1.7.10

Reflexions a partir de la “II Festa de la Mar”

Els dies 19 i 20 de juny va tenir lloc la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010”, que va reunir una quinzena d’embarcacions. La majoria eren de vela llatina, però també hi havia dos batels procedents del País Basc, de l’associació Euskal Bateleroak, el bergantí Cyrano i el quetx Far Barceloneta, del Consorci El Far. Com a “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf”, crec que es va plantar una bona llavor de cara a la continuïtat d’aquesta trobada, que disposa d’unes condicions òptimes per convertir-se en una de les més importants al sud de Barcelona. Ara bé, com a “II Festa de la Mar”, penso que va estar lluny del que hauria de ser la gran festa de la marina tradicional de Catalunya. Tot plegat mereix una reflexió, com la que vam fer amb motiu del festival marítim “Palamós Terra de Mar 2010”.



Per sort i contra tot pronòstic, el temps va acompanyar i la navegada d’anada i tornada entre Vilanova i Sitges –que és el plat fort d’aquesta trobada- va ser una delícia, com es pot apreciar a les fotos. Si hagués fet mal temps, la trobada hauria quedat en molt poca cosa. Però, a banda del temps, que és un factor que no es pot controlar, la “Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf” té prou elements que poden consolidar-la i assegurar l’èxit de futures edicions. Repassem-los.

Els batels bascos Trabola i Mario, de Lekeitio

La balica Miquel Nansa, de Cambrils

Bones instal•lacions.- Vilanova té unes condicions òptimes per acollir una trobada com aquesta. Un port integrat a la ciutat, amb un club nàutic i una marina que poden aportar tots els serveis necessaris per moure les barques: grua, rampa, amarratges, etc. A més les barques es poden col•locar arran de passeig, a la vista del públic, cosa que dóna visibilitat a la trobada i atrau gent. També disposa d’un espais extraordinaris per a acollir les tripulacions que vinguin de lluny, com l’alberg Molí de Mar, un antic xalet situat a primera línia de costa, amb unes vistes esplèndides de la platja de Vilanova i amb capacitat per a allotjar una vintena de persones. Els companys d’Euskal Bateleroak van quedar entusiasmats de poder disposar d’unes instal•lacions així. I al costat del Molí de Mar, el magnífic far de Sant Cristòfol, de l’any 1905, seu del Museu del Mar, envoltat de jardins per a fer-hi tota mena d’actes a l’aire lliure, com la recepció del primer dia i el dinar de comiat. La combinació de les instal•lacions vilanovines amb les possibilitats que ofereix Sitges com a escala enmig d’una navegada de matí i tarda poden fer de la trobada del Garraf una de les més singulars i atractives del calendari.

La goleta Äran i al gons el bergantí Cyrano

El Far Barceloneta sortint de port

Un entorn festiu consolidat.- Un altre element important de cara a assegurar l’èxit de la trobada del Garraf és el marc festiu en què es desenvolupa, la Setmana del Mar de Vilanova i la Geltrú, que aquest any celebrava la quarantena edició. La festa és el complement de qualsevol trobada. És a dir que, a banda de les activitats al mar, un cop a terra les tripulacions disposin d’una amplia oferta que els proporcioni entreteniment i diversió. Per a l’organització de qualsevol trobada muntar aquestes activitats resulta molt costós, sobretot econòmicament. Però a Vilanova això ja està fet perquè la Setmana del Mar proporciona un ventall amplíssim d’activitats de tota mena. Potser si la trobada del Garraf es consolidés, caldria muntar algun espectacle més específic per a aquest esdeveniment. Però, de moment, la Setmana del Mar i la Trobada del Garraf es complementen perfectament, ja que una aporta la part lúdica i festiva, a banda de moltes activitats marítimes, i l’altra enriqueix el contingut mariner amb la presència d’embarcacions tradicionals, que fins ara no n’havia tingut. És allò que se’n diu una sinergia perfecta.


