Patrimoni portuari i embarcacions tradicionals

L’article que trobareu més avall és la comunicació que vaig escriure per al XXXV Curset sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, que organitza l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). L’edició d’aquest any, celebrada el desembre passat, duia per títol “Patrimoni portuari: barris amb port / ports amb ciutat”, i tenia per objectiu “analitzar les diferents formes d’intervenció i de rehabilitació del patrimoni portuari, tan present en el nostre país.” L’article, escrit a petició de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, fa una reflexió sobre el paper de les embarcacions tradicionals com a element que connecta la ciutadania amb el patrimoni marítim, a partir de l’exemple de la ciutat bretona de Douarnenez i de la participació de Catalunya, com a convidada d’honor, en l’última edició del festival marítim TempsFêtes sur Douarnenez.

Barques catalanes del nord i del sud a l'Atlàntic (Foto: J. Sol)

Quan el mar es troba amb la ciutat

L’exemple de la ciutat bretona de Douarnenez

A la ciutat bretona de Douarnenez, la historia, l’economia, l’urbanisme i la cultura tenen un nexe en comú molt poderós: el mar. Cadascun d’aquests àmbits està íntimament relacionat i l’un és conseqüència de l’altre. De tot aquest substrat se’n deriva un patrimoni marítim molt ric, que es conserva viu i actiu, i dins del qual les embarcacions històriques i tradicionals hi tenen un paper destacat. Tot aquest patrimoni es manifesta de diverses maneres i en diversos espais. Un dels seus aparadors més espectaculars i que té més ressò social és el festival Temps Fête sur Douarnenez, una gran festa marinera de periodicitat bianual, que reuneix més d’un miler d’embarcacions tradicionals i mobilitza 2.000 voluntaris per acollir una població flotant de 14.000 visitants, que iguala la població local. L’estiu de 2012 la Federació Catalana per la Cultura Marítima i Fluvial hi va prendre part activa com a membre de la delegació de Catalunya (nord i sud), convidada d’honor del festival.

La presència de restes arqueològiques romanes a l’indret de Plomarc’h, relacionades amb l’elaboració de garum i salaons, donen testimoni de l’antiguitat de Douarnenez i de la seva indústria principal: la pesca. Douarnenez va ser un port sardiner de primer ordre a Europa, i aquesta pesquera va originar un desenvolupament molt ràpid de la ciutat, entre els segles XVIII i XIX, passant de 1.473 habitants, l’any 1793, a 11.465 habitants, el 1896. (El 2009 en tenia 14.842). A mitjan segle XIX s’hi van instal·lar diverses fàbriques de conserves, la més antiga de les quals, Chancerelle, oberta el 1853, encara funciona. Aquesta puixança pesquera es va mantenir fins a finals dels anys 70 i principis dels 80 del segle passat, i després va anar de baixa. Les conserveres també van anar tancant i ara només en queden tres. Avui dia l’activitat pesquera a Douarnenez és més aviat marginal, però molts vaixells continuen desembarcant el peix al port de Rosmeur, el més industrial dels tres que té la ciutat. Els altres dos són el Port-Rhu, el més antic i tradicional, i el port del barri de Treboul, dedicat a la navegació esportiva i d’esbarjo.

El Port-Rhu amb les embarcacions del Port Musée (Foto: J. Sol)

Què en queda de tot aquest passat vinculat a la pesca? El més destacable, al nostre entendre és un valuós patrimoni arquitectònic, magníficament conservat, que constitueix el nucli antic de Douarnenez, a tocar del port. Es tracta d’un barri nascut, precisament, durant l’època de puixança de la pesca de la sardina i la industria conservera. Cases de pescadors i de mariners, i de molts douarnenistes que treballaven en aquest negoci. L’Ajuntament de la ciutat ha creat una ruta turística anomenada Le chemin de la sardine, un circuit d’interpretació de tot aquest patrimoni, a través de diversos carrers de la ciutat, que explica la història de la pesca i conservació de la sardina, des dels seus orígens fins a la transformació d’aquesta activitat, passant pels pescadors, el seu hàbitat, les seves embarcacions i els arts de pesca utilitzats. El circuit està marcat per un centenar de medallons de bronze amb el símbol d’una sardina, clavats a terra; i la informació es transmet al visitant a través 17 plafons amb documentació gràfica sobre cada indret i àmbit temàtic. D’aquesta manera, una bona part del nucli antic de Douarnenez es converteix en un museu a l’aire lliure.

Plafó informatiu del "Chemin de la sardine" (Foto: Mairie Douarnenez)

Conserves de sardina elaborades a Douarnenez. La industria tradicional
lligada a la gran festa marinera local (Foto: J. Sol)

El camí de la sardina acaba al Port-Rhu, situat a l’entrada d’una ria natural i tancat per una resclosa, que impedeix que es buidi durant la marea baixa. En aquest indret hi ha la seu del Port-Musée, un petit museu dedicat a la història marítima local, que conté una notable col·lecció d’embarcacions tradicionals, i també té una part de museu flotant amb diversos vaixells de pesca, amarrats en un dels molls. Però el que ens crida més l’atenció és la gestió que es fa del Port-Rhu i dels molls que antigament eren l’escenari del comerç marítim de la ciutat. Mitjançant la creació del què anomenen Pôle belle plaisance, que podríem traduir per pol de nàutica de plaer o d’esbarjo, la ciutat de Douarnenez, com a part de la seva missió de preservar el patrimoni local, vol fomentar la conservació activa dels iots clàssics i vaixells tradicionals. Aquest pol inclou 15 places reservades per a aquest tipus de vaixells, per a estades anuals o temporals. La iniciativa té com a objectiu enfortir el paper patrimonial del Port-Rhu, presentant al públic una col·lecció de vaixells que qualifiquen d’”excepcionals”. Aquests vaixells estan amarrats al costat de les embarcacions del Port-Musée i de les empreses i comerços dedicats al patrimoni marítim. Entre aquestes empreses hi ha diverses drassanes de construcció d’embarcacions tradicionals de fusta; de manera que és un espai on la major part de l’activitat econòmica, social i cultural es desenvolupa al voltant de la marina tradicional. Cal destacar que les sol·licituds per ocupar aquests punts d’amarrament les estudia i aprova una comissió formada per un representant de l’Ajuntament, el Port-Musée, la Federació Marítima de la Badia de Douarnenez, l’editorial Chasse-Marée  i el comitè local d’usuaris del port.

