30.12.08

Després del temporal

Aquest matí el mar semblava més tranquil, gronxat per un marejol de fons suau. Després de tres dies de galop desbocat, se’l veia cansat i brut, amb les crineres blanques tacades de fang. Les restes de la cavalcada salvatge han quedat escampades al llarg de la costa catalana i valenciana: ports i molls esbotzats, ribes i passeigs ensorrats, platges desaparegudes, baixos inundats, negocis rebentats, embarcacions trinxades, unes quantes persones mortes... La pitjor llevantada dels últims seixanta anys, diuen.


Restes del temporal a Blanes

La llevantada de Sant Esteve ha causat molts estralls que encara són visibles. Moltes embarcacions s’han perdut o han quedat malmeses. Entre elles n’hi ha unes quantes de conegudes. En Quico Despuig m’explicava que, a Cadaqués, dues barques de vela llatina, la Cala Freda i l’Antonia, que eren al Llané Petit, van quedar molt tocades i tenen danys importants. I al Pianc, la Jonquet, també va rebre de valent. A les barques de Port Lligat els va anar pitjor, perquè se'n van enfonsar unes quantes. Al port esportiu de Roses, el corrent era tan fort que el Sant Isidre va trencar les amarres, es va separar de popa i va envestir el moll per la proa, trencant el botaló. Hagués pogut ser molt pitjor.

El pal més gran se’l va endur la gent de La Mar d’Amics. A l’escar de Palamós hi tenien un espai on hi reparaven unes quantes barques. El temporal va convertir el racó en un camp de batalla: barques trinxades, eines fetes malbé, trastos i runa per tot arreu... I uns quants mesos de feina perduts. A la seva web hi podeu veure les fotos del desastre. Són per posar-se a plorar.



El temporal ha malmès les barques que l’associació La Mar d’Amics restaurava a l’escar de Palamós.

A Sant Pol, els amics de A tot drap –em deia el Josep Montmany- van ser previsors i van pujar les barques fins a la part alta de la platja, a tocar de la via del tren, com es feia antigament al Maresme quan hi havia temporal. L’aigua va arribar fins als peus de la caseta del motor, restaurada fa poc, però no va causar danys. I a Vilassar, la llevantada no va afectar les embarcacions de Bricbarca. Per l’Agustí Martín he sabut que el Sant Ramon no va patir desperfectes al port de Mataró, tot i que van tenir-hi gent de guàrdia. I les barques petites, que eren a la platja, també les tenien a recer. Jo vaig anar al Masnou, a veure el Corb Marí. Brandava una mica, però no semblava que patís.



Premià de Mar. Temporal de llevant del 1964 i barques a recer a l’altra banda de la via
(Del llibre “Els premianencs i el mar”)


Hi ha qui diu que aquest és el tribut que el mar ens cobra periòdicament a canvi de deixar-nos viure a prop seu i d’aprofitar-nos dels seus recursos. Però això seria atribuir qualitats gairebé humanes al mar, equiparables a les d’aquells antics senyors feudals, amos de vides i terres, que cobraven un delme als seus vassalls a canvi de deixar-los conrear els camps i pescar a les aigües de la seva propietat. No; per molt que ens encaparrem a atribuir-li un caràcter i una personalitat –plàcid, acollidor, inquiet, misteriós, impetuós, traïdor, esquerp...-, el mar no actua segons una mena de “psicologia marina”, sinó que es regeix per les lleis de la natura. I, segons aquestes lleis, quan es donen alhora certes condicions de pressió atmosfèrica, temperatura, humitat, règim de marees, etc., el mar s’encabrona i s’emporta tot el que troba pel davant. El fenomen està estudiat i, generalment, és previsible. El que ja costa més de preveure és la magnitud del temporal i els estralls que pugui causar.


Nit de temporal a Blanes.

Dies enrere, en un dels comentaris de l’entrada anterior vaig escriure: “El mar és la natura en estat pur, amb una vessant cruel, salvatge i despietada. Ens pensem que la tenim dominada, però no és veritat. De tant en tant ens ensenya les dents, ens clava una urpada i ens col•loca al nostre lloc”. I això és, ni més ni menys, el que ha passat amb aquest temporal: la natura ens ha fet una "demo" del seu poder i ens ha posat a lloc. A més, així com a la terra se la pot “domesticar”, més o menys, el mar és indomable. Ara mateix només recordo un intent de posar el mar a ratlla que hagi tingut èxit: els pòlders holandesos. No en trobareu gaires més.

S’ha escrit molt sobre la naturalesa del mar i la relació que hi tenim les persones. Un dels escriptors més lúcids sobre aquesta qüestió –suposo que pel fet d’haver estat mariner professional durant setze anys abans de dedicar-se a escriure- és Joseph Conrad. En el seu llibre “El espejo del mar” –molt citat en aquest bloc- escriu el següent sobre el mar (ho transcric literalment en castellà, perquè –que jo sàpiga- no hi ha traducció al català d’aquest llibre):

Pese a todo lo que se ha dicho sobre el amor que ciertas naturalezas (en tierra) han manifestado sentir por él, pese a todas las celebraciones de que ha sido objeto en prosa y en verso, el mar nunca ha sido amigo del hombre. A lo sumo ha sido el cómplice de las inquietudes humanas, desempeñando el papel de peligroso instigador de ambiciones mundiales. (...) ¡Necio es aquel –hombre o pueblo- que, confiando en la amistad del mar, descuida la fuerza y la maña de su mano derecha! Como si fuera demasiado grande, demasiado poderoso para las virtudes comunes, el océano no tiene compasión, ni fe, ni ley, ni memoria.


La nit de Sant Esteve el mar no va tenir compassió amb Blanes
ni amb altres poblacions de la Costa Brava.


Conrad diu que l’única manera de contenir la inconstància del mar és a base d’una decisió a prova de defalliments i d’una vigilància desperta, armada i gelosa, en què, potser, sempre hi ha hagut més odi que amor.

Odi et amo podría muy bien ser la profesión de fe de los que consciente o ciegamente han rendido su existencia a la fascinación del mar. Todas las tempestuosas pasiones de los albores de la humanidad, el amor al botín y el amor a la gloria, el amor a la aventura y el amor al peligro, junto con el gran amor a lo desconocido y los fabulosos sueños de dominación y poder, han pasado, como imágenes reflejadas desde un espejo, sin dejar el menor rastro en la misteriosa faz del mar. Impenetrable y despiadado, el mar nada ha dado de sí a los pretendientes de sus precarios favores.

Aquesta idea del mar pot semblar molt poc “romàntica”, per dir-ho així, a tots aquells que en tenen una visió poètica. Però això no ho va escriure un poeta, sinó un mariner que les va passar molt putes al mar i sabia el pa que s’hi dóna.


