L’anunci que l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va fer la setmana passada de presentar una candidatura per a l’organització dels Jocs d’Hivern de l’any 2022 ha despertat el record de la Barcelona olímpica del 92. I a mi em serveix d’excusa per recuperar unes fotos del port que vaig fer durant aquells dies d’eufòria col•lectiva i del “amigos para siempre”. Són fotos dels súper-iots amarrats als pantalans de Marina Port Vell, i també d’alguns grans velers i creuers de luxe que van visitar la ciutat durant la celebració dels Jocs. Però entre els vaixells s’hi veuen també els senyals d’un port i d’una ciutat en plena transformació.
Els Jocs Olímpics del 92 van comportar una transformació urbanística profunda de Barcelona, especialment de la façana marítima i dels espais portuaris. La reforma del port s’havia iniciat als anys 80 amb la recuperació del moll de la Fusta per a ús ciutadà, i continuaria després dels Jocs amb el Fòrum de les Cultures de l’any 2004, que duia aparellada la transformació de la zona litoral fins al riu Besós. L’any passat, la prolongació del passeig Marítim i la inauguració de l’hotel Vela completaven una nova fase de l’obertura de Barcelona al mar. El procés culminarà amb la urbanització de la bocana nord i la futura reforma del moll de pescadors. Se suposa que, quan acabin aquestes obres, la ciutat quedarà oberta definitivament al mar.
Doncs jo, cada vegada que sento això d’obrir una ciutat al mar, ja tremolo. Perquè amb el pretext d’aquest objectiu tan lloable es posen en marxa enormes operacions urbanístiques i immobiliàries que fan la sensació de respondre més a interessos particulars que col•lectius. A més, s’acostumen a fer sota la coartada d’un gran esdeveniment cultural o esportiu: uns jocs olímpics, un fòrum, una expo, una prova de Fórmula 1, una regata de projecció internacional... I ens venen que això situarà la nostra ciutat entre les grans capitals del món mundial, i que tothom voldrà venir aquí a instal•lar-s’hi, i que vindran visitants a punta pala i nedarem en l’abundància. I mentre celebrem que som els reis del mambo, en un clima d’eufòria col•lectiva que eleva la nostra autoestima ciutadana fins a cotes insospitades, les excavadores van fent feina i s’emporten per davant moltes coses que són pròpies i exclusives de la nostra ciutat, que li donen una personalitat especial, i que formen part de la nostra història i del nostre patrimoni.
Em sembla fantàstic que les ciutats costaneres s’obrin al mar. Però em fa l’efecte que confonem viure de cara al mar amb tenir vistes al mar. Per mi, obrir-se al mar no és fer-ho només físicament, tirant a terra les barreres que ens impedeixen acostar-nos a l’aigua. Per mi, obrir-se al mar, a més de poder-hi accedir físicament, significa connectar amb la història marítima, amb les tradicions marineres i amb tot el que defineix al caràcter d’una ciutat amb port de mar. I tot això està representat per uns barris mariners, unes instal•lacions portuàries, uns edificis lligats a les activitats del port, uns molls, unes embarcacions, etc. Però aquí, a l’hora de fer neteja, tot això és el primer que s’escombra. Cal obrir-se al mar físicament, però també culturalment, rehabilitant i conservant tot aquest patrimoni marítim, posant-lo a l’abast del públic i donant-li un nou ús, a través d’espais museístics, centres d’interpretació, vaixells museu, etc. Però aquí optem per tirar-ho tot a terra, construir centres comercials i omplir-los de botigues, restaurants i bars de copes.
D’exemples, n’hi ha molts. A Vigo, mentre el barri mariner d’O Berbés, origen i motor econòmic de la ciutat en altres temps, s’enfonsa en la misèria, la gran obra del projecte “Abrir Vigo al Mar” és un enorme centre comercial, construït arran d’aigua, que sembla muntat per als turistes que arriben amb els enormes creuers que fan escala a la ciutat. I a sobre, tapa la vista al mar del barri que hi ha al darrere! A Màlaga, els veïns del barri de pescadors de Pedregalejo, de la zona dels Baños del Carmen i els Astilleros Nereo lluiten des de fa temps contra l’amenaça d’un pla urbanístic que els vol esborrar del mapa. I el que està passant aquests dies a València amb el barri del Cabanyal és d’escàndol! Malgrat que el Ministeri de Cultura havia emès una ordre declarant “acte d’espoli” del patrimoni històric els enderrocaments en aquest barri mariner, en compliment d’una sentència del Tribunal Suprem, el consistori valencià continuava autoritzant els enderrocs. Segur que a més d’un se li ha anat el negoci a l’aigua.
