12.7.10

Les regates de vela llatina fan aigües

Últimament, amb motiu de “Palamós Terra de Mar 2010” i de la I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010”, hem fet una sèrie de reflexions sobre el moviment associatiu al voltant de les embarcacions tradicionals i de les trobades de vela llatina. El panorama que hem dibuixat entre tots no és per tirar coets. I la situació encara és més descoratjadora després de l’anul•lació del “II Campionat de Catalunya de Vela Llatina”, que s’havia de celebrar dissabte passat al Port de la Selva, par manca d’inscripcions.

El dia 30 de juny, la Junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela enviava una nota dient que “el campionat de Catalunya és l'esdeveniment més important de la FCV i de la Classe”, i que a través d’aquesta prova “es demostra a la FCV el potencial que tenim, i per això us demanem un esforç”. El comunicat afegeix que d’aquest es esforç en depenen les ajudes que dóna o pugui donar la FCV a la Classe Vela Llatina. Per tant, la Junta insisteix que “seria necessari i important que hi hagués la màxima representació de barques de vela llatina, per deixar de ser d’una vegada els més marginats i oblidats, si volem que la vela llatina tingui futur a mig termini i no quedi com un pou de vells nostàlgics, per no tenir relleu generacional”.

La nota afegeix que, per motius d’organització, cal inscriure’s uns quants dies abans. I, per donar facilitats, s’anuncia que no es demanarà el certificat de medició. Però sí que cal que tots el patrons i tripulants tinguin la llicència federativa; i s’ofereix la possibilitat de treure’s la llicència per un dia (20 €), molt més barata que la anual (50 €).

Al cap d’una setmana, el 8 de juliol, dos dies abans de celebrar-se la competició, el secretari de la Classe Vela Llatina, Joaquim Soler, enviava aquest comunicat:

“S'ha hagut d'anul•lar el Campionat de Catalunya per manca d’inscripcions dins del temps reglamentari. Com sabeu, en tota manifestació esportiva seriosa és imprescindible la inscripció dins d'un termini que ja es va advertir i que estava en l'anunci del campionat. Lamentem profundament que aquesta hagi estat la causa. Esperem que això es tingui en compte en futures ocasions ja que ha estat motiu de una sanció verbal a mi, com a Secretari - fet que he lamentat molt-, i ha posat en un mal lloc el col•lectiu de la vela llatina dins de la Federació Catalana de Vela. Això ens afectarà no sols en les futures relacions amb la Federació Catalana de Vela, sinó també en el projecte de futur de la vela llatina”.

No sé si el futur de la vela llatina passa per les regates. Aquesta és una discussió que he sentit molts cops: la competició com a incentiu per atraure els joves cap a la navegació tradicional. Personalment, tinc els meus dubtes. A Catalunya, la vela llatina de competició no té res a veure amb la que es fa a Múrcia o les Canàries. Allò sí que és esport de competició; un esport d’equip, a més, que requereix tripulacions ben entrenades i coordinades. Només cal veure una regata de bots canaris o murcians per adonar-se que té tots els al•licients per atraure la gent jove cap a aquest esport. Tampoc no tenim, entre la nostra flota tradicional, un tipus d’embarcació que faci les funcions d’un monotip de regates, com podria ser la dorna gallega. La dorna no és un monotip pròpiament dit, perquè no són totes idèntiques; però sí que, dins d’unes mides determinades –les de 9 quartes de quilla, per exemple-, són molt similars i poden competir juntes. A més, és una classe molt estesa i això fa que hi hagi flotes bastant nombroses a diversos punts de la costa gallega. Per tant, en aquest escenari, competició i navegació tradicional conviuen perfectament. Però a Catalunya, no hi ha dues barques de vela llatina iguals, tret dels sardinals, que potser són les més similars. Això obliga a obtenir certificats de medició que permetin competir en igualtat de condicions a embarcacions molt diferents; i segurament reglamenta, complica i treu emoció a les regates que no tenen una classificació clara fins que no s’aplica el temps compensat.

 Regata de dornas a l'Encontro de Cambados 2005

Ni tan sols tenim una flota de bots de regates com la que hi ha a Cala Gamba i a altres clubs mallorquins; vaixells tradicionals modificats, amb aparells sobredimensionats, amb burdes, mordaces i altres elements de la vela moderna, necessaris per a poder dominar l’aparell i treure’n el màxim rendiment; embarcacions ràpides i esportives per a gent jove i en forma. I sé de què parlo perquè en tinc una, el “Corb Marí”, guanyador de la Diada de Mallorca de l’any 2003. El vaig comprar just després d’aquesta competició i sempre dic que ho vaig fer amb vint anys de retard.

El Corb Marí tripulat per joves regatistes a la Diada de Mallorca 2003
(Foto d'autor desconegut)

Els puristes poden dir que totes aquestes “modernitats” adulteren les embarcacions tradicionals i desvirtuen l’essència de la vela llatina. Jo crec que no; crec que sempre hi haurà qui vulgui tenir una embarcació tradicional “pura”, fidel a unes formes, a unes mides, a unes tècniques constructives i a una manera de navegar tradicional, i compartir aquesta passió amb altres armadors a les trobades de vela llatina. A més, això ja ho tenim. Ara bé, aquesta gent, per regla general, no és regatista. Navega amb els amics i familiars que pot arreplegar aquell dia, i surt quan les circumstàncies li ho permeten i les condicions meteorològiques són del tot favorables. Va a les trobades que li queden a prop i s’hi apunta el mateix dia; i si fa alguna regateta, és “de costellada”... o, més ben dit, “de sardinada”. No té una tripulació fixa i ben entrenada, ni l’embarcació preparada, ni la mentalització necessària per enfrontar-se a les circumstàncies imprevisibles que es poden donar en una regata. Només que pugi una mica el vent, arria veles i cap a casa, no fos cas que tinguéssim un ensurt, cosa molt lògica per altra banda. Quin interès pot tenir aquesta gent a federar-se i participar en les regates de la FCV? Diria que tirant a escàs. És aquesta la gent que necessita la FCV per promocionar la vela llatina com a classe de competició? Diria que tirant a no.

