L'ensenyament de la vela llatina

L’altre dia em van preguntar: “on es pot aprendre a navegar amb vela llatina?” Aquesta és una qüestió recurrent de la qual ja n’he parlat alguna altra vegada. Però aquest cop la pregunta me la feien amb la intenció d’explorar les diverses maneres d’enfocar-la de cara a muntar un debat radiofònic sobre el present i, sobretot, el futur de la vela llatina. La qüestió és més complexa del que pot semblar a primer cop d’ull. La resposta més fàcil i més immediata és dir que qualsevol persona interessada por iniciar-se a través d’algunes de les associacions d’amics de la vela llatina i de les embarcacions tradicionals que hi ha a Catalunya. Però, dit això, jo mateix em vaig adonar que no és tan senzill. La majoria d’associacions ho són d’armadors, és a dir, de propietaris de barques que en fan un ús privat i restringit, amb la família i els amics. Si no coneixes cap armador i que tingui ganes d’ensenyar-te’n, ho tens difícil. És veritat que a les trobades sempre hi ha la possibilitat d’embarcar-se amb algú que vagi curt de tripulació; però, vaja, tret d’alguna passejada esporàdica, dubto que la cosa tingui gaire continuïtat. 

Les trobades poden ser una bona ocasió per iniciar-se. 

En l’àmbit associatiu l’aprenentatge de la vela llatina queda reduït a aquelles entitats que són propietàries d’una embarcació i la posen a l’abast de tots els seus afiliats. Actualment, aquestes entitats són “Bricbarca”, de Vilassar de Mar, propietària del Sant Ramon, la Bolere i alguna altra barca, que compten amb una seixantena de voluntaris que les mantenen i hi naveguen; i “A Tot Drap”, de Sant Pol de Mar, propietària del Sant Pau. I a Catalunya poca cosa més, que jo sàpiga. A les Illes, els “Amics de la Mar de Menorca” van fer fa poc un curs d’introducció a la vela llatina a bord del Besitos, com expliquen en el seu blog. 

En l’àmbit de les entitats públiques, l’Escola de Navegació Tradicional del Consorci El Far de Barcelona fa activitats educatives adreçades a les escoles, programes de navegació d’altura i activitats ciutadanes. Però en cap lloc de la seva web he trobat que anunciïn cursos específics de vela llatina per al públic en general. La Càtedra d’Estudis Marítims també organitza un curs de navegació tradicional, juntament amb el Museu de la Pesca de Palamós i el vaixell Rafael, entre les matèries del qual hi ha introducció a la vela llatina. 

Programa de la desapareguda "Barcelona, fes-te a la mar".
(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

Per tant, és evident que, ara per ara, una persona que vulgui aprendre a navegar en vela llatina, si no coneix ningú d’aquest món, ho té força complicat. En canvi, qui vulgui aprendre vela moderna, per dir-ho així, ho pot fer a través d’una escola municipal de vela, dels cursets d’iniciació que fan la majoria de clubs nàutics, sobretot, dirigits als més joves, i també a través d’una escola de nàutica privada. Els nens i joves ho tenen facilíssim per accedir a cursets d’Optimist, Laser, windsurf, etc.  Des de l’any 2005, la Federació Catalana de Vela té també la vela llatina entre les seves classes federades. I ha fet cursets específics de vela llatina per als seus monitors, amb l’objectiu que puguin impartir l’ensenyament d’aquesta especialitat en cursets d’iniciació.

En Vicente García-Delgado, especialista en vela llatina i pioner de la seva recuperació a Catalunya, va participar en l’elaboració dels estàndards per a la formació de monitors de vela llatina i de la metodologia per a ensenyar aquest tipus de navegació. En aquests moments hi ha prop d’una vintena de monitors de la FCV preparats per a impartir cursets de vela llatina als clubs. Ara, l’únic que cal és que els clubs nàutics demandin els seus serveis muntant els cursets corresponents. No en sé de cap que ho hagi fet, però estic completament desconnectat del món de la nàutica esportiva i dels clubs nàutics. Si sabeu d’algun club que hagi fet algun curset d’iniciació a la vela llatina o tingui previst fer-ne, us agrairia que ens ho féssiu saber. En teoria, doncs, existeix la possibilitat d’aprendre a navegar en vela llatina a través d’algun curset impartit per la FCV, però no sé fins a quin punt aquesta via està operativa en aquests moments. 

Un dels primers cursos de formació de monitors.
(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

Malauradament, la classe vela llatina va quedar força tocada dins de la FCV després de la suspensió del l’últim Campionat de Catalunya per falta d’inscripcions. Era el segon que s’organitzava de manera oficial i substituïa l’antiga Copa Catalunya, que també va començar amb molta empenta. Amb motiu de la segona edició d’aquesta, organitzada pel RCMB l’any 2001, en què hi van participar quinze barques, es van fer declaracions del tipus “a Catalunya, la cultura i l’esport estaven enfrontats, i ara aquest concepte s’ha trencat”. Però a la tercera edició la cosa ja va començar a fer figa. Més que cultura i esport, jo diria que a Catalunya, els dos conceptes enfrontats o antagònics són vela llatina i regates. Segons en Joaquim Soler, secretari de la classe, la suspensió del Campionat de Catalunya per falta de participants comprometrà les relacions del sector amb la Federació i “el projecte de futur de la vela llatina”. Malgrat tot, aquest any hi ha tres regates programades, a l’Ametlla de Mar, Calella i Cambrils, al marge de les trobades tradicionals. Ja veurem com van. Suposo que hi participaran les flotes locals i potser algunes barques dels voltants. De fet, al primer Campionat de Catalunya celebrat el 2009 al Pot de la Selva, de les 10 barques inscrites, 6 eren del club nàutic local, i les altres 4 eren de la Costa Brava. Per molt que aquell esdeveniment fos qualificat com “una fita que evidencia la maduresa d’aquesta modalitat de la vela”, crec que es va tractar d’una il·lusió, d’un miratge. 

