3.12.11

"Slow Sailing", un pas més

A la passada edició del Saló Nàutic de Barcelona, en el marc de l’Espai Marina Tradicional, es va fer la presentació pública d’això que anomenem “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la”. Era la primera vegada que aquesta idea –potser encara és aviat per dir-ne “moviment”- sortia de l’àmbit de la xarxa i es presentava en societat. L’acte va tenir bona acollida i alguns mitjans de comunicació, com Ona Mallorca, 360ràdio i la revista Navegar, se’n van fer ressò. La idea, certament, agrada i cau simpàtica; i fins i tot hi ha qui troba “poètic” el manifest que la defineix. Però ara, després de dos anys de córrer per la xarxa, em pregunto si amb això n’hi ha prou. Penso que no. Penso que si volem que la idea del “Slow Sailing” qualli i s’escampi, ha d’aportar alguna cosa: ha d’aportar valor, ha de ser útil, i no només als navegants sinó a la societat en general.  Quins valors pot aportar la navegació tranquil·la per esdevenir un autèntic moviment?

Presentació del Slow Sailing al 50è Saló Nàutic de Barcelona,
amb en Jordi Salvador (Foto: Toni Clapés) 

Abans d’agafar el toro per les banyes, sapiguem on som. El 19 de gener de 2009, el “Manifest del Slow Sailing” era llençat a l’oceà d’Internet, com un missatge dins d’una ampolla, des d’aquest mateix blog. Altres blogs d’aquí i de l’estranger se’n van fer ressò i el manifest es va traduir a l’anglès, a més del català, castellà i gallec. Però el que ha donat una empenta considerable a la seva difusió ha estat la creació del grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” a Facebook, que actualment compta amb 314 membres de diversos països. Fruit de la col·laboració d’alguns membres del grup són les traduccions del manifest al francès, portuguès, grec i turc. El grup de Facebook és l’espai de coneixement, relació i intercanvi entre tots els navegants que compartim aquesta manera de viure la mar i la navegació. És un espai on hi té cabuda tothom que s’identifiqui amb aquest ideari, que connecta amb la filosofia del moviment slow.  I això també inclou els regatistes, perquè la navegació tranquil·la no està en contra de l’esport ni de les regates, tot i que la competició no sigui la motivació principal per a navegar de molts dels membres del grup. 

El "Manifest de la Navegació Tranquil·la" ja s'ha traduït a vuit
 llengües, entre elles el francès.

Les regates són sovint un tema de discussió, en el sentit de si haurien de formar part o no de la navegació tranquil·la. Inicialment no apareixien en el “Manifest del Slow Sailing”, però algú em va fer notar que podien ser una font de coneixement i aprenentatge important. Per això es va incloure un onzè punt al decàleg inicial que fa referència a les regates. És el punt número 9 que diu: “Fes regates, si t’agraden, però no pensant en el premi, sinó perquè regatejant aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha premi més important que aquest aprenentatge”.  Fa poc he llegit el llibre del navegant oceànic Albert Bargués, “Palabras alrededor del mundo”, en què explica la seva experiència a la regata Barcelona World Race, a bord del vaixell “Educación Sin Fronteras”.  Crec que Bargués és un regatista que entén la competició com una font de descobriment d’un mateix i d’aprenentatge de la vida en general. En un dels capítols del llibre reflexiona sobre la tranquil·litat amb què encaixa les avaries i entrebancs que apareixen contínuament en una regata tan dura i selectiva al voltant del món, i que fan perdre terreny al vaixell en relació als altres contrincants. Pienso –diu Bargués- que la tranquilidad que me acompaña al vivir todo lo que nos ocurre puede llevar a creer que estoy asentado en la indiferencia y la falta de competitividad. Qué làstima. Parece que sólo aquellos que no aceptan lo que ya no pueden cambiar sean unos luchadores. Parece que el espíritu competitivo se base más en las fanfarronadas que se sueltan de cara a la galería que no en la calidad de saber manejarse con las circunstancias que a cada uno le tocan. Saber ser paciente y esperar el momento también puede ser sinónimo de competitividad.  És evident, doncs, que hi ha una manera de viure les regates que encaixa plenament amb l’esperit de la navegació tranquil·la.

