XVII Trobada d’embarcacions tradicionals de Calella

Dissabte va tenir lloc a Calella de Palafrugell la dissetena trobada d’embarcacions tradicionals, que és una de les clàssiques del calendari de trobades. Vaig tenir la sort de participar-hi a bord del sardinal Sant Pau, convidat pels amics de l’associació “A tot drap” de Sant Pol de Mar, a qui agraeixo moltíssim la invitació. Tot i que a primera hora del matí semblava que tindríem vent i, fins i tot, que es posaria núvol, al final va fer un dia fantàstic, assolellat i no gaire calorós, i amb un ventet suau de mar ideal per navegar a vela sense ensurts. Les trobades de vela llatina són navegades festives, en què la majoria de les tripulacions són familiars, i no es tracta d’anar a patir. Si entra vent i la cosa es posa difícil, la flota es dispersa, el recorregut se’n va en orris i la trobada queda deslluïda, a banda del neguit dels organitzadors per si passa res. Fa dos anys va passar i en comptes de dinar tranquil•lament fondejats a les Formigues, vam acabar dinant amarrats a la benzinera de la marina de Palamós. Però ahir no va ser el cas.


Dinou embarcacions es van inscriure a la trobada de Calella i el Port Bo lluïa les millors gales. Feia molt de goig veure les barques a tocar de la sorra, amb les veles hissades, i les més grans –el Sant Elm, el Sant Pau i la Santa Espina- fondejades una mica més enrera. A aquesta edició se li podria dir la “trobada dels sardinals”, ja que totes tres barques ho són. Llàstima que les franceses l’Esperance i Notre Dame de Consolation arribessin més tard i no les poguéssim veure totes juntes. Avui diumenge, aquestes dues barques, més el Sant Elm i la Santa Espina emprenien la “Segona travessa de vela llatina Port Bo-Fornells”, per participar en la “XXI Trobada de barques clàssiques de Menorca”, que es fa a Fornells el proper cap de setmana. I tinc entès que també s’hi afegiria Sa Rata, procedent de Cambrils, on suposo que ha participat en la IV Trobada de vela llatina” d’aquesta ciutat tarragonina. Cada estiu les trobades es multipliquen i és molt difícil assistir a totes, sobretot si comparteixen dates. Tot que aquest any cal lamentar la caiguda de la “XIII Trobada de vela llatina de Llançà” que s’havia de fer a finals d’agost. El Club Nàutic d’aquella localitat ha decidit suspendre-la perquè les instal•lacions portuàries encara no s’han recuperar del tot dels estralls que van patir a causa del temporal de Sant Esteve passat.




La trobada de Calella de Palafrugell va començar amb l’arribada de les barques al Port Bo, seguida de la sardinada tradicional. Després, navegada lliure fins a les illes Formigues on, com també és tradicional i sempre que el temps ho permet, es fondeja, es pren el bany i es dina. La navegada va ser una delícia. Tot i que no és cap competició, les barques, quan són a prop, s’hi miren i procuren navegar millor i més ràpids que les altres. Al Sant Pau controlàvem de reüll la Santa Espina i el Sant Elm, i això ens esperonava a controlar el rumb i velocitat de la nostra embarcació, i fer les maniobres amb la màxima rapidesa i eficàcia. I la veritat es que vam fer unes virades força coordinades, tant per avant com en rodó. Hi va haver un moment, abans d’arribar a les Formigues, que el Sant Elm, aparellat amb major i pollacra, caminava més que nosaltres, que anàvem només amb la major, i se’ns anava acostant. Aleshores, en Josep Montmany, el patró, va decidir armar el botaló, que el dúiem a coberta, i hissar la major de la Massagran com a pollacra. La maniobra va estar llesta de seguida i la vela ens va permetre agafar velocitat i mantenir la distància amb el nostre “perseguidor”. El Sant Elm navega molt bé i encara navegarà millor quan tingui la pollacra de veritat. La veritat és que va ser una navegada molt maca. I vaig pensar que una “regata” entre tots els sardinals que corren per la costa catalana, tant la del nord com la del sud, seria digna de veure, perquè segurament són les embarcacions amb unes prestacions més “esportives” dins de la flota tradicional, i és un goig veure-les navegar.

Vaig fer un bon grapat de fotos de la “XVII Trobada d’embarcacions tradicionals de Calella de Palafrugell”. Aquí unes en deixo unes quantes; la resta les trobareu en aquest àlbum de Flickr.

La regeneració de platges

Fa quinze dies escassos, les platges del sud del Maresme gaudien d’una aigua cristal•lina i d’un color blau turquesa com feia molt de temps que no es veia. Passant amb el tren es distingia perfectament la franja de roques de color negre –el “negrai” que en diuen a Premià- que va paral•lela a la costa. De sorra, però, n’hi havia poca, des que els temporals del desembre passat van arrasar les platges de la comarca. En alguns llocs quedava l’espai just per posar-hi una fila o dues de tovalloles; i en altres n’hi això, perquè l’aigua arribava gairebé arran de passeig. Però era una sorra força neta, gràcies les continues rentades a què la sotmeten els cops de mar durant l’hivern. Els banyistes, que feia dies que es banyaven en una aigua transparent, estaven encantats de la vida. Però fa quinze dies tot se’n va anar a fer punyetes. El monstre devorador de sorra va tornar a aparèixer per novena vegada des del 1986 i va començar a vomitar tones d’un llot gris i pudent sobre la costa. En quatre dies vam tenir una platja nova i amplíssima. Això sí, és una platja fangosa, està humida i fa mala olor; i l’aigua del mar està tèrbola com la d’un bassal. D’això en diuen “regeneració de platges”... Ah! I l’operació, només al Maresme, costa 9 milions d’euros.

