20.12.10

El “Wianno Senior” de John F. Kennedy

Hyannis és una de les localitats més conegudes de Cape Cod, Massachusetts. Com la resta del Cape, és un lloc tradicional d’estiueig de la gent benestant de Boston i Nova York. Avui dia l’elitisme d’aquest indret ha quedat diluït per un turisme més popular i heterogeni, que no arriba a ser massiu. Però l’elevat nivell de vida dels residents de sempre del Cape salta a la vista a través de les magnífiques cases de segona residència que s’estenen per tota aquesta costa, entre altre altres signes de riquesa, com ara un entorn natural privilegiat i molt ben conservat. Hyannis i Cape Cod deuen bona part de la seva popularitat a una de les famílies residents més il·lustres: els Kennedy. En la nostra estada a Cape Cod l’estiu passat –l’intercanvi de casa permet aquestes possibilitats- vam visitar Hyannis atrets per la figura de JFK, una de les icones del segle XX, i per la possibilitat de visitar el Cape Cod Maritime Museum.

El port de Hyannis

Al carrer principal de Hyannis hi ha un petit museu dedicat a qui va ser el 35è president dels Estats Units, entre 1961 i 1963, John Fitzgerald Kennedy. El museu mostra sobretot la relació de JFK i la seva família amb el Cape i amb aquesta localitat d’estiueig. Una relació que va començar el 1926, quan el pare, Joseph Kennedy, va llogar una casa a la zona de Hyannisport, a primera línea de mar, que dos anys després acabaria comprant. Aquí hi van passar molts estius els seus nou fills, practicant activitats a l’aire lliure i dedicant-se especialment a la vela. El 1956, tres anys després de casar-se amb Jacqueline Bouvier, John F. Kennedy va comprar una casa prop de la dels seus pares. I el seu germà Bob se'n va comprar una altra. El complex es coneix com Kennedy Compound i va servir de base per a la campanya electoral de 1960 que va dur JFK a la Casa Blanca. El president s’estimava molt aquest lloc i també la resta de la família. El senador Edward Kennedy hi va viure des de 1982 fins a la seva mort, l’any 2009. I aquí va morir també el fill petit del president, en John Jr., quan l’avioneta que pilotava des de Nova York fins a l’illa veïna de Martha’s Vineyard va caure al mar.

Els germans Kennedy, John, Robert i Edward, a Hyannisport, el 1948.

El JFK Museum de Hyannis mostra les fotos més familiars i entranyables de John F. Kennedy; fotos fetes em moments de relax i distensió, amb la dona, els fills, els germans, els cosins i tota la patuleia. Fotos que els nascuts a mitjans segle XX recordem d’haver-les vist publicades a les revistes il·lustrades de l’època, perquè el John i la Jackie eren una de les parelles més glamuroses i populars dels Estats Units, i els Kennedy eren considerats una mena de família reial nord-americana. En aquests fotos el mar hi és molt present, perquè tots els Kennedy n’eren molt aficionats, especialment a la navegació. El museu té una sala sencera dedicada a l’afició de JFK i del seus germans a la vela. I aquí vaig saber que el vaixell més estimat de tots els que va tenir el president Kennedy –i en va tenir uns quants-, va ser el Victura, un veler de la classe Wianno Senior, que el seu pare li va regalar quan va fer 15 anys. Era la primera vegada que sentia parlar d’aquest vaixell i això em va despertar la curiositat.

John F. Kennedy i el seu germà Ted a bord del Victura, el 1946.

El nom oficial és Wianno Senior One-Desing Knockabout, però a la drassana Crosby Yacht Yard d’Osterville, Massachusetts, que era l’empresa familiar que els va començar a construir el 1914, en deien The Senior Boat. Avui dia encara en construeixen per encàrrec, però de fibra de vidre amb elements de fusta. El Wianno Senior va ser un encàrrec d’un grup de navegants del Wianno Yacht Club al dissenyador i constructor d’embarcacions Horace Manley Crosby.  Li van demanar un veler adaptat a les complicades condicions de navegació de Nantucket Sound, un triangle de mar entre el sud del Cape i les illes de Nantucket i Martha’s Vineyard, on hi sol bufar el vent i és ple de bancs de sorra que es desplacen amb la marea. El Wianno Senior és un veler de 7’62 m. d’eslora i 2’42 de màniga, amb poc calat, però amb una quilla correguda de ferro fos, de 270 quilos, travessada per una orsa mòbil que cala fins a 1’83 m. La popa és ampla i el francbord baix, i aparella una major cangrea i un floc. Té fama de ser molt estable i d’aguantar vents propers als 30 nusos sense prendre rissos. En conjunt és un veler molt elegant, pensat tant per córrer regates, amb una tripulació de quatre membres, com per al creuer familiar de dia, ja que té una banyera molt ampla. Hi ha fotos del Victura amb mitja família Kennedy a bord.

Rober F. Kennedy a la canya del Victura, amb uns quants fills i nebots.

Diuen, però, que el Wianno Senior és incòmode per fer-hi creuer. Tot i que està equipat amb dues lliteres, la cabina és baixa i està dividida en dos per la gran caixa de l’orsa. Vaja, que les condicions d’allotjament són més aviat espartanes i gairebé és més còmode dormir a coberta. De fet, la raó de ser del Senior sempre ha estat, ja des de la seva creació, les regates d’estiu en les aigües del Nantucket Sound. I a això s’ha d’afegir un altre fet que dóna un caràcter especial al fet de regatejar en un Senior. Com explicava un regatista d’aquesta classe en un article publicat a la revista Offshore Magazine el juliol de 1989, els Wianno Senior són una tradició familiar, un vaixell que passa de pares a fills. Aquest hàbit de regatejar en família és la clau de la longevitat del Wianno Senior. Durant els anys 60, les regates de Seniors eren el moment àlgid de l’estiu. I avui dia la Scudder Cup es manté com el trofeu més important de la classe.

L'encara senador JFK i la seva promesa, Jacqueline Bouvier, a bord del Victura.

