Visita al Mystic Seaport, el Museu d'Amèrica i el Mar

Pujar a bord d’un autèntic balener nord-americà del segle XIX i veure de prop com el restauren, fer un passeig en un vaixell de vapor de 1908 i sortir a navegar en un catboat típic de Cape Cod són algunes de les moltes activitats que es poden fer al Mystic Seaport – The Museum of the America and the Sea. Situat a l’estuari del riu Mystic, en un entorn idíl•lic de la costa de Conectticut (EEUU), envoltat de vegetació i de magnífiques residències antigues i senyorials, el Mystic Seaport és, sens dubte, un dels museus marítims més singulars del món. L’estiu passat el vaig visitar.

Paisatge del riu Mystic, davant del museu.

Visitar el Mystic Seaport era un desig que tenia des de feia molt de temps. Per això, quan a les 9 del matí del dia 3 d’agost em vaig cenyir al canell la polsera blava que permet circular lliurement per tot el recinte, fins a les 5 de la tarda, vaig sentir aquella barreja d’emoció i excitació que t’envaeix quan estàs a punt de fer realitat un vell somni. Només entrar tens la sensació d’haver passat de cop a una altra època. A banda i banda, s'estenen els carrers sense asfaltar d’un poblet de cases baixes de fusta, darrera de les quals sobresurten, aquí i allà, nombrosos pals de velers, alguns amb aparell de creu. Imagino que així deurien ser els pobles mariners en aquest país fa 150 anys. De fet, estic convençut d’estar en un port d’aquella època que l’han conservat tal com era fins a l’actualitat. Doncs no, el Mystic Seaport no és un lloc original, sinó una recreació, una reproducció d’un port de la costa est nord-americana al segle XIX. Mai no hi va haver un port en aquest indret, només una empresa de construcció de vaixells: les drassanes Greenman.

Una rèplica del far de Brant Point, de l'illa de Nantucket, il·lumina 

el Mystic Seaport des de 1966.

El Mystic Seaport és la visió de tres apassionats del mar que es van associar per preservar el llegat marítim del seu país. El principal impulsor del projecte va ser Carl C. Cutler, advocat i fill d’una família de mariners. L’any 1920, viatjant per la costa est a la recerca de documentació sobre els clípers nord-americans, es va adonar que bona part d’aquesta història i del seu patrimoni material s’estava perdent, juntament amb els vincles marítims de molts indrets. Cutler es va posar en contacte amb el doctor Charles K. Stillman, un metge de Nova York que havia tornat a Mystic per viure a la casa del seu avi, el constructor naval Clark Greenman. I van enrolar Edward Bradley, un comerciant de seda local, que havia fet un viatge a la Xina quan era adolescent. Tots tres van crear, el Nadal de 1929, la Marine Historical Association, l’embrió del Mystic Seaport.

El Mystic Seaport és ple d'imatges d'una altra època.

A partir de llavors els tres socis van començar a reclutar membres per a l’associació i a recollir tota mena d’artefactes marítims, fins i tot abans de tenir un lloc on exposar-los. El setembre de 1931, a l’edifici d’un antic molí reformat, van obrir la primera exposició per als membres de l’associació; i el Dr. Stillman va donar al museu la seva primera embarcació, el sandbagger de regates Annie. El museu es va obrir al públic per primera vegada l’estiu de 1934. Malgrat la gran depressió, els fundadors del Mystic no van renunciar als seus plans d’expansió. Estaven convençuts que el país podia aprendre força de la herència marinera de Nova Anglaterra; i que valors com el coratge, la independència i l’esperit de superació, comuns entre la gent de mar, calia inculcar-los als joves. I van decidir que la millor manera de fer-ho seria aconseguint per al museu una sèrie de vaixells que permetessin als visitants experimentar la realitat de la vida marinera a escala natural.

El Mystic Seaport exposa una variada gama d'embarcacions de 

treball de la costa est dels Estats Units.

El Mystic Seaport ve a ser un gran parc temàtic dedicat a mostrar d’una manera pràctica una part de la història marinera dels Estats Units. Però no és un parc d’atraccions a l’estil Eurodisney. Aquí no hi ha decorats, ni efectes especials, ni vaixells de pel•lícules de pirates. Aquí tot és de veritat. Els vaixells són antigues naus mercants i de pesca, algunes centenàries, que anys enrere estaven en servei en diversos mars. També hi ha uns quants iots clàssics i altres vaixells d’esbarjo, com molts dels que es poden veure navegant per la costa est. El primer vaixell que em crida l’atenció és una goleta fosca, molt estilitzada, que li falta el masteler del trinquet i el botaló. M’hi acosto i descobreixo que és l’Amistad, la rèplica de la famosa goleta cubana a bord de la qual hi va haver una revolta d’esclaus l’any 1839. Feia pocs dies havia seguit per Internet el dia a dia del seu viatge a Cuba en record d’aquells fets, i allà estava, amb aspecte de cansada. Anomenada “la goleta de la llibertat”, l’Amistad va ser construïda al Mystic Seaport, entre 1998 i 2000, i és un dels vaixells més actius de la flota del museu. A pocs metres del seu amarrador un fuster, armat amb una maça i un enformador, treballa en els pals de la goleta, a l’aire lliure i a la vista del públic.

