26.8.10

La vela llatina i les regates a Itàlia

El debat sobre el futur de la vela llatina i el paper de les regates en la consolidació d’aquest futur, del qual n’hem parlat en entrades anteriors, no es dóna només a Catalunya i les Balears. A Itàlia, país on la vela llatina està força arrelada, també se’n parla. I una veu autoritzada en aquest debat és la de Giovanni Panella, especialista en patrimoni marítim i embarcacions tradicionals, autor de diversos llibres i un munt d’articles sobre la matèria, i persona molt vinculada al moviment associatiu del seu país i al món de la vela llatina italiana. Panella va llegir en aquest blog que les regates de vela llatina a Catalunya estan en hores baixes i em va enviar un article seu que tracta dels problemes de la vela llatina a Itàlia. L’article, presentat durant les jornades Les Rencontres du Chasse-Marée, organitzades per aquesta publicació amb motiu del festival marítim “Brest 2008”, em sembla molt interessant, no només per l’anàlisi que fa de la situació sinó, sobretot, per les propostes de futur que planteja i que penso que són aplicables a la nostra realitat.


Li vaig demanar a Giovanni Panella si me’l deixava publicar traduït al català i molt amablement em va dir que sí, cosa que li agraeixo públicament. Doncs, aquí el teniu:

Les Rencontres du Chasse-Marée

La competició com a suport a la transmissió dels coneixements i de la cultura marítima: l’experiència de la vela llatina italiana

Giovanni Panella

Prefaci

La reactivació de la vela llatina en els darrers anys representa un èxit de la salvaguarda i de la posada en valor del patrimoni marítim del Mediterrani. Voldria, però, posar l'accent en què aquest patrimoni, avui dia, és molt limitat. Es tracta d'un aclariment necessari, perquè estem a Brest i un esdeveniment com "Brest 2008" és una ocasió privilegiada per parlar del patrimoni marítim d'Europa. Pot ser, però, que Brest no ofereixi la millor perspectiva per entendre els problemes que afecten el patrimoni marítim del Mediterrani. No tant pel fet de trobar-nos a l'Atlàntic, com pel fet de participar en l'esdeveniment que reflecteix la vitalitat i la riquesa de la tradició marítima del nord d'Europa: n’és l'aparador.


Tots sabem que, des del punt de vista geogràfic, Europa pot ser definida una península: la península europea. En línies generals es pot dir que aquesta té una costa sud, el Mediterrani i el Mar Negre, i una costa nord, l’Atlàntic, el Mar del Nord i el Bàltic. Des del punt de vista del patrimoni marítim, aquestes dues extensions costeres presenten unes diferències remarcables, perquè la costa sud és molt més pobra: té menys museus marítims, menys festes marineres, menys unitats tradicionals en servei i no té cap gran projecte de reconstrucció de vaixells històrics. Aquí la mateixa imatge del patrimoni marítim és molt feble i, en conseqüència, els poders públics estan poc disposats a ajudar les iniciatives de posada en valor i de recuperació, que recauen completament sobre els particulars. L’únic punt fort del Mediterrani el constitueixen les trobades i regates de iots d’època. No obstant això, els “vaixells de somni” viuen una realitat diferent en relació a la de tots nosaltres: sovint tenen propietaris milionaris i poc contacte amb la tradició local.

En conclusió es pot afirmar que si volguéssim establir una relació numèrica entre el pes del patrimoni marítim de les dues costes d’Europa, hauríem de considerar, potser, un valor aproximat d’un a deu. Per descomptat, ja sé que ni la cultura ni la cultura marítima poden ser mesurades, però he volgut anticipar aquesta reflexió perquè el coneixement d’aquesta diferència ens ajuda a entendre la gran importància relativa que han tingut les regates de vela llatina al Mediterrani .



La vela llatina: la renovació

M'agradaria començar amb l'exclamació d'un dels participants en un debat de fa alguns anys, amb motiu de les "Veles Llatines de Saint-Tropez”. Un especialista en història de la Mediterrània va prendre la paraula dient: "les regates de vela llatina, quin horror!" L’afirmació era una mica forta però també estava justificada, perquè les embarcacions de treball no han tingut mai una tradició de regates a vela. Però el fet és que a Itàlia, a començament dels anys 80, la vela llatina estava pràcticament extingida, i gairebé la totalitat dels vaixells tradicionals que en portaven. Entre els 60 i 70 la majoria d'aquestes embarcacions va ser destruïda i substituïda per vaixells motoritzats de plàstic. A les platges de la Liguria, la Toscana i el golf de Nàpols, sobrevivien alguns gozzi de fusta, que mantenien l'arbre i l'antena, però més aviat com un valor decoratiu, mentre que el coneixement de la vela llatina semblava haver desaparegut per complet. Algunes unitats més grans havien sobreviscut, com els leudi de Liguria i els battelli de Carloforte, però que anaven només a motor.