Ben aviat les regates de Seniors es van convertir en un esdeveniment social. Durant els anys 20, mentre la flota del Club Wianno d’Osterville regatejava, les senyores prenien el te a la gespa d’un penya-segat amb vistes al camp de regates. Fins i tot alguns armadors rics contractaven patrons professionals i ells s’embarcaven com a simples passatgers en el seu propi vaixell. La tardor de 1929, just abans del crack de la borsa, la drassana Crosby tenia encomanats onze vaixells, i el 1930 va ser el seu segon període més actiu. Quan la Gran Depressió va arribar a Osterville ja s’havien avarat prop d’un centenar d’aquestes embarcacions. Tot i això, la producció va baixar durant la Depressió i es va aturar durant la Segona Guerra Mundial, perquè els ports es van convertir en camps d’entrenament per a fer-hi exercicis de desembarcament de cara al Dia D. Acabada la guerra, els Crosby van començar a construir un vaixell de pesca esportiva anomenat Crosby Striper, que encara fabriquen. L’aturada va fer que la mitjana d’edat de la flota de Seniors arribés als 30 anys i la participació en regates va començar a disminuir.

A la dècada dels 60 la classe va viure una revifada i la drassana Crosby va construir 50 vaixells nous en 15 anys, de manera que la flota va tornar a augmentar. El dissenyador del Wianno Senior, Manley Crosby, i el seu fill Malcolm ja havien mort, i la tercera generació d’aquesta família de constructors navals prenia el relleu en la construcció del Senior. Però es van trobar amb un problema: que els costos d’obtenció i transport de la fusta necessària per a construir els vaixells -roure blanc de Nova Anglaterra, caoba de Filipines i avet d’Alaska- havien pujat fins a nivells prohibitius. Per altra banda, les despeses de manteniment també s’havien disparat i podien arribar als 7.500 dòlars l’any. Resultat: l’últim Wianno Senior de fusta va ser avarat la primavera de 1977. Era el final de la classe?


Vídeo sobre la classe Wianno Senior, que es pot veure al museu JFK de Hyannis.

Doncs no, el Wianno Senior no va desaparèixer, sinó que encara tenia corda per anys. Els mateixos navegants, a través de la Wianno Senior Class Association, es van dedicar a recaptar fons per finançar el disseny i construcció de vaixells de fibra. La prestigiosa firma Sparkman & Stephens va fer l’obra d’enginyeria, una empresa de Maine va fer el motlle del casc en fibra de vidre, i la drassana Crosby el va convertir en una elegantíssima embarcació amb l’arboradura i diversos elements de fusta vernissada, i altres elements d’estil clàssic. L’Invader, avarat la primavera de 1986, va ser el primer Senior de fibra que va tocar l’aigua i diuen que pràcticament no es podia distingir d’un de fusta. Superada la prova de bellesa, tothom es feia la mateixa pregunta: seria més o menys ràpid que un de fusta?  La resposta va arribar l’estiu següent, quan l’Invader, portat pel mateix patró que s’havia fet un tip de guanyar regates deu anys abans, va acabar en cinquè lloc de la general després de córrer les sis regates de la Scudder Cup, la prova reina de la classe. Això vol dir que els Seniors de fusta són més ràpids que els de fibra?


Un Wianno Senior actual. (Foto: Wianno Senior Italia)

Diuen que els Seniors de fusta són més lleugers i més ràpids en les primeres regates de la temporada. Però a mesura que el seu buc de caoba va absorbint aigua es desacceleren i a l’agost els de fibra tenen avantatge. És a dir que, a mitjans d’estiu, quan es fa la Scudder Cap, tant els uns com els altres naveguen més o menys igual. Evidentment hi intervenen altres factors que són determinants, com l’ajust de les veles, la coordinació de la tripulació, l’estratègia i aquell cop de sort que acaba de decidir el resultat de qualsevol regata. En qualsevol cas, el redisseny i reconversió del Wianno Senior a la fibra de vidre sembla que ha garantit la supervivència d’aquesta classe, que el 2014 farà cent anys. I el curiós del cas és que, tot i ser una classe tan específica de Cape Cod, a Itàlia en tenen una petita flota, que s’aplega dins l’associació Wiano Senior Italia. A través d’un acord amb la WSCA, l’entitat italiana ha obtingut la llicència per construir i promoure el Senior a Europa.

L'associació Wianno Senior Italia vol promoure la classe a Europa.

Vaig sortir del museu JFK de Hyannis amb la idea de buscar informació sobre el Victura, la classe Wiano Senior, i la drassana Crosby. I aquestes són algunes de les coses que he trobat. També he descobert que Crosby va construir el catboat Breck Marshall, a bord del qual vaig fer un tomb per les aigües del riu Mystic, com explico en l’entrada Visita al Mystic Seaport, el Museu d’Amèrica i el Mar. I parlant de museus, me’n vaig anar cap al port a visitar el Cape Cod Maritime Museu, però… aquell dia estava tancat!  Total que em vaig dedicar a fer fotos del port i dels vaixells amarrats. Hyannis és port recreatiu més gran i el segon port comercial de Cape Cod. D’aquí salpen els ferrys que van a Martha’s Vineyard i Nantucket. M’hagués agradat visitar aquesta illa, que va arribar a ser el principal port balener del món, i d’on era el vaixell protagonista dels fets que van inspirar Melville per escriure “Moby Dick”. Potser en una altra ocasió.

El catboat Eventide, dedicat al charter a Hyannisport.

El catboat Sarah, del Cape Cod Maritime Museum.

El far de la bocana de Hyannisport.

Cases de Hyannisport a la vora del mar.

Bocana del port de Hyannisport.

Embarcadors de Hyannisport. El ciment no abunda a Cape Cod.

Instal·lacions del Hyannis Yacht Club.

Entrada dels pantalans del Hyannis Yacht Club.


30.11.10

Tornen els vaixells mercants de vela

Llegeixo al “Classic Boat” de novembre que, actualment, la majoria de vaixells portacontenidors, naveguen més lentament que els velers mercants més ràpids de fa 150 anys. És el que en diuen slow steaming, que podríem traduir per “marxa lenta” o “poca màquina”, i que te per objectiu estalviar combustible, o sigui, diners. Aquesta pràctica coincideix amb un altre fet sorprenent: la recuperació del vaixell de vela en el transport de mercaderies. Aquest és el projecte de la naviliera holandesa Fairtransport, que ja disposa de dos velers per al transport de càrrega general i treballa en la construcció d’un mercant híbrid de 3.000 tones a motor i vela.

