Llibres de mar 1: “El mar de los hombres libres”

En aquest blog ja he parlat alguna vegada de llibres de tema marítim, però d’una manera molt àmplia i general. Fins ara no m’havia plantejat la possibilitat de parlar de llibres concrets i amb una certa periodicitat, com si fossin una secció fixa, per dir-ho així, d’aquest espai dedicat a la cultura marítima. Per què m’ho plantejo ara? Doncs perquè aquest estiu passat vaig tenir l’oportunitat de presentar dues novel·les que tenen el mar com a escenari: “El mar de los hombres libres”, d’Andrés Vidal; i “Negra Memòria”, de Mireia Vancells. Haver de parlar d’aquests dos llibres davant d’un auditori, en escenaris i circumstàncies diferents, em va suggerir una sèrie de reflexions que vaig intentar traslladar al públic assistent; reflexions que van quedar escrites i que em ve de gust conservar i compartir amb vosaltres. 

Aquesta secció que he titulat “Llibres de mar” no pretén ser un catàleg de novetats editorials, de llibres acabats de publicar. Parlaré de llibres que, en un moment o altre i pel motiu que sigui, han anat a parar a la meva biblioteca. Poden ser nous o de libreter de vell, novel·les o assaigs, llibres tècnics o llibres de fotografies. La selecció serà d’allò més eclèctica. Comencem aquesta sèrie de ressenyes amb la introducció que vaig escriure per a la presentació d’“El mar de los hombres libres”, que es va fer a bord de la goleta Äran, al port de Vilanova i la Geltrú, el dia 15 de juny, dins dels actes commemoratius del 110è aniversari del vaixell. 

Andrés Vidal, micro en mà, parlant del procés d'escriptura del seu llibre a bord de l'Äran. (Foto: Darío Jaén)

Allò que vaixells i llibres tenen en comú 

Bona tarda i benvinguts a la presentació de la novel·la “El mar de los hombres libres”, de l’Andrés Vidal, a bord de la goleta Äran, aquest magnífic vaixell d’origen suec, que aquest any compleix 110 anys. 

110 anys! Aviat està dit... Només tres anys el separen del segle XIX: és més que una vida! Ha passat molta aigua per sota d’aquesta quilla, centenars i centenars de milles navegades... Si aquestes fustes de roure i d’avet poguessin parlar, imagineu quantes històries ens podrien explicar: des dels primers viatges entre diversos ports del Mar Bàltic i el Mar del Nord, carregat de mercaderies, entre elles botes d’arengades que es canviaven per peix salat per exportar-lo a la península ibèrica, on es proveïen de sal i de vi; fins al seu últim viatge llarg, des d’Estocolm fins a Vilanova, on som ara, i on l’Äran començarà una nova vida lligada al Garraf i al seu entorn natural.

Crec que els vaixells com aquest tenen moltes vides; tantes com les dels propietaris que han tingut, com les dels patrons que els han governat i com les dels tripulants que hi han navegat, que hi han projectat els seus somnis i il·lusions: fer negoci, veure món, viure aventures, fugir d’un passat... i tot allò que empeny els homes i també a moltes dones a fer-se a la mar. Aquesta és la càrrega que transporten els vaixells centenaris com aquest, la matèria intangible de la qual estan fets: els somnis, desigs i il·lusions dels homes i les dones que hi han navegat. 

Això fa que, per a molts navegants, els vaixells siguin criatures vives, amb la seva pròpia ànima. Ja que parlarem de llibres, permeteu-me que citi Joseph Conrad, capità de gran veler i un dels millors escriptors de novel·les de tema marítim, que potser és qui ha descrit millor l’estreta relació que uneix homes i vaixells. En el seu llibre “El espejo del mar” escriu: “un vaixell vol que se’l mimi amb coneixement de causa. Un ha de tractar amb comprensiva consideració els misteris de la seva naturalesa femenina, i llavors ell estarà al nostre costat, fidelment, en la nostra lluita incessant contra forces davant les quals no fa vergonya sortir derrotat. És una relació seriosa, aquesta en què un home vetlla acuradament pel seu vaixell. Aquest té els seus drets, igual que si pogués respirar i parlar; i de fet hi ha vaixells que, per l’home que s’ho mereixi, faran qualsevol cosa, com diu el refrany, menys parlar.“ I aquesta altra cita: “els vaixells són criatures que nosaltres hem portat al món amb l’objectiu que ens obliguin a donar la talla.”  

Un llibre també té moltes vides:  té la de l’autor, que hi ha dedicat una part de la seva a escriure’l; té la dels personatges que corren per les seves pàgines; però, sobretot, té les vides dels seus lectors. Els llibres, especialment els relats de ficció i, més concretament, les novel·les d’aventures, ens transporten a móns que mai no visitarem i ens permeten ser persones que mai no serem. Cada lector agafa un llibre com aquest i se’l fa seu; projectant en les seves pàgines tots els seus anhels, fantasies, somnis, desigs... i de vegades també les seves frustracions. Els llibres ens permeten viure vides que mai no viurem.

Vaixells i llibres tenen, doncs, en comú aquest lligams tan estrets amb les persones que s’hi posen en contacte. Són dues de les grans creacions de l’ésser humà; dues de les coses per les quals, al meu entendre, val la pena viure. 