De moment, la bandera del slow sailing només oneja
en pals de fusta (Foto: Jordi Salvador)

Per tant, els regatistes slow o tranquils –tot i que això sembli un oxímoron- tenen cabuda dins del slow sailing; és més, penso que els pot aportar nous al·licients al marge de la competició. Precisament, una de les coses que ha aportat el grup de Facebook han estat les “quedades”, entre els navegants de vela llatina. A Catalunya, fora del calendari de trobades de vela llatina, que va de maig a juny, els navegants no solien trobar-se per navegar plegats. Doncs ara, gràcies a la connectivitat i immediatesa de les xarxes socials, hi ha un grup de navegants de vela llatina que queden per navegar en diversos llocs de la costa, fins i tot a l’hivern. La idea és quedar en un port i navegar amb les embarcacions d’allà, sense que els que venen de fora hagin de portar les seves barques. L’hivern passat se’n van fer com a mínim quatre, d’aquestes trobades improvisades. L’última i la més celebrada, que va congregar cinc barques i una quinzena de persones, es va fer el 12 d’octubre passat, en una cala de S’Agaró, i va permetre els assistents gaudir d’un magnífic dia d’estiu en plena tardor.  Segurament, aquest hivern i primavera se’n faran més; només cal que algú llanci la convocatòria via Facebook. De moment, tres associacions del Maresme, “Bricbarca”, de Vilassar, “A Tot Drap”, de Sant Pol, i “El Mamelló”, de Pineda, han organitzat la “I Navegada del Maresme” per l’últim cap de setmana d’abril.

Navegada tranquil·la del 12 d'octubre passat (Foto: Ll. Estefanell) 



Una de les primeres aportacions del grup “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” ha estat, doncs, dinamitzar el sector de la vela llatina a Catalunya. Aquest sector de la navegació tradicional, representat majoritàriament per membres de Catalunya i Balears, és el més dinàmic del grup. Això fa que aquest es vegi monopolitzat pels interessos d’aquests dos col·lectius majoritaris, tant des del punt de vista temàtic com lingüístic. Això no és dolent en si, ni molt menys, però segurament limita la participació de navegants d’altres països i altres llengües, i potser també de navegants que no practiquen la navegació tradicional. Com es pot obrir el grup a navegants d’altres països i cultures marineres? Doncs pensant que el mar és molt gran i toca moltes costes, i fent aportacions que puguin ser d’interès general; compartint vídeos, fotos, notícies, idees... de persones de tot arreu, encara que s’expressin en un idioma diferent del nostre. L’objectiu és el coneixement mutu i l’intercanvi d’experiències al voltant d’aquesta manera de relacionar-nos amb la mar, la navegació i els vaixells. Reconec, però, que com a objectiu això pot ser una mica massa ambigu i dispers; i que, segurament, per saber cap a on anem i en quin terreny ens movem, cal definir uns objectius més específics, establir unes accions concretes i marcar unes estratègies clares que permetin assolir els objectius fixats.


I amb això torno al començament: si volem que l’slow sailing arribi a ser alguna cosa més que una idea bonica, poètica i romàntica, i que prengui cos entre els navegants i la societat en general, ha d’aportar valor. Quin i com?

D’entrada, la navegació tranquil·la com, en general, qualsevol manifestació del moviment slow, està relacionada amb l’entorn on es desenvolupa aquesta experiència de navegació, és a dir, amb el medi ambient, en aquest cas, el mar. Llegia dies enrere una entrevista interessantíssima amb l’arquitecte, urbanista i dissenyador William McDonough (vegeu els seus “Principis de Hannover” sobre el disseny),  en què deia que “la nostra existència ha de millorar el planeta”. Tot això em va fer pensar que, efectivament, el moviment de la navegació tranquil·la havia d’establir un compromís ferm en la protecció i conservació del medi ambient marí. D’exemples en aquesta línia n’hi ha uns quants. L’organització “Sailors for the Sea” és una entitat no lucrativa que té per objectiu proporcionar a la comunitat de navegants esportius les eines necessàries per què puguin actuar a favor de la protecció i rehabilitació dels oceans i les aigües del litoral. Entre els seus programes tenen les clean regattas o “regates netes”, que posen al servei dels clubs, amb una sèrie de mesures per evitar que les regates tinguin un impacte mediambiental negatiu en les llocs on es desenvolupen. Fins i tot han aconseguit que les proves de la Copa Amèrica es desenvolupin sota els paràmetres de protecció mediambiental de les regates netes.


