Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris regates. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris regates. Mostrar tots els missatges

14.5.11

Repensar les regates de vela llatina

Les últimes entrades referides a la situació de la vela llatina a Catalunya, sobretot a partir de la dimissió de la junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela, han tornat a posar d’actualitat una entrada que vaig publicar l’agost de l’any passat titulada “La vela llatina i les regates a Itàlia”. L’interessant d’aquesta entrada és l’article que li serveix de base i que em va enviar Giovanni Panella, especialista italià en embarcacions tradicionals i autor de diversos llibres. L’article es titula “La competició com a suport a la transmissió dels coneixements i de la cultura marítima: l’experiència de la vela llatina italiana”. L’autor explica que, inicialment, les regates van ser un motor per a la recuperació de la vela llatina a Itàlia i la restauració i construcció d’embarcacions tradicionals; però que després es va entrar en una fase d’estancament. Panella diu que la vela llatina encara té unes considerables possibilitats de creixement, però només si s’actua en tres nivells diferents: reduir els aspectes competitius de les regates, donar un valor a les embarcacions més autèntiques i introduir altres tipus de proves que mostrin les habilitats marineres de les tripulacions; i en aquest sentit, fa algunes propostes. En definitiva, cal repensar les regates de vela llatina, perquè ja s’ha vist que no acaben d’interessar, si més no a Catalunya.

Podeu llegir l’entrada completa “La vela llatina i les regates a Itàlia” o bé l’article de Giovanni Panella, i també us el podeu descarregar.

L'experiència de la vela llatina italiana


20.12.10

El “Wianno Senior” de John F. Kennedy

Hyannis és una de les localitats més conegudes de Cape Cod, Massachusetts. Com la resta del Cape, és un lloc tradicional d’estiueig de la gent benestant de Boston i Nova York. Avui dia l’elitisme d’aquest indret ha quedat diluït per un turisme més popular i heterogeni, que no arriba a ser massiu. Però l’elevat nivell de vida dels residents de sempre del Cape salta a la vista a través de les magnífiques cases de segona residència que s’estenen per tota aquesta costa, entre altre altres signes de riquesa, com ara un entorn natural privilegiat i molt ben conservat. Hyannis i Cape Cod deuen bona part de la seva popularitat a una de les famílies residents més il·lustres: els Kennedy. En la nostra estada a Cape Cod l’estiu passat –l’intercanvi de casa permet aquestes possibilitats- vam visitar Hyannis atrets per la figura de JFK, una de les icones del segle XX, i per la possibilitat de visitar el Cape Cod Maritime Museum.

El port de Hyannis

Al carrer principal de Hyannis hi ha un petit museu dedicat a qui va ser el 35è president dels Estats Units, entre 1961 i 1963, John Fitzgerald Kennedy. El museu mostra sobretot la relació de JFK i la seva família amb el Cape i amb aquesta localitat d’estiueig. Una relació que va començar el 1926, quan el pare, Joseph Kennedy, va llogar una casa a la zona de Hyannisport, a primera línea de mar, que dos anys després acabaria comprant. Aquí hi van passar molts estius els seus nou fills, practicant activitats a l’aire lliure i dedicant-se especialment a la vela. El 1956, tres anys després de casar-se amb Jacqueline Bouvier, John F. Kennedy va comprar una casa prop de la dels seus pares. I el seu germà Bob se'n va comprar una altra. El complex es coneix com Kennedy Compound i va servir de base per a la campanya electoral de 1960 que va dur JFK a la Casa Blanca. El president s’estimava molt aquest lloc i també la resta de la família. El senador Edward Kennedy hi va viure des de 1982 fins a la seva mort, l’any 2009. I aquí va morir també el fill petit del president, en John Jr., quan l’avioneta que pilotava des de Nova York fins a l’illa veïna de Martha’s Vineyard va caure al mar.

Els germans Kennedy, John, Robert i Edward, a Hyannisport, el 1948.

El JFK Museum de Hyannis mostra les fotos més familiars i entranyables de John F. Kennedy; fotos fetes em moments de relax i distensió, amb la dona, els fills, els germans, els cosins i tota la patuleia. Fotos que els nascuts a mitjans segle XX recordem d’haver-les vist publicades a les revistes il·lustrades de l’època, perquè el John i la Jackie eren una de les parelles més glamuroses i populars dels Estats Units, i els Kennedy eren considerats una mena de família reial nord-americana. En aquests fotos el mar hi és molt present, perquè tots els Kennedy n’eren molt aficionats, especialment a la navegació. El museu té una sala sencera dedicada a l’afició de JFK i del seus germans a la vela. I aquí vaig saber que el vaixell més estimat de tots els que va tenir el president Kennedy –i en va tenir uns quants-, va ser el Victura, un veler de la classe Wianno Senior, que el seu pare li va regalar quan va fer 15 anys. Era la primera vegada que sentia parlar d’aquest vaixell i això em va despertar la curiositat.

John F. Kennedy i el seu germà Ted a bord del Victura, el 1946.

El nom oficial és Wianno Senior One-Desing Knockabout, però a la drassana Crosby Yacht Yard d’Osterville, Massachusetts, que era l’empresa familiar que els va començar a construir el 1914, en deien The Senior Boat. Avui dia encara en construeixen per encàrrec, però de fibra de vidre amb elements de fusta. El Wianno Senior va ser un encàrrec d’un grup de navegants del Wianno Yacht Club al dissenyador i constructor d’embarcacions Horace Manley Crosby.  Li van demanar un veler adaptat a les complicades condicions de navegació de Nantucket Sound, un triangle de mar entre el sud del Cape i les illes de Nantucket i Martha’s Vineyard, on hi sol bufar el vent i és ple de bancs de sorra que es desplacen amb la marea. El Wianno Senior és un veler de 7’62 m. d’eslora i 2’42 de màniga, amb poc calat, però amb una quilla correguda de ferro fos, de 270 quilos, travessada per una orsa mòbil que cala fins a 1’83 m. La popa és ampla i el francbord baix, i aparella una major cangrea i un floc. Té fama de ser molt estable i d’aguantar vents propers als 30 nusos sense prendre rissos. En conjunt és un veler molt elegant, pensat tant per córrer regates, amb una tripulació de quatre membres, com per al creuer familiar de dia, ja que té una banyera molt ampla. Hi ha fotos del Victura amb mitja família Kennedy a bord.

