El Bellamar de Premià

Des de fa unes quantes setmanes, es repeteixen a la premsa notícies relacionades amb la delimitació, a tot el litoral peninsular, de la zona anomenada “domini públic marítimo-terrestre”, per part del Ministeri de Medi Ambient, en aplicació de la Llei de Costes del 1988. És el que en castellà s’anomena “deslinde”. Segons la llei, totes les finques i edificacions particulars que quedin dins d’aquesta zona de domini públic passaran a ser propietat de l’Estat sense dret a indemnització. Bé, tot això ja està prou explicat i ara no vull entrar-hi. Curiosament, a Premià de Mar, la delimitació del litoral, que ha generat la protesta de milers d’afectats a tota la costa espanyola, no ens afecta. I és que a Premià ja fa 160 anys que tenim un doble “deslinde” estatal: el ferrocarril de la línia Barcelona-Mataró, primer, i la carretera Nacional II, després. Dues barreres que separen la nostra ciutat del mar.

A Premià, però, hi va haver un edifici afectat per la llei de Costes, i potser n’ha estat l’únic, no ho sé del cert; un edifici emblemàtic que donava un tret característic a la fisonomia rectilínia i monòtona del litoral premianenc: el Bellamar.


Reprodueixo el capítol que li dedica el llibre “Els premianencs i el mar”.

Parlar del Bellamar és evocar el record i la nostàlgia de molts premianencs, perquè forma part del seu paisatge sentimental. Tenia una part de balneari que, segons un cartell publicitari de la primera època, oferia banys de mar i platja per a famílies; i també banys de pila, amb aigua dolça i salada. A més era casino, però no de joc, que en aquella època estava prohibit, sinó entès com a local social, i a sota hi havia una pista de bitlles. El Bellamar era el centre de reunió d’allò que abans en deien “la colònia estiuenca”. En aquest sentit era una mica elitista, perquè només s’hi podia accedir pagant entrada, i la gent del poble no el freqüentava.


Un dels records que més perduren del Bellamar són els balls que s’hi feien, amb l’actuació de grans orquestres, que es retransmetien per ràdio a través d’un programa anomenat “Las tardes del Bellamar”. Diuen que, fins i tot, una estrella de la cançó popular del moment com l’Antonio Machin, va actuar en un d’aquests balls. Música romàntica, nits de lluna plena a la vora del mar... No és estrany que el Bellamar hagi conservat sempre una certa aurèola de romanticisme per a totes aquelles parelles que s’hi van conèixer en l’època de màxima esplendor del local.


El Bellamar va ser construït per Josep Picola entre els anys 1947 i 48. L’edifici, aixecat sobre columnes assentades sobre la platja, es va convertir en una de les construccions més significatives de la postguerra a Premià de Mar. El constructor n’estava tan orgullós que en el segell de les seves factures hi feia constar: “Josep Picola, Constructor del Bellamar”. El propietari va ser el senyor Josep Rué i Llobet, i l’arquitecte, en Giral i Ortet, que va firmar els plànols amb el títol de ”Proyecto de Establecimiento para Restaurante y Baños Propiedad de Don José Rué“. L’obra tenia l'autorització de la "Dirección General de Puertos y Señales Marítimas" per ocupar terrenys de la platja, atenent-se a la Llei de Ports del 7 de Maig de 1880 i al reglament de l’1 de juliol de 1912. Llegim en la copia d'un certificat: Don José Rué Llobet está autorizado en virtud de la orden del ministerio de Obras Públicas, dictada sentencia en fecha de 8 de mayo de 1947, para ocupar a título precario con las restricciones señaladas... La concessió d'ocupació de terrenys públics tenia una vigència de cinquanta anys; i el 8 de juliol de 1998, un cop vençuda la concessió i en aplicació de la Llei de Costes, es va començar a enderrocar. Una colla de veïns van assistir impotents i estupefactes a l’enderrocament amb l’esperança que es produís algun miracle d’última hora que permetés salvar l’edifici.

Per als contraris a l’enderrocament, el Bellamar va morir víctima d’una Llei de Costes feta lluny de la costa i aplicada sobre una geografia desconeguda, sense conèixer-ne les particularitats, els elements significatius que donen caràcter a un territori. I també per la manca de sensibilitat cap al patrimoni d’aquells que potser n’haurien pogut evitar la destrucció.