La lectura també té molt de navegació; llegir ens porta a moltes platges... I navegar per les pàgines de “El mar de los hombres libres” és un autèntic plaer.  Té tot el que ha de tenir una bona novel·la: una història apassionant, que passa en un poble del sud de França, a l’època de la revolució francesa; una història d’aquelles que t’atrapen i no et deixen fins a la última pàgina; uns personatges potents i ben construïts, d’aquells que sedueixen i amb els quals te n’aniries fins a la fi del món; i també té un tema de fons que transcendeix la novel·la i ens situa en un debat molt actual: la lluita per la llibertat. També té amors a prova de bombes, lluites i combats, una mica de sang i fetge, grans amistats, passió, vaixells i barques, mar, molta mar, abordatges i canonades, ports, mariners i tavernes, tempestes, illes misterioses... Ah! I galetes! Unes galetes delicioses que són un element clau de la novel·la i que es poden tastar. Al final del llibre hi ha la recepta per si les voleu fer a casa. 

“El mar de los hombres libres” és la tercera novel·la del seu autor, l’Andrés Vidal. La primera va ser “La herencia de la tierra” (2011), ambientada a l’època de la industrialització de Catalunya; i la segona, “El sueño de la ciudad” (2012), ambientada a la Barcelona modernista. Totes amb molt d’èxit de crítica i públic.

Fitxa del llibre:

“El mar de los hombres libres”

Andrés Vidal. 

Editorial Planeta, 2013

ISBN: 978-84-08-11227-3

598 pàgines.

Encontro d'O Freixo 2013

Tornar a Galícia sempre em fa molta il·lusió. La primera vegada que hi vam anar de vacances, l’any 2001, quan encara no estava ficat de ple en tot aquest món de les embarcacions tradicionals, ja en vaig tornar enamorat. Recordo que aquella vegada em van fascinar les pedres, la cultura pètria, per dir-ho així, de Galícia: els cruceiros i els blasons a les façanes de les cases antigues; les pedres amb poders màgics, com la Pedra dos Cadrís i la Pedra de Abalar, de Punta da Barca, a Muxía, o la Pedra da Serpe de Corme; i també les creus de pedra en memòria dels mariners desapareguts al mar, que es veuen als penya-segats de la Costa da Morte. Pedres carregades d’història i d’històries. Pedres que tenen relació amb cultes màgics i religiosos ancestrals, en una amalgama de mites celtes i d’espiritualitat cristiana, impregnada de la influència de l’apòstol Santiago, que s’escampa per tots els racons de Galícia.  I, naturalment, vaig tornar d’aquell primer viatge absolutament seduït per la potència del mar i la seva l’omnipresència en la vida gallega. No conec la Galícia rural, però és evident que el mar hi té un pes que no té a Catalunya; i no només com a recurs econòmic de primer ordre, sinó com a substrat cultural. Galícia és una cultura marítima i marinera; Catalunya, amb prou feines. I la cultura marítima que encara es conserva a casa nostra costa molt de veure a simple vista. A Galícia, aquesta cultura la veus, la toques, la vius: forma part de l’entorn i de la vida dels gallecs.

Els vaixells hissen les veles a la cerimònia inaugural (Foto: J. Sol)

Aquell primer contacte amb Galícia, però, va ser més intens amb la terra, la cultura i el paisatge, que amb la seva gent. Els lligams amb els gallecs vindrien més tard. Després, l’any 2005, vam tornar a Galícia per participar en el l’Encontro de Cambados, en què Catalunya n’era la convidada d’honor. I allà es van establir els vincles mariners i afectius amb els primers amics gallecs. Vincles que des de llavors no han parat de créixer i d’enfortir-se. Els blogs i les xarxes socials han contribuït molt a aquesta coneixença mútua i a escurçar distàncies, mantenint-nos informats de tot el que fem uns i altres, tant en l’àmbit personal com associatiu. Moltes de les persones que vaig conèixer primer per Internet, després les he pogut conèixer personalment en els successius encontros en què he participat: Cambados 2005, Muros 2009 -on es va fer una trobada de bloguers de tema marítim que va afavorir aquesta coneixença-, Carril 2011 i O Freixo 2013, aquest estiu.

És difícil dir quin ha estat millor o pitjor, perquè, per un motiu o altre, tots han tingut coses bones. És cert que la crisi s’ha fet notar en les dues últimes edicions, però potser més en la participació que en els aspectes organitzatius. En Víctor Fernández, el president de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial, ens va comentar que a O Freixo hi havia bastants vaixells associatius grans, que porten força tripulació, i que això havia fet disminuir l’assistència d’embarcacions petites. També cal tenir en compte que venir dels punts més allunyes de Galícia per mar és una despesa considerable en combustible que no tothom pot assumir. En qualsevol cas, per mi, el gran al·licient dels encontros és poder retrobar una sèrie d’amics i coneguts –de Galícia i d’altres llocs-, conèixer en persona aquells amb qui estic en contacte per Internet i navegar amb ells. I a O Freixo es va donar tot això.