Cal recordar que la maniobra de la vela llatina no és una tècnica simple. Una antiga dita provençal deia així: “Si no em coneixes, no em toquis”. Aquesta tècnica havia sobreviscut només en una regió que sempre ha estat perifèrica en relació a la nostra tradició marítima: Sardenya. El motiu va lligat a raons de prestigi social: mentre que a tot arreu la vela llatina es considerava la vela dels pescadors i, per tant, la vela dels pobres, a l’estiu les famílies burgeses de la vila de Sassari sempre havien utilitzat les embarcacions de vela llatina per anar a banyar-se a les aigües del poble de Stintino. És precisament aquí on, durant els anys 80, es van organitzar les primeres regates, que cada any han tingut un èxit creixent. Des d’aleshores molts armadors han restaurat les seves embarcacions i les han aparellat amb l’arbre i l’antena. A les primeres competicions de vela llatina en van seguir d’altres a diverses localitats de Sardenya, com l’Alguer, Porto Torres, Carloforte, a les quals hi van assistir visitants d’altres regions d’Itàlia, que van aprendre la tècnica i la van fer reviure a la Liguria, la Toscana i la Campania.

En termes de participació, el màxim es va assolir al voltant de l’any 2000 a la regata de Stintino, en què s’hi van inscriure 100 vaixells. Un fet encara més important va ser el naixement d’algunes drassanes que van començar a construir vaixells de fusta i a restaurar aquells que estaven en mal estat. També un cert nombre de leudi i d’altres unitats importants es van aparellar amb vela llatina, i aquestes grans veles triangulars van fer encara més atractiu l’aspecte visual de les regates. En conclusió, podem dir que per a la costa oest d'Itàlia, les regates de vela llatina, a banda d'alguns aspectes qüestionables, van representar un triomf en la revitalització de la cultura marítima.




Els problemes: els armadors i el programa d’utilització

Quan s’utilitzen les embarcacions de treball per a una activitat agonística, és natural que sorgeixin problemes, perquè es fan servir d’una manera diferent d’aquella per a la qual van néixer. A més, alguns armadors estan més interessants en els aspectes culturals, mentre que molts d’ells se senten atrets exclusivament pels aspectes agonístics, perquè han crescut en un món que ofereix molt d’espai a l’esport i no considera important la cultura marítima. Aquest punt el va sintetitzar Mario Marzari (*), que deia: “En les regates de vela llatina coexisteixen dues ànimes: una fa més èmfasi en els aspectes esportius; l’altra ressalta els aspectes culturals que estan lligats a la conservació de la tradició marítima. L’equilibri entre les dues posicions és sempre inestable”. D'altra banda, molts vaixells de vela llatina no tenen quilla i, per tant, tenen grans dificultats per navegar de cenyida. S’ha intentat resoldre el problema augmentant la profunditat de la quilla (que originalment era baixa perquè s’havien de treure a la platja cada vespre) i instal•lant timons més profunds. També la instal•lació d’antenes cada vegada més grans i de flocs, una vela que no ha existit mai en la majoria de gozzi, forma part de les transformacions sofertes per adaptar-se a la necessitat d'una virada ràpida, per fer el pas de boia. La mateixa organització de les regates presenta problemes, ja sigui pel vent, ja sigui per la seguretat: com que els gozzi no tenen coberta, les competicions se suspenen quan el vent és superior als 18-20 nusos. Per als responsables de seguretat, la possibilitat d'haver de rescatar les tripulacions de diversos gozzi plens d'aigua representa un veritable malson.

A Sardenya fa deu anys, per resoldre de manera radical els problemes de les embarcacions de treball utilitzades en regates, van dissenyar un monotip pensat per a la vela llatina: la guzzeta. Es tracta d’un vaixell de 6,60 metres d’eslora, que porta 34 metres quadrats de vela i pesa 600 quilos. Tot i que la guzzeta tingui bones característiques veleres i que es pugui transportar fàcilment amb un remolc, només se n’han construït tres unitats.