Tota la força del mar es posa de manifest a Portlligat (Cadaqués)

Aquests dies, en les imatges del temporal que tots hem pogut veure per televisió i a la premsa, he vist moltes cares de tristesa. És lògic; però també diria que, en general, eren cares de resignació, sense retrets ni rancúnia pel que havia passat. Els mar és així i l’acceptem tal com és. Ens proporciona moltes estones de felicitat i plaer, però, de tant en tant, també ens dóna disgustos. Ho sabem tots els que hi tenim tractes d’una manera més o menys intensa i continuada. Sabem que no li hem de perdre el respecte, perquè podem prendre mal. Per això em costen d’entendre les morts estúpides al mar, com alguna de les que s’ha produït aquests dies. S’ha dit i s’ha repetit fins a l’avorriment que amb el mar no s’hi juga i que tota precaució és poca, perquè en aquest joc sempre tens les de perdre. Tot i això, la gent continua perdent la vida al mar per culpa de la seva inconsciència i del seu poc senderi.


Dissabte a la tarda, a Premià de mar, diverses espècies de surfistes (wind i kite) s’entretenien a fer cabrioles davant les urpes del lleó. És veritat que el llevant havia minvat i tots semblaven dominar força els seus aparells; però també és cert que, de tant en tant, la fera es cruspeix algun domador.

Vull aprofitar per donar ànims als companys de les diverses associacions que han patit els efectes del temporal en les seves embarcacions. Sé, però, que les tornareu a recuperar i a restaurar, perquè segur que n’heu salvat més d’una que tothom us deia que només servia pel foc de Sant Joan. Serà una feinada però us en sortireu, n’estic convençut, perquè fareu pinya i això té més força que qualsevol temporal.

Bona sort i feliç any 9 a tothom!

22.12.08

La meva biblioteca nàutica

Aquests dies, qui més qui menys, tothom va de bòlit comprant els regals de Nadal. El més difícil sempre és escollir un regal per a qui ja té de tot. Doncs bé, si teniu algun apassionat del mar a la família, hi ha un regal que, per molt que el repetiu, sempre li farà il•lusió: un llibre de tema marítim. Jo en compro molts però, tot i això, m’agrada que me’n regalin. De fet, cada Nadal passo una petita llista de títols a la família. D’aquesta manera ells no s’han d’escarrassar buscant un regal per mi –amb el perill que em regalin alguna andròmina que mai no faré servir-, i segur que l’encerten perquè són llibres que igualment m’hagués acabat comprant.


Penso que és una bona manera d’anar ampliant la biblioteca. Me l’estimo molt, la meva biblioteca nàutica. Vaig començar-la de jovenet i hi tinc llibres que han envellit amb mi i m’han acompanyat en totes les cases on he viscut. Si se’m cremés la casa o se l’emportés un huracà, com li va passar al pràctic de Houston i fotògraf nàutic OneEighteen, crec que el em sabria més greu perdre seria la meva biblioteca nàutica. Hi ha llibres que estan exhaurits i que no els podria recuperar. Però, a banda d’això, n’hi ha que van molt lligats a determinades èpoques i moments de la meva vida marinera; llibres que m’han proporcionat moltes hores de plaer, a més de molts coneixements; llibres que alimenten els meus somnis de mar. M’encanta solcar les aigües d’aquest oceà de paper i perdre la noció del temps mirant fotos o buscant dades per escriure alguna entrada al bloc, i tenir-los escampats, com ara, pel voltant de la taula de treball.

La meva biblioteca nàutica compren diversos temes, que vaig ampliant periòdicament. Aquí us en mostro uns quants:


Tinc debilitat pels grans dissenyadors navals dels iots que avui dia en diem clàssics: William Fife, Nathaniel Herreshoff, John G. Alden, Albert Strange, George L. Watson, Olin Stephens... Aquesta col•lecció no fa gaires anys que la vaig començar, perquè aquesta mena de llibres són cars i en compro molt de tant en tant. Aquest Nadal m’he regalat “Sparkman & Stephens: Classic Modern Yacht”, del fotògraf italià Franco Pace, autor de llibres esplèndids de gran format, entre ells el de Fife.


Sobre la vela llatina procuro aconseguir tot el que es publica, tant aquí com a altres països. Crec que tinc els llibres més importants que s’han publicat sobre la matèria. Les últimes adquisicions han estat “La vela latina en Valencia”, de Josep Carles Laínez, i el catàleg de l’exposició “La vela llatina. Barques a l’Albufera”. Tots dos els vaig trobar a la llibreria del Museu Valencià d’Etnologia. Per completar la col•lecció, em falten alguns llibres sobre la vela llatina de regates que es practica a Andalusia i Canàries.


També tinc un bon grapat de llibres sobre embarcacions tradicionals, tant de la península com d’altres països. Sempre que viatjo a algun país costaner procuro comprar algun llibre sobre les embarcacions locals. Galícia potser és el lloc d’on en tinc més, perquè n’editen molts i molt bons. Em falta el clàssic de Staffan Mörling “Las embarcaciones tradicionales de Galicia”, que està exhaurit i no hi ha manera de trobar-lo. Però m’honora tenir el seu “Lanchas y dornas”, amb una dedicatòria personal de l’autor, regal del meu amic Fernando Piñeiro. L’última adquisició és la petita guia d’embarcacions tradicionals gallegues “Onde se vive o mar”, del Lino Prieto.


Conèixer la història de la pesca és fonamental perquè connecta directament amb les embarcacions tradicionals, que són embarcacions de treball, i perquè és l’origen de gran part de la cultura marinera. En català s’han publicat uns quants llibres molt bons sobre la pesca, començant pel clàssic d’Emerencià Roig “La pesca a Catalunya”. El Museu de la Pesca de Palamós treu periòdicament monografies sobte temes pesquers que procuro aconseguir a mesura que surten. Un dels llibres més interessants que s’han publicat sobre la matèria és “Les ordinacions de la pesquera de Cadaqués (s.XVI – XVIII)”, que tracta del conjunt de normes que regulaven l’ús comunal de la pesca per part dels pescadors de Cadaqués que treballaven a les cales que depenien de la vila.

El segle XVIII marca l’inici de la industrialització de la pesca y s’han publicat molt bons llibres sobre aquest període. L’estiu passat vaig trobar en una llibreria de vell de Vigo “El desarrollo industrial pesquero en el siglo XVIII. Los salazoneros catalanes llegan a Galicia”, del professor Francisco López Capont. I en una de les llibreries de l’últim Saló Nàutic vaig comprar “La guerra de la sardina”, de María Luisa Meijide, que tracta dels plets entre gallecs i catalans pels arts de pesca a les costes gallegues entre el 1750 i el 1890. La bíblia sobre aquest període és el famós “Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional”, escrit per Antonio Sáñez Reguart el 1791. No el tinc, però algun dia caurà (l’edició facsímil costa 102’50 euros). Si voleu regalar un bon llibre sobre pesca, us recomano “La campaña de la goleta Argus”, del capità Alan Villiers, en què explica el seu viatge a bord d’una goleta bacallanera portuguesa als bancs de Terranova, l’any 1950. Boníssim!