Determinades experiències de navegació tranquil·la tenen
una relació estreta i directa amb l'entorn natural on es
desenvolupen. Trobada de Calella de 2009.



A Europa, la “Surfrider Fundation”, creada per un grup de surfistes a Biarritz, l’any 1990, es dedica a “la defensa, salvaguarda, valorització i gestió sostenible del mar, del litoral, de les onades i de la població que en gaudeix”. Actualment té 1.500 voluntaris, 8.000 membres, una quarantena d’entitats locals i més de 40.000 simpatitzants. Aquest moviment va sorgir a les platges de Malibú, Califòrnia, el 1984, quan el surfistes van decidir organitzar-se per a protegir el seu entorn de la pol·lució local. Avui dia la “Surfrider Fundation” és una xarxa mundial i està present a tots els continents. Si entreu a la seva web, veureu la mena d’activitats que fan. Una de les més importants és el programa “Iniciativas Oceánicas”, una gran campanya internacional de neteja de platges, que organitzen des de fa setze anys. La propera tindrà lloc del 22 al 25 de març de 2012. Si us fixeu en el mapa, a Catalunya només se n’han set, i totes en el tram de costa comprès entre Badalona i Tarragona.  No us dóna això alguna idea?

Què pot fer el moviment “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” en l’àmbit de la protecció i conservació del medi ambient? Se me n’acudeixen algunes:

  • Fomentar i divulgar la pràctica de la navegació neta i respectuosa amb el medi ambient: la vela, el rem, el windsurg, el kitesurf, el piragüisme…
  • Organitzar navegades tranquil·les periòdicament i fer-ne difusió. Com les “quedades” que s’organitzen en l’àmbit de la vela llatina, però obertes a tots tipus de vaixells. Estaria bé que hi hagués un intercanvi de tripulacions; és a dir, que els navegants “tradicionals” poguessin navegar en vaixells moderns i a l’inrevés, que els “moderns” poguessin navegar en embarcacions tradicionals.
  • Promoure i difondre l’organització de regates i trobades netes, en la línea de les clean regattas.
  • Organitzar i participar en la neteja de platges i cales del nostre litoral, segons les directrius del programa “Iniciativas Oceánicas”. Aquesta és una iniciativa que transcendeix clarament l’àmbit nàutic i té una incidència social directa.
  • Fomentar, practicar i difondre l’econavegació. Aquest punt sembla una repetició del primer, però mereix un comentari a part.

Què és l’econavegació? En línies molt generals consisteix a repensar amb criteris ecològics i de sostenibilitat tots els àmbits del sector marítim: el transport marítim, la pesca, la navegació d’esbarjo, els serveis portuaris... I promoure l’ecoconstrucció d’embarcacions amb tècniques i materials sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, i que utilitzin energies renovables. Temps enrere vaig dedicar una entrada a una naviliera holandesa que transporta mercaderies en vaixells de vela. A Espanya, l’associació gallega de mestres d’aixa Agalcari aposta de manera decidida per la recuperació de la construcció naval en fusta, no només en el sector de la nàutica d’esbarjo, sinó també en el sector pesquer. Una de les drassanes associades, Triñanes, té en projecte la construcció d’un petit veler que s’ajusta als criteris de l’econavegació.

Els navegants tradicionals, que naveguem en embarcacions de fusta i a vela, practiquem en bona mesura l’econavegació. I segurament ho faria molta més gent si la construcció amateur tingués aquí la difusió i les facilitats que té a altres països. Poso només a tall d’exemple una activitat que fa periòdicament la drassana-escola nord-americana WoodenBoat School, a Maine: la “Family Week”. Durant una setmana diversos membres d’una família, grans i petits, treballen conjuntament en la construcció d’una petita embarcació. Comencen a fer-la un dilluns i el dissabte la tiren a l’aigua. A banda d’aquest exemple, a la xarxa trobareu imatges d’un munt de trobades i festivals de petites embarcacions, moltes d’elles autoconstruïdes. 