Rober F. Kennedy a la canya del Victura, amb uns quants fills i nebots.

Diuen, però, que el Wianno Senior és incòmode per fer-hi creuer. Tot i que està equipat amb dues lliteres, la cabina és baixa i està dividida en dos per la gran caixa de l’orsa. Vaja, que les condicions d’allotjament són més aviat espartanes i gairebé és més còmode dormir a coberta. De fet, la raó de ser del Senior sempre ha estat, ja des de la seva creació, les regates d’estiu en les aigües del Nantucket Sound. I a això s’ha d’afegir un altre fet que dóna un caràcter especial al fet de regatejar en un Senior. Com explicava un regatista d’aquesta classe en un article publicat a la revista Offshore Magazine el juliol de 1989, els Wianno Senior són una tradició familiar, un vaixell que passa de pares a fills. Aquest hàbit de regatejar en família és la clau de la longevitat del Wianno Senior. Durant els anys 60, les regates de Seniors eren el moment àlgid de l’estiu. I avui dia la Scudder Cup es manté com el trofeu més important de la classe.

L'encara senador JFK i la seva promesa, Jacqueline Bouvier, a bord del Victura.

Ben aviat les regates de Seniors es van convertir en un esdeveniment social. Durant els anys 20, mentre la flota del Club Wianno d’Osterville regatejava, les senyores prenien el te a la gespa d’un penya-segat amb vistes al camp de regates. Fins i tot alguns armadors rics contractaven patrons professionals i ells s’embarcaven com a simples passatgers en el seu propi vaixell. La tardor de 1929, just abans del crack de la borsa, la drassana Crosby tenia encomanats onze vaixells, i el 1930 va ser el seu segon període més actiu. Quan la Gran Depressió va arribar a Osterville ja s’havien avarat prop d’un centenar d’aquestes embarcacions. Tot i això, la producció va baixar durant la Depressió i es va aturar durant la Segona Guerra Mundial, perquè els ports es van convertir en camps d’entrenament per a fer-hi exercicis de desembarcament de cara al Dia D. Acabada la guerra, els Crosby van començar a construir un vaixell de pesca esportiva anomenat Crosby Striper, que encara fabriquen. L’aturada va fer que la mitjana d’edat de la flota de Seniors arribés als 30 anys i la participació en regates va començar a disminuir.

A la dècada dels 60 la classe va viure una revifada i la drassana Crosby va construir 50 vaixells nous en 15 anys, de manera que la flota va tornar a augmentar. El dissenyador del Wianno Senior, Manley Crosby, i el seu fill Malcolm ja havien mort, i la tercera generació d’aquesta família de constructors navals prenia el relleu en la construcció del Senior. Però es van trobar amb un problema: que els costos d’obtenció i transport de la fusta necessària per a construir els vaixells -roure blanc de Nova Anglaterra, caoba de Filipines i avet d’Alaska- havien pujat fins a nivells prohibitius. Per altra banda, les despeses de manteniment també s’havien disparat i podien arribar als 7.500 dòlars l’any. Resultat: l’últim Wianno Senior de fusta va ser avarat la primavera de 1977. Era el final de la classe?


Vídeo sobre la classe Wianno Senior, que es pot veure al museu JFK de Hyannis.

Doncs no, el Wianno Senior no va desaparèixer, sinó que encara tenia corda per anys. Els mateixos navegants, a través de la Wianno Senior Class Association, es van dedicar a recaptar fons per finançar el disseny i construcció de vaixells de fibra. La prestigiosa firma Sparkman & Stephens va fer l’obra d’enginyeria, una empresa de Maine va fer el motlle del casc en fibra de vidre, i la drassana Crosby el va convertir en una elegantíssima embarcació amb l’arboradura i diversos elements de fusta vernissada, i altres elements d’estil clàssic. L’Invader, avarat la primavera de 1986, va ser el primer Senior de fibra que va tocar l’aigua i diuen que pràcticament no es podia distingir d’un de fusta. Superada la prova de bellesa, tothom es feia la mateixa pregunta: seria més o menys ràpid que un de fusta?  La resposta va arribar l’estiu següent, quan l’Invader, portat pel mateix patró que s’havia fet un tip de guanyar regates deu anys abans, va acabar en cinquè lloc de la general després de córrer les sis regates de la Scudder Cup, la prova reina de la classe. Això vol dir que els Seniors de fusta són més ràpids que els de fibra?


Un Wianno Senior actual. (Foto: Wianno Senior Italia)

Diuen que els Seniors de fusta són més lleugers i més ràpids en les primeres regates de la temporada. Però a mesura que el seu buc de caoba va absorbint aigua es desacceleren i a l’agost els de fibra tenen avantatge. És a dir que, a mitjans d’estiu, quan es fa la Scudder Cap, tant els uns com els altres naveguen més o menys igual. Evidentment hi intervenen altres factors que són determinants, com l’ajust de les veles, la coordinació de la tripulació, l’estratègia i aquell cop de sort que acaba de decidir el resultat de qualsevol regata. En qualsevol cas, el redisseny i reconversió del Wianno Senior a la fibra de vidre sembla que ha garantit la supervivència d’aquesta classe, que el 2014 farà cent anys. I el curiós del cas és que, tot i ser una classe tan específica de Cape Cod, a Itàlia en tenen una petita flota, que s’aplega dins l’associació Wiano Senior Italia. A través d’un acord amb la WSCA, l’entitat italiana ha obtingut la llicència per construir i promoure el Senior a Europa.

L'associació Wianno Senior Italia vol promoure la classe a Europa.