El “problema” és que tots aquests antics barris mariners ocupen uns espais que, avui dia, amb la transformació econòmica i urbanística de les ciutats, valen una fortuna. Solen ser cèntrics i estar situats a primera línia de mar, on el sòl es paga a preu d’or. I és un perill viure sobre una mina d’or quan ets una persona modesta i d’escassos recursos, sobretot si no n’ets el propietari, perquè el més normal és que te la vulguin prendre. Això s’acostuma a fer via pla urbanístic en nom d’un interès col•lectiu superior. De vegades es fa sota el paraigües d’un magne esdeveniment ciutadà: Jocs Olímpics, Copa Amèrica, Fòrum de les Cultures... I aleshores és el progrés de la ciutat i de tots els ciutadans el que està en joc. I tots aplaudim encantats la iniciativa de l’administració de torn que ens catapultarà fins al top ten de les grans capitals del món.
Sovint s’utilitza l’excusa de la degradació, la brutícia i l’abandó de determinades zones i barris per a tirar-los a terra. Però les coses es degraden per falta de manteniment i d’inversions. Si fos un malpensat, pensaria que certs espais no es mantenen esperant que es degradin i poder justificar que hi entrin les excavadores. Per què no ho arreglen abans que es faci malbé? Doncs perquè no és rendible. Rehabilitar un barri com O Berbés, el Cabanyal o la Barceloneta, i permetre que la gent que hi ha viscut tota la vida hi continuï vivint, no dóna diners... O no en dóna tants com construir-hi un centre comercial, un gratacels singular o un súper-hotel dissenyat per algun arquitecte de renom. Per modernitzar una ciutat, cal construir-la sobre les runes del seu passat? He viatjat una mica i he visitat països capdavanters on la tradició i la modernitat conviuen en perfecta harmonia, sense les aberracions urbanístiques que s’han fet aquí, on impera un model econòmic basat en el totxo i el consum desmesurat.
Crec que el resultat d’aquestes polítiques són unes ciutats de disseny, que semblen més pensades per als turistes i els erasmus d’arquitectura que per a la gent que hi viu. Unes ciutats amb moltes vistes al mar, però on els ciutadans continuem vivint d’esquena al mar, perquè s’han arrencat les arrels que ens unien amb el nostre passat mariner, una cosa que només sembla interessar a quatre nostàlgics. Els ports vells s’han transformat en marines per a súper-iots, uns espais reservats per a clients exclusius i tancat als ciutadà normal i corrent. Fins i tot la pesca ha quedat arraconada. Fa la sensació que la pesca fa nosa en aquests ports. Perquè es bruta, fa pudor i resulta molt antiestètica al costat d’un maga-iot o d’un edifici amb forma d’spinaker i guardonat amb ves a saber quin premi. Segur que dóna més diners i fa més maco una marina que quatre barques tronades i en vies d’extinció. És això obrir una ciutat al mar? Acosta la gent al mar, de veritat, aquest model ciutat? Afavoreix la cultura marítima dels ciutadans?
En primer terme, el moll de Pescadors amb la Torre del Rellotge.
Tinc la impressió que les nostres ciutats mediterrànies van perdent aquell sabor mariner que les definia i els hi donava una personalitat pròpia. A Barcelona, l’última transformació portuària serà el moll de Pescadors, conegut com el moll del Rellotge. Aquest és l’espai que han ocupat les barques de pesca des de fa uns quants centenars d’anys. Però ara, la reducció de la flota pesquera, la degradació del lloc i les noves necessitats portuàries exigeixen una reforma a fons de la zona. És cert que l’espai està molt degradat i que les instal•lacions que donen servei als pescadors han quedat obsoletes. Però potser s’haguessin pogut arreglar abans i ara tindríem un moll de pescadors net, polit, endreçat i modern, però conservant el seu aspecte singular i únic. El projecte contempla que les barques de pesca es concentrin en el moll de Balears i en la dàrsena de la Indústria; i que el moll de Pescadors, amb la Torre del Rellotge com a símbol, es converteixi en un espai lúdic i turístic. I ja hi tornem a ser, roda el món i torna al Born!
En aquest enllaç hi trobareu un reportatge sobre el moll del Rellotge que va emetre el programa “Thalassa”, i que és el testimoni d’un món i d’una activitat que ben aviat passaran a la història.
Aquestes són les reflexions que m’han passat pel cap veient aquestes fotos que vaig fer l’estiu del 92, en plens Jocs Olímpics, fa ja disset anys. I a tu, què et suggereixen?