Els iots clàssic s'integren al patrimoni marítim del Port-Rhu (Foto: J. Sol)

Drassanes dedicades a la construcció d'embarcacions tradicionals (Foto: J. Sol)

A Douarnenez hi ha, doncs, la ferma voluntat de conservar el patrimoni marítim local, de mantenir-lo viu i en funcionament a través de nous usos, però sense desvirtuar-ne l’essència, i d’acostar-lo a la ciutadania. En aquest sentit, les embarcacions tradicionals constitueixen la part més viva i activa d’aquest patrimoni, connectant els habitants de les poblacions costaneres amb la seva història, les seves tradicions i la seva memòria col·lectiva, i permetent-los reviure part d’aquest passat. Per altra banda, les embarcacions tradicionals recuperen els antics vincles entre les ciutats portuàries, els barris mariners, les cases de pescadors i el mar, que és la seva raó de ser; fan que les localitats costaneres tornin a girar-se de cara al mar, al qual, ja sigui per la transformació industrial dels ports o per la remodelació urbanística de la façana litoral, li donaven l’esquena. 

Els paper de les embarcacions tradicionals

El festival Temps Fête sur Douarnenez posa tot l’èmfasi en element que connecta el patrimoni marítim amb la ciutadania: les embarcacions tradicionals. Creat l’any 1986 per iniciativa de Chasse-Marée, la revista de cultura i patrimoni marítim amb seu a la mateixa ciutat, el festival reuneix centenars d’embarcacions de diversos països i mostra molts aspectes de la cultura marítima bretona, des de la cuina a la música. El 1989 Chasse-Marée organitza el concurs Bateaux des côtes de France, amb l’objectiu de restaurar o construir cent vaixells tradicionals. A l’estiu de 1992, noranta-un vaixells sortits d’aquell concurs es presenten al festival. Sens dubte és un gran èxit de tot el moviment cultural marítim francès, constituït en gran part per associacions sense afany de lucre. Com diu Bernard Cadoret –fundador de Chasse-Marée i principal instigador del concurs- “gràcies a aquest immens esforç col·lectiu, les generacions futures coneixeran les tradicions transmeses pel últims marins de la vela”. Gairebé la totalitat d’aquests vaixells continua en actiu, acostant molts ciutadans al mar i, els més grans, fent d’ambaixadors dels seus ports respectius en les diverses trobades i certàmens en què participen durant l’any.

Embarcacions de pesca tradicionals avarades al port de Rosmeur durant les festes (Foto: J. Sol)

Retornar les embarcacions tradicionals als ports vells de les nostres ciutats costaneres i a les platges d’algunes poblacions sense port, on sempre havien estat, és una aspiració de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Social. A banda de Barcelona, poblacions com l’Ametlla de Mar, Cambrils, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Badalona, Vilassar de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Sant Pol de Mar, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Calella de Palafrugell, L’Escala, Roses, Cadaqués, o el Port de la Selva, tenen prou tradició marinera i conserven, ni que sigui precàriament, suficients elements del seu patrimoni marítim, ja sigui moble o immoble, per habilitar-hi uns espais que posin en valor aquest patrimoni, amb la participació activa de les embarcacions tradicionals. Però aquesta és una aspiració, ara per ara, difícil d’assolir. L’espai a primera línia de mar és molt cobejat i, en aquest país, la marina tradicional no és negoci. Tot el que sona a antic i a cosa del passat sembla que no encaixa amb l’afany “modernitzador” d’algunes administracions i la seva dèria per obrir les ciutats al mar.    

“Obrir les ciutats al mar” és un eslògan que es repeteix força d’un temps ençà. A Douarnenez, com a moltes altres poblacions de la costa bretona, no els cal, perquè el mar i la cultura marítima hi són ben presents i formen part del seu ADN. A Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, on no existeix la mateixa la sensibilitat per la conservació del patrimoni -marítim i en general- que hi ha a França i a altres països europeus amb una tradició marítima tan rica com la nostra, l’obertura de les ciutats al mar comporta sovint la destrucció del poc patrimoni que ens queda. Gran part del litoral espanyol està literalment arrasat per un urbanisme agressiu i depredador, al servei d’un model econòmic basat en la construcció i el turisme de sol i platja, que va desfigurar pobles sencers i es va endur per davant nombrosos vestigis del nostre passat mariner. I a les grans ciutats, una arquitectura grandiloqüent i “de postal”, que sovint ignora la vertadera naturalesa del teixit urbà sobre el que s’aixeca, ha causat els mateixos efectes. En tenim molts exemples: el barri mariner del Cabanyal, a València, o el barri pescador de Pedregalejo, a Màlaga, on hi ha unes drassanes que daten del segle XVII, tots dos amenaçats per l’urbanisme més voraç. L’exemple més proper el tenim al Port Vell de Barcelona que, si res no ho impedeix, aviat es convertirà en una marina privada per a iots de grans eslores, malgrat l’oposició dels veïns de la Barceloneta. Sovint, en aquest país, l’obertura al mar consisteix en la privatització de l’espai públic i en la construcció de centres comercials allà on hi ha havia hagut unes instal·lacions portuàries amb un cert valor patrimonial. 