Treballs de reparació de l'arboradura de la goleta Amistad, 

a la vista del públic.

L’olor de la fusta acabada de tallar i el soroll de les serres mecàniques ens porta fins a una de les instal•lacions més importants del Mystic Seaport: la drassana Henry B. duPont Perservation Shipyard, on es restauren i mantenen les embarcacions del museu. I allà, a l’escar de la drassana hi trobem un dels bucs insígnia del Mystic: el balener Charles W. Morgan, l’últim veler de la seva classe, construït el 1841 per un armador de New Bedford, el port més important dels Estats Units dedicat a la caça de la balena. Malmès per un huracà l’any 1938, s’anava deteriorant per falta de fons per reparar-lo. Però el 1941, poc abans de l’atac japonès a Pearl Harbour, el museu el va comprar, el va restaurar i el va obrir al públic l’any següent. Ara, el seu buc de color negre, posat en sec i desarborat, i amb un forat a la panxa per on entren i surten els operaris de la drassana, sembla una gran balena varada, com algun dels 59 cetacis que va capturar en una de les seves millors campanyes, de més de tres anys de durada. Declarat monument històric, el Charles W. Morgan és objecte d’una restauració a fons, que implica la substitució de grans peces de la seva estructura. Tot i això es pot visitar, i des de coberta veiem els fusters tallant les peces noves a partir de plantilles col•locades sobre enormes taulons de roure massís. A més d'una drassana, el Henry B. duPpont Perservation Shipyard és  un centre de documentació i recerca que recull informació detallada de cada intervenció que fa en els vaixells del museu. Molta d’aquesta documentació sobre el balener s’exposa al públic en unes sales habilitades a la mateixa instal•lació.

Treballs de restauració del balener Charles W. Morgan.

Em falten ulls per veure-ho tot! A través de la porta oberta d’un magatzem treu la proa un veleret clàssic preciós. Hi entro i faig quatre fotos. En un altre magatzem, que resulta ser un taller d’envernissat i pintura, hi ha una noia treballant sobre la coberta d’un sandbagger, aquests exòtics velers de regates. Potser és l’Annie, el primer vaixell que va tenir el Mystic. No ho sé; m’he entretingut massa i ens hem d’afanyar si volem veure tot el museu abans que tanquin, a les cinc de la tarda. El Mystic Seaport és enorme! En el plànol que m’han donat a l’entrada hi ha marcats més de 50 punts per visitar, entre cases i embarcacions. I a cada casa s’hi exposa o s’hi fa alguna cosa: en una hi ha un mestre veler; en una altra, un tallista que talla motllures i adorns de fusta per algun vaixell; en una altra, un ferrer; en una altra, una noia que ensenya com es fan les anelles de fusta per envergar una vela a un pal (mast hoop en anglès); en un magatzem arran de mar s’hi exposen estris per a la pesca de l’ostra, i amarrats a fora hi ha tres velers diferents que es dedicaven a aquesta activitat. Fem una ullada al magatzem d’efectes navals, a la impremta i a l’interior d’una casa típica de l’època. I encara ens queden un munt de cases! Com a mínim cal un dia més per veure tot el que hi ha aquí. De fet, es pot repetir la visita l’endemà amb la mateixa entrada, que costa 26 dòlars per cap.

Fins i tot en plena Segona Guerra Mundial, el nombre de visitants del museu no va deixar d’augmentar. La idea de construir un port representatiu va començar a prendre forma el 1943 i va anar creixent durant els anys de patriotisme i prosperitat de la postguerra. El 1948 el museu va començar a utilitzar el nom de Mystic Seaport i ja superava els 23.000 visitants anuals. Actualment rep més de mig milió de visitants l’any i té més de 18.000 membres, que gaudeixen d’avantatges especials. A més, també s’hi pot accedir amb la pròpia embarcació i amarrar en el moll de visitants. Aquest matí d’agost, una mica ennuvolat, no hi ha gaire gent i les coses es poden veure bé sense cues ni estretors.

M’entretinc fent fotos a un iot clàssic preciós i, de sobte… un catboat navegant! És un veler típic de la costa est dels Estats Units. Té poc calat i molta màniga, però allò que el caracteritza és el seu únic pal, situat molt a proa, amb una gran vela cangrea. N’havia vist en fotos, però mai al natural i navegant. Tot i que fa poc vent, navega força ràpid i apura molt les virades, passant molt a prop dels molls i dels vaixells atracats.

Un catboat, embarcació de treball i d'esbarjo de Cape Cod.