Vaig sortir del museu JFK de Hyannis amb la idea de buscar informació sobre el Victura, la classe Wiano Senior, i la drassana Crosby. I aquestes són algunes de les coses que he trobat. També he descobert que Crosby va construir el catboat Breck Marshall, a bord del qual vaig fer un tomb per les aigües del riu Mystic, com explico en l’entrada Visita al Mystic Seaport, el Museu d’Amèrica i el Mar. I parlant de museus, me’n vaig anar cap al port a visitar el Cape Cod Maritime Museu, però… aquell dia estava tancat!  Total que em vaig dedicar a fer fotos del port i dels vaixells amarrats. Hyannis és port recreatiu més gran i el segon port comercial de Cape Cod. D’aquí salpen els ferrys que van a Martha’s Vineyard i Nantucket. M’hagués agradat visitar aquesta illa, que va arribar a ser el principal port balener del món, i d’on era el vaixell protagonista dels fets que van inspirar Melville per escriure “Moby Dick”. Potser en una altra ocasió.

El catboat Eventide, dedicat al charter a Hyannisport.

El catboat Sarah, del Cape Cod Maritime Museum.

El far de la bocana de Hyannisport.

Cases de Hyannisport a la vora del mar.

Bocana del port de Hyannisport.

Embarcadors de Hyannisport. El ciment no abunda a Cape Cod.

Instal·lacions del Hyannis Yacht Club.

Entrada dels pantalans del Hyannis Yacht Club.


26.8.10

La vela llatina i les regates a Itàlia

El debat sobre el futur de la vela llatina i el paper de les regates en la consolidació d’aquest futur, del qual n’hem parlat en entrades anteriors, no es dóna només a Catalunya i les Balears. A Itàlia, país on la vela llatina està força arrelada, també se’n parla. I una veu autoritzada en aquest debat és la de Giovanni Panella, especialista en patrimoni marítim i embarcacions tradicionals, autor de diversos llibres i un munt d’articles sobre la matèria, i persona molt vinculada al moviment associatiu del seu país i al món de la vela llatina italiana. Panella va llegir en aquest blog que les regates de vela llatina a Catalunya estan en hores baixes i em va enviar un article seu que tracta dels problemes de la vela llatina a Itàlia. L’article, presentat durant les jornades Les Rencontres du Chasse-Marée, organitzades per aquesta publicació amb motiu del festival marítim “Brest 2008”, em sembla molt interessant, no només per l’anàlisi que fa de la situació sinó, sobretot, per les propostes de futur que planteja i que penso que són aplicables a la nostra realitat.


Li vaig demanar a Giovanni Panella si me’l deixava publicar traduït al català i molt amablement em va dir que sí, cosa que li agraeixo públicament. Doncs, aquí el teniu:

Les Rencontres du Chasse-Marée

La competició com a suport a la transmissió dels coneixements i de la cultura marítima: l’experiència de la vela llatina italiana

Giovanni Panella

Prefaci

La reactivació de la vela llatina en els darrers anys representa un èxit de la salvaguarda i de la posada en valor del patrimoni marítim del Mediterrani. Voldria, però, posar l'accent en què aquest patrimoni, avui dia, és molt limitat. Es tracta d'un aclariment necessari, perquè estem a Brest i un esdeveniment com "Brest 2008" és una ocasió privilegiada per parlar del patrimoni marítim d'Europa. Pot ser, però, que Brest no ofereixi la millor perspectiva per entendre els problemes que afecten el patrimoni marítim del Mediterrani. No tant pel fet de trobar-nos a l'Atlàntic, com pel fet de participar en l'esdeveniment que reflecteix la vitalitat i la riquesa de la tradició marítima del nord d'Europa: n’és l'aparador.


Tots sabem que, des del punt de vista geogràfic, Europa pot ser definida una península: la península europea. En línies generals es pot dir que aquesta té una costa sud, el Mediterrani i el Mar Negre, i una costa nord, l’Atlàntic, el Mar del Nord i el Bàltic. Des del punt de vista del patrimoni marítim, aquestes dues extensions costeres presenten unes diferències remarcables, perquè la costa sud és molt més pobra: té menys museus marítims, menys festes marineres, menys unitats tradicionals en servei i no té cap gran projecte de reconstrucció de vaixells històrics. Aquí la mateixa imatge del patrimoni marítim és molt feble i, en conseqüència, els poders públics estan poc disposats a ajudar les iniciatives de posada en valor i de recuperació, que recauen completament sobre els particulars. L’únic punt fort del Mediterrani el constitueixen les trobades i regates de iots d’època. No obstant això, els “vaixells de somni” viuen una realitat diferent en relació a la de tots nosaltres: sovint tenen propietaris milionaris i poc contacte amb la tradició local.

En conclusió es pot afirmar que si volguéssim establir una relació numèrica entre el pes del patrimoni marítim de les dues costes d’Europa, hauríem de considerar, potser, un valor aproximat d’un a deu. Per descomptat, ja sé que ni la cultura ni la cultura marítima poden ser mesurades, però he volgut anticipar aquesta reflexió perquè el coneixement d’aquesta diferència ens ajuda a entendre la gran importància relativa que han tingut les regates de vela llatina al Mediterrani .



La vela llatina: la renovació

M'agradaria començar amb l'exclamació d'un dels participants en un debat de fa alguns anys, amb motiu de les "Veles Llatines de Saint-Tropez”. Un especialista en història de la Mediterrània va prendre la paraula dient: "les regates de vela llatina, quin horror!" L’afirmació era una mica forta però també estava justificada, perquè les embarcacions de treball no han tingut mai una tradició de regates a vela. Però el fet és que a Itàlia, a començament dels anys 80, la vela llatina estava pràcticament extingida, i gairebé la totalitat dels vaixells tradicionals que en portaven. Entre els 60 i 70 la majoria d'aquestes embarcacions va ser destruïda i substituïda per vaixells motoritzats de plàstic. A les platges de la Liguria, la Toscana i el golf de Nàpols, sobrevivien alguns gozzi de fusta, que mantenien l'arbre i l'antena, però més aviat com un valor decoratiu, mentre que el coneixement de la vela llatina semblava haver desaparegut per complet. Algunes unitats més grans havien sobreviscut, com els leudi de Liguria i els battelli de Carloforte, però que anaven només a motor.