El Mestraló i el Cyrano

Suport institucional.- L’èxit d’una trobada, sobretot si vol tenir certa envergadura com aquesta, depèn també, en gran part, del suport i la col•laboració de les institucions locals. En aquest cas, tant l’Institut Setmana del Mar com el Consorci Colls i Miralpeix – Costa del Garraf es van mostrar receptius des del primer moment a la proposta de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial d’organitzar la “II Festa de la Mar” dins de la Setmana del Mar de Vilanova. I de seguida s’hi va afegir l’Agència de Disseny i Desenvolupament de Sitges. Les institucions i organismes locals proporcionen contactes, mouen fils i resolen moltes gestions imprescindibles per què la logística d’una trobada funcioni. En aquest cas, la col•laboració del Consorci Colls i Miralpeix i l’Agència de Disseny de Sitges, que es van fer seu el projecte, va ser crucial per a dur la trobada a bon port. Sense la col•laboració entre les associacions i les institucions locals, m’atreviria a dir que no val la pena intentar muntar una moguda d’aquestes. A “Palamós Terra de Mar 2010” aquesta col•laboració no es va donar i la festa, des del punt de vista de la participació d’embarcacions tradicionals, va quedar deslluïda com ja vam comentar. I recordo també l’intent, fa un parell d’anys, de fer la “II Festa de al Mar” a l’Ametlla, en el marc del "Dia del Pescador", que finalment es va desestimar perquè l’Ajuntament d’aquella localitat no va garantir el suport necessari per donar-li l’envergadura que es pretenia i que havia tingut en edicions anteriors.




El sardinal Sant Pau, a dalt, i el llaüt Virgen de Montetoro, a sota

La festa marinera de Catalunya?

I ara passem a l’apartat sempre dolorós, però necessari per poder avançar, de les crítiques. Com he dit al començament, la “II Festa de la Mar – Vilanova 2010” va estar lluny del que se suposa que hauria de ser la gran festa de la marina tradicional de Catalunya. A diferència de la primera edició celebrada a Cadaqués l’any 2006, la Federació no partia de zero, sinó amb un avantatge molt favorable: una infraestructura festiva muntada –la Setmana del Mar- i uns serveis per a acollir les embarcacions i atendre les tripulacions a disposició de l’organització; i a més, gratuïtament. A Cadaqués –tret del pavelló poliesportiu que va cedir l’Ajuntament per a fer-hi els àpats i les actuacions musicals- la resta ho van muntar tot entre la Federació i els Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, amb un cost econòmic considerable que es va haver de cobrir a través d’una subvenció del departament de Cultura. Subvenció que va trigar un any a arribar –a causa d’un canvi de govern-, i que si no hagués arribat, hauria posat en un compromís molt seriós la Federació i alguns dels seus membres.



Imatges de la navegada de Vilanova  a Sitges

A Vilanova, la part econòmica estava resolta d’entrada. En aquest sentit, la “II Festa de la Mar” era una bona operació. Però va fallar el més elemental, allò que és la raó de ser de qualsevol trobada d’embarcacions tradicionals, sobretot si pretén ser supra-regional: les embarcacions. És cert que des de la Federació es van fer contactes amb Galícia, Andalusia, el País Basc, Balears i Canàries. Però estem en època de crisi i tothom que depèn de patrocinis i subvencions per moure’s ha hagut de restringir les sortides aquest any, triant les que li anaven millor. Encara prou que vinguessin dos batels bascos que van aportar la nota exòtica. Per sort els viatge els va compensar i s’ho van passar d’allò més bé. De moment ja hi ha dues barques d’aquí que els tornaran la visita el “Dia del Batelero 2010” que se celebrarà a Getaria el 31 de juliol. Ara bé, la flota catalana, en general, no va respondre. O, com a mínim, com se suposa que ho hauria d’haver fet davant de la seva festa. És el mateix que va passar a Cadaqués 2006, amb la "I Festa de la Mar", que hi havia més barques de fora que de Catalunya.

Membres de l'Arjau de Cambrils, la participació més nombrosa
(Foto: Associació Arjau)

Bé, en el cas de Vilanova caldria matisar això de l’escassa resposta de la flota local. Sí que va respondre la flota del sud de Barcelona. De Cambrils van venir tres barques de l’associació Arjau, i una que es va haver de quedar a terra l’últim moment, per un problema amb el remolc. També en van venir de l’Ametlla, de Calafell, de Vilanova, de Sitges, de Barcelona, de Terrassa i de Cardona. Però la flota del nord de Barcelona no va respondre; només tres embarcacions, de Sant Feliu de Guíxols, Sant Pol de Mar i Mataró. Per què? Se m’acudeixen algunes raons:

- En general, els armadors només van a la trobada de casa o les que els hi queden més a prop. I a més, prenen la decisió a última hora. De vegades és per qüestions logístiques: mal temps per anar-hi navegant, falta de remolc, etc. Els gallecs, quan han de viatjar lluny, lloguen un camió, el carreguen de dornes i van allà on sigui. Nosaltres no tenim aquesta capacitat operativa; però és que ni tan sols som capaços d’organitzar-nos per compartir els recursos de què disposem. Aquí encara anem tots per lliure.