Podríem dir, doncs, que el Bellamar ha estat per a molts premianencs com una petita Cuba: records, nostàlgia, romanticisme... i al final, el desastre. Només li falta una havanera per a mantenir-ne viu el record. Amb la desaparició del Bellamar, Premià va perdre un trosset de la seva història i una bonica postal del seu paisatge físic i sentimental. Ara només en queda el nom de la platja que va ocupar durant cinquanta anys.

Ja no! El Bellamar ja te una havanera, que es diu precisament així: “Bellamar”. En són els autors el grup d’havaneres premianenc “Barca de Mitjana”.

“Els premianencs i el mar” és un llibre editat per l’”Associació Bellamar – Centre d’Estudis Marítims” i l’Ajuntament de Premià de Mar.

El joc continua: saps quin és aquest far?

Primera pista:

38 anys de la tràgica regata Arenys-Blanes

El dissabte dia 11 vam sortir del port del Masnou amb el Corb Marí i vam posar rumb al port veí de Premià de Mar per participar en la trobada de barques de vela llatina que es feia dins dels actes de la “IV Fira Mercat del Mar”. Ens acompanyava el Ciutadella, el flamant bot d’en Xavier Nadal, construït l’any passat pel mestre d’aixa menorquí Miquel Huguet. El dia era grisot, amb vent de component est i una mar de fons bastant imponent, de la mateixa direcció. Es veia que el vent i la mar anaven en augment: de fet, la previsió meteorològica anunciava un empitjorament del temps. Però Premià era a menys d’una hora a motor i confiava en arribar-hi sense problemes, com així va ser.

Mentre intentava sortejar les onades que ens venien de proa, vaig pensar que aquell mateix dia es complien trenta-vuit anys de la tràgica regata de creuers d’Arenys de Mar a Blanes, en què hi van perdre la vida vuit persones. N’havia sentit parlar d’aquell desastre, que va colpir la comarca i el món de la nàutica, perquè desgràcies d’aquesta magnitud són del tot inusuals a les nostres costes. Segurament des del temporal del 31 de gener de 1911, que va acabar amb la vida de 69 pescadors, entre el Maresme i el Barcelonès, no s’havia tornat a produir un sinistre amb tantes víctimes. Casualment, fa uns quants anys, em va caure a les mans un exemplar de la revista “Gaceta Ilustrada”, que encara conservo, i que publica un reportatge del desastre nàutic d’Arenys. És aquest que veieu aquí:

Aquell matí de l’11 d’octubre de 1970 feia un dia més aviat rúfol. Hi havia mar de fons de llevant i vent de força tres a quatre, però el baròmetre es mantenia estable i el “parte” meteorològic preveia una millora del temps. Les condicions meteorològiques no eren, doncs, a priori, especialment difícils per la navegació de creuer; més aviat eren empipadores, ja que implicaven haver de fer la meitat del recorregut d’Arenys a Blanes amb mar i vent de proa. Tot i això, alguns vaixells inscrits en la regata ja no es van presentar a la línea de sortida. Finalment, vuit velers van prendre la sortida a les 10 en punt del matí.

Aquesta va ser, a partir d’aquell moment, la cronologia dels fets, segons l’informe de la Comandància Militar de Marina de Barcelona, publicat a la premsa el dimecres 14d’octubre:

A las 11 horas regresaron, por causa de avería, los yates Xaloc y Stella Maris, entrando en el puerto de Arenys sin novedad, continuando el resto de los yates hacia Blanes.
A las 11’30 horas los yates Atthis y Avante intentaron su regreso al puerto de Arenys de Mar, con viento de fuerza cuatro y mar que rompía en la barra de entrada.
Al rebasar la barra debido a un brusco bandazo, tres tripulantes del Avante cayeron a la mar, y al intentar salvarlos desde a bordo, según apreciación de los testigos presenciales que se encontraban en tierra, un nuevo golpe de mar desmanteló el buque, hundiéndose posteriormente en cinco brazas de agua en las cercanías de Caldetas.
El yate Atthis intentaba al mismo tiempo entrar en puerto, y al parecer un golpe de mar arrebató a sus dos tripulantes, quedando el barco al garete, varando por si solo en la playa de Caldetes.