Es evident que el patró el domina, com després tindrem ocasió de comprovar. Ara decidim embarcar-nos al Sabino, un elegantíssim vaporet del 1908, que transportava persones i correu entre les ribes del riu Damariscotta, a Maine. L’any 1973, després de prestar diversos serveis, va arribar al Mystic on el van reconstruir; però conservant la màquina de vapor original de 75 cavalls de potència, alimentada amb carbó. Des de la borda del Sabino, declarat monument històric nacional el 1992, es pot veure bé tota la façana marítima del museu i fotografiar els vaixells amarrats. Un d’aquests vaixells és l’esvelta goleta bacallanera L.A. Dunton; i un altre, el vaixell-escola Joseph Conrad, que havia estat propietat del famós navegant i escriptor australià Alan Villiers. Aquests tres últims, juntament amb el Charles W. Morgan, són els anomenats flagships o bucs insígnia del Mystic Seaport.

El vapor Sabino conserva la caldera de carbó original del 1908. 

El Joseph Conrad, fotografiat des del Sabino.

El Joseph Conrad va ser destinat a la flota del Mystic per un acta del Congrés de 1947, com a primer pas del Programa de Formació Marinera que va començar a bord del veler el 1949. L’arribada de la goleta Australia, el 1951, i del iot Brilliant, el 1952, van permetre l’expansió del programa de vela formativa. Visitant el museu es poden veure diverses exhibicions marineres dirigides als nens, com un simulacre de salvament. Des de la proa de la goleta L.A. Dunton llencen a l’aigua un maniquí i, immediatament, des del Joseph Conrad arrien un bot de rems i rescaten l’infortunat “mariner” que ha caigut per la borda. A banda d’ensenyar navegació tradicional, el museu també té una escola de vela moderna, amb embarcacions de vela lleugera per a nens i joves, que amb les seves veles multicolors trenquen la tonalitat blau-verdosa dominant.

Exercici de salvament entre la goleta L.A. Dunton i el Joseph Conrad. 

Al Mystic Seaport s'ensenya tant navegació tradicional com vela esportiva.

Malgrat el nombre elevat de visitants que rep cada any, el Mystic Seaport diu en les seves guies que no ha estat mai una simple atracció turística. L’any 1930 va publicar el primer d’una llarga llista d’estudis i treballs monogràfics que no va parar de créixer, fins al punt d’obrir una biblioteca el 1947. Actualment, el Mystic Seaport és un centre de primer nivell per a l’estudi de la història marítima nord-americana. Entre els seus fons acull la Col•lecció Rosenfeld de fotografia marítima, amb milers d’imatges sobre aquesta temàtica i més de cent mil plànols i dissenys d'arquitectura naval. L’arribada del mestre d’aixa John Gardner el 1970 va fer que el museu s’interessés també per les petites embarcacions tradicionals de fusta i va posar en marxa una sèrie de cursos sobre construcció i manteniment d’aquest tipus d’embarcacions. Tots aquests ensenyaments i matèries passarien a formar part del programa de formació de postgrau Williams College-Mystic Seaport Maritime Studies creats pel museu el 1977.

Diversos vaixells de pesca, des de otres al bacallà dels Grans Bancs.

Corro a la Casa dels bots, on es poden llogar petites embarcacions de vela per a fer un tomb pel mirall d’aigües tranquil•les del Mystic, i trec tiquets per embarcar en el Breck Marshall, el catboat que he vist navegar fa una estona. És una reproducció d’un d’aquests velers típics de Cape Cod, construït al taller de petites embarcacions del museu el 1987. Aquesta embarcació de 20 peus s’utilitzava tant per la pesca com per l’esbarjo al voltant del 1900. El museu l’utilitza per a fer sortides amb els visitants durant els mesos de bon temps. La banyera és molt ampla. Hi anem cinc persones còmodament assegudes, i el patró, dret a popa, controlant la canya del timó amb els peus, perquè necessita les dues mans per maniobrar l’escota de l’enorme vela cangrea. Hi deu haver 10 o 12 nusos de vent i el vaixell escora una mica, però la mànega tan ampla el fa molt estable i transmet una gran sensació de seguretat. El patró el coneix a fons i el fa anar per on vol, virant en espais on no hi ha possibilitat de rectificar i atracant amb precisió sense motor. Una navegada deliciosa abans de dinar a la terrassa a l’aire lliure de la Spouter Tavern, anomenada així en honor de The Spouter-Inn, la taverna marinera descrita per Herman Melville en el capítol 3 de “Moby Dick”.

El catboat Breck Marshall, construït al Mystic Seaport.

Passem les primeres hores de la tarda visitant algunes de les exposicions permanents del museu i encara tenim temps de fer una ullada a la nau de les petites embarcacions. Allà, sota una llum molt tènue, s’hi exposen dues petites obres mestres de la drassana de Nathanael Herreshoff, el mag de Bristol: un Buzzards Bay 15, de 1902, i un Buzzards Bay 12 ½, de 1914, que és un veleret que em té el cor robat. Fins i tot, fa temps, vaig valorar la possibilitat de construir-ne un (Per si algú s’anima, a Woodenboat venen els plànols, en la versió de Joel White, i el manual per fer-lo al garatge de casa).