L'arribada del Cyrano a Sitges

- Els vaixells professionals, és a dir, els que es dediquen al xarter, supediten l’assistència a les trobades a les sortides que tenen contractades, cosa del tot lògica per altra banda. El negoci és el negoci. De tota manera, a Vilanova es va oferir a algun d’aquests vaixells la possibilitat de poder fer sortides amb el públic de la Setmana del Mar, però sembla que no va interessar. D’aquests vaixells només va venir el bergantí Cyrano i la veritat és que, amb tot el velam desplegat, va aconseguir ambientar la trobada com cap altra embarcació. Espero que la seva presència a Vilanova els hi sortís més a compte que a Palamós.

- Pel que fa als vaixells propietat d’institucions, també tenen un programa de sortides força atapeït i, per tant, cal sol•licitar la seva participació en un esdeveniment amb molta antelació. Tot i això, a Vilanova van venir la Lola, del Museu Marítim de Barcelona, i el Far Formentera del Consorci El Far.

Arribada de la Nena i del Far Barceloneta a Sitges

- La Festa de la Mar, itinerant i sense data fixa de celebració, no té prou poder de convocatòria. No està consolidada; no ha esdevingut una marca com els Encontros de Galícia, que són el model al que podríem aspirar. Actualment, qualsevol de les trobades clàssiques –Cadaqués, Calella, l’Escala-, i d’altres que ja estan força arrelades, té més imatge de marca i més capacitat d’atracció que la Festa de la Mar. Estic segur que hi ha armadors que, posats a escollir, prefereixen sacrificar la Festa de la Mar abans que perdre’s la trobada de casa. Però hi ha una cosa que és evident: si nosaltres no hi creiem, si no l’omplim de contingut i li donem suport, la Festa de la Mar no arrelarà mai.


La platja de la Fragata plena de barques i el
Club Nàutic de Sitges on es va fer el dinar

- I he deixat pel final la raó que considero més important i també la més preocupant: la FCCPMF, en aquests moments, està en hores baixes i no té la força que hauria de tenir per liderar aquest moviment al voltant de les embarcacions tradicionals. Però... qui és la Federació? Doncs les vuit associacions que la formen i els seus socis respectius. Perquè la junta directiva està constituïda per representants d’aquestes mateixes entitats, no és un ens a part. Se suposa, doncs, que quan es decideix tirar endavant la “II Festa de la Mar”, l’acord es transmet a les respectives entitats i la maquinària es posa en marxa. Però tot fa pensar que la corretja de transmissió entre les associacions i els seus afiliats no acaba de funcionar. O si funciona, si la informació arriba als socis, aquests no estan prou motivats o només es belluguen per assistir a les dues o tres trobades que fan a prop de casa, i tot això del patrimoni, etc., no els treu la son. Hi ha entitats que només semblen cobrar vida amb motiu de la seva trobada local. La resta de l’any resten hivernades, com les barques. I a l’hora de fer coses, són poques les persones que estiren de carro i acostumen a ser sempre les mateixes.


La tornada a Vilanova a bord del Sant Pau

No pretenc criticar ningú. Només vull constatar la resposta desigual de les associacions federades davant la convocatòria de la “II Festa de la Mar”. En algun cas ha estat de recolzament total, com la de l’Arjau de Cambrils; en altres, silenci absolut. Això com s’explica? També tinc la meva teoria al respecte. L’experiència de la “II Festa de la Mar” m’ha fet adonar d’una cosa que pot semblar molt òbvia: qui belluga aquestes coses, qui anima aquests moviments, qui fa que determinades iniciatives funcionin i tinguin èxit, no són les institucions, sinó les persones. Sense les persones, les entitats, els clubs, les associacions, etc., són una closca buida. Crec, doncs, que les associacions que hem fet servir fins ara han quedat obsoletes o hi quedaran ben aviat. No nego que puguin tenir una utilitat representativa, davant de l’Administració i d’altres instàncies, per exemple. Però no ens enganyem: les associacions les mouen les quatre persones de sempre. Això genera cansament i, sovint, frustració per la manca de resposta. Són estructures que funcionaven bé en una altra època. Però ara, per molt que la junta directiva marqui unes consignes, unes línies a seguir, si la gent no es mobilitza, no va a les trobades, no participa, no serveix de res. Per això dic que, com a cadena de transmissió, les associacions estan rovellades. Avui dia els únics organismes capaços de generar dinàmiques amb un cert ressò social, de canviar les coses i d’avançar són col•lectius amplis de persones amb els mateixos interessos i –això és fonamental- connectades directament entre si, sense intermediaris ni filtres.