Construïnt un kayak en família a la WoodenBoat School

A Espanya la construcció amateur d’embarcacions és tota una odissea, ja que cal superar un munt de requeriments tècnics i administratius per a “legalitzar” un vaixell fet per un mateix. A més, sovint es dóna el cas que les taxes i certificacions necessàries costen tant o més diners que els materials per fer l’embarcació. No sé si a altres països es donen més facilitats per a la construcció amateur d’embarcacions, però tot fa pensar que sí, perquè és una activitat més corrent i estesa que aquí. Fa la sensació que aquí l’administració de marina, amb el suport de la legislació corresponent, posa tota mena d’entrebancs cap a tot allò que els fa nosa o que els pot representar alguna mena de problema. És molt difícil en aquest país navegar al marge d’unes vies establertes. I això lliga amb una altra qüestió que crec que des del moviment “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” hauríem d’abordar: l’accés al mar i a la navegació. 

El mar és patrimoni de la humanitat. Encara que les lleis dels estats sobirans s’apliquin sobre les aigües territorials de cada país, i encara que els oceans i la navegació es regeixin per lleis internacionals, el mar no és propietat privada: tothom té el dret a accedir-hi i ha de tenir la possibilitat de fer-ho. Però, a casa nostra, l’accés al mar cada vegada és més complicat. El litoral cada cop està més privatitzat, i accedir al mar i navegar implica haver de pagar un peatge: el que imposen marines, clubs nàutics i instal·lacions portuàries, no ja per tenir-hi una embarcació, sinó per poder tirar-la a l’aigua. Últimament veiem com proliferen les marines per a megaiots de luxe –aviat el Port Vell de Barcelona ho serà-, mentre les embarcacions petites s’han de buscar la vida. És evident que els petits fem nosa, cosa que trobo un contrasentit quan el 85 % de la flota d’esbarjo a Espanya són embarcacions menors de 8 metres d’eslora. Ens volen fora de l’aigua perquè, diuen, falten amarratges i els que hi ha cada cop són més cars. Des del sector es diu que la solució són marines seques i rampes d’accés al mar públiques i gratuïtes, com tenen a França, “perquè la nàutica remolcable és clau per sortir de la crisi i popularitzar l’afició”. Potser sí, però, de moment, ja sé d’alguns companys que han hagut de treure la barca de l’aigua per l’increment del cost de l’amarratge. I les poques rampes que hi ha a Catalunya estan a dins dels ports i són de pagament. Si una cosa no va acompanyada de l’altra, si no es fan rampes i accessos al mar públics i gratuïts, les embarcacions petites, a la llarga, ho tenim fotut. A banda que a les barques de fusta i de vela llatina, molt més pesants i lentes d’aparellar, se’ns compliquen força les sortides. I tots aquests entrebancs poden representar un fre a l’hora de recuperar i mantenir aquest tipus d’embarcacions.




En Bosco Plana, constructor amateur que ha hagut de superar diversos
entrebancs per poder navegar amb el seu vaixell.



Què pot aportar el moviment “Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” en relació a aquests dos últims punts que hem plantejat: l’ecoconstrucció i l’accés al mar?

  • Fomentar i promoure l’ecoconstrucció d’embarcacions, mitjançant la realització de cursos i tallers, en col·laboració amb drassanes i mestres d’aixa, i l’organització de trobades d’embarcacions autoconstruïdes.
  • Buscar fórmules que facilitin i abarateixin la construcció amateur d’embarcacions. No hi ha cap ONG tipus “Enginyers Navals Sense Fronteres” que vulgui donar un cop de mà en aquest sentit? 
  • Exigir i fer campanya per a l’obertura d’accessos al mar, públics i gratuïts, que permetin a tothom avarar una embarcació i poder navegar. 

I a tu què se t’acut que podria aportar l’”Slow Sailing – Navegació Tranquil·la” per edevenir un moviment amb una certa influència dins del món de la navegació?



29.6.11

Gran èxit de la V Trobada de Vela Llatina de Cambrils

Vint-i-tres barques de diverses procedències, un temps esplèndid per a navegar, una organització generosa i entusiasta, dedicada en cos i ànima a que tot sortís segons el programa previst, i el suport institucional necessari perquè un esdeveniment d’aquesta envergadura resulti viable i es consolidi, van confluir el cap de setmana de Sant Joan a Cambrils per fer de la V Trobada de Vela Llatina una festa marinera d’aquelles que recordarem tots els que vam tenir el goig de participar-hi. Jo vaig xalar d’allò més!   


