9.2.10

“The end of the line”: salvem el mar

Ben aviat, segurament molt abans del què ens pensem, menjar peix serà una cosa exòtica, un luxe. La raó és la sobrepesca, que fa que cada vegada hi hagi menys peix als mars i oceans. Si la indústria pesquera mundial continua pescant al ritme actual, la línia de la gràfica que marca el descens de les captures a tot el món aviat tocarà fons. Concretament, l’any 2048 s’haurà acabat el peix per al consum humà. Com qui diu, d’aquí a quatre dies. Aquesta és la tesi d’un documental impressionant i colpidor, que vaig veure ahir a la nit al Canal +, i que em va deixar planxat al sofà: “The end of the line”, que aquí s’ha traduït com “Salvemos el mar”. No soc pessimista de mena, però la cosa està molt, molt fotuda.


“Salvemos el mar” es basa en el llibre del mateix títol del periodista medio-ambiental Charles Clover, que considera la sobreexplotació pesquera un dels problemes més greus del món, juntament amb l’escalfament global. Clover es va adonar que la pesca és l’activitat humana amb més impacte ambiental, ja que afecta un 70 % de la superfície del planeta. Això el va impulsar a investigar les conseqüències d’aquest impacte i a escriure “The end of the line”, que donaria peu al documental. Subtitulat “Imagina un món sense peix”, explica que la tercera part de les pesqueries gairebé s’ha extingit; és a dir que, des de 1950, la productivitat ha baixat per sota del 10 %. Com diu en Clover, ja ens hem menjat el 90 % dels peixos més grans del món, com la tonyina i el bacallà.

El cas de la tonyina vermella és el més escandalós. Els científics diuen que per recuperar l’estoc i evitar el col•lapse d’aquesta espècie se n’haurien de capturar entre 10.000 i 15.000 tones l’any. Però resulta que la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT, en anglès) autoritzava a pescar-ne el doble. Concretament, 29.000 mil tones, el 2006, i 22.000, el 2009, passant-se per l’entrecuix el criteri dels seus propis científics. Però la cosa no s’acaba aquí: les captures reals, avaluades pels mateixos científics de l’ICCAT, són de 60.000 tones, a causa de la pesca il•legal, que els governs dels països pesquers no fan res per aturar. En aquest sentit, trobo que “Salvemos el mar” és tou a l’hora de denunciar la ineficàcia d’aquest organisme i la manca d’interès dels ministres pesquers europeus per resoldre aquest problema. És molt més contundent el documental “Rèquiem per la tonyina vermella”, del programa “Thalassa”, que no té pèls a la llengua a l’hora de dir que l’ICCAT és una comèdia, que no serveix per allò que es va crear -conservar la tonyina atlàntica-, que la UE no diu la veritat sobre les captures, i que les flotes dels estats membres fan trampes per saltar-se les quotes, amb la connivència dels seus respectius governs.

Emigrants o pirates?

En canvi, “Salvemos el mar” planteja un aspecte humà dramàtic, com a conseqüència de la sobreexplotació pesquera: la manca de pesca obliga els pescadors dels països subdesenvolupats a emigrar. Hi ha països del tercer món que venen part de les seves quotes de pesca a països rics. Les flotes d’aquests països arriben amb els seus súper-vaixells i s’emporten el peix a cabassos, mentre els pescadors locals, que van amb unes barques atrotinades, veuen impotents com els estrangers els prenen el pa del cistell. La pesca cada dia escasseja més i les despeses se’ls mengen els guanys. L’única opció que els queda per poder tirar endavant la família és emigrar a Europa. Però, com diu un dels entrevistats al documental, “el nostre peix sí que el volen a Europa, però els nostres homes no”. És la història de sempre: en comptes d’invertir en aquests països, i de crear indústries, feina i riquesa allà, optem per emportar-nos els seus recursos naturals. I segurament és tot molt legal, però el resultat és nefast, per no dir immoral. L’espoli a què estan sotmeses moltes pesqueries empeny els pescadors locals a la misèria, i els obliga a emigrar o, en algunes zones devastades per un munt d’anys de guerres, a dedicar-se a la pirateria. Crec que la pirateria és un acte reprovable i em sap molt de greu per tots els “Alakrana” que han caigut en mans dels pirates, però nosaltres ens ho hem buscat. Nosaltres hem alimentat la bèstia i, segurament, també li hem venut les armes amb les que ara ataca els nostres vaixells.