Calen, doncs, nous sistemes organitzatius més eficaços, dins d’aquest moviment de les embarcacions tradicionals, que permetin establir contactes de persona a persona, de manera que la informació circuli lliurement en tots els sentits i en temps real, i que facilitin l’intercanvi i la col•laboració constant. Cal utilitzar les xarxes socials i les eines que ens proporciona Internet i organitzar-nos d’una altra manera. No crec que per això perdem força, al contrari. El moviment de suport a l’esmena al projecte de Llei General de Navegació Marítima, segurament la primera gran acció col•lectiva d’abast i transcendència estatal, ha sorgit i ha crescut a Internet, utilitzant els recursos que ofereix la xarxa per escampar-se per tot arreu. I més que se’n podrien utilitzar. Imagineu que els armadors, patrons i tripulants d’embarcacions tradicionals, i qualsevol persona activa dins d’aquest col•lectiu, estiguéssim tots connectats dins d’una xarxa social. Qualsevol cap de setmana es podrien organitzar trobades en qualsevol punt de la costa; només caldria que diversos grups ens poséssim d’acord per sortir a navegar plegats. També podríem compartir els recursos disponibles a l’hora de fer un desplaçament llarg. I intercanviar informació i consells a l’hora de restaurar una barca. I... un munt de coses més!

El Mestraló des del Sant Pau

No m’invento res. Aquesta revolució propiciada per les noves tecnologies ja fa temps que ha arribat al món de l’economia, de l’empresa, dels mitjans de comunicació... i ho està capgirant tot, ho està posant tot potes enlaire. Seria ingenu pensar que això no afectarà el nostre sector, que no va amb nosaltres. Si volem ser un moviment actiu i dinàmic del segle XXI, amb capacitat de penetració social, hem d’adoptar noves maneres d’organitzar-nos, utilitzant les eines que ens proporciona Internet i les noves tecnologies de la comunicació, en l’entorn de les xarxes socials. Sense l’aportació de cadascuna de les persones actives que es mouen en l’àmbit de les embarcacions tradicionals, no sortirem d’on estem. Comuniquem-nos entre nosaltres, directament i obertament, de manera que tothom pugui participar en la conversa. Obrim-nos, creem nous espais de trobada en què tothom hi pugui col•laborar i aportar valor. Estic convençut que si no ho fem així, estem condemnats a morir d’inanició, com li va passar a l’Estrop.

La Natalia II de Sitges

Mentre escrivia aquesta entrada m’he adonat que hi ha més gent que es pregunta on anem. A les Illes, en Joan del blog “Paquita B”, expressa el seu neguit sobre el moment actual de la vela llatina a les Balears i acaba dient que “hem de fer més per la nostra marina tradicional”. Us recomano que llegiu les seves reflexions i també els comentaris sucosos que li fan. El debat està obert i us convido a dir-hi la vostra.

Trobareu més fotos de la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010” en els enllaços següents:

- Àlbum d'en Toni Clapés a Picassa
- Àlbum de Montse Granollers a Picassa
- Àlbum de Joan Sol a Flickr
- Blog de la trobada


9 comentaris:

bou de vara ha dit...

Joan, ahi que ter paciencia.
Unha aperta e noraboa pola reportaxe.

Bartomeu Rosselló i Boeres ha dit...