El Cutty Sark, construït a Escòcia el 1869,  va ser un dels grans velers mercants més ràpids de la història. Transportava te de la Xina i llana des d’Austràlia fins a Gran Bretanya, arribant a fer aquest últim trajecte en només 67 dies. La seva millor marca va ser de 360 milles en 24 hores, a 15 nusos de mitjana i puntes de més de 17.  Molts portacontenidors moderns poden fer 25 nusos. Però segons l’informe “Slow steaming: una moda passatgera o ha vingut per quedar-se?”, elaborat per la firma holandesa Dynamar, a mitjans d’aquest any, la meitat de la flota activa de contenidors, que transporta el 35 per cent del comerç mundial en valor, navegava més lentament que abans de la crisi econòmica, a 15 nusos o menys de mitjana, per estalviar combustible.  És a dir, els grans bucs mercants del segle XXI naveguen més a poc a poc que els velers mercants més ràpids de finals del segle XIX.

El Cutty Sark supera el vapor correu Britannia, considerat el vaixell 
més ràpid de la seva època.

No soc expert en transport marítim i, per tant, no puc valorar aquest fet ni des del punt de vista econòmic, ni des del punt de vista tècnic. Però, pel que he pogut llegir en alguns fòrums, sembla que l’slow steaming representarà un canvi permanent i global per a tot el sector i es mantindrà després de la recuperació econòmica, com a mínim per al tràfic de contenidors.  Suposo que en aquest nou escenari, condicionat per la crisi econòmica i els problemes mediambientals, s’obren noves oportunitats i allò que en diuen “nínxols de mercat” per a empreses joves i agosarades amb propostes alternatives, com l’holandesa Fairtransport.

M’assabento de l’existència de Fairtransport a través del blog “El mar, que gran tema para hablar”, del marí mercant José R. Montero, dedicat als diversos àmbits de la marina professional. Entro en la web de la companyia i el primer que em crida l’atenció és la imatge d’un noi ros, amb aspecte de hippy vestit d’executiu, que em mira des de la finestra d’un vídeo de YouTube. Es tracta d’en Jorn Langelaan, un dels tres socis fundadors de Fairtransport, empresa dedicada al desenvolupament del transport marítim verd, amb seu a la localitat holandesa de Den Helder. Per a Langelaan i els seus socis, l’energia eòlica és neta, ecològica i justa; l'única alternativa per aconseguir un transport marítim de mercaderies sostenible. Aquestes són les seves idees i projectes:





Personatge polifacètic, en Jorn Langelaan és marí, constructor de vaixells, broker marítim, fuster, empresari, artista i escriptor. Va néixer en una família de naviliers i va començar a navegar a 12 anys en un dels vaixells mercants de la família. Des de llavors va desenvolupar les seves habilitats marineres a bord d’una àmplia veritat de vaixells: goletes, quetxs, un bergantí, dues bricbarques, un vaixell d’investigació, embarcacions de pràctics, remolcadors i diversos bucs mercants. Va estudiar a l’Escola Nàutica d’Enkhuizen i es va convertir en oficial del bricbarca Europa en les seves expedicions a l’Antàrtida. També ha treballat en la construcció de vaixells de fusta. I tot això ho ha compaginat amb la pintura, esposant els seus quadres en galeries d’Holanda, Bèlgica i els Estats Units. Des de fa uns quants anys, es dedica a les organitzacions de les quals n’és co-fundador, juntament amb dos amics, capitans de marina, l'Atlantis Merchant Sailing Ship Company, Fairtransport BV i Tres Hombres SA. Actualment està a càrrec de Fairtransport.  Shipbrokers i del departament d'I+D de Fairtransport BV. Viu en un antic veler correu danès amarrat al port de Den Helder.

El bergantí goleta Tres Hombres és el buc insígnia de Fairtransport i pren el nom dels tres amics que van fundar la companyia. “Ambaixador de la nova flota de vaixells de vela híbrids sostenibles”, el Tres Hombres va entrar en servei el desembre de 2009. Transporta mercaderies entre Europa, les illes de l’Atlàntic, el Carib i Amèrica. Fa 32 metres d’eslora, té una capacitat de càrrega de 35 tones, i pot allotjar 5 tripulants i 10 alumnes. Aquest novembre va salpar de Den Helder i va arribar al port d’A Corunya per carregar 800 ampolles de vi espanyol i oli d’oliva. En el moment de redactar aquesta entrada es trobava al mig de l’Atlàntic, rumb al Carib, on farà escala a Anguilla, Bonaire, Curaçao, Haití, Saint Martin i novament Anguilla.

El Tres Hombres també admet alumnes. És a dir, persones que vulguin formar-se com a marineres alhora que veuen món. Viatjar com a aprenent en un veler mercant –diu la web de l’empresa- és una manera diferent de veure món; una experiència diferent a la que ofereixen la majoria d’agències de viatges. Però no es tracta d’un viatge de plaer: “pot ser una aventura, però també una vida dura i difícil”. Els viatges poden durar des d’uns quants dies fins a un any sencer, segons el programa de formació que esculli l’alumne, i que està dividit en vuit certificats corresponents a vuit especialitats. Aquí podem veure imatges de la vida a bord i sentir el testimoni d’alguns mariners i marineres.





A més del Tres Hombres, Fairtransport disposa del quetx Bessie Ellen, de 35 metres d’eslora i amb una capacitat de càrrega de 30 tones. Tots dos vaixells formen part d’un projecte pilot destinat a obrir nous mercats en el sector del transport marítim de mercaderies. Mentrestant, la companyia treballa –com hem pogut veure en un dels vídeos- en el disseny i construcció de l’Ecoliner Revolution, un mercant híbrid de 3.000 tones, propulsat per una combinació de vela d'alta tecnologia i motor. Segons l’empresa, aquesta característica híbrida, permet oferir el mateix servei, quant a velocitat i rendiment, que un mercant de motor tradicional. Fent ús d’ecoliners com a mitjà de transport marítim, es reduirien les emissions contaminants dels vaixells en un 50%. Aquest és el pla vèlic de l’Ecoliner, distribuït en tres pals amb aparell de creu, sense flocs ni estais. Actualment hi ha un vaixell amb aquest tipus d’arboradura: el súper-iot de luxe The Maltese Falcon.

El pla vèlic de l'Ecoliner. (Gràfic: Fairtransport)



The Maltese Falcon entrant a San Francisco.



L’època daurada de la marina mercant a vela va quedar enrere fa més d’un segle. Però si les idees de Jorn Langelaan i els seus socis tenen èxit, en aquests temps de crisi i de canvis en tots els sectors, potser tornem a assistir a una nova era de la vela.


Actualització:


Foto del vaixell de pesca (palangrer) a motor i vela, que té el port base a l'Escala, i del qual se'n parla en els comentaris.


