15.4.08

El port vell de Tarragona


Aquest parell de barbamecs som el meu amic Albert (a la canya) i un servidor (a l’escota del foc). La foto està feta al port de Tarragona, a principis dels 70, i deuríem tenir 13 o 14 anys. Som a bord d’un Mirror, un monotip anglès, de proa plana i vela guaira, que a l’Escola de Marineria de Tarragona en dèiem “xato petit”.

La “Escuela de Aprendices Marineros” -aquest era el seu nom oficial- va néixer l’any 1961 en el si del Reial Club Nàutic de Tarragona, els més antic d’Espanya (1878). La va fundar el senyor Tomás Forteza Segura, home de mar i llibreter de professió, que amb el suport de la directiva i un grup de socis entusiastes va posar en marxa la primera escola d’aquestes característiques a tot l’Estat. Era una escola d’inspiració tradicional, amb una estructura jeràrquica en què, a banda dels patrons, hi havia contramestres, mariners de 1ª, de 2ª i de 3ª. I entre els mariners de 1ª n’hi havia uns que en deien “habilitados con mando”. Aquests, tot i que encara no tenien el títol de patró, estaven facultats per comandar una petita embarcació com els Mirror. Ah, i tots anàvem d’uniforme!


Logo de l’EAM d’un paper de cartes que encara conservo.

L’Escola de Marineria, com tots l’anomenàvem, tenia per objectiu formar mariners i navegants, però des d’una visió clàssica i tradicional de la mar i els vaixells. Tot i que entre els seus alumnes en sortirien bons regatistes, la regata no era l’interès principal dels seus professors. Cada diumenge al matí, durant tot un curs escolar, ens donaven classes de morse, de nomenclatura, de nusos i de navegació. Als 15 anys sabia distingir una fragata d’una bricbarca, dominava el vocabulari mariner i sabia fer una dotzena de nusos. Poca conya!

El Jefe –apel·latiu amb què distingíem el senyor Forteza com a cap suprem de l’EAM- va posar a disposició de l’escola el seu vaixell, el mític Vent de Dalt. Era una petita balandra de sis metres d’eslora, que es va convertir en el primer buc escola de la marina esportiva espanyola. Després el va fer allargar un parell de metres i el va transformar en una goleta, a bord de la qual vaig tenir el plaer de navegar-hi i de treballar-hi com un negre.

Durant els prop de trenta anys que va funcionar l’EAM, s’hi van impartir cursos de patró de vela, motor de 1ª i de 2ª classe i d’operadors de ràdio. Hi van passar 960 alumnes que van obtenir 750 títols. Alguns d’aquests alumnes van ingressar a les escoles de Nàutica, d’enginyers navals i de pèrits navals. (Font: Emilio Mateu, Los puertos deportivos de la provincia de Tarragona)


L’EAM en ple, fotografiada a bord de la caravel·la de Colom que hi havia al port de Barcelona, 
durant la tradicional visita anual al Saló Nàutic.


Una altra promoció de l’EAM, a les escales de l’antic edifici del CNT. 
Reconeixeu el noi de les ulleres amb un diploma a les mans?

Bateig de mar

L’Albert i jo vam ingressar a l’Escola de Marineria amb 9 o 10 anys. La primera sortida amb el Vent de Dalt va ser un autèntic bateig de mar, una immersió en un entorn bellugadís i marejant, on es parlava un llenguatge críptic i indesxifrable. Només embarcar el Jefe em va dir:
-Nen! Una mà per tu i una pel diable.
La frase em va sonar a contrasenya pirata i em va omplir d’orgull que de seguida em fessin confiança i em consideressin un més entre la confraria dels germans de la costa. Però vaig tornar de cop a la realitat quan el patró em va aclarir amb contundència el significat de la frase:
-Que t’agafis, colló!
De seguida vaig intuir que això de ser mariner seria una mica més complicat que en els meus somnis infantils. Tant se val, estava disposat a guanyar-me un lloc entre la tripulació del Vent de Dalt!
El Jefe em va posar al càrrec de l’osta de babord, un cap que venia de la part alta de l’arboradura i que jo, en la meva ignorància, vaig anomenar “corda”. El patró va fer una ganyota, com si algun cos estrany li hagués entrat a l’orella, i amb aquella veu fosca amb accent tortosí que tenia em va etzibar:
-Nen, això és un cap! Les úniques cordes que hi ha a bord d’un vaixell són la del rellotge i les cordes de la guitarra.
A continuació em va donar la instrucció de caçar o amollar aquell cap durant la virada, segons quedés a la banda de barlovent o de sotavent. I va afegir que la seguretat de l’aparell depenia de l’execució ràpida i precisa d’aquella maniobra.