Xarxes i llatines. Sembla la imatge d'una altra època.

Què va tenir la cinquena trobada de Cambrils que, al meu entendre, explica el seu èxit? A banda del bon temps, és clar; però aquest és un factor que no es pot controlar. D’entrada destacaria allò que crec que és l’ànima i el motor de tot: l’assocciació L’Arjau Vela Llatina de Cambrils. En aquests moments L’Arjau és, segurament, l’associació més potent del sector de les embarcacions tradicionals a Catalunya. Me’n vaig adonar fa un any, amb motiu de la seva nodrida participació, tant en persones com en barques, en la II Festa de la Mar de Vilanova i la Geltrú. Va tenir un gran mèrit pujar i baixar navegant des de Cambrils, en unes condicions de mar i vent ni la meitat de plàcides que les del cap de setmana passat, per ser tots allà, donant suport a aquesta iniciativa de la FCCPMF i que podria ser l’embrió d’una nova cita al voltant de les embarcacions tradicionals a la costa tarragonina. Llavors ja es veia que eren una pinya, un equip motivat i amb uns objectius clars, com ara hem pogut constatar. I això desprén una energia que es transmet i s’encomana.


Hissada de veles i sortida a la mar.

A més, L’Arjau és una associació que sap imbricar com poques la part de les barques i de la navegació amb la cultura marítima local i amb els seus protagonistes: pescadors, mestres d’aixa i gent de mar, sovint ja jubilada, però que en sap un munt i que poden aportar els seus coneixements i experiències. Persones que se senten reconegudes i valorades, i que es presten a col·laborar amb L’Arjau amb entusiasme.  Part d’això que dic es va poder veure a la VI Festa de l’Ormeig, una mostra de pesca tradicional de Cambrils, que compren la recreació d’oficis mariners i una demostració de diversos arts de pesca, com la tirada del rall i de l’artet, en què hi participa el públic present a la platja, ajudant a estirar de les malletes de la xarxa prèviament calada per un llaüt de rems. Era una imatge realment evocadora veure la gent estirant de l’art i portant-lo cap a la platja, amb el perfil d’unes quantes veles llatines al voltant. I quan el cóp, ple de peix, va sortir de l’aigua i va arribar fins a la sorra, el deliri! La gent s’hi va abraonar per veure de prop el producte de la pesca, mentre a través dels altaveus ens explicaven que aquella era una pesca de subsistència, de la qual en depenia antigament el menjar de moltes famílies cambrilenques. Efectivament, la xarxa venia ben farcida de peix, potser no gaire viu... Però un llobarret despistat que havia caiguat a la trampa, amb els seus salts i cops de cua a sobre d’una panera, feia semblar ben viva tota la pesquera.  Tant se val, calia assegurar la subhasta de peix a l’antiga que venia a continuació i que tancava la festa. I amb la xarxa buida no s’hagués pogut fer. 



Pescador llençant el rall.
Desemmallant el peix agafat amb l'artet.
Les peixateres es barallen per aconseguir el millor peix
 de la subhasta.

També es va poder veure aquesta participació dels més grans en la presentació del projecte de la restauració de la Teresa, una barca de pesca dels anys 30 amb aparell de balandra. Aquest és un projecte d’envergadura que l’Arjau porta a terme amb alumnes de la Casa d’Oficis de Cambrils, i que mereix una entrada a part. A l’acte hi era present Joan Vives, fill del mestre d’aixa que va construir l’embarcació i que també va seguir l’ofici del pare. Mestre Vives, com dirien a les Illes, estava encantat de ser el centre d’atenció; i per a nosaltres va ser un luxe poder escoltar les explicacions de l’últim mestre d’aixa de Cambrils. Aquí teniu un vídeo de l’acte que ha penjat en Jordi Salvador en el seu blog Escenavegant.


En Gerard Martí, de L'Arjau, explica com serà la Teresa un cop
restaurada. Al seu costat, el mestre d'aixa Joan Vives.
El mestre d'aixa Joan Vives explica coses de la barca construïda
pel seu pare a principis dels anys 30.