Cal recordar que la maniobra de la vela llatina no és una tècnica simple. Una antiga dita provençal deia així: “Si no em coneixes, no em toquis”. Aquesta tècnica havia sobreviscut només en una regió que sempre ha estat perifèrica en relació a la nostra tradició marítima: Sardenya. El motiu va lligat a raons de prestigi social: mentre que a tot arreu la vela llatina es considerava la vela dels pescadors i, per tant, la vela dels pobres, a l’estiu les famílies burgeses de la vila de Sassari sempre havien utilitzat les embarcacions de vela llatina per anar a banyar-se a les aigües del poble de Stintino. És precisament aquí on, durant els anys 80, es van organitzar les primeres regates, que cada any han tingut un èxit creixent. Des d’aleshores molts armadors han restaurat les seves embarcacions i les han aparellat amb l’arbre i l’antena. A les primeres competicions de vela llatina en van seguir d’altres a diverses localitats de Sardenya, com l’Alguer, Porto Torres, Carloforte, a les quals hi van assistir visitants d’altres regions d’Itàlia, que van aprendre la tècnica i la van fer reviure a la Liguria, la Toscana i la Campania.

En termes de participació, el màxim es va assolir al voltant de l’any 2000 a la regata de Stintino, en què s’hi van inscriure 100 vaixells. Un fet encara més important va ser el naixement d’algunes drassanes que van començar a construir vaixells de fusta i a restaurar aquells que estaven en mal estat. També un cert nombre de leudi i d’altres unitats importants es van aparellar amb vela llatina, i aquestes grans veles triangulars van fer encara més atractiu l’aspecte visual de les regates. En conclusió, podem dir que per a la costa oest d'Itàlia, les regates de vela llatina, a banda d'alguns aspectes qüestionables, van representar un triomf en la revitalització de la cultura marítima.




Els problemes: els armadors i el programa d’utilització

Quan s’utilitzen les embarcacions de treball per a una activitat agonística, és natural que sorgeixin problemes, perquè es fan servir d’una manera diferent d’aquella per a la qual van néixer. A més, alguns armadors estan més interessants en els aspectes culturals, mentre que molts d’ells se senten atrets exclusivament pels aspectes agonístics, perquè han crescut en un món que ofereix molt d’espai a l’esport i no considera important la cultura marítima. Aquest punt el va sintetitzar Mario Marzari (*), que deia: “En les regates de vela llatina coexisteixen dues ànimes: una fa més èmfasi en els aspectes esportius; l’altra ressalta els aspectes culturals que estan lligats a la conservació de la tradició marítima. L’equilibri entre les dues posicions és sempre inestable”. D'altra banda, molts vaixells de vela llatina no tenen quilla i, per tant, tenen grans dificultats per navegar de cenyida. S’ha intentat resoldre el problema augmentant la profunditat de la quilla (que originalment era baixa perquè s’havien de treure a la platja cada vespre) i instal•lant timons més profunds. També la instal•lació d’antenes cada vegada més grans i de flocs, una vela que no ha existit mai en la majoria de gozzi, forma part de les transformacions sofertes per adaptar-se a la necessitat d'una virada ràpida, per fer el pas de boia. La mateixa organització de les regates presenta problemes, ja sigui pel vent, ja sigui per la seguretat: com que els gozzi no tenen coberta, les competicions se suspenen quan el vent és superior als 18-20 nusos. Per als responsables de seguretat, la possibilitat d'haver de rescatar les tripulacions de diversos gozzi plens d'aigua representa un veritable malson.

A Sardenya fa deu anys, per resoldre de manera radical els problemes de les embarcacions de treball utilitzades en regates, van dissenyar un monotip pensat per a la vela llatina: la guzzeta. Es tracta d’un vaixell de 6,60 metres d’eslora, que porta 34 metres quadrats de vela i pesa 600 quilos. Tot i que la guzzeta tingui bones característiques veleres i que es pugui transportar fàcilment amb un remolc, només se n’han construït tres unitats.

La contradicció entre tradició i esperit competitiu va portar finalment a la creació de dues associacions oposades, que de vegades es van desafiar en el terreny més delicat: el calendari de regates. La més atenta a la tradició, és a dir l'UNIVET (Unione Italiana Vela Tradizionale) també ha organitzat un “Circuit de la Vela Llatina”, que preveu dues regates a la Liguria, una a Sant-Tropez, una a Sorrento i una regata final a Stintino. Aquest circuit ha tingut força èxit, però obliga als armadors a fer llargs desplaçaments per autopista amb el vaixell a remolc, fet que no ajuda a la difusió.



Algunes propostes per al futur

Des de fa alguns anys és difícil organitzar regates amb més de 20 o 30 vaixells, i costa convèncer nous armadors que aparellin la seva embarcació amb vela llatina. Així doncs, s’ha començat a parlar de possibles propostes de cara al futur. Per part meva, crec que la vela llatina és un fenomen que encara té unes considerables possibilitats de creixement, però només si s’actua en tres nivells diferents: és a dir, reduir els aspectes competitius de les regates, donar un valor a les embarcacions més autèntiques i introduir altres proves de marineria.

1.- Primerament, cal repensar les regates considerant que el seu valor principal és servir de catalitzadors d’iniciatives i d’esdeveniments que afecten a la cultura marítima mediterrània en el seu conjunt. Això és factible perquè la vela llatina manté un fort poder evocador, que està vinculat a la mateixa identitat de la Mediterrània: durant mil anys ha estat la vela de la pesca i del cabotatge, però també la de les galeres, la màxima expressió del poder naval.

A més, a les regates cal animar a la participació del major nombre d’embarcacions tradicionals, incloses les aparellades amb veles al terç i amb vela tarquina, i també els vaixells menys competitius, per als quals cal organitzar proves tipus vire-vire (**). En resum, hem d’entendre que allò que té més valor en relació a la regata en si mateixa és el que l’envolta: per exemple una “festa de la marineria”. També perquè qui es vulgui aventurar realment en l’esport de la vela, avui dia té a la seva disposició moltes classes modernes que ofereixen unes prestacions molt superiors.


Tot això no és nou, perquè a Itàlia ja hi ha hagut dues experiències que reprenen aquesta idea. La primera és el "Trofeu Eduardo de Martino” de Sorrento, que té una història de més de vuitanta anys i en què hi participen, totes juntes, llatines, iots i embarcacions de vela lleugera d’època. Després hi ha l'AIDE (Associazione Italiana Derive d’Epoca), que en els darrers anys ha organitzat esdeveniments similars.