Les embarcacions tradicionals van tornar a omplir la ria de Muros-Noia (Foto: J. Sol)

Redescobrint la dorna

D’entrada, he d’agrair immensament la generosa acollida dels amics de Lajareu por Barlovento, amb en Jesús Cadaveira al capdavant, que ens van inscriure a l’encontro com a tripulants de les seves embarcacions. I de fet ho vam ser, perquè un dia vam sortir a navegar amb la dorna Moura i, l’endemà, amb la Insuabela. El meu bateig en dorna va tenir lloc a Muros 2009, també a bord de la Moura, amb en Jesús fent-me de “padrí”, per dir-ho així. En una de les entrades del blog dedicades a aquell encontro ja vaig deixar constància de la meva admiració per les qualitats marineres de la més popular de les embarcacions tradicionals gallegues. La Insuabela és una dorna de nova construcció, que respon a les necessitats de Lajareu de disposar d’una embarcació gran, segura i confortable per a la navegació en grup, fer cursets d’iniciació, etc. Amb aquesta finalitat li han posat un aparell més còmode, manejable i no tan tècnic com el d’una dorna clàssica. La Insuabela porta eixàrcia fixa, amb estai i dos obencs per banda, tensats amb bigotes, i aparella major cangrea i floc. Vaig tenir el plaer de dur la canya i, efectivament, és una embarcació molt marinera, equilibrada i gens ardent, fàcil de portar i que transmet molta seguretat. Així, doncs, després d’haver navegat novament en dorna, en les aigües de la Ria de Muros-Noia, em reafirmo en allò què vaig escriure el 2009: la dorna ho té tot per fer feliç un mariner.  

Al timó de la dorna Insuabela (Foto: Marta Salomó)

La dorna Insuabela, gran, segura i confortable (Foto: Mar Rey)

Descobrint els galeons

Si Muros 2009 va ser per mi el descobriment de la dorna, O Freixo 2013 ha estat el descobriment dels galeons. Diria, fins i tot, que el galeon ha estat el vaixell-estrella d’aquest encontro. Aquestes antigues embarcacions de treball dedicades al transport de mercaderies per la costa gallega s’han convertit en les més vistoses de la flota tradicional. Per les dimensions del buc –entre els 8 i els 12 metres- i l’envergadura de l’aparell –major cangrea i dos flocs- es fan veure de lluny i omplen el paisatge de qualsevol trobada. Com a embarcació associativa, el galeon és ideal, perquè és segur i pot embarcar molta gent. En aquests últims anys, n’han entrat uns quants en servei, ja sigui recuperats i restaurats, com l’RH Uno, de nova construcció, o com l’Illa de Cortegada, amb els quals vaig navegar a O Freixo. 

El que més em va sorprendre del RH Uno és que pertany a una associació de veïns. El vaixell és propietat de l’associació veïnal A Ostreira, de la parròquia d’Abelleira, a Muros. M’ho va explicar un dels patrons del vaixell, en Joaquin Fabeiro, a qui vaig tenir el gust de conèixer personalment després d’haver-hi contactat via Facebook. Animats per la construcció de la buceta Abelleira, buscaven una embarcació més gran. Finalment, a Cambados van trobar un vell galeon de 12 metres, que van comprar i restaurar durant prop de quatre anys, per a utilitzar-lo com a veixell-escola, entre altres funcions. En la seva web expliquen tot el procés.  

L'RH Uno, de l'associació de veïns A Ostreira (Foto: J. Sol) 

Durant l’encontro d’O Freixo vam navegar a bord de l’RH Uno, juntament amb en Jesús Cadaveira i la seva família. Realment és un vaixell ideal per fer sortides en grup, perquè té una coberta àmplia i còmoda, una maniobra molt senzilla i dóna molta seguretat. En Jesús i jo vam fer de proers i ens vam ocupar de les escotes dels dos flocs en les successives virades. Em va semblar que era un vaixell força maniobrable, sobretot tenint en compte el poc vent de feia. En alguna virada calia ajudar una mica a passar la proa aquarterant un dels flocs, sense més dificultats. Va ser un bon primer tast de geleon, però el plat fort me’l prendria l’endemà, a bord de l’Illa de Cortegada, de l’associació Rompetimons, de Carril. El vaixell es va començar a construir el 2008 i es va avarar l’agost del 2010, però no va estar a punt per navegar fins el maig de 2012.  Fa 11 metres d’eslora, però hagués dit que en feia 3 o 4 més. Si més no, des de popa i amb la canya a la mà es veia molt més gran! Una canya, per cert, enorme. Totes les canyes de les embarcacions tradicionals gallegues són molt grans, en comparació amb els arjaus de les nostres barques. A principi trobes canya per tot arreu i et fa nosa, però quan t’hi acostumes trobo que dóna molta sensació de solidesa i de seguretat. Va ser molt divertit portar l’Illa de Cortegada, sobretot quan tens una tripulació que, al crit de “anem a virar!”, sap perfectament què s’ha de fer i actua com un sol home.  La tarda que vam sortir, el vent era molt canviant en alguns racons de la ria i podia rolar 45º quan t’acostaves a terra. Això requeria estar molt atent per a no quedar-te desventat i aturar el vaixell. Però el Cortegada responia molt bé i aconseguíem fer-lo virar amb molt poca arrencada. Ja dic, un vaixell fantàstic; i jo, encantat de la vida, és clar, i molt agraït a la gent de Rompetimons per aquesta deliciosa navegada.