Benvolgut Joan,
Les teves reflexions al voltant de la I Trobada d’embarcacions tradicionals, les trobo encertadíssimes. Comparteixo totalment la inquietud de que els models de comunicació i organització s’han d’adaptar als nous temps i realitats.
No poden bogar sempre els mateixos. Normalment s’acaben esgotant, desistint de crear un moviment global, dinamitzador i engrescador, assistint sols als actes més immediats. Això passa a les Illes i veig que a tot arreu. Per trencar aquestes pautes, irremeiablement s’ha de crear una extensa xarxa social que generi un continu d’elements participatius, capaços de mantenir vives totes les activitats. Un exemple clar és el que ens passa a Mallorca, contem amb embarcacions que no naveguen per manca de tripulacions i de gent que les vulgui mantenir en actiu.
M’ha agradat molt el teu article, degut a una doble vessant; l’una com a membre actiu de la flota de vela llatina de Mallorca i l’altre també d’una afectivitat afegida, vaig poder gaudir de viure durant set anys al Passeig de la Mare de Déu del Carme de Vilanova, passeig marítim on vàreu amarrar la flota i Setmana de la Mar on durant molts d’anys, n’he estat espectador.
En la iniciativa d’aquesta convocatòria, en incloure la Trobada d’embarcacions tradicionals, espero en properes edicions poder-hi participar amb el nostre llaüt Volga (1935). Si més no a la seva armadora, la meva esposa que precisament és vilanovina, crec que li farà força il•lusió.
En aquest sentit he de dir, que des de l’Associació de Vela Llatina de Mallorca (correu electrònic associaciollatinamallorca@gmail.com o web www.associaciovelallatinamallorca.cat o el seu espai de Facebook: http://www.facebook.com/upgradeaccount.php#!/pages/Associacio-de-Vela-Llatina-de-Mallorca/232980883899 ) no em consta cap contacte amb l’organització de la Trobada.
Crec que entre tots plegats tenim la clau per unir esforços, il•lusions i sobretot mantenir viu un llegat cultural d’extraordinari valor. Així doncs som-hi!
La setmana vinent anirem a la 22 Trobada d’embarcacions clàssiques de Fornells a Menorca, espero que alguns o molts de nosaltres ens hi puguem trobar i navegant, poder parlar de totes aquestes qüestions. Salut i bon vent!

Anònim ha dit...

Joan,entrant a la reflexió i per posar el meu granet de sorra et dire que segons els meus comptes tenim un cens de 130 embarcacions que poden anar a vela llatina. Entre l'any 2002 i 2008 el patrons que en estat disposats a moures de "casa" només han set 30 i podria dir noms i tot però no és el moment. Amb un ventall de 14 entre L'Ametlla de Mar i Sant Pol . i 16 des de Sant Feliu de Guixols a Llançà. Les distàncies entre el Nord i el Sud no ajuden . Potser tornar a intentar fer el calendari cada dos anys per endavant i no solapar-se els dies ajudaria.

Amb aquest recull de sis anys les ambarcacions que a més trobades han participat no passen de deu.

Si et sembla sobre el paper podem començar a estudiar-ho.

En Quim Pla deia paciència i no abandonar-ho.

TONI.

escenavegant ha dit...

Un cop passats uns dies des de la Festa, i seguint el nostre magnífic costum català, crec que caldria fer-ne una autocrítica. Amb el perill de ser considerat com a persona negativa pel món de la navegació tradicional, com he hagut de sentir-me dir en públic aquest cap de setmana a la Trobada de Vela Llatina de La Cala.
Segueixo pensant que la Federació no deixa de ser un mirall de la realitat de les associacions del nostre país. Tot i el discret èxit en la presència de vaixells, de les “fotos” de Vilanova i Sitges i de les ganes de festa d’alguns dels participants, valoro, com tu, que la festa no fou massa reeixida.
La cultura dels darrers anys ens ha dut a un model en el qual l’informació és primordial. Tot i muntar la carpa d’informació (que cedí La Mar d’Amics), de lliurar programes de la setmana del mar i d’atendre personalment les persones que s’apropaven al moll, posant-me en el lloc d’un visitant se’m faria molt difícil entendre que estava passant allà. Fins i tot em vindria al cap la imatge d’un grup de “sonats” dalt de barques velles. Ni una pancarta amb el nom de la federació, ni un tríptic amb el programa de la II Festa del Mar, ni un mal mocador (és el marxandatge més barat) que identifiques el que pretenem sigui la Gran Festa de la Navegació Tradicional.
Cal ser positius! Ens ho passarem bé. Des de l’organització fórem ben acollits i disposar de les instal•lacions del Moli de Mar fou un luxe. Però per anar endavant cal plantejar algunes reflexions:
- La duració de la Festa. Diumenge es produí un degoteig constant d’embarcacions. De manera que a l’hora de la navegada totes havíem fugit, per mar o per terra, cap els seus destins.
- Actes en terra. En el programa només els àpats. La Federació ha de ser motor de debat i informació sobre el món del patrimoni marítim. Per exemple es parlà de fer una campanya de recollida de signatures a favor de l’esmena a la Llei General de Navegació, però no ho fèrem! Era un bon lloc per fer-ne un acte i perdérem l’ocasió.
- La presència de les barques en un port com el de Vilanova i la Geltrú no és suficient per justificar la nostra festa. D’una banda perquè sol passar força inadvertida entre el bosc d’arbres dels velers. D’altra banda perquè el nostre treball de difusió ha d’anar molt més enllà de la plasticitat. Feu més per la difusió de la navegació tradicional el Cyrano que tots nosaltres. Aquest donà l’ocasió de “sentir” als neòfits com es navegava fa un grapat d’anys.
- Cal parlar seriosament amb entitats com els Amics de l’Escala, de Cadaquès, de Calella, o els de Bricbarca. Participar en un esdeveniment central significa fer esforços suplementaris. Arribar-se fins a la festa amb les mans a la butxaca pot ser considerat com una aportació molt minsa. Ah! La barca que esmentes de Cardona, la Nena, era i anava en representació de La Mar d’Amics . La mateixa que aquest cap de setmana ha estat en companyia de la Xerina a la Cala, que seran a Douarnenez o a Getaria dins de poques setmanes. Per altra banda les distàncies són del tot relatives. Allò que realment importa és l’interès de l’armador en participar a l’encontre, a la festa.
- Plafons, exposicions, xerrades, col•loquis, música... tot és bo per treballar en un futur per la cultura marítima. Però sembla que tot plegat ho deixem pels altres... els Museus.
(continuarà)

