La crida del “Thopaga”

El “Thalassa” d’ahir divendres va emetre un únic reportatge dedicat al naufragi de la goleta Thopaga i de la campanya que els seus armadors, la Nicole Legler i el Gérald Delgado, han posat en marxa per rescatar el vaixell del fons del mar i fer que torni a navegar. El reportatge ja està penjat a la web del servei 3 a la carta de TV3, juntament amb molts altres reportatges del “Thalassa”.

Jo el vaig veure divendres, mentre l’emetien per la tele, i la veritat és que se’m va fer un nus a la gola veient les cares de la Nicole i el Gérald davant les imatges que enviava el robot submarí del seu estimat Thopaga, ajagut al fons del mar i ple de ferides causades per un art de pesca. També em va impressionar la manera com en Gérald Delgado deia sentir la presència del seu vaixell: “és aquí... el noto... em crida...”

Antigament, quan un vaixell s’enfonsava desapareixia per sempre. Un podia pensar que havia anat a parar a un cementiri de vaixells on les naus engolides pel mar dormien un somni etern; però sabia segur que no el tornaria a veure mai més. Però avui dia, gràcies als aparells d’exploració submarina més moderns, és possible acostar-se fins a les tombes dels vaixells, encara que reposin a 3.000 metres de profunditat, com en el cas del Titanic. I no només això, sinó que fins i tot és possible, en alguns casos, arrencar-los del seu llit submarí i fer-los tornar a la superfície, com en el cas del Mary Rose, un vaixell de guerra de la flota d’Enric VIII, que es enfonsar el 1545 i va ser reflotat –només mig buc- el 1982.

Per tant, poder veure el teu vaixell sencer al fons del mar, gairebé a tocar, i saber que és possible rescatar-lo ha de ser molt esperançador. Però alhora ha de ser molt dur saber que l’operació costa una fortuna i que tot és qüestió de diners. Entenc que els armadors remoguin cel i terra per rescatar el Thopaga, costi el que costi, tot i sabent, a més, que si el recuperen mai més serà seu. Però el Gérald Delgado ho té ben clar quan diu “soc el portaveu d’aquest vaixell i ho faré fins que em quedin forces”. I mentre hi hagi vida, hi ha esperança.

El Rei darrera del rescat del “Thopaga”?

Segons publica la revista de nàutica francesa “Bateaux” en el número de febrer que ja és a la venda, el pailebot Thopaga te moltes possibilitats de ser rescatat del fons del mar “gràcies a la intervenció del Rei Joan Carles”. Com deveu recordar, el Thopaga es va enfonsar prop de la costa francesa el juliol passat quan es dirigia a Brest per participar en el famós festival nàutic. Fa unes quantes setmanes, el veler va ser localitzat en bon estat a 130 metres de profunditat. La revista “Bateaux” s’hi refereix com “Les restes recuperades del Rei”. D’altra banda, aquest divendres, el programa “Thalassa” emetrà un reportatge monogràfic de 50 minuts dedicat al Thopaga, explicant tots aquests esdeveniments amb detall, des del naufragi, fins a la localització del vaixell al fons del mar i el seu possible rescat, amb entrevistes als armadors.

La notícia de “Bateaux” comença dient que, en menys d’un any, tres grans velers es van enfonsar o van anar a parar contra la costa al mar de Bretanya. Diu que un, La Recouvrance, se’n va escapar. La veritat és que no tenia notícia que aquesta goleta, símbol de Brest, que va participar en l’encontro del Ferrol el 2007, hagués tingut cap problema. He buscat informació al respecte, però no n’he trobat. Si algú en sap alguna cosa, li agrairia que ens ho expliqués. Després cita el vaixell irlandès Asgard II, que es va enfonsar el setembre passat; naufragi del qual em vaig fer ressò en una entrada anterior. I després es refereix al Thopaga dient que, gràcies a la intervenció del monarca espanyol, “les seves possibilitats de veure la superfície són cada cop més grans.

La goleta La Recouvrance va sortir ben parada d’aquest any horrible per als grans velers
que va ser el 2008 (Foto: Rémi Jouan)

“Bateaux” qualifica el Thopaga de “monument històric espanyol” i ve a dir que Espanya, “històricament molt lligada als seus emblemes nàutics”, de seguida hauria assumit la condició de patrimoni nacional del vaixell. I afegeix que, de sobte, les investigacions per localitzar el veler es van beneficiar de totes les ajudes possibles. El cas és que, segons la revista, el pailebot “podria ser reflotat per l’Estat espanyol tan bon punt les condicions meteorològiques ho permetin, provablement el maig o juny”.

Tot plegat em sembla força imprecís i agafat pels pèls. D’entrada, que jo sàpiga, el Thopaga no ha estat declarat monument històric. Hi havia pendent una declaració com a bé catalogat, crec que impulsada per l’Ajuntament d’Eivissa, com informava el digital diadiodeibiza.es. En qualsevol cas, amb l’ajuda o no de les altes instàncies de l’Estat, tant de bo que el vaixell es pugui recuperar. “Bateaux” diu que, en el cas de l’Asgard II, el cost del reflotament se n’aniria cap als 2 milions d’euros, una ganga, segons la revista, si tenim en compte que reconstruir de nou un bastiment semblant se’n va als 6 milions, pel cap baix, i pot arribar als 16 milions. Sembla que Colm Newport, capità de l’Asgard II és clarament partidari de recuperar el vaixell, entre altes coses perquè, segons diu, “ja no es fan certes peces de fusta amb la mateixa qualitat”.

Espero que el proper divendres, en el reportatge de “Thalassa” ens expliquin en quin punt estan els treballs de recuperació del Thopaga i si podem alimentar les esperances de veure’l tornar a navegar. Tinc entès que, a més del Gérald Delgado i la Nicole Legler, els armadors del vaixell, en el reportatge també hi ha una entrevista amb en Toni Tur, que comandava el Thopaga en el moment del naufragi. Aquí teniu un vídeo que parla dels pailebots desapareguts, amb el Toni Tur com a protagonista, en aquest cas pilotant el Cala Millor, l’altre veler de l’empresa del Thopaga.

La bellesa eterna dels clàssics

Des del Foro de Veleros Clásicos m’han fet arribar el calendari de regates de vaixells d’època, clàssics i spirit of tradition per a aquest any 2009. Vaig entrar en contacte amb aquest fòrum d’armadors de vaixells clàssics a partir de la conferència sobre l’arquitecte naval nord-americà John G. Alden, impartida per Leonardo García de Vicentiis al Reial Club Nàutic de Barcelona el desembre passat. Conferència molt interessant, per cert, rematada amb la visita a una de les goletes més famoses d’Alden, la Malabar X, que està amarrada al RCNB.

L’Invader, a tota vela. Actualment te la base a Barcelona (Foto: No Limit Yachts).

Realment és un plaer veure de prop aquests vaixells carregats d’història, que han superat el pas del temps gràcies a la sensibilitat i, en molts casos, a l’esforç dels seus armadors per mantenir aquest patrimoni en perfecte estat de conservació. Des dels anys 70 ha anat creixent l’interès per aquesta classe de vaixells. L’Associazione Italiana Vele d’Epoca, fundada el 1892, va ser la primera que es va crear al Mediterrani per reunir els armadors dels velers de fusta. Des de llavors, regates com del de Porto Cervo i Imperia, a Itàlia; la Nioulargue de Saint-Tropez, a França; i el Trofeo Conde de Godó, el Trofeo Conde de Barcelona i la Copa del Rei de Vaixells d’Època de Menorca, a Catalunya i Balears, reuneixen cada estiu el bo i millor d’aquest selecte club de top models de la vela.