Concurs del sistema de boga anomenat godille, una de les moltíssimes activitats del festival (Foto J.Sol)

És cert que, en els últims anys, assistim a una revifada de festes i tradicions marineres en moltes poblacions costaneres, amb la participació d’embarcacions tradicionals, especialment de vela llatina. Però, malgrat la bona voluntat de les entitats que hi participen i dels seus esforços per aportar-hi contingut i rigor, en la majoria dels casos no passen de ser activitats, més o menys “folklòriques”, en el calendari de festes anuals, pensades per atraure turistes. No hi ha després una continuïtat, ni la voluntat de construir una proposta sòlida, integral i permanent, al voltant del patrimoni marítim local, com la que ofereix la ciutat de Douarnenez.

Posar en valor el patrimoni portuari

Acabem aquesta exposició fent referència a dues iniciatives europees al voltant dels ports i el patrimoni marítim. Una és el concurs Mémoire des ports d’Europe, impulsat per l’associació del mateix nom, amb l’objectiu de promoure que el patrimoni històric portuari sigui tingut en compte en les polítiques de planificació i desenvolupament cultural de les façanes marítimes. La pretensió dels organitzadors és que aquest concurs sigui el desencadenant d’accions innovadores d’àmbit local, regional o internacional, a fi de donar a conèixer un patrimoni viu i amb una identitat específica a cada port –al marge de les seves dimensions-, el qual pot reportar beneficis econòmics per les respectives comunitats en termes d’imatge i de turisme cultural. Entre la vintena de guardonats hi ha la ciutat basca de Zumaya, que va rebre el premi especial del jurat per als concursants estrangers, pel projecte “Zumaya, a la confluència de les aigües”.

La recent restauració del dundée tonyinaire "Biche", l'últim que queda de la seva classe,
ha estat celebrada a tota Bretanya (Foto: J. Sol)

L’altra iniciativa, molt similar, és obra de la Federació de Patrimoni Marítim de la Mediterrània, una entitat amb seu a La Ciotat que aplega 43 associacions de França, Itàlia i Tunísia, les quals gestionen 400 embarcacions tradicionals, i que té com un dels seus principals eixos d’actuació “aconseguir i participar en la integració de la cultura i el patrimoni marítim en totes les reflexions i debats realitzats per les entitats públiques”. Es tracta del concurs internacional Mémoire des ports de Mediterranée, adreçat als 23 països de la conca mediterrània, que comprenen 600 localitats portuàries remarcables. L’objectiu del concurs és triple: augmentar la presa de consciència sobre la riquesa del patrimoni marítim mediterrani i el seu valor cultural; crear una xarxa internacional que connecti els actors del patrimoni i la cultura marítima mediterrània, i actuï sobre el conjunt del litoral del Mediterrani, de cara a la preservació i posada en valor d’aquest patrimoni; i elaborar un estat de la qüestió, una mena de memòria dels ports des del punt de vista del patrimoni i la cultura. Cadascun dels participants havia d’elaborar un dossier presentant el seu port, o el conjunt de ports d’una badia o d’una illa, des del punt de vista històric, cultural, social, tècnic i turístic, amb especial atenció a les mesures adoptades en el passat o amb projecció de futur en matèria de conservació i posada en valor del patrimoni marítim. Entre la quinzena de projectes seleccionats, alguns dels quals inclouen les embarcacions tradicionals, no n’hi ha cap del litoral mediterrani espanyol.

Certament, aquesta presa de consciència sobre la riquesa del nostre patrimoni marítim i el seu valor cultural és més necessària que mai, no només per part de l’Administració, sinó de totes aquelles persones i entitats que tenen la possibilitat d’actuar en aquesta línia. És necessària i, sobretot, és urgent.

Podeu descarregar el text complet d'aquest article aquí.

Dimiteix la Junta de la Classe Vela Llatina

Mentre el debat sobre l’ensenyament de la vela llatina continua ben viu a l’entrada anterior, amb valuoses reflexions i aportacions per part de molts de vosaltres, m’arriba la notícia de la dimissió de la Junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela. Aquesta és la carta de dimissió que han enviat al president de la FCV:

Sr. Gerard Esteva, president de la Federació Catalana de Vela:

Analitzant la situació de la vela llatina a Catalunya ens vam adonar que era molt evident el seu potencial de navegants i embarcacions tradicionals, la majoria recuperades, i el seu inestimable valor patrimonial, cultural i esportiu.

I no sols això. La vela llatina és una manera de navegar molt tècnica i tenim l’obligació d’intentar que no es perdi; i a més potenciar-la perquè els joves la coneguin i s’interessin per ella. 

Tot això ens va portar a la creació i desenvolupament d’un projecte de futur per a la vela llatina, a fi que la joventut hi navegués.

Vam planificar un camí amb diferents etapes:

1.- Fer un reglament de la classe.

2.- Obtenir el reconeixement de la vela llatina per part de la Federació Catalana de Vela i la creació de la Classe Vela Llatina. 

3.- La joventut demana embarcacions de fàcil manteniment i pràctica esportiva amb regates competitives.

4.- Necessitàvem disposar d’embarcacions amb el casc de fibra i fer regates; i a ser possible, poder fer el Campionat de Catalunya.

5.- Donar a conèixer la vela llatina als monitors de club.

6.- Tenir escoles de vela de clubs amb monitors amb els coneixements per poder ensenyar a navegar amb vela llatina.

7.- I que els que comencessin a navegar amb vela llatina trobessin un ambient esportiu que satisfés les seves necessitats i aspiracions esportives.

I aquest ha estat el planning de treball del qual hem aconseguit quasi tots els objectius.

I diem quasi perquè hem fracassat en el setè punt. Per una part, els navegants de vela llatina s’han desentès del aspecte esportiu de la vela llatina; també els monitors que, després de mesos de tenir el títol, no han fet cap curs de vela llatina en els seus clubs; i també els Clubs, que no s’han interessat per aquesta modalitat de navegació. La Junta de la Classe ha estat treballant a contra corrent, totalment sola i amb un cost econòmic elevat per part dels seus membres. I això cansa i crema.