Després hi ha la categoria dels “llibres bonics”, d’aquells que en diuen “llibres de regal”, que no és cap categoria temàtica ni cap gènere literari, però que són una aposta segura quan es vol fer feliç a algú que li agraden els llibres, siguin de la matèria que siguin. Són llibres grans, molt ben editats, amb tapes dures i paper de qualitat; i, generalment, solen tenir més fotografies que text, i les fotos són espectaculars. Són llibres per badar, per repapar-se en una butaca ben còmoda, posar-se’ls sobre la falta i passar-se una bona estona observant cada foto detingudament i perdent-se en els detalls. El meu preferit de tots els llibres que tinc d’aquest estil és “El Mar”, de Philip Plisson. Me’l va regalar la Marta pel meu aniversari i ho va encertar de ple.


Alguns dels meus llibres de mar preferits els vaig trobar en llibreries de vell i en fires del llibre d’ocasió. Un dels que més m’estimo és “La ruta del Cabo de Hornos”, escrit pel capità anglès William H. S. Jones l’any 1956, en què explica el seu viatge de pràctiques per obtenir el títol d’oficial de la marina mercant britànica, a bord de la fragata British Isles, entre els anys 1905 i 1909. Les penes i treballs que viure per passar el Cap d’Hornos a vela amb un temps infernal són impressionats. Tinc la primera edició de 1957 amb 25 fotografies originals. També tinc la primera edició castellana de 1968 d’un clàssic de la navegació en solitari: “La vuelta al mundo del Gipsy Moth”, de Sir Francis Chichester. És un llibre de segona mà i l’antic propietari deuria ser un aficionat al mar, perquè dins del llibre hi havia diversos retalls de premsa sobre notícies de tema marítim.


Un llibre nàutic antic pot ser un regal molt apreciat per un apassionat del mar. La Marta, que coneix els meus gustos, em va regalar “El camino azul”, el llibre de Josep M. de Sagarra en què explica el seu viatge a la Polinèsia, en una primera edició de 1942 (fa poc que s’ha gravat un documental sobre aquest viatge, amb la participació del fill del l’escriptor, Joan de Sagarra). I per Sant Joan em va regalar “Lau o les aventures d’un aprenent de pilot”, de Carles Soldevila (segona edició, 1933), amb unes il•lustracions delicioses de Joan G. Junceda. Dins d’aquest apartat us recomano per regalar “La gesta del Evalú”, que narra l’heroica travessia de l’Atlàntic, des de Boston a Barcelona, que el professor d’escola Enric Blanco, fill de la Barceloneta, va fer l’any 1930, a bord d’un petit veler amb la seva dona i la seva filla. Jo tinc la primera edició en castellà de 1931; però, fa poc, La Campana va reeditar el llibre en català, amb un extens pròleg de Sergi Doria, explicant la història d’aquest navegant singular i les circumstàncies d’aquell viatge.


La meva biblioteca nàutica també té una secció de revistes bastant ben assortida. Naturalment són revistes sobre vaixells clàssics i marina tradicional. La meva preferida és l’anglesa “Classic Boat”, que acostumo a comprar cada mes en un quiosc de la Rambla de Barcelona. Si us va la construcció naval, la vostra revista és la nord-americana “WoodenBoat” que, a més, és una editorial molt potent de llibres i plànols per construir tota mena de vaixells de fusta. A Europa, la bíblia de la història i l’etnologia marítima és la revista francesa “Chasse Marée”. Una subscripció a qualsevol d’aquestes tres revistes és un regal que faria fer tombarelles d’alegria a qualsevol apassionat del mar, una mica informat. Aquí tenim la gallega “Ardentía”, una meravella, tant de continguts com d’edició, però surt amb comptagotes. A les Illes s’editava “Mardemars”, pionera, entranyable, propera; però va plegar. Per sort en tinc la col•lecció completa. I ara tenim “Argo”, la nova revista del patrimoni marítim que edita el Museu Marítim de Barcelona. De moment n’han sortit dos números i aviat sortirà el tercer. Una subscripció a “Argo” és un regal assequible (15 euros l’any, 3 números) que, a més de fer feliç qui el rep, ajuda a mantenir l’única revista en català sobre aquestes matèries.


Bé, a la meva biblioteca nàutica hi ha molts més llibres sobre diversos temes relacionats amb el mar, i entre ells moltíssimes novel•les. Però no parlaré aquí de narrativa marítima, perquè això dóna per una altra entrada tan llarga com aquesta. Però ja us avanço que tinc la intenció de parlar periòdicament de llibres marítims. I aviat us demanaré la vostra col•laboració. De moment ja podeu anar pensant quins són els vostres 10 llibres preferits sobre el mar, aquells que salvaríeu d’un incendi, o d’un naufragi, o que us emportaríeu a una illa deserta. En una propera entrada publicaré els meus.

Que passeu molt bon Nadal!

11.12.08

El “Thopaga” estrena web


Fa pocs dies va entrar en funcionament la pàgina web “Sauvez la goélette Tho Pa Ga”, que ha posat en marxa l’associació del mateix nom, creada per a rescatar el pailebot eivissenc, que es va enfonsar el juliol passat davant de la costa francesa, quan es dirigia al festival nàutic de Brest.

La pàgina informa de tots els passos que han seguit els armadors del Thopaga, el Gérald Delgado i la Nicole Legler, des del dia del naufragi fins a l’actualitat per intentar recuperar el vaixell, que descansa a 133 metres de profunditat. El més destacat són, sens dubte, les imatges del Thopaga obtingudes per un robot submarí (ROV), que mostren clarament el buc sencer i en bon estat, tot i que ha sofert uns quants desperfectes causats pels arts d’arrossegament d’alguna embarcació de pesca. En qualsevol cas, les imatges demostren que el rescat és factible tècnicament i permeten alimentar l’esperança de recuperar el veler.

Ara el gran escull a superar és el cost econòmic de l’operació de rescat. Per aquest motiu, l’associació “Sauvez la goélette Tho Pa Ga” i la seva filial a Espanya, l’associació “Reflotar el Tho Pa Ga”, han obert un compte corrent cadascuna, perquè tothom que vulgui col·laborar econòmicament en el rescat pugui fer la seva aportació. Per altra banda, també busquen un patrocinador que vulgui participar en la recuperació i restauració del vaixell.