Al principi, fer regatejar junts vaixells de diverses èpoques, mides i característiques era un problema. Calia harmonitzar les regles de la competició. Les associacions nacionals van confiar aquesta tasca al Comitè Internacional del Mediterrani, el CIM. Fundat a Cannes el 1926 per un grup de yachtmen francesos, italians i espanyols, amb el nom de Comité international des courses croisières de la Méditerranée, va ser una entitat molt activa fins al 1939. Durant la Segona Guerra Mundial les activitats van quedar suspeses; i a partir de 1948 es van reprendre les competicions entre els iots italians, francesos i espanyols gràcies a la voluntat dels representants del Yacht Club de França, del Yacht Club d’Itàlia i del Reial Club Nàutic de Barcelona. Tots tres clubs van decidir donar un impuls a les regates d’altura, entre les que destaquen la Giraglia (1953) i la Middle Sea Race. Aviat s’hi afegirien altres clubs, com els de Monaco i Malta, i les associacions de Suïssa i Croàcia. Actualment, la Real Asociación Nacional de Cruceros espanyola forma part del CIM, juntament amb les associacions nacionals de yachting clàssic de França, Itàlia i el Principat de Mònaco.

A finals dels anys 80, les regates de iots d’època i clàssics van començar a despertar força interès, fins al punt que el CIM va decidir crear un centre de coordinació d’aquesta mena de vaixells que es va establir al Yacht Club de Mònaco, el 1997. I un any més tard naixia el nou Reglament per a les regates de vaixells d’època i clàssics, alhora que els organitzadors es federaven i s’establia definitivament un calendari oficial.

Hi ha qui compara la navegació d’un veler clàssic de fusta amb la d’un dofí (Foto: Sail in Style).

El Reglament CIM distingeix entre diversos tipus de vaixells:

Vaixells d’època: són els vaixells construïts en fusta o metall, avarats abans del 31 de desembre de 1949 i conformes als projectes originals.

Vaixells clàssics: són els vaixells construïts en fusta o metall conforme als plànols originals i avarats abans del 31 de desembre de 1975.

Rèpliques de vaixells d’època: són els vaixells que, a banda de la data d’avarada, hagin estat construïts conforme a projectes anteriors al 31 de desembre de 1949 i amb mètodes que s’adeqüin a les tècniques i als materials de l’època.

Rèpliques de vaixells clàssics: són els vaixells que, a banda de la data d’avarada, hagin estat construïts conforme a projectes anteriors al 31 de desembre de 1975.

En les regates de vaixells d’època i clàssics també hi participen vaixells de les anomenades “classes mètriques de rating internacional”, com els famosos “Classe J” i “Dotze metres”, i monotips, és a dir, aquells vaixells que són tots iguals, com per exemple els de la classe “Dragon”.

Finalment hi ha una altra gran grup de vaixells que són els anomenats Spirit of tradition. Dins d’aquesta categoria hi entren els vaixells d’època i clàssics que, a causa de les alteracions que els hi han fet, no poden ser mesurats segons el Reglament CIM. I també hi entren els vaixells construïts l’any 1970 i posteriors, amb tècniques i materials moderns, però que tinguin un aspecte i un estil fidels a un plànol tradicional d’època o clàssic. En canvi, poden tenir una obra viva de concepció moderna i utilitzar tecnologies modernes en l’aparell.

Un veler modern amb tota l’elegància dels clàssics (Foto: Spirit Yachts).

A l’hora d’establir la mesura i compensació de temps per als vaixells d’època i clàssics, se’ls aplica un paràmetre d’antiguitat, en funció de l’any d’avarada, i un paràmetre d’autenticitat en funció del grau de conformitat del vaixell a la seva concepció original. I això crec que val la pena destacar-ho perquè constata que en les regates de vaixells clàssics es té en compte el valor patrimonial de l’embarcació. La mateixa Associació Italiana Vela d’Època ho manifesta explícitament quan diu que la seva finalitat fonamental és preservar el patrimoni històric, artístic i tècnic dels iots d’època i clàssics.

La conservació del patrimoni marítim

Sembla, doncs, i així ho dóna a entendre també un llibret editat pel Yatch Club de Mònaco l’any 2002, amb motiu de la regata Prada Challenge for Classic Yachts, que allò que mou els armadors de vaixells clàssics no és tant la competició com el seu interès per restaurar i conservar una sèrie de vaixells que sovint són famosos per raó del seu dissenyador, de la qualitat de la seva construcció, dels seus èxits en regates i creuers, o per tot plegat. I procurant ser el més fidels possible a l’esperit, tècniques i materials amb què aquests vaixells van ser construïts.

Jo diria que aquest esperit també el comparteixen molts armadors i persones vinculades a la vela llatina i les embarcacions tradicionals, que treballen per la recuperació del patrimoni marítim. Podem dir, doncs, que “clàssics” i “tradicionals” estem en el mateix vaixell: la conservació del patrimoni marítim. Però, tradicionalment, aquests dos sectors sempre han estat separats; suposo que per raons socials i econòmiques. Entenc que, antigament, les diferències socio-econòmiques entre aquests dos móns fossin pràcticament insalvables. Però avui dia això no té gaire sentit, perquè tots ens movem dins de la navegació d’esbarjo. No conec ningú, al menys a Catalunya, que es guanyi la vida amb una embarcació tradicional, a no ser que es dediqui al charter. Segurament restaurar i mantenir un iot d’època és molt més car que una embarcació de vela llatina, pel cost dels materials utilitzats i perquè cal una mà d’obra molt especialitzada. Però el fet que això no estigui a l’abast de gaires economies no treu mèrit a aquests armadors que fan un esforç per mantenir els seus vaixells tal com van ser dissenyats i construïts. És més, sense el seu esforç i dedicació molts d’aquests vaixells haurien desaparegut.

Clàssics i grans velers en aigües de Barcelona.

Per tant, torno a insistir que tant “clàssics” com “tradicionals” fem una feina molt semblant. Potser la diferencia és que, en els cas dels iots clàssics, un cop feta la feina, el vaixell queda per a l’ús exclusiu de l’armador; mentre que, en el cas de les embarcacions tradicionals, n’hi ha bastants que pertanyen a associacions i tenen un ús més social i col•lectiu. Però... per què no hi podria haver una associació que es proposés restaurar un iot clàssic? En qualsevol cas, tant “clàssics” com “tradicionals” tenim problemes comuns: una llista pròpia, subvencions, amarradors, la manca de tècnics qualificats, etc.

Tinc la teoria que per aconseguir que tot aquest món dels vaixells clàssics, ja siguin iots d’època o embarcacions de treball, s’aguanti i vagi a més cal, per una banda, fer una feina important de divulgació que sensibilitzi la ciutadania en la necessitat de conservar el patrimoni marítim i atregui gent jove cap a aquest món de les embarcacions de fusta, per garantir el relleu generacional. I per una altra banda cal consolidar un sector industrial i econòmic al voltant d’aquests embarcacions, com hi ha a altres països d’Europa. Crec que això permetria recuperar oficis especialitzats en la restauració i manteniment d’aquests vaixells i crear negocis dedicats a oferir productes i serveis específics per a aquest sector de la nàutica. Només cal fullejar les pàgines d’anuncis de la revista anglesa Classic Boat per adonar-se de la gran quantitat de petites empreses que treballen en el sector dels vaixells clàssics en aquell país. Aquí la situació és força precària, perquè estem molt lluny de la cultura no només de la fusta, sinó de tot allò clàssic i tradicional, com la que tenen a Gran Bretanya, Holanda, França i, fins tot, els Estats Units. En qualsevol cas, soc de l’opinió que, a l’hora de construir tot això, cal sumar els esforços i interessos de tothom, ja siguem “clàssics” o “tradicionals”. I vosaltres què en penseu?