2.- L’autenticitat. També cal revisar els reglaments de regata per atorgar un premi específic a les unitats més fidels a les formes originals: les que fan servir veles de cotó, no han afegit uns quants centímetres de més a la quilla, tenen una superfície vèlica moderada i han estat correctament restaurades. S'ha de transmetre la idea que l'autenticitat és un valor i un valor que ha de ser defensat. Als que argumenten que d'aquesta manera no es poden fer regates cal recordar-los que en alguns països mediterranis com a les illes Kerkennah de Tunísia, la vela llatina es continua utilitzant cada dia per centenars de pescadors, per la seva eficàcia. Si es destaca l'autenticitat com un valor, també és més fàcil comunicar al públic les característiques d’ús de cada tipus d'embarcació, un aspecte que sovint es passa per alt: per exemple, l'ús dels leudi de Liguria en la navegació de cabotatge i dels vaixells de Carloforte com embarcacions al servei de les mines, etc. D'aquesta manera el públic pot entendre que, a diferència dels vaixells d'esbarjo, les embarcacions de treball tenen sempre una relació molt forta amb un territori, una economia i un teixit social.

3.- L'últim punt es refereix a l'elecció de les proves de les regates. Aquí cal fer una petita revolució cultural per superar les barreres que separen les diverses disciplines esportives, incorporant altres proves a les regates de vela. Des d'aquest punt de vista, l’experiència prou coneguda de l’Atlantic Challenge, en què hi pren part la iola italiana Creuza de Mä, ha estat força enriquidora, perquè les deu proves de l’Atlantic Challenge despleguen un programa complet i coherent d’art mariner que es pot considerar exemplar. L'objectiu de superar les barreres entre les diferents formes de propulsió es veu afavorit pel fet que, per a molts vaixells de vela llatina, els rems van ser la propulsió principal, mentre que la vela era secundària. Avui dia, des del moment que aquestes embarcacions només fan regates de vela, s’arrisquen a desnaturalitzar el seu disseny original, però sobretot a perpetuar la divisió que separa els esports marítims: els membres dels “Club de Iots” no en volen saber res del rem; i els del “Club de Rem” ignoren completament la vela. No cal recordar que hi va haver un temps que els mariners de veritat feien servir la vela i el rem segons les necessitats, sense que això representés cap problema.

Notes (són meves):

(*) Mario Marzari.- (Trieste, 1947-2000) Periodista, fotògraf i expert en embarcacions tradicionals, vaixells d’època, tecnologia de la fusta i metodologia constructiva. Autor de nombrosos llibres sobre història, arqueologia i etnografia naval; entre ells, “La Regata della Vela Latina” (Carlo Delfino editore, 2000), llibre imprescindible i absolutament recomanable per tenir una visió de conjunt de la vela llatina a Itàlia.

(**) Vire-vire.- Regata popular en què hi participen embarcacions de tota mena, com la tradicional Vire-Vire de Marsella, que consisteix en un recorregut per les illes Frioul. La sortida es fa esglaonada en funció de les característiques dels vaixells, amb una única arribada en temps real. Des de l’edició del 2008 hi ha una classe de barquetes amb una sortida específica. A l’edició d’aquest any, que es farà el proper 3 d’octubre, s’hi esperen 200 embarcacions.

----------------------

(Fotos: "Vele Latine")

Giovanni Panella explica també en el seu mail que a Itàlia es parla de la importància del context en el qual s’insereixen les embarcacions tradicionals. “És un debat –diu- que fa referència als heritage harbours, és a dir als ports històrics que reserven un espai a les embarcacions tradicionals. No conec la situació a Espanya però crec que fins ara al Mediterrani l’únic exemple d’aquest tipus seria el port de Sanary, al costat de Toulon (França). Últimament, al mes de juny es va inaugurar el port de Cesenatico (al mar Adriàtic) on, prop de les embarcacions del Museo della Marineria, s’ha reservat un tram de moll de cent metres per a les embarcacions tradicionals”.

També diu que, amb els amics de la seva regió, la Liguria –ell viu a Gènova-, preparen el calendari de les festes marítimes de 2011 –entre elles, una gran festa a la Spezia el primer de juny-, i que ens el faran arribar perquè les associacions catalanes n’estiguin informades. I de la mateixa manera, també li agradaria saber quines són les festes marítimes més importants de Catalunya.

Com veieu, tant la reserva d’un espai destacat en els ports per a les embarcacions tradicionals com la confecció i difusió del calendari d’activitats, són qüestions que aquí també ens ocupen i ens preocupen. Per tant, crec que valdria molt la pena establir relacions de coneixement mutu i d’intercanvi d’experiències amb els companys italians i d’altres ribes mediterrànies; relacions que, a més de ser molt enriquidores per a tothom, poden contribuir a reforçar el pes de la cultura i del patrimoni marítim del sud del Mediterrani en relació als veïns del nord.


12.7.10

Les regates de vela llatina fan aigües

Últimament, amb motiu de “Palamós Terra de Mar 2010” i de la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010”, hem fet una sèrie de reflexions sobre el moviment associatiu al voltant de les embarcacions tradicionals i de les trobades de vela llatina. El panorama que hem dibuixat entre tots no és per tirar coets. I la situació encara és més descoratjadora després de l’anul•lació del “II Campionat de Catalunya de Vela Llatina”, que s’havia de celebrar dissabte passat al Port de la Selva, par manca d’inscripcions.

El dia 30 de juny, la Junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela enviava una nota dient que “el campionat de Catalunya és l'esdeveniment més important de la FCV i de la Classe”, i que a través d’aquesta prova “es demostra a la FCV el potencial que tenim, i per això us demanem un esforç”. El comunicat afegeix que d’aquest es esforç en depenen les ajudes que dóna o pugui donar la FCV a la Classe Vela Llatina. Per tant, la Junta insisteix que “seria necessari i important que hi hagués la màxima representació de barques de vela llatina, per deixar de ser d’una vegada els més marginats i oblidats, si volem que la vela llatina tingui futur a mig termini i no quedi com un pou de vells nostàlgics, per no tenir relleu generacional”.

La nota afegeix que, per motius d’organització, cal inscriure’s uns quants dies abans. I, per donar facilitats, s’anuncia que no es demanarà el certificat de medició. Però sí que cal que tots el patrons i tripulants tinguin la llicència federativa; i s’ofereix la possibilitat de treure’s la llicència per un dia (20 €), molt més barata que la anual (50 €).