Moltes vegades penso que arribarà el dia que tot el peix que ens mengem serà de granja. De fet, cada dia hi ha més peixos de piscifactoria als mercats: turbots, llobarros, orades, salmons... A mi, personalment, em fan força angúnia. Són com aquests pollastres de granja, criats en dos mesos, que no tenen ni suc ni bruc o, dit en castís, “ni chicha ni limoná”. Tot i això, crec que el peix de granja ser una solució per compensar l’escassetat de peix salvatge. Però després de veure “Salvemos el mar” no n’estic tan segur. Resulta que per fabricar les farines de peix amb què s’engreixen els peixos de granja, cal pescar més peixos que els que produeixen les granges! Dit d’una altra manera: es necessiten cinc quilos d’anxoves per produir un quilo de salmó. Això, a més de demencial, sembla del tot insostenible.


Malgrat el panorama depriment que mostra el documental, un dels científics entrevistats es declara molt optimista. Diu que, de la mateixa manera que la gent ha pres consciència dels perills del canvi climàtic i s’ha començat a mobilitzar per corregir-ne les causes, la humanitat també reaccionarà i, d’aquí al 2048, serà capaç de trobar solucions per aturar la degradació dels mars i oceans. Tant de bo. En qualsevol cas, cal adoptar mesures el més aviat possible. El documental n’apunta unes quantes, començant per la remodelació de la flota pesquera. Cal ajustar-ne la capacitat extractiva en funció de l’estat de les pesqueries, per permetre la regeneració dels estocs i que la pesca esdevingui sostenible. S’ha de reconvertir la indústria pesquera com s’ha fet amb altres sectors industrials. Això sempre és dolorós i als polítics els costa agafar el toro per les banyes, perquè hi ha molts interessos en contra, i per evitar la conflictivitat laboral, el desgast del govern i, en última instancia, la pèrdua de vots. Però s’ha de fer. Els polítics canadencs ho van haver de fer l’any 1993 en decretar una moratòria per a la pesca del bacallà amb l’objectiu de generar els bancs de Terranova, exhaurits després de centenars d’anys de sobrepesca. Els pescadors van protestar amb contundència, però la realitat es va acabar imposant: el bacallà de Terranova s’ha acabat i no torna. Precisament al documental es veu com un vaixell científic, per comprovar l’estat de la pesquera, cala dos palangres amb 1.500 hams cadascun. El resultat és prou eloqüent: només pesquen un bacallà i petit.

Si volem salvar els mars i oceans, no només de la pèrdua d’espècies, sinó de la degradació de tot l’ecosistema, cal adoptar mesures, per dures que siguin, i abans que sigui massa tard. Cal exigir als nostres governants –diu el documental- que facin complir les lleis en matèria pesquera. Cal ampliar les reserves marines, que en aquests moments només ocupen el 0’6 % dels mars de tot el món. Al 99’4 % hi està permès pescar. Amb les subvencions que avui dia es destinen a la pesca, i que només serveixen per perpetuar la sobreexplotació dels recursos, es podrien mantenir les reserves marines necessàries per garantir la regeneració dels estocs mundials.

Però no tota la culpa la tenen els polítics i la indústria pesquera. Nosaltres, com a consumidors, com a destinataris finals del producte de la pesca, també tenim la nostra part de responsabilitat. Si volem que les coses canviïn, hem d’estar disposats a fer sacrificis i a renunciar al consum d’aquelles espècies marines en perill d’extinció. Ja hi ha molts restaurants i cuiners que han eliminat la tonyina vermella dels seus menús i receptes, encara que només sigui per una qüestió d’imatge. Cal que consumim de manera responsable, demanant la procedència del peix que mengem i esbrinant com s’ha pescat. Cada cop hi ha més comerços que faciliten aquesta informació. I a casa nostra també hi ha pescadors responsables que proposen una pesca sostenible i la creació de reserves marines. Cal fer-los costat, tot i que el cas de la reserva de les Illes Formigues demostra que en aquesta qüestió encara estem una mica verds i que hi ha molts interessos enfrontats.

