És molt difícil explicar una passió... Una passió com la que sentim tots aquells que un dia vam ser seduïts per la crida del mar. Difícil d'explicar i, sovint, també difícil d'entendre per les persones amb qui convivim. Tampoc no sabria dir d'on ve, aquesta passió. Arrela a dintre teu i et canvia la vida per sempre. Hi va haver un temps que vaig tractar d'ignorar-la, com si només hagués estat una afició passatgera; com una vocació frustrada fruit d'un somni infantil que, com la majoria de somnis infantils, no es va fer realitat. Però no ho vaig aconseguir. Un bon dia la passió va rebrotar amb força i em va atrapar per sempre.
No sé d'on em ve la passió pel mar. Recordo que un matí d'estiu, de jovenet, assegut a la vora de la platja, amb els peus dins l'aigua, em va venir al cap la idea que aquella mateixa aigua banyava també totes les ribes de la Terra; que aquella immensitat blava era, de fet, un camí que comunicava tots els països costaners del món. Només calia una barca amb una vela i una mica de vent per arribar a qualsevol punt d'aquell mar, per molt allunyat que estigués. Potser va ser en aquell moment quan vaig decidir que jo també seguiria algun dia aquell camí; el mateix camí que al llarg dels segles han seguit milers de persones a través de tots els mars i oceans. Molts han fet d'aquest camí el seu ofici, el seu mitjà de subsistència, el seu motiu d'inspiració... Molts hi han trobat la glòria i moltíssims més la desgràcia i la mort. I altres, simplement, hi han sobreviscut. Però sigui quina sigui la relació que hagin tingut amb el mar, la majoria de persones que n'han fet la seva vida sempre han volgut tornar-hi.
Què té el mar que et sedueix i t'atrapa d'aquesta manera i que fa que no te'n puguis allunyar? Ho explicaria el contacte amb la natura... Certament, jo no concebo un contacte més íntim amb la natura que estant a bord d'un veler al mig del mar. Una natura canviant, en perpetu moviment, que es mostra amb tota la seva força i bellesa. Però això no ho explica tot; això no explica què ens empeny, als mariners, a recórrer els camins del mar.
A mesura que em vaig fent gran intueixo que, en realitat, el mar és el camí cap a un mateix. El mar, els vaixells i la navegació ens diuen de quina pasta estem fets. Navegar posa a prova el nostre caràcter, valor i resistència; ens prosa a prova com a persones. Cito una vegada més el capità Joseph Conrad, que en el seu llibre "El espejo del mar" (1), descriu com no ha fet cap altre escriptor, la relació entre els homes, el mar i els vaixells. Los barcos son criaturas que nosotros hemos traído al mundo con el objetivo, por decirlo así, de que nos obliguen a dar la talla. Un barco no consentirá que un impostor lo maneje. (...) Esas sensibles criaturas no tienen oídos para nuestras lisonjas. Engatusarles para que hagan nuestra voluntad, para que nos cubran de gloria, cuesta algo más que palabras. (...) De todas las criaturas vivas de la tierra y el mar, son los barcos las únicas a las que no se puede engañar con pretensiones vanas, las únicas que no consentirán malas artes por parte de sus amos.
Conrad té una visió crua i descarnada del mar: Pese a todo lo que se haya dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. (...) El océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria. (...) Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.
Per a mi navegar és un exercici de sinceritat que ens col·loca davant del repte d'enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. A bord d'un vaixell ens mostrem tal com som. Depenem dels nostres coneixements, habilitats i valor. Al cap d'uns quants dies de navegació -sobretot si van mal dades-, no hi ha impostura que s'aguanti perquè el mar s'encarrega de posar-nos en el nostre lloc.
I tu quina relació tens amb el mar?
(1) "El espejo del mar". Traducció de l'anglès de Javier Marías. Ediciones Hiperión.
Amb tabac Virgínia s’elaboraven, precisament, uns cigarrets que van fer de la iconografia marinera la seva imatge de marca: els Player’s Navy Cut, amb el seu famós logotip del mariner dins d’una roda salvavides. En els elements que componen aquest logotip s’hi amaguen dades força interessants. Entrem-hi.