Per mi, un altre dels factors de l’èxit de la trobada de Cambrils és, precisament, aquest lligam entre la navegació tradicional i la tradició marinera cambrilenca. I a més, fer-ho de cara al públic i amb la participació de la gent, com en la tirada de l’artet.  Una altra idea excel·lent en aquesta mateixa línia va ser posar a disposició del públic l’embarcació turística Dorimar, per poder seguir la navegada de les barques de vela llatina des del mar, mentre un pescador experimentat anava comentant les maniobres de les embarcacions. És la primera vegada que veig que el públic gaudeix de seient de tribuna per seguir de prop una trobada i no s’ha de conformar amb veure les barques de lluny. Crec que tot això són molt bones iniciatives de cara a obrir aquest terreny vedat que són les trobades de vela llatina per a la gent que no en forma part, i una bona manera de fer visible tot aquest patrimoni i apropar-lo a la ciutadania. 


Demostració de com es feien les veles a la Festa de l'Ormeig.
El mestre xarxer mallorquí Jaume Amengual va deixar tothom
bocabadat amb els seus nusos.
Mostra de maquetes del mestre d'aixa Joan Vives.

Lligant amb aquest objectiu de difondre el patrimoni marítim viu i actiu, hi ha una altra iniciativa magnífica, que ja fa temps que circula, i que també va estar present a la trobada de Cambrils: els viatge dels sardinals. La setmana abans s’havia iniciat a la trobada de Calella de Palafrugell el quart viatge d’aquestes embarcacions tradicionals, que pretén acostar el patrimoni flotant a diverses poblacions costaneres. Des de temps immemorials, els viatges per mar construeixen ponts, uneixen origens i destins, i estableixen vincles entre les persones dels diversos llocs on les naus fan escala. I això és el que fa aquest viatge dels sardinals creat per en Pere de Prada, que reuneix barques de vela llatina franceses i catalanes, les quals transporten la imatge viva d’aquest patrimoni de nord a sud de Catalunya, i també fins a les Illes. En aquesta quarta edició s’hi va unir també un llaüt, Sa Xicota, de Sant Feliu de Guíxols, que no es va conformar amb quedar-se a Cambrils, sinó que va posar rumb al Delta i es va aventurar a travessar les goles de l’Ebre,  amb l’ajuda del pràctic, i a navegar riu amunt. I una vegada més es va poder veure passar una vela llatina per sota el pont d’Amposta.  Els navegants, en Lluís Estefanell, patró, i Xavier Corredor, mariner, van tornar meravellats amb l’espectacle del Delta i amb la retina impregnada d’imatges que explicaven com uns Ulisses de tornada a Ítaca. 


Les barques tornen a port per dinar.
Dinar sota veles i tendals. Un bon moment per xerrar amb els
companys d'altres barques.

Diumenge, el IV Viatge dels Sardinals va passar el relleu a la III Navegada Josep Lluís Savall, de Cambrils fins a l’Ametlla de Mar, població que el proper cap de setmana acull la seva trobada de vela llatina. L’estol de barques va sortir de port encapçalat per la Lola, la barca d’encesa centenària, fins a la senya enomenada l’Olla de Rifà de Mont-roig del Camp. Allà es va fer una ofrena floral en record dels mariners morts o desapareguts en el temporal de 1911. A continuació unes quantes barques van continuar la navegació cap a l’Ametlla i la resta van tornar a port, entre elles l’Espérance, a bord de la qual anàvem. I al moment de desembarcar vaig tenir la grata sorpresa de trobar-me amb Juan Apraiz, especialista basc en patrimoni marítim i navegant de batel, que era allà al moll, esperant l’arribada de les barques. Em va explicar que venia d’unes jornades sobre patrimoni marítim celebrades a Palamós i que estava recollint informació sobre grans desastres marítims, com el temporal de 1911. Precisament, Juan Apraiz és un dels organitzadors dels actes commemorarius de la galerna de 1912, el temporal més dur que va castigar la costa basca durant el segle passat, que va causar la mort de 141 pescadors.  Interessat per l’exposició “1911. Sobreviure a la tempesta”, exhibida a Cambrils a principis d’any i que ara es pot veure al Museu Marítim de Barcelona, s’havia acostat fins allà per saber-ne més coses. Curiosament, a bord de l’Espérance, jo acabava de conèixer la Montserrat Flores, de l’Arxiu Municipal de Cambrils, que juntament amb en Gerard Martí, director del Museu d’Història, són els comissaris d’aquesta exposició.  Naturalment els vaig presentar i ara només caldrà esperar a veure què en surt d’aquesta trobada; una trobada casual i imprevista, però que d’alguna manera ho va acabar de relligar tot. 


