30.12.08

Després del temporal

Aquest matí el mar semblava més tranquil, gronxat per un marejol de fons suau. Després de tres dies de galop desbocat, se’l veia cansat i brut, amb les crineres blanques tacades de fang. Les restes de la cavalcada salvatge han quedat escampades al llarg de la costa catalana i valenciana: ports i molls esbotzats, ribes i passeigs ensorrats, platges desaparegudes, baixos inundats, negocis rebentats, embarcacions trinxades, unes quantes persones mortes... La pitjor llevantada dels últims seixanta anys, diuen.


Restes del temporal a Blanes

La llevantada de Sant Esteve ha causat molts estralls que encara són visibles. Moltes embarcacions s’han perdut o han quedat malmeses. Entre elles n’hi ha unes quantes de conegudes. En Quico Despuig m’explicava que, a Cadaqués, dues barques de vela llatina, la Cala Freda i l’Antonia, que eren al Llané Petit, van quedar molt tocades i tenen danys importants. I al Pianc, la Jonquet, també va rebre de valent. A les barques de Port Lligat els va anar pitjor, perquè se'n van enfonsar unes quantes. Al port esportiu de Roses, el corrent era tan fort que el Sant Isidre va trencar les amarres, es va separar de popa i va envestir el moll per la proa, trencant el botaló. Hagués pogut ser molt pitjor.

El pal més gran se’l va endur la gent de La Mar d’Amics. A l’escar de Palamós hi tenien un espai on hi reparaven unes quantes barques. El temporal va convertir el racó en un camp de batalla: barques trinxades, eines fetes malbé, trastos i runa per tot arreu... I uns quants mesos de feina perduts. A la seva web hi podeu veure les fotos del desastre. Són per posar-se a plorar.



El temporal ha malmès les barques que l’associació La Mar d’Amics restaurava a l’escar de Palamós.

A Sant Pol, els amics de A tot drap –em deia el Josep Montmany- van ser previsors i van pujar les barques fins a la part alta de la platja, a tocar de la via del tren, com es feia antigament al Maresme quan hi havia temporal. L’aigua va arribar fins als peus de la caseta del motor, restaurada fa poc, però no va causar danys. I a Vilassar, la llevantada no va afectar les embarcacions de Bricbarca. Per l’Agustí Martín he sabut que el Sant Ramon no va patir desperfectes al port de Mataró, tot i que van tenir-hi gent de guàrdia. I les barques petites, que eren a la platja, també les tenien a recer. Jo vaig anar al Masnou, a veure el Corb Marí. Brandava una mica, però no semblava que patís.



Premià de Mar. Temporal de llevant del 1964 i barques a recer a l’altra banda de la via
(Del llibre “Els premianencs i el mar”)


Hi ha qui diu que aquest és el tribut que el mar ens cobra periòdicament a canvi de deixar-nos viure a prop seu i d’aprofitar-nos dels seus recursos. Però això seria atribuir qualitats gairebé humanes al mar, equiparables a les d’aquells antics senyors feudals, amos de vides i terres, que cobraven un delme als seus vassalls a canvi de deixar-los conrear els camps i pescar a les aigües de la seva propietat. No; per molt que ens encaparrem a atribuir-li un caràcter i una personalitat –plàcid, acollidor, inquiet, misteriós, impetuós, traïdor, esquerp...-, el mar no actua segons una mena de “psicologia marina”, sinó que es regeix per les lleis de la natura. I, segons aquestes lleis, quan es donen alhora certes condicions de pressió atmosfèrica, temperatura, humitat, règim de marees, etc., el mar s’encabrona i s’emporta tot el que troba pel davant. El fenomen està estudiat i, generalment, és previsible. El que ja costa més de preveure és la magnitud del temporal i els estralls que pugui causar.


Nit de temporal a Blanes.

Dies enrere, en un dels comentaris de l’entrada anterior vaig escriure: “El mar és la natura en estat pur, amb una vessant cruel, salvatge i despietada. Ens pensem que la tenim dominada, però no és veritat. De tant en tant ens ensenya les dents, ens clava una urpada i ens col•loca al nostre lloc”. I això és, ni més ni menys, el que ha passat amb aquest temporal: la natura ens ha fet una "demo" del seu poder i ens ha posat a lloc. A més, així com a la terra se la pot “domesticar”, més o menys, el mar és indomable. Ara mateix només recordo un intent de posar el mar a ratlla que hagi tingut èxit: els pòlders holandesos. No en trobareu gaires més.