Régates Royales de Cannes Trophée Panerai 2008

Calendari de regates 2009

Definitivament em declaro un enamorat dels iots de vela clàssics i penso que les regates són una bona oportunitat per poder veure de prop aquests vaixells, entre els quals hi ha, sens dubte, alguns dels velers més bonics que naveguen pel Mediterrani. Aquest és el calendari de les regates que es faran aquest any en aigües catalanes i balears:

Hublot Palmavela 2009. Del 15 al 19 d’abril, a Palma.
36 Trofeo Conde de Godó. 23 i 24 d’abril, a Barcelona.
II Barcelona Vela Clàssica Trofeu Puig. Del 15 al 18 de juliol, a Barcelona.
Regata de Clàssics Club de Mar – Mallorca. 8 i 9 d’agost, a Palma.
XXV Trofeo Almirante Conde de Barcelona. Del 17 al 23 d’agost, a Palma.
Regata Comodoro. 12 de desembre, a Barcelona

Trobareu aquestes regates en el calendari nàutic que figura al peu d’aquesta pàgina.

Slow sailing

Aquests dies, els aficionats a la vela de competició s’ho passen d’allò més bé seguint el desenllaç de la Volvo Ocean Race i de la Vendée Globe, dues de les regates oceàniques més importants que es fan actualment. Doncs a mi les regates no em diuen res. De jovenet en vaig córrer algunes dins de la classe Snipe. Fins i tot vaig participar en el Trofeu Princesa Sofia de Palma del 1972, si no recordo malament, que en classe snipe va guanyar el regatista malagueny Félix Gancedo, amb el mític Gran Numa. Però aquelles regates no em van motivar prou per dedicar-m’hi. Després, ja de gran, he participat dues vegades en la Ruta de la Sal, de Barcelona a Eivissa, com a tripulant del Sant Isidre, de vela llatina. Però ni el vaixell ni la tripulació teníem prou esperit competitiu i ens vam retirar les dues vegades. En la primera vam veure balenes i... qui pot resistir la temptació d’aturar-se i fotografiar-les, encara que estiguis en regata? També vam veure dofins i tortugues... En fi, que si no arribem a posar el motor encara hi fórem.

Sortida de la regata Ruta de la Sal 2003

Definitivament, els esports de competició no m’interessen i, com a espectacle, m’avorreixen força. I això també inclou les regates. Per mi, la navegació a vela forma part de la meva relació personal amb el mar i aquesta no passa per la competició. Crec que la vida a terra ja és prou competitiva i atrafegada com per traslladar tot això al mar. Quan surto a navegar no vull que em vinguin amb presses, ni que em diguin on he d’anar i per on he de passar per arribar-hi. Trobo que el viatge és tan o més interessant que la meta, sigui quin sigui el premi. A més, quan arribes a port, la navegació i, per tant, el plaer de navegar s’acaba. Quin sentit te, doncs, córrer per arribar el primer? Si arribar primer és més gratificant que el viatge, quin sentit té llavors navegar? La velocitat m’agrada fins que m’impedeix contemplar el paisatge. I, posats a triar sensacions fortes, prefereixo la serotonina a l’adrenalina; l’enamorament pausat i durador al “subidón” momentani.

Ruta de la Sal 2003: rumb a Eivissa

Cada vegada hi ha més gent que busca un ritme de vida més pausat, que els alliberi de l’estrès i els permeti assaborir les coses amb tranquil•litat i gaudir plenament de cada moment. Això ha generat una mena de filosofia de la vida que es coneix com el Moviment Slow. Aquest corrent s’estén a diversos àmbits de la vida diària, i ja es parla del slow food, del slow sex... i, fins i tot, de ciutats slow. Ignoro si hi ha un corrent slow dins de món de la nàutica, però estic convençut que hi ha molts navegants que el practiquen. Per això se m’ha acudit intentar resumir en una mena de manifest els principis del què en podríem dir slow sailing, inspirat en aquesta filosofia slow. No pretenc anar en contra de res, ni de les regates, ni de les motores, ni... de les motos d’aigua, tot i que sovint em toquem molt allò que no sona. És, simplement, una proposta per gaudir del mar i de la navegació amb què m’identifico.

Manifest del slow sailing

1.- L’important no és el vaixell, sinó la teva relació amb ell i amb el mar. Tant se val l’eslora, el preu o l’equipament del teu vaixell. Tant és que sigui un bot de rems com un gran iot. El que importa és que no el consideris un objecte més de tots el que tens, sinó un company de viatge que et pot proporcionar plaer, experiències inoblidables i un coneixement del mar i, sobretot, de tu mateix.

2.- Passa temps a bord del teu vaixell, ni que sigui amarrat a port. Converteix-lo en una part del teu espai vital. Treballa-hi, fes-hi alguna feina, de manera que alguna part del vaixell sigui obra teva, i que alguna part de la teva obra estigui vinculada al vaixell. Això reforçarà els lligams entre el teu vaixell i tu.

3.- Deixa les presses al moll quan surtis a navegar. Surt sense una hora de tornada, com si anessis a fer un viatge llarg. Oblidat del rellotge i deixa’t guiar pel sol. Si elimines la velocitat i el temps de l’equació, només queda l’espai: el mar.

4.- Surt a navegar sense rumb, sense tenir un punt d’arribada. Simplement navega, deixa’t portar pel vent i la mar. No pensis en les milles que has fet ni en les que falten per arribar. No vas enlloc. Només navega i gaudeix del moment.

5.- Desconnecta l’electrònica i navega com s’havia fet sempre. Aprèn a no dependre dels instruments. Quant temps fa que no prens una demora o l’altura d’un astre? Situa’t i dibuixa el rumb sobre una carta de paper. Oblida’t del catavents: sent el vent a la cara o al clatell. Aprèn l’art de navegar que és el que defineix els navegants de veritat.



6.- Desconnecta el mòbil, la ràdio i l’equip de música. Talla durant un temps els lligams que t’uneixen a terra. Silenci! Escolta la remor del mar: l’onada a la proa, el batec de la vela, l’alè del vent.

7.- No t’aferris a la canya o a la roda. Cedeix el timó a algun tripulant i deixa’t portar. Quant temps fa que no t’estires a coberta o seus a proa amb els peus penjant? Si vas sol, amarra el timó, equilibra el vaixell amb les veles i deixa’t portar. Confia en la tripulació i en el teu vaixell.

8.- Escriu un diari de navegació. Descriu amb detall les sortides que facis i anota les sensacions que experimentes. Així podràs conservar les emocions de cada sortida i reviure-les molt de temps després. Comparteix aquestes experiències i emocions amb altres persones a través d’un bloc com aquest o com et sembli millor.

9.- No abandonis el teu vaixell, ell mai no ho faria.

10.- Contempla el mar una estona cada dia, impregna’t de la seva energia i emporta-te-la allà on vagis.

Alguns precursors del slow sailing

Konstandinos Kavafis, poeta grec, autor del conegudíssim poema “Ítaca” (1911). En els seus versos resumeix a la perfecció el que intento dir matusserament en el segon paràgraf d’aquesta entrada:

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.