La trobada de Cadaqués, la més "competitiva" de totes les trobades.

Aquesta situació planteja una altra qüestió que sovint és motiu de debat entre les associacions: de quina manera es poden atraure els joves cap a la pràctica de la vela llatina? Hi ha qui pensa que la regata pot ser un bon al·licient per reclutar nous practicants, sobretot entre els joves. Però, no ens enganyem, la vela llatina no té els al·licients que ofereix la vela esportiva moderna, a través de la majoria de les seves modalitats: esport extrem, competició, velocitat, adrenalina, lleugeresa, maniobrabilitat, últimes tecnologies... Les emocions que proporciona la vela llatina són d’una altra naturalesa: la navegació pausada, el tacte de la fusta, la relació més estreta amb un determinat entorn marí, la connexió amb la tradició i el passat, la conservació del patrimoni marítim, el sentir-se hereu i transmissor d’aquest llegat. I, si m’apureu, el goig més prosaic de passar un dia a l’aire lliure, fer un bon àpat i xerrar amb els amics. A la majoria de gent que navega en vela llatina li interessa tot això i no li interessa gaire, per no dir gens, la competició. Parlo de Catalunya. A les Balears sí que hi ha una flota força nombrosa que es dedica a les regates, especialment a Mallorca. I no diguem a Múrcia i les Canàries, on la vela llatina és regata pura i amb apostes i tot. Per tant, el jove que busqui l’al·licient de l’esport i la competició en la vela llatina, a casa nostra dubto que el trobi ara mateix.

Un altre fre que dificultat la iniciació i aprenentatge de la vela llatina per la via esportiva és que no hi ha un monotip que faciliti competir en igualtat de condicions. La FCV disposa d’un parell de llaüts Capeador, unes barquetes de fibra pensades per a la iniciació a la vela llatina, que posa a disposició d’aquelles entitats que vulguin participar en les regates de la classe. Però només n’hi ha dues!  No existeix l’Optimist ni el Raquero de la vela llatina, el veleret que permeti l’accés massiu a aquesta disciplina, a través de clubs nàutics, escoles de vela i particulars.

Un dels Capeador de la FCV per a la iniciació.

Però és que la mateixa definició d’aquest monotip també és objecte de debat dins del sector: fibra o fusta? Els més puristes es decanten per la fusta. Jo no ho tinc tant clar. És evident que aquest monotip ha de ser una embarcació molt pràctica: lleugera, segura, fàcil d’aparellar i de navegar-hi, còmoda de transportar i, sobretot, econòmica i fàcil de mantenir. De manera que els clubs nàutics i les escoles de vela en puguin gestionar unes quantes, com es fa amb els Optimist i altres embarcacions de vela lleugera. En això crec que la fibra ofereix més avantatges que la fusta. Ara bé, la fusta té un avantatge que la fibra no té i és la possibilitat d’autoconstrucció, un camí escassament transitat al nostre país. 

A Mallorca hi ha un prototip de fusta concebut com a vaixell-escola de la vela llatina: el Dragonera. Fa 3’70 m d’eslora i està pensat per a dos tripulants, encara que n’hi poden anar més. La revista “Mardemars” de desembre de 2000 el definia com “una simbiosi entre un bot tradicional mallorquí i les formes anguloses pròpies de la construcció en tauler marí”. Dissenyat i construït per l’Escola-Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca, a partir d’un projecte de la conselleria de Promoció Econòmica i Ocupació del govern balear, el Dragonera va néixer amb l’objectiu de “fomentar la navegació tradicional, especialment entre els joves, despertar l’interès pel patrimoni marítim i també per oferir als propis alumnes de l’escola-taller una ocupació per a un futur proper si la demanda del monotip assoleix el nivell desitjat”. La proposta havia de tenir gran difusió, però alguna cosa deuria fallar, perquè només se’n fan fer cinc unitats que, actualment, segons m’informen, estan cedides al Club Nàutic de S’Arenal per a cursets d’iniciació.

Dragonera a la Diada de Mallorca de 2010.
(Foto: Molinar Sailing Team)

A Catalunya es va fer un monotip anterior al Dragonera, que responia a la mateixa filosofia; és a dir, un bastiment de fusta de baix cost, fàcil de mantenir i de transportar. Es deia Drag Màgic i va ser fruit d’un projecte del Centre de Treballs del Mar del Consorci El Far. Feia 3’25 m d’eslora i podia muntar diversos aparells, inclòs el llatí. Igual que el model mallorquí també estava previst vendre’l en kit, perquè el muntés el client, o a punt per navegar. Llegeixo en el número 6 de “Mardemars”, de novembre de 1999, que “el Drac Màgic podria erigir-se en una autèntica escola per als futurs navegants de les emergents trobades de vela llatina”. Doncs tampoc no va ser així. Tot i que en van arribar a navegar algunes unitats, el projecte no va acabar de quallar.