Es per això que l’ actual Junta de la Classe presenta el tancament d’aquest projecte i la seva dimissió irrevocable al president de la FCV.

Hem treballat amb il·lusió perquè crèiem en el projecte i ha estat una llàstima. Hi cabien els dos projectes, eren possibles i ens haguéssim fet grans. La vela llatina queda sols com a un element cultural, patrimonial i folklòric. Això no atrau ni enganxa a la joventut.

La Junta de la Classe

Magda Aranda, Joaquim Soler, Joan Capella, Joan Muñoz, Pep Subirats

És una notícia trista, sens dubte, com la de qualsevol projecte no reeixit en el qual s’hi han dipositat esforços i il·lusions. Per tant, cal agrair tot l’esforç i dedicació dels dimissionaris de cara a la difusió i popularització de la vela llatina en la seva vessant més esportiva, amb l’objectiu d’atraure la joventut cap a aquesta modalitat de navegació.

A l’hora d’analitzar les causes que han portat a aquesta situació, la carta diu: “els navegants de vela llatina s’han desentès del aspecte esportiu de la vela llatina”. Més que “s’han desentès”, dubto que mai hi hagin estat gaire interessats. Potser l’èxit de les primeres edicions de la Copa Catalunya –especialment la segona en què hi van participar una quinzena d’embarcacions- va fer creure que per fi, a Catalunya, la cultura i l’esport deixaven d’estar enfrontats, com va dir algú aleshores. Però el cert és que l’esperit competitiu i de regata no va acabar de quallar mai entre el gruix de la flota i la cosa es va anar desinflant. El cas és que, en aquests moments i per les raons que sigui, les regates no interessen a la gran majoria de navegants de vela llatina. Bé, potser si la regata la fan a la seva localitat, sí que s’hi apuntin, però si no... Aquesta és ara mateix la situació. 

I les regates de vela llatina com a incentiu de cara als joves tampoc no han funcionat. No m’estranya! Amb quines embarcacions han de regatejar? Amb dos Capeador i un Optimist aparellat de llatina? Aquest és tot el material que hi ha a Catalunya, no ja per regatejar, sinó per aprendre a navegar amb vela llatina! Hi ha monitors formats de vela llatina, però no hi ha embarcacions per a practicar. Fa més de  trenta anys vaig ser monitor regional de club de la FCV i durant uns quants estius de la meva joventut em vaig dedicar a fer cursets d’iniciació per a nens, joves i adults en diversos clubs. Cada club tenia una petita flota d’Optimist i diversos Vaurien, propietat del club, amb els quals els alumnes sortien a navegar i a fer les maniobres que s’havien explicat durant la classe teòrica. De vegades tenia més alumnes que embarcacions i havia de fer torns o embarcar dos nens en un Optimist i fer que s’anessin alternant al timó. No sé què hagués fet amb només dos vaixells, que són els que hi ha per a tota la costa! Ho veig del tot inviable. Si hi hagués un monotip per a iniciació, potser els clubs en podrien adquirir algunes unitats i fer cursets. O un vaixell més gran, de fibra, com els llaguts de rem que ara proliferen, l’equivalent del Raquero però amb vela llatina, que permetés embarcar mitja dotzena d’alumnes. Com han de muntar cursets, els clubs, ni que sigui amb alumnes iniciats en vela lleugera, si no hi ha embarcacions per fer-los?         

Dos joves navegants a la trobada de Cadaqués.

Fracassada la via esportiva, “la vela llatina queda sols com a un element cultural, patrimonial i folklòric”; i això, segons la Junta dimitida, “no interessa ni enganxa a la joventut”. Personalment, no crec que la via esportiva estigui exhaurida, perquè no s’ha desenvolupat mai a fons. I pel que fa a la via “folklòrica”  -expressió que en aquest context agafa un cert to pejoratiu-, estic d’acord que no acaba d'enganxar els més joves, i potser haurem de concloure que ha d’anar dirigida a un “target” més adult, com apunteu alguns de vosaltres en els comentaris de l’entrada anterior.

Finalment, no vull deixar de comentar això de “hi cabien els dos projectes –l’esportiu i el “folklòric”, suposo-, eren possibles i ens haguéssim fet grans”. Segurament sí, però cal dir que mai no hi ha hagut contactes entre la Classe Vela Llatina de la FCV i la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial per debatre sobre aquestes qüestions. Mai “esportius” i “tradicionals” de les dues federacions ens hem assegut a una taula per mirar de trobar solucions conjuntes a una problemàtica que ens afecta a tots. Algú ha dit que el més positiu de tot plegat és que potser, per primera vegada, navegants, escoles de vela, clubs, federacions i tots els implicats en aquesta qüestió, parlin de la situació real de la vela llatina i de quin ha de ser el seu futur. Totalment d’acord. Per aquí ja fa dies que hi donem tombs...

Actualització:

Aquí teniu les declaracions de Joaquim Soler, ex secretari de la Classe Vela Llatina, a l'emissora nàutica 360ràdio.

La mar de blogs

(Fotos: Josep-Anton Trepat)

Intensa, emotiva, entretinguda, divertida i enriquidora són els primers adjectius que em salten sobre el teclat per intentar definir la “I Trobada de blogs de tema marítim” que va tenir lloc diumenge passat a l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic de Barcelona. La cita va reunir representants d’onze blocs –o blogs, com preferiu- de continguts relacionats amb el mar, als quals s’hi van anar afegint visitants del Saló que passaven per allà i gent dels diversos estands del voltant. En total potser ens hi vam trobar una trentena de persones, que no està gens malament per a una primera edició.