Julio Villar, navegant solitari basc. L’abril del 68 va salpar de Barcelona a bord d’un petit veler de 7 metres, el Mistral, i va donar la volta al món fins a l’abril del 72. Les impressions d’aquell viatge les va plasmar en el llibre “Ei, petrell! Quadern d’un navegant solitari”. En una propera entrada parlaré del Julio Villar i del seu llibre, perquè vaig tenir el plaer, breu però intens, de conèixer-lo personalment:

Me’n vaig. Afluixo amarres. La vida és meva i l’agafo de la mà per anar-nos-en per aquests móns de Déu. Deixo enrera totes les coses que no m’agraden. Les coses absurdes. Els senyors que prometen amb gestos paternals. Els sistemes que enfarfeguen i hipotequen les alegries de la vida. Prenc el camí que haig de prendre, per conèixer la terra; la meva vida i jo, jo i la meva vida.

Bernard Moitessier, navegant solitari francès. Quan anava al capdavant de la Golden Globe Race, la primera regata al voltant del món per a navegants solitaris, va decidir abandonar la cursa i anar-se’n al Pacífic. El 18 de març de 1969 va enviar un missatge a un vaixell que es va trobar pel camí, que deia: Continuo sense escala cap a les illes del Pacífic, perquè soc feliç al mar, i potser també per salvar la meva ànima.

Moitessier va recollir les vivències i reflexions d’aquell llarg periple en un llibre mític: “El largo viaje”, que ha servit d’inspiració a navegants de tot el món. El navegant va ser fidel a aquesta manera de viure fins al final de la seva vida. En aquest documental del “Thalassa” francès (dividit en dues parts) el podeu veure navegant lliure i feliç pels mars del sud, amb algunes imatges del seu llarg viatge de 1969.

Mon Maître Bernard Moitessier
Cargado por dokamo

Mon Maître Bernard Moitessier-
Cargado por dokamo

Si t’identifiques amb l’esperit del slow sailing i vols afegir més articles al manifest, deixa’ls als comentaris. La idea és fer-lo créixer entre tots.

Muros 2009: entrevista a Manuel G. Sendón

Quan es va fer públic que la localitat marinera de Muros seria la seu del proper Encontro de Embarcacions Tradicionáis de Galícia, va sorgir la iniciativa de fer una entrevista col•lectiva, entre diversos blocs de temàtica marinera, a Manuel García Sendón, president de la Comissió Organitzadora de Muros 2009. L’entrevista amplia la crònica publicada el novembre passat sobre la presentació d’aquesta gran festa marinera que es va fer en el marc de l’últim Saló Nàutic.

Els blocs que han participat en aquesta entrevista són: Singradura da relinga, Amigos da dorna meca, Homes de pedra en barcos de pau, Bou de vara i El mar és el camí, a més de comptar amb la col•laboració de l’historiador i especialista en temes marítims Dionisio Pereira, que va ser president de la FGCMF entre 1994 i 1999.

Si teniu dificultats per entendre el gallec, podeu utilitzar el traductor on line Opentrad.

Manuel G. Sendón i Fernando Piñeiro presenten Muros 2009 al Saló Nàutic.

Elección da candidatura

Singradura da Relinga: O dinamismo da Cultura Marítima organizada manifestouse neste encontro con dúas candidaturas optando á sede do IX Encontro de Embarcacións Tradicionais, que foron Vilagarcía e Muros. A labor de conformación dunha candidatura para un evento da importancia e dimensión da que posiblemente é a principal cita da cultura marítima peninsular, supón un intenso traballo de concertación e posta en común, pódesnos explicar como foi, e continúa a ser este proceso e explicarnos cales foron os principais argumentos que decantaron a balanza do lado muradán fronte a Vilagarcía, da que nos gustaría tamén, desde o teu coñecemento, nos apuntases os puntos fortes da súa candidatura?

Manuel G. Sendón: Non vou entrar a valorar a candidatura de Vilagarcía, que tiña sen dúbida méritos sobrados e mellores instalacións e capacidade hoteleira moi superiores ás nosas, de maneira que foron outros os factores que determinaron a escolla de Muros. Velaquí os máis salientables:

1. Unha ubicación nova que permite espallar o ideario e o labor da Federación. Nunca na ría de Muros e Noia se celebrara un Encontro. Por outra banda, Muros dá remate ás Rías Baixas e dá inicio á Costa da Morte, o que nos permite implicar unha enorme bisbarra.

2. A propia singularidade da vila de Muros: é un marco perfectamente acaído por ser a única vila mariñeira declarada conxunto histórico, que está en proceso de rehabilitación e conserva a tradicional fasquía mariñeira, tanto na súa estructura de conxunto como na maioría das edificacións.

3. Muros e a súa contorna posúen un extraordinario patrimonio marítimo construído. A baixa presión urbanística (respecto a outras zonas da beiramar galega) permitiunos conservar moitos e variados elementos dese patrimonio. Algún rehabilitouse, outros están en proceso e os máis están durmidos ou abandonados pero pódense recuperar. Esperamos que a celebración do Encontro e o seu desvelamento e tratamento nas Xornadas sirvan de pulo para a súa recuperación e posta en valor.

4. A bisbarra muradá é pioneira en Galicia nalgunhas iniciativas vencelladas aos propósitos da Federación. Verbo disto salienta o labor da Confraría de Lira a través dos proxectos de Mar de Lira: turismo mariñeiro, pesca sustentable, reserva mariña dos Miñarzos, etc.

5. Outro factor importante foi o carácter colectivo da candidatura. Se ben a candidatura foi asinada e presentada en principio polas asociacións Mar de Muros e Canle de Lira, co respaldo do goberno municipal de Muros, axiña se implicaron outras: varias asociacións da propia vila de Muros (Xubimar –xubilados do mar de Muros-, asoc. xuvenil Praia do Castelo, asoc. de empresarios) Mar de Noia, Terra de Outes, Colectivo de Cultura Mariñeira de Esteiro, asocs. cultural e de veciños da Abelleira; as confrarías de Muros e de Lira; os estaleiros do Freixo...

Este proceso aínda non rematou nin no propio Muros nin na bisbarra. Pero antes de seguir implicando colectivos, queremos ter establecidas as liñas xerais do Encontro para podermos gobernar tantas agrupacións. Tamén foi importante a implicación e colaboración de moitas persoas, da bisbarra e de fóra, que están a poñer e poñerán o seu tempo e saber ao servizo do Encontro.



Apoio social á candidatura

Dionisio Pereira: Dende hai bastante tempo barallouse a importancia de levar a cabo o Encontro de Embarcacións Tradicionais en Muros, quer polo seu impresionante emprazamento, quer pola súa condición de vila mariñeira relativamente ben conservada, quer porque, estratexicamente, Muros e Lira son portas para a extensión tanto da FGCMF como das angueiras de recuperación e revalorización da cultura marítima pola Costa da Morte. Agora, por fin concretouse ese anceio sentido por moitos e moitas. ¿Con qué apoio social conta a Comisión Organizadora tanto a nivel local como na contorna (Esteiro, Lira, Noia...) para levar a bo porto o Encontro?¿Pénsase nalgunha estratexia para procurar a participación de colectivos e organismos da Costa da Morte no Encontro, de cara a consolidar unha colaboración futura coa FGCMF como referente?

Manuel G. Sendón: Creo que no último punto da cuestión anterior xa vai a resposta, pero o que podo a estas alturas afirmar é que a ilusión e as ganas de colaborar en toda a contorna son enormes. Persoas e asociacións do máis diverso achéganse a nós con preguntas e ofrecementos de colaboración, pero temos que ter ben establecido o esquema do programa para non perdernos. Respecto á participación da Costa da Morte, fóra Lira, é no que imos máis retrasados malia iniciarmos xa os contactos (O Pindo, Fisterra...) É un compromiso adquirido e compartido, e coido que o labor da Confraría de Lira neste sentido vai ser moi importante.

