Els pescadors de Sant Pol

Divendres passat, el programa “Thalassa” va dedicar un dels seus reportatges a Sant Pol de Mar i a la història marinera d’aquesta vila del Maresme, centrada sobretot en la pesca. El reportatge mostra imatges antigues de pesca i la maniobra d’avarada i treta de les barques, que la gent de l’associació “A Tot Drap” va reproduir pel programa amb la seva embarcació, el sardinal Sant Pau, sota la mirada crítica d’alguns antics palers.

En el reportatge “Els pescadors de Sant Pol” hi apareix també l’Esther Pujol, protagonista del llibre “Records d’una dona de mar”, i l’Eliseu Carbonell, investigador de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i autor d’aquest treball, que permetrà conservar una part important de la història dels pescadors santpolencs i del nostre patrimoni marítim. El reportatge també recull el testimoni d’en Josep Montmany, pescador professional i patró del Sant Pau, que parla del passat i el present d’aquest activitat. Ell, juntament amb la gent de “A Tot Drap”, intenten conservar el poc que queda d’aquell món; un món que, com diu l’Esther Pujol, dona pragmàtica i amb experiència, mai no tornarà a ser el que era. 

La protagonista i l'autor del llibre apareixen en el reportatge de "Thalassa".

El programa "Thalassa" ha estat el guanyador de la primera edició del "Premi Francesc Roig Toqués, Vilanova i la Geltrú", instituït per l'Ajuntament d'aquesta ciutat en memòria d'aquest vilanoví il·lustre, mestre modelista i conegut internacionalment pel seu Museu de Curiositats Marineres. El premi, de caràcter anual, té com a objectiu el reconeixement a la dedicació d'un projecte o trajectòria de tipus cívic, cultural o científic de l'àmbit de la Mediterrània, que hagi contribuït al coneixement i divulgació d'algun aspecte relacionat amb el mar.  Tots aquests mèrits els reuneix, sens dubte, el programa "Thalassa", que durant els vint anys d'emissió que ara celebren s'ha convertit en el programa de referència dedicat al mar. El guardó es lliurarà el proper 29 de juny, dia de Sant Pere, al Saló de Plens de l'Ajuntament de Vilanova, dins dels actes de celebració de la "40 Setmana del Mar".

Si us vau perdre el “Thalassa” de divendres dedicat als pescadors de Sant Pol, ara el podeu repescar, i mai millor dit.

La bandera blava no vol barques

El govern municipal de Sant Pol de Mar (Maresme) ha renunciat a la bandera blava com a distintiu de qualitat de les platges del municipi. El motiu és que l’Asociación de Educación Ambiental y del Consumidor, que és l’organisme que concedeix les banderes blaves, va demanar al consistori santpolenc que retirés les barques de pesca i l’envelat de la festa major de la platja, perquè molesten i ocupen massa espai. I l’Ajuntament de Sant Pol ha dit “puja aquí dalt i balla”, i que no serà un organisme amb seu a Madrid qui fixi el model de poble que volen. “A Sant Pol –han dit- volem seguir fent vida de poble a la platja i per això no estem d’acord amb els arguments de l’ADEAC que pretén treure de les nostres platges els elements característiques de la vida del poble i del patrimoni local, com les barques de pesca o l’envelat de la festa major, un dels requisits que ens suggereixen per atorgar-nos la bandera blava”. Malgrat la renuncia, Sant Pol ha decidit optar per una altra certificació de qualitat, la ISO 14001, que avali el bon estat de les seves platges i de l’aigua, i que demostri que aquest és perfectament compatible amb la presència de les barques.

Segons l'ADEAC, les barques a la platja molesten.

Fa temps que defenso la teoria que, en general, som una societat que viu d’esquena al mar i que, a diferència d’altres països, no sabem apreciar el nostre patrimoni marítim ni, per descomptat, defensar-lo i conservar-lo. Tret de quatre “romàntics” encaparrats a restaurar unes quantes barques velles i fer-les navegar, i a protestar tímidament quan tiren a terra una barraca de pescadors, una drassana històrica o pretenen arrasar un barri mariner sencer, el gruix de la societat no està, com diuen en castellà, “por la labor”. Per això, decisions com la de l’Ajuntament de Sant Pol de Mar, negant-se a retirar les barques de la platja a canvi de la bandera blava, tenen un valor enorme i em fan pensar que potser no tot està perdut.

