Els dies 19 i 20 de juny va tenir lloc la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010”, que va reunir una quinzena d’embarcacions. La majoria eren de vela llatina, però també hi havia dos batels procedents del País Basc, de l’associació
Euskal Bateleroak, el bergantí
Cyrano i el quetx
Far Barceloneta, del Consorci El Far. Com a “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf”, crec que es va plantar una bona llavor de cara a la continuïtat d’aquesta trobada, que disposa d’unes condicions òptimes per convertir-se en una de les més importants al sud de Barcelona. Ara bé, com a “II Festa de la Mar”, penso que va estar lluny del que hauria de ser la gran festa de la marina tradicional de Catalunya. Tot plegat mereix una reflexió, com la que vam fer amb motiu del festival marítim
“Palamós Terra de Mar 2010”.
Per sort i contra tot pronòstic, el temps va acompanyar i la navegada d’anada i tornada entre Vilanova i Sitges –que és el plat fort d’aquesta trobada- va ser una delícia, com es pot apreciar a les fotos. Si hagués fet mal temps, la trobada hauria quedat en molt poca cosa. Però, a banda del temps, que és un factor que no es pot controlar, la “Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf” té prou elements que poden consolidar-la i assegurar l’èxit de futures edicions. Repassem-los.
Els batels bascos Trabola i Mario, de Lekeitio
La balica Miquel Nansa, de Cambrils
Bones instal•lacions.- Vilanova té unes condicions òptimes per acollir una trobada com aquesta. Un port integrat a la ciutat, amb un club nàutic i una marina que poden aportar tots els serveis necessaris per moure les barques: grua, rampa, amarratges, etc. A més les barques es poden col•locar arran de passeig, a la vista del públic, cosa que dóna visibilitat a la trobada i atrau gent. També disposa d’un espais extraordinaris per a acollir les tripulacions que vinguin de lluny, com l’alberg Molí de Mar, un antic xalet situat a primera línia de costa, amb unes vistes esplèndides de la platja de Vilanova i amb capacitat per a allotjar una vintena de persones. Els companys d’Euskal Bateleroak van quedar entusiasmats de poder disposar d’unes instal•lacions així. I al costat del Molí de Mar, el magnífic
far de Sant Cristòfol, de l’any 1905, seu del
Museu del Mar, envoltat de jardins per a fer-hi tota mena d’actes a l’aire lliure, com la recepció del primer dia i el dinar de comiat. La combinació de les instal•lacions vilanovines amb les possibilitats que ofereix Sitges com a escala enmig d’una navegada de matí i tarda poden fer de la trobada del Garraf una de les més singulars i atractives del calendari.
La goleta Äran i al gons el bergantí Cyrano
El Far Barceloneta sortint de port
Un entorn festiu consolidat.- Un altre element important de cara a assegurar l’èxit de la trobada del Garraf és el marc festiu en què es desenvolupa, la Setmana del Mar de Vilanova i la Geltrú, que aquest any celebrava la quarantena edició. La festa és el complement de qualsevol trobada. És a dir que, a banda de les activitats al mar, un cop a terra les tripulacions disposin d’una amplia oferta que els proporcioni entreteniment i diversió. Per a l’organització de qualsevol trobada muntar aquestes activitats resulta molt costós, sobretot econòmicament. Però a Vilanova això ja està fet perquè la Setmana del Mar proporciona un ventall amplíssim d’activitats de tota mena. Potser si la trobada del Garraf es consolidés, caldria muntar algun espectacle més específic per a aquest esdeveniment. Però, de moment, la Setmana del Mar i la Trobada del Garraf es complementen perfectament, ja que una aporta la part lúdica i festiva, a banda de moltes activitats marítimes, i l’altra enriqueix el contingut mariner amb la presència d’embarcacions tradicionals, que fins ara no n’havia tingut. És allò que se’n diu una sinergia perfecta.