Què va passar entre les 11 i les 11’30? El dimarts dia 13 La Federació Catalana de Vela havia fet pública la seva versió dels fets, donant detalls de l’evolució del temps que no estan recollits en l’informe de Comandància de Marina:

A las 12 refrescó el tiempo, formándose una repentina e insólita rompiente en la entrada del puerto, lo que hacía muy difícil su toma.

Malgrat la diferència d’horaris –segons la FCV tot va passar una hora més tard-, la causa del desastre hauria estat la formació d’aquest rompent sobtat que hauria fet molt difícil l’entrada a port. La “Gaceta Ilustrada”, que va sortir uns dies més tard de la tragèdia, afina una mica més:

Al parecer, se formó una barra de arena, insólita segun los técnicos, con grandes olas.

Però, a més, a la tarda el temps va empitjorar, com explica la nota de la Federació:

Entre las 16 i las 17 horas, descargó un chubasco muy fuerte que empeoró notablemente las condiciones de visibilidad y de las rompientes en la bocana del puerto.

Reprenem el relat de la Comandància de Marina a partir d’aquí:

A partir de las 16 horas los cuatro yates Simbad, Hustler, Ampurdanés y Alegría, que habían continuado la regata hasta Blanes, entraron en Arenys de Mar con gran dificultad al pasar la barra. Uno de estos cuatro yates, denominado Hustler, por efecto de un golpe de mar escoró fuertemente, cayendo a la mar tres tripulantes; por su patrón se procedió al salvamento, consiguiendo a pesar de los esfuerzos realizados, recuperar solamente a dos de ellos.

Ningú no es va atrevir a sortir en auxili dels nàufrags, ni tal sols els pescadors d’Arenys amb les seves barces, de tant fotut que ho deurien veure. I vuit persones van perdre la vida allà mateix, a l’entrada del port, davant de tothom. Paradoxalment, moltes embarcacions es perden arribant a port. Suposo que ha de ser molt difícil, quan el port ja és a tocar, prendre la decisió d’endinsar-se en el mar, que és on diuen que un vaixell es pot defensar millor en cas de temporal. No m’hi he trobat mai, però si mai m’hi trobo, espero saber distingir quan una costa a sotavent esdevé una trampa mortal, en comptes d’oferir un refugi segur, i prendre la decisió correcta.

Dissabte passat, prop de la bocana del port de Premià, vaig pensar què passaria si en aquell moment s’aturés el motor. No sé si, amb la platja a menys de cent metres, ens hagués donat temps d’hissar el foc –la major la dúiem aferrada- o de fondejar. Per sort el motor, acabat de reparar, es va portar bé i vam entrar a port sense problemes. Després el vent va pujar i la mar va augmentar. Les sortides per al públic del Mercat del Mar es van suspendre, però la gent també s’ho va passar bé entrant i sortint del Sant Isidre, el Sant Ramon i el Rafael, i navegant amb els raqueros per dins del port. Només el Sant Pau, amb la major rissada, va sortir a traure el nas. Però van tornar al cap d’una estona, una mica mullats, i van decidir deixar-ho per un dia que les condicions fossin més bones, ja que encara no tenen la barca per la mà. I aquella tarda, com que la previsió del temps no pintava gaire bé, tothom va decidir ajornar la tornada als seus respectius ports d’origen fins que la cosa es calmés. Sabia i prudent decisió.

L’amic Martí Rosselló, observador agut de la vida premianenca i cronista amatent de la seva generació, conserva un dibuix del natural de les condicions meteorològiques d’aquell 11 d’octubre de 1970, i les descriu amb precisió i riquesa de detalls en el seu bloc.

Informacions: "Gaceta Ilustrada", núm 733, 25/Oct/1970, "La Vanguardia", 13 i 14/Oct/1970

Saps quin és aquest far?

Dies enrera, el bloc Singradura da relinga ens proposava un joc molt interessant: identificar un far, a partir d’una foto de la torre amb la llanterna i d’una altra foto que serveix de pista per ajudar a localitzar-lo. La iniciativa ha tingut força èxit entre els blocs de temàtica marinera, i ja se n’hi ha apuntat uns quants, proposant altres fars per identificar. Aquesta ha estat fins ara l’evolució de joc; i espero no deixar-me'n cap:

Singradura da relinga: el far de’s Penjats d’Eivissa.
Una mirada a la Ría de Vigo: el far de Punta Frouxeira.
El rincón del marino: el far del Cap d’Hornos.