Sigui com sigui, hem de fer alguna cosa. No té sentit defensar el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals i deixar de banda l’ecosistema en què tot aquest món i aquesta cultura es desenvolupen, perquè són la mateixa cosa. A més, no vull navegar en un mar sense peixos. No vull banyar-me en una sopa de meduses. No vull viure a la riba d’un mar mort. I si no ho teniu clar, mireu “The end of the line”, o “Salvemos el mar”, un d’aquells documentals que sacsegen consciències, i que poden canviar el punt de vista de la gent i fer-la reaccionar.

7.2.10

La marina tradicional et necessita!

 


Continua la campanya de recollida d’adhesions en favor de l’esmena a la Llei General de Navegació Marítima que és en fase de tramitació al Congrés dels Diputats. La llista d’organismes i entitats que han enviat escrits de suport a l’esmena és impressionant, tant per la quantitat com per la qualitat dels adherits. Un fet impensable fa tres mesos, quan va sorgir la iniciativa d’impulsar aquesta esmena, a través dels grups parlamentaris del Congrés, amb l’objectiu d’aconseguir que els vaixells històries i tradicionals tinguin un estatut jurídic propi i es regeixin per un reglament específic.

Mobilitzar tot el sector de la marina tradicional d’Espanya per una causa comuna i aconseguir, a més, la solidaritat d’altes entitats que no hi estan directament vinculades, és un fet sense precedents, i un gran èxit d’aquest moviment. Però, mentre el període de presentació d’esmenes continuï obert, és necessari continuar sumant adhesions. Cal tenir molt clar que tot aquest enrenou no es fa només per quatre barques velles. Es fa per protegir i garantir la supervivència del nostre patrimoni marítim, especialment del patrimoni flotant, que es pretén que estigui viu i actiu. Es fa per aconseguir que la recuperació i manteniment d’embarcacions històriques i tradicionals sigui viable, i que aquestes embarcacions no quedin recloses als museus, sinó que puguin navegar i fer un servei. Es fa per unificar d’una vegada els criteris de l’administració de marina sobre l’operativitat d’aquests vaixells. I es fa per aconseguir la viabilitat d’un sector amb un gran potencial econòmic dins del món de la nàutica, i que afecta també altres sectors, com el turisme i la indústria cultural.

Per tant, cal que entre tots intentem fer créixer la llista que figura a continuació, afegint-hi tant adhesions individuals com col•lectives. No podem deixar passar aquesta oportunitat, que també ens ha de servir per consolidar i donar a conèixer aquest àmbit de la nàutica i de la cultura a la societat en general.

Dóna suport a l’esmena i fes córrer aquest missatge: la marina tradicional et necessita!

Llistat d'adhesions institucionals
(a 16 de febrer de 2010)

Galícia
1) Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial. Escrit de suport conjunt de les 42 associacions dedicades a la conservació del patrimoni marítim i fluvial de Galícia i que mouen 150 embarcacions.
2) Museo do Mar de Galicia.
3) Colegio Oficial de Ingenieros Navales y Oceánicos de Galicia.
4) Asociación de Amigos del Museo do Mar de Galicia.
5) Clube Marítimo Marisma da Ramallosa, de Pontevedra.
6) Vapores del Atlántico SL. "Vapor Hidria Segundo". O'Grove, Pontevedra.
7) Agalcari. Asociación Galega de Carpintería de Ribeira.
8) Asociación Cultural y Deportiva Amigos da Dorna Meca. O'Grove. Pontevedra.
9) Asociación Balandro Joaquin Vieta. Noia. A Coruña.
10) Asociación de Amigos das Gamelas - Mar de Pedra. Cangas do Morrazo. Pontevedra.

