Drassanes Despuig gestionarà l’escar de Roses

Drassanes Despuig, l’empresa de Cadaqués del mestre d’aixa Francesc Despuig, ha guanyat la concessió per explotar l’escar del port pesquer de Roses en el concurs convocat per Ports de la Generalitat. La finalitat del concurs és millorar la prestació dels serveis portuaris d’hissada, avarada, reparació i manteniment d’embarcacions, dirigits principalment a la flota pesquera del port rosenc. A més d’aquests serveis, el nou concessionari té també l’objectiu de convertir l’escar de Roses en un centre especialitzat en la reparació i manteniment de vaixells clàssics i d’embarcacions tradicionals, i la creació d’una escola de mestres d’aixa. La concessió administrativa atorgada a Drassanes Despuig és per un període de 30 anys.

 

Esplanada de l'escar de Roses.

Drassanes Despuig té previst remodelar bona part de les instal•lacions de l’escar, a partir d’un projecte de l’arquitecte Pere de Prada, i renovar la maquinària d’hissada i moviment de les embarcacions, que havia quedat obsoleta. Concretament, se substituirà el vell sincrolift, que ja no estava operatiu, per un nou travelift amb capacitat elevadora fins a 200 tones i amb amplada suficient per a treure embarcacions de pesca, professionals i d’esbarjo, inclosos els catamarans que operen a la zona. L’escar oferirà també un sistema integral de reparació i manteniment de totes aquestes embarcacions. A més, les noves instal•lacions s’adequaran a la normativa vigent en matèria medio-ambiental, amb sistemes per a la recollida i reciclatge d’aigües brutes i de totes les deixalles produïdes per l’activitat de l’escar.

Paral•lelament a la prestació d’aquests serveis, que són els que exigeix la concessió, Drassanes Despuig continuarà amb la seva activitat habitual com a drassana, dedicada, per una banda, a la restauració i manteniment d’embarcacions tradicionals i vaixells d’època i clàssics; i per una altra, al disseny i construcció d’embarcacions de fusta per a la nàutica d’esbarjo. Un dels objectius de Drassanes Despuig és establir a Roses un centre especialitzat en la restauració i manteniment de vaixells clàssics, inexistent en aquesta àrea del Mediterrani.

L'escar de Roses serà un centre de restauració de vaixells clàssics.

Drassanes Despuig vol que l’escar estigui integrat en la població de Roses, tant urbanísticament com socialment, desenvolupant activitats que simbolitzin i reforcin la tradició marinera de la zona, i que situïn la vila de Roses com un port de referència a Catalunya. En aquesta línia, el nou concessionari, conscient de la importància que té la formació professional especialitzada per a la creació d’ocupació en aquest sector, té la intenció de liderar, juntament amb les diverses administracions, però especialment amb l’Ajuntament de Roses, la posada en marxa d’una escola-taller de mestres d’aixa, on s’ensenyi l’ofici de la construcció naval en el sentit més ampli i profund del terme. L’objectiu és formar personal qualificat per reparar i construir embarcacions de qualsevol tipus i amb qualsevol material i tècnica; i impartir cursos especialitzats sobre els diversos oficis relacionats amb la construcció d’embarcacions: fusteria d’interiors, ebenisteria de vaixells, tapisseria, mecànica, pintura, electricitat, construcció de pals, disseny d’embarcacions de fusta, etc. Amb aquesta finalitat Drassanes Despuig ha sol•licitat a Ports de la Generalitat que es reservi la parcel•la adjacent a l’escar de Roses per a construir-hi la seu de la que podria ser la futura Escola de Mestres d’Aixa de Catalunya.

En Quico Despuig calafatejant el buc de l'Islander. (Foto: Drassanes Despuig)

Sens dubte aquesta és una molt bona notícia per al sector de les embarcacions tradicionals. La flota d’aquesta mena de vaixells va creixent i amb unitats de dimensions considerables. Igualment, la flota de vaixells d’època i clàssics també va agafant cada cop més volada. I no hi ha instal•lacions, sobretot al nord de Catalunya, on es concentra bona part de la flota de vela llatina, que ofereixin serveis de reparació i manteniment tan especialitzats com el que requereixen aquest tipus d’embarcacions. A Drassanes Despuig tenen experiència tant en la restauració de vaixells tradicionals com clàssics, i també en poden dissenyar i construir de nous per encàrrec. Entre els seus treballs destaquen la restauració del llaüt Sant Isidre, del sardinal Sant Elm i del quetx Islander; la construcció de l’arboradura i eixàrcia del Rosalind i del Sant Ramon; i el disseny i construcció dels velers Ossian i Kuyunut.

La creació d’una escola de mestres d’aixa també és una vella aspiració del sector. Una escola que no només ofereixi ensenyament regulat de cara a la formació professional, sinó cursets i tallers específics dirigits a aquells particulars que vulguin reparar la seva pròpia barca, construir-ne alguns elements i, fins i tot, fer-se’n una de nova mitjançant els sistemes constructius més moderns.

Vegeu també el reportatge que en va fer Empordà TV.