La contradicció entre tradició i esperit competitiu va portar finalment a la creació de dues associacions oposades, que de vegades es van desafiar en el terreny més delicat: el calendari de regates. La més atenta a la tradició, és a dir l'UNIVET (Unione Italiana Vela Tradizionale) també ha organitzat un “Circuit de la Vela Llatina”, que preveu dues regates a la Liguria, una a Sant-Tropez, una a Sorrento i una regata final a Stintino. Aquest circuit ha tingut força èxit, però obliga als armadors a fer llargs desplaçaments per autopista amb el vaixell a remolc, fet que no ajuda a la difusió.



Algunes propostes per al futur

Des de fa alguns anys és difícil organitzar regates amb més de 20 o 30 vaixells, i costa convèncer nous armadors que aparellin la seva embarcació amb vela llatina. Així doncs, s’ha començat a parlar de possibles propostes de cara al futur. Per part meva, crec que la vela llatina és un fenomen que encara té unes considerables possibilitats de creixement, però només si s’actua en tres nivells diferents: és a dir, reduir els aspectes competitius de les regates, donar un valor a les embarcacions més autèntiques i introduir altres proves de marineria.

1.- Primerament, cal repensar les regates considerant que el seu valor principal és servir de catalitzadors d’iniciatives i d’esdeveniments que afecten a la cultura marítima mediterrània en el seu conjunt. Això és factible perquè la vela llatina manté un fort poder evocador, que està vinculat a la mateixa identitat de la Mediterrània: durant mil anys ha estat la vela de la pesca i del cabotatge, però també la de les galeres, la màxima expressió del poder naval.

A més, a les regates cal animar a la participació del major nombre d’embarcacions tradicionals, incloses les aparellades amb veles al terç i amb vela tarquina, i també els vaixells menys competitius, per als quals cal organitzar proves tipus vire-vire (**). En resum, hem d’entendre que allò que té més valor en relació a la regata en si mateixa és el que l’envolta: per exemple una “festa de la marineria”. També perquè qui es vulgui aventurar realment en l’esport de la vela, avui dia té a la seva disposició moltes classes modernes que ofereixen unes prestacions molt superiors.


Tot això no és nou, perquè a Itàlia ja hi ha hagut dues experiències que reprenen aquesta idea. La primera és el "Trofeu Eduardo de Martino” de Sorrento, que té una història de més de vuitanta anys i en què hi participen, totes juntes, llatines, iots i embarcacions de vela lleugera d’època. Després hi ha l'AIDE (Associazione Italiana Derive d’Epoca), que en els darrers anys ha organitzat esdeveniments similars.

2.- L’autenticitat. També cal revisar els reglaments de regata per atorgar un premi específic a les unitats més fidels a les formes originals: les que fan servir veles de cotó, no han afegit uns quants centímetres de més a la quilla, tenen una superfície vèlica moderada i han estat correctament restaurades. S'ha de transmetre la idea que l'autenticitat és un valor i un valor que ha de ser defensat. Als que argumenten que d'aquesta manera no es poden fer regates cal recordar-los que en alguns països mediterranis com a les illes Kerkennah de Tunísia, la vela llatina es continua utilitzant cada dia per centenars de pescadors, per la seva eficàcia. Si es destaca l'autenticitat com un valor, també és més fàcil comunicar al públic les característiques d’ús de cada tipus d'embarcació, un aspecte que sovint es passa per alt: per exemple, l'ús dels leudi de Liguria en la navegació de cabotatge i dels vaixells de Carloforte com embarcacions al servei de les mines, etc. D'aquesta manera el públic pot entendre que, a diferència dels vaixells d'esbarjo, les embarcacions de treball tenen sempre una relació molt forta amb un territori, una economia i un teixit social.

3.- L'últim punt es refereix a l'elecció de les proves de les regates. Aquí cal fer una petita revolució cultural per superar les barreres que separen les diverses disciplines esportives, incorporant altres proves a les regates de vela. Des d'aquest punt de vista, l’experiència prou coneguda de l’Atlantic Challenge, en què hi pren part la iola italiana Creuza de Mä, ha estat força enriquidora, perquè les deu proves de l’Atlantic Challenge despleguen un programa complet i coherent d’art mariner que es pot considerar exemplar. L'objectiu de superar les barreres entre les diferents formes de propulsió es veu afavorit pel fet que, per a molts vaixells de vela llatina, els rems van ser la propulsió principal, mentre que la vela era secundària. Avui dia, des del moment que aquestes embarcacions només fan regates de vela, s’arrisquen a desnaturalitzar el seu disseny original, però sobretot a perpetuar la divisió que separa els esports marítims: els membres dels “Club de Iots” no en volen saber res del rem; i els del “Club de Rem” ignoren completament la vela. No cal recordar que hi va haver un temps que els mariners de veritat feien servir la vela i el rem segons les necessitats, sense que això representés cap problema.