Un Buzzards Bay de 12 peus i mig, daysailer dissenyat pel gran Nat Herreshoff.

Aquestes i altres experiències es poden viure al Mystic Seaport, un museu únic al món que respon al subtítol que li van afegir durant els anys 90: “El Museu d’Amèrica i el Mar”; un lloc de descoberta i aprenentatge del mar i de la cultura marítima d’un país, on el patrimoni marítim no només es conserva sinó que es manté viu i actiu per a les futures generacions, tal com pretenien els seus tres fundadors. Hi hagués tornat l’endemà, però abans que es fes fosc havíem d’arribar a Cape Cod, un altre paradís per als amants dels fars, els recol•lectors de conxes i les embarcacions de fusta. Us ho explicaré en una propera entrada.

El mar i les xarxes socials

A causa de problemes informàtics no he pogut mantenir actualitzat aquest espai amb la periodicitat habitual.  Un cop m’hagi familiaritzat amb el nou sistema operatiu –m’he passat a Mac- i recuperi els programes que feia servir per al tractament de textos i d’imatges, espero posar-me al corrent aviat. De tota manera, encara que no publiqui entrades noves, el blog no està mort. A través del blogroll podeu seguir les últimes actualitzacions d’altres blogs amics, i via Twitter teniu accés a noticies relatives al mar, procedents de diverses fonts, que crec que poden ser del vostre interès. En aquests moments, Twitter i Facebook, màxim exponent de les xarxes socials, que són el gran fenomen comunicatiu d’aquest començament de segle XXI, bullen d’activitat relacionada amb el mar, els vaixells i la navegació, com en qualsevol altre àmbit de l’activitat humana. Cal conèixer aquestes eines i navegar per aquest mar que, tot i ser virtual, banya tots els racons del planeta i ens permet entrar en contacte amb persones de tot el món amb qui compartim la mateixa passió. Dels vincles que establim en aquest mar virtual i de les coses que hi descobrim i aprenguem ens en podem beneficiar en la vida real.

Segurament molts de vosaltres ja n’esteu al corrent; però, per si hi ha gent que no ho sap, us informo que fa poc es va obrir a Facebook el grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”. La iniciativa, que s’inspira en el moviment Slow, com explico en una entrada antiga, té per objectiu compartir una determinada manera d’entendre el mar, els vaixells i la navegació, amb navegants i aficionats de tot el món. Aquesta manera de relacionar-se amb el mar i la navegació queda reflectida en el “Manifest del Slow Sailing” o “Manifest de la Navegació Tranquil·la”, que de moment s’ha traduït a quatre idiomes: anglès, espanyol, català i gallec. Però ja hi ha dues persones que n’estan fent la traducció al francès i al portuguès de Brasil. És un manifest obert, que pot créixer a mesura que s’hi vagin afegint articles. I que es pot traduir a qualsevol llengua, sempre que hi hagi algú disposat a fer-ho.

De moment s’han fet quatre logotips en quatre idiomes que us podeu descarregar de les fotos del grup i col·locar en el vostre blog o web si us ve de gust. També s’esta dissenyant una mena de distintiu o bandera del grup. Els procés és obert i evoluciona dia a dia en funció de les observacions fetes en els comentaris. Ara ja hi ha dues opcions finalistes que i cal escollir-ne una que serà la definitiva. 

El grup ha arrencat, doncs, amb molta força: en el moment de publicar aquesta entrada tenia 70 membres inscrits. I el més important de tot: ja s’ha organitzat la primera “quedada” per sortir a navegar aquest diumenge, a la qual s’hi pot apuntar tothom que vulgui. L’objectiu d’aquestes trobades espontànies, organitzades al marge d’entitats i associacions, és poder navegar tot l’any. Molts armadors es troben que no poden sortir per falta de tripulació o no els ve de gust navegar sols, sense altres barques a prop, sobretot a l’hivern. A través del grup poden trobar tripulants o bé sortir en altres barques quan no puguin portar la seva al lloc de la trobada. La idea és que aquesta mena de trobades es puguin fer a qualsevol punt de la costa; només cal que uns quants navegants es posin d’acord i quedin per sortir a navegar.

La facilitat d’ús i la immediatesa d’aquestes noves eines que ens proporciona Internet permet una comunicació ràpida, fluïda i participativa entre tots els membres del grup o comunitat, que amb les seves aportacions i comentaris van teixint una xarxa de relacions que creix dia a dia. Recordo el que comentava en una entrada anterior, i disculpeu l’autocita: “Si volem ser un moviment actiu i dinàmic del segle XXI, amb capacitat de penetració social, hem d’adoptar noves maneres d’organitzar-nos, utilitzant les eines que ens proporciona Internet i les noves tecnologies de la comunicació, en l’entorn de les xarxes socials. Sense l’aportació de cadascuna de les persones actives que es mouen en l’àmbit de les embarcacions tradicionals, no sortirem d’on estem. Comuniquem-nos entre nosaltres, directament i obertament, de manera que tothom pugui participar en la conversa. Obrim-nos, creem nous espais de trobada en què tothom hi pugui col•laborar i aportar valor”. 

