La custòdia marina

El 19 de març passat, el govern espanyol va aprovar una sèrie de mesures per a la protecció de la zona marina anomenada “El Cachucho”, situada a 36 milles de la costa asturiana, i l’inici dels tràmits per a declarar-la Àrea Marina Protegida. “El Cachucho” és una plataforma submarina, envoltada de fons abissals que arriben als 3.000 metres, amb una gran biodiversitat. S’hi han registrat prop de 600 espècies biològiques, dues d’elles noves per a la ciència.

Uns estudis per determinar l’impacte d’un art d’arrossegament, anomenat “tren de bolos”, van permetre documentar la zona i les riqueses que conté. L’informe “Trebol”, fruit d’aquests estudis, posa de manifest els efectes d’aquest sistema de pesca al Cachucho. De tot el que s’extreia del fons, només un 15 % eren espècies comercials.

Aquesta és la primera reserva a altra mar d’Espanya, que fins ara només tenia parcs terrestres o marítimo-terrestres. I no serà l’única, perquè el ministeri de Medi Ambient te previst protegir també el banc de Galícia, el canal de Menorca i el cap de Creus, que entrarien a formar part de la xarxa europea de zones marítimes protegides. L’objectiu, a més de preservar l’ecosistema, és permetre una gestió eficaç de les pesqueres i fer que siguin sostenibles.

A proa, les illes Medes, un entorn natural protegit

És, sens dubte, una bona notícia, que enllaça amb un altre tipus d’activitat, relativament nova, encaminada a la conservació del medi marí: la custodia marina. Jo en vaig sentit parlar per primera vegada a Joan Lluís Alegret, director de la Càtedra d’Estudis Marítims, durant la seva intervenció en el marc de la jornada “Patrimoni marítim i moviment associatiu”, celebrada el maig de 2007 al Museu Marítim de Barcelona. Alegret va plantejar la necessitat d’ampliar el concepte de patrimoni marítim. Segons ell, sempre que parlem de patrimoni marítim, ens referim al patrimoni exclusivament cultural. "Hem de començar a obrir fronteres –va dir-, perquè quan parlem de patrimoni no parlem només de cultura, sinó de patrimoni en general, i això inclou el patrimoni natural i el paisatge marítim". Aleshores va introduir el concepte de custòdia marina:

"La custòdia marina és l’estratègia que intenta generar la responsabilitat dels organismes competencials i dels usuaris del medi marí en la seva conservació i el bon ús dels seus recursos culturals, naturals i paisatgístics".

"Aquest és el nou escenari que s’està obrint", va afegir Alegret. I a continuació va llençar això que ara en diuen idees-força: "el món associatiu al voltant del patrimoni marítim ha de trobar canals, vincles i lligams amb associacions dedicades a la preservació del patrimoni natural marítim". Dit d’una altra manera: en aquest nou escenari, les associacions que es dediquen a la defensa i conservació del patrimoni marítim han de lligar la vessant cultural del mar amb la vessant natural, perquè totes dues coses van íntimament unides.

La proposta d’Alegret, com totes les bones idees, és d’una senzillesa aclaparadora, però no per això menys potent. Intentaré argumentar-ho. La majoria d’associacions neixen de la voluntat de recuperar i conservar el patrimoni marítim i fluvial de la seva localitat. Però aquest patrimoni, aquesta cultura, té lloc en un territori concret, en un àmbit natural que són les platges i cales del municipi, en primer lloc, després les costes de la comarca i, per extensió, la costa catalana i el Mediterrani. I en el cas del patrimoni fluvial, el riu, la muntanya i la conca hidrogràfica a la qual pertany. L’objectiu és mantenir aquest patrimoni viu i actiu dins del seu “hàbitat natural”, la mar i els rius, que és d’allà on prové. Així, doncs, tot el que fan les associacions està lligat a uns espais naturals molt concrets. Per tant, la conservació d’aquests espais naturals, començant pels més propers, hauria de formar part dels objectius de les associacions o, com ha mínim, hauria de ser motiu del seu interès. Perquè sense el mar, quin sentit té el patrimoni marítim, la recuperació d’embarcacions, la navegació tradicional, etc.? Si el mar, que és la mare i l’origen de la cultura marítima i l’entorn natural on aquesta es desenvolupa, es deteriora i es col·lapsa, a causa dels abocaments contaminants, de l’explotació intensiva dels recursos, del canvi climàtic o de la causa que sigui, de què ens servirà tot allò altre? En el cas dels rius, molt més vulnerables, això pot arribar a passar. Per on baixaran els raiers de la Noguera i del Segre si els rius no porten aigua? Per veure un rai caldrà anar a un museu o visionar antics documentals. Per tant, és evident que com a usuaris del mar i dels rius que som, també som responsables de conservar-los. Sembla una obvietat monumental, però crec que adonar-se d’això ja és un pas molt important.