Euzkadi
1) Albaola Elkartea. Asociación para la difusión del patrimonio marítimo vasco.
2) Euskal Batel Eroak Elkartea. Asociación de propietarios y usuarios de bateles.
3) Astilleros de Bermeo SL
4) Asociación de municipios Udalarrantz, integrada por Bermeo, Elantxobe, Getaria, Hondarribia, Lekeitio, Lemoiz, Mundaka, Mutriku, Ondarroa, Orio, Pasaia, Santurtzi, Zierbena y Zumaia.
5) Asociación Itsasplanet
6) Itsas Gela - Aula del Mar, de Pasaia.
7) Untzi Museoa - Museo Naval de San Sebastián

Balears
1) Club Nàutic Cala Gamba
2) Associació França a la Vall de Sóller
3) Barques de Fusta
4) Associació de la Vela Llatina de Mallorca
5) Al•lots de Barca. Associació de Patrimoni Marítim
6) Associació d’Amics de N’Agustina
7) Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca
8) Amics de la Mar de Menorca
9) Vaixell “Rafael Verdera”
10) Associació Reflotar el pailebote “Thöpaga”
11) Associació Marítimo Cultural d'Eivissa i Formentera
12) Associació de Mestres d'Aixa de Mallorca
13) Amengual Artesà Nàutic
14) Associació Revitalització Centres Antics, de Mallorca
15) Club Nàutic S'Arenal
16) Grup per l’Estudi de les Fortificacions de les Balears

Canàries
1) Fundación Correillo “La Palma”
2) Asociación Pro-Restauración del Correillo “La Palma”

Catalunya
1) Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana, integrada per: Museu Comarcal del Montsià, Museu d'Història de Cambrils, Museu del Port de Tarragona, Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, Museu Marítim de Barcelona, Consorci El Far, Museu Municipal de Nàutica El Masnou, Museu de la Marina de Vilassar de Mar, Museu de Mataró, Museu del Mar de Lloret de Mar, Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols, Museu de la Pesca de Palamós, Museu de la Mediterrània Torroella de Montgrí, Museu de l'Anxova i de la Sal de L'Escala i Consell General dels Pirineus Orientals Castell Reial de Cotlliure.
2) Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial
3) Associació per la Conservació d’Embarcacions Tradicionals de Castelldefels.
4) Veles e Vents Navegació Tradicional SL
5) A Tot Drap. Associació per la recuperació del patrimoni marítim.
6) La Mar d’Amics. Associació per la difusió de la navegació tradicional i la recuperació del patrimoni marítim de Palamós.
7) Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell
8) Associació d’Amics de la Vela Llatina de l’Escala
9) Projecte Ninam SL
10) Associació Persones Inquietes Kul-Actiu de Lloret de Mar
11) Bergantí “Cyrano”
12) Associació DeLaMar
13) Asociación Catalana de Capitanes de la Marina Mercante.
14) Amics del Museu de la Pesca de Palamós, Girona.
15) Associació L'Estrop. Llançà. Girona.

Comunitat Valenciana
1) Museu Arqueològic i Etnogràfic Municipal Soler Blasco de Xàbia
2) Astilleros Artimar
3) Goleta “Morena”
4) Associació de Barques Tradicionals de Xàbia. Alacant.
5) Grup d'Esplai Esportiu "Vela Latina de Torrevieja". Alacant.

Andalusia
1) Federación Andaluza por la Cultura y el Patrimonio Marítimo y Fluvial, representant a: Fundación Nao Victoria, Asociación Ecomuseo Astilleros Nereo, Fundación Bergantín Galveztown, Excelentísimo Ayuntamiento de Coria del Río, Asociación de Vecinos del Balneario de los Baños del Carmen, Asociación Cultural de amigos de los Baños del Carmen, Asociación de Pescadores de Málaga – Este, Astilleros de Adra, Cofradía de Pescadores de Cádiz, Hermandad de la Virgen del Carmen de Pedregalejo y Cobarja.
2) Astilleros Nereo
3) Liga Naval de Andalucía
4) Asociación Baética Nostra
5) Asociación Cultural Aula Gerión de Sanlúcar de Barrameda.
6) Asociación Andaluza de Antropología.

Altres institucions
1) Asociación de Ingenieros Navales y Oceánicos de España
2) Colegio Oficial de Ingenieros Navales y Oceánicos de España
3) Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona
4) Consejo General de la Abogacía Española
5) Facultat de Nàutica de Barcelona (UPC)
6) Cluster Marítimo Español, en nom de tot el sector marítim espanyol.

França
1) Société Nautique de Narbonne
2) “Les amis du deux frères”, vaixell centenari.

Portugal
1) Associaçao Barcos do Norte. Viana do Castelo.