Aquest futur ja és aquí. A banda dels blogs, que funcionen des de fa temps i que tots més o menys coneixem, el món de les embarcacions i la navegació tradicional s’obren camí a través de les xarxes socials. A casa nostra, a més del grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”, s’acaba d’obrir a Facebook la pàgina de “Terra de Mar”, al voltant del programa de ràdio creat per l’associació “La Mar d’Amics” i “Ràdio Palamós”, que també serà un espai de trobada del col·lectiu de les embarcacions tradicionals, per tocar temes i debatre qüestions sobre tot aquest món nostre i fer-ne divulgació. I cada dia són més els particulars, entitats i empreses relacionades amb aquest sector de la nàutica que tenen el seu espai a la xarxa on expliquen les seves activitats i experiències.

Espero, doncs, que “El mar és el camí” torni a operar amb normalitat a partir de dilluns. En qualsevol cas, ens podem retrobar en qualsevol indret de la xarxa via Facebook i Twitter.  

De Nova York a Cape Cod passant per Mystic

El viatge d’aquest estiu per terres nord-americanes –Nova York, Cape Cod (Massachusetts) i estada d’un dia al Mystic Seaport Museum (Connecticut)- va ser molt profitós des del punt de vista marítim i donarà per a unes quantes entrades. Però, per primera vegada, vaig fer les fotos en format raw (l’equivalent al negatiu digital) i ara estic ficat de ple en el procés de revelat, que és força entretingut. Tot i que encara n’he d’aprendre molt, crec que els resultats valen la pena, i és per això que us en vull oferir un tast per anar fent boca mentre acabo d’enllestir tot el material. (Cliqueu sobre les fotos per ampliar-les).

Vaixells del South Street Seaport Museum de Nova York, dels quals en vaig parlar en una entrada anterior.

El Breck Marshall, un catboat típic de Cape Cod, navegant en aigües del Mystic Seaport Museum al qual pertany.

El vaixell-escola Joseph Conrad, un dels bucs insígnia del Mystic Seaport Museum.

El vapor Sabino, del 1908, un altre dels vaixells emblemàtics del Mystic Seaport, 

fotografiat des del Breck Marshall.

La platja de Newcombe Hollow, Wellfleet (Cape Cod), el 10 d'agost a les 11 del matí.

Posta de sol i marea baixa a Cape Cod.

Continuarà...

La llarga vida del iot “Islander”

Avui recupero un article que vaig escriure l’any passat per a una revista anglesa i que, finalment, no es va publicar. Explica la història de l’Islander, un iot clàssic del dissenyador naval George L. Watson, i la seva restauració a Drassanes Despuig de Roses. La biografia de l’Islander –i dic biografia perquè estic convençut que els vaixells tenen vida pròpia- és sorprenent i apassionant; com també ho és la manera com en Quico i en Joel Despuig la van anar descobrint. Em sabia greu que una història tan interessant és quedés en un calaix i per això la faig pública (click here for the English version).

L'Islander el 1938 (Foto: Beken of Cowes)

L’Islander, una joia de George L. Watson, torna a brillar

El quetx Islander té 72 anys de vida i un llarg historial. Rècord de navegació en solitari al voltant del món, encara té forces per guanyar regates en el circuit de vaixells clàssics del Mediterrani. Obra de George L. Watson, un dels millors dissenyadors navals de tots els temps, l’Islander ha tornat a la drassana per recuperar l’essència del seu creador.

Quan en Quico Despuig, el mestre d’aixa que dirigeix ells treballs de restauració l’Islander a les Drassanes i Escar de Roses (Costa Brava, Espanya), va desmuntar els interiors del vaixell i va treure la pintura del casc per poder accedir a tots els racons del buc, va quedar impressionat per la qualitat de la construcció i dels materials utilitzats. Tret d’alguns medissos metàl•lics atacats per la corrosió i d’alguns punts de podridura a la roda i a diverses quadernes, l’Islander es conservava com el dia que el van avarar, fa 72 anys. Els principals problemes que l’afecten són conseqüència d’intervencions fetes amb poc criteri, sense tenir en compte les característiques i la identitat del vaixell. L’arboradura, per exemple, estava deformada a causa d’una eixàrcia que no treballava correctament i originava alguns problemes de maniobra. I a la coberta de teca massissa, malmesa per haver estat polida en excés, hi havia instal•lades diverses peces metàl•liques que no s’ajustaven a l’estètica del vaixell. Però en Quico Despuig, format com a mestre d’aixa a Anglaterra, sabia perfectament la mena de vaixell que tenia entre mans: una obra d’art creada per George L. Watson, un dels dissenyadors més destacats de la història del yachting. I era conscient que qualsevol intervenció que es fes a l’Islander havia de partir dels plànols originals, perquè allà hi trobaria les solucions a tots els dubtes que plantegés la restauració. Joel Despuig, el fill d’en Quico, es va posar en contacte amb l’empresa G.L. Watson and Co. de Liverpool i li van donar bones notícies: conservaven diversos plànols del vaixell i molta documentació. Pare i fill van agafar el primer avió cap a la ciutat anglesa, a la recerca dels plànols originals de l’Islander; a la recerca de l’esperit amb què va ser creat.