 La caseta del motor de Sant Pol amb les barques, part d'un passat mariner recuperat.

No sé si saben, els senyors l’ADEAC, que no fa tants anys les barques de pesca eren presents a moltes platges del Maresme i de la resta del país, i que barques i pescadors convivien perfectament amb els banyistes. Vaja, que no és una cosa que ens hàgim inventat ara, sinó que forma part de la vida, del caràcter i de la fisonomia de molts pobles costaners. Tampoc no sé si saben que, en el cas de Sant Pol, la presència de barques a la platja forma part d’un projecte de recuperació del patrimoni marítim local, que inclou la restauració de la caseta del motor i la construcció del sardinal Sant Pau. A través d’aquests elements, l’associació A Tot Drap realitza periòdicament activitats a peu de platja que mostren al públic aspectes del passat mariner del poble, i que constitueixen una oferta cultural singular i diferenciadora.

Barques i banyistes convivien a la platja de Premià de Mar

i a moltes platges del Maresme.

No crec que al sector hoteler de Sant Pol de Mar li hagi fet cap gràcia que l’Ajuntament hagi renunciat a la bandera blava. O potser sí. Potser s’han començat a adonar que el model turístic de sol i platja –que va convertir les platges dels país en solàriums - comença a estar socarrimat, i que el turisme de “low cost” ja no permet fer l’agost com anys enrere. Fa temps que llegeixo que cal un canvi de model que aposti per un turisme de qualitat; un turisme que, a banda de la qualitat de les infrastructures i del servei dels llocs que visita, també se sent atret per l’oferta cultural d’aquests llocs i per la possibilitat de viure-hi experiències úniques. En aquest sentit, crec que el patrimoni marítim, degudament gestionat i servit, pot ser un element dinamitzador molt important, dins d’aquest d’aquesta nova oferta turística, per a aquelles localitats costaneres que han sabut conservar el seu passat mariner.

Membres de l'associació A Tot Drap treuen el Sant Pau de l'aigua. 

(Foto: Montse Granollers)

Sant Pol de mar no és l’única vila que té barques a la platja. Calella de Palafrugell en té, Cadaqués en té, Badalona també... I ja fa temps que es diu que Sitges vol retornar les barques de pesca artesanal als espigons de la platja de la Fragata. Crec que, avui dia, l’activitat pesquera que antigament s’havia fet a les platges és difícilment compatible amb els usos actuals d’aquest espai. Però no ho és la navegació tradicional, o una demostració de tirada de l’art en el context d’una festa marinera, o el bateig d’una barca, o una exhibició de la maniobra d’avarar i treure, com es feia antigament. Vull dir que no es tracta de convertir les platges en aparcaments de barques, mig abandonades, sinó que les que hi estiguin reuneixin unes determinades característiques i, sobretot, que es belluguin i facin activitats.

Les barques a la platja formen part indissociable de la imatge marinera

de Sant Pol de Mar. (Foto: Montse Granollers)

La decisió de l’Ajuntament de Sant Pol de Mar renunciant a treure les barques de la platja a canvi de la bandera blava em fa pensar que potser hi comença a haver una sensibilitat de la societat cap al patrimoni marítim i cap a altres maneres de relacionar-se amb el mar, que formen part de l’essència dels pobles mariners. I és que, com diu una de les cròniques que he llegit aquests dies, “Sant Pol pot renunciar a una bandera blava, però mai ha de renunciar a ser el que és”. Crec, doncs, que aquesta decisió del consistori santpolenc mareix tot el suport de les associacions i entitats compromeses amb la recuperació i difusió del patrimoni marítim i de les embarcacions tradicionals. 

Patins a tot drap

El patí a vela o patí català és una de les embarcacions més enginyoses que conec. No crec que hi hagi gaires vaixells que proporcionin una experiència tan intensa de la navegació a vela i amb tanta senzillesa i economia de mitjans com el patí català. A més, té tot el dret a ser considerat una embarcació històrica, ja que va néixer fa prop de cent anys al litoral barceloní, i encara es construeix amb fusta i de manera artesanal com el primer dia. Dissabte passat, l’associació A Tot Drap de Sant Pol de Mar va inaugurar l’exposició “Patins de vela”, dedicada a aquest element tant singular del nostre patrimoni marítim.