I aquesta és la meva proposta: sabeu on és aquest far?

Primera pista:


El premi és un exemplar del número 1 d’Argo, la revista del patrimoni i la cultura marítima.

A punt la “IV Fira Mercat del Mar” de Premià

Les tres barques de mitjana que hi ha en aquests moments a Catalunya, el Sant Isidre, el Sant Ramon i el Rafael, a més del sardinal Sant Pau, i unes quantes embarcacions més de vela llatina es trobaran el proper cap de setmana a Premià de Mar per participar en la “IV Fira Mercat del Mar”. Entre els ingredients d’aquest certamen també hi haurà una subhasta de peix a l’antiga, música marinera, cuina del mar i tallers de nusos, de vela llatina i de rem.

Organitzada per Promoció Econòmica de l’Ajuntament premianenc, la Fira del Mar va néixer amb la intenció de promocionar el comerç local. Se li va donar aquest aire “mariner” per donar-li singularitat i diferenciar-la d’altres mostres similars. Certament Premià de Mar té uns orígens clarament mariners -fins al punt que a l’escut municipal hi figura una barca de mitjana-, encara que el pes de l’economia local sempre va recaure en la indústria. En qualsevol cas, va ser una bona idea associar aquesta fira a un dels aspectes més atractius i vistosos de la història ciutadana de Premià de Mar. Tot i això, en les dues primeres edicions de la fira aquest aire mariner era força escàs i més aviat decoratiu. Però en l’edició de l’any passat ja es va fer un canvi de rumb i es va intentar donar-li contingut mariner autèntic, amb la presència del Sant Ramon, el Far Barcelona, el pailebot Santa Eulàlia i unes quantes barques de vela llatina, a més d’altres activitats relacionades directament amb el mar. El vaixell de Vilassar es va fer un tip de treure gent i al port s’hi va congregar força públic per veure aquestes embarcacions de prop.

Suposo que aquest any encara hi baixarà més gent, perquè el programa del dissabte està farcit d’actes atractius per a tots els públics: mostra de barques de vela llatina, bateig de mar, taller de rem en un llagut català, cantada de cançons marineres, subhasta de peix, taller de vela llatina a bord del Rafael, tapetes marineres, classes de windsurf, taller de nusos, mostra d’oficis artesans... I l’endemà, diumenge, destaca com a novetat la “I Nit gastronòmica del Mercat del Mar”.

A banda de la finalitat de promoció econòmica que hi pugui haver al darrera d’aquesta mena d’esdeveniments, crec que són molt positius si serveixen per acostar la gent al mar, per ajudar a descobrir l’existència d’una sèrie d’embarcacions tradicionals i a interessar-s’hi, i també per donar feina a aquests grans vaixells, propietat de petites empreses i d’associacions, que sense això no es podrien mantenir.

Jo tinc previst participar en la “IV Fira Mercat del Mar” del meu poble –crec que després de 22 anys de viure-hi ja li puc dir així- amb el Corb Marí, si el temps i el motor no ho impedeixen, com l’any passat, que una avaria al moment de sortir em va obligar a quedar-me a terra. Si teniu una barca de vela llatina i us hi voleu apuntar, ja ho sabeu.

Entre la terra i el mar

Dilluns passat es va inaugurar a l’Institut Francès de Barcelona l’exposició fotogràfica Entre terre et mer, les rivages français. Es tracta d’una mostra de la col•lecció de fotografies del Conservatoire du littoral, que presenta obres de set fotògrafs que aporten una nova mirada sobre diversos indrets de les costes franceses.

Harry Gruyaert. Baie d'Authie, Pas-de-Calais.