-Ho has entès, nen? -em va preguntar mirant-me directament als ulls.
-Psí -vaig dir jo amb la boca petita.
La veritat és que tot allò m’havia sonat a sànscrit, però no em vaig atrevir a dir que no tenia ni idea del que havia de fer amb aquella corda... perdó, perdó, amb aquell cap!
Va arribar la primera virada i, de sobte, el velam va començar a flamejar, com si una bandada de coloms espantats alcés el vol damunt del meu cap. Suposo que el Jefe deuria dir alguna cosa així com...
-Osta d’estribord en banda; caceu l’osta de babord.
Jo, atordit pel frenètic aleteig de les veles, em vaig quedar clavat, com un estaquirot, amb el cap de l’osta a les mans, sense saber què fer-ne. Fins que la veu del patró va sonar com un tro:
-Neeen! Caça l’osta, cagum la fava de Job! O m’emprenyaré con un japonès!
Suposo que vaig caçar i amarrar l’osta com vaig poder, mentre el reguitzell d’improperis que el patró amollava per la boca ressonaven dins del meu cap, com si el mateix Thor en persona m’hi estigués clavant cops de mall.
-Em fareu enfilar per les parets! Em fareu tornar frare caputxí! -cridava aquell home pres pels dimonis. Vistos ara, al cap dels anys, els renecs del Jefe sonen com els del Capità Haddock a les aventures de Tintín, però als 9 anys aquells improperis em van semblar la manifestació més exacta de la còlera dels deus. Començàvem bé!



El Vent de Dalt fotografiat amb una càmera Kodak Fiesta, que era la que regalaven als nens quan feien la primera comunió, al segle passat. El format original era quadrat.

Potser aquesta era la manera que el Jefe tenia de posar-nos a prova; i el nen que superava l’examen sense embrutar els calçotets ni posar-se a plorar és que tenia allò que calia tenir per ser mariner. L’Albert i jo vam superar la prova i en vam quedar encantats. Ni l’amenaça de passar-nos per la quilla ens hauria fet desistir d’allistar-nos a aquell món fascinant i aventurer que s’obria davant dels nostres fantasiosos ulls infantils.

Al principi d’ingressar a l’EAM no teníem vaixell. Els Mirror estaven sempre ocupats i, tot que alguns professors embarcaven alumnes en els seus vaixells particulars, de vegades ens quedàvem a terra. Però no ens importava, perquè el port era ple de racons interessants per explorar i de coses que ens cridaven l’atenció. Recordo que una vegada, amb un petit bot de rems, l’Albert i jo ens vam acostar a un buc mercant que hi havia atracat en un dels molls i vam demanar una cervesa als mariners que hi havia a coberta. Ens en van llençar una llauna i, com que era la primera que vèiem, no sabíem com obrir-la (llavors encara no tenien l’anella). Això va estimular el nostre esperit col·leccionista i vam començar a recollir llaunes de cervesa buides que flotaven a l’aigua. Les nostres preferides eren les d’una marca en què hi sortien unes noies lleugeres de roba. De la marca no me’n puc recordar...