L’aigua que hi havia dies enrere a Premià
(Foto: Marc Manduca. Grup Facebook: “Premià, Vilassar i Masnou contra la destrucció del fons marí”)

La pèrdua de sorra de les platges és un fet comú a tota la comarca. La costa del Maresme és una successió gairebé continuada de platges, formada per sediments del massís granític del litoral, arrossegats a la costa per les rieres que desemboquen directament al mar. Des de l’època romana fins als nostres dies, una gran part del litoral del Maresme es va anar estenent cap al mar com a conseqüència del procés sedimentari. Però el litoral és un medi que manté un delicat equilibri entre l’acció erosiva de les onades i el dipòsit dels materials arrossegats pels rius i rieres. Tradicionalment, els temporals de llevant buidaven de sorra les platges, però després es regeneraven de manera natural gràcies als sediments aportats pels corrents marins que discorrien al llarg del litoral, paral•lels a la costa, sense trobar-hi cap obstacle.

Però a partir de la segona meitat del segle XX, la línia de costa va comença a retrocedir. La construcció del port d’Arenys de Mar va trencar aquest equilibri mil•lenari del litoral en impedir el dipòsit de les sorres aportades pel riu Tordera. Després, la construcció dels ports esportius del Balís, Mataró, Premià de Mar i el Masnou va agreujar el problema. La manca d’estudis seriosos d’impacte ambiental en la planificació i construcció d’aquests ports ha fet que els seus efectes sobre el litoral hagin estat imprevisibles. En alguns casos ni tal sols es va preveure l’acció dels sediments sobre els mateixos ports, com a l’antic port de Premià, construït entre els anys 1972 i 1974. L’orientació incorrecta del dic d’abric feia que l’entrada es colgués sempre de sorra i que s’hagués de dragar contínuament.

Una vella reivindicació.

A les barreres que representen els ports cal afegir-hi l’extracció d’àrids del Tordera, la canalització de les rieres i la proliferació de l’asfalt, que han fet disminuir el volum de les sorres dipositades al mar. Avui les llevantades continuen emportant-se la sorra de les platges. Però no n’arriba de nova perquè la retenen uns quants ports. L’única solució es regenerar les platges amb sistemes artificials. Fins ara, se n’han aplicat dos: l’extracció de sorra del fons amb un vaixell draga, que es diposita allà on interessa a través d’una mànega. I el transvasament de sorra amb camions, des del cantó de llevant dels ports fins als llocs on fa falta.

Aquesta foto i les següents són de la regeneració que es va fer el desembre de 2005.

Semblava, però, que aquest any el monstre xuclador de sorra no vindria. Sobretot després de la constitució de la “Plataforma de defensa del fons marí”, creada per les confraries de pescadors de la comarca, amb el suport de la de Blanes i de l’Associació d’Armadors d’Arts Menors de Catalunya, de la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques, de l’Associació Catalana d’Aqüicultura i del Centre de Recuperació d’Animals Marins. La plataforma naixia amb l’objectiu de pressionar l’Administració perquè no tirés endavant la regeneració de les platges amb sorra del fons marí. Al principi va semblar que aquest objectiu s’havia assolit, perquè a mitjans de febrer passat, el cap de la Demarcació de Costes de Catalunya, Manuel Novoa, va anunciar que la regeneració de les platges del Baix Maresme no es faria traient sorra del fons marí, sinó transvasant-la amb camions des de la part de llevant dels ports fins a les platges de ponent.


Tot feia pensar que Costes i el Ministeri de Medi Ambient havien escoltat les queixes que els pescadors del Maresme havien expressat una setmana abans al secretari general del Mar del MMA, Juan Carlos Martín, durant la visita que va fer a les zones de la comarca afectades pels temporals. En aquella trobada, els pescadors li van fer saber que una nova extracció de sorra del fons marí –que seria la novena en 22 anys- “constitueix un delicte ecològic flagrant” i que ho denunciarien al fiscal de Medi Ambient i a Brussel•les si fos necessari. Segons els pescadors, el drenatge del fons causa grans danys a la flora i la fauna marina, i provoca la desertització irreparable. Això afecta especialment els mariscadors, que s’autoimposen vedes de 18 mesos sense percebre subvencions, per permetre la regeneració d’espècies com la cloïssa, i que veuen com tot el seu esforç se’n va en orris cada vegada que passa la draga. Per als pescadors, la solució no és destruir el fons marí periòdicament, sinó l’aplicació de sistemes permanents, com la construcció d’espigons submergits.


