31.12.09

La vela llatina a San Francisco

En una entrada anterior dedicada a San Francisco, acabava dient que la vela llatina és un dels elements importants del patrimoni marítim d’aquesta ciutat; i que a finals del segle XIX hi havia unes 150 barques de vela llatina, gairebé idèntiques a les del Mediterrani, navegant per aquella part de la costa oest dels Estats Units. Eren les famoses San Francisco’s feluccas. Però, com hi va arribar la vela llatina al Pacífic? Doncs a través dels pescadors italians emigrats al nou món. Aquest fenomen migratori l’ha estudiat Giovanni Panella -especialista italià en patrimoni marítim, historiador naval i autor d’uns quants llibres sobre embarcacions tradicionals-, i n’ha publicat diversos articles, realment interessants. El que llegireu a continuació està tret d’aquests articles.


Un bocí del Mediterrani al Pacífic (WoodenBoat Forum)

Diu Panella que la felucca de San Francisco constitueix un exemple de persistència de la tradició marítima: és la història de la transferència d’una tipologia mediterrània, representada per les embarcacions aparellades amb vela llatina, a milers de quilòmetres de distància, fins a la costa de l’Oceà Pacífic. Aquest fenomen va tenir lloc a les últimes dècades del segle XIX, amb l’emigració dels pescadors i dels mestres d’aixa d’origen italià als Estats Units. Naturalment, vistes les dimensions d’aquestes barques, la transferència no es va poder fer de manera directa, és a dir, navegant. Eren embarcacions noves, construïdes a les platges de Califòrnia, molt semblants als leudi i als gozzi mediterranis. Un altre exemple de transferència de tradicions marítimes mediterrànies a gran distància, també als Estat Units, és el dels pescadors d’esponges d’origen grec, que a la Florida van reconstruir una flota d’embarcacions idèntiques a les que havien deixat a la seva pàtria.


Els molls de San Francisco el 1891

Pels pescadors procedents del Mediterrani, les seves barques eren una part inseparable de la seva manera de navegar i de pescar, del seu mode de vida; i es van emportar aquell bagatge cultural fins al nou món. Però la reproducció d’aquestes embarcacions no va ser rígida, sinó que les barques es van modificar per adaptar-les a les condicions operatives locals. Potser les primeres feluccas que hi va haver a San Francisco es treien a la platja, però després van estar sempre amarrades als molls. L’element principal que caracteritzava les barques dels emigrants a l’oest dels Estats Units era la vela llatina, l’aparell mediterrani per excel•lència, perfectament adaptat a les condicions meteorològiques variables d’aquest mar. Barques i aparell també es van adaptar estupendament a la borrascosa badia de San Francisco, i això va contribuir a la seva difusió i a l’èxit dels seus experts armadors.


Les feluccas estaven adaptades a las condicions operatives locals.

Explica Panella que la transferència d’aquesta tipologia d’embarcacions mediterrànies a Califòrnia es va veure afavorida pel fet que, a finals del segle XIX, aquesta part del continent americà era pràcticament despoblada, a causa del retard del procés de colonització. Recordem la descripció que en fa el jove mariner Richard H. Dana, en el seu llibre “Dos años a pie de mástil”, del qual en vaig parlar en l’entrada anterior. Els mateixos anys que Boston i Nova York eren ja uns grans centres urbans, a San Francisco només hi havia una caserna i una missió franciscana. La febre de l’or, l’any 1848, i l’obertura de la primera línia fèrria transcontinental, el 1869, van precipitar el creixement de la ciutat. A partir del 1870 successives onades migratòries van fer que centenars de pescadors italians s’establissin a San Francisco. Tot i que els primers procedien de la Liguria, sembla que venien de diverses regions italianes, especialment de Sicília i de la Campania.

Un altre escriptor, el cèlebre Robert Louis Stevenson, autor de “L’illa del tresor”, va viure a San Francisco el 1888, abans del viatge que el portaria a establir-se definitivament a l’illa de Samoa. En una de les seves obres The Wrecker (“Los traficantes de náufragos”), escrita en col•laboració amb el seu fillastre Lloyd Osbourne, es fa ressò de l’atmosfera que es respirava entre la comunitat de pescadors italians i pels carrers de Little Italy a finals del XIX. Explica que li agradava contemplar les petites botigues d’alimentació, plenes de macarrons, ampolles de chianti, retrats de Garibaldi i caricatures polítiques, que semblava que les haguessin transportat senceres des de Gènova i Nàpols fins al Pacífic; i afegeix que també li agradava entrar en aquests comerços i discutir de política amb els pescadors. Sobre les barques d’aquests pescadors, Stevenson diu que estaven construïdes seguint la tradició de la seva terra nativa, i que ells en deien silanas; tot i que després es coneixerien amb el nom de San Francisco’s feluccas, perquè així era com les anomenaven les autoritats marítimes.


Feluccas amarrades al Fisherman's Wharf.