Un port familiar

Avui dia és impensable deixar uns nens voltant tots sols per un port en un bot de rems. Però en aquella època els ports no eren les mastodòntiques instal·lacions que són avui dia. El port de Tarragona era, fins i tot, un port “familiar”. A les tardes d’estiu els molls s’omplien de pescadors de canya. Llavors l’aigua era neta i clara, i hi havia una gran varietat de peixos: sards, esparralls, salpes, oblades, bogues, castanyoles, orades, llobarros, congres, sèpies, pops... Me n’havia fet un tip de pescar, assegut a la vora del moll, sota la proa d’un mercant, amb un simple volantí a les mans. Hi anàvem tota la família, a pescar; fins i tot la meva àvia pescava. D’esquer fèiem servir pasta d’arengada que preparava el meu pare, i cada vespre tornàvem a casa amb una galleda plena de peix. Mentre pescàvem ens distrèiem veient entrar i sortir els vaixells. Recordo
els bucs de la Societat Anònima Cros, amb la seva xemeneia cilíndrica de color negre i amb les lletres SAC pintades en blanc. Quan els nens ens cansàvem de pescar, jugàvem a fer casetes amb llambordes o ens enfilàvem als vagons de mercaderies que hi havia pels molls. Sovint ens hi quedàvem a sopar. Encara no teníem televisor i al port s’estava més fresquet que a casa. Era una delícia!

Un altre indret ple de sabor i de vida del port de Tarragona era el barri de pescadors del Serrallo. M’agradava molt veure l’arribada de les barques i la subhasta del peix, que era oberta a tothom i es feia de viva veu, cantant els preus del peix a la baixa. Allà mateix, al costat del pòsit, les dones dels pescadors adobaven les xarxes esteses a terra. Paret per paret amb el Nàutic hi havia una petita drassana on el mestre d’aixa Casado hi construïa barques de pesca. Recordo les enramades, pintades amb el característic color taronja del mini.




Aquestes fotos les vaig fer al barri del Serrallo de Tarragona, l’abril de 1979.


A més de les barques de pesca i de les embarcacions del Club Nàutic, en el moll de costa del port vell de Tarragona també hi atracaven petits vaixells mercants, entre ells alguns pailebots amb els pals retallats, que es dedicaven al cabotatge. A tocar del Nàutic hi havia un vell motoveler abandonat i nosaltres en hi enfilàvem i corríem per la coberta imaginant que érem pirates a l’abordatge. En conservo el tampó amb el nom del vaixell: Maria José Masiques. Al número 13 (desembre de 2005) de la revista “Drassana” que edita el Museu Marítim de Barcelona, hi ha un reportatge d’Enric García Domingo titulat “La casa Masiques (1890-2005). Apunts per a una història d’empresa”. Doncs bé, en aquest reportatge es parla dels motovelers d’aquesta naviliera centenària, i l’autor fa una referència al Maria José Masiques. "El mateix 1948 -diu García- va ser incorporada també la balandra Eugenio, construïda a Freijo l’any 1918. Tenia 23,64 m d’eslora, 6,90 m de mànega i 2,62 m de puntal, i pesava 88 tones. Va ser comprada per l’empresa per unes 65.000 pessetes. Adaptada com a motoveler, va ser rebatejada com a María José Masiques”. I més endavant fa referència al final d’aquesta nau: "El María José Masiques va ser venut l’any 1967 per 250.000 pessetes al Club Nàutic de Tarragona". I en una nota a peu de pàgina afegeix: "Va ser utilitzat com a vaixell per l’Escola d’Aprenents de Mariners i va acabar enfonsat el 20 de desembre de 1969 en aigües de Tarragona". 



 
El motoveler Maria José Masiques, amb alumnes de l'EAM



Doncs no! El María José Masiques mai no va arribar a ser un buc escola. És cert que hi havia el projecte de convertir-lo en un vaixell d'ensenyament per a l’Escola de Marineria, que s’hauria dit Santa Tecla, com la patrona de la ciutat. De fet, tots el coneixíem amb aquest nom. Però suposo que el projecte deuria naufragar per falta de diners; i quan jo corria per la coberta del vell motoveler jugant a pirates, el pobre vaixell era una baluerna mig inundada que agonitzava en un racó de port, al costat del Nàutic. Al final li van donar una mort digna i el van enfonsar. I jo em vaig quedar el segell de goma com a botí!



A bord del Vent de Dalt. A que no endevineu què bevíem?