A la pàgina "Sauvez la goélette Tho Pa Ga" hi trobareu la història del vaixell; fotos realment sorprenents de diverses èpoques de la vida del veler i dels treballs de recuperació; i un vídeo del pailebot navegant majestuós sota un fort vent portant. També és interessant l’article sobre contenidors a la deriva; una deriva certament inquietant, com diu el títol, i que potser va ser la causa de l’enfonsament del Thopaga.

Conferència sobre John G. Alden


Tots els apassionats y admiradors dels iots clàssics de vela tenim una cita obligada el proper divendres, a les 19’30 hores, a la “sala de metopas” del Reial Club Nàutic de Barcelona. El motiu de la cita és la conferència titulada “John G. Alden y las goletas del Maine”, a càrrec de Leonardo García de Vicentiis.

El protagonista de la sessió, John G. Alden, va ser un dels grans dissenyadors nord-americans de vaixells de vela del segle XX, juntament amb Starling Burgess, Nathaniel Herreshoff, Olin Stephens i Philip Rhodes. Entre els més de mil dissenys i projectes que va fer, destaquen una sèrie de goletes inspirades en els vaixells de pesca i de cabotatge de la zona de Nova Anglaterra, dels quals n’era un gran admirador.

Molts dels iots que John G. Alden va crear continuen navegant i se’ls pot veure a les regates de clàssics que es fan al Mediterrani, entre elles les de Barcelona, Palma i Menorca. Precisament, al RCNB hi ha amarrada des de fa uns mesos una de les goletes més famoses d’Alden, el Malabar X, que té el port base a Barcelona. La sèrie de velers que duien el nom de Malabar van donar molta fama a Alden. El primer va ser construir el 1921. L’any 1923 el Malabar IV no només va guanyar la regata de les Bermudes, sinó que uns altres dos Malabar es van classificar entre els cinc primers. I el 1932 va ser l’any triomfal del Malabar X, l’última goleta de la nissaga, que ara es pot veure a Barcelona.


Maqueta del Malabar X, obra mestra de John G. Alden

Els dissenys de John G. Alden continuen vigents i la firma Niels Helleberg Yacht Design segueix fent vaixells a partir dels seus models. I, per acabar de situar-vos, us recomano una visita virtual a Maine, a la costa est dels Estats Units; una zona d’una bellesa natural extraordinària i d’una gran tradició marinera, on es construeixen els iots de vela més fins i elegants del món.

4.12.08

Atenció: bloc en obres!


Últimament, alguns de vosaltres m’heu avisat que teníeu problemes amb els feeds d’aquest bloc i que no hi podíeu deixar comentaris. Doncs bé, he revisat la configuració del bloc i dels feeds fins als últims racons i he descobert un error que podria ser la causa dels problemes detectats. L’error ja està reparat, però us vull demanar que em feu el favor de comprovar –els que estigueu subscrits- que la vostra subscripció funciona correctament i que rebeu els feeds del bloc. I els que teníeu problemes amb els comentaris, proveu també de deixar-ne un en aquesta entrada, per acabar de sortir de dubtes.

Aprofitant que feia obres, he incorporat tres elements nous. Un és aquest widged, que unifica les subscripcions a les entrades i comentaris via RSS i mail. Els 730 lectors no són meus, eh! Què més voldria...


L’altre és un nou blogroll amb tots els blocs que m’agraden, i que s’actualitza a mesura que els seus autors publiquen entrades noves. És una manera de seguir en tot moment el batec de la comunitat blocaire marítima i crec que també li dóna un aspecte més dinàmic a la pàgina. Hi ha 45 blocs, però per veure’ls tots heu de desplegar la llista. Si algú no s’hi troba, que m'ho faci saber.

Finalment, he incorporat el videowall de Dailymotion, on hi trobareu diversos vídeos de tema marítim. Si passeu el cursor sobre de les finestres, veureu que s’amplien i apareix el títol del reportatge. I si cliqueu sobre la finestra, anireu a la pàgina de Dailymotion i podreu veure el vídeo complet. Des de l’opció “menú” de cada vídeo es poden triar diverses qualitats de reproducció. N’hi ha que estan molt bé, com aquest de la Gran Arribada a Brest 2008.



Finalment us recordo que, si voleu escoltar música mentre llegiu les entrades o feu qualsevol altra cosa, només heu de clicar al botó de play que hi ha al mig del widget de Radio Last.fam i sentireu la música que escolto habitualment. És un còctel sonor amb molt de jazz, temes de joves cantants angleses i americanes, una mica de fados i unes gotes de flamenc. I si el tema que sona no us agrada, podeu saltar al següent sense problemes.



Keith Jarrett, un dels meus músics preferits (Foto: VerveMusicGroup)

“El mar és el camí” agraeix a la seva distingida clientela la fidelitat i la col•laboració dispensades i reitera el seu compromís de continuar millorant aquest espai a fi d’oferir-los el millor servei. Moltes gràcies a tothom!

24.11.08

Paisatges marítims: Cadaqués

Vaig descobrir Cadaqués l’any 1979, pels vols de Nadal. Uns companys del “Diari de Barcelona”, on jo treballava en aquella època, hi anaven a passar dos o tres dies i em van convidar a afegir-m’hi. Així va començar el meu llarg idil•li amb aquest poble empordanès que, al cap de trenta anys, encara es manté ben viu.


No recordo què em va seduir de Cadaqués aquell matí tebi d’hivern, quan hi vaig arribar per primera vegada. Fos el que fos, em va captivar per sempre. Suposo que deuria ser la llum, el paisatge mineral i feréstec que envolta el vell poble mariner, el contrast del blanc amb el plom verdós de la pissarra, la transparència diamantina de l’aigua... Però crec que, per damunt de tot, el que em va encantar de Cadaqués va ser la sensació d’estar en un altre món. Curiosament, aquesta sensació encara m’acompanya cada vegada que hi soc. Cadaqués és com una illa –de fet, antigament, quan no hi havia la carretera, gairebé ho era-; i quan ets allà sembla que els neguits i preocupacions hagin quedat enrera, com si s’haguessin estimbat en algun revolt de la carretera i haguessin rodolat muntanya avall. Sempre m’ho he passat bé, a Cadaqués, navegant, banyant-me en alguna cala o, simplement, passejant. Per mi és una mena de Shangri-La perduda enmig del massís del Cap de Creus, on el temps sembla aturat en un ambient de pau i harmonia permanents.

En aquella primera visita de fa trenta anys, hi vaig descobrir un ambient bohemi i cosmopolita. Segurament el que ja tenia des que Dalí, una colla d’artistes i certa esquerra exquisida que hi anava a passar els estius, li donessin renom internacional. El Marítim i el Casino eren plens de joves de procedències diverses i amb un cert aire hippy que vagarejaven com nosaltres. N’hi havia que llegien un llibre i algun altre que escrivia. I a les nits tothom feia cap a l’Hostal, on hi havia música en viu a la llum d’unes espelmes que acumulaven regalims de cera sobre les taules. Allà hi vam conèixer un grup de noies italianes molt simpàtiques... I jo, que als vint-i-pocs anys no havia vist el món per un forat, en tinc un record mitificat de tot plegat.