En conclusió, no crec que ara mateix es donin a casa nostra les condicions per atraure la gent jove cap a la vela llatina per la via de l’esport i la competició, suposant que aquest hagi de ser el camí. Perquè, senzillament, no hi ha una flota d’embarcacions de vela llatina amb les prestacions que la regata moderna demana: lleugeresa, velocitat, espectacularitat, tècnica, manteniment baix, facilitat de transport... Fa temps que es parla de la creació d’un monotip de vela llatina que pugui satisfer aquesta demanda. Però aleshores sorgeix l’eterna discussió de si ha de ser de fusta o de fibra, i d’aquí no sortim. Crec que si l’objectiu és difondre i consolidar aquest tipus d’aparell dins de la vela de competició i crear navegants que el sàpiguen maniobrar, aquest debat no té sentit. Si no, fixem-nos en el fenomen de les regates dels llaüts de rem. Són de fibra... i què? Jo no havia vit mai tanta gent jove, nois i noies, remant i competint, amb bots de banc fix i d’origen tradicional, com ara. Podria ser un camí.

Llaüts de rem al Mercat del Mar 2008 de Premià

És cert que, des de la secretaria de la Classe Vela Llatina de la FCV, es fan coses per promocionar-la i seria injust passar-les per alt. Per exemple, la Classe posa a disposició dels navegants que ho sol•licitin un bot senior de 4’57 metres, de drassanes Capeador, i dos bots junior per a participar en les regates de vela llatina. També s’ha plantejat la possibilitat que regatistes d’elit de la classe Optimist s’embarquin com a tripulants en barques de vela llatina, amb l’objectiu que coneguin aquest aparell de manera pràctica i el tinguin com una alternativa més quan deixin l’Optimist. No sé si això s’ha arribat a fer i amb quins resultats. Una altra iniciativa molt interessant són els seminaris de vela llatina per a monitors federats, que hauran d’ensenyar aquesta modalitat de navegació a les noves generacions. La primavera passada es va fer el segon d’aquests seminaris que van aprovar nou monitors de clubs del sud de Catalunya. Finalment, la vela llatina també ha estat present en esdeveniments esportius com la Setmana Catalana de Vela, fent bateigs de mar i activitats per a acostar-la a tots els navegants. I, parlant d’ensenyament, sé que hi ha redactat un manual pendent de publicació que fixa uns estàndards per a l’ensenyament de la vela llatina per part dels monitors federatius. Però prefereixo que sigui l’autor qui ens en parli si ho considera oportú.

Embarcació de la FCV per a la difusió de la vela llatina entre els nens

Tot això està molt bé i, evidentment, cal anar sembrant. Però no sé fins a quin punt arribarà a donar fruits si, com he dit abans, no es donen les condicions per què aquesta llavor arreli. No sé quina és la solució. Segurament l’haurien de buscar conjuntament experts de tots dos àmbits, del sector de la vela llatina i de la Federació Catalana de Vela, a partir d’altres experiències que hagin tingut èxit. En qualsevol cas, si el futur de la vela llatina passa per tot això que hem comentat, caldrà fer alguna cosa si no volem que acabi sent –com deia la nota federativa- un pou de vells nostàlgics per manca de relleu generacional.

----------------
Nota: per tenir més punts de vista sobre tot aquest món de les embarcacions tradicionals i la manera d’acostar-les a la gent, us recomano que llegiu el comentari d’en Miquel Melero, armador i capità del Cyrano, a l’entrada “Reflexions a partir de la II Festa de la Mar”.



16 comentaris:

LA MAR ha dit...

Amic Joan en primer lloc esper que la "virtualitat de la nostra "coneixença" i amistat tingui data de caducitat i ens poguem conèixer en persona properament. He llegit amb molt d'interès el teu article.El tema de com revitalitzar la vela llatina és present de forma anacrònica a les Balears des de els anys 80. Jo personalment crec que dins el nostre Món de gent que estimem la Mar hi ha moltes sensibilitats. Gent regatista i competitiva, gent que no ho és...gent que transforma les barques ( a cops desvirtuant-les o com a mínim traguent-lis autenticitat) "talibans" com el que escriu que intenta mantenir el caràcter de les seves barques......

Davant aquest panorama a on cadascú defensa legítimament el que pensa, el que el deverteix, crec que podem trobar alguns punts de connexió clarissims:

1.-A tots ens agrada la tradició de la construcció de les nostres barques i la mil·lenària i peculiaríssima manera nostra de navegar i tots tenim problemes per mantenir les nostres naus en perfectes condicions degut a la crisi de l'ofici de mestre d'aixa. Degut al mateix problema hi ha una manca de constructors de barques noves amb la qualcosa la flota no es va renovant........