Al cap d’una setmana, el 8 de juliol, dos dies abans de celebrar-se la competició, el secretari de la Classe Vela Llatina, Joaquim Soler, enviava aquest comunicat:

“S'ha hagut d'anul•lar el Campionat de Catalunya per manca d’inscripcions dins del temps reglamentari. Com sabeu, en tota manifestació esportiva seriosa és imprescindible la inscripció dins d'un termini que ja es va advertir i que estava en l'anunci del campionat. Lamentem profundament que aquesta hagi estat la causa. Esperem que això es tingui en compte en futures ocasions ja que ha estat motiu de una sanció verbal a mi, com a Secretari - fet que he lamentat molt-, i ha posat en un mal lloc el col•lectiu de la vela llatina dins de la Federació Catalana de Vela. Això ens afectarà no sols en les futures relacions amb la Federació Catalana de Vela, sinó també en el projecte de futur de la vela llatina”.

No sé si el futur de la vela llatina passa per les regates. Aquesta és una discussió que he sentit molts cops: la competició com a incentiu per atraure els joves cap a la navegació tradicional. Personalment, tinc els meus dubtes. A Catalunya, la vela llatina de competició no té res a veure amb la que es fa a Múrcia o les Canàries. Allò sí que és esport de competició; un esport d’equip, a més, que requereix tripulacions ben entrenades i coordinades. Només cal veure una regata de bots canaris o murcians per adonar-se que té tots els al•licients per atraure la gent jove cap a aquest esport. Tampoc no tenim, entre la nostra flota tradicional, un tipus d’embarcació que faci les funcions d’un monotip de regates, com podria ser la dorna gallega. La dorna no és un monotip pròpiament dit, perquè no són totes idèntiques; però sí que, dins d’unes mides determinades –les de 9 quartes de quilla, per exemple-, són molt similars i poden competir juntes. A més, és una classe molt estesa i això fa que hi hagi flotes bastant nombroses a diversos punts de la costa gallega. Per tant, en aquest escenari, competició i navegació tradicional conviuen perfectament. Però a Catalunya, no hi ha dues barques de vela llatina iguals, tret dels sardinals, que potser són les més similars. Això obliga a obtenir certificats de medició que permetin competir en igualtat de condicions a embarcacions molt diferents; i segurament reglamenta, complica i treu emoció a les regates que no tenen una classificació clara fins que no s’aplica el temps compensat.

 Regata de dornas a l'Encontro de Cambados 2005

Ni tan sols tenim una flota de bots de regates com la que hi ha a Cala Gamba i a altres clubs mallorquins; vaixells tradicionals modificats, amb aparells sobredimensionats, amb burdes, mordaces i altres elements de la vela moderna, necessaris per a poder dominar l’aparell i treure’n el màxim rendiment; embarcacions ràpides i esportives per a gent jove i en forma. I sé de què parlo perquè en tinc una, el “Corb Marí”, guanyador de la Diada de Mallorca de l’any 2003. El vaig comprar just després d’aquesta competició i sempre dic que ho vaig fer amb vint anys de retard.

El Corb Marí tripulat per joves regatistes a la Diada de Mallorca 2003
(Foto d'autor desconegut)

Els puristes poden dir que totes aquestes “modernitats” adulteren les embarcacions tradicionals i desvirtuen l’essència de la vela llatina. Jo crec que no; crec que sempre hi haurà qui vulgui tenir una embarcació tradicional “pura”, fidel a unes formes, a unes mides, a unes tècniques constructives i a una manera de navegar tradicional, i compartir aquesta passió amb altres armadors a les trobades de vela llatina. A més, això ja ho tenim. Ara bé, aquesta gent, per regla general, no és regatista. Navega amb els amics i familiars que pot arreplegar aquell dia, i surt quan les circumstàncies li ho permeten i les condicions meteorològiques són del tot favorables. Va a les trobades que li queden a prop i s’hi apunta el mateix dia; i si fa alguna regateta, és “de costellada”... o, més ben dit, “de sardinada”. No té una tripulació fixa i ben entrenada, ni l’embarcació preparada, ni la mentalització necessària per enfrontar-se a les circumstàncies imprevisibles que es poden donar en una regata. Només que pugi una mica el vent, arria veles i cap a casa, no fos cas que tinguéssim un ensurt, cosa molt lògica per altra banda. Quin interès pot tenir aquesta gent a federar-se i participar en les regates de la FCV? Diria que tirant a escàs. És aquesta la gent que necessita la FCV per promocionar la vela llatina com a classe de competició? Diria que tirant a no.

En conclusió, no crec que ara mateix es donin a casa nostra les condicions per atraure la gent jove cap a la vela llatina per la via de l’esport i la competició, suposant que aquest hagi de ser el camí. Perquè, senzillament, no hi ha una flota d’embarcacions de vela llatina amb les prestacions que la regata moderna demana: lleugeresa, velocitat, espectacularitat, tècnica, manteniment baix, facilitat de transport... Fa temps que es parla de la creació d’un monotip de vela llatina que pugui satisfer aquesta demanda. Però aleshores sorgeix l’eterna discussió de si ha de ser de fusta o de fibra, i d’aquí no sortim. Crec que si l’objectiu és difondre i consolidar aquest tipus d’aparell dins de la vela de competició i crear navegants que el sàpiguen maniobrar, aquest debat no té sentit. Si no, fixem-nos en el fenomen de les regates dels llaüts de rem. Són de fibra... i què? Jo no havia vit mai tanta gent jove, nois i noies, remant i competint, amb bots de banc fix i d’origen tradicional, com ara. Podria ser un camí.