(Foto: Josep Montmany)



21.11.10

El mar a la ràdio

En les últimes setmanes hem assistit a l’estrena de diverses emissions radiofòniques amb el mar com a tema central. Les propostes són diverses: des d’un espai setmanal dins de la programació general de l’emissora, fins a una ràdio dedicada exclusivament al mar i que només emet per Internet. Els continguts també són variats: n’hi ha que se centren en l’àmbit de la marina tradicional i d’altres que toquen tots els aspectes de la nàutica moderna, inclosa la competició. Fem un repàs als racons més salats de les ones hertzianes.

Primer "Terra de Mar",  amb Pere de Prada, Jordi Salvador i Jordi Rodríguez. 
(Foto: Ràdio Palamós) 

El passat 15 d’octubre, Ràdio Palamós estrenava “Terra de Mar” (divendres, de 17’40 a 18 hores, 107.5 FM), programa dedicat al patrimoni marítim i la navegació tradicional, en què hi col·labora com a entès en la matèria l’amic Jordi Salvador, president de l’associació palamosina “La Mar d’Amics”. Fins ara s’han emès sis programes en què s’ha parlat de la vela llatina, del rem, del salvament marítim, de les havaneres i dels clubs de vela locals, entre altres qüestions. El programa té algunes seccions fixes, com “Paraules de mar”, dedicada a repassar el lèxic mariner, i l’agenda cultural marinera, amb les activitats de la setmana.

Diria que “Terra de Mar” és l’únic espai radiofònic dedicat exclusivament a la marina tradicional que s’emet actualment a Catalunya. Hi havia hagut un precedent en català: el programa “Marítim”, emès per Catalunya Ràdio l’estiu de 2006, els dissabtes al mati, però tocava molts més temes a més del patrimoni. El dirigia i co-presentava Josep M. Ferrer Sirvent, company guionista, navegant i organitzador de la Regata Ophiusa, que es fa per Setmana Santa, entre Sitges i Formentera. Curiosament, aquell mateix estiu, els dissabtes i diumenges al matí, Onda Cero tenia en antena el programa “Historias del mar”, conduït per un parell de biòlegs marins i un enginyer naval. A la web del programa hi trobareu els sumaris de les diverses emissions, però és una pena que no es puguin escoltar. “Terra de Mar” és, doncs, un petit vas d’aigua en el gran oceà de la ràdio, però benvingut sigui, perquè crec que fa una tasca de divulgació important, acostant a un públic molt ampli tot aquest món, encara massa tancat, de la marina tradicional. A la web de Ràdio Palamós podreu repescar els programes que s’han emès fins ara i també us en podeu fer seguidors via Facebook.

Jaume Rosselló, Eric Rosselló i David Oliver, parlant del Miquel Caldentey a Ona Mallorca. 

A les Illes, dins del programa diari de tarda “Dos i Dos són 22”, d’Ona Mallorca (98 FM), també hi tenen cabuda els temes relacionats amb el mar. Suposo que hi té molt a veure el fet que darrera del micròfon hi hagi una persona molt sensible cap a tot aquest món de les embarcacions tradicionals: en David Oliver. A més del seu coneixement profund del patrimoni marítim balear, en David acredita una dilatada experiència periodística desenvolupada en diversos mitjans: editor de la revista “Mardemars”, responsable de continguts del programa de televisió “Catavents” (IB3), també de tema marítim, col·laborador del programa de ràdio “Ones de Mar”, que emetia IB3 Ràdio, i autor del blog “Llaüts”. Generalment, darrere d’aquests espais hi ha sempre una persona apassionada del mar, capaç de transmetre als oients aquesta passió i de parlar amb coneixement de causa.

No ens movem de les Illes perquè, el 6 de novembre passat, Mallorca Press, l’empresa editora de la “Gaceta Náutica”, estrenava el programa “Gaceta Náutica Radio” des de les ones d’esRadio (97.1 FM). Fins el juliol passat, Mallorca Press prodruïa “Ones de Mar”, el programa més antic d’IB3, la ràdio pública de Balears, que duia cinc anys en antena. Però divergències de criteri amb la direcció de la cadena sobre el format i emissió de l’espai van fer que la productora decidís canviar d’emissora. El periodista Josep Lluís Miró, director de “Gaceta Náutica Radio”, ha assegurat que el nou programa serà molt semblant a “Ones de Mar” i tindrà els mateixos col·laboradors. Entre aquests hi ha en Manolo Gómez, expert en patrimoni marítim, del qual vaig reproduir un article fa un parell d’entrades, sobre les barques que acaben fent de jardinera en una rotonda.


“Gaceta Nàutica Radio” s’emet tots els dissabtes, de 10 a 11 del matí, en la freqüència 97.1 FM.  Si no el podeu seguir en directe, a la web del programa us podeu subscriure als podcast de les diverses emissions, que trobareu també en la columna de l’esquerra d’aquesta pàgina, a sota del blogroll, i us en podeu fer seguidors via Facebook. Us recomano especialment el programa del 6 de novembre, en què es va parlar de la polèmica subhasta de l’Hispania, l’antic Fife de regates d’Alfons XIII que s’estava restaurant a Palma; un cas ple d’irregularitats i en què s’han “evaporat” uns quants milions d’euros. 

I ara deixem de banda les ones hertzianes de la ràdio convencional per centrar-nos en una proposta radiofònica nova que, des de fa molt poc, navega per l’oceà comunicacional més potent del segle XXI: Internet. Es tracta de 360ràdio, la ràdio nàutica IP de Catalunya. Què vol dir això d’IP? Doncs que emet únicament i exclusivament per Internet, sense limitació de cobertura geogràfica. 360ràdio es dirigeix a la nova generació digital més familiaritzada amb Internet que amb els mitjans de comunicació tradicionals o offline.

La nova emissora va arrencar amb força a l’última edició del Saló Nàutic de Barcelona, cobrint 20 hores de programació i oferint 32 entrevistes a persones relacionades amb diversos sectors de la nàutica. En Josep-Anton Trepat, coordinador de l’Espai Marina Tradicional, i un servidor vam ser dos dels entrevistats i vam parlar una estona amb en Joan Albert Lligonya, director de 360ràdio, de patrimoni marítim, d’embarcacions tradicionals i del moviment associatiu al voltant d’això. Aquí podeu escoltar l’entrevista i des de la web podeu recuperar altres entrevistes que van fer durant el Saló Nàutic. Naturalment, des de Facebook us podeu fer seguidors de 360ràdio. Com a curiositat us diré que l’emissora s’instal·larà en un local del port de Premià de Mar, és a dir, a tocar de casa.