El “Corb Marí”: història d’un bot (i 2)

Una de les coses més interessants de tenir un vaixell antic de fusta, a banda de la satisfacció de saber-te posseïdor d’una peça única, és la seva història. Part de la història del “Corb Marí” està recollida en el seu full d’assentament. Allà hi diu que va ser construït l’any 1954, a les Drassanes Ballester de Palma. També hi consten tots els propietaris que ha tingut. El primer va ser Antonio Vaurell, que li va posar “Antoñita”. El 1961 el va comprar Guillermo Alcover, que li va canviar el nom per l’actual de “Corb Marí”. Jo, seguint la tradició que diu que canviar el nom d’un vaixell porta mala sort, li he conservat. El 1969 va passar a mans de Manuel Domingo. El 1993 va ser venut a Francisco J. Mascaró. El 1999 el va adquirir Xavier Mulet, que me’l va vendre el 2003, i des de llavors consto en els papers com a nou armador.

Però la documentació no diu res del mestre d’aixa que el va construir. En Xavier Mulet, l’anterior propietari, m’havia dit que era obra del mestre mallorquí Antoni Munar, conegut com “Boliquet”. Vaig escriure-li una carta al senyor Munar i em va contestar el seu fill, l’Antoni Josep, que també és mestre d’aixa i membre de la junta rectora de l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca, des d’on fa una bona tasca en la recuperació del patrimoni marítim a les Illes. Soc –diu el Toni Pep a la carta- el darrer bauló d’una cadena de transmissió constituïda per mestre Antoni Llonch Vich i el meu pare, Antoni Munar Colom.

També m’informa que el seu pare, repassant la dilatada etapa d’aprenent, se’n recorda perfectament del bot “Antoñita”, tot i que no va participar en la seva construcció. D’altra banda –diu-, cal considerar que mestre Antoni Llonch Vich exercí l’ofici pel seu compte de forma intermitent des de 1924 fins al 1963, compaginant aquesta activitat autònoma amb períodes durant el transcórrer dels quals treballava contractat a les Drassanes Ballester. Pel que fa al meu pare, comença a treballar de mosset al seu costat a l’edat d’onze anys (1942), fins que s’independitzà (1958).

Pel fet que alguns artesans no disposessin de la titulació oficial escaient per a validar les seves obres de nova construcció –motiu pel qual es veien obligats a recórrer a mestres o empreses que sí tenien reconeguda la seva activitat i que n’assumien l’autoria-, sovint resulta difícil esbrinar la identitat del responsable de llur materialització. En aquest sentit, el registre marítim no és del tot fiable i l’única opció que ens queda passa per consultar la memòria col·lectiva d’aquelles persones que visqueren de prop aquella època, però la informació que he replegat no és gens concisa i no ens ajudarà gaire a clarificar aquest enigma.

En tot cas, la data de construcció del teu bot coincideix amb l’etapa d’aprenentatge del meu pare, i del seu testimoni se’n desprenen les següents conclusions: que el bastiment no fou construït exclusivament per Antoni Llonch, tot i que tampoc no podem descartar que hi intervingués en condició d’operari de Drassanes Ballester. No puc precisar, per tant, si hom pot atribuir el disseny de la barca a l’empresa o si aquest es correspon amb el segell personal de mestre Antoni. Al cap i a la fi estem parlant de formes molt semblants i hem de recordar que la majoria d’artesans copiaven o que, si més no, s’inspiraven a partir de models establerts, afegint després la seva empremta que és, sens dubte, la més difícil de rastrejar.

Pel que fa als gàlibs que coincidirien amb el disseny del “Corb Marí”, consevam gelosament guardades a la nostra drassana totes les plantilles que mestre Antoni Llonch regalà al seu deixeble predilecte. No obstant això, no tenen perquè coincidir exactament amb les formes del “Antoñita”. Les línies dels bots pensats per a navegar-hi a vela eren contínuament sotmeses a tota mena de modificacions que perseguien el seu màxim rendiment en regata i aquestes subtils alteracions, que fan que cada bastiment sigui diferent i singular, no sortiran reflectides a les plantilles originals, a partir de les quals evolucionarien altres models més afinats. El “Corb Marí” en seria un exemple clar d’aquesta evolució i te’n podria explicar molts d’altres que també parteixen d’un nucli del qual se’n dispersen formes lleugerament distintives.

Per mi un vaixell de fusta és una cosa viva. No només pels materials amb què està fet, sinó perquè és el resultat d’un art ancestral, d’un saber transmès de pares a fills i de mestres a aprenents, d’un ofici en evolució que va anar incorporant solucions basades en moltes experiències, com molt bé explica en Toni Pep Munar en la seva carta. Un vaixell amb l’edat i la història del “Corb Marí” és una part vivent del patrimoni marítim balear, del qual jo me'n considero només el dipositari actual. Penso que quan vaig comprar el "Corb Marí" vaig adquirir el compromís i la responsabilitat de conservar i mantenir viu aquest patrimoni. El dia que no ho pugui fer, el traspassaré a algú que se l’estimi i el pugui mantenir en condicions. M'agradaria que el "Corb" em sobrevisqués i que arribés a ser un d'aquests vaixells centenaris que continuen navegant. Els ho dec a tots aquells que m’han precedit.