Vaixells tradicionals i política

L’Estat francès enllesteix un projecte de reglament específic per als vaixells tradicionals que té per objectiu ajudar a resoldre les dificultats financeres de les associacions per mantenir les seves embarcacions. Aquest reglament permetrà que aquests vaixells puguin embarcar més passatgers en determinades manifestacions nàutiques. La notícia, publicada dimarts al diari digital francès Ouest France, es refereix a la flota bretona, però no deixa clar si és extensiva a la resta del país.

El digital cita el senador socialista François Marc, segons el qual les associacions  que gestionen, exploten o són propietàries de vaixells tradicionals, no tenen els mitjans per finançar la reparació i manteniment de les seves flotes, cosa que preocupa al govern. “Com pot ajudar, l’Estat –es pregunta aquest polític-, a la supervivència de les embarcacions tradicionals, veritable patrimoni de la història marítima local?” Doncs mitjançant el projecte que està acabant d’enllestir la direcció d’afers marítims francesa, que permetrà que aquests vaixells puguin embarcar més passatgers en les seves sortides. L’Estat, però, no concedirà subvencions específiques per al funcionament d’aquesta estructura. 

Poder augmentar el passatge pot ser una font d'ingressos extra
per al manteniment d'un vaixell tradicional

La notícia dóna exemples concrets d’entitats i vaixells amb dificultats financeres, que fan moltes de les feines de reparació de les seves embarcacions a base de voluntaris. Però sovint l’envergadura i el cost d’aquestes feines supera les estimacions inicials. I si a això s’hi afegeixen les despeses d’explotació y manteniment, més d’un vaixell s’ha de quedar a port sense poder sortir. Fins i tot alguna entitat ha estat a punt de fer fallida per falta de liquiditat.

Per fer front a les despeses, les associacions recorren a les administracions locals, ajuntaments i consell regional, amb l’objectiu d’obtenir subvencions. El problema és que per obtenir aquestes ajudes, primer cal fer la feina i després enviar les factures. Però si l’associació té problemes de tresoreria, no pot avançar aquests diners. L’Estat francès ja ha dit que, de subvencions, ni parlar-ne; i que la solució és posar en marxa nous reglaments, com aquest de poder embarcar més passatgers en determinats esdeveniments, sempre tenint en compte uns criteris de seguretat específics. Segons l’Estat, aquestes noves regles han de permetre que els armadors puguin augmentar els seus recursos.

Us sona aquesta pel·lícula? Segurament us deu sonar tota la part que fa referència a les dificultats de les nostres associacions per mantenir les embarcacions col·lectives, sobretot si són grans. El cos anual de manteniment, assegurança, amarrament, revisions, etc., sol ser elevat. I no diguem si s’han de fer reparacions d’una certa envergadura. En això devem ser bastant iguals que els francesos. Però la part de la pel·lícula que segur que no us sona de res és que un polític, senador en aquest cas, s’interessi per les dificultats financeres de la flota d’embarcacions tradicionals i es plantegi què pot fer l’Estat per conservar aquest patrimoni. Aquí no conec cap polític que s’hagi compromès públicament amb aquesta qüestió i hagi fet alguna cosa al respecte.  Potser n’hi ha algun, però jo no el conec. Aquí hi ha associacions que tenen convenis signats amb els seus respectius ajuntaments, que els asseguren uns diners anuals per anar tirant. Però ara, en plena crisi i en època de retallades, aquestes ajudes també s’han vist reduïdes; en canvi, les despeses de les entitats continuen sent les mateixes. 

Les despeses de reparació d'un vaixell com el Sant Ramon poden
 representar un problema econòmic greu per qualsevol entitat  

Fins i tot, últimament assistim a un cas vergonyós, com el que afecta a la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial i els Encontros de Galicia, que veuen amenaçada la seva continuïtat a causa de la negativa de l’Ajuntament de Vilagarcía de Arousa d’assumir els seus compromisos econòmics amb l’organització de l’últim encontro celebrat a Carril. És lamentable que un dels festivals marítims més importants, no ja d’Espanya, sinó d’Europa, que té una repercussió enorme en el sector de les embarcacions tradicionals, se’n pugui anar a l’aigua perquè un ajuntament no vol pagar els 21.000 euros que havia dit que pagaria! Però d’això ja en parlaré en una propera entrada, perquè es mereix un tractament a part.

Personalment, no soc partidari que tot s’hagi de subvencionar. La cultura de la subvenció i dels subsidis crea molt vicis i, sovint, arbitrarietats. El diner públic s’hauria d’invertir en aquelles activitats que reverteixen en la ciutadania i que contribueixen a generar riquesa. Però aleshores el que ha de fer l’Estat és donar facilitats, permetre que la gent, les associacions i, fins i tot, les petites empreses puguin treballar i, com a mínim, cobrir despeses. Que és el que ha fet, en aquest cas, la direcció d’afers marítims de França: posar en marxa un reglament per a les embarcacions tradicionals que permeti, a les associacions que les gestionen, obtenir més ingressos a través de la seva explotació. Aquí tots sabem què passa quan algun particular, associació o petita empresa, intenta armar un vaixell tradicional per a fer sortides de tipus cultural, o de contacte amb la natura, o com a vaixell-escola. Doncs que si pretén embarcar més de dotze passatgers, se’l considera buc de passatge i li cau a sobre tot el pes de la normativa i de la burocràcia de l’administració de marina espanyola, que pot fer que trigui anys a obtenir els permisos per poder operar; i assumint, en molts casos, unes despeses enormes que acaben fent inviable el projecte. Per l’Administració els vaixells de fusta són un problema, una cosa tronada que no interessa, una nosa, i tot són entrebancs i pals a les rodes. 

Fa un parell d’anys, tot el sector dels vaixells històrics i les embarcacions tradicionals a Espanya –amb l’adhesió de Museus, clubs nàutics i d’altres organismes marítims- es va posar d’acord per elaborar i presentar una esmena a la nova Llei General de Navegació Marítima, que en aquell moment s’estava tramitant al Congrés dels Diputats. L’esmena pretenia dotar aquests vaixells d’un estatut jurídic propi i demanava la creació d’un reglament específic que en regulés el seu funcionament. Al principi l’esmena va comptar amb el suport dels principals partits amb representació parlamentària, però la cosa no va passar d’aquí. L’última legislatura socialista va deixar aparcada la tramitació de la nova Llei de Navegació i ara l’esmena deu dormir en els llimbs del Congrés espanyol. No em consta que cap diputat ni cap senador espanyol hagi fet seva l’esmena, ni tan sols que s’hagi manifestat “preocupat” públicament per la conservació del nostre patrimoni marítim. Ni tampoc no em consta –i tant de bo m’equivoqui!- que cap organisme de l’Estat prepari cap reglament o normativa a favor de les embarcacions tradicionals.  Em fot molt haver de reconèixer una vegada més que Espanya és diferent.