Notes (són meves):

(*) Mario Marzari.- (Trieste, 1947-2000) Periodista, fotògraf i expert en embarcacions tradicionals, vaixells d’època, tecnologia de la fusta i metodologia constructiva. Autor de nombrosos llibres sobre història, arqueologia i etnografia naval; entre ells, “La Regata della Vela Latina” (Carlo Delfino editore, 2000), llibre imprescindible i absolutament recomanable per tenir una visió de conjunt de la vela llatina a Itàlia.

(**) Vire-vire.- Regata popular en què hi participen embarcacions de tota mena, com la tradicional Vire-Vire de Marsella, que consisteix en un recorregut per les illes Frioul. La sortida es fa esglaonada en funció de les característiques dels vaixells, amb una única arribada en temps real. Des de l’edició del 2008 hi ha una classe de barquetes amb una sortida específica. A l’edició d’aquest any, que es farà el proper 3 d’octubre, s’hi esperen 200 embarcacions.

----------------------

(Fotos: "Vele Latine")

Giovanni Panella explica també en el seu mail que a Itàlia es parla de la importància del context en el qual s’insereixen les embarcacions tradicionals. “És un debat –diu- que fa referència als heritage harbours, és a dir als ports històrics que reserven un espai a les embarcacions tradicionals. No conec la situació a Espanya però crec que fins ara al Mediterrani l’únic exemple d’aquest tipus seria el port de Sanary, al costat de Toulon (França). Últimament, al mes de juny es va inaugurar el port de Cesenatico (al mar Adriàtic) on, prop de les embarcacions del Museo della Marineria, s’ha reservat un tram de moll de cent metres per a les embarcacions tradicionals”.

També diu que, amb els amics de la seva regió, la Liguria –ell viu a Gènova-, preparen el calendari de les festes marítimes de 2011 –entre elles, una gran festa a la Spezia el primer de juny-, i que ens el faran arribar perquè les associacions catalanes n’estiguin informades. I de la mateixa manera, també li agradaria saber quines són les festes marítimes més importants de Catalunya.

Com veieu, tant la reserva d’un espai destacat en els ports per a les embarcacions tradicionals com la confecció i difusió del calendari d’activitats, són qüestions que aquí també ens ocupen i ens preocupen. Per tant, crec que valdria molt la pena establir relacions de coneixement mutu i d’intercanvi d’experiències amb els companys italians i d’altres ribes mediterrànies; relacions que, a més de ser molt enriquidores per a tothom, poden contribuir a reforçar el pes de la cultura i del patrimoni marítim del sud del Mediterrani en relació als veïns del nord.


10 comentaris:

Joan ha dit...

Hola Joan:

Molt ineressant la entrada, com diu la dita castella "por todas partes cuecen habas".

I tots tenim problemes parescuts.

Estic interessat per trobar més informació d'aquesta prova vire-vire. On la podria trobar?

Joan Sol ha dit...

Hola, Joan!

Efectivament, a tot arreu són molt semblants els problemes que afecten la gestió i el funcionament de les embarcacions tradicionals, i el moviment associatiu que hi ha al voltant. Per això crec que és bo que ens coneguem tots els que hi estem implicats, i que podem aprendre molt de les experiències de cadascú.

Aquí tens una mica d'informació de la "Vire-vire de Marseille":

- Blog de la barca marsellesa "Marinémilie"

- Société Nautique de Marseille

A reveure!

escenavegant ha dit...