Aquí estem, a bord de la goleta Vent de Dalt, una mica més crescudets que quan hi vam embarcar per primera vegada. Al mig, l’Albert i jo. Assegut, el nostre amic Jordi. I al darrera, el Jefe, el senyor Tomàs Forteza, fundador de l’EAM. Ara ja sabíem perfectament el nom de cada cap i de cada vela. I coneixíem el vaixell des de la quilla fins a l’extrem dels mastelers, perquè l’havíem pintat i repintat diverses vegades. Encara me’n recordo de la distribució interior, perquè les lliteres les vam construir l’Albert, el Jordi i jo. I sense eines elèctriques, foradant les quadernes de duríssima olivera amb barrina, fins que se’ns feien ampolles a les mans. També vam construir l’armariet del rebost -la gambussa, que en dèiem nosaltres-, sempre ven proveït de queviures. Fèiem uns tiberis d’allò més curiosos, a bord del Vent de Dalt. Recordo com ens agradaven les llaunes de corned beef i les conserves de la casa El Consorcio, sempre regades amb xampany –llavors encara no es deia cava-, que era la beguda preferida del Jefe (és el que bevem a la foto!). I també recordo l’aroma dels seus cigarrets de tabac ros de Virgínia, Player’s o Senior Service, perfumant la cabina. El Vent de Dalt va ser un fantàstic buc escola, no només per a la mar, sinó també per a la vida.



Aquests tornem a ser nosaltres (ara l’Albert al foc i jo a la canya), a bord d’un “xato gran”, que era com anomenàvem els Caravelle, un extraordinari vaixell-escola dissenyat per Jean-Jacques Herbulot, creador també del mític i popular Vaurien. En aquesta foto deuríem tenir 16 o 17 anys i tots dos érem patrons de vela i motor de segona, l’equivalent del PER actual. Ens havíem tret els títols en un curs organitzat pel Club Nàutic de Tarragona i l’Escola de Marineria, i vam haver de demanar permís als nostres pares per poder-nos examinar, perquè érem massa joves. També érem monitors regionals de vela. El Nàutic i l’EAM ens van pagar el curs a la Escola Nacional de Vela que la Federació tenia a Palamós. I així va ser com l’Albert i jo ens vam convertir en professors de l’EAM i li vam donar un nou aire, més d’acord amb els temps que corrien.

Jo era l’encarregat del material de l’EAM i, quan tenia una estona, m’escapava al Nàutic i em dedicava a fer feinetes de manteniment a les embarcacions de l’escola. Si feia ventet, la temptació de deixar la feina i sortir a navegar, encara que només fos per dins del port, resultava irresistible. De vegades venia alguna amiga i era l’excusa perfecta per mostrar-li les nostres habilitats al timó. Una tarda, en una d’aquestes sortides, l’amiga duia una càmera i ens va fer aquestes fotos que veieu.




Aquest sóc jo, fardant d’abdominals davant la fotògrafa.

El port de Tarragona va ser, doncs, un dels escenaris de la meva infantesa i joventut. Un espai de jocs i d’aventures, on vaig aprendre a navegar i també, de passada, algunes lliçons pràctiques per a la vida. La meva iniciació en el món de la mar i els vaixells, en l’entorn i les circumstàncies que us acabo d’explicar, van despertar la meva vocació marinera i van condicionar la meva concepció personal del mar. Reconec que, com a nen idealista i somiador que era, em vaig fer una imatge idíl·lica i, fins i tot, "romàntica" d’aquet món. Amb aquesta imatge al cap i els 17 anys fets em vaig presentar a l’Escola de Nàutica de Barcelona disposat a convertir-me en oficial de la marina mercant. Però no vaig superar l’examen mèdic: unes quantes diòptries de més em van barrar el pas als meus somnis juvenils.

Malgrat que ja han passat molts anys i m’he fet gran, m’adono que encara conservo, en part, la visió romàntica del mar d’aquell aprenent de mariner. I, de tant en tant, em pregunto si continuaria navegant o –seguint el camí de molts altres mariners professionals- ja faria temps que m’hauria buscat una feina a terra, prop de casa i de la família. No ho sabré mai.