escenavegant ha dit...

La teva idea per un nou sistema o mètode de gestió i informació sobre les nostres activitats té el seriós inconvenient de la manca d’accés ales noves tecnologies per part de bona part de les persones que formen el col•lectiu de navegants . Els uns amb l’excusa de l’edat i els altres per manca d’interès. Encara he sentit aquest cap de setmana qui s’exclamava perquè enguany no s’ha editat el Calendari de Trobades en paper. Quan, fa un parell d’anys que aquests romanien apilats i guardats en un prestatge fins a ser reciclats, perquè bona part de les associacions ni tant sols els passaven a recollir. Com bé saps fa uns anys que podem trobar aquest calendari en format digital tant en el teu blog, com a la web de la FCCPMF o a la de La Mar d’Amics. Aquest format permet una actualització constant i instantània conforme arriben les informacions de totes les entitats i organismes. És per aquesta constatació que em sento escèptic sobre el funcionament via xarxa social. Tret d’algunes persones, que l’amic Toni no vol esmentar en la seva entrada i que tots coneixem, que sí segueixen que es cou en aquest món, la resta se’n recorden de la Vela Tradicional quan s’acosta la Trobada del seu poble o el del poble veí.
On si et dono la raó és en el fet de que cal canviar l’estructura de funcionament tradicional basada en associacions. És veritat que totes es recolzen d’una forma més o menys dissimulada en una o dues persones. Individus que, en general, compten amb una gran personalitat i empenta. Éssers de qui, ben recolzats, es pot extraure un important treball social, altruista que sobreïx d’il•lusió. Persones a la fi que solen resistir tota mena de frustracions, emprenyades, reunions, trucades, gestions, “polítiques”, fins que, tard o d’hora salten per la borda, abandonant el vaixell.
Contràriament a allò que pensava fa uns dies crec que seria bona pel futur del nostre patrimoni i de la navegació tradicional una re-fundació de la nostra Federació. Més enllà dels models piramidals actuals. On hi tingui cabuda tothom que estigui disposat a treballar per uns objectius clars des del seu abast més immediat. Usant les noves tecnologies. En forma de fòrum obert (com ho és el teu blog) i que sigui capaç de sumar enlloc de dividir.
Trobem-nos a bord de qualsevol bastiment -real o virtual- i parlem-ne!

Anònim ha dit...