2.-Tots som conscients de que amb el boom de la motorització hi va haver un periode en el qual es perderen coneixements ancestrals, tècniques, vocabulari, annecdotari.....el que deim "patrimoni immaterial".

Crec que com a mínim aquests dos punts ens uneixen a tots i, segons el meu criteri, la solució de amdós hauria de ser la nostra prioritat: Per una part és un obstacle insalvable el fet que, a un particular, no i resulti interessant i rendible conservar una barca tradicional o encarregar-ne una de nova....per a mi aquest punt és el principal. Si això canviés TOT canviaria es revitalitzaria l'ofici de mestre d'aixa, hi hauria més restauracions, més barca nova...etc El contrari representa la desaparició progressiva del patrimoni marítim, cada com serem menys i segur que els nostres nets veuran desaparèixer la marina tradicional. A partir d'aquest punt que per a mi és l'arrel del problema tot agafaría una dinàmica diferent.
Com fer-ho? Jo he suggerit des-de fa uns anys una solució......a mi la paraula subvenció no m'agrada per dos motius : 1 er crec que les coses han de ser sostenibles per elles mateixes i 2 on la subvenció igual que te la dónen te la poden treure amb la qualcosa és pa per avui i fam per a demà. En canvi una llei per la qual els que conservam el patrimoni marítim poguéssim tenir els amarraments gratuits, pagant només un cánon de manteniment...marineria etc..alleugeraria les despeses que tenim i constituiria un incentiu per a tothom per mantenir les barques i construir-ne de noves. Els amarraments podrien passar de pares a fills juntament amb les barques.....
No se si al Principat això ho ha mogut algú.....emperò crec que és un tema a debatir i em consta que a alguns llocs ja s'està aplicant.
Una cordial salutació. Jaume

Joan ha dit...

Hola Joan:
Com bé diu en Jaume, a Mallorca fa anys que tenim el mateix problema, i ho dic per part dels regatistes. No hi ha relleu generacional. Les barques de fusta son cares i cares de mantenir. La gent jove no s'interesa per un aparell que els hi pareix molt antic i rudimentari, a més els joves que pertanyen a clubs nàutics els hi fa com a rialles veure navegar aquests bastiments antics, ells volen dur classes olímpiques o més "normals" , per ells, això de navegar amb un botet de fusta que dur l'arbre i la antena de fusta, això si algunes mordasses i cable de acer, però no dur ni carbono, no kevlar, ni espectra nio d'altres materials innovadors. Ni participen a gran esdeveniments.
Pel meu punt de vista ens haurien primer de esbrinar quin és el perfil del navegant a vela llatina, i llavors dedicar-nos, noltros com amants de aquesta vela a replegar a la gent que entri dins aquest perfil.
Això així dit, pareix una jornada d'aquestes de marketing per millorar ventes, però vertaderament crec que és així. Si no esbrinam quin és el "perfil" de la persona que li pugi agradar la marina tradicional i vendre-li la expariéncia que podria suposar per ell una embarcació tradicional aparallada de vela llatina, com és normal, no farem res.

Anònim ha dit...

Be... Perddoneu si em torno a ficar en aquest "Berenjenal nautic"

El que m'ha quedat clar es que voleu oferir als joves, es dins de les paraules que mes es repeteixen a l'article...
----------------
Federacio catalana de vela FCV.
Campionat
LLicencia.
Classe vela llatina
Regates
Monotip
Certificats de medicio
Federar-se
Bots Senior-junior.

Tot aixo versus...
------------
"Autenticitat"
Talibanisme
Caracter
Vocavulari propi
Patrimoni
Tradiciò...

Creieu que de veritat aixo es prou per engrescar a la gent jove?

La primera part ja la tenen a la vela lleugera esportiva.

El segon, es propi d'adults, que "Ja han triat bandol"

La proposta que faig a la meva gent es diferen...
Si... La faig de manera personal... Porto en el ultim any i mig un bon grapat de joves, que no sols han decidit seguir navegant amb mi, si no que ames, han volgut dedicar-se profesionalment.
Tres d'ells son a la facultat de nautica. Dos van a l'ametlla, tres fan cursos profesionals a confraries...
Que es te que oferir?...
Doncs... Tot. Aventura, formacio, empatia, exemple, que veguin en un capita allò que desitgen ser. sempre vinculat a la mar.
Fins ara he estat tractat per els navegants amb aparell classic, com es tractaria a un armador de golondrines, o un "Traficant de xarters"...

Pero... I ja em perdonareu la major part.
Quan vosaltres esteu a les vostres feines, jo soc a la mar portant aprells classics de vela. Quan dormiu, soc a la mar, o al vaixell, i quan sortiu a navegar, jo ja soc alla fora.
Tot aixo, desde fa quasi be treinta anys...
Creiueme quan us dic que us conec... Os he vist en la distancia neixer com associacions. A molts de vosaltres, us conec, encara que no de forma personal, per els vostres vaixells.

Engrescar a la gent es diferent...
Fa falta primer, ferse a un mateix, les respostes a la gent que ve abord, tenen de ser nescudes de la practica, de l'automatisme que dona l'habit

De que, dir-se taliban, d'un art que la major part coneix no mes de oides, o de mirar a un altre?.

Els navegants, calafats o mestres d'aixa feien el que podien amb el que hi habia... Ho se, he viscut entre ellls tota la vida.
I, ara...
Parlem de construcio naval, ens emplenem la boca de tradicio, de purisme...