Les tripulacions recullen les flors per a l'ofrena en record de
les víctimes del temporal de 1911.

Per un motiu o altre –programa, embarcacions, participants, etc.- hi havia moltes ganes d’anar a la cinquena trobada de Cambrils. La gent de L’Arjau feia temps que venien escampant la seva crida als quatre vents. S’intuïa que que podia ser una trobada especial, d’aquelles que fan època. I així va ser. Vint-i-tres barques procedents de diversos punts de la costa catalana i de llocs tant allunyats com Seta, a la Catalunya Nord, l’Albufera de València i Xàbia, a Alacant, van acudir a la cita.  I al seu voltant ens vam reunir una vuitantena de navegants, molts dels quals som amics que feia temps que no ens vèiem; i vam aprofitar l’ocasió per posar-nos al corrent i explicar-nos els nostres projectes. En el meu cas, fins i tot vaig aparaular una navegada en aigües desconegudes per mi, a mitjans de juliol, que ja us explicaré quan arribi el moment. Per tant, crec que la trobada de Cambrils ha estat profitosa en molts aspectes.


A proa de L'Espérance, sardinal que va venir navegant des de Seta,
el patró, Bernard Vigne, maniobra el davant.

Finalment, cal destacar un altre factor que penso que va influir positivament en l’èxit de la trobada cambrilenca: la col·laboració de l’Ajuntament de Cambrils. Diversos representants del consistori i la mateixa alcaldesa, Mercè Dalmau, van presidir diversos actes del programa i van expressar la seva voluntat de donar suport a la trobada de vela llatina. Ja he comentat en alguna altra ocasió que la col·laboració entre associacions locals vinculades al patrimoni marítim i a la navegació tradicional i els respectius ajuntaments és en benefici mutu, o ho hauria de ser. Cal perseverar en aquesta línia i establir sinèrgies amb entitats, organismes i empreses que permetin la consolidació d’activitats d’aquesta envergadura, que d’una altra manera resultarien inviables per a unes associacions no lucratives i sense gaires recursos més que les quotes dels socis. Si ens tanquem en la nostra closca, no ens en sortirem. 


L'alcaldessa de Cambrils, Mercè Dalmau, dóna la benvinguda
als participants a la trobada.

I acabo recordant una efemèride: aquest 28 de juny ha fet vint-i-cinc anys de la trobada de Sant Feliu de Guíxols de 1986, la primera trobada de vela llatina que es va fer a Catalunya. Posats a celebrar-ho,  crec que la V Trobada de Vela Llatina de Cambrils és la cirereta perfecta  per a un hipotètic pastís d’aniversari. Per molts anys!


Ben Crawshaw, uns dels amics retrobats a Cambrils, a bord del
seu
Onawind Blue.
Alegria i bon humor a bord de la Xerina.
L'Espérance, a tot drap.
L'Alba, de Joan Rossaleny, barca de l'Albufera de València.
El Miquel Nansa, llaüt de la flota cambrilenca.
La Patoia passant una onada.
Dues barques històriques i catalogades: la Santa Espina i la Lola.
El Mestraló seguint l'estela d'un bot murcià.
La Lola i el Miquel Nansa, rumb a l'Ametlla de Mar.
El bot Aina, de l'Amadeu Ros, procedent de Xàbia.


21.6.11

Massa vent i poques barques a la trobada de Calella

L’escassetat de barques –una desena- i el vent fort de gregal, que va aixecar un onatge considerable, van deslluir una mica la 19a. Trobada d’Embarcacions de Calella de Palafrugell que es va celebrar dissabte passat. Però això va com va i tant les condicions atmosfèriques com el grau de participació mai no es poden preveure amb antelació. Fins i tot m’atreviria a dir que és més fàcil saber quin temps farà, perquè el nombre de barques no se sap mai fins el dia mateix de la trobada. Tot i això, la jornada va tenir els seus moments emotius...  