Socialización do patrimonio

Dionisio Pereira: Muros é, por desgracia, un exemplo case único na nosa beiramar de conservación en mellores ou peores condicións de múltiples elementos do noso patrimonio litoral: fábricas de salgazón, arquitectura portuaria, vivenda mariñeira, faros, muíños de marea, cruces de afogados, exvotos mariñeiros nas súas igrexas, gastronomía, etc. ¿En qué medida o Encontro de Embarcacións Tradicionais vai permitir visualizar e socializar este patrimonio e de qué maneira se pensa integralo no propio espírito ou sinal de identidade do evento?

Manuel G. Sendón: Amais da presenza das embarcacións, que son o elemento central do Encontro, o patrimonio marítimo, exemplificado en boa medida no da nosa beiramar, será a achega fundamental do IX Encontro, baixo o concepto do que se vén en chamar ecomuseo: a vinculación do territorio coa memoria colectiva, a poboación e o propio patrimonio. Esta é a idea que dun xeito neboento expresamos ao presentar a candidatura e á que logo van dando forma Pablo Carrera e quen fai a pregunta, Dionisio.

Aínda non o temos concretado, está aberto ás vosas aportacións, pero algunhas actividades xa van collendo forma a través das Xornadas, exposicións, obradoiros...:

-Obradoiros de saberes tradicionais: realización de redes, velas... gastronómicos, de distintos oficios...

-Stand e obradoiro da Asociación de Carpintería de Ribeira.

-Mesa redonda e exposición sobre o conxunto histórico de Muros e a vivenda mariñeira.

-Catálogo dos elementos patrimoniais de Muros e dunha parte da Costa da Morte.

-A xeito de exemplo foráneos participarían nas Xornadas representantes desta temática de Cataluña, Portugal ou Francia.

-Respecto ao medio: visitas guiadas a elementos salientables do noso patrimonio, percorridos polo entorno paisaxístico e etnográfico.

En definitiva, co formato máis axeitado a cada caso (visitas, charlas, exposicións...) tentaremos deixar patente a riqueza e variedade do noso patrimonio, que exemplifica todo o que hai en Galicia, e sentar as bases para o seu posterior estudo pormenorizado e a súa posta en valor.

Encontro de Ferrol 2007

O programa

Singradura da Relinga: Na nosa opinión os Encontros de Embarcacións Tradicionais teñen un carácter poliédrico no sentido de seren útiles desde perspectivas diversas; cultural de valorización e defensa do patrimonio marítimo material e inmaterial, social de dignificación do pasado e o presente das comunidades costeiras, económico de incentivo turístico e fomento de actividades complementarias á pesca capaces de crear valor engadido no marco do desenvolvemento económico sostible, etc... Neste sentido, cales son os conceptos vertebradores e transversais que lle dan unidade ao programa de actividades do Encontro no seu conxunto?

Manuel G. Sendón: O elemento vertebrador vén sendo a conxunción de todos eses elementos través do devandito concepto de ecomuseo, que permite axuntar o patrimonio marítimo, prestando especial atención ao da bisbarra (embarcacións, construccións e instalacións da beiramar, a vivenda e os poboamentos mariñeiros...) a explotación tradicional e sostible do mar coma unha base para unha actual pesca sostible e mais o patrimonio natural. Todo isto conforma obviamente unha base económica que se atina no seu deseño e desenvolvemento. Boa parte dos contidos das xornadas técnicas versarán sobre estes asuntos.

Bou de Vara: No ano do Encontro. Illa 2003, a comisión organizadora tentou crear un pavillón coa denominación “O Mar dos Recursos” onde ían estar agrupadas iniciativas empresariais relacionadas coa recuperación e dinamización do patrimonio marítimo. Finalmente e por distintos motivos non se puido facer, pero a idea foi aproveitada na edición de Cambados-2005 co “Pavillón na Onda” con ese mesmo obxectivo. Tendo en conta que na edición Ferrol-2007 non se instala un espacio para estas iniciativas, ¿contémplase algunha actuación no proxecto Muros 09?

Manuel G. Sendón: A nosa intención é recuperar a iniciativa de Cambados achegando algunha das iniciativas galegas máis interesantes xunto con algunha relevante da nosa bisbarra, pero aínda está por concretar. Admítense propostas. Nestes momentos andamos na procura de instalacións que lle poidan dar cabida.

Amigos da Dorna Meca: Unha parte importante do programa do VII Encontro en Cambados foi a programación cultural elaborada para o mesmo; teredes en conta este aspecto como atractivo e complemento da actividade global?

Manuel G. Sendón: Desde logo. Do que máis ou menos temos en cartel citaría as seguintes actividades e temáticas: música (non só as actuacións festivas nocturnas, tamén grupos de gaiteiros e unha charanga amenizarán o encontro a diario, un encontro de corais...) literatura (amais da participación de escritores, temos en mente a celebración dun concurso entre todo o estudantado galego non universitario que sería premiado coa súa visita ou participación no propio Encontro), teatro (sobre todo teatro de rúa) historia e lingua. Asemade, reservaremos un espazo cunha programación especial para os nenos basada fundamentalmente en xogos e enredos tradicionais.

El mar és el camí: Els Encontros de Galícia, igual que les trobades i festes que organitzen les diverses federacions i associacions de patrimoni marítim, són punts de trobada d’entitats, empreses i col•lectius professionals amb problemes i interessos comuns. S’ha pensat en habilitar algun espai a Muros 2009 que serveixi de fòrum per tractar totes aquestes qüestions i avançar en l’elaboració d’estratègies comuns?

Manuel G. Sendón: Todos poden ter cabida nas xornadas técnicas e nos espazos expositivos ou obradoiros: confrarías, estaleiros, empresas, gastronomía, rutas patrimoniais e naturais, turismo. Calquera proposta concreta que se queira facer, achegádenola.

Encontro de Ferrol 2007

Innovación

Bou de Vara: Unha das cousas que gusta cando se celebra un Encontro é atoparse con algo que se faga por primeira vez. ¿Podes anticipar algunha actuación que non se tivese realizado en edicións anteriores?

Manuel G. Sendón: Amais dalgunhas cousas que fun adiantando máis arriba, creo que o máis novidoso pode ser a participación da veciñanza e o engalanamento de toda a vila, se as cousas transcorren como pretendemos.

Participación, comunicación e información

Bou de Vara: Unha da carencias que se teñen detectado no celebración dos Encontros é non xestionar un servicios de saídas ó mar para o público asistente. ¿Tedes pensado establecer algún tipo de servicio para que o público poda seguir os barcos dende o mar?

Manuel G. Sendón: En principio, dependerá en parte dos orzamentos, participarán como embarcacións de apoio e con esa finalidade O Hidria, Nieves, Nauja... e non sei ata que punto o poderiamos completar con algunha embarcación local, porque cumpriría non ter problemas coa seguridade e tampouco estragar o mínimo rigor dunha navegación de embarcacións tradicionais.

Amigos da Dorna Meca: Creo que a difusión do Encontro é primordial; a publicidade incrementouse gradualmente nos últimos anos, pero non coidas que sería moi beneficioso deseñar unha campaña de difusión no mais amplo sentido: entrevistas de radio, entrevistas en programas, convidar a programas de TV a emitir en directo desde o Encontro...?

Manuel G. Sendón: Desde logo que si. De momento o que se está a programar é unha previa polas principais poboacións de Galicia que comezaría no mes de maio e iría anunciando o Encontro. Xa no ámbito máis achegado esperamos contar cunha ruta mariñeira que irá percorrendo as localidades da ría durante a semana anterior ao Encontro. Amais da campaña ordinaria que se contemple nos orzamentos (cunha partida importante) tamén poderán botar unha man amigos xornalistas, escritores, etc. que fagan referencia ao evento.