Tot semblava indicar que el representant de Medi Ambient havia pres nota de les queixes dels pescadors, ja que es va comprometre a elaborar un estudi del litoral per trobar una solució definitiva a la pèrdua de sorra. Doncs no! A finals d’abril, el subdirector general per a la Sostenibilitat de la Costa i del Mar del MMA, Miguel Velasco, anunciava que les platges del Maresme rebrien 9 milions d’euros per reparar les destrosses dels temporals de desembre i que la regeneració de la sorra es faria mitjançant un vaixell draga. I les raons que va donar, segons publicava “La Vanguardia”, eren d’allò més sorprenent: evitar problemes de seguretat d’accés a les platges i dèficits en la qualitat de la sorra que implicaria l’ús de camions. És a dir que, per evitar que la sorra s’embruti, arrasem el fons marí i convertim una platja amb poca sorra, però neta i d’aigües cristal•lines, en un bassal pudent. Si és una broma, no l’acabo d’entendre... Bé, potser a finals d’estiu la sorra s’haurà netejat, el fang s’haurà esvaït i l’aigua tornarà a ser transparent. Però ahir, feia fàstic... Dec ser jo, que no tinc paciència.



I, pel que sembla, als pescadors també se’ls ha acabat, la paciència; perquè –segons informava “L’Avui”- la setmana passada unes vuit barques de pesca de la Confraria Verge del Carme, que agrupa pescadors de Montgat, el Masnou i Premià de Mar, van fer una acció de protesta calant les xarxes al voltant del vaixell draga que treia sorra del fons davant de Premià. Els pescadors es van queixar al responsable de Costes, Manuel Novoa, argumentant que dragar el fons en l’època de l’any que els peixos fan la fresa fa malbé els ous i mata les cries, i els espatlla la temporada. En la reunió no es va arribar a cap acord i els pescadors van decidir esperar una resposta i estudiar si farien més mobilitzacions.



Tot plegat em sembla molt lamentable. Periòdicament continuem abocant milions d’euros al mar per regenerar unes platges que no semblen satisfer ningú, ni als pescadors ni als banyistes, perquè les obres s’acostumen a fer quan ja ha començat la temporada de bany i deixen la platja feta un fàstic. I a la tardor el mar s’emporta la sorra que li han robat, i tornem a començar. Sembla una versió dolenta de la pel•lícula “Atrapado en el tiempo”, amb la diferència que aquí ningú no sembla disposat a fer res per trencar aquest cercle viciós i fer que les coses comencin a canviar.

Aquest any ni tan sols he baixat a la platja a fer fotos del monstre xuclador de sorra, perquè haguessin estat les mateixes que vaig fer l’última vegada que va venir, el desembre de 2005. Només hi ha una diferència: llavors era Nadal. La gent que s’ho mirava des del passeig feia comentaris d’aquest estil: “a l’estiu ja no en quedarà, de sorra”, deia un; “la llevantada de les faves se l’emportarà tota”, afegia un altre; “quina manera de llençar diners al mar!”, es lamentava un tercer. Efectivament, a l’estiu següent en quedava la meitat, de platja, i l’altra meitat deuria desaparèixer amb els primers temporals de tardor. I torna a començar!


Dies enrere van veure el monstre xuclador regurgitant sorra del fons marí per les platges de Barcelona. Els amics de Naucher també li han dedicat una entrada -"Las playas de Sísifo"- en què plantegen algunes preguntes interessants.

Al Facebook s’ha creat el grup “Premià, Vilassar i Masnou contra la destrucció del fons marí”, al qual us hi podeu afegir per dir-hi la vostra.

Aquestes dues últimes fotos són del 15 de gener de 2006.

El mar ja s’havia emportat un bon gruix de sorra.

“La ruta blava”

Els mars del sud són, per molta gent, la representació del paradís terrenal. Illes i atols de noms exòtics –Tahití, Bora Bora, Raiatea...- que evoquen llocs on sembla que només sigui possible ser feliç. Des que els antics navegants europeus les van donar a conèixer, el mite de les illes del Pacífic s’ha mantingut viu fins als nostres dies. Aquest mite ha empès navegants, viatgers, escriptors, artistes i rodamóns de tota mena a viatjar fins a aquells latituds, a la recerca de ves a saber quin paradís perdut. Aquests periples i aventures personals han generat una producció literària ingent, dins d’aquest gènere anomenat “literatura de viatges”, amb obres d’interès divers. En la nostra literatura, els mars del sud van inspirar un llibre que aquests dies torna a estar d’actualitat: “La ruta blava”, de Josep Maria de Sagarra. En aquesta obra, l’escriptor explica un viatge que va fer a la Polinèsia Francesa, del desembre de 1936 al juliol de 1937. El motiu d’actualitat és l’estrena d’un documental i d’una obra de teatre sobre “La ruta blava”.



Josep M. de Sagarra (1894-1961) ja era un poeta consagrat i un autor teatral d’èxit quan el 1936, ell i la seva dona, Mercè Devesa, amb qui s’acabava de casar, salpaven de Marsella a bord del Commissaire Ramel, rumb a la Polinèsia Francesa. Un viatge de lluna de mel al començament de la guerra civil? Sí i no. De fet, Sagarra havia hagut de sortir d’Espanya, fugint dels escamots de la FAI que el buscaven, i s’havia instal•lat a París amb la seva promesa. Allà Sagarra va oferir els seus serveis a la República, però sense que en sortís res. Llavors, un amic seu, l’escriptor Jérôme Tharaud li va proposar viatjar a Tahití i escriure un llibre sobre l’experiència polinèsia. Tharaud tenia relació amb el president de la companyia naviliera Messageries Maritimes, armadora del Commissaire Ramel, un vaixell de passatge i càrrega que feia la ruta del Pacífic, i els va aconseguir un parell de passatges a bon preu. A més, Josep M. de Sagarra i Mercè Devesa, que s’havien casat sis dies abans de salpar, se’n van anar de viatge amb 2.000 francs suïssos a la butxaca, regal de noces de Francesc Cambó a la núvia.