I la història continua... Començo a sentir-me més europeu desprès de llegir la teva entrada. O encara millor, més mediterrani.
El nostre sector és minoritari i residual. Quan parlem que a Stintino l'any 2000 reuniren 100 barques o una vintena en el millors dels casos a casa nostra, no deixem de ser una nosa per als responsables polítics que manen a les nostres administracions. Què lluny estem dels nordeuropeus? Quan aquests són capaços de reunir sense excessius problemes per sobre de mig miler d'embarcacions de tota mida a la Semaine du Golfe de Morbihan o a Douarnenz, per exemple.
Ens cal molta unió i molt de treball per fer veure de l'única forma que és possible avui -amb informes econòmics - que la implementació de ports històrics i el suport a l'escassa flota tradicional que encara resta al nostre litoral no pot ser sinó positiva per altres sectors indirectes. Tenim turisme de sol i platja, turisme de borratxera i festa, turisme rural, turisme urbà a la metròpoli, però manca molta feina a fer en l'apartat del turisme cultural. Un turisme desestacionalitzat -com tothom vol - i generalment amb un bon pode econòmic. Però la seva ceguessa l'hem de guarir nosaltres a base de propostes, informes, manifestacions, encontres, jornades, etc.
Prou que m'embalo...

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

per quan les dentetes arran del cas cape Cod?

Anònim ha dit...

Tornem, tornem i tornem.
Sempre barrejant conceptes, que no tenen res a veure.
A la resta de Europa es fan trobades, de vela tradicional, no regates.
Quan us donareu comte?
Aquí, la major part, veniu del "mon dels iots".
No us adoneu, que acostumats a la manera de veure del clubs nàutics, sempre teniu els mateixos errors.
Preneu com a model una idea falsa, des de el començament.
Crec, i noves disculpes anticipades per la cruesa,(I crec que aquest comentari, el que segueix, em portarà un divorci definitiu amb gent que de veritat me aprecio)
La nostra historia, va com segueix.
La nostra marina tradicional, va desaparèixer del tot als anys 50 del passat segle.
Sense cap hereu legítim, va deixar un buit mai mes emplenat.
La arribada d'una generació, deu anys desprès, que va envair l'espai deixat per aquesta. Normalment, gent d'oficis liberals, o gent amb l’escàs temps lliure de finals del seixanta.
Aquestos van arribar a una costa, a on nomes quedava una figura del oficis de la mar. Era el pescador. Un ofici, i unes persones, que no mes conformaven un extrem, una petita part, del coneixement nàutic de l'anterior generació.
L'ofici de pescador, lligat a la línea de costa, a la vela llatina,a la por a navegar mar endins, (Reconeixem-ho, per manca de capacitat) i també per la mateixa naturalesa de les seves embarcacions.
A aquest mon, arriben, fa anys persones amb inquietuds, que s'enamoren del que veuen.
Comencen a parlar amb aquells que queden, fan seva una manera de parlar, de vestir, uns racons oblidats, per aquells als que això no mes els recorden patiment i esforç.
Sempre amb una barreja de empatia, paternalisme,i curiositat, la majoria, va establir un mena de “Societat marítima nova,paral•lela i diferent” , que va emplenar, el lloc deixat per els pescadors, però mai per els navegants.
Aquestos, ho se, he conviscut amb ells, eren una gent diferent.
No parlaven de aquesta o aquella roca o escull. No et deien mai, que una peça del vaixell, una maniobra o una manera de fer, es deien amb aquesta paraula, i no mes amb aquesta.
Les paraules d’abord, eren una barreja d’idiomes diversos, de tots els pobles que navegaven.
El meu avi parlava de tripulacions en que un podia parlar català, l’altre italià, uns Castella, u francès.
Tothom feia la seva, i adaptava, a final de una vida de navegar, la que mes li agradava. (com feia a meva avia, filla d’un armador ultramarí)
Gent, moltes vegades, culta per el seu temps, que haurien estat mes difícils d’entendre o imitar per aquest que arribaren al seu antic lloc físic.
Com explicar, d’una manera fàcil, el que vull dir?
Admirem a la resta d’Europa, una cosa que es difícil d’explicar, i dura d’admetre.
Aquest, per començar, no han tingut que remuntar aquest buit. A les seves trobades, es barregen sense problema, embarcacions provinents de la pesca, del cabotatge, i de la navegació oceànica.
No farien l’absoluta estupidesa de fer una reunió en exclusiva per les embarcacions de pesca, o d’un altre tipus. Es evident que si les fessin, seria abocada al fracàs. Ni tan sols fan masses divisions per categories.
Encara menys, plantejar-les com a regates... (Això, el deixen per a clubs nàutics... O encara mes, les fan a la Mediterrània, a on les fortunes mundials, lligades a les regates de clàssics fan la seva vida).
Creieu de veritat que es pot salvar el patrimoni marítim d’aquesta manera...?
Com a professional, tinc la impressió, que podria tenir un metge, al assabentar-se, de que els protocols per administrar un determinat tipus de anestesia, els elaboraran la “Associació d’amics de la cirurgia”
Per superar tot el problema de la navegació tradicional, i el patrimoni marítim, tenim de començar per el principi, establir bases mes solides sobre nosaltres mateixos, i... com no, preguntar-nos amb sinceritat, sobre la nostra idoneïtat per fer-ho.
Lamento la cruesa.
Miquel Melero i Ceballos

Joan Sol ha dit...