És una pena perquè, tant un projecte com l’altre, eren ideals per a un programa d’escola més ampli que el dedicat exclusivament a la navegació; un programa que comprengui des de la construcció a la navegació i posterior manteniment de l’embarcació construïda. Em sembla una proposta molt interessant per a aquelles escoles-taller que proporcionen ocupació juvenil i, fins i tot, per a escoles de formació professional.  Què millor que dissenyar, construir, navegar i competir amb una petita flota d’embarcacions construïdes pels mateixos alumnes. A Catalunya hi ha un professor d’institut, en Bosco Plana, que ho fa en les seves classes de tecnologia, com ens va explicar en aquest blog. I a Mallorca em consta que hi ha algun professional del ram que té la intenció de posar en marxa una iniciativa similar, una escola-taller per a joves on aprenguessin a construir una petita embarcació i després a navegar-hi. Un monotip com el Dragonera seria perfecte, perquè permetria anar ampliant la flota d’aquestes embarcacions. Però, pel que sembla, l’entitat propietària del disseny -l’Escola-Taller de Mestres d’Aixa del Consell de Mallorca- no té cap intenció de cedir-ne els plànols. Fantàstic! Potser si això s’hagués pagat amb diner privat en comptes de públic seria molt més fàcil. 

Joves regatejant amb una Dragonera a Mallorca.
(Foto: Club Nàutic Cala Gamba)

Total, que l’única opció és comprar els plànols d’una embarcació que s’adapti a aquestes necessitats a la web de Woodenboat, per exemple, que té un munt de dissenys a la venda, o d’algun dissenyador naval, dels molts que venen els seus dissenys a la xarxa. Això, als Estats Units, és la cosa més corrent del món; un particular pot comprar uns plànols i fer-se des d’un bot de rems fins a un veler de 40 peus, si li ve de gust i té els mitjans per fer-lo. Però aquí és impossible accedir als plànols d’un veler nostre, del Mediterrani, que permetria ampliar la flota i facilitaria l’accés dels joves a la vela llatina.  I si te’l fas pel teu compte,  després, feina rai per legalitzar-lo, i per trobar un lloc per tirar-lo a l’aigua, etc., etc. Per què són tan complicades, en aquest país, les coses relacionades amb el mar? 

Davant d’aquest panorama, la mateixa persona del començament, que em preguntava on es pot aprendre a navegar amb vela llatina, em feia una observació que m’ha motivat a escriure aquesta entrada. Em deia que el món de la vela llatina és molt tancat, i que la conversa al voltant d’aquest món circula sempre entre la mateixa gent. Què passarà –em preguntava- quan tot els que ara us hi dediqueu ja no pugueu fer-ho per qüestions d’edat?” Jo li deia que, certament, el relleu generacional és un altre dels temes de debat recurrents dins del sector. I és que s’agafi per on s’agafi la vela llatina, el seu aprenentatge, la seva pràctica i el seu futur, el debat està servit i dóna per a uns quants programes de ràdio. De moment, però, continuem estant allà mateix.

Esmorzar de calafats a Calafell

Ahir al matí vaig tenir el plaer d’assistir a l’últim “esmorzar de calafats” de la temporada d’hivern de l’associació Patí Català Calafell, que va tenir lloc a la seu d’aquesta entitat, l’antiga Destil·leria de l’Hostal, i va congregar prop de setanta persones. La trobada va coincidir amb la presentació de l’exposició “El viatge dels sardinals”, a càrrec d’en Pere de Prada, promotor d’aquesta iniciativa, i va servir de motiu per parlar una estona sobre el patrimoni marítim. Josep Inglada, president de Patí Català Calafell, va explicar el projecte de l’associació titulat “Mar mític, mar lúdic”, que té per objectiu, a més de difondre la navegació amb patí català, la recuperació de les tradicions marineres de la platja de Calafell. En poc més d’un any d’activitat, el projecte ja ha començat ha donat fruits.

Entrada de la seu de l'associació Patí Català Calafell.

Tot i que n’havia vist algunes fotos, no em podia imaginar la sensació que vaig tenir en entrar a la Destil·leria de l’Hostal, seu de l’associació Patí Català Calafell; i això que en Josep Inglada m’havia posat en antecedents per mail: “bastida el 1868 pel nebot del marquès de Samà, Ernest Torrents i Samà, l’arquitectura simplíssima i l’ambient et transporten a una altra època”. Certament, les parets de pedra, les columnes d’obra vista amb amb arcs, rematades per un sostre alt amb bigues de fusta, i unes quantes barques a mig reparar, et traslladaven a una drassana de fa un o dos segles. La llarga taula parada, amb tovalles vermelles i canelobres, contribuïa a crear aquesta sensació de trobar-te en un altre temps. Una escenaografia clàssica per a un projecte modern, ambiciós i de futur.

Un local que desperta admiració.

Abans de seure a taula, ens van explicar la precedència de cadascuna de les embarcacions que s’estan restaurant, la majoria barques de pesca de la zona. Actualment, Patí Català Calafell disposa de sis barques recuperades. Però el més interessant és que aquestes feines de restauració les fan una quinzena de joves d’entre 18 i 25 anys, en situació d’atur i de fracès escolar, acollits a un pla de formació i ocupació juvenil impulsat per la Generalitat i financiat amb fons europeus. L’Ajuntament de Calafell i l’associació han establert un acord per fer el mòdul dedicat a l’aprenentatge d’oficis nàutics a les seves instal·lacions. Quatre professors membres de l’associació, sota la direcció tècnica del mestre d’aixa calafellenc Ramon Farré, s’encarreguen de fer les clases. L’objectiu de l’escola taller és doble: a més d’ensenyar un ofici, despertar en els joves l’interès pel mar, el patrimoni marítim i la nevagació tradicional.       

Francesc Figuerola explica les característiques de la Montserrat.