Bou de Vara: Internet estase convertendo nunha ferramenta moi importante de difusión. ¿Tedes pensado xestionar unha web de información, axuda, foro, consulta, ideas, etc., en definitiva de información e participación?.

Manuel G. Sendón: Niso estamos, en breve estará operativa unha páxina exclusiva para o Encontro que está a elaborar o concello de Muros e que poderemos xestionar conxuntamente as asociacións organizadoras e mais a Federación.

Amigos da Dorna Meca: Cando se celebrara a itinerancia Nabeira 08 na Vila de Bouzas, mentres facía fotos do que máis adiante se inauguraría como o primeiro pantalán específico de embarcacións tradicionais de toda Galicia, asistín sen querer a unha escena na que participaban varias persoas, unha delas, referíndose á traiñeira Vig05 construída pola Escola Obradoiro Mar de Vigo, afirmaba categoricamente que se trataba dun “barco salvavidas de aquellos que llevaban los trasatlánticos”. Con esto quixera referirme á actividade divulgativa para o público. Sería unha boa idea organizar visitas guiadas, para grupos a determinadas horas, polos pantaláns onde se lle expliquen aos participantes os nomes e utilidades das diversas tipoloxías?

Manuel G. Sendón: A nosa idea é atracar os barcos consonte a clase e tipoloxía para ter ao pé dos mesmos paneis informativos. Isto complementariámolo cuns guías que lles vaian dando explicacións aos visitantes, e mesmo non descartamos deixar en terra unha mínima mariña seca.

Encontro de Cambados 2005

Influencias de aquí e de acolá

Amigos da Dorna Meca: Os encontros gozan de boa saúde, mostra delo é a concorrencia de dúas candidaturas á convocatoria bianual. É imprescindible mirar sempre ao fronte, por suposto, pero penso que tamén é oportuno botar a vista atrás e revisar o que se leva andado, Cres que sería beneficioso que parte da comisión organizadora realizara un exercicio retrospectivo na historia dos Encontros para retomar actividades que foran exitosas, ou intentar mudar o enfoque de algún aspecto que se poida reformular?

Manuel G. Sendón: Niso andamos. A memoria que se lles presentou ás administracións vén sendo un catálogo das actividades realizadas nos encontros anteriores, reparando obviamente naquilo que mellor funcionou. Hai elementos que son fixos por conformaren a esencia dos encontros, outros hanse de mudar, pero todo baixo dúas perspectivas: que haxa un certo rigor e que unhas actividades non solapen outras. De todas as maneiras, os membros da Federación que estiveron na organización dos últimos encontros e que os viviron in situ son os máis acaídos para faceren esas revisións ou valoracións con máis criterio. Neste sentido, desde aquí estamos ao que mandedes.

El mar és el camí: Galícia va ser la convidada d’honor a Brest 2008, on va estar representada per un grup força nombrós de persones i d’embarcacions. Quines experiències i conclusions es van treure de Brest 2008 de cara a la seva possible aplicació a Muros 2009?

Manuel G. Sendón: Eu non sabería dar resposta atinada a esta cuestión, debera facelo a directiva da Federación. O que se me ocorren son dúas consideracións: dunha banda, ser Galicia país convidado é un orgullo para o asociacionismo galego e para a Federación (algo se debeu estar facendo ben para ter ese peso e repercusión) e por outro lado obríganos a ser esixentes e rigorosos nas actividades que programemos e nomeadamente no Encontro, por se converter nun referente europeo.

Infraestructuras

Bou de Vara: Cales son a priori as deficiencias que detectan en canto a infraestructuras para albergar o Encontro. En concreto ¿considera que a escasa oferta hostaleira pode supoñer unha limitación?

Manuel G. Sendón: Abofé que non é unha vantaxe. Desde a propia organización e a través da páxina web tentaremos ofrecer as maiores facilidades. Programamos traballar estes ámbitos:

-Para os participantes (tripulantes, xente da organización...) poremos ao seu dispor un pavillón municipal que está na propia vila e dous pequenos dos institutos. Na finca dunha vella conserveira que está fronte ao porto estamos intentando montar un cámping, que podería acoller tamén ás súas familias.

-A fin de deixar o centro da vila o máis libre posible de obstáculos, reservaremos espazo no recén construído parque empresarial (queda a pouco máis de un quilómetro do porto) para aparcar vehículos e os carros das embarcacións.

-Para os visitantes, amais dunha relación das hospedaxes e cámpings posibles en Muros e nos arredores, abriremos unha listaxe de pisos, apartamentos e casas que os veciños estean dispostos a alugar.

Estes servizos xestionaranse desde unha oficina facilitada polo Concello. Un servizo permanente de buses facilitará os desprazamentos, pero hase ter en conta que todas as actividades se desenvolverán arredor da dársena, no corazón da fachada marítima de Muros, e Muros é unha vila ben pequena. Pero certamente é unha das cuestións que máis temos que coidar e para a que debemos atopar alternativas. É un dos principais compromisos que o goberno municipal adquiriu connosco.

Cartos

El mar és el camí: Els Encontros mouen un pressupost important... Creus que la crisi econòmica afectarà el finançament de Muros 2009 i que els seus continguts es veuran retallats per aquest motiu? Muros 2009 serà l’Encontro de la crisi?

Manuel G. Sendón: Desde logo que non é unha vantaxe e certamente podemos ter problemas. A maiores, tropezamos con outro atranco: a paralización administrativa por mor das eleccións galegas, o que nos obriga a ter pechado o esencial dos orzamentos antes de que remate o mes de xaneiro a fin de evitarmos sorpresas desagradables. De todos os xeitos, das reunións tidas ata agora coas distintas administracións non concluímos unha mingua económica importante, aínda que tampouco unha melloría.

Bou de Vara: Tendo en conta os obxectivos coincidentes dos Grupos de Accións Costeira creados en Galicia ó abeiro do Eixo 4 do novo Fondo Europeo da Pesca cos obxectivos dos Encontros e tendo en conta que o GAC4 Seo Fisterra Muros-Noia vai ter un 25% do total (a maior parte deste orzamento para o ano 2009), ¿vaise contemplar esta vía de financiamento?

Manuel G. Sendón: Particularmente, a esta altura, son ignorante acerca disto. Non estaría mal contar con esa axuda. Estudarémolo, pero quen saiba máis que se poña ao labor.

Encontro de Cambados 2005

Repercusións e alcances

Dionisio Pereira: Ao meu entender, o Encontro de Cambados tivo unha consecuencia especialmente positiva, que foi establecer unha canle de colaboración e mutuo respecto entre as asociacións da FGCMF e as Confrarías de Pescadores como representantes que son dos/as profesionais da pesca e o marisqueo. Dende hai algún tempo, algunhas Confrarías e de xeito sinalado a de Lira e outras da Costa da Morte como O Pindo, Fisterra ou Laxe, tentan diversificar as súas actividades desenvolvendo novos recursos baseados na activación e valorización dos seus sinais de identidade e da cultura marítima que atesouran. O devandito, pode configurar un futuro espazo de traballo en común e de relación entre as asociacións que conforman o movemento a prol da recuperación do patrimonio marítimo, as entidades museísticas e o sector profesional. ¿Vaise ter en conta esta realidade emerxente, de múltiples posibilidades futuras, no devalar do Encontro?

Manuel G. Sendón: O Encontro está totalmente aberto á súa participación. As confrarías de Lira e Muros apoiaron desde a primeiría a candidatura. Todas teñen moito que dicir, de maneira que esperamos a súa participación nas xornadas técnicas e en todo canto atinxe á mostra das súas actividades. A este respecto contamos coa colaboración de Milucho, secretario da Confraría de Lira: anda el a matinar sobre este particular, e nós seremos receptores entusiastas das súas propostas. Así como das túas, Dionisio.