Escenavegant,

Comparteixo planament els teus dubtes i neguits, i vull pensar que és una qüestió de temps que aquí ens adonem del valor i potencial econòmic del patrimoni marítim. De tota manera, tinc els meus dubtes, perquè crec que és una qüestió cultural. M'explico...

Sovint es repeteix el tòpic que els Estats Units no tenen història ni cultura. Doncs bé, amb la poca història i cultura marítima que es diu que tenen, ens donen mil voltes. Aquest estiu he estat a Cape Cod (Massachusets) i he vist un munt de vaixells clàssics, de fusta, a l'aigua i navegant. La majoria eren "day-sailers", velers petits per sortir a passar el dia. I tot i ser una zona de gran poder adquisitiu, no he vist ni megaiots, ni supermarines, ni grans clubs nàutics. Hi ha moltíssims vaixells fondejats en boies, en llocs d'una gran bellesa natural, i moltes facilitats (rampes, aparcaments de remolcs, petites embarcacions de lloguer) per sortir a navegar, que espero explicar amb detall. I també hi ha uns quants museus marítims. Vull dir que allà el mar i la navegació -i sobretot la tradició marinera- tenen molta més presència social que aquí. M'atreviria a dir que és més exòtic veure navegar una llatina per la nostra costa, que allà un "cat-boat", perquè sempre n'hi ha hagut, i la gent els ha conservat i els fa navegar. Jo diria que els nord-americans dels estats costaners no ha perdut mai aquesta connexió amb les seves tradicions marineres i amb les seves embarcacions tradicionals. I el mateix podríem dir de l'arquitectura: mai no havia vist tantes cases antigues de fusta juntes i tan ben conservades. I no és només qüestió de diners.

Aquí, en general, no tenim aquesta cultura. Per això tinc els meus dubtes a l'hora preveure un futur esplendorós per al nostre patrimoni marítim.

Fins aviat.

Joan Sol ha dit...

Tatí,

Em temo que et faré esperar una mica. Tinc una pila de fotos per revelar (digitalment) i això vol temps. Ja t'avanço que l'experiència ha estat menys literària del que jo m'imaginava. L'estiu, en plena temporada turística, no es presta gens a les aproximacions de caire intimista amb els llocs. L'esperit pioner d'en Thoreau ha quedat diluït, tot i que en algun moment m'ha semblat intuir les seves petjades a la sorra mullada. Però, malgrat tot, l'experiència ha estat enriquidora i espero que doni per a unes quantes entrades interessants.

No deixis de fet un tomb, de tant en tant, per aquesta platja.

Amadeu Ros ha dit...

Estimat Joan, companys: he tingut que llegir tres vegades el comentari d'en Miquel Melero.
Pense que no hauria de parlar d'allò que hauriem de fer o començar a plantejar-nos i creure que ell està fora del cove.
Com a mariner tradicional que es considera, i ho és, com també ho soc jo i la resta de companys, sobren algunes frases.
Diu veritats doloroses, però són per a tots, ell inclòs.
Jo com a representant del col·lectiu de Xàbia ja en tinc prou amb la nostra situació. No tinc falta que se me refregue per la cara la inutilitat de les regates de llaüts, per què ja ho he comprovat, però m'ha fet falta fer-ho per veure-ho i comprovar-ho.
I què hem de fer si hem tengut que reinventar la navegació de la vela llatina i la cangrea?
Més m'haguera estimat no haver d'inventar i comprovar, sinó, mirar com ho feien els que s'hi dedicaven, però no havia ningú. Malauradament no quedava ningú en vida que me puguera dir per ací o per allà.
Miquel fa referència a persones que en els anys 60 van arribar a les platges i van prendre el relleu en l'ús dels llaüts.
Pense que encara deuriem donar gràcies que ho feren per què d'aquesta manera va ser que allò poquet que quedava es va conservar.
Que fóren persones amb poder adquisitiu o d'oficis liberals no hauria d'importar, el fet és que molts llaüts es van salvar.
Soc de família de mariners i calafats i vaig tindre la sort de que mon pare se'n recordara que en la postguerra, amb el racionament, els llaüts del fanal tornaren a aparellar-se, que fins als anys 60 a la badia de Xàbia aplegaven arribats les "motonaves"(pailebots mercants als que no havien desmontat els pals matxos) amb els temporals de mestral.
Ara tinc que fer-li veure a mon pare que això que ara estem fent amb les barques és donar valor als objectes i la manera de treballar d'aleshores conservar-la per que no s'acabe de perdre.
Ell em diu que allò era misèria i que per què ho fem, que si no n'hi ha prou amb el poliester i el nylon que són tan bons i lleugers.
Pensem en tot açò i que cadascú entone el "mea culpa" i faça allò que crega convenient.