Sense més preàmbuls vam seure a taula disposats a degustar un bon plat de pop guisat amb patates, que estava sensacional, regat amb un bon vi, i seguit de rodanxes de taronja amb canyella, pà de pessic i un te amb menta deliciós. Reconfortats físicament i anímicament per aquest esplèndid esmorzar de forquilla, en Josep Inglada va prendre la paraula i ens va fer cinc cèntims del projecte de l’entitat que presideix. Ens va presentar l’”Atlas fundacional” de l’associació, una mena de llibre de ruta amb els objectius fixats, que porta un subtítol que ho diu tot: “Una història d’amor amb la mar”. Constituïda el 30 de gener de 2010, la missió fonamental de Patí Català Calafell és la recuperació del llegat mariner d’aquesta localitat de la costa tarragonina, especialment tot allò relacionat amb les embarcacions de vela llatina, que van tenir una presència destacada a les patges de Calafell. Hi ha imatges dels anys 30 que mostren una flota força nombrosa de barques i les diverses operacions d’avarada i treta, davant de les cases dels pescadors. De tot allò, avui dia, gairebé no en queda res. L’associació es va proposar recuperar per a l’any 2012 una embarcació calafellenca històrica de vela llatina. L’objectiu va ser ampliament superat amb l’avarada de la barca Pal i Fusa, l’estiu passat, més de mig segle després de l’últim avarament. Engrescats per aquest èxit i per la bona marxa de l’escola taller de mestres d’aixa, Inglada va compartir amb tots els comensals un somni per a la festa major de l’any 2020: la posada a l’aigua de 10 o 12 embarcacions locals.   

En primer terme, la barca Pal i Fusa.

Mantenir viu i actiu el patrimoni marítim flotant i fer-lo arribar a la ciutadania són els motius que hi ha al darrere de l’exposició “Els viatge dels sardinals”, presentada per en Pere de Prada. L’armador i patró de la Santa Espina va anunciar que aquest estiu els quatre sardinals tornaran a viatjar junts i a recórrer bona part de la costa catalana de nord a sud per participar a la Trobada de Vela Llatina de Cambrils que es fa per Sant Joan. I va convidar les embarcacions de Calafell, i de qualsevol localitat de la costa per on passi la comitiva, a fegir-hi i acompanyar els quatre sardinals durant els seu viatge cap a Cambrils, encara que només sigui una estona. 

Josep Inglada, president de Patí Català Calafell, i Pere de Prada.

Pere de Prada va apuntar també que properament es reunirà amb representants de l’organització del festival máritim de Douarnenez, una de les grans cites europees, juntament amb Brest, de les embarcacions tradicional. Sembla que aquesta gent considera la possibilitat que Catalunya pugui participar-hi com a regió o cultura marítima convidada el 2012, no sé exactament en quins termes. En Pere de Prada va proposar a l’associació que hi participin amb un patí català, una embarcació centenària que forma part del patrimoni històric de la nàutica esportiva. Podria ser una manera de donar a conèixer i potenciar l’ús d’aquest vaixell, que és l’altre gran objectiu de l’associació Patí Català Calafell.   

Quatre barques es restauren actualment a la seu de l'associació.

A continuació jo mateix vaig ser convidat a dir unes paraules. A banda d’agrair la invitació a l’esmorzar, cosa que reitero des d’aquest espai, vaig expressar la meva admiració per les magnífiques instal·lacions de què disposa l’associació per a trevallar amb les embarcacions, fer reunions i muntar-hi tota mena d’actes. Amb els companys de l’associació Arjau de Cambrils, que també hi eren, vam compartir una mica d’enveja sana per aquest fet. Dit això vaig parlar de la necessitat d’enfortir el moviment associatiu i vaig fer referència a l’intent de constituir una coordinadora que reuneixi totes aquelles entitats, públiques i privades, relacionades amb el patrimoni marítim a Catalunya, de cara a posar en marxa diverse iniciatives que tenen com a finalitat última fer visible socialment el patrimoni marítim del nostre país i posar-lo en valor. En aquest sentit, vaig exposar una idea que ja he comentat alguna altra vegada: al meu entendre, és fonamental plantejar la posada en valor del patrimoni marítim en termes econòmics i no només culturals. És a dir, cal fer veure a la societat que la recuperació, conservació i difusió del patrimoni marítim, en les seves diverses manifestacions, pot ser una font de negoci i un motor econòmic, com ja ho és en altres països. I en el cas de les embarcacions tradicionals, és necessari el desenvolupament d’una industria al seu voltant: mestres d’aixa, escoles-taller, velers, fabricants d’accessoris, etc. De què viuran si no, els joves que surten d’escoles taller com la de l’associació Patí Català Calafell, per exemple? La construcció i recuperació d’aquestes embarcacions afavoreix aquest desenvolupament. Sobre tot això en parlaré en una propera entrada que estic elaborant.

El Pàtria, un bot de salvament del 1016.

Va ser un matí fantàstic i profitós, que va servir per crear vincles entre entitats que ajuden a reforçar el teixit associatiu al voltant del patrimoni marítim, que bona falta li fa. A més, crec que l’existència d’una associació amb l’empenta i el potencial de Patí Català Calafell al sud de Barcelona va molt bé per reequilibrar el pes de tot aquest moviment, tradicionalment decantat cap al nord de Barcelona. De cara a elaborar un projecte de país al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, penso que és important aquesta distribució d’entitats que hi treballen al llarg de tota la cosa, per poder donar una visió de conjunt.

Aquí teniu unes quantes fotos més de la seu de l’associació Patí Català Calafell, a la Destil·leria de l’Hostal, i de la feina que s’hi fa. 

La Rocamar, una barca construïda a Cadaqués.

Detall de la popa de la Montserrat, construïda pel mestre d'aixa
Casimiro, de Calafell, els anys 40.