Amb en Jesús Cadaveira, fent de proers al RH Uno (Foto: Marta Salomó)

Al timó del galeón Illa de Cortegada, tota una experiència (Foto: Marta Salomó)

L’última sortida de l’encontro d’O Freixo la vam fer amb la magnífica dorna “Sara O”. Bé, no és una dorna pròpiament dita; és un iot de nova construcció, amb línies semblants a les de la dorna. És el què en el món dels vaixells clàssics en diuen “esperit de tradició”. El seu propietari, l’Avelino Ochoa, ja ens havia convidat a navegar-hi a l’encontro de Carril, després d’haver-nos conegut al Saló Nàutic de Barcelona. És a dir que, una vegada més, vaig poder gaudir de la bellesa i les qualitats marineres de la “Sara O”. Quan vam sortir hi havia marea baixa i això ens obligava a fer virades constants per mantenir-nos dins del canal navegable marcat per balises i evitar els bancs de sorra. Després, a la tornada i a prop ja del port, el vent va començar a fer rolades de 180º que van deixar molts vaixells clavats en un punt. Nosaltres, gràcies a l’electrònica –que també té els seus avantatges-, vam poder detectar bé cada rolada i maniobrar en conseqüència, aprofitant cada alè d’aire per arribar a port. Entremig, vam gaudir d’un bon ventet que ens va permetre navegar fins passada l’illa de A Creba, i poder admirar la bellesa de la Ria de Muros-Noia. Ens va cridar l’atenció veure esplèndides platges de sorra blanca insòlitament buides un diumenge de juliol al matí, cosa que sempre ens sorprèn molt als catalans, perquè, en aquesta època, a les nostres platges no s’hi cap. Al mig de la ria ens vam creuar amb el vaixell del fotògraf Ricardo Grobas, excel·lent retratista de la costa gallega i cronista gràfic de la seva vida marinera, que ens va seguir una estona i va fer unes magnífiques fotos de la “Sara O”, que conservarem com a record de la navegada.

La Sara O, un iot clàssic amb línies de dorna (Foto: Ricardo Grobas)

Tradició i modernitat en un mateix vaixell (Foto: Ricardo Grobas)

Marxar d’un encontro sempre és una mica trist perquè, encara que t’ho hagis passat molt bé, deixes enrere uns quans amics a qui, probablement, no tornaràs a veure fins al cap de dos anys. Però aquesta vegada el nostre viatge a Galícia es va poder allargar uns quants dies més, amb estades a Santiago i Vigo, on hi tenim bons amics. Entre una visita i l’altra vam passar per les platges de Lariño i Carnota, unes immenses extensions de sorra blanca, aigües transparents i poquíssima gent. Impressionants! També ens vam aturar a Ézaro, als peus del Monte Pindo, i ens vam endinsar en la desembocadura del riu Xallas, fins al salt d’aigua d’uns 40 metres d’alçada que corona el tram final del riu. És un lloc d’una gran bellesa natural, amb boscos arran de mar i ple de racons arrecerats d’aigües encalmades, on hi avaren petites embarcacions, al costat de l’esquelet d’alguna vella barca abandonada des de fa molts anys, cobert de molsa. Corregeixo: “era” un lloc d’una gran bellesa... A primers de setembre la zona del Monte Pindo va ser calcinada per un incendi forestal devastador, que va reduir a cendres els paisatges que veieu en aquestes fotos. Molt trist, tot plegat.

Una platja impressionant als peus del Monte Louro (Foto: J. Sol)

La desembocadura del riu Xallas a O Ézaro (Foto: J. Sol)

I encara vam tenir temps que fer una escapada a la Costa da Morte i recórrer la pista de terra que va de Camariñas a Camelle, passant pel cementiri dels anglesos, on hi reposen els nàufrags del Serpent. Les vistes des del Cabo Vilano i de les platges verges i feréstegues que hi ha en aquest boci de costa crec que són de les més boniques de Galícia; si més no, de la Galícia que coneixem, perquè encara ens en queda molta per descobrir. Però això serà en propers encontros.

Paisatge espectacular de Costa da Morte, amb el far de Cabo Vilano al fons (Foto: J. Sol)

En aquest enllaç a Flickr hi trobareu el reportatge fotogràfic de l'encontro d'O Freixo amb una cinquantena de fotos.

Douarnenez 2012: les fotos

Aquesta entrada és una continuació de l’anterior o, si voleu, la traducció en imatges d’una part de l’article. És el reportatge fotogràfic que vaig fer durant els dies del festival marítim Temps Fêtes sur Douarnenez, celebrat en aquesta localitat bretona del 19 al 22 de juliol de 2012. Catalunya –Nord i Principat, conjuntament- va ser la convidada d’honor. En total s’hi van desplaçar una desena de barques, la majoria de vela llatina, i la mateixa quantitat de patins de vela, que es presentaven com a embarcació genuïnament catalana, centenària i única al món. Unes setmanes abans el patí català havia estat portada de la revista “Chasse-Marée”, que li havia dedicat un extens reportatge.

Un vaixell tradicional a l'entrada del Port Rhu. A l'esquerra, l'illa Tristan (Foto: Joan Sol)

Participar en un festival com el de Douarnenez formant part de la festa és molt diferent de fer-ho com a públic, com un espectador més. Dies abans havíem assistit al festival de Brest, el macrofestival marítim més important del món, que concentra prop de 2.000 vaixells –des de grans velers de quatre pals fins a petites embarcacions d’algun país exòtic- i rep un milió de visitants. Brest té unes dimensions gegantines; és com visitar una expo: després de tot un dia de caminar pels molls, tens la sensació que encara et queden coses per veure –vaixells, exposicions, exhibicions diverses de tal o qual país…- i que moltes les has vist només per sobre. Per altra banda, de seguida t’adones que la festa és a bord dels vaixells i que si tu no hi vas embarcat, ja sigui com a invitat o pagant, t’has de conformar amb mirar-t’ho tot des del moll. I al final acabes atabalat de tanta gent, cansat de fer quilòmetres a pas de tortuga i amb un empatx d’informació considerable. Aquí teniu les fotos de Brest 2012.