Els plànols del vaixell publicats al Yachtman's Annual.

L’any 1873 George Lennox Watson va muntar el primer estudi de disseny de iots del món. Era un dissenyador amb molt de talent i un apassionat de les tecnologies d’avantguarda que aplicava en els seus velers de competició, com la construcció amb fusta sobre una estructura d’acer, que va representar una gran novetat a l’època. Watson va aconseguir el reconeixement internacional amb els seus challengers per a la Copa Amèrica: Thistle, Valkyrie II, Valkyrie III i Shamrock II, que són alguns dels seus dissenys més avantguardistes. Però la seva obra mestra i la més coneguda és el llegendari Britannia, construït per encàrrec del rei Eduard VIIè d’Anglaterra i considerat el veler més perfecte de la història, si és que això es pot mesurar. George L. Watson forma part de la generació de creadors de iots i vaixells de regates de la gran època daurada del yachting, a cavall entre els segles XIX i XX, juntament amb altres genis de l’arquitectura naval com el nord-americà Nathanael Herreshoff i el també escocès William Fife. Watson va morir el 1904, però la seva empresa, G.L. Watson and Co., va continuar el seu llegat i va dissenyar algunes de les últimes embarcacions a vapor per a la reialesa europea. Avui dia l’empresa pertany al Dr. William Collier, historiador del món del yachting, que va aconseguir preservar els valuosos fons documentals de Watson i evitar que poguessin sortir del país.

Retrat de George L.Watson i maqueta de l'Islander 

a la seu de l'empresa. (Foto: Drassanes Despuig)

Sota el retrat de George L. Watson que presideix la sala i envoltats d’una col•lecció d’objectes del dissenyador, dos empleats de G.L. Watson, amb guants de cotó blancs, van desplegar amb molta cura els plànols originals de l’Islander davant la mirada encuriosida d’en Quico Despuig i del seu fill. Molts es guardaven cargolats en capses de cartró tal com s’havien deixat feia una pila d’anys. En total se’n conserven una cinquantena, que s’han hagut de sotmetre a uns tractaments especials per poder manipular-los sense que es facin malbé i fer-ne còpies. Sobre aquells papers enfosquits pel pas dels anys apareixien línies de formes, plànols vèlics i un munt de detalls constructius imprescindibles per saber com era l’Islander quan el van construir. S’ha dit que els criteris de Watson com a dissenyador eren més matemàtics que artístics, i que la bellesa dels seus iots provenia de la puresa de les formes i del disseny de l’eixàrcia, pensats per a obtenir la màxima eficàcia. Tot això es posava de manifest en els dibuixos escampats sobre la taula i en els models de vaixells exposats en aquella habitació de G.L. Watson, que encara conservava l’esperit de l’home que la va fundar a l’edat de 22 anys, contribuint a consolidar la llarga tradició anglesa en la construcció de iots de regates.

Conjunt de plànols originals i llibre d'especifícacions tècniques

de l'Islander. (Fotos: Drassenes Despuig)

L’Islander és hereu d’aquesta tradició. És el disseny Nº 570 de G.L. Watson and Co., però va ser la proposta Nº 44 de la carrera del seu creador. Les propostes eren esborranys de disseny que moltes vegades no es duien a terme; mentre que el disseny ja es feia per encàrrec d’un client concret que comprava els plànols. El número d’esborrany i de disseny no coincideix perquè sovint s’utilitzaven propostes anteriors com a base per a nous dissenys. Sabem que hi ha un altre vaixell fet a partir del mateix disseny navegant pel món, el quetx de 55’ Venture, avarat el 1924 per J. Samuel White a Cowes.

L’Islander es va construir a les famoses drassanes A.M. Dickie and Sons de Tarbet, Escòcia, per encàrrec d’Archibald J. Barr, de Kilmacolm, Inverclyde, prop de Glasgow, i de professió navilier, segons consta en el certificat de defunció de la seva esposa. La construcció va començar el maig de 1936 i el vaixell va ser lliurat al seu propietari l’abril de 1937. Segons el full d’especificacions original, el cruising auxiliari ketch yacht Nº 570 té les dimensions aproximades següents: eslora total, 56’6”; eslora entre perpendiculars, 49’0”; eslora de flotació, 41’0”; màniga, 12’9”; i puntal des de coberta fins a l’extrem inferior de la quilla a la meitat del vaixell, 8’9”. El full d’especificacions indica també que l’Islander es va construir under Lloyd’s Special Survey. Pel que fa als materials, està fet amb teca de Birmània, assecada a l’aire lliure durant vuit anys. Les quadernes són de roure, amb una llum de 18 centímetres entre una i l’altra, a tot el llarg de l’eslora; i estan reforçades amb medissos de ferro. El folre és de llates de teca de 4 metres de llarg i un gruix de 45 mm. La coberta també està feta amb taulons de teca de 45 mm de gruix, collats directament sobre els baus amb visos de bronze. La qualitat dels materials i els gruixos utilitzats fan de l’Islander un vaixell extremadament resistent, capaç d’aguantar les condicions de navegació més adverses.