La Julieta, barca de pesca de la família Sans.

Les corves de les barques es superposen a les de l'edifici.

I si voleu fer una ullada al passat mariner de Calafell, us recomano que veieu l’emissió del programa de TV3 “Material sensible” dedicada a la família de l’escriptor Carlos Barral, vinculat a Calafell des de la seva infantesa, armador i patró de la barca de vela llatina Capitán Argüello, i autor d’un llibre imprescindible en qualsevol biblioteca de tema marítim: “Catalunya des del mar”.

Les góndoles al programa "Thalassa"

El programa “Thalassa” d’ahir va emetre un magnífic reportatge de producció pròpia, “L’ofici de fer góndoles”,  sobre un dels símbols més coneguts de la ciutat de Venècia. Guiats per Saverio Pastor, artesà dedicat a la talla de forcole, aquesta mena d’escultures abstractes que són els escàlems de les gòndoles, el reportatge ens mostra la història i construcció d’aquesta mítica barca, a través del testimoni de diversos especialistes, entre ells els mestres d’aixa de les dues drassanes que encara en fan: Tramontin i San Trovaso. 

Em va fer il·lusió veure aquest reportatge perquè em va permetre rememorar la meva estada a Venècia, l’any 2007, i la visita que vaig fer a alguns dels llocs que hi surten. Vaig quedar fascinat per les gòndoles, tant per la seva elegància com per la depurada tecnologia naval que hi ha en la seva construcció, i vaig tornar de Venècia enamorat de la ciutat i de les seves embarcacions. Totes aquestes impressions les vaig intentar descriure en una de les primeres entrades d’aquest blog, publicada el juny de 2007 i titulada “La più bella imbarcazione del mondo!”.  També en vaig fer un bon grapat de fotos que podeu veure en aquest àlbum de Flickr.

La llum, els colors i les góndoles de Venècia

L'squero de góndoles de San Trovaso 

Passeig en góndola per un canal perdut de Venècia

En aquest viatge vaig descobrir que a la llacuna veneciana, a més de les góndoles, hi havia una gran viarietat d’embarcacions tradicionals, que tenien diversos usos: sandolo, mascareta, s’ciopon, puparin, topo, topa, sanpierota, batela, batela a coa de gambero,  caorlina, baleton, peata, gondola del cinquecento, vipera… Són els noms de les embarcacions tradicionals de Venècia, algunes de les quals encara es conserven i es poden veure amarrades als canals de la ciutat i en alguna de les illes veïnes. Si us interessa saber més coses sobre aquestes barques, les trobareu al llibre “Le barche di Venezia – The boats of Venice” (Librería Editrice "Il Leggio", 1999, en italià i anglès), amb textos de Riccardo Pergolis i uns exquisits dibuixos de línia clara i en blanc i negre d’Ugo Pizzarello, que situen cada embarcació en el seu entorn natural, a més d’un apèndix amb els plànols detallats de cadascuna. També podeu visitar la completíssima web de Gilberto Penzo, que és un dels especialistes que apareixen al reportatge.

Els venecians viuen la tradició del rem des de petits

Proa d'un altre tipus d'embarcació tradicional de la llacuna veneciana

Practicant la voga alla veneta

Si sou aficionats al rem, hi ha un esdeveniment anual, la Vogalonga, que us ofereix la possibilitat de veure de prop la voga alla veneta i de navegar pels canals de Venècia; un paradís per als amants de la cultura marítima i les embarcacions tradicionals que, malauradament, com apunta el reportatge, va camí de convertir-se en un parc temàtic per a turistes d’arreu del món.

Miquel Calçada i l’"Estat Català"

En Miquel Calçada és un dels comunicadors més populars del país, gràcies als nombrosos programes de ràdio i televisió que ha presentat i dirigit, i també com a cofundador del Grup Flaix. Ens vam conèixer a Catalunya Ràdio, a mitjans dels anys 80, quan ell era una jove promesa de la ràdio i li dèiem Mikimoto, i jo feia les meves primeres passes com a guionista. Vaig treballar amb ell en diversos programes de televisió, com “Mikimoto Club”, “Les aventures del Capità Enciam”, “Persones humanes” i “Solvència contrastada”, emesos per TV3. Cada estiu en Miquel Calçada deixa una mica de banda la seva passió per la ràdio i la televisió, i concentra els seus afectes en l’Estat Català, una magnífica llanxa Riva que va comprar i restaurar fa catorze anys. És membre fundador del Club Riva de Catalunya, que pertany a la Riva Historical Society.

En Miquel Calçada al volant de la seva
Riva Aquarama Estat Català. (Foto: Riva)

- De llanxes Riva, n’hi ha de diversos models. Com és la teva?

És una Riva Aquarama de l’any 1968; concretament, la número 285. És una evolució d’un model anterior que es deia Tritone. Hi havia la Tritone i la Super Tritone, que no tenien solàrium. Només tenien l’espai del pilot i, al darrere, l’espai dels passatgers, com si fos un cotxe.  En l’Aquarama es pot passar de davant a darrere, i ja hi ha solàrium, a sobre del compartiment dels motors. Van començar aquesta sèrie amb l’Aquarama 8’02, van continuar amb la Super Aquarama 8’25, i l’última llanxa que van fer les drassanes Riva va ser l’Aquarama Special, que feia 8’78 m. La meva Aquarama, concretament, fa 8’22 m i s’acosta a la Super Aquarama, que fa més o menys aquesta eslora.  Per què la meva no és una Super Aquarama?  No ho sé. El que canvia també són els motors. Els motors de l’Aquarama normal com la meva són de 220 HP; després els hi van instal·lar uns motors de 320 HP i, finalment, la Special els porta de 350 HP. De tota manera, els meus són originals, General Motors, marinitzats per Riva, també de l’any 68. Dos motors de 8 cilindres amb una potència de 220 HP cadascun. Però després vam veure que s’havia modificat la part del carburador i donen 40 HP més; per tant estaríem parlant de 260 HP per motor, 520 HP en total.