Aquesta és la relació de que van estar presents a la trobada:

The invisible workshop, de Ben Crawshaw

Vida marítima, de Vicente Sanahuja

Bitàcola MMB, de la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona

Naucher, de Javier Moreno i Juan Zamora

A high wind in Garraf, de Joan GB

Mar de proa, de Carlos Ramos

A bord de l'Alzina, d'Alzinaire

Escenavegant, de Jordi Salvador

Far de la banya, d'Eduard Boada

Roses fishing campus, de Xavi i d'altres

El mar és el camí, d’un servidor

A més, hi va participar una representant de la revista Navegar.es i en Jordi Salvador ens va parlar també de la web de l’associació La mar d’amics de Palamós, a la qual pertany.

Un dels objectius de la trobada era que tot un grup de blocaires –o bloggers, com preferiu-, que fa temps que ens relacionem virtualment, ens coneguéssim personalment i ens expliquéssim per quins motius vam obrir un bloc i què en traiem d’aquesta experiència. Al principi estàvem tots un pèl cohibits i jo el primer; però en Ben va agafar el micròfon i va trencar el gel, fent-nos participar de la seva passió pel mar. A mesura que en Ben explicava les seves peripècies amb l’Onawind Blue, des de la construcció del seu petit vaixell fins al viatge d’aquest estiu a Formentera, se’ns va anar encomanant el seu entusiasme. Mentrestant, les imatges de la travessia projectades a la pantalla, van fer que algunes persones que passaven per allà es quedessin a veure de què anava la cosa. A partir d’aquí tothom es va animar a dir la seva i es va generar com un corrent de complicitat i de ganes de saber coses dels altres. Va ser emocionant veure que gent que se seguia des de feia temps es veia per primera vegada, i descobrir com era la persona que hi havia darrera de cada bloc. Al menys a mi em va fer molta il•lusió i suposo que es va notar.

També vaig trobar interessant la intervenció d’en Vicente García-Delgado, “representant” els lectors dels nostres blocs. Efectivament, sense lectors no sé si tindria gaire sentit el que fem. No sé si el simple fet de reflexionar sobre determinats temes i de posar en ordre les nostres idees sobre el paper o sobre la pantalla compensa de la feinada i la dedicació que implica escriure un bloc. Jo necessito els meus lectors; necessito aquest feedback perquè és el que em permet saber si allò que intento transmetre arriba i té algun interès. En aquest sentit, les paraules d’en Vicente valorant i agraint la nostra feina va ser una injecció de moral.

Però a banda d’aquests aspectes més emotius, m’agradaria destacar un altre objectiu molt important que crec que es va aconseguir amb la trobada d’ahir: consolidar la idea de xarxa, enfortir els vincles entre tots els que formem part de la blogosfera marítima i que va creixent dia a dia. Estic plenament convençut que una de les coses més bones i amb més potencial creatiu que té Internet és l’intercanvi de coneixement i d'experiències entre persones de tot arreu amb interessos comuns, sense més afany que el de compartir i enriquir-se mútuament. Penso que ahir vam obrir aquesta via, que ja veurem fins a on ens porta. De moment, van sortir algunes eines que ens poden ajudar a enriquir el contingut dels nostres blocs. Des de compartir la nostra llista de favorits a través del Deliciuos, a diverses aplicacions per a la localització de vaixells en temps real, com la del Port de Tarragona que ens va explicar l’Eduard Boada. Fins i tot va sortir el famós Facebook, com a plataforma de comunicació col•lectiva entre el grup; però, tot i que s’utilitza força en aquest ámbit, no va despertar gaire entusiasme. També es va apuntar la possibilitat de posar en marxa accions conjuntes en què hi puguem participar des dels nostres respectius blocs. De coses, se’n poden fer moltes. És qüestió de pensar-hi i fer propostes. En qualsevol cas, depèn de nosaltres fer que aquesta xarxa es consolidi i evolucioni.

En resum, per les impressions que vaig rebre després de la trobada, unides als comentaris publicats en alguns blocs, crec que ens ho vam passar bé i que han quedat ganes de repetir-ho. Però, ara que ja ens coneixem, la propera trobada potser hauria de tenir un aire més lúdic i no tan formal, en un ambient en què tots poguéssim parlar amb tothom, més en la línia dels beers & blogs. En qualsevol cas, aquesta idea no és propietat de ningú. Vull dir que qualsevol que s’animi pot proposar una nova cita. Us imagineu la propera trobada a bord d’un vaixell?

Finalment, vull donar les gràcies a tots els que heu participat i donat suport a aquesta iniciativa, i també a la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial per acollir aquesta idea i presentar-la en el conjunt d’activitats de l’espai Marina Tradicional.

100 Anys navegant per la Costa Brava

Algunes de les embarcacions amb aparells tradicionals més emblemàtiques de Catalunya es reuniran, la propera Setmana Santa, en la franja de litoral compresa entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós per commemorar el centenari de la Costa Brava. Entre aquestes embarcacions hi haurà els bastiments més grans de la flota tradicional catalana: el pailebot Santa Eulàlia, el jackt Far Barcelona, el bergantí goleta Sea-Star, la goleta Pepa Bandera i les barques de mitjana Sant Ramon, Sant Isidre i Rafael. Aquesta navegació conjunta porta per títol “100 anys navegant per la Costa Brava” i l’organitzen l’associació La Mar d’Amics, de Palamós, i la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial.


“100 Anys navegant per la Costa Brava” és molt més que qualsevol de les típiques trobades de vela llatina que es fan a diverses poblacions de la costa a partir del maig. En primer lloc perquè la navegació està oberta a tota mena d’embarcacions amb aparells tradicionals, ja sigui de vela llatina, veles de creu, cangrees, etc. En segon lloc perquè es tracta d’una navegació per etapes. I finalment hi podríem afegir que, a més de la navegada, es faran diverses activitats paral•leles.