Llaüts de rem al Mercat del Mar 2008 de Premià

És cert que, des de la secretaria de la Classe Vela Llatina de la FCV, es fan coses per promocionar-la i seria injust passar-les per alt. Per exemple, la Classe posa a disposició dels navegants que ho sol•licitin un bot senior de 4’57 metres, de drassanes Capeador, i dos bots junior per a participar en les regates de vela llatina. També s’ha plantejat la possibilitat que regatistes d’elit de la classe Optimist s’embarquin com a tripulants en barques de vela llatina, amb l’objectiu que coneguin aquest aparell de manera pràctica i el tinguin com una alternativa més quan deixin l’Optimist. No sé si això s’ha arribat a fer i amb quins resultats. Una altra iniciativa molt interessant són els seminaris de vela llatina per a monitors federats, que hauran d’ensenyar aquesta modalitat de navegació a les noves generacions. La primavera passada es va fer el segon d’aquests seminaris que van aprovar nou monitors de clubs del sud de Catalunya. Finalment, la vela llatina també ha estat present en esdeveniments esportius com la Setmana Catalana de Vela, fent bateigs de mar i activitats per a acostar-la a tots els navegants. I, parlant d’ensenyament, sé que hi ha redactat un manual pendent de publicació que fixa uns estàndards per a l’ensenyament de la vela llatina per part dels monitors federatius. Però prefereixo que sigui l’autor qui ens en parli si ho considera oportú.

Embarcació de la FCV per a la difusió de la vela llatina entre els nens

Tot això està molt bé i, evidentment, cal anar sembrant. Però no sé fins a quin punt arribarà a donar fruits si, com he dit abans, no es donen les condicions per què aquesta llavor arreli. No sé quina és la solució. Segurament l’haurien de buscar conjuntament experts de tots dos àmbits, del sector de la vela llatina i de la Federació Catalana de Vela, a partir d’altres experiències que hagin tingut èxit. En qualsevol cas, si el futur de la vela llatina passa per tot això que hem comentat, caldrà fer alguna cosa si no volem que acabi sent –com deia la nota federativa- un pou de vells nostàlgics per manca de relleu generacional.

----------------
Nota: per tenir més punts de vista sobre tot aquest món de les embarcacions tradicionals i la manera d’acostar-les a la gent, us recomano que llegiu el comentari d’en Miquel Melero, armador i capità del Cyrano, a l’entrada “Reflexions a partir de la II Festa de la Mar”.



25.1.09

La bellesa eterna dels clàssics

Des del Foro de Veleros Clásicos m’han fet arribar el calendari de regates de vaixells d’època, clàssics i spirit of tradition per a aquest any 2009. Vaig entrar en contacte amb aquest fòrum d’armadors de vaixells clàssics a partir de la conferència sobre l’arquitecte naval nord-americà John G. Alden, impartida per Leonardo García de Vicentiis al Reial Club Nàutic de Barcelona el desembre passat. Conferència molt interessant, per cert, rematada amb la visita a una de les goletes més famoses d’Alden, la Malabar X, que està amarrada al RCNB.

L’Invader, a tota vela. Actualment te la base a Barcelona (Foto: No Limit Yachts).

Realment és un plaer veure de prop aquests vaixells carregats d’història, que han superat el pas del temps gràcies a la sensibilitat i, en molts casos, a l’esforç dels seus armadors per mantenir aquest patrimoni en perfecte estat de conservació. Des dels anys 70 ha anat creixent l’interès per aquesta classe de vaixells. L’Associazione Italiana Vele d’Epoca, fundada el 1892, va ser la primera que es va crear al Mediterrani per reunir els armadors dels velers de fusta. Des de llavors, regates com del de Porto Cervo i Imperia, a Itàlia; la Nioulargue de Saint-Tropez, a França; i el Trofeo Conde de Godó, el Trofeo Conde de Barcelona i la Copa del Rei de Vaixells d’Època de Menorca, a Catalunya i Balears, reuneixen cada estiu el bo i millor d’aquest selecte club de top models de la vela.

Al principi, fer regatejar junts vaixells de diverses èpoques, mides i característiques era un problema. Calia harmonitzar les regles de la competició. Les associacions nacionals van confiar aquesta tasca al Comitè Internacional del Mediterrani, el CIM. Fundat a Cannes el 1926 per un grup de yachtmen francesos, italians i espanyols, amb el nom de Comité international des courses croisières de la Méditerranée, va ser una entitat molt activa fins al 1939. Durant la Segona Guerra Mundial les activitats van quedar suspeses; i a partir de 1948 es van reprendre les competicions entre els iots italians, francesos i espanyols gràcies a la voluntat dels representants del Yacht Club de França, del Yacht Club d’Itàlia i del Reial Club Nàutic de Barcelona. Tots tres clubs van decidir donar un impuls a les regates d’altura, entre les que destaquen la Giraglia (1953) i la Middle Sea Race. Aviat s’hi afegirien altres clubs, com els de Monaco i Malta, i les associacions de Suïssa i Croàcia. Actualment, la Real Asociación Nacional de Cruceros espanyola forma part del CIM, juntament amb les associacions nacionals de yachting clàssic de França, Itàlia i el Principat de Mònaco.

A finals dels anys 80, les regates de iots d’època i clàssics van començar a despertar força interès, fins al punt que el CIM va decidir crear un centre de coordinació d’aquesta mena de vaixells que es va establir al Yacht Club de Mònaco, el 1997. I un any més tard naixia el nou Reglament per a les regates de vaixells d’època i clàssics, alhora que els organitzadors es federaven i s’establia definitivament un calendari oficial.

Hi ha qui compara la navegació d’un veler clàssic de fusta amb la d’un dofí (Foto: Sail in Style).

El Reglament CIM distingeix entre diversos tipus de vaixells:

Vaixells d’època: són els vaixells construïts en fusta o metall, avarats abans del 31 de desembre de 1949 i conformes als projectes originals.

Vaixells clàssics: són els vaixells construïts en fusta o metall conforme als plànols originals i avarats abans del 31 de desembre de 1975.

Rèpliques de vaixells d’època: són els vaixells que, a banda de la data d’avarada, hagin estat construïts conforme a projectes anteriors al 31 de desembre de 1949 i amb mètodes que s’adeqüin a les tècniques i als materials de l’època.

Rèpliques de vaixells clàssics: són els vaixells que, a banda de la data d’avarada, hagin estat construïts conforme a projectes anteriors al 31 de desembre de 1975.

En les regates de vaixells d’època i clàssics també hi participen vaixells de les anomenades “classes mètriques de rating internacional”, com els famosos “Classe J” i “Dotze metres”, i monotips, és a dir, aquells vaixells que són tots iguals, com per exemple els de la classe “Dragon”.