Recordo també que en aquella època feia poc que havia començat a fer fotos i somiava amb ser fotògraf. Carregava dues càmeres i uns quants objectius, i utilitzava pel•lícula en blanc i negre, perquè la podia revelar jo mateix i fer-ne les còpies... i perquè les fotos em semblaven més autèntiques i artístiques! Cadaqués també em va seduir com a model. Li vaig tirar quatre rodets de 36 fotos, però en vaig positivar molt poques. Ara he recuperat els negatius, els he escanejat i he fet una vintena de còpies digitals de les fotos que m’han semblat millors. La majoria les he vist per primera vegada. La veritat és que m’agraden força, tot i que no he aconseguit treure’n la gradació tonal que aconseguia al laboratori, jugant amb diversos tipus de paper, segons el contrast del negatiu. Aquestes que veieu aquí en són una petita selecció; la resta les podeu veure a la meva pàgina de Flickr (cliqueu sobre l'àlbum "Cadaqués 1979" i després a "Presentación").









Hi pugem sovint, a Cadaqués. Ara hi tenim bons amics i això fa que et sentis una miqueta part del poble i no com un simple turista. La trobada de vela llatina que es fa cada any a principis de setembre és una cita obligada, igual que les sortides amb el Sant Isidre i les exposicions d’en Koyama. De tota manera, encara em queda molt Cadaqués per descobrir, molts racons per explorar, moltes llums per fotografiar. Això i veure de tant en tant els amics fa que sempre tingui ganes de pujar-hi. Tot i que, últimament, Cadaqués fa patir perquè s’hi veu molta excavadora i molta grua, i al bo de l’estiu no s’hi cap.

De tant en tant, el cos, i suposo que també l’esperit, ens demanen pujar a Cadaqués. La Marta sempre diu que a Cadaqués se li eixampla el cor. Hi estic d’acord; per això sempre dic que, si mai em perdo, busqueu-me a Cadaqués.

La destrucció del litoral, imparable

El diari “El País” publica avui que, en només sis anys, la superfície construïda arran de mar ha augmentat d’un 23 % al Mediterrani i d’un 19 % a l’Atlàntic (inclosa la costa cantàbrica, Huelva i Cadis). I que entre 2000 i 2005 el formigó s’ha menjat 140.000 metres quadrats de litoral... al dia! Si es manté el ritme de construcció dels últims anys, el 2071 no quedarà un metre de terreny lliure en els dos primers quilòmetres de la costa mediterrània. Trobareu la resta del reportatge aquí.

Almuñécar, a la costa de Granada (Foto: Julián Rojas. www.almediam.org)

Per mi això és la constatació que som un país que viu d’esquena al mar. El fet de voler viure-hi a primera línia només ens apropa al mar físicament; però mentalment i culturalment ens n’allunya cada dia més. En un país amb vertadera cultura marítima mai no s’haguessin perpetrat uns atemptats urbanístics com els del litoral espanyol. En canvi, aquí confonem el mar amb la piscina comunitària de casa i creiem que tenim tot el dret a fer-ne l’ús que més ens convingui. Però el mar és molt més que una massa d’aigua i un paisatge pintoresc. El mar és un ecosistema complex, que inclou el litoral -les platges, penya-segats, badies, deltes, etc-, i tota la fauna i la flora que viu en aquests espais. El mar és també una cultura, fruit de la relació de l’home amb aquest entorn natural, des de fa milers d’anys. Una cultura material i immaterial que es manifesta a través de les embarcacions, la navegació, les industries derivades de l’explotació dels recursos marins, les construccions i instal•lacions d’aquestes industries; i també a través d’una variada gama de sabers, creences, tradicions i representacions, transmeses de generació en generació, que conformen la identitat de les comunitats marineres d’arreu del món.

El mar és, en definitiva, un patrimoni natural i cultural de la humanitat; no és la propietat privada de ningú, de cap particular, empresa o corporació. Però cada dia que passa aquest patrimoni desapareix sepultat per tones i tones de ciment. Ja sigui per la cobdícia d’uns quants, que busquen enriquir-se per qualsevol mitjà, o per la ignorància de molts altres que, moguts per l’afany legítim de fer negoci, busquen el benefici a curt termini, el cas és que entre tots estem matant la gallina dels ous d’or. I això es dóna tant en sector immobiliari, com en el sector pesquer, com en el sector turístic. En comptes d’aplicar mesures de contenció, de reconversió, de sostenibilitat, preferim la política del “pan para hoy y hambre para mañana”. Molt bé, però... qui voldrà viure o anar de vacances a la vora d’un mar envoltat d’edificis i banyar-se en una sopa de meduses?

L’Estat, a través de les diverses administracions, te l’obligació de vetllar per la defensa i conservació del patrimoni marítim, que pertany a tots els ciutadans, dictant les lleis oportunes i fent que es compleixin, sense excepcions. Això ja es comença a fer, però amb molts anys de retard. I per molt que ara caigui tot el pes de la Llei de Costes sobre el litoral espanyol, no sé si hi serem a temps de reparar el desgavell de tants anys d’impunitat, i segur que pagaran justos per pecadors. En qualsevol cas, no n’hi ha prou amb lleis i normatives. Cal un canvi de mentalitat. Cal que cadascú de nosaltres sigui conscient que cada agressió al mar, per petita que sigui, agreuja encara més aquest estat de coses i que això ens afecta a tots.

Edifici abandonat a Tenerife. Qui va donar permís per perpetrar aquest atemptat? (Foto: mataparda)

Si no aturem el procés de degradació dels ecosistemes marins, convertirem el mar en una gran piscina, asfaltada, enrajolada i sense una engruna de vida. Paradoxalment, l’última moda en piscines són les piscines naturalitzades, és a dir, piscines que reprodueixen un entorn natural, com la riba d’un riu, d’un llac o d’un racó de mar. És a dir, per una banda ens carreguem la natura i per una altra ens gastem un dineral per reproduir-la a casa!

Tot plegat em sembla una prova més de l’estultícia humana –l’única espècie que destrueix el seu propi hàbitat-; o potser hauria de dir de certs espècimens depredadors, dels quals ens hem de defensar abans que engeguin aquest món a fer punyetes.


