Paisatges marítims: Formentera (2)

Després de les dues últimes entrades, de contingut dens i problemàtic, i fart ja d’aquest hivern plujós que no s’acaba, em ve de gust canviar d’aires i viatjar, encara que només sigui virtualment, fins al cel blau i les aigües clares d’algun dels meus paisatges marítims preferits. Per això he volgut tornar a Formentera i recordar l’última vegada que hi vaig estar, a l’hivern de 1992, per a gravar-hi un reportatge de televisió. El proper cap de setmana farà exactament divuit anys. Aquest paisatge marítim dedicat a Formentera és la continuació d’aquest altre que vaig publicar el juliol de 2008, en què explicava les impressions que em va causar l’illa la primera vegada que hi vaig anar.

Ignoro els estralls causats pel turisme de masses en aquesta petita illa mediterrània, ni els efectes secundaris de l’enganxosa cançoneta cervesera de l’estiu passat. Des d’aquell hivern del 92 que no hi he tornat i en conservo un record molt vague. El primer que em ve a la memòria és la deliciosa navegada entre Eivissa i el port la Sabina, a bord d’un veler de 12 metres que ens van cedir per al reportatge. Recordo, sobretot, l’escalf d’un sol ja primaveral i el seu efecte regenerador sobre la pell i l’esperit; i la llum i la brisa suau d’aquella tarda de mitjans de març. És l’energia que trobo a faltar ara, en aquest llarg hivern passat per aigua. Necessito els efectes terapèutics d’una bona dosi de blau mediterrani!

D’aquell hivern a Formentera també en recordo la sensació de pau que envaïa l’illa en contrast amb l’estada de l’estiu anterior. El port tranquil, les carreteres buides, les platges desertes... permetien gaudir de la Formentera més tradicional i del contacte amb alguns illencs que a l’estiu es mantenen a recer del sol i de tot l’enrenou de la turistada. Passar en poques hores del tràfec de Barcelona a aquest oasi de calma va ser tot un contrast, d’aquells que fan plantejar-se moltes coses. Estic segur que si ara tornés a fer una escapada com aquella, me’n quedarien seqüeles. Divuit anys no passen en va; i encara que, a aquestes altures de la vida, pugui semblar que un està de tornada de moltes coses, tornar de segons quins llocs i experiències resulta més dolorós. Potser perquè, a aquestes altures de la vida, els paradisos perduts ja ho estan per sempre. 

Aquestes són algunes de les fotos que vaig fer en aquella escapada d’hivern a Formentera. No són tan espectaculars com les de l’estiu anterior, però mostren una altra cara de Formentera que per mi té molt d’interès. Diuen que Formentera té molts de rostres, però que l’ànima li resta intacta. No ho sé... tant de bo!