del mar, de la llum, del sol i de l’aigua, en qualsevol moment, però no així; no per culpa d’una alteració del clima, de conseqüències imprevisibles, que nosaltres mateixos hem causat. Per això, parafrasejant aquell vell eslògan ecologista de la lluita antinuclear, a partir d’ara, els dies rúfols d’hivern diré: “Estiu tot l’any? No, gràcies!”