17.11.08

Muros 2009: el patrimoni, ànima de la festa

Cartell de Muros 2009

Aconseguir el reconeixement de la feina que s’ha fet fins ara en el camp de la recuperació i dinamització del patrimoni marítim i fluvial de Galícia és un dels grans objectius del IX Encontro de Embarcacións Tradicionais. Per donar suport a aquest objectiu, la propera gran festa bianual de la cultura marítima gallega es farà a la localitat de Muros, vila marinera d’origen medieval declarada Conjunt Històric-Artístic, que, del 6 al 12 de juliol de 2009, es convertirà en el gran aparador de tot aquest moviment. Si haguéssim de resumir amb una sola frase l’esperit de l’encontro de Muros, podríem dir que l’ànima de la festa serà el patrimoni. Així ho van manifestar Fernando Piñeiro, president en funcions de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial, creadora dels encontros, i Manuel García Sendón, president de la comissió organitzadora de Muros 2009, durant l’acte de presentació que es va fer dissabte passat dins l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic de Barcelona.

Manuel García Sendón i Fernando Piñeiro, com un sol home.

Fernando Piñeiro va començar definint els encontros com “l’esdeveniment més gran de la cultura marítima a la península”; i va afegir que Muros 2009 vol enriquir “l’oferta d’amistat” entre Galícia i les altres cultures marítimes. Aquest any s’espera la participació d’unes 200 embarcacions procedents d’Espanya, Portugal, Franca i Irlanda. “Seguim el model francès –va dir referint-se a Brest-, però ens ha sortit molt nostre; una festa molt propera que no volem que es desvinculi de la nostra realitat”. Més endavant, a la pregunta de si havien tret alguna experiència de Brest 2008 -on Galícia va ser convidada d’honor-, que sigui aplicable a Muros 2009, Piñeiro va dir que “Brest és un gran negoci i els encontros són una manifestació cultural; Brest es fa amb una finalitat econòmica i es basa en una estructura de producció empresarial, mentre que nosaltres ens basem en el voluntariat”.

Per la seva banda, Manuel García Sendón, el president de la comissió organitzadora de Muros 2009, va començar dient que “l’específic d’aquest encontro és que es farà en un ambient totalment patrimonial”. Va explicar que “Muros conserva la mateixa façana marítima de fa cent anys; fins i tot es conserven algunes cases marineres anomenades cases de rem, perquè feien l’amplada del rem d’una llanxa. És l’únic poble mariner de tot el litoral gallec que es manté com era antigament”. El barri antic de Muros –declarat Conjunt Històric Artístic-, tancat al trànsit i engalanat per a l’ocasió, albergarà les diverses mostres, exposicions, jornades i actes diversos que es fan dins dels encontros, a banda de les activitats a l’aigua. “Tot el poble serà un espai expositiu i tothom hi participarà –va dir Sendón-; volem que sigui la festa d’un poble mariner”. I sobre aquest punt, va afegir que hi haurà una presència destacada dels ecomuseus, perquè en ells hi conflueix el patrimoni natural i cultural, tant material com immaterial.

Plaça de Muros (Foto: Una mirada a la Ría de Vigo)

Un cop explicat el marc del IX Encontro de Embarcacións Tradicionais, Fernando Piñeiro va dir que Muros 2009 coincideix amb el procés de catalogació del patrimoni marítim i fluvial que ha engegat la FGCMF, amb l’objectiu de fer un inventari de l’estat actual d’aquest patrimoni. “Això ens permetrà presentar-nos davant de l’Administració i que se’ns reconegui la nostra feina durant tots aquets anys, que se’ns faci cas”, va afegir el president en funcions de la Federació gallega. En aquesta mateixa línia de treball s’inscriu la participació de Galícia com a convidada d’honor a Brest 2008, amb 150 persones i 25 embarcacions. Piñeiro va definir aquesta participació com a “molt positiva”. “Érem l’únic convidat d’honor que no tenia un estat al darrera, com els altres països; per això el fet de ser allà va representar un reconeixement de la nostra feina i va ser molt ben percebut per la societat gallega”.

Muros competia amb Vilagarcía de Arousa per la designació com a seu del IX Encontro de Embarcacions Tradicionals, fet que demostra la vitalitat del moviment associatiu gallec al voltant del patrimoni marítim. A més de l’interès patrimonial de Muros, és possible –i això és una suposició meva- que la seva situació geogràfica hagués acabat de decantar l’elecció cap aquesta candidatura. Manuel Sendón s’hi va referir quan va explicar que Muros es troba a la frontera entre les Ries Baixes i la Costa da Morte: “volem reunir gent de totes dues bandes i que això sigui un motor per rellançar la recuperació del patrimoni marítim a la zona”.

El País Basc, convidat d'honor

Preguntat sobre quina seria la regió convidada a Muros 2009, Fernando Piñeiro va dir que, gairebé amb tota seguretat, seria el País Basc: “és una manera de reconèixer la seva participació durant les edicions anteriors; a més, són part de la família”.

Personalment, després d’haver estat a Cambados 2005, tinc moltes ganes d’anar a Muros i de tornar a reviure l’ambient mariner i festiu dels encontros. A més, aquesta vegada tindrà el gran al•licient de retrobar una bona colla d’amics i amigues que hem anat fent durant aquests anys -molts dels quals són visitants habituals d’aquest espai-, i també de fer-ne de nous. I espero també poder navegar en dorna, que és un vaixell que m’encanta i que encara no he tingut ocasió de provar. En Suso da Moura, company blocaire de l’associació Lajareu por Barlovento, a qui vaig tenir el plaer de conèixer personalment al Saló Nàuric, em va donar la primera lliçó en sec, sobre la dorna exposada a l’estand de la FGCMF al Saló Nàutic. Aquest estiu espero començar les classes pràctiques.


10.11.08

Tercer espai Marina Tradicional

Dissabte passat es va inaugurar el tercer espai Marina Tradicional en el marc del 47è Saló Nàutic Internacional de Barcelona. Una vintena d’estands, ocupats per associacions, federacions, museus i petites empreses relacionades amb les embarcacions tradicionals i el patrimoni marítim, s’apleguen al Palau 4, compartint pavelló amb altres empreses del sector nàutic, fet que afavoreix el flux de visitants. Tot i això, la afluència de públic no és per tirar coets, a causa de la famosa crisi, que ha fet baixar el nombre d’expositors.

A la flota d’embarcacions tradicionals no sembla afectar-li la crisi, perquè creix dia a dia. A l’espai Marina Tradicional es poden veure dues de les últimes incorporacions; dos llaüts esplèndids, acabats de restaurar, i tots dos d’una gran bellesa: el Joana Mary i el Menjavents.


Si entre les embarcacions hi hagués “top-models”, segur que la Joana Mary en seria una, perquè és una barca guapa, guapa, i tothom se la mira. És un llaüt clàssic de 32, aparellat amb major i mitjana, construït el 1924 a les drassanes Blanco de Mallorca. Segons s’explica en el llibre “Mestres d’aixa menorquins” d’Alfons Sintes (Edicions Llevant, 2008), “aquest llaüt té un particular valor sentimental per a molta gent, ja que va ser des Juanete, pescador aficionat i el darrer assaonador de pells de Ciutadella, el mateix que feia els vestuaris de s’homo des be a les festes de Sant Joan”. Conscient de la joia que tenia entre mans, el seu armador es va resistir a fer-la nova i en va encarregar la restauració, peça per peça, al mestre d’aixa de Menorca Miquel Huguet, que hi ha fet un treball de cirurgia plàstica digne d’una estrella de Hollywood. El resultat deu tenir el seu preu, però quan s’enamora d’una barca guapa...