Un model sense solàrium i amb separació entre pilot i passatgers.

- Quan la vas comprar, ja anaves darrere d’una Riva o buscaves una llanxa i et vas trobar amb aquesta? Quan temps fa que la tens?

D’aquesta en gaudeixo des de l’any 1997. La primera Riva la vaig adquirir el 96 després de treure’m el PER. La meva idea sempre havia estat tenir una barca de fusta. En la meva imaginació sempre havia vist les Riva, sense saber que eren Riva. No sé si és perquè havia llegit algun Tintín en què hi surt algun runabout americà Chris-Craft, o perquè les havia vist alguna vegada en algun lloc, o no sé perquè. Però sempre havia pensat que si mai fos l’armador d’un vaixell, seria una barca a motor i de fusta. Aleshores, algú em va dir que hi havia una barca pel Maresme, al Balís o per aquella zona, i la vaig anar a veure. Era una Riva Super Ariston, que és com el model Tritone però en lloc de fer 8 m, feia 6’90. Vaig quedar absolutament al·lucinat de la Super Ariston i la vaig adquirir. Duia un sol motor de 350 HP, però vaig haver d’anar a comprar el bloc motor a Sarnico.

- Comencen els problemes...

En aquella època, els anys 95-96, Internet no estava tant desenvolupada i, per tant, això de trobar peces i referències era molt complicat. Molta gent em deia “ui, això ja fa temps que es va acabar, ara ja no en fan, això era per allà a Itàlia...” Per això, quan vaig localitzar la drassana Riva a Sarnico i m’hi vaig presentar, i em van dir que feien peces de recanvi, i vaig poder comprar el bloc motor, em vaig posar molt content. Després d’haver arreglat aquesta llanxa i d’haver-hi navegat, vaig anar a la llibreria Altair, al carrer Balmes, i hi vaig comprar el doble volum on hi surten llistades totes les Riva que s’han construït, amb el nom del primer armador, les característiques tècniques i les modificacions que els hi havien fet. Això va fer que descobrís la història de les Riva, que sabés qui era Carlo Riva, i que conegués la increïble biografia d’aquest senyor, que encara és viu. Aquest senyor era fill d’una família que es dedicava a fer barques de pesca per als pescadors del llac de Sarnico i els llacs de per allà a dalt a Bèrgam. Quan era petit no sé si va veure uns còmics de les runabouts, de les barques aquestes que feien contraban entre Canadà i EEUU tan famoses als anys 20 i 30, però el cas és que va voler construir una barca d’aquest tipus amb un motor intraborda i, sobretot, amb aquesta línia tan característica.  No només va fer això, sinó que ho va millor moltíssim. Aquesta va ser la idea del senyor Carlo Riva. Per tant, anava darrere d’una Riva sense saber-ho i després vaig quedar-ne completament enamorat.

Miquel Calçada amb Carlo Riva, l'home que va transformar Riva els
anys 50 amb la construcció de llanxes que farien història. (Foto: Riva) 

- Per què una embarcació clàssica?

No ho sé, sempre he tingut aquesta atracció per les coses clàssiques o per certes coses clàssiques... He de confessar que també soc el feliç posseïdor d’un Fiat Cinquecento de l’any 68, que vaig adquirir fa deu o onze anys a Turí. És d’aquell color taronja tan horrible, típic dels Cinquecento, i el tinc perfectament restaurat.  No sé si això es pot incloure dins de la filosofia d’un cert... no voldria dir-ne ecologisme, però sí d’una idea de sostenibilitat. És a dir, hi ha una gran quantitat de vehicles, de màquines que la ment humana, que el geni humà ha fet, que poden continuar omplint perfectament aquest desig o la funció per a la qual van ser creats. El cas de la Riva és una altra qüestió. Estem parlant, sense por d’exagerar, d’una autèntica obra d’art.

- I la Riva que tens ara on i com la vas trobar?

Aquesta segona barca, l’Aquarama, la vaig trobar a Cabo Pino, per allà al costat de Puerto Banús. La vaig buscar a través de revistes nàutiques, trucades, vaig recórrer alguns ports, etc., fins que la vaig trobar. Vaig negociar molt, vaig deixar reposar l’operació quatre o cinc mesos durant els quals vaig seguir buscant; vaig veure que l’oferta que em feien estava molt per sota dels preus del mercat i, finalment, me la vaig emportar. La vaig comprar a uns senyors iranians, que havien marxat d’Iran després de la revolució de l’aiatolà Jomeini, durant la caiguda del Sha. Eren els sogres de l’armador, que era francès. La llanxa es deia Popiglio Due i era de bandera francesa, concretament de Sait-Tropez. Un cop vaig tenir aquesta segona Riva, vaig anar a Sarnico a buscar els vernissos, les instruccions, etc.; vaig portar la llanxa a Marina 92 de Barcelona, vaig contactar amb una cooperativa de pintors, vaig desmuntar tots els cromats, els vaig portar al Poble Nou a cromar, etc.

Per en Miquel Calçada les llanxes Riva són obres d'art.

- Va ser un amor a primera vista? Vull dir que, sovint, amb els vaixells passa que un té una idea al cap, però un dia veu una embarcació que potser no entrava dins de la idea inicial, i se n’enamora; i ha de ser aquell vaixell tant sí com no.