Suport institucional.- L’èxit d’una trobada, sobretot si vol tenir certa envergadura com aquesta, depèn també, en gran part, del suport i la col•laboració de les institucions locals. En aquest cas, tant l’Institut Setmana del Mar com el Consorci Colls i Miralpeix – Costa del Garraf es van mostrar receptius des del primer moment a la proposta de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial d’organitzar la “II Festa de la Mar” dins de la Setmana del Mar de Vilanova. I de seguida s’hi va afegir l’Agència de Disseny i Desenvolupament de Sitges. Les institucions i organismes locals proporcionen contactes, mouen fils i resolen moltes gestions imprescindibles per què la logística d’una trobada funcioni. En aquest cas, la col•laboració del Consorci Colls i Miralpeix i l’Agència de Disseny de Sitges, que es van fer seu el projecte, va ser crucial per a dur la trobada a bon port. Sense la col•laboració entre les associacions i les institucions locals, m’atreviria a dir que no val la pena intentar muntar una moguda d’aquestes. A “Palamós Terra de Mar 2010” aquesta col•laboració no es va donar i la festa, des del punt de vista de la participació d’embarcacions tradicionals, va quedar deslluïda com ja vam comentar. I recordo també l’intent, fa un parell d’anys, de fer la “II Festa de al Mar” a l’Ametlla, en el marc del
"Dia del Pescador", que finalment es va desestimar perquè l’Ajuntament d’aquella localitat no va garantir el suport necessari per donar-li l’envergadura que es pretenia i que havia tingut en edicions anteriors.
El sardinal Sant Pau, a dalt, i el llaüt Virgen de Montetoro, a sota
La festa marinera de Catalunya?
I ara passem a l’apartat sempre dolorós, però necessari per poder avançar, de les crítiques. Com he dit al començament, la “II Festa de la Mar – Vilanova 2010” va estar lluny del que se suposa que hauria de ser la gran festa de la marina tradicional de Catalunya. A diferència de la primera edició celebrada a Cadaqués l’any 2006, la Federació no partia de zero, sinó amb un avantatge molt favorable: una infraestructura festiva muntada –la Setmana del Mar- i uns serveis per a acollir les embarcacions i atendre les tripulacions a disposició de l’organització; i a més, gratuïtament. A Cadaqués –tret del pavelló poliesportiu que va cedir l’Ajuntament per a fer-hi els àpats i les actuacions musicals- la resta ho van muntar tot entre la Federació i els Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, amb un cost econòmic considerable que es va haver de cobrir a través d’una subvenció del departament de Cultura. Subvenció que va trigar un any a arribar –a causa d’un canvi de govern-, i que si no hagués arribat, hauria posat en un compromís molt seriós la Federació i alguns dels seus membres.
Imatges de la navegada de Vilanova a Sitges
A Vilanova, la part econòmica estava resolta d’entrada. En aquest sentit, la “II Festa de la Mar” era una bona operació. Però va fallar el més elemental, allò que és la raó de ser de qualsevol trobada d’embarcacions tradicionals, sobretot si pretén ser supra-regional: les embarcacions. És cert que des de la Federació es van fer contactes amb Galícia, Andalusia, el País Basc, Balears i Canàries. Però estem en època de crisi i tothom que depèn de patrocinis i subvencions per moure’s ha hagut de restringir les sortides aquest any, triant les que li anaven millor. Encara prou que vinguessin dos batels bascos que van aportar la nota exòtica. Per sort els viatge els va compensar i s’ho van passar d’allò més bé. De moment ja hi ha dues barques d’aquí que els tornaran la visita el “Dia del Batelero 2010” que se celebrarà a Getaria el 31 de juliol. Ara bé, la flota catalana, en general, no va respondre. O, com a mínim, com se suposa que ho hauria d’haver fet davant de la seva festa. És el mateix que va passar a Cadaqués 2006, amb la "I Festa de la Mar", que hi havia més barques de fora que de Catalunya.