Esteu segurs de tot el que dieu?
Quan costruia el meu berganti, o abans, quan ho feia amb la goleta... Vaig rebre algunes visites, de gent que em venia a ensenyar com es feien les coses,"Com s'habia fet tota la vida"... Despres de donar-me el discurs. (Aguantat amb estoica amabilitat) tornaven a les seves vides de terra... Jo seguia treballant.
Molts parleu dels vostres bastiments... Els coneixeu, pero parlar en general de la tradicio, es mes dificil.
Si alguns de vosaltres hagues nascut molt abans, hauria dit...
Pi? aixo sempre s'ha fet en roure (A catalunya)
Pero es feia amb sibina a Eivissa... Amb Olivera a Mallorca... I, si, amb pi negre a Turquia i Grecia...
La tradicio, es amplisima... (I ames, camviant)
El dirse "Taliban" en tencar mon, al propi pais, al propi port, inclus, al mestre d'axa de torn, les manies del qual, (Al no arribara coneixer gaires) es prenen per dogma de fe.

Ja he advertit que pensava que era un "Berenjenal", i espero que s'entengui que vull ser "Cruamet constructiu"
Dire ames, que actualment, tinc quasi be acabades, tres goletes d'entrenament de 8 metres, per a aquests "nens"
Els que voleu engrescar... Totes amb veles cangreees i rapides com el dimoni... Tambe espero els planols de uns preciosos "Cuters" amb cangrea, escandalosa i una vela quadra, dels que espero fabricar algunes unitats...
Recordeu el que us he dit que es tenia que oferir?

Aventura, diferencia, empatia... Tot lo altre ja el tenen a la vela de competicio

Miquel Melero

Capitán Valdés ha dit...

Hola, Joan.

Bona entrada, com sempre posant el dit a una o altre llaga….

Miraré d’explicar com ho veig jo, nouvingut a la vela llatina i gens sospitós de talibanismes, ja que el meu bot és de fibra.

No em sembla que la manca d’èxit de les regates de vela llatina vingui de l’absència d’un monotip. Pel poc que conec de la vela de creuer, el fet d’anar amb ratings i compensacions no afecta pas negativamente la participació. Perquè hauria de ser diferent amb la vela llatina? A Mallorca, les dues categories que competeixen regularment ho fan en el sistema de rating. Tampoc crec que un monotip arreglés res. Algú de nosaltres es plantejaria canviar la seva barca per un monotip amb el que anar a regatejar?

Probablement, el problema rau més en la dispersió de la flota. Pel que sembla, a cada ria gallega hi ha una flota considerable de dornes, el que fa que cada dissabte a la tarda, tant a l’hivern com a la primavera, es puguin concentrar una quinzena d‘embarcacions amb ganes de regatejar. Aquí, quinze barques es reuniexen només en una Trobada. A més, els gallecs tenen l’immens avantatge de disposar de les ries, que permeten navegar una bona part de l’any en condicions raonables. Hi ha gent disposada a sortir a la mar fora de la temporada d’estiu, cosa que aquí a Catalunya diria que no passa tant.

El que no tinc gens clar és el paper que ha de jugar la Federació Catalana de Vela en una possible popularització de la vela llatina. La FCV està clarament orientada a la vela esportiva, i no em sembla que l’esperit esportiu sigui el que ens ha portat a tots nosaltres a aquest món. Dubto molt que el jovent pugui veue les nostres barques i aparells com quelcom esportiu. És realment la FCV l’ens que ha de potenciar la vela llatina?

I per acabar, voldria explicar breument el meu cas personal, que no ha de ser exemple de res ni per ningú, però que potser pot ajudar a entendre una mica el que podem esperar del futur. El meu fill i la meva filla adolescents són la tripulació habitual del “Capitán Valdés”. Els hi agrada navegar a vela llatina, em demanen sortir a la mar, on gaudeixen del silenci, del temps per parlar, mandrejar, parar el sol i veure corbs marins i peixos lluna. Es senten orgullosos d’una barca “diferent”, de resseguir sense presses una costa que encara fa goig de veure, de fondejar i banyar-se en racons inaccesibles i de tornar a la tarda cenyint el garbí emprenyador que aixeca aquelles onadetes curtes. Es fan mal a les mans amb la drissa de la major, van lleugers a proa quan el floc s’enganxa a l’entena en una virada i es cansen de cassar una escota sense desmultiplicació. Però em tornen a demanar que sortim a la mar. Hi ha futur? Potser sí.

Quin totxo, no? Una abraçada.

Joan Sol ha dit...

En Vicente García-Delgado m'ha fet arribar aquest article sobre un tema que coneix bé, perquè ha col·laborat amb la FCV, tant en el sistema de medició de les embarcacions de vela llatina com en l'establiment d'uns etàndards d'ensenyament d'aqueta disciplina:

Amic Joan:
La vela latina tiene muchos caminos a recorrer y no forzosamente se debe escoger entre competición o “trobada”, ni entre barcas de madera o de fibra. En particular creo que hay que partir de la base en dos cosas: que te lo pida el cuerpo, y que seas consecuente con tus compromisos y no se actúe arbitrariamente y a última hora.