S’ha escrit molt sobre la naturalesa del mar i la relació que hi tenim les persones. Un dels escriptors més lúcids sobre aquesta qüestió –suposo que pel fet d’haver estat mariner professional durant setze anys abans de dedicar-se a escriure- és Joseph Conrad. En el seu llibre “El espejo del mar” –molt citat en aquest bloc- escriu el següent sobre el mar (ho transcric literalment en castellà, perquè –que jo sàpiga- no hi ha traducció al català d’aquest llibre):

Pese a todo lo que se ha dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. A lo sumo ha sido el cómplice de las inquietudes humanas, desempeñando el papel de peligroso instigador de ambiciones mundiales. (...) ¡Necio es aquel –hombre o pueblo- que, confiando en la amistad del mar, descuida la fuerza y la maña de su mano derecha! Como si fuera demasiado grande, demasiado poderoso para las virtudes comunes, el océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria.


La nit de Sant Esteve el mar no va tenir compassió amb Blanes
ni amb altres poblacions de la Costa Brava.


Conrad diu que l’única manera de contenir la inconstància del mar és a base d’una decisió a prova de defalliments i d’una vigilància desperta, armada i gelosa, en què, potser, sempre hi ha hagut més odi que amor.

Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.

Aquesta idea del mar pot semblar molt poc “romàntica”, per dir-ho així, a tots aquells que en tenen una visió poètica. Però això no ho va escriure un poeta, sinó un mariner que les va passar molt putes al mar i sabia el pa que s’hi dóna.


Tota la força del mar es posa de manifest a Portlligat (Cadaqués)

Aquests dies, en les imatges del temporal que tots hem pogut veure per televisió i a la premsa, he vist moltes cares de tristesa. És lògic; però també diria que, en general, eren cares de resignació, sense retrets ni rancúnia pel que havia passat. Els mar és així i l’acceptem tal com és. Ens proporciona moltes estones de felicitat i plaer, però, de tant en tant, també ens dóna disgustos. Ho sabem tots els que hi tenim tractes d’una manera més o menys intensa i continuada. Sabem que no li hem de perdre el respecte, perquè podem prendre mal. Per això em costen d’entendre les morts estúpides al mar, com alguna de les que s’ha produït aquests dies. S’ha dit i s’ha repetit fins a l’avorriment que amb el mar no s’hi juga i que tota precaució és poca, perquè en aquest joc sempre tens les de perdre. Tot i això, la gent continua perdent la vida al mar per culpa de la seva inconsciència i del seu poc senderi.


Dissabte a la tarda, a Premià de mar, diverses espècies de surfistes (wind i kite) s’entretenien a fer cabrioles davant les urpes del lleó. És veritat que el llevant havia minvat i tots semblaven dominar força els seus aparells; però també és cert que, de tant en tant, la fera es cruspeix algun domador.

Vull aprofitar per donar ànims als companys de les diverses associacions que han patit els efectes del temporal en les seves embarcacions. Sé, però, que les tornareu a recuperar i a restaurar, perquè segur que n’heu salvat més d’una que tothom us deia que només servia pel foc de Sant Joan. Serà una feinada però us en sortireu, n’estic convençut, perquè fareu pinya i això té més força que qualsevol temporal.

Bona sort i feliç any 9 a tothom!

11 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Molts ànims a tota la gent que s'ha vist afectada pel temporal, però anem a vore, no deuríem estar més preparats davant coses com esta????


Com m'han agradat eixes referències a L'espill del mar!! Amor-odi, sí. Si es que als llibres del tio Pep hi ha resposta per a tot.

Tinga bon 2009!

Unknown ha dit...

Em temo, Comtessa, que aquí no estem preparats ni per grans nevades, ni per grans temporals, ni per cap fenòmen meteorològic que surti del normal. Com que passen molt poques vegades, el dia que passen ens agafen a tots amb els pixats al ventre, com se sol dir. Suposo que a base de clatellots n'anirem aprenent; perquè, tal com està el clima de revolucionat avui dia, segur que de temporals com aquest en tornarem a tenir.

Efectivament, el tio Pep és com un far que ens guia a través dels oceans de la literatura. A veure si ens tradueixen "L'espill del mar" al català... o al valencià, que també s'entén força bé. ;-)

Gràcies, igualment. Ja he passat per la seva muntanya màgica a felicitar-li l'any.

Anònim ha dit...

Impressionants imatges, amic Joan. Aquí, en el Pacífic, estem massa acostumats a les tempestats i als terratrèmols, però suposo que en la idíl·lica i tranquil·la Costa Brava patir semblant fenomen haurà estat un gran esdeveniment.

Una forta abraçada i un venturós i creatiu any 2009

O´Fartura ha dit...

Feliz Aninovo.
Una abraçada, amic.

Anònim ha dit...