Membres de l'Arjau de Cambrils, la participació més nombrosa
(Foto: Associació Arjau)
Bé, en el cas de Vilanova caldria matisar això de l’escassa resposta de la flota local. Sí que va respondre la flota del sud de Barcelona. De Cambrils van venir tres barques de l’associació Arjau, i una que es va haver de quedar a terra l’últim moment, per un problema amb el remolc. També en van venir de l’Ametlla, de Calafell, de Vilanova, de Sitges, de Barcelona, de Terrassa i de Cardona. Però la flota del nord de Barcelona no va respondre; només tres embarcacions, de Sant Feliu de Guíxols, Sant Pol de Mar i Mataró. Per què? Se m’acudeixen algunes raons:
- En general, els armadors només van a la trobada de casa o les que els hi queden més a prop. I a més, prenen la decisió a última hora. De vegades és per qüestions logístiques: mal temps per anar-hi navegant, falta de remolc, etc. Els gallecs, quan han de viatjar lluny, lloguen un camió, el carreguen de dornes i van allà on sigui. Nosaltres no tenim aquesta capacitat operativa; però és que ni tan sols som capaços d’organitzar-nos per compartir els recursos de què disposem. Aquí encara anem tots per lliure.
L'arribada del Cyrano a Sitges
- Els vaixells professionals, és a dir, els que es dediquen al xarter, supediten l’assistència a les trobades a les sortides que tenen contractades, cosa del tot lògica per altra banda. El negoci és el negoci. De tota manera, a Vilanova es va oferir a algun d’aquests vaixells la possibilitat de poder fer sortides amb el públic de la Setmana del Mar, però sembla que no va interessar. D’aquests vaixells només va venir el bergantí Cyrano i la veritat és que, amb tot el velam desplegat, va aconseguir ambientar la trobada com cap altra embarcació. Espero que la seva presència a Vilanova els hi sortís més a compte que a Palamós.
- Pel que fa als vaixells propietat d’institucions, també tenen un programa de sortides força atapeït i, per tant, cal sol•licitar la seva participació en un esdeveniment amb molta antelació. Tot i això, a Vilanova van venir la Lola, del Museu Marítim de Barcelona, i el Far Formentera del Consorci El Far.
Arribada de la Nena i del Far Barceloneta a Sitges
- La Festa de la Mar, itinerant i sense data fixa de celebració, no té prou poder de convocatòria. No està consolidada; no ha esdevingut una marca com els Encontros de Galícia, que són el model al que podríem aspirar. Actualment, qualsevol de les trobades clàssiques –Cadaqués, Calella, l’Escala-, i d’altres que ja estan força arrelades, té més imatge de marca i més capacitat d’atracció que la Festa de la Mar. Estic segur que hi ha armadors que, posats a escollir, prefereixen sacrificar la Festa de la Mar abans que perdre’s la trobada de casa. Però hi ha una cosa que és evident: si nosaltres no hi creiem, si no l’omplim de contingut i li donem suport, la Festa de la Mar no arrelarà mai.
La platja de la Fragata plena de barques i el
Club Nàutic de Sitges on es va fer el dinar
- I he deixat pel final la raó que considero més important i també la més preocupant: la FCCPMF, en aquests moments, està en hores baixes i no té la força que hauria de tenir per liderar aquest moviment al voltant de les embarcacions tradicionals. Però... qui és la Federació? Doncs les vuit associacions que la formen i els seus socis respectius. Perquè la junta directiva està constituïda per representants d’aquestes mateixes entitats, no és un ens a part. Se suposa, doncs, que quan es decideix tirar endavant la “II Festa de la Mar”, l’acord es transmet a les respectives entitats i la maquinària es posa en marxa. Però tot fa pensar que la corretja de transmissió entre les associacions i els seus afiliats no acaba de funcionar. O si funciona, si la informació arriba als socis, aquests no estan prou motivats o només es belluguen per assistir a les dues o tres trobades que fan a prop de casa, i tot això del patrimoni, etc., no els treu la son. Hi ha entitats que només semblen cobrar vida amb motiu de la seva trobada local. La resta de l’any resten hivernades, com les barques. I a l’hora de fer coses, són poques les persones que estiren de carro i acostumen a ser sempre les mateixes.