El que sí que us puc dir és que, de tot aquell món portuari de la meva infantesa ja no en queda res, o ben poca cosa. La pesca s’ha industrialitzat completament i ja no és possible passejar-se entre les barques i veure com subhasten el peix. El centenari Club Nàutic ja fa uns quants anys que el van traslladar i van enderrocar l’antic edifici. Al barri del Serrallo li han rentat la cara –la que dóna a mar- i han fet un passeig de disseny, que és el que ara es porta. I el port vell, net de vaixells mercants i de qualsevol vestigi antiestètic del seu passat, l’han convertit en una marina per a megaiots de luxe. D’aquest port, que ja no és el meu, us en parlaré en una propera entrada.

18 comentaris:

Amiga Atlántica ha dit...

Hola Joan Sol,
Enhorabuena por este post, me ha gustado mucho, está muy bien escrito, y tiene toda esa dulzura que encierran los recuerdos infantiles.
Siento que el puerto de tu infancia haya desaparecido...
Afortunadamente por aquí, aún es normal poder encontrar enbarcaciones tradicionales, barquitos de pesca, señoras cosiendo redes, o aparejos en nuestros puertos. Sin embargo, soy consciente que es una fortuna temporal que con el tiempo irá desapareciendo, mientras tanto disfruto de ello.
Un cordial saludo desde Galicia,
Mar
Por cierto, me imagino que lo que estáis bebiendo es ron, no? la bebida de los piratas y viejos lobos de mar ;-)

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Joan!!!! un article meravellós que repasso i capto.
La primera foto és la millor, el blanc i negre reforça el look d'intelectuals mariners que, al mateix temps, podrien ser un duet (entre els Everly Brothers i el Duo Dinàmico). La portada d'un àlbum sixties-pop ... és evident que des del mar es pot confirmar que "here comes the sun (sol) "....
fantàstic!

Marga ha dit...

Hola de nuevo Joan
Ya te lo dije ayer pero me repito, es de los posts más hermosos que has escrito. Deberías darte más, al regalarnos esas parcelitas de tu vida nos haces partícipes de un trocito de historia: pasado , presente... da igual, es historia viva, contada en primera persona, que llega a quien lo lee. Enhorabuena.

Lo malo de ese post es que quiero más así, porque engancha. Por cierto ¡qué estiloso chico! a la moda de los tiempos que corrían, muy yeyé, sí señor.
Precioso post y hermosas fotos, gracias de nuevo por compartir tanto y tan bueno

Joan Sol ha dit...

Hola, Mar!
Supongo que, a medida que nos vamos haciendo mayores y nos damos cuenta de cómo ha cambiado el mundo y nuestra percepción de la vida, tenemos tendencia a volver la vista atrás y regresar a nuestra infancia. En general, salvo experiencias traumáticas, solemos recordarla como una época feliz. Supongo que la ausencia de grandes obligaciones y responsabilidades, al amparo de la familia y en un entorno protector, nos hacían disfrutar a fondo de lo verdaderamente esencial, de todo aquello que hoy en día somos incapaces de ver ni de percibir. Además, en aquella época todo estaba por hacer, empezando por nosotros mismos. Ante nosotros se ofrecían múltiples posibilidades de ser y de encauzar nuestra vida, cuyo final no veíamos, pensando que todo iba a durar siempre. Es ahora, cuando ya intuimos en el horizonte la línea de llegada y nos damos cuenta de todo lo que dejamos atrás, de todo aquello que perdimos por el camino, que la infancia se percibe como un puerto seguro en el que refugiarse. A veces damos desesperados golpes de timón con el propósito de volver a navegar sobre la estela y recuperar aquellos pedazos de vida que quedaron flotando a la deriva. Pero, en la vida, la maniobra de Butakov no funciona: es imposible navegar dos veces sobre las mismas aguas. Y aunque fuera posible, nosotros ya no somos los que fuimos. Sólo podemos aferrarnos a los recuerdos de esos días felices, como aros salvavidas que nuestra mente nos lanza, con la esperanza de que nos salven del naufragio. La infancia fue la primera vez en todo, mientras que ahora sólo aspiramos a tener segundas oportunidades. Quizás por eso volvemos a ella, para encontrar las claves que nos permitan verlo todo con ojos nuevos y volver a empezar.