El tema es que ninguno actúe por si solo, ya que hay gente que le dedica mucho de su tiempo libre a organizar actividades, y luego se encuentra totalmente desamparado, si la gente no participa, y eso es lo que nos distingue de otras zonas de España, el estar totalmente al arbitrio de los armadores, que en general nunca se han comprometido hasta última hora a participar, muchas veces debido al propio desconocimiento de la actividad o por problemas de logística.

Yo me pregunto si es aquí donde las asociaciones deben intervenir en cuanto al grado de compromiso, en cuanto a la participación de sus asociados, en relación al programa de la temporada que se trate, (“trobades” o regatas) y, por qué no, un cierto apoyo logístico con algún remolque de la propia asociación, que usado comunitariamente resolvería muchos problemas, para así adquirir unos compromisos pactados con una cierta antelación, que permitan una cierta seguridad de pacto ante las instituciones o ante los sponsors (si es que se consiguen).

También es importante que el calendario de actividades esté pactado como mucho en marzo, para que no haya coincidencias en fechas (como, por ejemplo, Palamós-Sète). También propondría que se unieran por zonas y pactaran y unificaran una “trobada” entre ellos de un modo rotatorio, para que así las “trobades” o regatas tuvieran más participación, también el preparar un calendario en donde prime la cantidad y no la calidad, dando con ello un pobre aspecto, cuando queremos que nos esponsoricen.

La vela de competición es un buen vehículo para los que entran en el mundo de la navegación y no es una excepción en la vela latina, ya que es una forma de aprendizaje y perfeccionamiento.

El prototipo de embarcación ya se ha elegido por parte de la FCV, y se ha realizado un largo trabajo para que la vela latina se reconociera por parte de la FCV, se le ha dotado de una normativa, un reglamento y un rating propio, a partir de cero y se han realizado cursos de monitores y se les ha dotado de un manual de enseñanza.

Todo ello ha supuesto un esfuerzo personal de un grupo de gente desde hace unos años, que aparte de ver las embarcaciones como un patrimonio nuestro, también creen que la navegación por si misma, es muy interesante que se pueda transmitir, independientemente de si la embarcación es de uno u otro material, sólo hay que saber distinguir lo que se tiene entre las manos y para qué.

Lo de federarse o no, creo que en otros campos deportivos lo tienen muy claro, como en la montaña: es un modo de estar más protegido ante los problemas que puedas encontrarte y tienes un apoyo logístico y económico, así como un reconocimiento institucional, entre otras cosas. No hay que olvidar que las federaciones deportivas han sido un avance social, y en la vela latina no tiene por que ser diferente.

Otra cosa es que particularmente tengamos otras prioridades y nos convenga o no, y decidamos federarnos o asociarnos o sacarnos los seguros que creamos convenientes o nos obliguen; ya sabemos lo que cuesta que todos cumplan las reglas básicas en cuanto a la propia seguridad y eso ya de por si, es alucinante.

(Continua en el següent comentari)

Joan Sol ha dit...

(Continua del comentari anterior)

Desde la FCV ya hace tiempo que se está trabajando en la introducción de la enseñanza de la vela latina, como una vela más, en los diferentes clubs existentes a lo largo de la costa, pero la falta de medios y apoyos es flagrante, siendo el pez que se muerde la cola, ya que el apoyo viene según quien tengas detrás, y es aquí donde se busca la complicidad de los que actualmente la practican, al menos durante un tiempo, para que así entren nuevos patrones y luego ya se verá si optan por un tipo de embarcación u otro, pero no sé por qué últimamente se mira a los que quieren competir, como unos bichos extraños, cuando es lo más normal, según podemos ver en otras comunidades autónomas, que han sabido compaginar las dos cosas.

Se han realizado media docena de cursos para monitores, pero la falta de embarcaciones en los clubs o de los ayuntamientos, que no acaban de hacer una apuesta por ella, como sí hicieron con el remo y la fabricación de muletas, siega de raíz las ambiciones que puedan tener, y no olvidemos que ellos intentan ganarse la vida con la formación.

Sabemos que se les ha enviado a diversos clubs una propuesta de embarcación preparada para la vela (una muleta de fibra adaptada por Astilleros Sala de l’Escala), para, de este, modo tener una embarcación autóctona, pero por ahora no han dado señales de vida, ya que no ven que la gente lo demande.

También se está intentando poner un aparejo de latina en los optimist, para que la pueda probar y comparar cualquiera, además de los dos botes que se citan en tu artículo y en los que se han llevado a cabo, cursillos y demostraciones varias.

En cuanto al manual, lo que se pretende es dar, por parte de la FCV, una herramienta gratuita, que sirva de un modo práctico para dar un conocimiento general de la navegación a vela latina, con estos tipos de botes.

Pero no me extrañaría que la FCV, ante el poco éxito de este año, no quiera seguir apoyando la vela latina; pero luego no critiquemos, ni nos quejemos de la falta de una nueva generación, hemos sido nosotros que nos hemos acotado y puesto dentro del santa sanctórum de la tradición y nos convertiremos en fósiles vivientes en pocos años.

No solo hay que escoger la simiente y sembrar, escogiendo el terreno, hay que regar y no pisar el trabajo de otros.

Saludos,
Vicente García-Delgado. “L’encenaire”

Joan Sol ha dit...

Hola, Jaume!

Jo també espero que aquesta coneixença virtual es converteixi en presencial aviat. Fa temps que no vinc a les Illes i ja tocaria, perquè, a banda de conservar-ne bons records, també hi tinc bons amics.

