La più bella imbarcazione del mondo!

Gòndola i gondoler formen un conjunt equilibrat i harmònic

Diuen que la gòndola és l’embarcació més bonica del món. Ho diuen, naturalment, els gondolers i els venecians, que no poden ser imparcials en parlar d’aquesta nau única al món i que és un dels símbols de la seva ciutat. Realment és una embarcació preciosa. Una mena de cigne negre, estilitzat i majestuós, que llisca amb elegància per les aigües adormides dels canals.

Però... la veuríem igual de bonica, una gòndola, en una cala de la Costa Brava? M’imagino una escena d’allò més surrealista, com en un quadre de Dalí. Segurament, una gòndola, fora dels canals de Venècia que és el seu hàbitat natural, la trobaríem barroca, pretensiosa i potser una mica kitch. I a l’hora de navegar per aquelles mars batudes per la tramuntana, semblaria fràgil i desemparada. En canvi, robustos llaguts i gussis s’han mogut sempre amb desimboltura en aquest entorn petri i ventós, al nord i al sud del Cap de Creus. Barques de treball i també d’esbarjo dissenyades per fer bé la seva feina, aguantar el tràngol i tornar els tripulants a terra sans i estalvis. Barques senzilles i despullades d’ornaments, però també molt boniques. Quina fila farien envoltades de palaus en un canal de Venècia? Possiblement es veurien tosques i proletàries al costat de les seves parentes italianes.

Qualsevol embarcació tradicional té un espai natural propi, el seu paisatge, i respon a les necessitats que imposa el territori i el medi aquàtic en què ha de navegar, i també la feina per a la qual ha estat dissenyada i construïda. Per això cada embarcació està perfectament integrada en el seu entorn natural, forma part del paisatge, de la cultura i del patrimoni del lloc. En aquest sentit, una muleta de l’Ebre, una canoa del Congo i una barca de totora del llac Titicaca són també, en el seu context, embarcacions d’una gran bellesa.

A més, cada embarcació té una història, la seva pròpia, des que la van avarar per primera vegada fins a l’actualitat: el mestre d’aixa que la va construir, els propietaris que ha tingut, els viatges que ha fet i les transformacions que ha sofert. Però també té tot un saber ancestral impregnat en les seves fustes; l’art d’un ofici transmès a través de generacions, que ha desembocat en unes formes i unes tècniques constructives d’una gran eficàcia. Cada barca feta a mà, fusta a fusta, és una peça única, una obra d’art.

Les gòndoles, com tot a Venècia, són fruit d’un art molt refinat. La seva construcció, completament artesanal, requereix mestratge, tècnica i un gran sentit de les proporcions i de l’estètica. Una gòndola fa 11,10 metres d’eslora, 1,42 de màniga i un puntal màxim de 0,64. El fons es pla, per poder navegar amb molt poca fondària d’aigua. Però la característica més sorprenent de les gòndoles és el seu casc asimètric, amb la banda esquerra 24 centímetres més ampla que la dreta. Un cop a l’aigua, l’embarcació té una marcada escora cap a la banda d’estribord, cosa que facilita les maniobres del gondoler. Aquest, dret sobre el llançament de popa, al costat babord, impulsa la gòndola amb un sòl rem, inclinant rítmicament el cos endavant i endarrera, i sense treure’l de l’aigua. I amb uns hàbils i lleugers moviments de rotació, dirigeix l’embarcació i li fa fer les més extraordinàries evolucions, fins i tot en els canals més estrets. El rem, que no porta estrop, va simplement recolzat en un gran i robust escàlem, la fórcola, tallat en una sola peça de noguera, que sembla una escultura abstracta.

Diuen que moure una gòndola d’onze metres i 400 quilos de pes, amb tres persones a bord, exigeix al gondoler el mateix esforç que hauria de fer per caminar a la mateixa velocitat. És una mostra del grau de desenvolupament tecnològic d’aquesta embarcació tradicional i del refinament i eficàcia del seu disseny. Certament, gòndola i gondoler formen una perfecta unitat, d’una gran elegància i harmonia. La voga a la veneciana, elegant, silenciosa i, aparentment, sense esforç, no té res a veure amb la dels nostres remers, asseguts d’esquena a proa, amb les espatlles doblegades per la força i la tensió de cada estropada.

Cada gòndola porta el mapa de Venècia representat en el ferro en forma de pinta de la proa. Les sis dents de davant representen els sis sestieri o barris en què està dividida la ciutat; i la dent de popa, l’illa de la Giudecca. La doble curvatura del ferro, en forma d’essa, és el Gran Canal; i la part de dalt simbolitza el barret del Dux, el cap suprem de la Sereníssima República de Venècia.

Les góndoles han estat protagonistes de la vida quotidiana de Venècia i han acompanyat els venecians en tota mena d’esdeveniments: festes, casaments, funerals... Als segles XVII i XVIII hi havia 10.000 gòndoles a Venècia i actualment només n’hi ha 500, dedicades, bàsicament, a passejar turistes. Pagues el gust i les ganes, però un passeig en gòndola pels solitaris i silenciosos canals de San Polo, una tarda de primavera, lluny de la turistada que envaeix Sant Marc i Rialto, és una experiència única.

Vaig tornar de Venècia enamorat de les góndoles i els hi vaig fer un munt de fotos, amb el plaer de qui retrata una dona guapa i fotogènica. Però, un cop a casa, vaig arribar a la conclusió que la barca més bonica del món és la que un té, perquè és la que més es mima, s’estima i es gaudeix.

Si voleu saber més coses sobre les gòndoles, visiteu els webs següents:
- http://www.tramontingondole.it/it-la-gondola.htm
- http://www.vogaveneta.it/index.shtml
- http://www.forcole.com/it-home.htm
- http://www.elfelze.com/italiano-home.html
- http://www.gondolavenezia.it/home.asp