La verdad es que en esta entrada no tenía previsto viajar tan lejos. Tan sólo quería escribir un pequeño texto para presentar unas fotos del puerto de Tarragona que saqué hace poco. Pero todo ese pasado mío brotó de repente, como el chorro imparable de una vía de agua y, sin darme cuenta, me encontré chapoteando en un mar de recuerdos y me dejé llevar por la corriente.

En cuanto a la bebida que tomamos en la foto, no es ron. Éramos menores de edad y las bebidas espirituosas de alta graduación todavía no formaban parte de nuestras libaciones. Era cava; catalán, of course! En esa época, el cava se llamaba “champaña” y sólo entraba en casa por Navidad y en las grandes celebraciones familiares. Solía ser semi-seco, porque era el que más gustaba a las abuelas. Pero el patrón del “Vent de Dalt” era un gran consumidor de espumosos. Y siempre que volvíamos de navegar solía pedir una botella a “Dómine Cabra”, que era como llamábamos al camarero del bar del Club Náutico, un hombre escuálido y apergaminado, con aspecto de enterrador. El cava bien frío entraba como el agua; pero, tomado en ayunas, hacía estragos en nuestras tiernas seseras. Recuerdo muchas comidas familiares de domingo como en una nube. A la hora de la sobremesa me arrastraba hasta el sofá, que se movía como un chinchorro en medio de una galerna. Por la tele daban “La casa de la pradera”, serie lacrimógena donde las haya. Pero en mi estado achispado y soporífero, las almibaradas peripecias de la familia Ingalls me parecían de lo más psicodélico, como si de postre me hubiese zampado un tripi. Y cuando la preciosa Mary, la hija mayor del buenazo de Charles Ingalls y su abnegada esposa Caroline, se quedaba cieguita, yo, en vez de llorar a moco tendido, que era lo suyo dadas las circunstancias, soltaba unas sospechosas risitas de hiena beoda. Ahora que lo pienso… ¿no daban “Bonanza”? Bueno, para el caso es lo mismo. Por suerte, mis padres nunca notaron en mi comportamiento signos de embriaguez; y, con los años y un poco más de práctica, los jóvenes marineros aprendimos -entre otras cosas de provecho- a beber como Dios manda.

P.D. Me temo que las neuronas que deberían regular mi continencia verbal perecieron ahogadas en cava en esos aciagos días de vino y rosas. Disculpa, pues, el rollazo.

Joan Sol ha dit...

Amic Tati! No conec ningú com tu capaç d'interpretar la vida en clau musical. En l'època de la foto que comentes jo diría que era més aviat fan de "Los Bravos" i de la cosa ye-yé que dels "Everly Brothers", dels quals, provablement, no n'havia sentit parlar mai. Del "Duo Dinámico" sí, perque la meva cosina n'era fan i en tenia algún "microsurco".
Els discos van entrar tard a casa i les meves úniques fonts musicals eren els programes de ràdio de discos sol·licitats, dirigits a mestreses de casa i minyones immigrades d'altres zones d'Espanya. En aquest entorn musical, en Manolo Escobar era el puto amo. És penós i lamentable, ja ho sé. Però els qui com tu mai no vam ser picats pel cuquet de la música ens conformàvem amb el que pa que s'hi donava. Fins que vaig descobrir Bob Dylan i la meva vida va canviar.

Gràcies pel teu comentari i aprofito per informar-te que l'article sobre el "Player's Navy Cut" comença a agafar formma.

Joan Sol ha dit...

Hola, Marga.
Tu comentario es como un masaje en las cervicales tras una larga jornada frente al ordenador. De lo más reconfortante, de verdad. Tenía mis dudas sobre si una entrada de este tipo, más personal, podría interesar. Gracias también a tí por ayudarme a disiparlas. Intentaré complacer tu deseo y aplicarme en la elaboración de textos más vividos, con la única condición de que, de vez en cuando, te dejes caer por aquí para comentarlos.

Saludos desde Premià de Mar.

Amiga Atlántica ha dit...