Estudi de 360ràdio al Saló Nàutic. (Foto: 360ràdio)

Finalment, cal fer esment d’un programa veterà de la ràdio espanyola dedicat al mar: “Españoles en el mar”. Cada dia, a les 2 de la tarda, des de les ones de Radio Exterior de España es parla de pesca, recursos marítims, navegació, investigació oceànica, historia naval, marina mercant, i també de nàutica esportiva, en un programa que va dirigit tant als professionals com als amants del mar en general. “Españoles en el mar” té també un blog molt interessant, amb temes sobre les diverses matèries esmentades i que no defuig temes polèmics, com l’accident de l’helicòpter Helimer 207 a Almeria.

Així, doncs, la ràdio s’omple de mar, fet que hem de celebrar perquè vol dir que s’obren espais a través dels quals el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals poden arribar a la ciutadania i donar-se a conèixer, la qual cosa és imprescindible si en volem assegurar la supervivència.


10.11.10

Calendari de trobades 2011

La Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial ha publicat el "Calendari de trobades de navegació tradicional de Catalunya i Balears" del 2011. Aquesta és una bona eina per a què els armadors puguin planificar la temporada amb temps i decidir a quines trobades aniran amb les seves embarcacions. El calendari es va tancar per poder presentar-lo a l'Espai Marina Tradicional del Saló Nàutic i és provisional. És a dir, conté només les principals trobades de Catalunya i Balears, i pot ser que en faltin algunes. Per tant, no es descarta que se'n pugui fer una segona edició.  

Més avall podeu descarregar el calendari fent clic sobre la imatge per ampliar-la. I també us el podeu baixar des del blog de la FCCPMF. Consulteu periòdicament el Calendari Nàutic d'aquest blog on, a més de les trobades de vela llatina, hi trobareu les regates de vaixells clàssics, festivals nàutics i altres esdeveniment relacionats amb les embarcacions tradicionals que afegiré a mesura que em vagin arribant. Si hi ha alguna trobada o algun acte que voleu que hi surti, feu-m'ho saber i l'inclouré. Si utilitzeu Google Calendar, podeu transferir totes les dades del Calendari Nàutic d'aquest blog al vostre calendari.


Fem que entre tots circuli la informació.


2.11.10

Patrimoni decoratiu

El número de novembre de la “Gaceta Nàutica”, en la seva edició digital, publica un article titulat “Patrimonio decorativo”, que signa Manolo Gómez, col·laborador d’aquesta publicació en temes de patrimoni. L’article -que trobareu al final- incideix en una qüestió fonamental, que afecta totes aquelles persones i entitats compromeses en la recuperació, conservació i difusió del patrimoni marítim, especialment del patrimoni flotant, és a dir, les embarcacions: la consideració social d’aquest patrimoni. El punt de partida de l’article és un anunci publicat en una web de venda d’embarcacions, oferint un llaüt centenari per restaurar, “ideal com a decoració de jardí”.  A la vista de l’anunci, l’articulista escriu: “el primer que em passa pel cap és la consideració que, com a poble, tenim del  patrimoni marítim, y la conclusió primera és que es tracta d’un simple objecte decoratiu”.  


El Colomet, de Cambrils, va estar a punt de ser convertit en jardinera.
(Foto: Arjau. Vela Llatina de Cambrils)

Dubto que en cap altre país del món hi hagi tantes barques decorant rotondes i jardins com a Espanya. A la majoria de països amb una tradició marítima semblant a l’espanyola, les embarcacions antigues de fusta són a l’aigua, navegant, o als museus. Es veritat que moltes d’aquestes barques-jardinera tenen escàs valor patrimonial. Però segurament en trobaríem més d’una que sí que el té, i que podria estar navegant i fent un servei, a càrrec d’una associació, per exemple. En qualsevol cas, tinguin valor o no, totes aquestes embarcacions podrint-se al sol són la prova que el valor social que se li dona al patrimoni marítim en aquest país és purament ornamental, com diu l’autor de l’article.  Aquesta escassa sensibilitat de la societat espanyola cap al patrimoni marítim –començant per la mateixa Administració- fa molt difícil la seva recuperació i conservació. I fins que aquesta mentalitat no canviï, no farem res: es continuaran destruint embarcacions.


El Colomet, un cop restaurat. (Foto: Arjau. Vela Llaltina de Cambrils)

Precisament, la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial vol incidir en aquesta qüestió, a través del seu estand de l’Espai Marina Tradicional, dins del Saló Nàutic de Barcelona que comença dissabte. Sota l’eslògan “Sóc més que una postal bonica” hi haurà exposades dues embarcacions d’aquelles que als ajuntaments de localitats costaneres els encanta reproduir en cartells i fulletons turístics. Una és l’Alfonsito, un llaüt d’esbarjo del 1891,  cedit a l’associació Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell, que busca col·laboradors i patrocinis de cara a la seva restauració. L’altre és el bot Colomet, una de les últimes embarcacions de fusta construïdes a Cambrils, que hauria acabat fent de jardinera en un xalet, si els membres de l’associació Arjau. Vela llatina de Cambrils no l’haguessin rescatat i restaurat. Són dues iniciatives en mans de particulars –“alguns bojos”, com diu l’autor de l’article- que, malgrat les dificultats, continuaran lluitant i mantenint amb recursos privats tot allò que els caigui a les mans.


Postal de l'Alfonsito que els Amics de la Vela Llatina de Calella 
de Palafrugell repartiran al Saló Nàutic.

Aquí teniu l’article sencer de Manolo Gómez. Feu clic sobre la foto per ampliar-lo.



28.10.10

L’European Maritime Heritage aposta pels joves

El relleu generacional en el món de les embarcacions tradicionals i, més concretament, en el món de la vela llatina és una qüestió recurrent. Sovint, en l’àmbit de les associacions i entitats que s’hi dediquen, es planteja la discussió sobre com interessar els joves pel patrimoni marítim i què fer per atraure’ls cap a la vela llatina i la pràctica de la navegació tradicional. Aquesta és també la preocupació de l’European Maritime Heritage que, sota el lema “Som capaços de transmetre el nostre patrimoni marítim a les generacions futures?”, va reunir 150 participants de 20 països d’arreu del món en el setè congrés d’aquest organisme celebrat a la ciutat portuguesa de Seixal, el setembre passat.