 A la foto, varada del patí Cuca, del Dr. Miquel Sistach, als Banys Tarridas de Sant Pol, el 1936. 

(Foto: arxiu Sistach-Domènech)

El patí a vela és un vaixell únic, per diversos motius. No el va crear cap dissenyador naval, sinó que es un enginy popular al qual se li van anar aplicant diverses idees i modificacions. El patí actual és, doncs, el resultat d’una llarga evolució, perfectament adaptada al seu medi natural: la platja i les onades. És l’embarcació de vela de competició més antiga del Mediterrani i l’únic monotip de vela lleugera que encara es construeix de fusta. Però allò que el fa un vaixell especial són la seva senzillesa i les grans prestacions que ofereix. El patí són dos flotadors estancs units per cinc travessers, un pal i una vela. No té ni orsa ni timó. I la vela no porta ni botavara ni sabres. Arribes a la platja, hisses la vela, passes l’escota, empenys el vaixell fins a l’aigua –no pesa més de 100 quilos-, t’asseus sobre el flotador de sobrevent, caces l’escota amb un pam d’aigua i el patí surt disparat. Tant és que hi hagi rompent; mentre tingui prou velocitat, travessa les onades gairebé sense perdre arrencada. A l’hora traure’l, igual: enfiles directe cap a la platja fins a lliscar suaument sobre la sorra de la vora. És el vaixell de platja perfecte. I a l‘aigua és una màquina de navegar: bon cenyidor, rapidíssim amb vents portants, excepte en empopada, i molt divertit de portar. Cal, això sí, estar en bona forma física, perquè escora de seguida i amb vent costa d’aguantar; i també cal dominar la tècnica de navegar sense timó, desplaçant el pes del cos sobre els flotadors i jugant amb l’equilibri entre el centre vèlic i el centre de resistència lateral. Però... d’on va sortir aquest vaixell tan extraordinari?

Patins a la platja de Bellamar de Premià de Mar, durant els anys 60.

La història del patí català està ben documentada i és prou coneguda. Va néixer al litoral barceloní, a finals del segle XIX, però com a embarcació de rem. Consistia en dos flotadors units per quadre bancs, i el tripulant anava dret i s’impulsava amb una mena de rem llarg o pala. Més endavant hi van muntar un seient en un dels bancs i un parell de rems, que li donaven més velocitat. Aquests artefactes de platja els construïen fusters de la costa sense coneixements nàutics, per encàrrec dels propietaris. Fins i tot es van arribar a fer regates d’aquests aparells, com la que es va fer l’octubre de 1871, per a patins de doble pala, al port de Barcelona, dotada amb un premi de 75 pessetes. De patins d’aquests n’hi havia per la costa del Barcelonès i el Maresme, i també van arribar fins a la Costa Brava.

Patins de pales, l’antecessor del patí de vela, a la platja de Premià de Mar. La foto és de 1942.

(Foto: “Els premianencs i el mar”)

La incorporació de la vela al patí de rems va tenir lloc cap allà als anys 20 del segle passat i va ser fruit d’una necessitat. Diuen que en aquella època les aigües de la costa barcelonina estaven molt brutes i contaminades, a causa de la manca de depuradores i l’abocament de les aigües residuals al mar. Els patins de rems s’utilitzaven, precisament, per allunyar-se de la vora i endinsar-se en el mar fins a trobar aigües netes. Però, un cop a dins, si s’aixecava vent i mar, la tornada podia ser complicada. Fins que a algú se li va acudir muntar un pal i una vela en un patí de rems. Diuen que van ser tres socis dels Club Natació Barcelona que van coincidir a crear el patí a vela amb uns conceptes molt simples: un pal, una vela i una escota. De tots tres, el constructor va ser Rafael Escolá, que sobre el primer banc de proa va instal•lar un suport per al pal i el va aparellar amb una vela cangrea. Escolá, però, no va ser l’únic, perquè a Badalona, un tal senyor Cabeza va instal•lar un pal de bambú i una vela en un altre patí de rems, i va fer les primeres proves en aquelles aigües.