Douarnenez, en canvi, té una dimensió més humana. El port de Rosmeur és petit i es pot recórrer diverses vegades en un dia. A més, a Douarnenez formàvem part de la festa, com a convidats d’honor, i teníem les nostres barques per poder sortir a navegar. I poder viure la festa des de dins, poder sortir a navegar conjuntament amb centenars d’embarcacions tradicionals, ho canvia tot.  Douarnenez és una gran festa marinera, pensada més per als mariners i navegants que per al públic en general, tot i que aquest també hi pot participar. Els vaixells estan a tocar de la gent i tot és més proper. La ciutat també és a la vora del port, i tot –cases, port i vaixells- queda molt més integrat.

El recull de fotos que veureu a continuació comença al Port Rhu, l’antic port de Douarnenez, que separa la ciutat del barri de Treboul. Al Port Rhu –com s’explica a l’entrada anterior- i ha el moll i les embarcacions del Port-Musée, que es poden visitar. També s’hi poden veure magnífics iots clàssics que formen part del Pôle belle plaisance, un projecte que inclou la reserva d’amarraments per a l’estada d’aquest tipus de vaixells, amb l’objectiu d’enfortir el paper patrimonial del Port-Rhu. També veureu alguna foto de les drassanes dedicades a la construcció i reparació d’embarcacions tradicionals, i un cementiri de vaixells que hi ha al fons del port, que resulta d’allò més fotogènic. A continuació, hi ha unes imatges de la costa de Treboul i de la bocana del port esportiu que hi ha en aquest barri. Finalment, s’arriba als carrers de Douarnenez i ja comença el festival.    

Estic molt satisfet de les fotos de navegació, fetes al mar, a bord de la “Santa Espina” i de la dorna “Moura”, dels germans Suso i Xosé Cadaveira. Navegar envoltat de vaixells com el dundée tonyinaire “Biche”, acabat de restaurar, el “Pen Duick” d’Eric Tabarly, la goleta “La Recouvrance” o la bisquine “La Granvillaise”, que considero un dels vaixells tradicionals més bonics del món, és una experiència inoblidable. I això sense comptar infinitat de petites embarcacions desconegudes, d’esbarjo o de treball, que no sabries quina escollir si n’haguessis de triar una. La badia de Douarnenez plena de veles és un espectacle i un plaer en tots els sentits, que cap aficionat a la marina tradicional s’hauria de perdre.

Reproduïu el vídeo en HD (720p) i connecteu els altaveus, guanya molt.

Patrimoni portuari i embarcacions tradicionals

L’article que trobareu més avall és la comunicació que vaig escriure per al XXXV Curset sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, que organitza l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). L’edició d’aquest any, celebrada el desembre passat, duia per títol “Patrimoni portuari: barris amb port / ports amb ciutat”, i tenia per objectiu “analitzar les diferents formes d’intervenció i de rehabilitació del patrimoni portuari, tan present en el nostre país.” L’article, escrit a petició de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, fa una reflexió sobre el paper de les embarcacions tradicionals com a element que connecta la ciutadania amb el patrimoni marítim, a partir de l’exemple de la ciutat bretona de Douarnenez i de la participació de Catalunya, com a convidada d’honor, en l’última edició del festival marítim TempsFêtes sur Douarnenez.

Barques catalanes del nord i del sud a l'Atlàntic (Foto: J. Sol)

Quan el mar es troba amb la ciutat

L’exemple de la ciutat bretona de Douarnenez

A la ciutat bretona de Douarnenez, la historia, l’economia, l’urbanisme i la cultura tenen un nexe en comú molt poderós: el mar. Cadascun d’aquests àmbits està íntimament relacionat i l’un és conseqüència de l’altre. De tot aquest substrat se’n deriva un patrimoni marítim molt ric, que es conserva viu i actiu, i dins del qual les embarcacions històriques i tradicionals hi tenen un paper destacat. Tot aquest patrimoni es manifesta de diverses maneres i en diversos espais. Un dels seus aparadors més espectaculars i que té més ressò social és el festival Temps Fête sur Douarnenez, una gran festa marinera de periodicitat bianual, que reuneix més d’un miler d’embarcacions tradicionals i mobilitza 2.000 voluntaris per acollir una població flotant de 14.000 visitants, que iguala la població local. L’estiu de 2012 la Federació Catalana per la Cultura Marítima i Fluvial hi va prendre part activa com a membre de la delegació de Catalunya (nord i sud), convidada d’honor del festival.