Efectivament, el tema té la seva importància; i la prova és que aquest ha estat el congrés amb més participació de l’EMH, l’organització no governamental que reuneix propietaris privats d’embarcacions tradicionals i vaixells històrics, museus marítims i altres institucions i entitats vinculades amb la salvaguarda i difusió del patrimoni marítim flotant, de tota Europa. A casa nostra, entre les associacions dedicades a la vela llatina i a la recuperació de patrimoni marítim, hi ha el temor que tot l’esforç que s’ha fet en els últims anys no tingui continuïtat per manca de relleu generacional. El cas més significatiu és el de les regates de vela llatina. La suspensió de l’última Copa Catalunya per manca de participants, de la qual ja n’hem parlat en entrades anteriors, feia saltar totes les alarmes. Semblava que l’esport i la competició podrien ser un bon incentiu per atraure els nois i noies cap a aquesta classe d’embarcacions, però no sembla que això hagi donat resultats.

I no n’ha donat perquè, als més grans, que som els que hauríem de transmetre la nostra passió per la vela llatina, la competició no ens motiva gaire, per no dir gens. Caldrà, doncs, buscar altres al·licients, altres vies i estratègies per acostar els joves cap al món del patrimoni marítim i la navegació tradicional, si volem garantir la conservació i transmissió de tot aquest patrimoni a les generacions futures.

L’European Maritime Heritage s’ho va plantejar en el congrés del setembre passat a Seixal. Els debats, centrats en temes com la classificació de vaixells històrics, la rendibilitat econòmica del patrimoni flotant, les iniciatives que impulsen la participació o la importància del patrimoni marítim intangible relacionat amb els vaixells, es van abordar des de la perspectiva de la transmissió de valors, coneixements i experiències als joves, per tal de fer créixer la seva sensibilització i assegurar el futur del nostre patrimoni flotant.




Per aconseguir aquests objectius, l’EMH es planteja com a línies d’actuació prioritàries per als propers anys:

  1. Impulsar les iniciatives vinculades al patrimoni marítim adreçades especialment als joves.
  2. Estimular les bones pràctiques, a través de l’intercanvi d’experiències, especialment aquelles que incloguin els més joves.
  3. Millorar la comunicació amb l’esfera política europea, el públic en general i els joves en particular, especialment a l’hora de transmetre els objectius de l’organització i els valors del patrimoni marítim flotant.
  4. Millorar la percepció del patrimoni marítim, especialment en el seu vessant de generador de recursos econòmics i cercar noves fórmules de rendibilitat.
  5. Continuar treballant per tal que les exigències de seguretat en la navegació no siguin un obstacle per a la conservació i la recuperació de vaixells d’interès patrimonial de la forma més fidel possible.
  6. Encoratjar el coneixement i les diverses interpretacions del concepte de classificació del patrimoni marítim flotant i impulsar el debat al sí de l’organització.
  7. Assegurar el reconeixement de les flotes tradicionals per la UNESCO, en les polítiques comunitàries i en l’Atlas Marítim elaborat per la DG MARE (Direcció General d’Afers Marítims i de Pesca) de la UE.
Penso que valdria la pena veure de quina manera es posen en pràctica aquestes mesures i treballar en la mateixa línia, com a mínim en totes aquelles que les associacions puguin aplicar dins de les seves possibilitats.  

Aquesta entrada ha estat elaborada en base a la informació que m’ha fet arribar l’Olga López, adjunta a la Direcció Tècnica del Museu Marítim de Barcelona, que va assistir a 7è Congrés de l’EMH a Seixal, i a qui li agraeixo molt la seva ajuda.


20.10.10

Visita al Mystic Seaport, el Museu d'Amèrica i el Mar

Pujar a bord d’un autèntic balener nord-americà del segle XIX i veure de prop com el restauren, fer un passeig en un vaixell de vapor de 1908 i sortir a navegar en un catboat típic de Cape Cod són algunes de les moltes activitats que es poden fer al Mystic Seaport – The Museum of the America and the Sea. Situat a l’estuari del riu Mystic, en un entorn idíl•lic de la costa de Conectticut (EEUU), envoltat de vegetació i de magnífiques residències antigues i senyorials, el Mystic Seaport és, sens dubte, un dels museus marítims més singulars del món. L’estiu passat el vaig visitar.

Paisatge del riu Mystic, davant del museu.

Visitar el Mystic Seaport era un desig que tenia des de feia molt de temps. Per això, quan a les 9 del matí del dia 3 d’agost em vaig cenyir al canell la polsera blava que permet circular lliurement per tot el recinte, fins a les 5 de la tarda, vaig sentir aquella barreja d’emoció i excitació que t’envaeix quan estàs a punt de fer realitat un vell somni. Només entrar tens la sensació d’haver passat de cop a una altra època. A banda i banda, s'estenen els carrers sense asfaltar d’un poblet de cases baixes de fusta, darrera de les quals sobresurten, aquí i allà, nombrosos pals de velers, alguns amb aparell de creu. Imagino que així deurien ser els pobles mariners en aquest país fa 150 anys. De fet, estic convençut d’estar en un port d’aquella època que l’han conservat tal com era fins a l’actualitat. Doncs no, el Mystic Seaport no és un lloc original, sinó una recreació, una reproducció d’un port de la costa est nord-americana al segle XIX. Mai no hi va haver un port en aquest indret, només una empresa de construcció de vaixells: les drassanes Greenman.

Una rèplica del far de Brant Point, de l'illa de Nantucket, il·lumina 
el Mystic Seaport des de 1966.

El Mystic Seaport és la visió de tres apassionats del mar que es van associar per preservar el llegat marítim del seu país. El principal impulsor del projecte va ser Carl C. Cutler, advocat i fill d’una família de mariners. L’any 1920, viatjant per la costa est a la recerca de documentació sobre els clípers nord-americans, es va adonar que bona part d’aquesta història i del seu patrimoni material s’estava perdent, juntament amb els vincles marítims de molts indrets. Cutler es va posar en contacte amb el doctor Charles K. Stillman, un metge de Nova York que havia tornat a Mystic per viure a la casa del seu avi, el constructor naval Clark Greenman. I van enrolar Edward Bradley, un comerciant de seda local, que havia fet un viatge a la Xina quan era adolescent. Tots tres van crear, el Nadal de 1929, la Marine Historical Association, l’embrió del Mystic Seaport.