Després d’aquell viatge, els Sagarra es van instal•lar a París i no van tornar a Barcelona fins el 1940. Com que en aquella època no es podia publicar en català, Sagarra va traduir “La ruta blava” al castellà i l’any 1942 l’editorial Juventud la va publicar amb el títol de “El camino azul”, dins de la “Colección Tierras y Mares”. Precisament tinc un exemplar d’aquella primera edició en castellà, que me’l va regalar la Marta per un aniversari. La versió original catalana, pòstuma, no veuria la llum fins el 1964. També és fruit d’aquell viatge el llibre de poemes “L'Equador i els tròpics”, publicat el 1947.

Aquí teniu un fragment de “La ruta blava”.

Anem seguint la ruta blava, d'un blau que varia fins a l'infinit, que passa per tots els matisos. Des del blau Nattier més d'ulls de princesa fins al blau de les venes inflades, fins al blau moradenc de l'estrangulació, fins al blau pàl•lid tèrbol de cendra i d'impotència de les galtes que agonitzen. Polinèsia, blau del cel, del mar i de les illes. Beril•le, safir, turquesa, blau opac, blau translúcid.

Sagarra dedica un capítol a les goletes que naveguen entre les illes.

L’any passat, l’escriptor i periodista Joan de Sagarra, fill de Josep M. de Sagarra i de Mercè Devesa, tornava a la Polinèsia, de la mà de la productora Mom, per gravar un documental sobre el viatge que van fer els seus pares setanta anys abans. Aquest documental, que es titula igual que el llibre, “La ruta blava”, es va estrenar dimarts passat al Canal 33. El film il•lustra amb imatges el text de l'obra i contrasta els mites dels mars del sud, tal com els descriu l’autor, amb la realitat actual. Per altra banda, el proper divendres, s’estrenarà l'obra de teatre del mateix títol al Teatre Romea de Barcelona, i estarà en cartell fins el 2 d'agost, en el marc del Festival Grec 2009 de Barcelona.

Si us vau perdre l’emissió del documental “La ruta blava”, ara el podeu repescar a través del servei 3 a la carta, de TV3.

La visió de Josep M. de Sagarra de la Polinèsia i dels mars del sud no és gens idíl•lica; al contrari, és força crua i desmitificadora. L’escriptor no té pèls a la llengua a l’hora d’explicar tot allò que veu, especialment si no li agrada. De vegades fa la sensació que s’ho mira amb els ulls de l’europeu culte i civilitzat que està per sobre de tot allò que l’envolta, començant pels mateixos habitants de les illes. En aquest sentit, titlla els polinesis de gent mandrosa i amb poca empenta, que està en mans dels xinesos, als quals dedica frases com aquesta: “comadrejas sin pelo, de ojos alargados y de humilde sonrisa, se esconden tras los negocios más fuertes y dan la cara en los negocios más pequeños, de insignificante beneficio”. Avui dia, en temps de diversitats i multiculturalitats, aquest to resulta com a mínim sorprenent.

Un s’imagina que, fa setanta anys, la Polinèsia havia de ser el més semblant a un paradís sobre la Terra. Com és possible que Josep M. de Sagarra no caigués rendit davant de la bellesa i l’encant de les illes i de la seva gent? En Joan de Sagarra ho explicava en la seva secció dominical de “La Vanguardia”, dient que els seus pares, tot i que es van embarcar el dia dels Sant Innocents, sabien perfectament que no anaven a trobar cap paradís. El seu pare –i això ho diu també en el documental- havia llegit André Gide, Paul Morand, Michel Lairis, Somerset Maugham i altres escriptors viatgers, i sabia que tots els paradisos, per definició, són paradisos perduts.

Però la literatura catalana “clàssica”, per dir-ho així, sobre els mars del sud no s’acaba aquí. El 1926, deu anys abans que Sagarra, l’escriptora Aurora Bertrana es va instal•lar a la colònia francesa de Tahití durant tres anys. D’aquella experiència en van sortir el llibre “Paradisos oceànics” (1930), que la mateixa autora va traduir al castellà amb el títol de “Islas de ensueño” (1933). I més tard va escriure diversos contes i novel•les de temàtica oceànica. Curiosament, tant Bertrana com Sagarra s’acabaven de casar quan van viatjar a la Polinèsia; però cadascú en té una visió molt diferent. Us recomano la lectura de l’article Vicenç Riullop “Sagarra i Bertrana, lluna de mel a Tahití”, que trobareu tant en català com en castellà, i veureu dos punts de vista diferents sobre la mateixa realitat. A més, descriu la trobada de Sagarra, a bord del Ramel, amb un altre navegant, també en viatge de noces, que uns quants anys després es convertiria en una celebritat...

La Polinèsia d’Aurora Bertrana.