L’objectiu d’aquesta activitat és donar a conèixer l’existència d’unes embarcacions, eixàrcies i velams que havien estat habituals al nostre litoral i que avui, tot i que n’hi ha molt poques, es mantenen vives; mostrar la feina que es fa des de les associacions i petites empreses per recuperar i conservar aquest patrimoni; i difondre la navegació tradicional entre la ciutadania. És per això que les embarcacions, sempre que el temps ho permeti, navegaran molt a prop de la costa, perquè el públic pugui gaudir de la bellesa i les maniobres dels vells bastiments des dels diversos camins de ronda, passeigs i espigons. L’activitat marítima es completarà amb una sèrie d’activitats a terra, en cadascuna de les viles. A la web de La Mar d’Amics hi trobareu el programa i tota la informació detallada.


Finalment, no em puc estar de dir que l’organització de “100 Anys navegant per la Costa Brava” ha decidit acollir-se a l’esperit del “Manifest del Slow Sailing” (Navegació Tranquil•la), que vaig publicar en una entrada anterior, per reivindicar aquesta manera de navegar i de viure la mar. La veritat és que és una gran satisfacció i els ho agraeixo moltíssim.

Costa Brava: l’èxit d’una marca

En l’era de les marques, una marca com “Costa Brava” no te preu. Defineix tan bé el producte i està tan ben posicionada en els mercats internacionals, que caldria fer una campanya de publicitat enorme per aconseguir uns resultats similars. “Costa Brava” és, doncs, una marca d’èxit, encara que alguns sapastres escassos d’imaginació es dediquin a adulterar-la intentant fer passar platges de les Bahames i d’Austràlia com si fossin del nostres litoral. Vergonyós! I després ens queixarem de la mena de turisme que ens visita, quan nosaltres som els primers de fer passar bou per bèstia grossa.

Sobre l’origen del topònim Costa Brava, aplicat al litoral que va de Blanes a Portbou, hi ha diverses teories. La més acceptada diu que va sorgir fa cent anys, la tardor del 1908, a la sobretaula d’un banquet polític celebrat a Fornells de Mar, terme municipal de Begur, a la finca El Paradís, propietat de Bonaventura Sabater, que aleshores era diputat de la Lliga Regionalista. A més de Sabater hi van assistir els líders del partit, com Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch i el periodista Ferran Agulló, que era el secretari de la Lliga i director del diari “La Veu de Catalunya”.

Postal de Llançà, a l’extrem nord de la Costa Brava.

Hi ha divergències sobre si va ser Sabater o Agulló qui, a l’hora dels brindis, va pronunciar el nom de Costa Brava. Però se sap segur que va ser Ferran Agulló qui el va posar per primera vegada per escrit, dies després d’aquella trobada. Va ser, concretament, el 12 de setembre del 1908 a “La Veu de Catalunya”. Sota el pseudònim de Pol, el periodista va publicar un article titulat “Per la costa brava”, en minúscules, en què deia:

Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atià contra l’illa fa milers d’anys; la Costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somiosa: una faldada de flors; però la nostra, des de la Tordera al cap de Creus, i seguint per Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i brodada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per a qui les hores, els dies i el anys no tenen valor de temps.

Cal dir, però, que la primera denominació “costa brava” no es referia al litoral gironí, sinó a la costa de Tramuntana de Mallorca, i era el títol d’un poema del poeta català Gabriel Alomar, publicat l’any 1903. Curiosament, hi ha un altre poema del mateix any i amb el mateix títol, però d’un poeta mallorquí, mossèn Miquel Costa i Llobera, que també fa referència a la costa de Mallorca. Agulló, que el juny de 1908 va visitar l’illa en un viatge institucional, hauria estat el primer d’utilitzar l’expressió “costa brava” en comparar els penya-segats dels litorals català i mallorquí.

Tot i que l’expressió va quallar de seguida, perquè l’any 1909 el Centre Excursionista de Catalunya va organitzar una excursió amb vaixell a “la Costa Brava”, hi havia qui la trobava excessiva. A l’escriptor empordanès Josep Pla, que va escriure les millors pàgines sobre aquest litoral i la gent de mar, no li agradava gens. I això que, fins i tot, va publicar la “Guía de la Costa Brava” el 1941. Pla va proposar el nom de Costa del Corall, que també és bonic, però no va acabar d’arrelar. Un altre escriptor gironí, Joaquim Ruyra, l’autor de “Marines i boscatges”, era partidari de anomenar-la Costa Serena; un qualificatiu que potser li va inspirar la costa de Blanes a la qual va estar molt unit. Fa temps que tinc pendent la lectura de la novel•la breu “El rem de trenta-quatre”, continguda dins de “Marines i boscatges”, on es descriu el naufragi d’una barca de cabotatge. Les descripcions de la natura que Ruyra fa en aquesta novel•la s’han comparat a les de Conrad i Stevenson, dos dels meus escriptors de tema marítim preferits.

Postal de Blanes, a l’extrem sud de la Costa Brava.

I si ens remuntem al 1883, trobarem que a “Historia del Ampurdán” (1883), l’escriptor i polític begurenc Josep Pella i Forgas, gran apassionat de les ruïnes d’Empúries, havia proposat el nom de Costa Grega de Catalunya. Però, finalment, va ser el nom Costa Brava el que es va acabar imposant per designar aquest bocí de costa que, fa més de cent anys, era conegut com Marina de la Selva, Marina de l’Empordà o, simplement, Costes de Llevant.

La Costa Brava en llibres

A banda de l’esmentada “Guía de la Costa Brava” de Josep Pla, que ja fa 68 anys que es va escriure, us recomano el llibre “Viatge per la Costa Brava” (Brau Edicions, 2008), de l’escriptor, periodista i viatger Xavier Moret. A banda de recórrer aquest fragment de litoral de sud o nord i donar el seu punt de vista, Moret recull les veus, vivències i anècdotes d’un munt de persones que n’estan vinculades íntimament.