Ola Joan:
Magnific reportatge,com sempre,i sentides reflexións que comparteixo. Peró,a mes a mes, mágradaria afeixir-ne un'altre. Es veritat que el mar no es un esser amb personalitat propia, i es veritat que el seu comportament es deu a les lleis de la natura, peró penso que tembé es cert que quan, de tant en tant, la natura el sacseixa contra la terra, es troba una costa col-lonitzada sese ordre ni sentit, i s'hi obre pass al lloc que, per natura, li perteny. Jo també em solidaritço amb el companys mariners i els veins que'n han patit les consecuencies, peró, us ofereixo aquesta reflexió; perque hem fet les nostres villes y ciutats, els nostres passeigs maritims, els nostres ports y pantaláns, amb criteris economics, turistics i urbanistics, peró, com també n'hem fet en rius, congosts, rieres i zones de inundació fluvial, hem oblidat que els cicles de la natura no son els mateixos que els nostres, i amb una periodicitat que excedeix el calcul del constructor, el inversor, el politic, el turista i el modern veí, el riu, la riera i fins i tot el mar "reclama" el seu lloc: el lloc de les seves grans ocasións, el puesto que els nostres avantpassats l'hi respectaven, perque visquien temps menys apresurats i menys sobervis...
Una abraçada desde el Port de la Selva, disculpeu el dolent catalá dun gallec, i que tot sigui bon al any que tenim a la proa.

escenavegant ha dit...

Hola Joan,
Amb tota la feina que ha provocat la llevantada no he tingut massa temps per llegir. Altre cop agraeixo les teves paraules de suport, la teva capacitat d'informació, els teus vídeos,... el teu blog.
El blocaire Suso da Moura té molta raó. Davant els atemptats constants que reb la nostra natura aquesta, periòdica però no puntualment, té la capacitat de regenerar, de tornar - o prova de fer-ho - les coses a lloc. Espigons, esculleres, platges artificials, zones guanyades al mar són engolides per les seves aigües salades. Lamentablement pels homes, autors confesos dels crims, les pèrdues són humanes i materials. I és nomès en aquest darrer aspecte on apareixen les nostres estimades barques. Àvies i mares de la gran majoria que suren infrautilitzades amarrades als pantalans.
Rememorant una frase mítica del nostre país: "Tornarem a rascar, tornarem a clavar i tornaran a navegar". Salut!

Unknown ha dit...

Hola, Luís!

Efectivament, aquí no estem acostumats a aquests grans fenòmens de la natura i, lògicament, quan passen, no es parla d'altra cosa.

Bon any a tu també. Una abraçada.

---------

Moncho! Bon any noy i fins al Encontro de Muros.

Apertas.

---------

Hola, Suso!

Aquests dies som veïns, tu al Port de la Selva i jo a Cadaqués.

Tens tota la raó; durant un munt d'anys no hem fet altra cosa que envair uns espais que pertanyen a la natura. I quan
aquesta "reclama", com tu dius, aquests espais, s'emporta tot allò que troba per davant. No és la primera vegada que passa ni, malauradament, en serà l'última. Suposo que a base d'ensurts i trompades n'acabarem aprenent.

Bones vacances al Port i salutacions des de l'altra banda del Cap de Creus.

--------

Hola, Jordi!

Avui sortiu al "Punt Diari", suposo que ja ho has vist. Em sap greu tots els desperfectes que heu patit, però segur que us en sortireu. Tu mateix ho dius en aquest fantàstic eslògan del final del teu comentari.

Espero que tot això no us empedeixi tirar endavant la travessa de vela llatina que, amb motiu del centenari de la Costa Brava, preparàveu per Setmana Santa.

Bon any, malgrat tot.

Anònim ha dit...

"ens ha posat a loc"

afegeix la l que falta.

I gràcies, molt interessant.

Albert.

Unknown ha dit...

Gràcies, Albert, l'ela fugissera ja és al seu lloc.

Anònim ha dit...

Hola,

Ja fa molts dies d'això.
Jo era a Cadaqués, com cada any.
El dia de Sant Esteve, des de les 4 de la tarda fins que es va fer fosc varem estar al Pianc treballant de valent treient totes les barques.
Les varem treure totes menys el Jonquet. Pesava molt i cada cop que l'agafavem per aixecar-la ens quedavem amb un tros de fusta a la mà.
Ens va saber molt greu, però no vam poder.
Fins i tot, per treure el Gobit vam haver d'utilitzar un toterreny.
Per sort, la M. Sylvia, la meva barca de vela llatina, je era ben guardada.

Carles

Unknown ha dit...

Hola, Carles!

No vaig veure les barques de Pianc perquè ja les havíeu tret, però sí que vaig veure com van quedar la "Cala Freda" i l’”Antònia" al Llané, i em puc imaginar el fart de patir que us deuríeu fer. Esperem que aquest hivern sigui més tranquil i que no hi torni a haver temporals d'aquesta magnitud, perquè segur que tornarien a fer molt de mal. Sembla que el millor remei és ser previsor com ho vas ser tu amb la teva barca.

Gràcies per la visita i a reveure!