Acabo amb un fragment de l’última pàgina de “El camino azul” –recordeu que només disposo de la primera edició en castellà-, escrit el juliol de 1937, quan el vaixell en què viatgen els Sagarra de tornada a Europa ja és a prop de Marsella:

Yo no quisiera engañarme, y ya que me encuentro en el final de mi camino azul, me importa rectificar una cosa: yo he escrito, porque me parecía cierto, que entre el Pacífico, el Atlántico y el Mediterráneo existen notables diferencias. Cuando me hallé en pleno Pacífico por primera vez, todo me parecía más bello, más ancho, más luminoso. Pues bien, saliendo de Tahití, este mismo efecto me lo ha producido el Atlántico después de haber dejado el Pacífico. Y ahora el Mediterráneo tiene, para mis ojos, las mismas olas anchas, el mismo vasto delirio azul, de las primeras tardes soleadas del Atlántico. (...) Nuestro mar posee todo lo imprevisto que se puede apreciar en el mar de las antípodas, y es que cuando viajamos, el deseo de novedad y el deseo de cazar exotismos nos ponen unos falsos lentes delante de nuestros ojos.

Hoy hace cuarenta y cinco días que abandonamos Tahití. Hemos seguido más de la mitad de la cuerda invisible que ciñe el mundo, y el mar no ha perdido ni una gota de azul, ni una gota de poesía...

Si voleu aprofundir en els viatges literaris als mars del sud, us recomano la lectura de "Viatges literaris a la Polinèsia: Aurora Bertrana, Josep M. de Sagarra", una adaptació de la tesi doctoral de Marta Vallverdú i Borràs.

Condemna per l’”Exon Valdez”

El grup Exxon Mobil, l’empresa petrolera més gran del món, haurà de pagar 710 milions d’euros en concepte de danys i perjudicis als pescadors, empresaris i nadius d’Alaska que van resultat afectats pel vessament del petroler de la companyia Exxon Valdez, l’any 1989. Si tenim en compte que per un jugador de futbol es poden arribar a pagar 90 milions d’euros, a l’Exxon Mobil, les indemnitzacions per una de les pitjors catàstrofes ecològiques que hi ha hagut mai, li han sortit tirades de preu. Llàstima que durant aquest vint anys de batalles judicials, 6.000 dels 32.000 demandants originals s’han mort i no podran gaudir d’aquesta “victòria”, si és que se’n pot dir així.

L’Exxon Valdez encallat al Blight Reef, el 26 de març de 1989. (Foto: E.R. Gundlach)

El Tribunal d’Apel•lacions número nou de San Francisco va confirmar ahir dimecres la sentència que va dictar la Cort Suprema l’any passat, condemnant la petrolera a pagar 507,5 milions de dòlars (365 milions d'euros) en concepte de danys punitius (En aquest enllaç trobareu una valoració detallada d’aquella sentència des del punt de vista jurídic). A més, el Tribunal ha imposat a Exxon Mobil el pagament d’interessos als demandants per un valor del 5,9 per cent de la quantitat concedida inicialment en un judici del 1996, que són 480 milions de dòlars més (345 milions d'euros). Aquell any, la Exxon Mobile va ser condemnada a pagar 5.000 milions de dòlars per danys i perjudicis als afectats per la catàstrofe ecològica, però aquesta quantitat es va anar reduint en successives apel•lacions judicials. L’equip d’advocats de la petrolera va aconseguir mantenir el cas als tribunals durant vint anys; i, mentrestant, els damnificats es van anar cansant i molts van morir.

L’Exxon Valdez escampant milions de litres de petroli. (Foto: E.R. Gundlach)

Recordem com van anar els fets, tot i que estan perfectament documentats. El 24 de març de 1989, poc temps després de la mitjanit, el petroler Exxon Valdez va picar contra l’escull de corall conegut com Bligh Reef, situat al Prince William Sound d’Alaska. L’accident es va produir per una maniobra incorrecta i negligent del vaixell, que navegava a les ordres del capità Joseph Hazelwood; una persona que havia tingut problemes seriosos amb l’alcohol, com consta en la sentència del Tribunal Suprem nord-americà. El cas és que la topada va provocar el vessament d’unes 42.000 tones de petroli cru, que van afectar 1.500 milles de les costes d’Alaska i una superfície de 25.900 quilòmetres quadrats, en uns paratges d’una gran riquesa natural. La vida marina va quedar devastada, morint milions d’animals, entre peixos, ocells i mamífers marins. L’any 1993 la indústria pesquera de la zona estava en crisi, i moltes famílies de pescadors que havien invertit en la compra de vaixells i llicències de pesca van quedar entrampades.

Mapa de la zona afectada pel vessament de l’Exxon Valdez.

Malgrat que la població, les autoritats i el sector industrial es van mobilitzar de seguida, no van aconseguir evitar un desastre ecològic sense precedents, les conseqüències del qual encara duren. Es calcula que les despeses de neteja van costar uns 2.500 milions de dòlars. La catàstrofe va originar un canvi en la legislació medio-ambiental que va desembocar en la Oil Polluction Act de 1990.

Altres casos

La sentència del cas Exxon Valdez cal relacionar-la amb una altra sentència considerada històrica: la del cas Erika, que va tenir lloc el 16 de gener de 2008, i de la qual ja en vaig parlar en el seu moment. En aquest cas, la companyia petrolera francesa Total va ser declarada culpable pel Tribunal Correccional de París d’una falta d’imprudència per la catàstrofe ecològica del petroler Erika i condemnada a pagar prop de 200 milions d’euros en indemnitzacions.