El Conservatoire du litoral és un organisme públic creat l’any 1975 per a dur, conjuntament amb les entitats locals, una política territorial encaminada a protegir de manera definitiva determinats espais naturals francesos que es troben a les ribes marítimes i a les ribes dels llacs. El Conservatoire és propietari de gairebé 1.000 quilòmetres de ribes, més de l’11% de les costes de França. L’objectiu és garantir la transmissió a les generacions futures d’un patrimoni natural, terrestre i marítim que representa el “terç salvatge” de les ribes de la França metropolitana i d’ultramar. Aquesta és una actuació similar a la que fa a casa nostra l’Àrea Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya: comprar espais de gran valor ecològic i paisatgístic que corren el perill de ser alterats per alguna actuació humana, per gestionar-los posteriorment amb la col•laboració d'entitats conservacionistes, d'ONG i de les administracions públiques. Aquí hi trobareu la relació d’espais en propietat, tot i que gairebé no n’hi ha de litorals.

Alain Ceccaroli. Sites du débarquement.

Tornant a la mostra que ens ocupa, des de fa més de vint anys, el Conservatoire du littoral convida a fotògrafs a visitar els terrenys que estan sota la seva protecció. Cada artista dóna la seva visió sobre un indret concret, que representa un redescobriment d’aquells paisatges i una replantejament de la idea que se’n tenia. L’exposició també pretén cridar l’atenció dels responsables polítics i administratius, i dels habitants i visitants d’aquests llocs, que construeixen el futur d’aquest patrimoni natural, perquè s’adonin que convé conservar-lo i protegir-lo en benefici de tots.

Fa temps que fotografio paisatges costaners, perquè m’agraden i perquè penso que també es una manera de conservar-los. Mirar fotos antigues d’alguns indrets costaners permet adonar-se de la transformació brutal que ha sofert el nostre litoral i de la pèrdua irreversible del nostre patrimoni natural. Crec que la fotografia és una mena de veu de la consciència que ens recorda allò que hem fet malament i ens permet fer alguna cosa per evitar que es torni a repetir.

Raymond Depardon. Pointe du Raz, Finistère.

La mostra Entre terre et mer, les rivages français es podrà visitar fins al 22 de novembre, a la galeria de l’Institut Francès, al carrer Moià, número 8, de Barcelona.

El “Palinuro” a Premià de Mar

Ahir a la tarda, quan anava cap a casa amb el tren, assegut a la banda del mar, vaig mirar per la finestra i… oh, sorpresa! Hi havia un gran veler fondejat davant de Premià de Mar. En baixar del tren me’l vaig mirar bé des de l’andana: tres pals, vergues al de proa, veles de tall als altres dos, alt de bordes, bandes blanques als costats… Tenia tota la pinta de ser el Palinuro, però calia assegurar-se’n. Vaig córrer cap a casa a buscar la càmera i el trípode, perquè la llum començava a anar de baixa. Després d’una bona caminada pel passeig, vaig plantar el trípode a les roques de la bocana del port i li vaig fer aquesta foto, a ISO 200, per evitar que sortís moguda.




Si amplieu la foto, podreu llegir el nom a la popa: Palinuro! Sempre he admirat aquells aficionats als ocells que són capaços de distingir una cadernera d’un pit-roig i, a sobre, dir-te’n el sexe, a cent metres de distància. Doncs ahir em vaig sentir una mica així. Suposo que tots desenvolupem el nostre sentit de l’observació cap a aquelles coses que més ens interessen. Aquí hi trobareu la fitxa tècnica i un historial breu d’aquesta “au marina”.




I què hi feia, el Palinuro, fondejat davant de Premià de Mar? Doncs ha vingut per participar en el Sailing to Barcelona (Rumb a Barcelona), un dels actes que es fan dins del Congrés Mundual de la Natura que es celebrarà a Barcelona del 5 al 14 d’octubre. El congrés l’organitza la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura), que és la xarxa del medi ambient més antiga i més gran del món. En formen part més de 1.000 entitats de 160 països, uns 200 governs i 800 ONG, a més 10.000 científics i experts. Durant aquests dies 8.000 persones es reuniran a Barcelona per discutir i prendre decisions sobre els problemes més greus en matèria de medi ambient i desenvolupament a tot el món. Esperem que realment s’arribi a acords que no acabin en paper mullat, com acostuma a passar en política mediambiental.

I dins d’aquest congrés, el Sailing to Barcelona reunirà diversos velers que pertanyen a entitats i organismes que fan tasques relacionades amb el medi ambient. La idea és promoure la conservació dels mars, costes i oceans a través del món de la nàutica i de la vela, i sensibilitzar el públic cap a aquestes qüestions. Els participants aportaran propostes i projectes per a un ús més sostenible de l’ambient marí.