Fins ara, en el món associatiu relacionat amb el patrimoni marítim, d’això no se’n parla. Totes les accions van encaminades a la recuperació d’embarcacions, de patrimoni immoble relacionat amb el mar i també de patrimoni immaterial. Però el patrimoni natural marí no forma part dels objectius estratègics de les associacions. Hi ha hagut contactes entre la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial i la Fundació Territori i Paisatge, de cara a trobar línies de col·laboració. Però, de moment, no s’ha passat d’aquí perquè la FCCPMF té altres fronts de batalla oberts i altres línies d’acció prioritàries. No oblidem que es tracta d’entitats no lucratives, sense personal fix i on tot es fa a base de voluntarisme.

El patrimoni marítim inclou també el patrimoni natural

Amb tot això no vull dir que les associacions de patrimoni marítim s’hagin de situar en la primera línia de foc de l’activisme ecologista, perquè prou feina tenen. Però comença a ser necessària la seva vinculació i col·laboració en tot aquest moviment. I la custòdia marina pot ser la via d’accés. A més, també pot ser una bona via per atraure gent a les associacions. Persones que no són navegants o que no se senten especialment atretes pels vaixells i la navegació, però que, en canvi, sí que els interessa la defensa i conservació del medi ambient, en aquest cas, el mar. Crec que aquesta podria ser una manera d’ampliar l’horitzó de moltes associacions dedicades al patrimoni marítim, que sovint van escasses de personal amb ganes de fer coses.

En què consisteix, la custòdia marina? Bàsicament és un procediment voluntari entre una entitat de custòdia i l’administració competent o bé algun col·lectiu d’usuaris del mar, per arribar a una forma acordada de conservar el medi marí. Posem-ne alguns exemples:

- Una associació i un ajuntament col·laboren en la gestió d’una reserva marina litoral a través d’un conveni amb l’administració pesquera. En el mateix espai, un contracte de servei permet a una fundació privada realitzar-hi activitats de vigilància i informació.

- Una confraria de pescadors impulsa la protecció d’un espai marí per recuperar els recursos pesquers de la zona i demana suport i assessorament a una fundació privada.

- Una entitat de custòdia treballa en la gestió integrada del litoral i el medi marí i proposa la creació d’una àrea marina protegida per l’administració ambiental. A través del voluntariat es realitzen diverses activitats d’estudi i conservació de l’espai.

- Una entitat de custòdia i els pescadors d’una zona arriben a un acord pel qual els pescadors es comprometen a canviar els instruments de pesca amb l’objectiu de reduir el número de captures accidentals de tortugues i ocells marins.

- Una entitat de custòdia adquireix els drets de pesca d’una determinada espècie amb la finalitat de no executar-los, evitant així la captura d’una part de la població.

- Una fundació promou la creació d’una àrea marina protegida posant d’acord a tots els usuaris implicats abans de presentar la proposta a l’administració competent.

Els pescadors tenen un paper important en la custòdia marina

Aquests són alguns exemple de custòdia marina, alguns dels quals ja s’han posat en pràctica a Catalunya. Al nostre país, concretament, existeix des del juny de 2007 el Grup de Treball de Custòdia Marina, que pertany a la Xarxa de Custòdia del Territori. El GTCM agrupa diverses organitzacions amb la finalitat de promoure estratègies de custòdia marina en el mar territorial català. A gener de 2008 estava constituït per les entitats Nereo, Acciónatura, Depana, el Consorci El Far, la Fundació CRAM, la Fundació Mar, la Fundació Promediterrània i el Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Ja posats, vull afegir altres entitats que es dediquen a la defensa dels ecosistemes marins:

Oceana, l’organització internacional que treballa per a la protecció i recuperació dels oceans del món. Destaquen les seves campanyes contra els sistemes de pesca il·legal, com les xarxes de deriva, i la seva denuncia del perill d’extinció d’algunes espècies, com la tonyina vermella i els taurons. Val la pena subscriure’s a la seva llista de correu, perquè t’envien informació puntual de totes les seves campanyes.

Estimar, entitat ubicada a Palma que facilita recursos formatius a instal·lacions nàutiques, empreses i professionals del sector. Tenen un lema força eloqüent: Ara és la mar que et demana ajuda. Podeu baixar-vos la guia “Viu la mar”, un recull de bones pràctiques empresarials i professionals per a conservar la mar i el litoral.

I més a tocar de casa tenim la Fundació Ecomediterrània, dedicada a promoure i desenvolupar activitats que contribueixin a la protecció del medi ambient i a la conservació dels recursos naturals. Pertany al Med Forum, xarxa de les ONG’s de la conca Mediterrània per a l’ecologia i el desenvolupament sostenible. Feu una ullada a la campanya “El semàfor verd de la Mediterrània”, que pretén sensibilitzar la població sobre la necessitat de preservar els valors ambientals de les àrees costaneres del nostre mar.

Sense deixar de banda les embarcacions, el patrimoni i la cultura, cal que ampliem el punt de mira de les nostres associacions i ens fixem també en el mar, perquè ara és ell qui ens demana ajuda.