A Espanya, el nostre desastre ecològic marí ja fa també uns quants anys que dura i té un nom que es recordarà sempre: Prestige; el nom del petroler que es va enfonsar davant les costes gallegues el novembre de 2002, escampant 64.000 tones de fuel. La causa judicial per aquest sinistre que se segueix en el jutjat de Corcubión va fer un gir inesperat –o no!- el passat mes de març quan la jutgessa que porta el cas, la magistrada Carmen Veiras, va fer públic l'acte judicial en què retira la imputació al director general de la Marina Mercant per considerar que la decisió d’allunyar el vaixell de la costa va ser correcta, i manté la imputació del capità, el cap de màquines i el primer oficial, a qui fa responsables de l’accident. Tot plegat, el cas Prestige fa olor de socarrim des del primer moment; vaja, que no n’hi ha un pam de net. En aquest sentit, us recomano llegir l’anàlisi de l’acte judicial de la jutgessa Veiras que fan des del bloc Naucher, administrat per professionals de la Marina Mercant. Ja veurem com s’acaba tot plegat.

He deixat pel final un reportatge (en anglès) de la CBS News Online sobre les seqüeles de la catàstrofe de l’Exxon Valdez en la població local, vint anys després de l’accident.

El “Calendari nàutic”, al dia

Aquests últims dies he actualitzat el “Calendari nàutic” que trobareu a la columna de l’esquerra o bé al final de cada entrada, amb tota una sèrie d’esdeveniments relacionats amb el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, tant de casa nostra com de la resta de la península i també d’altres països com França, Itàlia i Anglaterra.



Entre aquests esdeveniments hi trobareu:

- Trobades de vela llatina de Catalunya, València i Balears.
- Regates del circuit de vela llatina del Mediterrani.
- Regates de vaixells d’època i clàssics.
- Xerrades, conferències i jornades sobre diversos temes.
- Festes marineres i altres certàmens.

Un dels esdeveniments més esperats és que tindrà lloc a Muros el proper juliol. “IX Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia”. Aquí teniu l’últim avançament del programa.



Si aquest estiu volteu per França, com és el meu cas, l’agost és un mes ple de festes nàutiques molt interessants i amb uns noms d’allò més suggeridors, com el “12ème Rencontre des bateaux en bois et autres instruments à vent”, que es fan a la Gironda i que organitza l’associació Les Chantiers Tramasset. Penso que es una bona manera de conèixer altres cultures marítimes i altres maneres de fer en el camp del patrimoni marítim i la navegació tradicional. Una ullada als webs d’aquestes entitats us donarà una idea de la gran activitat que fan.



Un altre d’aquests esdeveniments amb molta solera son les “Régates du Bois de la Chaise à Noirmoutier”, que enguany celebren la vintena edició i sembla que faran festa grossa. Les organitza l’Association La Chaloupe, una entitat constituïda l’any 1901! Fa, doncs, més de cent anys que aquesta gent es dedica a la conservació i posada en valor del patrimoni marítim! Llegeixo al seu web que a les regates hi participen més de 140 velers tradicionals, 600 tripulants i 20.000 espectadors. Una gran festa marinera que desconeixia completament. Hi ha encara tantes coses per descobrir al voltant d’aquest món!



I a les mateixes dates es fa el "Festival du Chant du Marin" a Paimpol, a la Bretanya, que va de músiques de les mars del món. Però no tot són actuacions musicals, també hi participen 300 vaixells tradicionals: impressionant! Només cal veure el programa i les imatges d’altres edicions.

Si teniu l’eina “Google Calendar”, només cal que cliqueu damunt de cada activitat i, des de la finestra que s’obrirà, la podreu copiar directament al vostre calendari. Per altra banda, si hi trobeu a faltar alguna activitat o n’organitzeu alguna i voleu que surti al calendari, només cal que m’ho comuniqueu a través del correu electrònic del meu perfil o bé a través del Facebook.

Un món sense peix

T’imagines un món sense peix? Doncs això és el que pot passar l’any 2048 si continuem pescant amb el ritme actual. Segons els científics, la major part de les espècies de peixos que consumim es podrien haver extingit d’aquí a 40 anys.

Aquesta és la tesi del documental “The end of the line”, estrenat divendres passat a Londres, amb el qual s’inicia una campanya d’àmbit mundial per evitar el col·lapse dels oceans. Diuen que aquest documental pot fer canviar l’opinió pública sobre aquesta qüestió, com ho ha fet “Una verdad incómoda”, la pel·lícula d’Al Gore, en relació al canvi climàtic. Aquest és el tràiler de “The end of the line”.

“The end of the line” concentra bona part de les seves veus d’alerta en la pesca de la tonyina vermella, que podria quedar extingida irreversiblement el 2050, si no es posa fre a la pesca intensiva de què és objecte. El periodista Charles Clover, autor del llibre en què es basa el documental, diu que avui dia “menjar un sushi de tonyina vermella és com menjar-ne un de tigre”. Tant la pel·lícula, com diverses organitzacions ecologistes demanen una moratòria immediata de la pesca de tonyina vermella. L’organització Oceana demanarà a la UE que es prohibeixi la pesca durant quatre anys en cinc zones del Mediterrani on les tonyines hi van a criar per evitar-ne l’extinció. El problema és que els governs i entitats com la Comissió Europea cedeixen a les pressions del lobby pesquer. I les restriccions de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica, que és l’organisme regulador, sempre superen les recomanacions mínimes de la comunitat científica per garantir la supervivència de les espècies.