L’edició d’aquest any es va avançar una setmana amb motiu del quart viatge dels sardinals, des de Calella fins a Cambrils, per participar en la trobada que hi tindrà lloc el proper cap de setmana. Això va fer que el Port Bo no estigués guarnit de festa major com els altres anys, quan la trobada d’embarcacions tradicionals coincideix amb la celebració de les festes en honor a Sant Pere, el patró de la localitat. Total, que entre una cosa i l’altra, vaig tenir la impressió que la trobada de Calella no va lluir com altres vegades. Però això segurament canviarà en les properes edicions, perquè durant la reunió de patrons en Pere de Prada, president de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, va anunciar la bona sintonia que hi ha amb el nou consistori callellenc i la voluntat de l’alcaldia de col·laborar amb l’entitat i donar suport a la trobada. 



Crec que l’entesa entre els ajuntaments i les entitats que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni marítim, i a acostar aquest patrimoni a la ciutadania, ja sigui a través d’una trobada, d’una festa marinera, d’una exposició, etc., és imprescindible i totes dues parts en poden sortir beneficiades. Qualsevol d’aquestes manifestacions culturals al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, ben organitzades i gestionades, pot ser un motor econòmic per a una localitat costanera. I el sector que en pot sortir més directament beneficiat és el turístic. En el “X Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia” que tindrà lloc a Carril a final de mes, es fan unes jornades amb un títol prou eloqüent: “Turisme i embarcacions tradicionals, un recurs a explorar”. A Catalunya aquest recurs encara està molt poc explorat i penso que és urgent que ho comencem a fer. 



Tornant a la trobada de Calella, un dels moments més emotius de la jornada va ser quan en Pere de Prada va investir la Glòria Mauri i el Ricardo Canalda, armadors de la Pepeta, socis d’honor de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, els primers que té l’entitat. I els hi va lliurar un parell d’obsequis especialment dedicats: a la Glòria, un parell de maneguetes de fusta amb les quals –va dir- seria capaç de fer-ne un escultura “que no et cansaries de mirar”; i al Ricardo una caixa d’eines, també de fusta, com les dels mestres d’aixa, amb el seu nom gravat, en agraïment pels treballs de restauració del Joma, un petit llaüt que es va presentar durant la trobada. 


Un parell de maneguetes per a la Glòria...
...i una caixa d'eines amb el seu nom per al Ricardo.

I per a tots els que som seguidors i practicants de la navegació tranquil·la, l’altre moment emotiu del dia va ser veure la nostra bandera hissada per primer cop en els pals d’algunes barques. La silueta del caragol de mar sobre la bandera de la lletra “S” del codi internacional, disseny de l’amic Jordi Salvador, és el símbol que identifica l’Slow Sailing, aquesta filosofia –potser encara és aviat per dir-ne “moviment”- que proposa una manera especial de relacionar-se amb la mar, els vaixells i la navegació, recollida en un manifest d’onze punts. Actualment, el “Manifest de la Navegació Tranquil·la” està traduït a sis idiomes; i el grup creat al Facebook, on s’informa de les activitats dels seus membres i altres temes relacionats, arriba ja als 210 seguidors de diversos països. La primera tirada de banderes s’ha exhaurit de seguida i ja se n’ha encarregat una segona, que es distribuirà en les trobades i esdeveniments marítims d’aquest estiu. I a veure fins on arriba. Divendres passat, en Jordi i jo en parlàvem al programa “Terra de Mar” de Ràdio Palamós.


La bandera del Slow Sailing ja oneja. (Foto: Jordi Salvador)

A quarts d’una del migdia, la flota va sortir a navegar. Però el vent fort de gregal i l’onatge que va aixecar van dispersar les barques i van impedir fondejar al resguard de les illes Formigues, un lloc fantàstic per prendre el bany i dinar, abans de tornar cap al Port Bo a mitja tarda, com és habitual. A bord del sardinal Sant Pau vam hissar la major amb dues faixes de rissos, però tot i això la cosa feia respecte i la prudència va aconsellar recollir vela i tirar cap a casa. L’any que ve hi tornarem.

Us deixo unes quantes fotos més de la 19a. Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell. De la navegada no en tinc, perquè aquesta vegada, en comptes de fer fotos, vaig gravar en vídeo. I encara l’he d’editar, cosa que no he fet mai. Ja veurem si me’n surto. 








Més fotos de la trobada de Calella i del pas dels sardinals per Sant Pol de Mar a la web de "A Tot Drap".