Va ser bastant un amor a primera vista, i havia de ser aquesta barca tant sí com no; sobretot després d’haver-la vist durant quatre o cinc mesos. Una decisió absolutament emocional. Qualsevol persona que compra una barca clàssica d’aquest tipus, ja sigui una Riva, o qualsevol altra, una Rio, o una Baglietto, o... és igual, qualsevol barca clàssica de fusta, sap que implica una sèrie d’inconvenients impropis de l’època actual. La Riva, a l’hora de fondejar en una cala, no té cap botó que permeti deixar caure l’àncora i que vagi baixant sola. Has de passar a la proa, obrir el compartiment de l’àncora, treure-la i llençar-la tant lluny com puguis.  Aquest n’és un, però n’hi ha molts més. Per exemple, a l’hora de planejar, l’única possibilitat de fer-ho és a base de donar gas; és a dir, hi ha un punt en què la barca planeja perquè té una velocitat determinada. A baixa velocitat no pot anar amb la proa aixecada perquè no té els dispositius de planeig de les llanxes modernes. I un cop a port s’ha de baldejar amb aigua dolça i eixugar-la amb una badana. En canvi, a les barques de fibra, se’ls hi passa una mica d’aigua i ja s’eixugaran. Per tant, és una compra absolutament emocional, feta només amb el cor.

- Malgrat tot, et compensen totes aquestes incomoditats?

La meva llanxa només es passa un mes i mig a l’aigua. I trobar el dia que la mar és perfecta, la companyia és perfecta, no ens hem deixat res a terra i tot és perfecte, potser només passa un parell o tres de dies durant l’estiu. Val la pena aquesta inversió per un parell o tres de dies? Bé, depèn. Quan tinc la gran sort de trobar un d’aquests dies, i arribar a una cala, llançar l’àncora, que tothom pugui saltar de la barca, nedar i veure-la en perspectiva, i després fer una copa de cava, prendre una mica el sol, llegir una estona el diari i escoltar una mica de jazz, doncs, escolta... (sospira), em penso que no es pot demanar res més, al menys en el meu cas.

- També cal tenir en compte la inversió que representa mantenir una embarcació d’aquestes...

Aquesta és un embarcació que cada any s’ha de mantenir i això costa uns diners. I si no és cada any, és cada dos, cada tres o cada quatre. Però si es vol mantenir en bones condicions, que és com s’ha de tenir, costa uns diners. Per això hi ha gent que arriba un dia que diu: “s’ha acabat”, i intenta buscar un comprador. Ara és més fàcil, perquè aquestes barques s’han posat de moda, hi ha un mercat i tenen una bona sortida, malgrat la crisi. Però també és cert que, quan es pren aquesta decisió, al cap d’un minut de vendre una Riva, la persona que se l’ha venut experimenta una melangia excepcional que fa que es penedeixi fins a la resta dels seus dies del que acaba de fer.

- El Popiglio Due ara es diu Estat Català, tota una declaració de principis. No et van posar cap entrebanc a capitania marítima quan li vas canviar el nom?

No, ho vaig fer a través d’un gestor a la capitania marítima de Palamós i no em van posar cap entrebanc.

La bellesa i elegància de línies de les Riva clàssiques llueix al màxim.
(Foto: Club Riva de Catalunya)

- Suposo, doncs, que no creus en aquella superstició marinera que diu que canviar-li el nom a un vaixell porta mala sort...

Mira, jo em vaig treure el títol en una escola que es diu “Pinya de Rosa” i que porta magistralment aquest vell llop de mar que es diu Pep Bermejo; i en Pep, que forma part de la Confraria dels Germans de la Costa, una confraria de l’Edat Mitjana, em va ensenyar que pots canviar el nom d’un vaixell perfectament, sempre que el vaixell estigui fora de l’aigua. I això és el que vam fer amb la meva llanxa: la vam treure de l’aigua, li vam canviar el nom i la vam tornar a posar a l’aigua amb el nom canviat. Ara, el que no faria mai és canviar el nom d’un vaixell a dins de l’aigua mateix.

- La legislació marítima espanyola obliga els vaixells de bandera espanyola a portar aquest pavelló a popa, però tu hi portes la bandera catalana. Has tingut algun problema a causa d’això o del nom de la teva llanxa?

No, no he tingut cap problema. Haig de dir que soc extremadament respectuós amb la normativa i, per tant, porto tot el que es demana, tots els elements d’emergència: bengales, cubell, armilles, etc.; i tots els papers que es necessiten, excepte el pavelló espanyol que a Catalunya no el porto. Només porto el pavelló català. També hi ha un petit problema amb la matrícula... Vaig pensar que no quedaria bé enganxar la matrícula sobre la fusta envernissada a proa i no ho vaig fer.

- Y no t’han dit mai res?

Com a anècdota puc dir que porto més d’una dècada navegant per la Costa Brava i no m’ha passat mai res.  Una vegada vaig amarrar l’Estat Català al port de l’Escala i al costat meu s’hi va posar una llanxa de la Guàrdia Civil. Van baixar els guàrdies civils, se la van mirar i entre ells feien broma dient que no podien pujar-hi perquè la deixarien perduda... Vaja, que bavejarien tant portant-la que no volien embarcar-hi.  I un dels agents va dir: “¿la matrícula, hem vist sí la porta?” I un altre va dir ràpidament: “no la porta, però queda clar que té el nom aquí posat i, per tant, no hi ha problema”. És a dir que no he tingut mai cap problema en aquest sentit.