I això mateix passa també amb el tauró, un animal en perill d’extinció a causa, entre altres coses, de l’augment de la demanda de sopa d’aleta de tauró per la nova classe mitjana xinesa. Això fa que es pesquin milers de taurons només per tallar-los les aletes i llençar l’animal viu al mar. El tauró també forma part de la nostra dieta, tot i que hi ha molta gent que en menja sense saber-ho: el popular cassó o mussola pertany a la família dels taurons. I últimament, a les peixateries, també s’hi troba tintorera. Els taurons també tenen el seu documental que alerta del perill en què es troben: “Sharkwater”, que aquí es va dir “Tiburón, en las garras del hombre”.

Crec que qui de debò pot canviar aquests coses som nosaltres, els consumidors. Ja fa temps que penso que les nostres decisions de consum tenen més força que els nostres vots. Si decidim deixar de consumir peixos en perill d’extinció, la pesca d’aquestes espècies deixarà de ser rendible i s’aturarà. Això vol dir deixar de menjar peix? No, vol dir menjar productes procedents de la pesca sostenible, de la qual en parlo en l’entrada anterior. Naturalment això requereix una actitud proactiva per part nostra: cal ser conscients del què mengem, saber d’on ve i com s’ha pescat; i rebutjar tots aquells productes que vagin en contra de la conservació dels recursos dels mars i oceans. Cada vegada hi ha més restaurants, supermercats i empreses que en són conscients i adopten mesures en aquest sentit.

Què pot passar si no ho fem? Què pot passar si diem que queda peix per anys i que els que vinguin darrere ja trobaran alguna solució? Doncs que, com diu Boris Worm, un dels científics assessors de “The end of the line”, “acabarem amb els oceans plens de meduses, cucs i llots viscosos”. De moment, de meduses, cada dia n’hi ha més...

Dia Mundial dels Oceans

Avui celebrem, per decisió de les Nacions Unides, el Dia Mundial dels Oceans. És clar que, donada la situació en què es troben la majoria de mars i oceans del planeta, la paraula “celebració” és potser la menys adequada per referir-se a aquesta diada internacional. Amb motiu d’aquesta jornada les principals organitzacions ecologistes han fet públics diversos articles i informes advertint dels perills que amenacen els ecosistemes marins i els seus recursos. Y la situació, com ja us podeu imaginar, és molt greu. A Europa, la sobrepesca, la contaminació i la destrucció dels hàbitats marins, unides als efectes del canvi climàtic, fan que l’estat de salut dels nostres mars sigui molt preocupant. El mar està malalt i, si no hi posem remei, s’acabarà morint.


No vull farcir aquesta entrada de dades i xifres que ja fa temps que es diuen i que tots coneixem. Si voleu dades concretes sobre l’impacte de les activitats humanes en el medi marí, llegiu l’article Océanos en peligro de l’organització Oceana. I també aquest altre que han publicat amb motiu del Dia Mundial dels Oceans. Per la seva banda, Geenpeace denuncia, des del seu portal d’internet, la responsabilitat dels grans supermercats -com a distribuïdors del 70 % del peix fresc, congelat i envasat que es ven a Espanya- en la sobreexplotació dels estocs pesquers. I una altra dada important: investigadors i científics de 80 països elaboren, des de fa deu anys, un Cens de la Vida Marina per avaluar i explicar la diversitat, distribució i abundància de la vida marina. El Cens es farà públic el 2010 i servirà per orientar les decisions sobre la millor manera de gestionar els recursos marins mundials en el futur. La manca d’informació no pot ser –i encara ho serà menys- una excusa per no estar al cas d’allò que passa en els nostres mars.


I nosaltres què hi podem fer?

Aquesta és la pregunta que m’ha motivat a escriure aquesta entrada: què podem fer cadascun de nosaltres per aturar aquesta lenta agonia dels nostres mars i oceans? Se m’acudeixen algunes accions:

1.- Donar suport i col•laborar amb aquelles organitzacions no governamentals que treballen en la defensa i protecció dels mars i oceans, com Oceana, Greenpeace i altres.

2.- Denunciar aquelles accions i polítiques dels nostres governants que van en contra de la conservació del medi marí i dels seus recursos. No pot ser, per exemple, que el govern espanyol subvencioni amb 3’6 milions d’euros de diner públic una empresa que es dedica a la pesca il•legal.

3.- Practicar el consum responsable. Aquí sí que hi podem fer molt. Es tracta de no consumir espècies amenaçades o capturades amb sistemes de pesca que destrueixen l’ecosistema marí. Cal donar suport a la pesca sostenible i evitar el consum d’aquells productes darrera dels quals s’amaguen sistemes de producció molt tèrbols. Un dia d’aquests parlaré del panga i de la perca del Nil (els famosos “filets de mero”). Una manera de donar suport a la pesca sostenible és comprant en aquelles peixateries i supermercats que la tenen en compte, entre altres mesures. Feu una ullada al Ranking de supermercats de Greenpeace.


3.- No llençar res per la borda: el mar no és una claveguera ni un abocador d’escombraries, encara que en molts llocs ho sembli. Ens hem d’acostumar a no llençar-hi res, al mar; ni una simple punta de cigarret, perquè el filtre triga anys a descompondre’s, i pot anar a parar a una platja o se’l pot empassar qualsevol animal. I després cal aplicar la llei amb el màxim rigor als vaixells que contaminen (cada dia es llencen al mar 55.000 tones d’aigües olioses, restes d’hidrocarburs i sentines). Això no està en les nostres mans, però sí en les dels nostres governants i els ho hauríem d’exigir.