Els primers patins a vela duien una vela cangrea, però aquest aparell
va desaparèixer l'any 1944.  (Foto: “Els premianencs i el mar”)

L’exposició “Patins de vela”, creada pel Museu Marítim de Barcelona fa tres anys, mostra la història del patí català. Però la que ara s’exhibeix a Sant Pol de Mar fins al 27 de juny, ha estat ampliada per l’associació A Tot Drap, amb fotografies, filmacions i documents inèdits. Entre altres coses s’explica que el primer patí va arribar a Sant Pol el 1931. El van portar dos estiuejants barcelonins, Manuel Carrasco i Sixte Cambra, que van sortir de Barcelona a les 8 del matí i, després d’un viatge força accidentat, en què van bolcar diverses vegades, van arribar a Sant Pol a les 5 de la tarda. També es mostren fotos del patí Cuca, del doctor Miquel Sistach, del 1936, i del primer patí homologat que va arribar durant els anys 40. El 1962, un grup d’aficionats va crear el Club Nàutic Sant Pol, que va rellançar l’embarcació a través de l’organització de regates. Aquell mateix any s’hi va fer el campionat d’Espanya amb més de cinquanta regatistes.

El primer patí de vela a Sant Pol, de Manuel Carrasco, a la Platjola, el 1931. 

(Foto: arxiu Bibiana Carrasco)

L’esport i, en aquest cas, les regates, van contribuir decisivament a la difusió del patí a vela. La primera regata important pel que fa a nombre de participants va ser el Gran Premi de la Mercè, celebrada durant la festa major de Barcelona del 1932, en què hi van prendre part patins del Club Natació Barcelona, del Club Natació Badalona, del Club Natació Poble Nou i del Club Natació Atlètic de la Barceloneta. Llavors hi havia dues categories, patins de 5’60 metres d’eslora i 14 metres quadrats de vela, i patins de 5’30 metres d’eslora i 10 metres quadrats de vela. Fins a l’estiu de 1936 es van fer diverses regates entre aquests clubs, amb una quarantena de participants. Després de la guerra es van tornar a fer regates i llavors va sorgir la idea de crear un monotip perquè tothom pogués competir en igualtat de condicions. Els famosos germans Luis i Emilio Mongé van dissenyar un monotip que va triomfar en tots els camps de regates, però encara hi havia molts altres patins construïts per diversos fabricants. Per això l’any 1943 es va acordar fer una regata a Vilanova i la Geltrú per escollir el monotip definitiu entre els diversos models participants. El model dels germans Mongé es va imposar de manera aclaparadora.

La primera regata important de patins a vela es va fer l’octubre de 1932. 

(Foto: arxiu “La Vanguardia”)

A partir de la creació del monotip, l’afició pel patí a vela es va desbordar. L’any 1944 es va crear la Secretaria de la classe, dins de la Federación Española de Clubes Náuticos, i es va establir un reglament de construcció de l’embarcació; i el 1951 es va constituir l’ADIPAV, l’Asociación Deportiva Internacional de Propietarios de Patines a Vela, que elaboraria els plànols definitius per a la construcció del patí, tot i que se’n farien petites correccions fins al 1990. A més de Rafael Escolà, el primer que va posar un pal i una vela a un patí de rems, també en van construir García, de la Barceloneta; Rovira, de Badalona; Albert Ferrer, de Calafell; i Antoni Soler, de Badalona. Soler va ser el primer constructor de patins a vela en sèrie, a partir d’un motlle dissenyat per ell mateix, que permetia fer els vaixells de manera artesana, però tots iguals i en menys temps. L’any 1986, Soler es va retirar i va traspassar el negoci a Ramon Huertas, que actualment és l’únic fabricant de patins de fusta, i encara fa servir el mateix sistema de motlles de Soler, de l’any 1971. En aquest reportatge del programa “Thalassa” apareix Ramon Huertas en el seu taller.