La presència de restes arqueològiques romanes a l’indret de Plomarc’h, relacionades amb l’elaboració de garum i salaons, donen testimoni de l’antiguitat de Douarnenez i de la seva indústria principal: la pesca. Douarnenez va ser un port sardiner de primer ordre a Europa, i aquesta pesquera va originar un desenvolupament molt ràpid de la ciutat, entre els segles XVIII i XIX, passant de 1.473 habitants, l’any 1793, a 11.465 habitants, el 1896. (El 2009 en tenia 14.842). A mitjan segle XIX s’hi van instal·lar diverses fàbriques de conserves, la més antiga de les quals, Chancerelle, oberta el 1853, encara funciona. Aquesta puixança pesquera es va mantenir fins a finals dels anys 70 i principis dels 80 del segle passat, i després va anar de baixa. Les conserveres també van anar tancant i ara només en queden tres. Avui dia l’activitat pesquera a Douarnenez és més aviat marginal, però molts vaixells continuen desembarcant el peix al port de Rosmeur, el més industrial dels tres que té la ciutat. Els altres dos són el Port-Rhu, el més antic i tradicional, i el port del barri de Treboul, dedicat a la navegació esportiva i d’esbarjo.

El Port-Rhu amb les embarcacions del Port Musée (Foto: J. Sol)

Què en queda de tot aquest passat vinculat a la pesca? El més destacable, al nostre entendre és un valuós patrimoni arquitectònic, magníficament conservat, que constitueix el nucli antic de Douarnenez, a tocar del port. Es tracta d’un barri nascut, precisament, durant l’època de puixança de la pesca de la sardina i la industria conservera. Cases de pescadors i de mariners, i de molts douarnenistes que treballaven en aquest negoci. L’Ajuntament de la ciutat ha creat una ruta turística anomenada Le chemin de la sardine, un circuit d’interpretació de tot aquest patrimoni, a través de diversos carrers de la ciutat, que explica la història de la pesca i conservació de la sardina, des dels seus orígens fins a la transformació d’aquesta activitat, passant pels pescadors, el seu hàbitat, les seves embarcacions i els arts de pesca utilitzats. El circuit està marcat per un centenar de medallons de bronze amb el símbol d’una sardina, clavats a terra; i la informació es transmet al visitant a través 17 plafons amb documentació gràfica sobre cada indret i àmbit temàtic. D’aquesta manera, una bona part del nucli antic de Douarnenez es converteix en un museu a l’aire lliure.

Plafó informatiu del "Chemin de la sardine" (Foto: Mairie Douarnenez)

Conserves de sardina elaborades a Douarnenez. La industria tradicional
lligada a la gran festa marinera local (Foto: J. Sol)

El camí de la sardina acaba al Port-Rhu, situat a l’entrada d’una ria natural i tancat per una resclosa, que impedeix que es buidi durant la marea baixa. En aquest indret hi ha la seu del Port-Musée, un petit museu dedicat a la història marítima local, que conté una notable col·lecció d’embarcacions tradicionals, i també té una part de museu flotant amb diversos vaixells de pesca, amarrats en un dels molls. Però el que ens crida més l’atenció és la gestió que es fa del Port-Rhu i dels molls que antigament eren l’escenari del comerç marítim de la ciutat. Mitjançant la creació del què anomenen Pôle belle plaisance, que podríem traduir per pol de nàutica de plaer o d’esbarjo, la ciutat de Douarnenez, com a part de la seva missió de preservar el patrimoni local, vol fomentar la conservació activa dels iots clàssics i vaixells tradicionals. Aquest pol inclou 15 places reservades per a aquest tipus de vaixells, per a estades anuals o temporals. La iniciativa té com a objectiu enfortir el paper patrimonial del Port-Rhu, presentant al públic una col·lecció de vaixells que qualifiquen d’”excepcionals”. Aquests vaixells estan amarrats al costat de les embarcacions del Port-Musée i de les empreses i comerços dedicats al patrimoni marítim. Entre aquestes empreses hi ha diverses drassanes de construcció d’embarcacions tradicionals de fusta; de manera que és un espai on la major part de l’activitat econòmica, social i cultural es desenvolupa al voltant de la marina tradicional. Cal destacar que les sol·licituds per ocupar aquests punts d’amarrament les estudia i aprova una comissió formada per un representant de l’Ajuntament, el Port-Musée, la Federació Marítima de la Badia de Douarnenez, l’editorial Chasse-Marée  i el comitè local d’usuaris del port.

Els iots clàssic s'integren al patrimoni marítim del Port-Rhu (Foto: J. Sol)

Drassanes dedicades a la construcció d'embarcacions tradicionals (Foto: J. Sol)

A Douarnenez hi ha, doncs, la ferma voluntat de conservar el patrimoni marítim local, de mantenir-lo viu i en funcionament a través de nous usos, però sense desvirtuar-ne l’essència, i d’acostar-lo a la ciutadania. En aquest sentit, les embarcacions tradicionals constitueixen la part més viva i activa d’aquest patrimoni, connectant els habitants de les poblacions costaneres amb la seva història, les seves tradicions i la seva memòria col·lectiva, i permetent-los reviure part d’aquest passat. Per altra banda, les embarcacions tradicionals recuperen els antics vincles entre les ciutats portuàries, els barris mariners, les cases de pescadors i el mar, que és la seva raó de ser; fan que les localitats costaneres tornin a girar-se de cara al mar, al qual, ja sigui per la transformació industrial dels ports o per la remodelació urbanística de la façana litoral, li donaven l’esquena. 