El Mystic Seaport és ple d'imatges d'una altra època.

A partir de llavors els tres socis van començar a reclutar membres per a l’associació i a recollir tota mena d’artefactes marítims, fins i tot abans de tenir un lloc on exposar-los. El setembre de 1931, a l’edifici d’un antic molí reformat, van obrir la primera exposició per als membres de l’associació; i el Dr. Stillman va donar al museu la seva primera embarcació, el sandbagger de regates Annie. El museu es va obrir al públic per primera vegada l’estiu de 1934. Malgrat la gran depressió, els fundadors del Mystic no van renunciar als seus plans d’expansió. Estaven convençuts que el país podia aprendre força de la herència marinera de Nova Anglaterra; i que valors com el coratge, la independència i l’esperit de superació, comuns entre la gent de mar, calia inculcar-los als joves. I van decidir que la millor manera de fer-ho seria aconseguint per al museu una sèrie de vaixells que permetessin als visitants experimentar la realitat de la vida marinera a escala natural.

El Mystic Seaport exposa una variada gama d'embarcacions de 
treball de la costa est dels Estats Units.

El Mystic Seaport ve a ser un gran parc temàtic dedicat a mostrar d’una manera pràctica una part de la història marinera dels Estats Units. Però no és un parc d’atraccions a l’estil Eurodisney. Aquí no hi ha decorats, ni efectes especials, ni vaixells de pel•lícules de pirates. Aquí tot és de veritat. Els vaixells són antigues naus mercants i de pesca, algunes centenàries, que anys enrere estaven en servei en diversos mars. També hi ha uns quants iots clàssics i altres vaixells d’esbarjo, com molts dels que es poden veure navegant per la costa est. El primer vaixell que em crida l’atenció és una goleta fosca, molt estilitzada, que li falta el masteler del trinquet i el botaló. M’hi acosto i descobreixo que és l’Amistad, la rèplica de la famosa goleta cubana a bord de la qual hi va haver una revolta d’esclaus l’any 1839. Feia pocs dies havia seguit per Internet el dia a dia del seu viatge a Cuba en record d’aquells fets, i allà estava, amb aspecte de cansada. Anomenada “la goleta de la llibertat”, l’Amistad va ser construïda al Mystic Seaport, entre 1998 i 2000, i és un dels vaixells més actius de la flota del museu. A pocs metres del seu amarrador un fuster, armat amb una maça i un enformador, treballa en els pals de la goleta, a l’aire lliure i a la vista del públic.


Treballs de reparació de l'arboradura de la goleta Amistad, 
a la vista del públic.

L’olor de la fusta acabada de tallar i el soroll de les serres mecàniques ens porta fins a una de les instal•lacions més importants del Mystic Seaport: la drassana Henry B. duPont Perservation Shipyard, on es restauren i mantenen les embarcacions del museu. I allà, a l’escar de la drassana hi trobem un dels bucs insígnia del Mystic: el balener Charles W. Morgan, l’últim veler de la seva classe, construït el 1841 per un armador de New Bedford, el port més important dels Estats Units dedicat a la caça de la balena. Malmès per un huracà l’any 1938, s’anava deteriorant per falta de fons per reparar-lo. Però el 1941, poc abans de l’atac japonès a Pearl Harbour, el museu el va comprar, el va restaurar i el va obrir al públic l’any següent. Ara, el seu buc de color negre, posat en sec i desarborat, i amb un forat a la panxa per on entren i surten els operaris de la drassana, sembla una gran balena varada, com algun dels 59 cetacis que va capturar en una de les seves millors campanyes, de més de tres anys de durada. Declarat monument històric, el Charles W. Morgan és objecte d’una restauració a fons, que implica la substitució de grans peces de la seva estructura. Tot i això es pot visitar, i des de coberta veiem els fusters tallant les peces noves a partir de plantilles col•locades sobre enormes taulons de roure massís. A més d'una drassana, el Henry B. duPpont Perservation Shipyard és  un centre de documentació i recerca que recull informació detallada de cada intervenció que fa en els vaixells del museu. Molta d’aquesta documentació sobre el balener s’exposa al públic en unes sales habilitades a la mateixa instal•lació.




Treballs de restauració del balener Charles W. Morgan.

Em falten ulls per veure-ho tot! A través de la porta oberta d’un magatzem treu la proa un veleret clàssic preciós. Hi entro i faig quatre fotos. En un altre magatzem, que resulta ser un taller d’envernissat i pintura, hi ha una noia treballant sobre la coberta d’un sandbagger, aquests exòtics velers de regates. Potser és l’Annie, el primer vaixell que va tenir el Mystic. No ho sé; m’he entretingut massa i ens hem d’afanyar si volem veure tot el museu abans que tanquin, a les cinc de la tarda. El Mystic Seaport és enorme! En el plànol que m’han donat a l’entrada hi ha marcats més de 50 punts per visitar, entre cases i embarcacions. I a cada casa s’hi exposa o s’hi fa alguna cosa: en una hi ha un mestre veler; en una altra, un tallista que talla motllures i adorns de fusta per algun vaixell; en una altra, un ferrer; en una altra, una noia que ensenya com es fan les anelles de fusta per envergar una vela a un pal (mast hoop en anglès); en un magatzem arran de mar s’hi exposen estris per a la pesca de l’ostra, i amarrats a fora hi ha tres velers diferents que es dedicaven a aquesta activitat. Fem una ullada al magatzem d’efectes navals, a la impremta i a l’interior d’una casa típica de l’època. I encara ens queden un munt de cases! Com a mínim cal un dia més per veure tot el que hi ha aquí. De fet, es pot repetir la visita l’endemà amb la mateixa entrada, que costa 26 dòlars per cap.



Fins i tot en plena Segona Guerra Mundial, el nombre de visitants del museu no va deixar d’augmentar. La idea de construir un port representatiu va començar a prendre forma el 1943 i va anar creixent durant els anys de patriotisme i prosperitat de la postguerra. El 1948 el museu va començar a utilitzar el nom de Mystic Seaport i ja superava els 23.000 visitants anuals. Actualment rep més de mig milió de visitants l’any i té més de 18.000 membres, que gaudeixen d’avantatges especials. A més, també s’hi pot accedir amb la pròpia embarcació i amarrar en el moll de visitants. Aquest matí d’agost, una mica ennuvolat, no hi ha gaire gent i les coses es poden veure bé sense cues ni estretors.