Un altre llibre deliciós, que ens mostra com era el litoral gironí durant els anys 50 i 60, és “Memòries de la Costa Brava” (Lupita Books, 2005); un recorregut documental i nostàlgic per aquest territori, a través de 330 fotografies en blanc i negre de dos dels grans fotògrafs del nostre país, Francesc Català-Roca i Xavier Miserachs. El text és de l’escriptora Rosa Regàs, resident habitual de l’Empordà; i el pròleg, de l’escriptor anglès Tom Sharpe, que estiueja des de fa molts anys a Llafranc.

I com que sé que entre la comunitat blocaire hi ha molts aficionats als fars, també us recomano el llibret “Fars i senyals marítims” (Quaderns de la Revista de Girona), de David Moré, historiador i arxiver de Tossa de Mar, que també és autor del llibre “150 anys del far de Sant Sebastià”.

Perillen les trobades de vela llatina?

Les associacions que organitzen trobades de vela llatina estan molt preocupades per la supervivència d’aquestes concentracions. El motiu és la propera entrada en vigor, el dia 7 de maig, del nou Reglament de les condicions de seguretat marítima, de la navegació i de la vida humana a la mar aplicables a les concentracions nàutiques de caràcter commemoratiu i proves nàutico-esportives. Això inclou les regates, les trobades d’embarcacions, les processons marítimes com la del Carme, de gran tradició, i les festes en què hi participin vaixells, com la Festa dels Pirates de Premià de Mar.

Trobada de vela llatina de Cadaqués de l'any 2005

El nou reglament imposa unes condicions molt difícils d’assumir per aquella associació que vulgui organitzar una trobada de vela llatina. Un dels aspectes més polèmics del nou reglament és el que fa referència a la figura del “coordinador de seguretat” i de les seves obligacions. Entre aquestes obligacions hi ha la de comprovar que totes les embarcacions participants portin els equips i aparells que els exigeix la legislació, i en perfecte estat de funcionament. També haurà de comprovar que tinguin tots els certificats en regla i que estiguin cobertes per l’assegurança obligatòria per a les embarcacions d’esbarjo.

Seria llarg i feixuc enumerar aquí totes les condicions que exigeix el nou Reglament. És millor que us armeu de paciència i us el llegiu, perquè n’hi ha per sucar-hi pa. Tota aquesta sèrie de mesures no s’adiuen gens amb l’esperit de les trobades de vela llatina, que són reunions d’amics que es troben per navegar junts, sense afany competitiu i on sol imperar una certa anarquia, també molt llatina, quan a horaris i recorreguts. Ara resulta que s’haurà de demanar permís a capitania amb un més d’antelació, fent constar en la sol·licitud, entre altres coses, les dades del coordinador de seguretat, el nombre d’embarcacions participants, zones i itineraris previstos, canals de comunicació, i una còpia de la pòlissa d’assegurança contractada. Qui serà la persona que vulgui assumir la responsabilitat que el nou Reglament exigeix al coordinador de seguretat? D’on sortiran els recursos econòmics necessàries per fer front a les despeses extraordinàries que comportarà organitzar una trobada d’acord amb el nou Reglament?

El cas és que les associacions que organitzen el calendari de trobades de vela llatina que es fan a Catalunya estan molt preocupades, perquè veuen perillar aquestes concentracions si el nou reglament s’aplica al peu de la lletra. Dissabte passat representants d’unes quantes d’aquestes associacions es van trobar a Palamós, convidats per l’associació La Mar d’Amics, per parlar d’aquesta qüestió. En el debat dels punts més problemàtics del nou reglament, es va constatar que l’article 4 permet algunes excepcions. Concretament, el punt 1 diu que “las normas de seguridad que se establecen en este reglamento no serán de aplicación a aquellas concentraciones náuticas que estén sometidas a normativa de carácter especial dictada por la administración marítima, en función de las características técnicas de las embarcaciones participantes”. Podrien entrar, les trobades i embarcacions de vela llatina, dins d’aquesta normativa de caràcter especial?

Els reunits van acordar adoptar una sèrie d’accions que la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, com a representant del sector, posarà en marxa:

- Posar-se en contacte amb les capitanies marítimes, que són els organismes de l’Administració que hauran d’autoritzar les trobades, per esbrinar quins criteris seguiran alhora d’aplicar el nou Reglament. I també per mirar d’arribar a un acord sobre l’aplicació de la normativa en el cas de les trobades de vela llatina.

- Posar-se d’acord, primer, amb la Federació Catalana de Vela i les confraries de pescadors de Catalunya, i després amb les Federacions de Patrimoni Marítim i altres organitzacions afectades de la resta de l’Estat per a fer un front comú i adoptar mesures conjuntes davant l’entrada en vigor del nou Reglament.

- Demanar a l’Administració una moratòria a l’entrada en vigor del nou Reglament, prevista per dia 7 de maig, per salvar les trobades i celebracions programades per aquest any i permetre que les entitats organitzadores es puguin posar al dia. Si ara s’aplica la normativa al peu de la lletra, la majoria de les trobades, processons i altres festes marineres que fa molts anys que se celebren, podrien deixar de fer-se.

Processó del Carme de Portocolom

Personalment, crec que vetllar per la seguretat de la navegació i de les persones al mar ha de ser un objectiu fonamental, tant per part de l’Administració com dels navegants, i això és el que té de positiu el nou Reglament. Però no em sembla bé que l’Administració delegui en les associacions i els seus membres una tasca inspectora –d’equips, certificats i assegurances- que no els pertoca. Aquest allau de normes i burocràcia, que s’ha fet sense consultar el sector, i que ara els cau a sobre a les associacions d’amics de la vela llatina pot acabar amb tot una tasca cultural i divulgativa, feta amb voluntarisme i mitjans escassos, fonamental per la recuperació de la nostra cultura marítima. Les trobades de vela llatina i altres manifestacions semblants són la cara més visible d’aquesta tasca, que serveix per atraure públic i acostar-lo al mar. Si això es perd, el retrocés serà important.