Estic d'acord amb tu quan dius que la desaparició d'oficis tradicionals, sobretot el de mestre d'aixa, posa en perill la supervivència de la marina tradicional. Però jo diria que això només passa aquí. Si mires a França, Anglaterra i els Estats Units, per exemple, aquest sector té un pes específic important dins de la nàutica d'esbarjo. Jo diria que és una qüestió de cultura marítima i de nivell econòmic. Aquí una embarcació de nova construcció o una restauració d'una barca vella no està a l'abast de tothom. Si hi hagués més mercat, hi hauria més professionals i més joves interessants per tots aquests oficis que els permetrien guanyar-se la vida, i els preus serien més assequibles.

Pel que fa a les ajudes i, concretament, als amarradors, el Museu Marítim de Barcelona manté converses amb la Direcció General de Ports de la Generalitat per a obtenir excempcions en les taxes portuàries dels vaixells catalogats, i descomptes per a aquelles embarcacions tradicionals que pertanyin a una associació. No sé si, de moment, els armadors particulars d'embarcacions tradicionals hi entren. En qualsevol cas, parlem sempre de ports de la Generalitat; no de mariners privades. A Galícia ja fa temps que ho tenen i aquí anem pel camí. I vosaltres, les associacions i armadors de barques tradicionals, hauríeu de fer pressió al govern balear per obtenir també aquestes ajudes.

De tota manera, el tema de fons d'aquest article és la incorporació de la gent jove a la vela llatina per la via de les regates. És evident que a la gran majoria de navegants de vela llatina, sobretot als que ja tenim una certa edat, la regata no ens va. Per tant, jo no hi veig un futur per aquí. I pel que fa als més joves, la vela de competició, ja sigui lleugera o de creuer, els ofereix al•licients de sobra com per interessar-se per les embarcacions tradicionals. Per tant, tampoc no li veig gaire futur per aquesta via.

Gràcies per la visita i fins aviat.

Joan Sol ha dit...

Hola, Joan.

Efectivament, la navegació en una embarcació tradicional, sigui de vela llatina o d'un altre tipus d'aparell, és tota una experiència. I és aquesta experiència la que pot atraure la gent jove cap a aquesta mena d'embarcacions, més que la competició. Tu ho has dit, es tracta de "vendre l'experiència" de navegar en aquestes embarcacions, i això coincideix amb l'opinió d'en Miquel Melero, que precisament es dedica a "vendre" aquesta experiència de la navegació tradicional.

Gràcies per l'aportació i a reveure.

Joan Sol ha dit...

Miquel,

Celebro que siguis "cruament constructiu". Només dient les coses pel seu nom, cadascú des del seu punt de vista, i defensant-les de manera raonada, és possible avançar.

Possiblement la millor manera d'atraure els joves cap a les embarcacions tradicionals i cap a aquest estil de navegació sigui proporcionar-los aquesta experiència. I la prova és la gran quantitat de joves que hi ha en el món dels grans velers, dins del que s'anomena "sail training" o "navegació formativa". Aquí el que s'ofereix, com tu dius, és aventura, coneixements, experiència de la mar, treball en equip, responsabilitat, models de conducta, etc. I això, realment, és molt potent i molt atractiu. Segurament, per la via de la competició, la vela llatina no podrà tenir mai l'al•licient que ofereixen les modernes embarcacions de vela lleugera i de creuer. Vull dir que al jove que li interessi de veritat la regata, dubto molt que s'acosti a aquesta classe. Segur que els joves que hi naveguen, a banda de motius familiars, ho fan perquè hi troben altres al•licients als de la competició.

Em sembla fantàstic el teu projecte que construir una sèrie d'embarcacions per oferir aquesta primera presa de contacte amb la navegació i els aparells tradicionals. I crec que tant és que aquests vaixells no responguin als cànons més puristes de les nostres embarcacions tradicionals. L'important és que l'experiència viscuda a bord sigui prou engrescadora com per generar interès cap al món dels vaixells de fusta i cap a aquest estil de navegació.

El tema és ampli i la discussió, evidentment, no s'acaba aquí. Espero, doncs, seguir comptant amb les teves aportacions.

Gràcies i fins aviat.

Joan Sol ha dit...

Hola, Vicente.

Muchas gracias por tu artículo, que aporta nuevos puntos de vista a este debate sobre el futuro de vela latina.

Es cierto que hay personas que dedican su tiempo y sus energías a organizar cosas, y que habría que darles apoyo. Pero me temo que si el interés por las regatas es más bien escaso en este momento, tal vez no tenga mucho sentido ir a contracorriente. Hay unas embarcaciones -pocas- pensadas para difundir la vela latina entre los más jóvenes, unos monitores especializados, un método de enseñanza, unas reglas para competir... Tal vez sea cuestión de tiempo que las regatas de vela latina arraiguen; y si lo no hacen quizás sea porque no hay un verdadero interés. Tampoco creo que haya que forzar las cosas. Creo que es más importante fomentar el interés por las embarcaciones tradicionales y por este tipo de navegación. Y luego, que cada uno busque su camino.

¿Quién iba a imaginar hace unos años que los "llaüts" de remo llegarían a tener el éxito que tienen actualmente? Creo que aquello que gusta y tiene fácil acceso se acaba imponiendo. Tal vez se encuentre una vía igualmente asequible para la vela latina, que facilite su desarrollo i difusión.

¡Hasta pronto, “Encenaire”!

diego ha dit...