Gracias por tu hermosa respuesta, me ha gustado muchísimo... además, tienes una forma tan simpátioca de escribir, me río tanto... escribes muy bien, no te dedicaras a algo de eso, no?
;-)
Por la tarde me vuelvo a pasar para leerme tus dos últimas entradas porque con el Alefriz, los niños y la regata a penas he tenido tiempo de nada.
Un gran abrazo marinero,
Mar

Mª Mercè ha dit...

M'ha agradat molt llegir coses de la teva joventut que ignorava. Com tot el què escrius, está brodat.
Però deixa'm dir-te una cosa, en confiança: prefereixo el Joan que conec, que el de 17 anys. Com has canviat, mare meva!!

Petons.

Joan Sol ha dit...

Ma. Mercè, t'agraeixo la floreta! Però jo preferiria tenir el cos de llavors amb el cap d'ara. Has vists quins abdominals? I quina cabellera lleonina? En fi, és un consol comprovar que en aquests temps de culte al cos encara hi ha dones que sabeu apreciar la bellesa interior ;-)

Cuida't!

Eduard Boada ha dit...

Un bon post amb sabor tarragoní amb un final que ens fa plantejar coses...

Una cosa, com funcionàven les llaunes sense anella?

Joan Sol ha dit...

Hola, Eduard.

Les llaunes sense anella... Hi havia una mena d'eina amb amb un extrem punxegut i un parell d'ungles que s'agafaven al cantell de la llauna; llavors feies palanca i la punxa de l'eina es clavava a la tapa i feia un forat. Calia fer un altre forat per deixar sortir l'aire i que ragés millor.

De tota manera, la veritat és que no recordo si la que ens van llençar des del vaixell tenia anella o no. En cualsevol cas, jo diria que per aquí encara no se'n veien, de llaunes; i encara que hagués portat anella no haguessim sabut com fer-la funcionar. Recordo també que les primeres anelles, un cop obertes, no es quedaven enganxades a la llauna com ara, sinó que en quedaven separades. Però d'això ja no deu fer tants anys.

Salutacions!

Anònim ha dit...

Amb gran emoció he donat un tomb per els teus records¡¡¡¡
m'has fet reviure imatges... personatges...renecs...olors...
Gràcies per aquesta "navegada" pel "mar dels sentiments"
un petunasssssssss¡¡ d'una nena de la colla del Nàutic...
Roser

Joan Sol ha dit...

Hola, Roser! Benvinguda al bloc!

Van ser uns anys feliços, aquells del Nàutic, eh? I vosaltres, "les nenes de la colla del Nàutic", en sou una part molt important, imprescindible, d'aquell temps en què tots començàvem a descobrir el món i la vida.

Celebro compartir amb tu aquests records. Ja saps on trobar-me a partir d'ara, i espero que tornis.

Petons!

Rafel ha dit...

Amic Joan, amb el teu permis o sense ell (es broma), penjare el teu bloq a Tarragona Antiga, crec que sera d'interes per els membres, per altra banda dirte un parell de coses, trobaras imatges de la "teva escola" a Tarragona Antiga, i admes dirte que l'amic Tomas Forteza era vei meu a un mas que tenie al cami de l'Ermita de la Salud, una abraçada Rafel

Joan Sol ha dit...

Gràcies, Rafel!

Hi ha una altra entrada que parla del port de Tarragona modern, i que vaig publicar després d'aquesta, el 6 de maig de 2008.

He vist les imatges de l'Escola de Marineria a Tarragona Antiga i tinc pendent de fer-hi algun comentari.

Tot un personatge, en Tomás Forteza! A més de navegar i de descobrir el mar amb ell, vaig tenir ocasió de treballar a la Llibreria Guardias, de la Rambla, ja desapareguda, que també era tota una institució a Tarragona.

A reveure!

Mariona Cerdó Forteza ha dit...

Hola, Joan. Em dic Mariona i sóc la néta gran del "Jefe". M'ha encantat el teu post, no només perquè està fantàsticament escrit, sinó també perquè m'ajuda a conèixer a mon 'iaio', a qui desgraciadament no vaig poder veure mai -ell morí el mes de setembre de 1980 i jo neixia un any i tres mesos més tard-. Malgrat tot, el seu carisma ens segueix impregnant a tots, a través del record i els relats dels que compartireu el seu temps. Gràcies!!!