Malgrat el progressiu abandó de la fusta en la construcció d’embarcacions de vela lleugera, a partir dels anys 70, el patí es continua fent de fusta i de manera artesanal. S’utilitzen fustes africanes com l’ayous, l’akayou i l’okume, que pesen poc però són molt flexibles i aguanten les grans torsions que afecten el patí quan navega, sobretot amb vent fort. L’any 1976, drassanes Roga va intentar fer un patí de fibra de vidre, però no va donar bon resultat. Els flotadors feien aigua i els bancs no suportaven els esforços a què eren sotmesos. Se’n van fer quatre unitats i es va abandonar el projecte. I el 1985, la firma Mahifra ho va tornar a intentar, però el model tampoc no va acabar de funcionar i només se’n van construir dotze unitats.

Tenir un patí a vela permet, doncs, gaudir d’un veler modern i esportiu, però amb la calidesa, els acabats i l’esperit de tradició que proporciona la fusta. Segur que aquest esperit l’ha tingut ben present l’empresa Barboleto, que fa poc va presentar el Zhek, el primer patí a vela híbrid, és a dir, amb els flotadors de fibra, però amb la coberta i els bancs de fusta, com el patí tradicional. El vaixell és molt bonic i sembla que les proves de mar, pel què he llegit, han donat uns resultats excel•lents. Caldrà veure si el Zhek marca un canvi de rumb en la història d'aquesta embarcació centenària. Les fotos del nou model són, com a mínim, espectaculars.

La primera vegada que vaig navegar amb patí, el del meu amic Albert i company d’iniciació a la vela, a la Platja Llarga de Tarragona, vaig al•lucinar veient passar l’aigua a tota velocitat entremig dels dos flotadors. Em sentia com un indi assegut damunt d’un tronc experimentant per primera vegada la màgia del vent sobre una vela, en la prehistòria de la navegació. I és que, en el patí a vela, gairebé no hi ha res que s’interposi entre tu, la mar i el vent. En comparació amb altres embarcacions, és una màquina molt senzilla, però amb la diferència essencial que tu formes del vaixell, perquè el portes amb tot el cos. El patí és la pura teoria de la vela portada a la pràctica; un simple joc de pesos, forces i equilibris que cal dominar per poder domar aquest pura sang de la vela i treure’n el màxim rendiment.

Són totes aquestes característiques les que fan del patí a vela una embarcació excepcional, que ha seduït navegants de tota la península i d’altres països. Després de Catalunya, la comunitat amb més tradició patinaire és Andalusia, concretament a Cadis. També es navega en patí a València i les Balears; i fora d’Espanya, a Bèlgica, Holanda, Alemanya i França. De tota manera, malgrat les seves virtuts, no té la difusió internacional d’altres classes. He llegit en algun lloc que si el patí a vela no hagués estat un invent català i hagués nascut en un país anglosaxó, avui dia seria una classe olímpica.

Si voleu saber més coses sobre aquesta embarcació, us recomano el llibre “Navegando en patín a vela”, de l’Editorial Paidotribo, escrit per diversos autors. Aquí en teniu una relació dels diversos capítols i dels autors. Hi ha un altre llibre fonamental: “El patín a vela”, de Guido Depoorter, patriarca del patí i un dels grans impulsors d’aquesta embarcació, que l’any 1974 va publicar el primer manual d’instruccions d’aquest vaixell, contribuint a la seva difusió. Guido Depoorter dóna nom a un trofeu internacional de patí que organitza el Club de Vela Sant Antoni de Calonge. Actualment el llibre està exhaurit i costa de trobar.

Per Internet he trobat el “Lèxic del patí de vela”, escrit per Josep i Miquel Estruch.

I a la xarxa també hi he trobat un treball escolar força interessant d’en Pau Jover Font, estudiant de segon de batxillerat a l’IES Joan Brossa: “Principis físics de la navegació a vela: el cas del patí catalá”.