El Menjavents té la mateixa edat que la Joana Mary -80 anys-, i també es va fa mirar. És un llaüt descobertat de rem i vela llatina, de 24 pams, construït a les drassanes Joan Guitart de Roses l’any 1924. Anteriorment es deia Pedro i, des de l’any de la construcció fins a finals del segle passat, dues generacions de pescadors de la família Viñas de Colera hi van pescar artesanalment amb diversos tipus d’arts: nanses, sardinal, soltes, filat, gomiteres i sepieres. La tercera generació va tenir la sensibilitat de guardar la barca durant diverses dècades salvant-la de la destrucció, fins que l’any 2005 la va adquirir i restaurar l’actual propietari, en Francesc Jordán, que hi ha fet una feina extraordinària. Com que l’antiga vela de cotó, cosida a mà, es va conservar en bon estat, se n’ha pogut fer una rèplica exacta, que conserva tots els detalls de les veles antigues. El Menjavents encara no ha tocat l’aigua i suposo que el proper estiu ja el podrem veure a moltes de les trobades de vela llatina on segur que serà una de les barques més admirades.

Paraules de mar, senzilles i tendres

En Jordi Salvador, president de l’associació “La Mar d’Amics” de Palamós, va presentar el llibre "Paraules de mar", un recull terminològic de navegació tradicional, del qual ja en vam parlar en el seu dia en aquest mateix bloc. El Jordi va dir una cosa molt interessant: que en els diccionaris marítims, la majoria de definicions que es refereixen a les embarcacions antigues i a la navegació tradicional estan escrites en passat, com si fessin referència a coses que ja estan mortes. En canvi, a “Paraules de mar” totes les definicions estan escrites en present, perquè es refereixen a embarcacions que naveguen i a coses que estan vives i es fan servir. En la mateixa línia, el recull de termes no està il•lustrat amb dibuixos, sinó amb fotografies fetes actualment i en color, fet que demostra que són coses reals, actuals i que funcionen.


“Paraules de mar” es pot consultar per internet, fet que, com va dir en Jordi Salvador, deixa la porta oberta a la incorporació de nous termes. He de dir que, per una feina de traducció que he fet últimament, el llibre m’ha estat d’una gran utilitat.

Converses de Taverna

Les “Converses de Taverna” que el Museu de la Pesca de Palamós organitza periòdicament al local palamosí Ca la Pepa Caneja, es van traslladar dissabte a la taverna de l’espai Marina Tradicional. El tema de la conversa va ser “Vivències a la mar” i va reunir tres pescadors artesanals: Ramon Costa, de Badalona; Albert Ros, de Blanes; i Gumersind Salvador, de Palamós. Tots tres van explicar com era la pesca quan ells van començar i, realment, feia esgarrifar quan explicaven en les condicions precàries que sortien a la mar a guanyar-se la vida.


Després d’explicar quines havien estat les millors pesqueres de la seva vida i els moments més difícils que havien viscut a la mar, els moderador els va demanar com veien el futur de la pesca. Tots tres van coincidir que el veien molt negre, a causa de la sobreexplotació dels recursos i la pèrdua d’espècies. L’Albert Ros, citant un científic marítim, va dir que l’any 2040 al Mediterrani només hi haurien meduses i algues. També van fer referència a la invasió de peix de fora, de països en què els costos són molt menors i, per tant, és un peix barat, que fa caure els preus del peix d’aquí. I tots tres van coincidir també en les traves que els posa la mateixa Administració, a base de prohibicions, limitacions i –en segons quina capitania- d’exigències absurdes a l’hora de tramitar els certificats i papers necessaris per poder treballar, cosa que em va semblar vergonyosa i lamentable. “Des de l’Administració et van apretant perquè pleguis”, va dir un dels pescadors que, malgrat tots els pals a les rodes, pensa continuar pescant com ha fet sempre.

L’amic Uxío Allo, pescador de l’Illa d’Arousa i membre de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial, es fa afegir a la conversa i va explicar que els pescadors gallecs que practiquen la pesca artesanal tenen els mateixos problemes que els seus col•legues catalans; i que cal que la societat prengui consciència d’aquests problemàtica i doni suport als productes d’aquí.

Una mirada al número 2 d’Argo

Coincidint amb el Saló Nàutic ha sortit al carrer el número 2 de la revista de cultura i patrimoni marítim “Argo”. El número és realment sucós, amb 50 pàgines, quatre més que el primer. Destaca un llarg article central dedicat al patrimoni immaterial marítim, titulat “La cultura de la gent de mar”, que firma Eliseu Carbonell.


I la secció “Els mars d’Internet” està dedicada al bloc d’una bona amiga –atlàntica, per més senyes- que, en poc més d’un any, s’ha convertit en un dels punts de trobada més visitats de la blogosfera marítima: el bloc de la Mar, “Una mirada a la ría de Vigo”. Els reportatges de la Mar, elaborats amb bones imatges i textos escrits amb rigor i un llenguatge proper i col•loquial, han seduït lectors de diversos llocs del món, inclòs Premià de Mar. Gràcies a la Mar i al seu bloc vaig descobrir les Illes Cíes, que ja formen part dels meus paradisos marítims.

9.11.08

De Brest 2008 a Muros 2009

Continuen arribant fotos de Brest 2008. L’amic Fernando, de Dornablog, en publica unes quantes del portuguès Luis da Fonte, com aquesta que teniu aquí. Val la pena fer-hi una ullada per anar fent caliu de cara a la gran trobada del proper estiu: el IX Encontro d’Embarcacións Tradicionais de Galicia, que tindrà lloc a Muros, vila marinera d’origen medieval, del 6 al 12 de juliol de 2009. L’Encontro de Muros es presenta el proper dissabte, dia 15 de novembre, a les 17’30, en l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic. En parlarem en una propera entrada.

D’altra banda, diversos blocs de temàtica marinera preparem una entrevista conjunta al president de la comissió organitzadora de Muros 2009, Manuel García Sendón, perquè ens expliqui amb detall tot el que es prepara de cara a aquest Encontro.

Foto: Luis da Fonte, publicada a Dornablog.

Per ampliar el reportatge fotogràfic de Brest 2008 a Dornablog, us penjo aquest vídeo del programa de televisió francès Thalassa, sobre les gameles i altres embarcacions tradicionals gallegues, realitzat amb motiu de la participació de Galícia a Brest com a convidada d’honor. Hi veureu en Fernando “doblat” al francès.