Singradura da Relinga: Coidamos que o encontro serve de revulsivo e elemento catalizador que introduce dinamismo nas iniciativas cidadás a prol da cultura marítima, para que a acción positiva do Encontro se alongue no tempo. Podes enumerar e describir os efectos positivos sobre o conxunto das iniciativas en marcha no conxunto de Galicia e tamén concretamente na Ría de Muros e Noia e Costa da Morte?

Manuel G. Sendón: Non sería quen de facelo atinadamente respecto á totalidade do país, pero no que atinxe a esta contorna diría que soamente a confirmación da candidatura espertou do letargo ou serviu de impulso para algunhas asociacións: nós mesmos, o colectivo mariñeiro de Esteiro e o de Noia, a implicación da asociación Terra de Outes, a reparación ou construcción de ata catro embarcacións tradicionais que están en curso... E conforme se achegue o Encontro aparecerán máis persoas e colectivos interesados. Pero o fundamental será xestionar o que suceda despois respecto á recuperación e posta en valor do rico patrimonio marítimo que temos.

Bou de Vara: En xeral ¿que efectos e repercusións pensa que poden ter a celebración do Encontro na vila de Muros?

Manuel G. Sendón: Creo que a resposta vai avanzada nas cuestións anteriores, pero se atinamos a xestionalo os efectos poden ser estratéxicos. Por un lado asentar como unha cultura de enorme valor todo o referente ao patrimonio e mundo mariñeiros, hoxe baixo unha forte crise e a miúdo desprezada. O substrato desta valorización debera ser a base dunha chea de iniciativas culturais e con repercusión económica, de sabermos encarreirar como recursos os elementos patrimoniais, paisaxísticos e humanos. Aquí aínda non hai nada profundamente estragado, temos as bases para un desenvolvemento sustentable: dánnola o medio, os saberes tradicionais e as ferramentas modernas.

Dende ó fondo

Homes de Pedra en Barcos de Pau: Cando paseo por calquera dos peiraos nos que adoito entrar co meu barco, gústame falar cos vellos mariñeiros locais, pois son os que poden achegarme as vivencias mais afastadas no tempo. Nestas charlas-interrogatorios cando sae o tema da forma de vida e da maneira de andar o mar que tiñan os nosos maiores, sempre se lle aloumiñan os ollos lembrando tempos pasados. Son conscientes de que andar no mar naqueles tempos era moito mais duro que hoxe en día, pero falan con orgullo das súas navegacións, das súas pescas, dos seus caladoiros e, como non, das súas embarcacións. Eu que non vivín aqueles tempos nin naveguei nunca nunha lancha, nin tiven que remar longas horas para achegarme a calquera dos caladoiros mais afastados da nosa costa, identifícome cos protagonistas desas historias e sinto que son unha parte de min mesmo, que son as vivencias que nos transmiten os nosos maiores e que debemos de, nós, na medida das nosas posibilidades trasladar aos nosos fillos. E esta é a miña pregunta: ti crees Manuel que, algún día, os nosos fillos aloumiñaranse tamén os ollos falándolle os seus netos das súas embarcacións, do mar e da vida dos seus devanceiros. Seremos quen de transmitir as novas xeracións o orgullo de pertencer a unha comunidade que fixo do mar o centro das súas vidas?

Manuel G. Sendón: Manter e transmitir esa cultura como un valor en si e de noso é un dos primordiais obxectivos de cantos conforman a Federación. Para iso existimos e para iso se poñen en marcha as distintas actividades, os Encontros son o elemento máis salientable ou vistoso. A maiores, as accións arredor do mar seguirán sendo o cerne da vida e da prosperidade das poboacións mariñeiras: a crise da actividade mariñeira levou a esta bisbarra a unha crise global con perda de poboación, etc. Obviamente cómpren accións transformadoras e diversificadas, pero sen o mar nada somos.

Ora ben, temos que introducir no debate o patrimonio e a memoria do mar dunha maneira viva. Poño un exemplo: comezouse agora a rehabilitar en Muros a vella conserveira da Porteliña: para que memoria e patrimonio sexan activos temos que lograr que ese espazo se transforme nun centro vivo, non só un museo con obxectos e fotos. Que aí haxa embarcacións tradicionais e sirvan para navegar e crear unha escola de navegación tradicional, que haxa unha carpintería de ribeira que repare e constrúa embarcacións, que haxa obradoiros diversos... Así, os nosos netos sairán ao mar en compaña dos bisavós.

P.D. Percibiredes que algunhas das respostas son pouco concretas, sexa por ignorancia propia, sexa porque estamos en fase de elaboración do programa. Por outra banda, moitas das preguntas veñen sendo en realidade propostas, de maneira que o que vos pediría é que as concretásedes o máis posible e nolas fagades chegar. De podermos, levarémolas á práctica. Unha aperta.

“Thalassa”, la videoteca del mar

A Catalunya, tenim la sort, des de fa prop de 20 anys, de poder gaudir d’un programa de televisió dedicat al mar: “Thalassa”, que s’emet els divendres a la nit pel Canal 33. Cada programa sol combinar reportatges sobre qualsevol tema d’àmbit internacional relacionat amb el mar amb reportatges de proximitat, fets des d’aquí. Aquests solen ser, per mi, els més interessants, perquè toquen temes propers sobre el patrimoni i la cultura marítima de casa nostra i de la Mediterrània, i també d’altres zones de la península. Des de fa un temps, aquests reportatges estan a l’abast de tothom per Internet, a través del canal de vídeos “3 a la carta”, de Televisió de Catalunya. A més, els vídeos es poden enllaçar i inserir en qualsevol bloc i pàgina web, com he fet a continuació.

Divendres passat van emetre el reportatge “La saga dels William Fife”, sobre aquests velers preciosos creats pel genial arquitecte naval anglès.

I de la sofisticació dels dissenys de Fife a la simplicitat màxima que defineix el patí català, una embarcació que sempre m’ha semblat fascinant per la seva senzillesa i grans prestacions. “Thalassa” va emetre aquest reportatge el novembre passat.

Trobareu molts més vídeos de “Thalassa” en aquest enllaç; i si us hi subscriviu via RSS, rebreu informació puntual sobre els nous reportatges que s’emetin a través del vostre lector de blocs.

Bon any nou des del Cap de Creus

Aquestes són les primeres llums de l’any 2009 vistes des del Cap de Creus, on uns quants centenars de persones ens hem trobat aquesta matinada per rebre l’any nou. Ha estat, però, una albada molt poc lluïda, perquè hi havia núvols baixos que han impedit el pas dels raig solars. Segur que molta gent s’ha quedat amb les ganes de fer-se la foto amb el primer sol de l’any. Però, vaja, no feia gaire fred i l’ambient ha estat força festiu, amenitzat amb una ballada de sardanes i una xocolatada popular.

En veure que el sol no tenia ganes de sortir, la gent ha començat a desfilar. Abans d’anar a dormir hem passejat pels carrers de Cadaqués, que són molt agradables per fer-hi un tomb a primeres hores del matí. En alguns llocs encara es podien veure les conseqüències del temporal d’aquestes últims dies. El vaixell Simba jeia solitari a la platja de Portdogué, on va anar empès per les onades després de trencar les amarres. I per ara ningú no sap com el trauran d’allà. Passaran encara uns quants dies fins que Cadaqués recuperi la normalitat.

Que tingueu molt bon any.