Efectivament, cal que tots prenguem consciència de la situació precària en què es troben moltes zones del nostre litoral i exigir als nostres governants que facin alguna cosa al respecte. De tota manera, nosaltres, la gent, els ciutadans, hem d’assumir la nostra part de responsabilitat en l’estat actual del mar i de les costes. Cal que ens arromanguem i que col•laborem per canviar la situació. Hi ha coses a fer que no són, necessàriament, anar a recollir chapapote quan hi ha un accident. La custòdia marina és una via que permet a la societat civil participar en els processos de gestió i conservació dels espais litorals, tal com s’explicava en una entrada anterior, en aquest mateix bloc.

Aquí teniu la relació dels vaixells participants en el Sailing to Barcelona, però pot ser que se n’hi afegeixin molts més. El Palinuro obrirà la desfilada de tots els vaixells que es farà aquest dissabte, entre el port i el Fòrum, com a obertura del Congrés Mundial de la Natura.

Aquest matí he tornat a la platja a veure si “l’ocell” encara era al niu. I, efectivament, allà l’he trobat, mig adormit sota un cel que ja amenaçava amb la tempesta que ha caigut aquesta tarda. Li he fet unes quantes fotos més. Després, quan me n’anava cap a la feina, he vist que salpava i posava rumb a Barcelona.

Adéu a Olin Stephens

“En qualsevol disseny, els factors que més contribueixen a la velocitat són: superfícies vèliques grans, poc desplaçament i una superfície petita dins l’aigua. Això dóna línies netes, suaus i agradables, i aleshores apareix la bellesa. Tot i que per sí mateixa la bellesa no sigui un factor de velocitat, els vaixells més agradables a la vista són els més agradables de portar”.

La frase és de Olin J. Stephens, un dels grans arquitectes navals del segle XX, creador d’alguns dels vaixells més bonics i més ràpids del seu temps. El dissenyador de velers llegendaris com el Dorade, el Ranger, el Courageous, el Morning Cloud i el Brilliant, va morir el dia 13 de setembre, a l’edat de 100 anys.

Nascut a Nova York el 1908, Olin Stephens va crear 2.200 vaixells, sis dels quals van guanyar vuit edicions de la Copa Amèrica. Una de les seves primeres creacions va ser el Dorade, un yawl de 16 metres que va construir pel seu pare, amb el qual van guanyar la regata Transatlàntica i la Fastnet britànica el 1931.


Els èxits del Dorade –que encara navega- van catapultar a la fama la firma Sparkman & Stephens, l’empresa que havia fundat amb el broker Drake Sparkman, que continua sent una de les marques més prestigioses dins del món de la nàutica internacional. L’any 1937 va dissenyar el seu primer Copa Amèrica, el Ranger, un veler de 42 metres que va guanyar el britànic Endeavour II, i que es considera el Clase J més espectacular que mai s’ha construït. Després en vindrien cinc més, com el Courageous, el primer 12 metres construït en alumini, guanyador de la Copa el 74 i el 77. Uns altres dos velers extraordinaris sortits de la taula de dibuix d’Olin Stephens van ser els Morning Cloud I i II, propietat de qui va ser primer ministre britànic, Edward Head. Amb el primer va guanyar la Sidney-Hobart del 69, i amb el segon l’Admiral’s Cup del 71.

Olin Stephens era un artista de l’arquitectura naval, que va posar ales a la bellesa, construint alguns dels velers més ràpids i alhora més bonics que s’han vist mai en un camp de regates. Igual que els meus admirats Nathanael Herreshoff i William Fife. El Mystic Seaport Museum dedica una pàgina a recordar la figura i l’obra d’Olin Stephen amb abundant material que val la pena visitar.

Aquestes imatges pertanyen també al museu nord-americà. Fins al minut 1’45” són declaracions de l’arquitecte naval, i després ve un recull d’imatges de molts dels vaixells que ell va crear. I aleshores... apareix la bellesa! Bon viatge, mestre.

Vídeo: "Olin Stephens, Simply Brilliant". Mystic Seaport Museum.

Fotos: Sparkman & Stephens i Sparkman & Stephens Association.