Finalment hi ha una altra gran grup de vaixells que són els anomenats Spirit of tradition. Dins d’aquesta categoria hi entren els vaixells d’època i clàssics que, a causa de les alteracions que els hi han fet, no poden ser mesurats segons el Reglament CIM. I també hi entren els vaixells construïts l’any 1970 i posteriors, amb tècniques i materials moderns, però que tinguin un aspecte i un estil fidels a un plànol tradicional d’època o clàssic. En canvi, poden tenir una obra viva de concepció moderna i utilitzar tecnologies modernes en l’aparell.

Un veler modern amb tota l’elegància dels clàssics (Foto: Spirit Yachts).

A l’hora d’establir la mesura i compensació de temps per als vaixells d’època i clàssics, se’ls aplica un paràmetre d’antiguitat, en funció de l’any d’avarada, i un paràmetre d’autenticitat en funció del grau de conformitat del vaixell a la seva concepció original. I això crec que val la pena destacar-ho perquè constata que en les regates de vaixells clàssics es té en compte el valor patrimonial de l’embarcació. La mateixa Associació Italiana Vela d’Època ho manifesta explícitament quan diu que la seva finalitat fonamental és preservar el patrimoni històric, artístic i tècnic dels iots d’època i clàssics.

La conservació del patrimoni marítim

Sembla, doncs, i així ho dóna a entendre també un llibret editat pel Yatch Club de Mònaco l’any 2002, amb motiu de la regata Prada Challenge for Classic Yachts, que allò que mou els armadors de vaixells clàssics no és tant la competició com el seu interès per restaurar i conservar una sèrie de vaixells que sovint són famosos per raó del seu dissenyador, de la qualitat de la seva construcció, dels seus èxits en regates i creuers, o per tot plegat. I procurant ser el més fidels possible a l’esperit, tècniques i materials amb què aquests vaixells van ser construïts.

Jo diria que aquest esperit també el comparteixen molts armadors i persones vinculades a la vela llatina i les embarcacions tradicionals, que treballen per la recuperació del patrimoni marítim. Podem dir, doncs, que “clàssics” i “tradicionals” estem en el mateix vaixell: la conservació del patrimoni marítim. Però, tradicionalment, aquests dos sectors sempre han estat separats; suposo que per raons socials i econòmiques. Entenc que, antigament, les diferències socio-econòmiques entre aquests dos móns fossin pràcticament insalvables. Però avui dia això no té gaire sentit, perquè tots ens movem dins de la navegació d’esbarjo. No conec ningú, al menys a Catalunya, que es guanyi la vida amb una embarcació tradicional, a no ser que es dediqui al charter. Segurament restaurar i mantenir un iot d’època és molt més car que una embarcació de vela llatina, pel cost dels materials utilitzats i perquè cal una mà d’obra molt especialitzada. Però el fet que això no estigui a l’abast de gaires economies no treu mèrit a aquests armadors que fan un esforç per mantenir els seus vaixells tal com van ser dissenyats i construïts. És més, sense el seu esforç i dedicació molts d’aquests vaixells haurien desaparegut.

Clàssics i grans velers en aigües de Barcelona.

Per tant, torno a insistir que tant “clàssics” com “tradicionals” fem una feina molt semblant. Potser la diferencia és que, en els cas dels iots clàssics, un cop feta la feina, el vaixell queda per a l’ús exclusiu de l’armador; mentre que, en el cas de les embarcacions tradicionals, n’hi ha bastants que pertanyen a associacions i tenen un ús més social i col•lectiu. Però... per què no hi podria haver una associació que es proposés restaurar un iot clàssic? En qualsevol cas, tant “clàssics” com “tradicionals” tenim problemes comuns: una llista pròpia, subvencions, amarradors, la manca de tècnics qualificats, etc.

Tinc la teoria que per aconseguir que tot aquest món dels vaixells clàssics, ja siguin iots d’època o embarcacions de treball, s’aguanti i vagi a més cal, per una banda, fer una feina important de divulgació que sensibilitzi la ciutadania en la necessitat de conservar el patrimoni marítim i atregui gent jove cap a aquest món de les embarcacions de fusta, per garantir el relleu generacional. I per una altra banda cal consolidar un sector industrial i econòmic al voltant d’aquests embarcacions, com hi ha a altres països d’Europa. Crec que això permetria recuperar oficis especialitzats en la restauració i manteniment d’aquests vaixells i crear negocis dedicats a oferir productes i serveis específics per a aquest sector de la nàutica. Només cal fullejar les pàgines d’anuncis de la revista anglesa Classic Boat per adonar-se de la gran quantitat de petites empreses que treballen en el sector dels vaixells clàssics en aquell país. Aquí la situació és força precària, perquè estem molt lluny de la cultura no només de la fusta, sinó de tot allò clàssic i tradicional, com la que tenen a Gran Bretanya, Holanda, França i, fins tot, els Estats Units. En qualsevol cas, soc de l’opinió que, a l’hora de construir tot això, cal sumar els esforços i interessos de tothom, ja siguem “clàssics” o “tradicionals”. I vosaltres què en penseu?



Régates Royales de Cannes Trophée Panerai 2008

Calendari de regates 2009

Definitivament em declaro un enamorat dels iots de vela clàssics i penso que les regates són una bona oportunitat per poder veure de prop aquests vaixells, entre els quals hi ha, sens dubte, alguns dels velers més bonics que naveguen pel Mediterrani. Aquest és el calendari de les regates que es faran aquest any en aigües catalanes i balears:

Hublot Palmavela 2009. Del 15 al 19 d’abril, a Palma.
36 Trofeo Conde de Godó. 23 i 24 d’abril, a Barcelona.
II Barcelona Vela Clàssica Trofeu Puig. Del 15 al 18 de juliol, a Barcelona.
Regata de Clàssics Club de Mar – Mallorca. 8 i 9 d’agost, a Palma.
XXV Trofeo Almirante Conde de Barcelona. Del 17 al 23 d’agost, a Palma.
Regata Comodoro. 12 de desembre, a Barcelona

Trobareu aquestes regates en el calendari nàutic que figura al peu d’aquesta pàgina.