Després del temporal

Aquest matí el mar semblava més tranquil, gronxat per un marejol de fons suau. Després de tres dies de galop desbocat, se’l veia cansat i brut, amb les crineres blanques tacades de fang. Les restes de la cavalcada salvatge han quedat escampades al llarg de la costa catalana i valenciana: ports i molls esbotzats, ribes i passeigs ensorrats, platges desaparegudes, baixos inundats, negocis rebentats, embarcacions trinxades, unes quantes persones mortes... La pitjor llevantada dels últims seixanta anys, diuen.

Restes del temporal a Blanes

La llevantada de Sant Esteve ha causat molts estralls que encara són visibles. Moltes embarcacions s’han perdut o han quedat malmeses. Entre elles n’hi ha unes quantes de conegudes. En Quico Despuig m’explicava que, a Cadaqués, dues barques de vela llatina, la Cala Freda i l’Antonia, que eren al Llané Petit, van quedar molt tocades i tenen danys importants. I al Pianc, la Jonquet, també va rebre de valent. A les barques de Port Lligat els va anar pitjor, perquè se'n van enfonsar unes quantes. Al port esportiu de Roses, el corrent era tan fort que el Sant Isidre va trencar les amarres, es va separar de popa i va envestir el moll per la proa, trencant el botaló. Hagués pogut ser molt pitjor.

El pal més gran se’l va endur la gent de La Mar d’Amics. A l’escar de Palamós hi tenien un espai on hi reparaven unes quantes barques. El temporal va convertir el racó en un camp de batalla: barques trinxades, eines fetes malbé, trastos i runa per tot arreu... I uns quants mesos de feina perduts. A la seva web hi podeu veure les fotos del desastre. Són per posar-se a plorar.

El temporal ha malmès les barques que l’associació La Mar d’Amics restaurava a l’escar de Palamós.

A Sant Pol, els amics de A tot drap –em deia el Josep Montmany- van ser previsors i van pujar les barques fins a la part alta de la platja, a tocar de la via del tren, com es feia antigament al Maresme quan hi havia temporal. L’aigua va arribar fins als peus de la caseta del motor, restaurada fa poc, però no va causar danys. I a Vilassar, la llevantada no va afectar les embarcacions de Bricbarca. Per l’Agustí Martín he sabut que el Sant Ramon no va patir desperfectes al port de Mataró, tot i que van tenir-hi gent de guàrdia. I les barques petites, que eren a la platja, també les tenien a recer. Jo vaig anar al Masnou, a veure el Corb Marí. Brandava una mica, però no semblava que patís.

Premià de Mar. Temporal de llevant del 1964 i barques a recer a l’altra banda de la via
(Del llibre “Els premianencs i el mar”)

Hi ha qui diu que aquest és el tribut que el mar ens cobra periòdicament a canvi de deixar-nos viure a prop seu i d’aprofitar-nos dels seus recursos. Però això seria atribuir qualitats gairebé humanes al mar, equiparables a les d’aquells antics senyors feudals, amos de vides i terres, que cobraven un delme als seus vassalls a canvi de deixar-los conrear els camps i pescar a les aigües de la seva propietat. No; per molt que ens encaparrem a atribuir-li un caràcter i una personalitat –plàcid, acollidor, inquiet, misteriós, impetuós, traïdor, esquerp...-, el mar no actua segons una mena de “psicologia marina”, sinó que es regeix per les lleis de la natura. I, segons aquestes lleis, quan es donen alhora certes condicions de pressió atmosfèrica, temperatura, humitat, règim de marees, etc., el mar s’encabrona i s’emporta tot el que troba pel davant. El fenomen està estudiat i, generalment, és previsible. El que ja costa més de preveure és la magnitud del temporal i els estralls que pugui causar.

Nit de temporal a Blanes.

Dies enrere, en un dels comentaris de l’entrada anterior vaig escriure: “El mar és la natura en estat pur, amb una vessant cruel, salvatge i despietada. Ens pensem que la tenim dominada, però no és veritat. De tant en tant ens ensenya les dents, ens clava una urpada i ens col•loca al nostre lloc”. I això és, ni més ni menys, el que ha passat amb aquest temporal: la natura ens ha fet una "demo" del seu poder i ens ha posat a lloc. A més, així com a la terra se la pot “domesticar”, més o menys, el mar és indomable. Ara mateix només recordo un intent de posar el mar a ratlla que hagi tingut èxit: els pòlders holandesos. No en trobareu gaires més.

S’ha escrit molt sobre la naturalesa del mar i la relació que hi tenim les persones. Un dels escriptors més lúcids sobre aquesta qüestió –suposo que pel fet d’haver estat mariner professional durant setze anys abans de dedicar-se a escriure- és Joseph Conrad. En el seu llibre “El espejo del mar” –molt citat en aquest bloc- escriu el següent sobre el mar (ho transcric literalment en castellà, perquè –que jo sàpiga- no hi ha traducció al català d’aquest llibre):

Pese a todo lo que se ha dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. A lo sumo ha sido el cómplice de las inquietudes humanas, desempeñando el papel de peligroso instigador de ambiciones mundiales. (...) ¡Necio es aquel –hombre o pueblo- que, confiando en la amistad del mar, descuida la fuerza y la maña de su mano derecha! Como si fuera demasiado grande, demasiado poderoso para las virtudes comunes, el océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria.

La nit de Sant Esteve el mar no va tenir compassió amb Blanes
ni amb altres poblacions de la Costa Brava.

Conrad diu que l’única manera de contenir la inconstància del mar és a base d’una decisió a prova de defalliments i d’una vigilància desperta, armada i gelosa, en què, potser, sempre hi ha hagut més odi que amor.

Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.

Aquesta idea del mar pot semblar molt poc “romàntica”, per dir-ho així, a tots aquells que en tenen una visió poètica. Però això no ho va escriure un poeta, sinó un mariner que les va passar molt putes al mar i sabia el pa que s’hi dóna.

Tota la força del mar es posa de manifest a Portlligat (Cadaqués)

Aquests dies, en les imatges del temporal que tots hem pogut veure per televisió i a la premsa, he vist moltes cares de tristesa. És lògic; però també diria que, en general, eren cares de resignació, sense retrets ni rancúnia pel que havia passat. Els mar és així i l’acceptem tal com és. Ens proporciona moltes estones de felicitat i plaer, però, de tant en tant, també ens dóna disgustos. Ho sabem tots els que hi tenim tractes d’una manera més o menys intensa i continuada. Sabem que no li hem de perdre el respecte, perquè podem prendre mal. Per això em costen d’entendre les morts estúpides al mar, com alguna de les que s’ha produït aquests dies. S’ha dit i s’ha repetit fins a l’avorriment que amb el mar no s’hi juga i que tota precaució és poca, perquè en aquest joc sempre tens les de perdre. Tot i això, la gent continua perdent la vida al mar per culpa de la seva inconsciència i del seu poc senderi.

Dissabte a la tarda, a Premià de mar, diverses espècies de surfistes (wind i kite) s’entretenien a fer cabrioles davant les urpes del lleó. És veritat que el llevant havia minvat i tots semblaven dominar força els seus aparells; però també és cert que, de tant en tant, la fera es cruspeix algun domador.

Vull aprofitar per donar ànims als companys de les diverses associacions que han patit els efectes del temporal en les seves embarcacions. Sé, però, que les tornareu a recuperar i a restaurar, perquè segur que n’heu salvat més d’una que tothom us deia que només servia pel foc de Sant Joan. Serà una feinada però us en sortireu, n’estic convençut, perquè fareu pinya i això té més força que qualsevol temporal.

Bona sort i feliç any 9 a tothom!