XVII Trobada d’embarcacions tradicionals de Calella

Dissabte va tenir lloc a Calella de Palafrugell la dissetena trobada d’embarcacions tradicionals, que és una de les clàssiques del calendari de trobades. Vaig tenir la sort de participar-hi a bord del sardinal Sant Pau, convidat pels amics de l’associació “A tot drap” de Sant Pol de Mar, a qui agraeixo moltíssim la invitació. Tot i que a primera hora del matí semblava que tindríem vent i, fins i tot, que es posaria núvol, al final va fer un dia fantàstic, assolellat i no gaire calorós, i amb un ventet suau de mar ideal per navegar a vela sense ensurts. Les trobades de vela llatina són navegades festives, en què la majoria de les tripulacions són familiars, i no es tracta d’anar a patir. Si entra vent i la cosa es posa difícil, la flota es dispersa, el recorregut se’n va en orris i la trobada queda deslluïda, a banda del neguit dels organitzadors per si passa res. Fa dos anys va passar i en comptes de dinar tranquil•lament fondejats a les Formigues, vam acabar dinant amarrats a la benzinera de la marina de Palamós. Però ahir no va ser el cas.


Dinou embarcacions es van inscriure a la trobada de Calella i el Port Bo lluïa les millors gales. Feia molt de goig veure les barques a tocar de la sorra, amb les veles hissades, i les més grans –el Sant Elm, el Sant Pau i la Santa Espina- fondejades una mica més enrera. A aquesta edició se li podria dir la “trobada dels sardinals”, ja que totes tres barques ho són. Llàstima que les franceses l’Esperance i Notre Dame de Consolation arribessin més tard i no les poguéssim veure totes juntes. Avui diumenge, aquestes dues barques, més el Sant Elm i la Santa Espina emprenien la “Segona travessa de vela llatina Port Bo-Fornells”, per participar en la “XXI Trobada de barques clàssiques de Menorca”, que es fa a Fornells el proper cap de setmana. I tinc entès que també s’hi afegiria Sa Rata, procedent de Cambrils, on suposo que ha participat en la IV Trobada de vela llatina” d’aquesta ciutat tarragonina. Cada estiu les trobades es multipliquen i és molt difícil assistir a totes, sobretot si comparteixen dates. Tot que aquest any cal lamentar la caiguda de la “XIII Trobada de vela llatina de Llançà” que s’havia de fer a finals d’agost. El Club Nàutic d’aquella localitat ha decidit suspendre-la perquè les instal•lacions portuàries encara no s’han recuperar del tot dels estralls que van patir a causa del temporal de Sant Esteve passat.




La trobada de Calella de Palafrugell va començar amb l’arribada de les barques al Port Bo, seguida de la sardinada tradicional. Després, navegada lliure fins a les illes Formigues on, com també és tradicional i sempre que el temps ho permet, es fondeja, es pren el bany i es dina. La navegada va ser una delícia. Tot i que no és cap competició, les barques, quan són a prop, s’hi miren i procuren navegar millor i més ràpids que les altres. Al Sant Pau controlàvem de reüll la Santa Espina i el Sant Elm, i això ens esperonava a controlar el rumb i velocitat de la nostra embarcació, i fer les maniobres amb la màxima rapidesa i eficàcia. I la veritat es que vam fer unes virades força coordinades, tant per avant com en rodó. Hi va haver un moment, abans d’arribar a les Formigues, que el Sant Elm, aparellat amb major i pollacra, caminava més que nosaltres, que anàvem només amb la major, i se’ns anava acostant. Aleshores, en Josep Montmany, el patró, va decidir armar el botaló, que el dúiem a coberta, i hissar la major de la Massagran com a pollacra. La maniobra va estar llesta de seguida i la vela ens va permetre agafar velocitat i mantenir la distància amb el nostre “perseguidor”. El Sant Elm navega molt bé i encara navegarà millor quan tingui la pollacra de veritat. La veritat és que va ser una navegada molt maca. I vaig pensar que una “regata” entre tots els sardinals que corren per la costa catalana, tant la del nord com la del sud, seria digna de veure, perquè segurament són les embarcacions amb unes prestacions més “esportives” dins de la flota tradicional, i és un goig veure-les navegar.

Vaig fer un bon grapat de fotos de la “XVII Trobada d’embarcacions tradicionals de Calella de Palafrugell”. Aquí unes en deixo unes quantes; la resta les trobareu en aquest àlbum de Flickr.