4.11.08

L'oceà Internet

Internet és un oceà d’informació extens i profund on, de tant en tant, m’hi capbusso per trobar materials sobre les coses que m’agraden. Avui, en una d’aquestes immersions, he descobert un petit vídeo sobre les Illes Chausey, l’arxipèlag més gran d’Europa, gravat en alta definició per la productora francesa Transkom. El vídeo pertany a una sèrie de 52 documentals de 3 minuts que tracten de la vida dels insulars.

Les imatges tenen una qualitat extraordinària i, s’hi cliqueu a “menú”, podreu escollir diverses possibilitats de reproducció, fins i tot, a pantalla completa. No m’estranya que la gent miri cada dia menys la televisió, si cadascú es pot fer la seva televisió personal, amb els continguts que li vinguin més de gust. Donat que em guanyo les garrofes en aquest sector, potser m'hauria de començar a llegir "¿Quién se ha llevado mi queso?"...


2.11.08

Temporal en blanc i negre

Avui la notícia del dia ha estat el temporal que ha escombrat Catalunya de sud a nord, provocant destrosses importants en alguns indrets, com a Salou, a la costa tarragonina. A Premià de Mar ha plogut tot el dia i també ha fet molt de vent. A mig matí s’han enregistrat ratxes de 98,2 km/h, les màximes del dia. En aquell moment, el baròmetre estava situat al voltant dels 1.000 hPa, el punt més baix de la depressió. Per sort no ha fet fred. Trobareu totes les estadístiques meteorològiques de la jornada al web de Meteo Premià.

A quarts de dues del migdia hem baixat a la platja a veure el mar. En aquell moment no plovia i semblava que es volien obrir clarianes. Bufava vent de component sud de força cinc a sis. El mar, de color de xocolata, estava força mogut, amb onades que passaven per sobre de l’espigó del port. Entre els esquitxos del rompent i la pluja, l’aire estava tant saturat d’aigua que de seguida m’han quedat les ulleres cobertes per una pel•lícula de gotetes minúscules. He tret la càmera i he fet unes quantes fotos ràpides, gairebé sense veure res. I quan he arribat a casa i m’he mirat les fotos... oh, sorpresa! Eren en blanc i negre! Resulta que, fent proves, em vaig deixar el control del color de la càmera en B/W. La veritat és que el resultat m’agrada, perquè reprodueix la variada gamma de grisos d’aquest dia profundament gris, trencada només per les crestes blanques de les onades i els raig de llum del cel. M’he recordat quan feia fotos en blanc i negre que revelava jo mateix, pensant que eren més artístiques perquè captaven allò més essencial, que quedava ocult sota l’anècdota del color.

Bé, a banda de criteris artístics, aquest és l’aspecte que tenia el mar aquest migdia a Premià.









27.10.08

José Huertas Morión, mariner i escriptor

Dies enrere, buscant documentació per un treball, vaig descobrir la figura i l’obra del mariner i escriptor José Huertas Morión (Cadis, 1909 – València, 1998). Huertas va dedicar tota la seva vida al mar. El 1925 s’embarcava per primera vegada en el llaüt de pesca Ramona y García, com a noi de barca, i començava una llarga trajectòria marinera, rica en coneixements i experiències, que s’estendria fins al 1971. Durant aquests anys va navegar en un total de 53 vaixells de tota mena, entre els quals hi ha pailebots i grans velers, i va travessar el Cap d’Hornos diverses vegades a vela. Trobareu una biografia més detallada de José Huertas, juntament amb una entrevista en vídeo, en el bloc que administra la seva neta, Mercè Galán.

José Huertas, el 1934 (foto del seu bloc)

Huertas va ser, doncs, un testimoni d’excepció del declinar de la navegació comercial a vela al Mediterrani. Però, sortosament per nosaltres, el mariner també tenia ànima d’escriptor i va conservar les seves vivències en els diaris de navegació de tots els vaixells en què havia navegat. I un cop jubilat, es va dedicar a escriure sobre temes relacionats amb el mar i els vaixells. Fruit d’aquest treball és una dotzena de llibres, entre els que destaquen “Los últimos veleros del Mediterráneo. Torrevieja marinera” (dos volums), “Motoveleros del Mediterráneo. El final de una época” i “La València marítima” (dos volums). Tots aquest treballs són imprescindibles per tenir informació de primera mà d’aquest període de la nostra història marítima; i més ara, quan assistim a la recuperació d’alguns velers d’aquella època, com el pailebot Pascual Flores, bessó del Santa Eulàlia (ex Carmen Flores), tots dos construïts a Torrevella, i el pailebot Miquel Caldentey.

El pailebot Santa Eulàlia, ex Carmen Flores, construït a Torrevella

La setmana passada vaig anar a València per feina i vaig aprofitar per acostar-me fins al Museu Valencià d’Etnologia on vaig poder adquirir els dos volums editats fins ara de “La València marítima”. Són un recull de notícies del món mariner dels segles XIX i XX, que tenen per escenari aquella costa, recollides per l’autor dels principals diaris de cada moment. El primer volum està dedicat a la pesca del bou; i el segon, als altres protagonistes de la navegació valenciana: els constructors i les embarcacions.

Un dels llibres de José Huertas (foto del seu bloc)

Aprofito per dir que la llibreria del museu té un bon assortit de llibres sobre el patrimoni marítim local, entre ells “La vela latina en Valencia”, un llibre de gran format, magníficament ben editat, de lectura obligada per conèixer el passat i, sobretot, el moment en què es troba actualment la vela llatina a València. Tinc la impressió que a Catalunya, quan parlem de vela llatina –i m’atreviria a dir que en altres àmbits de la cultura també passa-, tenim tendència a mirar cap a la costa gironina i cap a les illes, però no baixem la mirada més avall de l’Ebre. Bé; és cert que els amics de la Associació Barques Tradicionals de Xàbia -que, per cert, tenen web nova- representen un punt de contacte amb aquelles terres. Però hi ha la vela llatina de l’Albufera, que forma part indissoluble d’aquell ecosistema, i que es manté viva a llocs com Catarroja, Silla i El Palmar. Em fa l’efecte que aquest és un món força desconegut pels “marítims” i amb el qual, per les raons que sigui, no hi tenim contacte.

Crec que l’obra de José Huertas pot ser una molt bona porta d’entrada a la cultura marítima valenciana. Part d’aquesta obra s’exposa al Museo del Mar y de la Sal de Torrevella, al qual Huertas va donar els seus instruments de navegació, dos llibres incunables i moltes de les cartes marines que va utilitzar en els seus viatges. El vincle de Huertas amb aquesta ciutat alacantina era força estret, com ho demostra, a més del museu, el carrer que porta el seu nom.