4.2.10

La “Lola” i la “Santa Espina”, dues barques singulars

 
La Lola, a la Trobada de Vela Llatina de Cadaqués 2005 (Foto: Quico Despuig)

Des del desembre passat, el patrimoni marítim flotant de Catalunya compta amb dues embarcacions catalogades com a “bé singular” del Patrimoni Cultural Català. Són dues barques de vela llatina, centenària una, la Lola, i amb 81 anys de mar l’altra, la Santa Espina. Aquestes dues barques, juntament amb el pailebot Santa Eulàlia, són els únics vaixells catalogats, tot i que aquest últim ho està en una categoria superior, per dir-ho així: la de bé cultural d’interès nacional o BECIN. De fet, la Lola, també ho serà quan passi a ser propietat del Museu Marítim de Barcelona, com ho són la resta de peces del museu.

 
Resolució per la qual s'inclou la Lola en el 
Catàleg del Patrimoni Cultural Català.

La Lola és un “llaüt del foc”, dels que antigament s’utilitzaven en la pesca de l’encesa, un sistema de pesca comunal que es practicava a la zona del Cap de Creus des de l’època medieval. L’encesa es feia de nit i consistia en atraure les moles de peix blau, mitjançant unes teies enceses a dins d’una mena de graella o fester que el llaüt del foc duia a popa, per fora de la barca. El peix es concentrava sota la llum i els pescadors, vogant a poc a poc, feien entrar la mola dins d’una cala. Llavors, el llaüt gros, que era el que duia l’art, encerclava la mola amb la xarxa, un extrem de la qual havia quedat a terra. Un cop envoltada la mola, l’altre extrem de la xarxa es portava també fins a terra, mentre la barca del foc sortia fora de l’art. Acabades aquestes operacions, els pescadors recuperaven la xarxa amb el peix a dins, estirant dels dos extrems des de la platja. Els llocs de pesca dins de les cales i l’ordre dels torns per pescar es sortejaven entre les diverses companyies de l’encesa. Era un sistema de pesca molt reglamentat i en tenim un testimoni magnífic en el llibre de les “Ordinacions de la pesquera de la vila de Cadaqués”, que recull les normes i pactes que regulaven l’ús comunal d’aquesta mena de pesca durant els segles XVi i XVII. Aquí teniu el reportatge de Frederic Rahola “La pesca a l’encesa”, publicat a “La Vanguardia” l’agost de 1889.

 
La Lola navegant per Cadaqués (Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

La Lola és l’única supervivent de la seva espècie: l’última barca de l’encesa. Va ser construïda l’any 1906 a Roses, pel mestre d’aixa Pere Guitard Pujol, que també feia velers, barques de mitjana i tota mena d’embarcacions de pesca. El primer armador va ser Estilià Sala, propietari d’una fàbrica de salaons i de diverses companyies de l’encesa, formades cada una per un llaüt gros i dues barques del foc, que li servien per abastar de peix la seva indústria. La Lola va pescar fins als anys 40 i després es va utilitzar com a embarcació d’esbarjo fins que la van vendre l’any1970. Als anys vuitanta la barca ja no es feia servir i s’estava deteriorant, fins que la família Zendrera se’n va fer càrrec. Llavors, un membre d’aquesta família, juntament amb Francisco Oller i Vicente García-Delgado, els dos autors de “Nuestra vela latina”, van posar en marxa un projecte de restauració integral de la barca als tallers de “Barcelona, fes-te a la mar”. Tres mil hores de feina, repartides en tres anys, i l’ús dels mateixos materials i de les mateixes tècniques de construcció artesanal de l’època, van deixar la Lola igual com era quan pescava a l’encesa. Al número 4 de la revista “Argo”, dins de la secció “Fusta de bona lluna”, hi trobareu un article més extens, del mateix Vicente, explicant la història de la seva estimada Lola.