Hola Joan, hola a todos:

desde que hace un año mi mujer y yo contratamos al segundo grumete tengo poco tiempo para leer este y otros blogs y mucho menos para contestar. Pero este tema se merece una lectura tranquila y el tratar de aportar algo.

Creo que el problema de las regatas, y también las concentraciones, de vela latina se puede resumir en tres puntos.
El primero es incluso simplista, con la que está cayendo lo último que vas a hacer es comprar/restaurar y mantener una máquina de correr. Antes de comprarte un platu25 o un J80 te comprarás un sun fast 2000 con el que pasear y que no requiere una tripulación entrenada ni los mejores materiales.
El segundo punto se ha comentado ya, la juventud no se apunta a esto y no creo que sea como dice Joan por el aparejo antiguo o desfasado. No podemos competir con un Laser o un Hobie por no hablar de artefactos más rápidos. Si tienes 14 años quieres ir colgado de un trapecio!!
El último punto, ay! me toca de cerca y está relacionado con el post que has publicado a continuación de este. Los mestres d'aixa son muy especiales y conseguir que hagan algo exige mucha paciencia. Un barco normal/no tradicional puede ser reparado por uno mismo si es manitas o por un mecánico/velero/"enfibrador" pero que te hagan una antena es una odisea, no entro en detalles porque ya ha pasado de la tragedia a la comedia negra pero os diré que el carpintero del puerto pollença me citó para "després de festes" y eso era para después de Sant Antoni (17 de enero) y eso que fui a verle a principios de diciembre. Bueno, ahora confío que otro mestre me haga la antena y llevo seis meses de espera. En general desespera mucho que tenga que ser gente tan especializada -y tan especial- la que pueda arreglar tu embarcación y echa para atrás a los que no quieran correr detrás suyo.

Diego Riera.

Anònim ha dit...

Sobre el comenterio de diego.
Disculpas por hacer un aserto sobre lo que dices, se que no es mi conversacion... Pero bueno, es para que te hagas una idea.

Los palos de las goletas de entrenamiento, son de 9cm de diametro, y...
Estan hechos con un simple liston cuperizado cuadrado, que se ha , ochavado redondeado, y dado forma de huso, taladrado una cajera para la roldana... Todo en menos de cuatro horas, y sin usar mas herramients, que una radial de lija, y una pulidora.
Las vergas del cirano, son de pino tratado laminado, al que se ha hecho la misma operacion... (Solo que se tarda menos, por ser mas simples) El coste de estos palos no llega a los cincuenta euros, en el caso de las goletas, y unos ochenta en el caso de las vergas...
Mi gente se esta haciendo barcos (En este momento tres de forma simultanea) y tambien hacen los mastiles igual...
No te compliques la vida, es cuestion de ponerse.
(Se que sonara a "sacrilegio"), pero estas vergas han aguantado tramontanas de fuerza 9 (Reales, no soy un aficionado fantasmon) Y son de un material baratisimo...
Aveces choca que uno tenga que sentir los sermones de los "Endiosados" sobre materiales y tratamientos.
Todo es mas simple.
Mi abuelo, buscaba troncos con la forma, los pulia un poco... Y, hala! a la mar!
Como dije antes, los carpinteros de ribera, hacian lo que podian, con lo que habia...
Es ahora, que todos pretenden ser "Igenieros" vendiendo motos de manera constante, cubriendose de un aire de "Gurus de la arquitectura naval"... Como digo, todo es mas simple.
Si quieres la antena para decir a los amigos que tienes una pieza unica, realizada por tal artesano, y que ademas es de la mejor madera de Douglas, perfecto... Si no, pues quitate las manias, y veras que es de una facilidad casi insultante.
Si quieres te puedo facilitar informacion y fotos... no se necesita mas de una mañana.
Si no, como dije mas arriba, perdon por meterme en una conversacion.
Miguel Melero

Joan Sol ha dit...

Hola, Diego!

Sin duda la cuestión económica también pesa. Una embarcación de madera es cara de construir, de restaurar y de mantener, ya que requiere el trabajo de profesionales muy especializados, con los consiguientes costes y demoras. Y la vela latina requiere, además, una tripulación que sepa lo que tiene entre manos. Y si uno suele navegar con la familia, muchas veces esa tripulación no se encuentra y la vela sólo se usa para hacer bonito o en condiciones meteorológicas óptimas, y casi siempre se sale a motor. Es lógico, pues, que muchas personas opten por no complicarse la vida y escogen otro tipo de embacaciones mucho más prácticas.

Y en cuanto a los jóvenes, si no tienen una gran vocación marinera y lo que les va es el deporte y la competición, veo muy difícil que se sientan atraídos por la vela latina, salvo en sitios como Canarias o Murcia, donde las regatas de vela latina, además de un deporte, son una tradición muy arraigada. Creo, como dice Miquel Melero, que hay que seducirles de otra manera, por otras vías.

Y tu no dejes de inculcarles a tus grumetes el amor al mar y a la vela latina, porque son el futuro de esta clase de navegación.

Saludos y feliz verano.

escenavegant ha dit...