- Molts navegants creuen que els vaixells tenen ànima i això fa que es creïn un vincles especials amb l’embarcació. Tu quina relació tens amb la teva llanxa?

Home, això no deixa de ser un objecte sense ànima, com qualsevol altre objecte, com un cotxe, com una casa, etc. Ara, ens pot agradar més o menys? Sí, home, és clar. Ja he dit abans que una Riva és una obra d’art. És a dir, quan veus navegar una Riva, doncs... Ja et dic, la barca la tinc a l’aigua un mes, un mes i mig a l’any, i a partir del setembre, octubre, la trec per hivernar. Alguna vegada durant l’any me’n recordo, però aquella passió del principi, afortunadament, s’ha anat atenuant. Ara, quan arriba el mes de maig i la tornes a veure i la destapes i te la mires, tornes a experimentar aquella sensació. És talment com mirar un quadre i no et cansaries mai de mirar-la, com mirar el mar, com tantes altres coses. Hi tinc una relació molt especial, francament.

Trobada internacional de llanxes Riva. (Foto: Riva)

- Algun descobriment, alguna revelació?

Va ser gràcies a ella que vaig descobrir que hi havia ancestres meus que eren capitans de la marina mercant. Però estem parlant del segle XVIII, del 1700, quan hi havia l’Escola de Pilots de Sant Feliu de Guíxols. A Sant Feliu hi van haver diversos capitans Calçada, i això ho vaig descobrir llegint un llibre sobre la Costa Brava. Però també perquè ja feia temps que, quan navegava, de bon matí, una mica alegre de gas, amb el vent a la cara i veient el sol com anava sortint sobre un mar com un mirall, tenia una sensació especial... I no sé si això em va relligar d’alguna manera amb aquests ancestres meus.

- Per tant, hi ha antecedents mariners a la teva família, encara que llunyans...

Efectivament, hi ha el cas del capità Calçada... Però ara no recordo de quin llibre ho vaig treure; em sembla que  era un llibre d’en Gaziel que parla de rondalles i llegendes de la Costa Brava, i parla del capità Calçada. N’hi havia dos o tres, dels quals en tinc, perquè ho vaig buscar i ho vaig trobar, un parell o tres de pergamins en què el mateix capità Calçada descriu, en català, la càrrega, el nòlit, que portava des de Sant Feliu de Guíxols fins a l’Havana. Es dedicava a això. Explica l’anècdota que en una d’aquestes travessies es va trobar amb una mar molt bèstia, amb grans onades... amb una gran tempesta.  Ell duia a bord una figura de Sant Elm i la va posar dins d’una gàbia, li va lligar un cap i la va llançar al mar tot dient: “no et mouràs d’aquí fins que no facis passar aquesta tempesta”. I la veritat és que la tempesta va passar; i tal com havia dit el capità Calçada, va cobrar el cap, va treure el sant de la gàbia i el va tornar a posar al seu lloc dins del vaixell.

- I tu quines travessies has fet fins ara amb l’Estat Català?

Un cop per temporada, si fa bon temps, acostumo anar a Portlligat o al Port de la Selva; i si fa mal temps, em quedo a les Medes, vaig fins a l’Escala, o baixo fins a Palamós. Però una travessa a les Illes no l’he fet mai, perquè, tot i tenir dos motors, em fa una mica de respecte. Necessitaria anar amb un altre company i amb una altra embarcació. De tota manera, no m’he sentit atret per aquest tipus de travessia.

- Ets membre fundador del Club Riva de Catalunya – Associació d’Embarcacions

Clàssiques i d’Època a Motor. Quina mena d’activitats feu?

La principal és la trobada anual de barques clàssiques “Trencant onades”. I a part d’això, fem alguna reunió i alguna trobada fora de calendari.

La llanxa Estat Català en una trobada celebrada a Venècia. (Foto: Riva)

- Com a col·lectiu d’embarcacions clàssiques i d’època a motor, quines necessitats teniu? Què reivindiqueu?

No reivindiquem res, específicament; però després d’haver llegit l’esmena a la Llei General de Navegació Marítima, en el sentit que els vaixells històrics i tradicionals han de tenir un estatut jurídic i regir-se per un reglament propi, doncs em sembla una demanda molt raonada i, des d’aquest punt de vista, hi estaria absolutament d’acord.

- I la vela no et sedueix?

No descarto fer vela; de fet, ja he fet dos cursets de patí català que m’han agradat moltíssim. No et diré que m’han embogit, però pràcticament, i espero poder continuar-ho fent més endavant. 

- Actualment ets als Estats Units, estudiant. Has tingut ocasió de navegar aquí?

Soc a Syracuse, a l’Estat de Nova York, en una zona que en diuen “The Finger Lakes”, perquè hi ha quatre o cinc llacs seguits pel voltant. I una mica més amunt, a uns cent quilòmetres i escaig, hi ha el llac Ontario, que separa Estats Units de Canadà, i on durant aquells anys de la llei seca, llanxes com la Riva, que no eren Riva, sinó Cris-Craft, runabouts, en tot cas, acostumaven a fer contraban de licor. A partir de primavera espero poder navegar en algun d’aquests llacs, o als Finger Lakes, que estan al costat de Syracuse, o al llac Onondaga, que el tinc a dues milles de casa, o al llac Ontario directament.

- Algun pla de navegació per al proper estiu?

En principi no; espero que l’Estat Català estigui en unes condicions increïbles, perquè en aquests moments és a Sarnico, en mans d’un mestre d’aixa dels pocs que queden, i espero poder navegar fantàsticament aquest estiu. També tinc intenció de participar en una trobada que es farà al llac de Como, concretament a Vila d’Este.