Els paper de les embarcacions tradicionals

El festival Temps Fête sur Douarnenez posa tot l’èmfasi en element que connecta el patrimoni marítim amb la ciutadania: les embarcacions tradicionals. Creat l’any 1986 per iniciativa de Chasse-Marée, la revista de cultura i patrimoni marítim amb seu a la mateixa ciutat, el festival reuneix centenars d’embarcacions de diversos països i mostra molts aspectes de la cultura marítima bretona, des de la cuina a la música. El 1989 Chasse-Marée organitza el concurs Bateaux des côtes de France, amb l’objectiu de restaurar o construir cent vaixells tradicionals. A l’estiu de 1992, noranta-un vaixells sortits d’aquell concurs es presenten al festival. Sens dubte és un gran èxit de tot el moviment cultural marítim francès, constituït en gran part per associacions sense afany de lucre. Com diu Bernard Cadoret –fundador de Chasse-Marée i principal instigador del concurs- “gràcies a aquest immens esforç col·lectiu, les generacions futures coneixeran les tradicions transmeses pel últims marins de la vela”. Gairebé la totalitat d’aquests vaixells continua en actiu, acostant molts ciutadans al mar i, els més grans, fent d’ambaixadors dels seus ports respectius en les diverses trobades i certàmens en què participen durant l’any.

Embarcacions de pesca tradicionals avarades al port de Rosmeur durant les festes (Foto: J. Sol)

Retornar les embarcacions tradicionals als ports vells de les nostres ciutats costaneres i a les platges d’algunes poblacions sense port, on sempre havien estat, és una aspiració de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Social. A banda de Barcelona, poblacions com l’Ametlla de Mar, Cambrils, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Badalona, Vilassar de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Sant Pol de Mar, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Calella de Palafrugell, L’Escala, Roses, Cadaqués, o el Port de la Selva, tenen prou tradició marinera i conserven, ni que sigui precàriament, suficients elements del seu patrimoni marítim, ja sigui moble o immoble, per habilitar-hi uns espais que posin en valor aquest patrimoni, amb la participació activa de les embarcacions tradicionals. Però aquesta és una aspiració, ara per ara, difícil d’assolir. L’espai a primera línia de mar és molt cobejat i, en aquest país, la marina tradicional no és negoci. Tot el que sona a antic i a cosa del passat sembla que no encaixa amb l’afany “modernitzador” d’algunes administracions i la seva dèria per obrir les ciutats al mar.    

“Obrir les ciutats al mar” és un eslògan que es repeteix força d’un temps ençà. A Douarnenez, com a moltes altres poblacions de la costa bretona, no els cal, perquè el mar i la cultura marítima hi són ben presents i formen part del seu ADN. A Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, on no existeix la mateixa la sensibilitat per la conservació del patrimoni -marítim i en general- que hi ha a França i a altres països europeus amb una tradició marítima tan rica com la nostra, l’obertura de les ciutats al mar comporta sovint la destrucció del poc patrimoni que ens queda. Gran part del litoral espanyol està literalment arrasat per un urbanisme agressiu i depredador, al servei d’un model econòmic basat en la construcció i el turisme de sol i platja, que va desfigurar pobles sencers i es va endur per davant nombrosos vestigis del nostre passat mariner. I a les grans ciutats, una arquitectura grandiloqüent i “de postal”, que sovint ignora la vertadera naturalesa del teixit urbà sobre el que s’aixeca, ha causat els mateixos efectes. En tenim molts exemples: el barri mariner del Cabanyal, a València, o el barri pescador de Pedregalejo, a Màlaga, on hi ha unes drassanes que daten del segle XVII, tots dos amenaçats per l’urbanisme més voraç. L’exemple més proper el tenim al Port Vell de Barcelona que, si res no ho impedeix, aviat es convertirà en una marina privada per a iots de grans eslores, malgrat l’oposició dels veïns de la Barceloneta. Sovint, en aquest país, l’obertura al mar consisteix en la privatització de l’espai públic i en la construcció de centres comercials allà on hi ha havia hagut unes instal·lacions portuàries amb un cert valor patrimonial. 

Concurs del sistema de boga anomenat godille, una de les moltíssimes activitats del festival (Foto J.Sol)

És cert que, en els últims anys, assistim a una revifada de festes i tradicions marineres en moltes poblacions costaneres, amb la participació d’embarcacions tradicionals, especialment de vela llatina. Però, malgrat la bona voluntat de les entitats que hi participen i dels seus esforços per aportar-hi contingut i rigor, en la majoria dels casos no passen de ser activitats, més o menys “folklòriques”, en el calendari de festes anuals, pensades per atraure turistes. No hi ha després una continuïtat, ni la voluntat de construir una proposta sòlida, integral i permanent, al voltant del patrimoni marítim local, com la que ofereix la ciutat de Douarnenez.

Posar en valor el patrimoni portuari

Acabem aquesta exposició fent referència a dues iniciatives europees al voltant dels ports i el patrimoni marítim. Una és el concurs Mémoire des ports d’Europe, impulsat per l’associació del mateix nom, amb l’objectiu de promoure que el patrimoni històric portuari sigui tingut en compte en les polítiques de planificació i desenvolupament cultural de les façanes marítimes. La pretensió dels organitzadors és que aquest concurs sigui el desencadenant d’accions innovadores d’àmbit local, regional o internacional, a fi de donar a conèixer un patrimoni viu i amb una identitat específica a cada port –al marge de les seves dimensions-, el qual pot reportar beneficis econòmics per les respectives comunitats en termes d’imatge i de turisme cultural. Entre la vintena de guardonats hi ha la ciutat basca de Zumaya, que va rebre el premi especial del jurat per als concursants estrangers, pel projecte “Zumaya, a la confluència de les aigües”.