Sortida amb el “Sant Pau”

Avui he sortit a navegar amb el Sant Pau, el sardinal de l’associació “A tot drap” de Sant Pol, que han tingut la gentilesa de convidar-m’hi. A quarts d’onze del matí hem salpat del port d’Arenys de Mar, que és on està amarrada la barca, al començament del moll dels pescadors. La veritat és que em feia molta il•lusió des que vaig veure navegar el Sant Pau a la trobada de Sant Pol de l’estiu passat. A més, havia anat seguint tot el procés de construcció de l’embarcació i només em faltava navegar-hi.

El matí ha estat assolellat i amb una temperatura força agradable, però el vent no ens ha acompanyat gaire, per no dir gens. Al moment de sortir feia una lleugera brisa de llevant, però amb una mica de mar de fons. Semblava que més endins volia entrar el garbí i l’hem anat a buscar. Hem hissat i feia la impressió que la cosa prometia, però el vent no ha acabat de pujar. Al final ha quedat una mena de xaloc que, com diu la dita, ni molt ni poc; però que ha resultat del tot insuficient per gaudir d’una navegació alegre i còmoda.

L’embarcació l’he trobat molt còmoda; pots anar ben assegut i l’esquena d’ase no és tan pronunciada com la d’una barca de treball més “pura”, per dir-ho així. Això fa que, amb la barca plana, sigui més còmode moure’t per coberta. La del Sant Pau és molt ampla i desembarassada; ideal per un vaixell associatiu que se suposa que sempre portarà força gent. M’han deixat portar la canya i la veritat és que era la primera vegada que duia una barca d’aquestes mides amb arjau. He portat el Sant Isidre i el Sant Ramon, que són més grans, però van amb roda, que és molt diferent. Acostumat a la canya i al timó del Corb Marí, que és una ploma, el timó del Sant Pau l’he trobat dur, vull dir que t’hi has d’agafar bé; i m’han dit que amb vent té força tendència a orsar i l’has de portar amb les dues mans. M’ha sorprès també la senzillesa i claredat de l’eixàrcia de treball, que en embarcacions més grans és bastant més complicada, sobre tot a proa; i això facilita molt les maniobres.

Malgrat el vent escàs, m’ho he passat molt bé; potser perquè feia molts dies que no sortia i m’ha anat la mar de bé que em toqués l’aire i el sol. He fet bastants fotos i aquí en teniu una mostra. Agraeixo la convidada a la gent d’ “A tot drap”, especialment, a l’amic Josep Montmany, i em quedo amb moltes ganes de repetir.

III Trobada de Vela Llatina de Sant Pol de Mar

El dissabte dia 26 de juliol es va celebrar a Sant Pol de Mar, al Maresme, la “III Trobada de Vela Llatina” organitzada per l’associació local “A tot drap”. La cita santpolenca tenia dos bons al•licients per mi: veure navegar el Sant Pau, la nova embarcació dels amics de “A tot drap”; i participar-hi a bord del Sant Ramon, el vaixell de l’associació “Bricbarca” de Vilassar de Mar, amb el qual encara no havia navegat. Aprofito, doncs, per agrair l’amable invitació que el seu capità, l’Agustí Martín, ens va fer a la Marta i a mi.


La III Trobada de Sant Pol va reunir 14 embarcacions i va estar molt bé. El vent, molt fluixet durant tot el dia, no va acompanyar gaire. Però això va permetre navegar tothom sense problemes ni ensurts. Als tripulants del Sant Pau la bonança els va anar bé per provar maniobres i anar adaptant-se a l’embarcació. A més, van comptar amb l’ajuda d’un bon mestre, l’Albert de l’associació “Latina Cup”, de Palavas les Flots, que és d’on prové el casc del sardinal. Diuen que els va fer anar a cop de xiulet.

El Sant Ramon, malgrat haver hissat tot el velam, feia poc camí. Al migdia caminàvem tan poc que fins i tot vam poder prendre un bany sense que calgués aturar el vaixell. En aquella hora el sol queia a plom i l’aigua estava estupenda. La navegada i el bany van anar perfectes per fer gana i l’arròs que ens van servir per dinar va entrar d’allò més bé. Cal dir que allà on s’esperaven tres-centes persones, en van menjar més de quatre-centes. Per tant, hem de felicitar la gent de “A tot drap”, perquè te molt de mèrit fer dinar per tanta tropa.