Detalls del buc de l'Islander que posen de manifest la seva gran rebustesa.

Investigant la història de l’Islander, en Joel Despuig va recórrer als arxius de la Lloyd’s, on hi va trobar la relació de tots els armadors que ha tingut el vaixell. Segons consta en els registres d’aquesta entitat, Archibald J. Barr, el primer armador, va tenir l’Islander poc temps: de 1937 a 1939 i després, de 1950 a 1964. Entremig va ser propietat de Sir Knowles Edge, un industrial del nord-est d’Anglaterra. L’any 1954, Barr el va vendre a Ronald Strauss, un financer de la City que estiuejava a Cornualla i tenia el vaixell a Southhampton.

El 1964 el va comprar Tom Blackwell, un home de mar de veritat, ex capità de la marina anglesa i hereu de la dinastia Crosse & Blackwell, la famosa empresa escocesa de salses fundada el 1706. De caràcter solitari i esquerp, el capità Blackwell era un home de pocs amics, que mai no parlava del seu passat ni de la seva família, i que tenia el costum de no convidar ningú a bord. Amb Tom Blackwell al timó, l’Islander va conèixer els seus millors dies de glòria, aconseguint el rècord de circumnavegacions en solitari. Blackwell navegava tot sol al voltant del món i, cada tres anys, tornava a Humble per reparar, pintar i preparar el vaixell per a la propera travessia. D’aquesta manera, entre 1968 i 1971, va donar dues vegades la volta al món en solitari, però no va poder acabar la tercera. Blackwell va atracar al port de Durban, Sud-àfrica, queixant-se de dolors d’estómac molt forts. El diagnòstic va ser contundent: un càncer i una setmana de vida si no s’operava immediatament. El navegant es va estar unes quantes setmanes al Point Yacht Club de Durban buscant un comprador pel vaixell. Finalment, gràcies a l’ajuda d’un patró local, va aconseguir vendre’l per 30.000 dòlars. La venda es va negociar a la mateixa coberta i diuen que, quan el vell i esquerp capità va desembarcar per última vegada del seu estimat Islander i es dirigia a terra remant amb el seu bot, no va ser capaç de mirar enrere. Amb els diners de la venda, Blackwell va pagar la seva operació quirúrgica, en va donar una part a obres de caritat i una altra al PYC, en agraïment per les atencions rebudes dels seus membres.

En Quico Despuig treballant en la reparació del veler. (Foto: Drassanes Despuig)

Seguint l’estela del vaixell, Joel Despuig es va posar en contacte amb el club sud-africà. Richard Cox, el manager de l’entitat, li va confirmar que el club va utilitzar el llegat de Blackwell per finançar la remodelació del restaurant, que avui porta el nom de The Islander Room. Presidint la sala hi ha la botavara original de l’Islander, cedida pel nou armador, amb una placa que ho explica. Cox va enviar a Joel Despuig el text d’aquesta placa: "Botavara de l’Islander. Botavara de major de fusta d’avet douglas del quetx Islander, restaurada i donada al PYC per Henry Hiddes i Peter Southam, el 1984. Longitud, 6.7 metres; diàmetre, 150 mil•límetres; i pes, 103 quilos”. I també el text d’una altra placa que hi ha a l’entrada del restaurant, en record del seu benefactor: “A la memòria del navegant Tom Blackwell, patró del quetx Islander, que va acabar el viatge de la seva vida a Durban el 10 de març de 1980 durant la seva tercera volta al món en solitari”.

El nou armador de l’Islander, l’advocat de Durban John P. Mathews, va reclutar una tripulació per portar el vaixell fins a Nova Anglaterra (EEUU), on se li farien obres importants de modernització. Però a les Illes Canàries, els tripulants van tenir problemes amb Mathews que no els volia pagar els honoraris acordats. Al cap de dos mesos d’espera i de promeses incomplertes, el patró i els mariners van ser despatxats i un nou equip procedent d’Anglaterra es va fer càrrec del vaixell. La nova tripulació va portar l’Islander fins a Barcelona, per fer-li les feines previstes, però l’armador se’n va desentendre completament. L’any 1981, Luis Garí el va trobar ple de pols i mig abandonat als Astilleros Carabela de Barcelona i el va comprar. El 1989 el va vendre a Ricardo Albiñana, l’armador actual, i des de llavors té el port base al RCN Barcelona. En els últims anys ha participat en diverses proves del calendari de regates de vaixells d’època i clàssics que es fan al Mediterrani. Entre el seu palmarès hi ha el primer i tercer lloc aconseguits en el Trofeo Conde de Godó de 2008 i 2007, respectivament, i un segon en la Regata Fòrum de 2007. Malgrat els seus 72 anys de vida, l’Islander continua sent un pura sang molt competitiu.