L’any 1891, la firma tabaquera John Player & Sons Limitada, de Nottingham (Gran Bretanya), va ajuntar els logotips de dues marques anteriors per a una nova campanya de publicitat. D’una banda, el salvavides amb la inscripció Player’s Navy Cut, que data del 1888; i d’una altra, el dibuix del mariner barbut.
Chris Mullen, en el seu llibre Cigarette Pack Art. A Unique Blend of Cigarette Pack Design (New York, St. Martin's Press), suggereix que el mariner que apareix enmig del salvavides podria ser Thomas Huntley Wood, membre de la tripulació del HMS Edinburgh. Sobre els dos vaixells que apareixen al fons hi ha pocs dubtes que el de l’esquerra sigui el HMS Britannia. En canvi, sobre el de la dreta hi ha una discussió entre el HMS Dreadnought (hi ha hagut uns quants vaixells amb aquest nom) i el HMS Hero (i també amb aquest nom). A banda d’això, el dibuix del mariner conté dues diferències respecte a l’uniforme original de la Royal Navy: a la banda de la gorra hi falten les sigles HMS (Her Magesty Ship) davant del nom del vaixell Hero; i després, al coll de la marinera només hi ha dues ratlles blanques, mentre que a l’uniforme de l’Armada n’hi havia tres.
Aquesta capsa de llauna és un model de la Segona Guerra Mundial produït a Montreal, Canadà, en què s’han tret els dos vaixells, però es continua fent servir el logotip de la marca registrada original Nottingham Castle. Ara totes aquestes capses i paquets de tabac antics són objectes de col·leccionista.
Això pel que fa a la marca, però què significa navy cut, quin és l’origen d’aquesta expressió que podríem traduir com “tall de l’Armada”? He llegit que es refereix a la manera com els mariners de la Royal Navy anglesa conservaven el tabac sota compressió, per evitar que es fes malbé, i també a la manera de tallar-lo. Però això requereix una explicació més detallada, que he trobat en una de les moltes i bones webs que hi ha a Internet dedicades a l’antiga tradició de fumar en pipa. Des de sempre, els mariners han estat uns destacats fumadors de pipa. Però, antigament, els viatges per mar duraven tant que el tabac s’acabava assecant i perdia el gust. Per conservar-lo humit es feien servir diversos trucs: des de mullar-lo amb aigua, fins a embolicar-lo amb lona i segellar el paquet amb quitrà. Però això feia que el tabac agafés un desagradable gust de quitrà. Fins que a algú se li va acudir impregnar-lo amb una solució de sucre fos amb aigua calenta. Aquesta melassa no només humitejava el tabac i li donava bon gust, sinó que permetia premsar les fulles fins a formar unes pastilles compactes que evitaven que el tabac es deshidratés amb rapidesa. I també ocupava menys espai entre les pertinences del mariner. 
A bord dels vaixells, en els moments de descans i quan el capità donava permís per fumar, els mariners es reunien en un racó de la nau, treien la pipa i el bloc de tabac i procedien al ritual de tallar-lo. Col·locaven la pastilla de tabac sobre la fusta de tallar i amb un ganivet ben esmolat tallaven llesques el més fines possibles. D’aquestes llesques en deien flakes (escames), que doblegaven pel centre, en forma de “U”, procurant que no es desfessin, i carregaven la pipa. Aquest és l’origen del tabac de pipa conegut com flake, que avui dia ja ve tallat de fàbrica. I de la manera de tallar-lo dels mariners prové l’expressió navy cut; tot i que no és segur que fos un invent exclusiu dels mariners de l’Armada britànica, sinó que té més aviat un origen incert. Per això es tradueix, de manera molt més genèrica, com “tall mariner”.
El Player’s Navy Cut no és l’únic tabac amb iconografia marítima. Hi ha també el Senior Service, amb l’escut d’un veler a l’anvers i d’una àncora al revers. Aquest era el tabac que fumava el Jefe, el director de l’Escola de Marineria de Tarragona, que vaig explicar en una entrada anterior. En la meva memòria olfactiva encara conservo els efluvis d’aquell tabac ros i perfumat que em transporten a una de les millors èpoques de la meva vida marinera. Records que floten a l’aire com l’aroma dolç del bon tabac de pipa.
La iconografia relacionada amb el tabac és d’una gran varietat i riquesa. Una blocaire que respon al nom de Lamarde n’ha fet d’això el tema central del seu bloc i fotobloc. La visita val molt la pena.