 
Restauració de la Lola als tallers de "Barcelona, fes-te a la mar". 
(Foto: Arxiu Vicente García-Delgado)

La desaparició prematura de Quico Oller va fer que en Vicente García-Delgado quedés com a únic dipositari de la barca. Des de llavors l’ha mantingut en perfecte estat de revista, com vam poder comprovar en la passada edició de l’espai Marina Tradicional, en què la Lola lluïa més bonica que mai. Però ara, com explica en Vicente a “Argo”, mogut pel seu afany de conservar l’embarcació, va decidir sol•licitar la inclusió de la Lola en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català, perquè “n’assegura la supervivència, fins i tot quan jo mateix no pugui fer-ho”, i donar-la al Museu Marítim de Barcelona, que la mantindrà en actiu com fa amb el Santa Eulàlia i altres embarcacions de la seva flota.

 

  
Espai Marina Tradicional 2009

La recuperació de la vela llatina

La Santa Espina, l’altra barca de vela llatina inclosa en el Catàleg, és un llaüt de sardinal, construït el 1928, a Banyuls sur Mer, pel mestre d’aixa Bonaventura Colomines, per a les campanyes de pesca de la sardina i l’anxova en aigües del Golf de Lleó. El seu primer armador, el patró de pesca François Cazeilles, de Cotlliure, el va batejar amb el nom de Francis i va estar en actiu fins als anys 70 del segle passat. Després va quedar mig abandonat a la platja de St. Cyprien, fins que l’any 1975 en Clovis Aloujes el va comprar, el va reparar i el va fer navegar de nou amb el nom de Santa Espina.

 
La Santa Espina a la Trobada de l'Escala de 2007.

De la mà d’en Clovis Aloujes, la Santa Espina va tenir un paper destacat en el llarg procés de recuperació de la navegació tradicional i de les antigues embarcacions de vela llatina, amb finalitats esportives i culturals, que va començar a Catalunya a mitjans dels anys 70, a partir de la iniciativa d’un grup d’amics de la Catalunya Nord. La formació d’una petita flota d’embarcacions, construïdes a principis del segle XX, a Banyuls, Barcarès i Cotlliure, va ser l’origen d’un moviment que s’estendria com una taca d’oli al llarg de les costes mediterrànies, utilitzant embarcacions de treball per a usos més lúdics, amb un enfocament cultural i etnològic.

 
La Lola i la Santa Espina, dues barques singulars i emblemàtiques dins del moviment de recuperació 
de la vela llatina a Catalunya, en una nau de Palamós. (Foto: Pere de Prada).

A partir d’aquí es van començar a crear associacions de vela llatina i a organitzar les primeres trobades, com la “I Diada de la Vela Llatina” celebrada a Sant Feliu de Guíxols, el juliol de 1986, a la qual hi va acudir la Santa Espina, juntament amb la flota de Cotlliure. I un any després, amb motiu de la celebració del Mil•lenari de Catalunya, va prendre part en la “I Trobada de Vela Llatina de Cadaqués”, en què hi van participar 25 embarcacions. Aquestes van ser les primeres fites de l’extensió i consolidació de la vela llatina a casa nostra; i la Santa Espina va ser una embarcació pionera i emblemàtica dins d’aquest moviment.

 
Hissant la major al Port Bo. Trobada de Calella 2009.

L’abril de 1995, Clovis Aloujes la va traspassar a tres socis, entre ells en Pere de Prada, president de l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, que n’és el patró actualment. A partir de llavors, la Santa Espina, que a l’estiu té la base al Port Bo de Calella, participa en moltes de les trobades que es fan a Catalunya a partir de primavera. A més, ha fet dues travessies a Menorca, la primera tota sola, l’any 2001; i la segona, l’estiu passat en companyia dels llaüts rossellonesos Notre Dame de Consolation i Espérance, i del sardinal Sant Elm de Cadaqués. Aquí trobareu un petit reportatge d’aquesta travessia. I dies enrere, en Pere de Prada m’informava que preparen una altra ruta per uns quants ports de la Catalunya Nord, acompanyada d’una exposició, per difondre diversos aspectes d’aquest patrimoni marítim viu i actiu que compartim en aquesta banda del Mediterrani. Això es farà a partir del maig i ja us en informaré amb detall més endavant.

 
Pere de Prada, al timó de la Santa Espina. Al fons, el sardinal Sant Pau. (Foto: Toni Clapés)

Trobareu molt més detallada la història de la Santa Espina en l’article d’en Pere de Prada publicat en el número 5 de la revista “Argo”, també dins de la secció “Fusta de bona lluna”.