La recent restauració del dundée tonyinaire "Biche", l'últim que queda de la seva classe,
ha estat celebrada a tota Bretanya (Foto: J. Sol)

L’altra iniciativa, molt similar, és obra de la Federació de Patrimoni Marítim de la Mediterrània, una entitat amb seu a La Ciotat que aplega 43 associacions de França, Itàlia i Tunísia, les quals gestionen 400 embarcacions tradicionals, i que té com un dels seus principals eixos d’actuació “aconseguir i participar en la integració de la cultura i el patrimoni marítim en totes les reflexions i debats realitzats per les entitats públiques”. Es tracta del concurs internacional Mémoire des ports de Mediterranée, adreçat als 23 països de la conca mediterrània, que comprenen 600 localitats portuàries remarcables. L’objectiu del concurs és triple: augmentar la presa de consciència sobre la riquesa del patrimoni marítim mediterrani i el seu valor cultural; crear una xarxa internacional que connecti els actors del patrimoni i la cultura marítima mediterrània, i actuï sobre el conjunt del litoral del Mediterrani, de cara a la preservació i posada en valor d’aquest patrimoni; i elaborar un estat de la qüestió, una mena de memòria dels ports des del punt de vista del patrimoni i la cultura. Cadascun dels participants havia d’elaborar un dossier presentant el seu port, o el conjunt de ports d’una badia o d’una illa, des del punt de vista històric, cultural, social, tècnic i turístic, amb especial atenció a les mesures adoptades en el passat o amb projecció de futur en matèria de conservació i posada en valor del patrimoni marítim. Entre la quinzena de projectes seleccionats, alguns dels quals inclouen les embarcacions tradicionals, no n’hi ha cap del litoral mediterrani espanyol.

Certament, aquesta presa de consciència sobre la riquesa del nostre patrimoni marítim i el seu valor cultural és més necessària que mai, no només per part de l’Administració, sinó de totes aquelles persones i entitats que tenen la possibilitat d’actuar en aquesta línia. És necessària i, sobretot, és urgent.

Podeu descarregar el text complet d'aquest article aquí.

iPhoneografia marítima

Recupero el desig expressat al final de l’entrada anterior de retrobar-me amb els amics i companys de viatge que em feu l’honor de seguir aquest blog. I ho faig amb aquesta senzilla entrada –sovint, menys és més- dedicada també a la fotografia... Fotografia de tema marítim, és clar! La meva intenció en redactar-la és cridar la vostra atenció sobre les possibilitats fotogràfiques que ofereixen els anomenats “smartphones”, els telèfons mòbils intel·ligents, a la vora del mar o a bord d’una embarcació. La lleugeresa d’aquests aparells, les prestacions de les càmeres que porten i, sobretot, la variada gamma d’aplicacions que s’hi poden instal·lar, amb filtres i acabats de tota mena, permeten obtenir unes fotos que tenen la seva gràcia. Amb això no vull dir que qualsevol que faci fotos amb un iPhone i l’Instagram ja es pugui considerar un fotògraf, ni que les fotos fetes amb un mòbil siguin comparables en qualitat a les obtingudes amb una bona càmera fotogràfica per un fotògraf expert. Tot i que, sobre això, podríem discutir força estona, perquè les bones fotos no les fa la càmera, sinó l’ull i la ment del fotògraf.

Personalment, utilitzo el mòbil per prendre notes visuals, apunts ràpids del natural sense gaires possibilitats de retoc posteriors. La naturalitat i el trencament de les normes de composició són, en aquest estil de fotografia, una virtut. Però confesso que, educat de manera racional i cartesiana, em falta l’espontaneïtat i la gràcia que tenen els joves d’ara amb un mòbil a les mans. Hi ha estructures mentals i criteris estètics que són difícil de trencar pels qui no vam néixer en un entorn audiovisual. Per això, abans que intentar trencar motlles, m’interessa més l’experimentació d’aquelles aplicacions que em permeten obtenir unes determinades textures i atmosferes, on hi ha molt de camp per córrer. 

Aquí teniu una petita mostra de les meves fotos de tema marítim fetes amb un iPhone 4S –d’aquí vé això d’iPhoneofragia- i diverses aplicacions com Instagram, Lo-Mob, Camera+, ProHDR i Hipstamatic, la meva preferida. Si esteu a Facebook, als grups Vela Latina i Slow Sailing - Navegació Tranquil·la, és possible que ja les hàgiu vist. Se m’acut que, si també feu fotos del mar i de vaixells amb el mòbil, les podem compartir a través d’algun d’aquests grups. 

Natura morta

Platja de Premià de Mar

Platja de Premià de Mar

Trobada de l'Escala 2011

Platja de Calafell

Port Rhü. Douarnenez

Festival marítim de Douarnenez 2012

Boira a Cadaqués

Boira a Cadaqués

Amarres del "Corb Marí"

Arbres de la "Santa Espina" i el "Sant Ramon"

La "Santa Espina" i el "Sant Pau"

La "Santa Espina" navegant a la valenciana

Navegant al Mystic Seaport Museum

Navegant per Holanda, 1986

Aquestes dues últimes tenen trampa: no estan fetes amb un mòbil sinó amb una càmera reflex i, després, pujades al mòbil i passades pels filtres d'Instagram. Trobareu més iPhoneografies de temes diversos aquí.