Poc a afegir... Disculpeu si desde el "Cyrano" som un xic Laconics. Pero...
Crec que un dels errors d'aquestes trobades, es en el sentit de la paraula "Festa". Si s'agafa aquest amb un sentit mes ludic, mes a l'abast de tothom, el ventall de participacio, es pot fer molt mes ampli. S'ha de saber engrescar... Desde fora, us veuen a tots com a un grup tencat de gent... Quasi be "Endogamic". Contents d'un aillament que els fa sentir "Especials".
(No es un comentari banal, es una cosa que sento, entre la gent que us coneix, pero no entra, no ja per timidesa, si no per el dificil d'entrar en el ambient, si no est un "purista"). La meva tripulacio es nombrosa, tots profesionals, i aques sembla ser el seu punt de vista... "Vox Populi".
Vaig portar abord del "Cyrano" alguns passatgers recollits al mateig port, gent d'apeu, que mai habia navegat, que va respondre a la invitacio franca d'alguns membres de la triplacio...
Si nosaltres, que som de l'ofici, anem a buscar gent per parlar-hi, perque les vostres barques van tan buides?... Si nosaltres perdem el nostre temps de feina, en explicar el nostre mon a gent que no sap res sobre la mar... Perque no hi han homes "De secá" a les vostres cobertes.
Festa de la mar?
Participacio?
Compromis?
La nostra societat es te de "Marinitza" d'alguna manera... Vosaltres, pot ser no tindriau de ser tan "Ombligocentricos", i començar a difundir, no tant en diaris i medis, per poc cas que facin...
Mes aviat el medis tindren de venir a vosaltres, si sou capaços de "Portar aremolc" mes gent d'apeu.
Hem estat aquesta setmana pasejant per les platjes de Tarragona... A dos-cents metres de la riba... Hem fet mes de dos-cents tirs de canó, (Si, si , de canó... amb les nostres peçes, sense cap tipus de sentiment de ridicul). La reaccio dels nens que anaven en "Raquero" va ser impresionant...
Molts varen venir, i varen mirar impresionats el treball de la gent a l'arboladura... Son nens, pares que serien el que acudirien a una festa del mar, que fos les dues coses. Festa, i del mar.
Pot ser preferim seguir estant, "Pocs i especials"... Pero si recordes. (Jo si ho faig)la situacio a europa fa vin i cinc anys era molt semblant. Avui son els antics nens del "Raquero" els que porten meravelloses joies de la navegacio. Pero tot va començar per aixo... Per la gent, per la empatia, per oferir una volta en el nostre estimadissim vaixell, al primer que trobabes per el carrer... Que la nostra "pinta de cantant d'havaneres" no sigues un obstacle, per fer de la nostra cultura marinera, autentica cultura popular.
Que, nois, sortim dels salons?.
PS
Tinc un remolc, amb capacitat per mes de 8ml. i 2000Kg.
Es a la disposicio de qui el necesiti... Amb uns qants viatges, es pot fer olt.

Miquel Melero

Joan Sol ha dit...

Gracias, bou de vara.

De momento vamos aguantando y el debate siempre es bueno.

Saludos y espero que volvamos a vernos en Carril 2011.

---------

Bartomeu,

Gràcies per aportar-nos el punt de vista de les Illes. Veig que, si fa o no fa, estem igual a tot arreu. És veritat que hem d'estar més i millor connectats entre tots, no només per debatre problemes comuns i trobar solucions que ens beneficiïn a tots, sinó també per poder participar en activitats conjuntes com la Festa de la Mar.

No entenc com no vam rebre la invitació, perquè em consta que ereu a la llista. Em sap greu! En fi, ara ja no s'hi pot fer res. Esperem que la Trobada del Garraf es consolidi i que hi pugueu venir l'any que ve.

A reveure!

----------

Toni,

Em semblen molt reveladores aquestes estadístiques. És possible que fer el calendari d'un any per l'altre ajudi. De tota manera, les trobades "clássiques" per dir-ho així, sempre cauen en les mateixes dates. I tu mateix dius que les embarcacions que han anat a més trobades en els últims anys no passen de deu. És a dir que gairebé sempre són les mateixes. Per tant, jo diria que més aviat és un problema de ganes que de calendari.

De tota manera, parlem-ne. Penso que seria bó tenir contacte directe amb cadascun d'aquests 130 armadors de barques operatives. Potser més d'un s'animaria a fer desplaçaments llargs si entre tots trobessim sistemes per facilitar el transport. De moment, en Miquel Melero, del "Cyrano", posa a disposició de qui ho necessiti un remolc per a una embarcació de 8 m.
És un bon començament.

A reveure, company!

Joan Sol ha dit...

Amic Escenavegant, quan poses la directa és gairebé pitjor que jo enrotllant-te!