M’entretinc fent fotos a un iot clàssic preciós i, de sobte… un catboat navegant! És un veler típic de la costa est dels Estats Units. Té poc calat i molta màniga, però allò que el caracteritza és el seu únic pal, situat molt a proa, amb una gran vela cangrea. N’havia vist en fotos, però mai al natural i navegant. Tot i que fa poc vent, navega força ràpid i apura molt les virades, passant molt a prop dels molls i dels vaixells atracats.




Un catboat, embarcació de treball i d'esbarjo de Cape Cod.

Es evident que el patró el domina, com després tindrem ocasió de comprovar. Ara decidim embarcar-nos al Sabino, un elegantíssim vaporet del 1908, que transportava persones i correu entre les ribes del riu Damariscotta, a Maine. L’any 1973, després de prestar diversos serveis, va arribar al Mystic on el van reconstruir; però conservant la màquina de vapor original de 75 cavalls de potència, alimentada amb carbó. Des de la borda del Sabino, declarat monument històric nacional el 1992, es pot veure bé tota la façana marítima del museu i fotografiar els vaixells amarrats. Un d’aquests vaixells és l’esvelta goleta bacallanera L.A. Dunton; i un altre, el vaixell-escola Joseph Conrad, que havia estat propietat del famós navegant i escriptor australià Alan Villiers. Aquests tres últims, juntament amb el Charles W. Morgan, són els anomenats flagships o bucs insígnia del Mystic Seaport.


El vapor Sabino conserva la caldera de carbó original del 1908. 

El Joseph Conrad, fotografiat des del Sabino.

El Joseph Conrad va ser destinat a la flota del Mystic per un acta del Congrés de 1947, com a primer pas del Programa de Formació Marinera que va començar a bord del veler el 1949. L’arribada de la goleta Australia, el 1951, i del iot Brilliant, el 1952, van permetre l’expansió del programa de vela formativa. Visitant el museu es poden veure diverses exhibicions marineres dirigides als nens, com un simulacre de salvament. Des de la proa de la goleta L.A. Dunton llencen a l’aigua un maniquí i, immediatament, des del Joseph Conrad arrien un bot de rems i rescaten l’infortunat “mariner” que ha caigut per la borda. A banda d’ensenyar navegació tradicional, el museu també té una escola de vela moderna, amb embarcacions de vela lleugera per a nens i joves, que amb les seves veles multicolors trenquen la tonalitat blau-verdosa dominant.


Exercici de salvament entre la goleta L.A. Dunton i el Joseph Conrad. 



Al Mystic Seaport s'ensenya tant navegació tradicional com vela esportiva.

Malgrat el nombre elevat de visitants que rep cada any, el Mystic Seaport diu en les seves guies que no ha estat mai una simple atracció turística. L’any 1930 va publicar el primer d’una llarga llista d’estudis i treballs monogràfics que no va parar de créixer, fins al punt d’obrir una biblioteca el 1947. Actualment, el Mystic Seaport és un centre de primer nivell per a l’estudi de la història marítima nord-americana. Entre els seus fons acull la Col•lecció Rosenfeld de fotografia marítima, amb milers d’imatges sobre aquesta temàtica i més de cent mil plànols i dissenys d'arquitectura naval. L’arribada del mestre d’aixa John Gardner el 1970 va fer que el museu s’interessés també per les petites embarcacions tradicionals de fusta i va posar en marxa una sèrie de cursos sobre construcció i manteniment d’aquest tipus d’embarcacions. Tots aquests ensenyaments i matèries passarien a formar part del programa de formació de postgrau Williams College-Mystic Seaport Maritime Studies creats pel museu el 1977.



Diversos vaixells de pesca, des de otres al bacallà dels Grans Bancs.

Corro a la Casa dels bots, on es poden llogar petites embarcacions de vela per a fer un tomb pel mirall d’aigües tranquil•les del Mystic, i trec tiquets per embarcar en el Breck Marshall, el catboat que he vist navegar fa una estona. És una reproducció d’un d’aquests velers típics de Cape Cod, construït al taller de petites embarcacions del museu el 1987. Aquesta embarcació de 20 peus s’utilitzava tant per la pesca com per l’esbarjo al voltant del 1900. El museu l’utilitza per a fer sortides amb els visitants durant els mesos de bon temps. La banyera és molt ampla. Hi anem cinc persones còmodament assegudes, i el patró, dret a popa, controlant la canya del timó amb els peus, perquè necessita les dues mans per maniobrar l’escota de l’enorme vela cangrea. Hi deu haver 10 o 12 nusos de vent i el vaixell escora una mica, però la mànega tan ampla el fa molt estable i transmet una gran sensació de seguretat. El patró el coneix a fons i el fa anar per on vol, virant en espais on no hi ha possibilitat de rectificar i atracant amb precisió sense motor. Una navegada deliciosa abans de dinar a la terrassa a l’aire lliure de la Spouter Tavern, anomenada així en honor de The Spouter-Inn, la taverna marinera descrita per Herman Melville en el capítol 3 de “Moby Dick”.


El catboat Breck Marshall, construït al Mystic Seaport.

Passem les primeres hores de la tarda visitant algunes de les exposicions permanents del museu i encara tenim temps de fer una ullada a la nau de les petites embarcacions. Allà, sota una llum molt tènue, s’hi exposen dues petites obres mestres de la drassana de Nathanael Herreshoff, el mag de Bristol: un Buzzards Bay 15, de 1902, i un Buzzards Bay 12 ½, de 1914, que és un veleret que em té el cor robat. Fins i tot, fa temps, vaig valorar la possibilitat de construir-ne un (Per si algú s’anima, a Woodenboat venen els plànols, en la versió de Joel White, i el manual per fer-lo al garatge de casa).

Un Buzzards Bay de 12 peus i mig, daysailer dissenyat pel gran Nat Herreshoff.

Aquestes i altres experiències es poden viure al Mystic Seaport, un museu únic al món que respon al subtítol que li van afegir durant els anys 90: “El Museu d’Amèrica i el Mar”; un lloc de descoberta i aprenentatge del mar i de la cultura marítima d’un país, on el patrimoni marítim no només es conserva sinó que es manté viu i actiu per a les futures generacions, tal com pretenien els seus tres fundadors. Hi hagués tornat l’endemà, però abans que es fes fosc havíem d’arribar a Cape Cod, un altre paradís per als amants dels fars, els recol•lectors de conxes i les embarcacions de fusta. Us ho explicaré en una propera entrada.