4.- Practicar la pesca responsable. Entenc que si t’agrada pescar, els dies que piquen no pararies de treure peix. Però cal ser una mica assenyat i pensar què en farem d’aquell peix. Hi ha pescadors que, tot i tenir el congelador ple fins dalt de peix i d’haver de repartir-lo entre els familiars i amics perquè ja no ens hi cap més, continuen pescant com si d’això els hi depengués la vida. Crec que hauríem de pescar només aquell peix que podrem consumir. No sé perquè, però el mar desperta instints depredadors, i per tot arreu hi ha gent pescant, caçant i empaitant qualsevol criatura marina que es bellugui. Hauríem de ser més respectuosos amb la vida marina, per molt insignificant que sembli.


Feliçment, enmig de tanta notícia que parla de sobreexplotació i d’espoli dels recursos marins, és molt reconfortant saber que hi ha gent al món que és conscient de la necessitat de practicar una pesca sostenible i de treballar conjuntament per aconseguir aquest objectiu. Aquest és el cas de l’organització Recopades (Red de Comunidades de Pescadores Artesanales para el Desarrollo Sostenible), creada el 2004 al port gallec de Lira, que aplega pescadors d’Espanya i de l’Amèrica Llatina. El novembre de 2005 van signar la Declaració d’Ushuaia, per promoure, entre altres coses, el reconeixement i la defensa dels drets socials, culturals, econòmics i ambientals de les dones i els homes de les comunitats pesqueres artesanals.

Ells són els “Guardians de la pesca”, com diu el títol d’un documental que parla del seu moviment. Aquí en teniu el tràiler.

Guardianes de la Pesca (Teaser) from Gloria Matamala on Vimeo.

I a vosaltres, quines altres mesures se us acudeixen per intentar entre tots millorar l’estat de salut dels nostres mars i oceans?

Feliç Dia Mundial dels Oceans!

El Sail 90 d’Amsterdam

Dies enrera, amb motiu de la sortida del Desafío Atlántico de Grandes Veleros 2009 des de Vigo, vaig recordar la primera vegada que vaig assistir a una concentració de grans velers: el Sail 90 d’Amsterdam. A diferència del Desafío, en què la participació va ser més aviat escassa i els aficionats als grans velers van quedar bastant decebuts, el Sail 90 va ser un autèntic festival, amb la participació de centenars d’embarcacions tradicionals de tota mena, entre les quals hi havia nombrosos bucs-escola de diversos països. A més, Amsterdam es va abocar en l’esdeveniment. La ciutat respirava ambient mariner i tota la zona portuària era un espectacle multicolor de pals, veles, banderes, gent, mariners i vaixells anant amunt i avall.




Anar al Sail 90 va ser un rampell d’aquells que m’agafen de tant en tant. No sé on vaig veure un anunci del festival i se’m va acudir agafar el cotxe i anar-hi. Sense pensar-m’ho gaire, vaig trucar a la Marta i li vaig dir: “anem a Amsterdam a veure una concentració de grans velers? I de tornada podem passar uns quants dies voltant per la Bretanya”. Sabia que li faria il•lusió tornar a la ciutat on ens havíem conegut quatre anys abans, precisament navegant a bord d’un veler clàssic holandès. A més, Amsterdam és una ciutat mot bonica i acollidora, que sempre ve de gust tornar-hi. I em va dir que sí.



No vam buscar hotel ni res. Vam agafar el cotxe i cap a Holanda falta gent. Vam arribar a Amsterdam la vigília del Sail, a quarts de 9 del vespre, i ens vam posar a buscar hotel. Semblàvem la Mare de Déu i Sant Josep intentant trobar un hostal a Betlem la vigília de Nadal. En ple estiu i amb el Sail, la ciutat estava plena a vessar. Finalment, un recepcionista molt amable d’un “estable” de cinc estrelles que no podíem pagar, ens va trobar un hotel a Utrecht, a 45 quilòmetres d’Amsterdam. Per tant, cada dia havíem d’agafar el cotxe per desplaçar-nos fins a la ciutat portuària; però el gran espectacle del Sail compensava de sobra aquesta petita molèstia.



Un cop al port, el primer que vam fer va ser embarcar-nos en un iot clàssic, un quetx preciós, que admetia passatge i et passejava entre els velers que anaven arribant. Allò era una processó de vaixells de tota mena i no sabies quin fotografiar. La policia portuària ho tenia tot sota control, i des de diverses llanxes dirigia el trànsit densíssim d’embarcacions, barrant l’accés a les zones restringides pels participants del Sail. Per altra banda, un servei de transbordadors connectava tots els molls on hi havia atracats els velers, que es podien visitar. N’hi havia tants que vam haver de triar o encara hi fórem. Vaig fer un munt de diapositives, de les quals n’he triat les que podeu veure a continuació.
















Buscant informació, m’he adonat que l’estiu de 2010 es torna a fer el Sail d’Amsterdam! Estaria bé tornar a veure aquest gran festival de la vela al cap de vint anys. Ho he deixat caure per casa, com qui no vol la cosa, però... aquesta vegada no ha colat. No passa res! Ara bé, si a vosaltres us interessa, aquí trobareu tota la informació del Sail 2010.

Sobre el Desafío Atlántico 2009 de Vigo trobareu un magnífic reportatge en vídeo en el bloc de Navegante que us permetrà reviure l'ambient dels moments previs a la sortida.