No, conyes a part, t'agraeixo moltíssim l'aportació. I una vegada més t'he de dir que tens tota la raó. La "II Festa de la Mar" va ser conseqüència de la precarietat en què es troba la FCCPMF en aquests moments, organitzativa i econòmica. Que s'hagués pogut fer més, segur; però a base d'esforços individuals i no col·lectius, que és com hauria de ser. Com diria un castís, en aquests moments som "cuatro y el cabo". Per això crec que toca reinventar-se i buscar fórmules organitzatives com més eficaces. És clar que a l'hora d'organitzar qualsevol esdeveniment tocarà pencar i dedicar-hi hores; però estic convençut que, com més gent s'hi impliqui des del començament, la feina també estarà més repartida i poden sortir moltes més solucions a problemes logístics concrets.

També t'he de donar la raó quan dius que, en general, tot aquest món de la marina tradicional és molt impermeable a l'ús de les noves tecnologies, com si una cosa fos incompatible amb l'altra. Però això em preocupa relativament, en el sentit que tart o d'hora serà tan imprescindible com saber llegir i escriure. Entre la gent de mitjana edat, qui més qui menys es desempallega prou bé amb tot això d'internet i el correu electrònic. I els més joves no diguem. I és precisament tot aquest grup de gent més ampli qui ha d'agafar les regnes del sector, per donar-li la volta i impulsar-lo cap al futur, i no pas la gent més gran, que va obrir camí, però que ja no està per tant d'enrenou.

Celebro i faig l'onada quan dius que: "seria bona pel futur del nostre patrimoni i de la navegació tradicional una re-fundació de la nostra Federació. Més enllà dels models piramidals actuals. On hi tingui cabuda tothom que estigui disposat a treballar per uns objectius clars des del seu abast més immediat. Usant les noves tecnologies".

Quan ens hi posem?

Joan Sol ha dit...

Miquel,

T'agraeixo una vegada més la visita i, sobretot, la teva aportació a aquest debat, amb el punt de vista dels vaixells professionals.

És veritat, no només fem la impressió de semblar un grup tancat per a la gent que no pertany a aquest entorn, sinó que, segurament, ho som. Si tu, com a espectador que no coneix a ningú de cap embarcació, vas a una trobada i intentes participar-hi, no pots. T’has de limitar a mirar-t’ho des d’una certa distància i a envejar o no a aquests privilegiats que, possiblement, se senten “especials”. Això, en una trobada “normal”, pot ser lògic; vull dir que la capacitat de les embarcacions és limitada i l’aforament de les activitats paral•leles –la sardinada, el dinar, etc.- també ho és. Però segurament no hauria de ser així quan una activitat es presenta com la “Festa de la Mar”, s’anuncia als mitjans de comunicació, es pengen cartells i es presenta com una festa participativa i oberta a la ciutadania. En aquest cas, hauria de ser realment una festa oberta a tothom, i la “II Festa de la Mar de Vilanova” –a banda de les activitats que poguéssiu fer a bord del “Cyrano”- no ho va ser. No es va fer divulgació ni es va oferir la possibilitat d’acostar-se a aquest món a qui n’estigués interessat. També és veritat que les barques més petites no tenen la capacitat del “Cyrano” a l’hora d’embarcar voluntaris, ni poden oferir les mateixes garanties de seguretat; per tant és comprensible que molts patrons no es vulguin arriscar a embarcar persones que no coneixen, especialment si no han navegat mai.

Però, vaja, que es podien haver fet més coses per acostar-nos al públic, segur. Que la societat s’ha de “marinitzar”, com dius tu, també. I nosaltres podem contribuir força en aquest procés. Cal trobar maneres efectives de fer-ho i aplicar-les en les properes festes de la mar, de manera que la gent visqui una experiència inoblidable i els guanyem definitivament per la causa. I si són nens, molt millor, és clar, perquè ells són el relleu i el futur. Si ara no s’enamoren d’aquestes embarcacions –encara que sigui a canonades!- i d’aquesta manera de navegar, és més difícil que ho facin de grans. Jo vaig tenir una experiència així, de petit, i encara em dura.

No et sabria dir quin és el nostre grau d’”ombligocentrisme”, però si aquesta és la percepció que es té del sector de les embarcacions tradicionals, és evident que ens ho hem de fer mirar. Al menys a mi, personalment, no m’interessa pertànyer a un club exclusiu reservat només als socis. Crec que la cultura marítima, el patrimoni i les embarcacions tradicionals són un bé social que vull compartir amb gent de qualsevol país, cultura i condició. I el que menys m’interessa dels clubs sempre són els salons.

Gràcies, novament, pel comentari que, sens dubte, ens ha de fer reflexionar a tots plegats. I també per l’oferiment del remolc. Caldria estudiar la manera de canalitzar totes aquestes aportacions.

A reveure!