La tornada a Vilanova a bord del Sant Pau
No pretenc criticar ningú. Només vull constatar la resposta desigual de les associacions federades davant la convocatòria de la “II Festa de la Mar”. En algun cas ha estat de recolzament total, com la de l’Arjau de Cambrils; en altres, silenci absolut. Això com s’explica? També tinc la meva teoria al respecte. L’experiència de la “II Festa de la Mar” m’ha fet adonar d’una cosa que pot semblar molt òbvia: qui belluga aquestes coses, qui anima aquests moviments, qui fa que determinades iniciatives funcionin i tinguin èxit, no són les institucions, sinó les persones. Sense les persones, les entitats, els clubs, les associacions, etc., són una closca buida. Crec, doncs, que les associacions que hem fet servir fins ara han quedat obsoletes o hi quedaran ben aviat. No nego que puguin tenir una utilitat representativa, davant de l’Administració i d’altres instàncies, per exemple. Però no ens enganyem: les associacions les mouen les quatre persones de sempre. Això genera cansament i, sovint, frustració per la manca de resposta. Són estructures que funcionaven bé en una altra època. Però ara, per molt que la junta directiva marqui unes consignes, unes línies a seguir, si la gent no es mobilitza, no va a les trobades, no participa, no serveix de res. Per això dic que, com a cadena de transmissió, les associacions estan rovellades. Avui dia els únics organismes capaços de generar dinàmiques amb un cert ressò social, de canviar les coses i d’avançar són col•lectius amplis de persones amb els mateixos interessos i –això és fonamental- connectades directament entre si, sense intermediaris ni filtres.
Calen, doncs, nous sistemes organitzatius més eficaços, dins d’aquest moviment de les embarcacions tradicionals, que permetin establir contactes de persona a persona, de manera que la informació circuli lliurement en tots els sentits i en temps real, i que facilitin l’intercanvi i la col•laboració constant. Cal utilitzar les xarxes socials i les eines que ens proporciona Internet i organitzar-nos d’una altra manera. No crec que per això perdem força, al contrari. El moviment de suport a l’esmena al projecte de Llei General de Navegació Marítima, segurament la primera gran acció col•lectiva d’abast i transcendència estatal,
ha sorgit i ha crescut a Internet, utilitzant els
recursos que ofereix la xarxa per escampar-se per tot arreu. I més que se’n podrien utilitzar. Imagineu que els armadors, patrons i tripulants d’embarcacions tradicionals, i qualsevol persona activa dins d’aquest col•lectiu, estiguéssim tots connectats dins d’una xarxa social. Qualsevol cap de setmana es podrien organitzar trobades en qualsevol punt de la costa; només caldria que diversos grups ens poséssim d’acord per sortir a navegar plegats. També podríem compartir els recursos disponibles a l’hora de fer un desplaçament llarg. I intercanviar informació i consells a l’hora de restaurar una barca. I... un munt de coses més!
El Mestraló des del Sant Pau
No m’invento res. Aquesta revolució propiciada per les noves tecnologies ja fa temps que ha arribat al món de l’economia, de l’empresa, dels mitjans de comunicació... i ho està capgirant tot, ho està posant tot potes enlaire. Seria ingenu pensar que això no afectarà el nostre sector, que no va amb nosaltres. Si volem ser un moviment actiu i dinàmic del segle XXI, amb capacitat de penetració social, hem d’adoptar noves maneres d’organitzar-nos, utilitzant les eines que ens proporciona Internet i les noves tecnologies de la comunicació, en l’entorn de les xarxes socials. Sense l’aportació de cadascuna de les persones actives que es mouen en l’àmbit de les embarcacions tradicionals, no sortirem d’on estem. Comuniquem-nos entre nosaltres, directament i obertament, de manera que tothom pugui participar en la conversa. Obrim-nos, creem nous espais de trobada en què tothom hi pugui col•laborar i aportar valor. Estic convençut que si no ho fem així, estem condemnats a morir d’inanició, com li va passar a l’Estrop.
Mentre escrivia aquesta entrada m’he adonat que hi ha més gent que es pregunta on anem. A les Illes, en Joan del blog “Paquita B”,
expressa el seu neguit sobre el moment actual de la vela llatina a les Balears i acaba dient que “hem de fer més per la nostra marina tradicional”. Us recomano que llegiu les seves reflexions i també els comentaris sucosos que li fan. El debat està obert i us convido a dir-hi la vostra.