Cal un espai Marina Tradicional més actiu

Els participants en l'espai Marina Tradicional fan balanç (Fotos: Quico Despuig)

Cal dinamitzar l’espai Marina Tradicional i donar-li vida durant tots els dies del Saló Nàutic. No pot ser que els estands es dediquin només a mostrar cartells. És imprescindible fer activitats que atreguin i retinguin els visitants. I també és necessària una implicació més gran per part de les associacions locals. Aquestes són algunes de les conclusions a què van arribar els expositors de l’espai Marina Tradicional en una reunió informal per fer balanç, que va tenir lloc a Taverna l’últim dia del certamen nàutic.

Entre els aspectes positius d’aquesta segona edició de l’espai Marina Tradicional els expositors van destacar les grans dimensions del recinte, que van sorprendre els mateixos participants. Aquestes dimensions obliguen a omplir l’espai de contingut, amb més embarcacions, demostracions, tallers i altres activitats, com ara actuacions musicals, mostres gastronòmiques, etc. Tothom va coincidir que en les properes edicions cal crear un espai més viu i participatiu. També es va destacar com un aspecte positiu que l’espai Marina Tradicional permet que associacions, empreses i persones de tota la península que treballen en el camp de les embarcacions tradicionals i del patrimoni marítim es posin en contacte i intercanviïn experiències.

Pel que fa als aspectes negatius, es va dir que la ubicació de l’espai Marina Tradicional no estava prou ben senyalitzada a la resta de pavellons. Josep-Anton Trepat, coordinador de l’espai per part del Saló Nàutic, va admetre aquesta mancança i la necessitat de corregir-la en properes edicions. En aquest sentit, va avançar la voluntat de la direcció del certamen de mantenir l’espai Marina Tradicional, tot i que encara no se sabia amb quines condicions.

Podem dir, doncs, que el Saló Nàutic continuarà apostant per l’espai Marina Tradicional. Tot i això, sembla necessari assegurar l’èxit d’aquest espai per què aquest compromís de continuïtat es mantingui. I per aconseguir aquest èxit és imprescindible passar d’un espai estàtic i expositiu a un espai dinàmic i participatiu. Exhibicions con la de fabricació de cordes, a càrrec del Museu de Badalona i de l’Escola del Mar d'aquesta ciutat, i la construcció d’una petita embarcació en kit, a càrrec de Drassanes Despuig, estarien en aquesta línia. Cal fer-ne més. Cal que les associacions i entitats catalanes dinamitzin els seus estants organitzant activitats que acostin el públic a l’espai Marina Tradicional. Ja sabem que és difícil trobar persones en el si de les associacions que es puguin dedicar a aquestes tasques durant els dies feiners. Però caldria fer un esforç durant els caps de setmana que és quan més públic visita el Saló Nàutic. Cal mentalitzar-se que és una de les poques oportunitats que tenim les associacions per donar a conèixer la feina que fem i acostar-la a la ciutadania.

Sobre aquest punt, en Joao Batista, de l’associació “Barcos do Norte”, de Viana do Castelo, va expressar la seva perplexitat per l’escassa presència de les associacions locals, en comparació amb l’esforç que van haver de fer algunes entitats procedents dels punts més allunyats de la península. Es referia a les associacions de França, Portugal, Galícia, Andalusia, Balears, i el País Basc, algunes de les quals van anar a Barcelona amb diverses embarcacions. Certament, crec que hi ha hagut una certa passivitat, pels motius que sigui, per part de les associacions catalanes, representades per la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial. Penso que seria bo fer autocrítica i discutir-ho per mirar de tenir un paper més actiu en la propera edició.

En aquest sentit, és molt simptomàtica l’absència del Consorci El Far i la de l’associació “Barcelona, fes-te a la mar”. Tot el que hi havia del Far –que acaba d’inaugurar una escola de navegació tradicional- era un grapat de postals i fulletons sobre el taulell de l’estand de la FCCPMF. I “Barcelona, fes-te a la mar”, després de demanar un estand propi, al marge de la Federació de la qual n’és membre, no es va presentar. La imatge de les autoritats desfilant per davant de l’estand buit de “Barcelona, fes-te a la mar” el dia de la inauguració era tot un poema. Els esforços d’en Vicente García-Delgado, que va transportar personalment una embarcació d’aquesta entitat fins al Saló i va penjar quatre pòsters a l’estand perquè no es veiés tan abandonat, són molt lloables. Però l’absència d’aquesta associació que representa Barcelona en un esdeveniment que es fa a Barcelona, resulta com a mínim inexplicable. I si algú en té l’explicació, el convido a exposar-la en els comentaris.

Finalment, en un comunicat enviat fa pocs dies, en Josep-Anton Trepat anuncia ja les dates de la propera edició del Saló Nàutic de Barcelona: del 8 al 16 de novembre de 2008. Reitera que la direcció del Saló valora positivament aquest any 2007 i creu en la continuïtat. Afegeix, però, que les condicions econòmiques poden canviar. També apunta la possibilitat que hi hagi un espai al port de Barcelona per a les embarcacions tradicionals: una cosa que va quedar sobre la taula en les primeres reunions amb la direcció del Saló Nàutic va ser la de disposar d'un espai flotant per a les embarcacions tradicionals, durant els dies del Saló. Aquest any 2007, amb la sortida de la Barcelona World Race, era del tot impossible, però no es va descartar d'entrada per a futures edicions. Tal vegada sigui possible que el pròxim any les embarcacions més grans puguin estar juntes en un espai al port de Barcelona.

En definitiva, jo diria que el balanç és positiu; que l’evolució del sector de les embarcacions tradicionals “progressa adequadament”, tot i que hi ha algun aspecte del moviment associatiu que “necessita millorar”. Penso que, de cara al proper any, caldrà fer un esforç important entre tots si volem millorar la nota.