És admirable el dinamisme d’associacions com “A tot drap” i “Bricbarca”, capaces d’engegar projectes d’envergadura i mobilitzar un gran nombre de persones per tirar-los endavant. En el cas de l’entitat santpolenca, els dos grans projectes que els han ocupat durant aquests últims anys han estat la recuperació de l’antiga caseta del motor per treure les barques a la platja i la construcció del sardinal Sant Pau. I en el cas dels de Vilassar de Mar, la recuperació i reconstrucció del quillat San Ramon, un projecte que te el suport de centenars de persones –els “Amics del Sant Ramon”- i compta amb la participació activa d’una seixantena de voluntaris. I no oblidem les altres embarcacions que aquesta entitat ha salvat del desballestament, com la Bolere. I aquí també hi podem afegir la feina que fa el col•lectiu “La mar d’amics”, de Palamós, que s’ha embarcat en la recuperació de l’Elvira.

Totes tres entitats fan una feina molt important de cara a la recuperació del nostre patrimoni marítim i, sobretot, una gran tasca de divulgació entre la ciutadania, a diferència de les simples associacions d’armadors, que només es mobilitzen quan han d’organitzar la seva trobada anual. Naturalment, aquests armadors privats són imprescindibles per a la conservació de la major part de la nostra flota d’embarcacions tradicional, que –no ho oblidem- mantenen amb els seus diners i sense rebre subvencions. Però jo diria que són aquests col•lectius de gent engrescada al voltant d’un projecte comú els que marquen el camí a seguir i dels quals depèn el futur d’aquest moviment.

Uns deixo amb unes quantes fotos de la “III Trobada de Vela Llatina de Sant Pol de Mar”. La resta del reportatge el trobareu a la meva pàgina de Flickr des d’on podreu descarregar aquelles fotos que us agradin. Només heu de clicar sobre la foto i, després, triar l’opció “todos los tamaños” que hi ha a la part superior.






I amb aquesta entrada penjo el cartell de “Tancat per vacances”. Ens retrobarem al setembre. Que els vents us siguin favorables!

El "Sant Pau" ja és a l'aigua

La flota catalana d'embarcacions tradicionals compta amb una nova barca: el sardinal Sant Pau. Aquesta és la culminació d'un projecte que va posar en marxa fa un parell d'anys l'associació A tot drap de Sant Pol de Mar, en col·laboració amb el Museu Marítim de Barcelona. A tot drap va comprar el casc del Sant Pau a l'associació francesa Latina Cup, de Palavas-les-Flots, i el van transportar fins a les Drassanes Sala de L'Escala, on el mestre d'aixa Salvador Feliu ha fet els interiors, la coberta, l'arboradura i hi ha instal·lat el motor. L'embarcació fa 10'50 metres d'eslora i 3,05 de màniga. Portarà una major de 85 metres quadrats i una pollacra. Podeu seguir tot el procés de construcció del Sant Pau a la pàgina web de l'associació A tot drap.

Aquesta setmana el Sant Pau sortia de la drassana, però, pel que es veu a les fotos, l'operació no va ser gens fàcil, ja que va caldre enderrocar un bocí de paret. Finalment el sardinal va quedar lliure dels murs que l'empresonaven i el van traslladar fins a la vora de l'aigua. Allà l'esperava la Júlia, veïna de Viladamat, que va oficiar de padrina improvisada en un simulacre de bateig, fet per celebrar l'avarada de la barca. Queda pendent el bateig oficial que es farà quan arribi el moment i seguint la tradició. Instants després, el Sant Pau ja surava i passava les primeres proves d'estabilitat.

Ara serà Capitania Marítima qui tramiti tota la documentació necessària perquè el Sant Pau pugui navegar. Malauradament aquest és un "via crucis" que se sap quan comença, però no se sap mai quan acabarà. Però no voldria aigualir la festa dels amics de A tot drap. Al contrari, crec que se'ls ha de felicitar per haver aconseguir fer realitat el projecte del Sant Pau i desitjar-los que l'embarcació pugui estar a punt per participar en la III Trobada de vela llatina de Sant Pol de Mar, el proper 26 de juliol.

(Fotos: Associació A tot drap)