Joan Sol ha dit...

Hola, Mariona!

Em fa molta il•lusió el teu missatge, perquè havia perdut completament el contacte amb la família del teu avi. Pels teus cognoms dedueixo que deus ser filla de la filla del “Jefe”. No veig la teva mare des dels anys de l’Escola de Marineria, imagina’t! Al grup de Facebook “Tarragona antiga” hi ha fotos del Nàutic i de l’Escola de Marineria, i n’hi ha una en què em sembla que hi surt la teva mare; i del teu avi també n’hi ha unes quantes.

El teu “iaio”, com dius tu, era tot un personatge, però això ja ho deus saber. Per a un nen somiador com jo, ell i el seu “Vent de Dalt” representaven l’ideal de la vida marinera i plena d’aventures. A ell -i a l’Escola de Marineria- li dec la meva vocació marinera, que conservo més viva que mai, i també el fet d’haver estudiat periodisme. De fet, jo volia fer la carrera de Nàutica, però no vaig poder per la vista. En aquella època, treballava a la llibreria dels teus avis, la famosa llibreria Guardias de Tarragona; i llavors, el teu avi, que sabia que jo escrivia, em va recomanar que estudiés periodisme, cosa que vaig fer, i vaig començar treballant en aquest ofici i, finalment, en el camp del guió.

Me’n recordo perfectament del “Jefe”, sembla que el vegi! Me’n recordo de les sortides que fèiem amb el “Vent de Dalt”, de quan se’ns emportava al monestir de Santes Creus –ell n’era arxiver-, perquè l’ajudéssim a omplir fitxes dels llibres, dels esmorzar a Cal Perico del Serrallo, d’anar a repartir diaris per Salou... En fi, de molts moments feliços de la meva joventut. Efectivament, tenia un gran carisma, i com tu dius el seu record continua viu en tots aquells a qui ens va influir alguna manera.

Moltes gràcies pel teu comentari. Una abraçada!

Mariona Cerdó Forteza ha dit...

Hola de nou, Joan!

Acabo de llegir el teu comentari, no hi havia tornat a pensar (de fet ho he fet en veure algunes de les fotos del grup Tarragona Antiga de Fb, on efectivament hi surt la meva mare, Mercè Forteza).

Quina gràcia, jo també sóc periodista. Llegint-te penso que potser en Maso (em resisteixo a dir-li "avi" perquè sé que ell, com a bon tortosí, no ho hauria permès i ens hagués menjat el cap als tres néts fins que li diguéssim "iaio") també m'hagués recomanat que fes aquests estudis. A més a més, toco la guitarra. De jotes tortosines no en sé gaire, però conec alguna cançó de les seves, apresa a través de la meva mare. Quan tenia dotze anys, la meva àvia (que per desgràcia ens va deixar aquest nadal, als 89 anys) em va regalar la guitarra del "jefe" i amb ella vaig passar grans estones que, en part, han fet de mi el que sóc ara.

La meva mare i jo vivim a Mallorca, tot i que mai ens hem desvinculat de Tarragona (de fet, hi seguim molt arrelades, especialment ella). Jo m'he criat a l'illa, la mateixa que un dia abandonà en Jaume Forteza (besavi del jefe) per traslladar-se a Barcelona (no sé si ho sabies, però Forteza és un cognom molt típic de Mallorca). Tinc la sensació que hi ha viatges i cicles que s'acaben per tancar, encara que calguin vàries generacions per fer-ho.

Sabies que en Maso morí a Santes Creus d'un infart? No sabia que en fos l'arxiver, només m'havien explicat que hi duia llibres. I una altra pregunta: segueix obert can Perico del Serrallo? A vegades sento la necessitat de tornar als orígens i m'agradaria conèixer tot això (al Serrallo no hi baixo gairebé mai).

En fi, moltes gràcies de nou pel teu missatge. La figura del meu avi (com la de la Llibreria Guàrdias) tenen per a mi un gran valor sentimental, carregades com estan d'una aureola mítica que mai vaig poder tocar amb les mans. Una abraçada!