Hola a tots,
Feia dies que no podia llegir correus ja que he estat navegant aigua dolça holandesa. I ha estat allà on m’han caigut alguns dels tòpics que llegim constantment.
Som al mes de juliol. Els canals i llacs del Friesland es troben plens d’unes barques de fibra amb aparell àuric anomenades “Gavines”. Aquestes barques són tripulades BÀSICAMENT per joves adolescents que, lluny d’estar participant en ninguna regata, passegen (barquegen diuen a l’Empordà) amb la colla entre riallades, confidències, alguna cervesa i sobretot amb companyonia. Els hauríeu de veure com les fan anar. També els veus com a tripulants de vaixells tradicionals... amb els pares! (Fet impensable a les nostres contrades llevat de les excepcions que confirmen la regla). Ah! I no surten només quan fa sol, el vent és lleuger, etc. En aquella zona no hi ha hagut dia que el vent baixés dels 20 nusos i el vestit d’aigua ha estat sempre a ma i eixugant-se.
El que realment s’ha perdut és la cultura marinera. El gust pel mar. “Ara rai!”-com diuen els vells mariners i pescadors – “Que podeu sortir en mar quan voleu perquè ho feu per gust”. És cert, com ho és que el nostre país ha viscut tradicionalment d’esquena al mar i és a través de la importació de models externs sumats a la societat del benestar, que molts, jo entre ells, ens hi hem iniciat.
El títol de l’article original d’en Joan Sol és indiscutible al nostre país. És un exemple més d’una importació que no tenia cap mena de base i que no ha reeixit. Catalunya no és Stintino, ni Cartagena, ni les Canàries. A les Illes també hi ha problemes. Caldrà cercar noves vies per dinamitzar la navegació tradicional. En Miquel Melero apunta una proposta. Però allò que sembla clar és que no podem seguir treballant individualment. Sumar i donar suport a iniciatives comuns, com és el cas dels vaixells escola, servirà tant o més per renovar la generació actual de navegants que seguir enviant “anuncis de regates”. Que les associacions disposin de barques pel seu ús social permetrà que altres persones “tastin” el nostre verí comú. Quan les associacions siguin fortes i capaces de treballar en comú la Federació serà una realitat. I finalment, quan aquesta Federació pugui comptar amb una base prou sòlida podrà fer-se valer davant l’Administració en temes que –com els amarraments – avui gestionen altres en el seu nom.
Tota aquesta col•lecció de comentaris i post sorgits en els darrers mesos són una bona base de reflexió sobre un esdevenidor pròsper.
Des de Douarnenez... Salut!

Joan Sol ha dit...

Hola una altra vegada, Miquel.

Em sembla molt bé el teu consell al Diego, que també pot ser molt útil a totes aquelles persones que voldrien tenir una embarcació per un preu econòmic. Efectivament, l'autoconstrucció pot ser una molt bona solució. En altres països -que potser no tenen tant complexes com nosaltres- l'autoconstrucció de petites embarcacions -i no tan petites- és molt popular. Pots trobar un munt de plànols, materials i tota mena de consells d'aficionats que s'han fet el seu propi vaixell. Sé que els dissenys de Phil Bolger -els seus famosos "instant boats"- tenen molt de prestigi entre els constructors amateurs, tant per la seva facilitat de construcció com per les seves prestacions a l'aigua. Diria que les vostres goletes d'entrenament són disseny d'en Bolger, i ja em corregiràs si no és així. El problema que es troba aquí el constructor amateur és que després té un munt de problemes per legalitzar l'embarcació, i pot ser que els papers li costin més que la barca!

Ara bé, si tens una embarcació tradicional, com deu ser el cas del Diego, de vegades és complicat aplicar determinades tècniques constructives per no desvirtuar la construcció original. No dic que no es pugui fer, però s'ha de fer bé i amb criteri. En el cas d'una antena, segur que se la pot fer un mateix. Però imagino que cal tenir algunes coses en compte: el tipus de fusta, la manera com ha d'estar tallada, etc. I aquí és on resulten imprescindibles els consells de tots els que ho heu fet abans. Perquè, de vegades, fa respecte fer-s'ho un mateix, sobretot si no es té pràctica, o no es disposa de les eines o de l'espai per fer-ho. I, finalment, s'acaba recorrent al professional, que sol anar de feina fins dalt i no troba mai al moment que fer-te allò que per ell és una nosa, però que per tu és imprescindible per poder navegar.

Animem, doncs, al Diego i a tothom que es trobi en circumstàncies similars, a aprofitar aquesta oportunitat per construir la peça que li fa falta.

Gràcies una vegada més, Miquel, per la teva aportació.

Joan Sol ha dit...

Hola, Escenavegant!

Holanda és un paradís per als amants del mar i de la navegació. I es nota que els holandesos tenen el mar a les venes, no només perquè hi ha molta gent vivint en vaixells, sinó perquè, com tu dius, es veuen moltes famílies navegant juntes, grans i joves, i encara que faci un dia rúfol, d'aquells que aquí no veus ningú a l'aigua. El mar forma part de la seva cultura i de la seva vida -a banda que mig país és terreny guanyat al mar-, no com aquí que, per una gran majoria, a banda dels professionals, és un hobby de temporada i un signe de status. Si fóssim holandesos segurament no estaríem embolicats en el debat de fons d’aquest article; estaríem navegant amb les nostres embarcacions de sempre, bon conservades i, sobretot, viscudes.

Ens queda molta feina per fer i a veure si ens hi posem després de vacances. Que vagi molt bé per Douarnenez i per Getaria. Jo me’n vaig cap a terres nord-americanes, concretament cap a un lloc de costa amb molta tradició marinera: Cape Cod. Ja us ho explicaré.

A reveure!