L'Islander torna a l'aigua a punt per començar una nova etapa

de la seva llarga vida. (Fotos: Drassanes Despuig)

Ricardo Albiñana, l’armador actual de l’Islander, coneix el pedigree del seu vaixell i sap que és propietari d’una peça única i irrepetible del patrimoni marítim europeu. Per això va contractar els serveis de Drassanes Despuig i Drassanes i Escar de Roses i els hi va encarregar la delicada missió de recuperar l’aspecte original del seu veler. Des del primer moment, Quico Despuig, el mestre d’aixa de Cadaqués (Costa Brava), especialitzat en la restauració i reparació de vaixells clàssics i tradicionals, va tenir clar que l’única manera d’assolir l’objectiu encomanat era anant a les fons originals. I ara, amb els plànols originals i el llibre d’especificacions tècniques a les mans, pot corregir els errors d’antigues intervencions i restituir totes les peces i els elements constructius que van ser pensats i dissenyats específicament per George L. Watson i el seu equip per al vaixell.

Des de finals de gener i fins a l’abril d’aquest any (2009), l’Islander és a les instal•lacions de Drassanes i Escar de Roses (*) on se li fa la primera fase de les obres de remodelació. El motiu de fer-les per fases és permetre que l’armador pugui gaudir el màxim possible del vaixell durant els mesos de bon temps, des de la primavera a la tardor. De moment s’han reparat diversos elements estructurals, com la roda i algunes quadernes i medissos. Està previst substituir una secció del pal major amb fusta de sica spruce; reparar els danys causats a  la zona de proa per una excessiva tensió dels estays, recuperar l’eixàrcia original, suprimir alguns dels gigres, que penalitzen en regata, i substituir els altres per uns de bronze, muntar tota la bosselleria de fusta i pintar el casc. En fases posteriors es farà un pal major nou, es canviarà completament la coberta i es renovaran els interiors. Tot es farà de manera que aquest estiu l’Islander pugui participar en les regates de clàssics que es faran en agües de Catalunya i de les Illes Balears, lluint com una joia amb tot el seu esplendor.

(*) Actualment Drassanes Despuig és l'única empresa concessionària de l'escar del port de Roses.

 

XXIII Trobada de Vela Llatina de Cadaqués

Navegar i fer fotos és complicat. Si estàs per la maniobra, no trobes el moment de treure la càmera. I si et concentres en les fotos, arribes tard a les maniobres. Total, que no fas bé ni una cosa ni l’altra, ni fas bones fotos ni gaudeixes de la navegació. I quan l’embarcació és una dorna gallega i l’escenari és la badia de Cadaqués, val la pena estar per la feina. Sortosament, a l’última trobada de Cadaqués va fer molt poc vent i es va poder fer tot: gaudir d’una tarda de navegació deliciosa i fer unes quantes fotos que estan penjades més avall.

Per segon any consecutiu, en Suso Cadaveira va participar en la trobada de Cadaqués amb la seva dorna Tamariua, que té al Port de la Selva, i em va convidar a anar-hi de tripulant. La dorna és una embarcació tradicional extraordinària i ja en vaig lloar les excel•lències quan la vaig provar per primera vegada a l’Encontro de Muros, l’estiu passat. El bateig va ser, precisament, a bord de l’altra dorna d’en Suso, la Moura, i de la Meca, l’embarcació de l’associació Amigos da dorna Meca.

La trobada de Cadaqués no és ben bé una regata, però sempre hi ha un trofeu bonic per la primera embarcació que arriba a la Platja Gran després de fer un recorregut marcat per la badia. Això fa que les barques més competitives, tot i anar de passeig, intentin fer-ho bé i arribar les primeres. Nosaltres vam fer una match race particular amb el Sarch, un magnífic bot menorquí del mestre Miquel Huguet, que de seguida es va posar al capdavant de la flota. Però la dorna és una embarcació molt lleugera i cenyidora; i portada amb habilitat per un patró experimentat con en Suso, la Tamariua va aprofitar fins l’últim alè de vent per fugir dels seus perseguidors i arribar primera a la platja. Com va dir algú, vam ser els primers de la classe vela al terç -i els únics, és clar!-, cosa que no té gens de mèrit, perquè clarament sortíem amb avantatge. En qualsevol cas, el trofeu –un exemplar de l’esplèndid llibre d’en Joan Vehí sobre Cadaqués- va ser per la Tamariua i el seu patró. I jo espero tornar a navegar en dorna l’estiu que ve, però no a Cadaqués, sinó a l’Encontro de Carril.

Des l’organització, la Marta també en va fer i me n’ha passat unes quantes.

(Deu últimes fotos: Marta Salomó)