Moltes gràcies i salut que haja.

Amadeu.

Anònim ha dit...

Be... Estimat Amadeu, pot ser faria falta llegir-ho un cop mes.
Mai me he posat fora del cove. (Pot ser mi han posat)
Pot ser no es bo escriure el que es pensa... Sobre tot si es fa en un moment d'enuig.
Pero be, es el que penso.
Quan vaig posar, fa uns quants temes la frase, de no ser-hi al mateix cove, anava per el fet que s'esmentava, sobre uns vaixells historics fletats com a golondrines, per algun consistori...
Despres del que vaig passar al "Palamos terra de Mar", ho vaig trobar... Be diguem que desafortunat.
Ara si puc, i si aquest cop no se m'agafa per l'altra banda, et dire el que es sentirse fora del cove sense ser-ho.
No tinc unvaixell historic, pero navego com a ells.
(Per tant no encaixo)
Al museu maritin em van dir que els vaixells de vela quadra, no es poden considerar com avaixells tradicionals catalans.
(Per tant no encaixo)
A les regates de classics, no hi ha rating per a un berganti.
(per tant no encaixo)
No es pot subvencionar, ni donar cap ajuda a un projecte que fa un particular, que viu d'ell.
(per tant no encaixo)
Quan es fa una trobada, tinc que sentir, que no esta be cobrar per portar gent a ella. Malgrat que es la meva unica font d'ingresos.
(Per tant no encaixo)
Quan portem escolars al museu de salvament maritim ,te que ser un"Educador", que mai a vist un vaixell el que faci la descripcio tecnica als nois, cobrant evidentment.
(Per tan no encaixo)
Quan vaig enviar algun e-mail al programa talassa, solicitant un xic d'ajuda, en forma de difussio sobre el projecte de l'unic berganti goleta de Catalunya, aparellat segons els calcus d'un arquitecte naval nostre, del segle XIX... Em varen contestar que "No es un projecte rellevant"
(Per tant no encaixo)
Tampoc vaig encaixar al meu poble, i al meu port, i tinc que marxar despres de sis anys d'esforç continu... EL lloc d'amarrament sol-licitat,(Pagant), mes aprop del museu, i de la platja dels bots, tambe li donen a un altre.
(Per tant tampoc encaixo)
A finals de mes, m'envaig a Tarragona...
Vaig montar tot aixo, per estar aprop dels meus fills,(Fart de navegar i estar mesos fora de casa durant mes de vint i cinc anys) Fent una cosa que volia que els quedes sobre el que seu pare habia apres en llarg de mitja vida.
No em poso fora de cap cove, o caixa d'encaixar.
Faig el que puc, per mi, i em temo que per tots els que estimem l'ofici...
Tinc la tendencia estupida de complicar-me la vida...
A sobre, poc talent per expresar el que penso, i sembla, que massa facilitat per fer emprenyar.
Disculpes.
No en se mes.
Miquel Melero

Amadeu Ros ha dit...

Estimat Miquel: no sabia que estaves tant fotut, tio. De veritat que ho senc. No et conec personalment ni tampoc he vist el teu bergantí. Només t'he llegit una vegada i ja fa temps.
A hores d'ara comprenc el teu enuig després d'aclarir-me la teua situació personal i amb el compromís que vas prendre al construïr un bergantí.
Ací tens un company si et fa falta recolzament.
Salut i força.

Amadeu Ros.