Però d’aquestes feluccas dels documents oficials, els americans en deien popularment dago fishing boats, una expressió despectiva derivada de dagger, ganivet, que en aquells temps en què l’emigració resultava problemàtica, s’associava als qui sempre duien un ganivet a la mà: els italiani. El fill d’un d’aquells pescadors italians del Fisherman’s Wharf, Joe Di Maggio, va haver de suportar aquesta mena de menyspreu al començament de la seva carrera esportiva, abans de convertir-se en una estrella del beisbol nord-americà i en el marit de Marilyn Monroe.

A la web del San Francisco Maritime National Historical Park hi trobareu un documentat article de John Muir, conservador associat de petites embarcacions, que tracta de l’evolució del Fisherman’s Wharf, des de 1870 a 1930. Diu John Muir que el primer lloc que va ocupar la flota creixent de feluccas va ser l’India Dock, a tocar de Vallejo i Green Street. Aquí, en el mirall d’aigua interior d’un petit embarcador rectangular, la flota va compartir espai amb una varietat de vaixells més grans. Com que la fotografia estava en els seus inicis, hi ha poques imatges d’aquelles barques. Però a partir de 1884, quan les barques es van traslladar als nous molls de l’Union Street Wharf, al peu dels carrers Union i Greenwich, ja hi ha fotos dels pescadors al costat de les barques, reparant les xarxes i eixugant les veles. Diu Muir que el nou moll, construït expressament per a la flota pesquera, disposava dels serveis més moderns, com ara calderes per a tenyir les xarxes, rampes de varada per a bots petits i pescants per a treure les barques de l’aigua. Parlem de l’any 1884!


En aquesta foto es veu el sistema de pescants per treure les barques de l'aigua.

Les feluccas eren unes barques molt versàtils i practicaven diversos tipus de pesca. Les més grans, de 8 a 11 metres, pescaven amb xarxes d’arrossegament a fora del Golden Gate, i se n’anaven fins a Monterrey, la badia de Drake i les Illes Farallon. En canvi, les més petites, de 5’30 a 8 metres, solien pescar a l’interior de la badia, utilitzant tremalls, volantins i nanses per a crancs. Com ja s’ha dit, el febrer de 1886, segons el diari San Francisco Chronicle, hi havia al voltant de 150 barques de vela llatina a la zona.

A més de la vela llatina, la cultura marinera mediterrània va transferir un altre element a San Francisco: el bel canto, que tenia una funció molt especial a bord de les barques. A la badia s’hi formen unes boires molt espesses, que poden cobrir una àrea molt extensa en poc temps. Quan passava això i la boira sorprenia les barques al mar, de sobte, enmig de l’espessor, se sentia una veu cantant una cançó tradicional. A aquella veu se n’hi afegia una segona des d’una altra barca, i a aquesta una tercera, i a poc a poc s’hi anaven afegint totes les barques, i d’aquesta manera es podien localitzar les unes a les altres enmig de la boira i trobar entre totes el camí de tornada a port.


El remolcador Monarch i la barca America

Quan no hi havia vent, els pescadors utilitzaven els rems, com a tot arreu. Però com que això de remar és molt pesat, feien servir un sistema de propulsió alternatiu. A la badia de San Francisco sempre hi ha hagut un trànsit molt intens de ferrys, portant gent i vehicles d’una banda a l’altra. Recordeu que al museu hi ha l’Eureka, del 1890. Doncs quan un d’aquests ferrys passava a prop, les barques s’hi acostaven, li llençaven un cap amb un ganxo a la popa, i ja tenien remolc gratis! L’estructura d’aquests vaixells de vapor impedia que la tripulació pogués desenganxar la barca, i aleshores els mariners intentaven allunyar els aprofitats pescadors llençant-los bocins de carbó des de la coberta.

Els pescadors italians eren uns mariners excel•lents. Panella cita l’estudiós Howard I. Chapelle, autor del llibre American Small Sailing Craft, que inclou les feluccas entre les embarcacions típiques dels Estats Units. Tant barques com tripulacions gaudien d’una gran reputació. Es deia que eren molt ràpides i marineres. A finals del XIX els pescadors italians eren famosos per la manera de navegar a vela enmig dels vents fots i ratxejats que són habituals a la badia de San Francisco. Tot i que la vela llatina pot arribar a ser perillosa en mans inexpertes –com sabem perfectament els que hi naveguem-, aquestes barques tenien molts pocs accidents, perquè mariners i patrons eren molt hàbils amb les veles i el timó.


Plànol d'una felucca (Font: American Small Sailing Craft)

No s’ha conservat fins als nostres dies cap de les antigues feluccas. Sembla que l’últim exemplar es va desballestar als anys 50 del segle passat. De fet, a principis del XX la flota del pescadors italians es va començar a motoritzar. Les primeres unitats encara van conservar les formes tradicionals; però, com és lògic, el nou sistema de propulsió va acabar modificant les línies de les barques. Igual com va passar aquí amb els bous i la resta de barques de pesca.

Per saber com eren les feluccas originals es disposa d’una documentació força escassa: un disseny de l’esmentat Howard I. Chapelle, algun model i un grapat de fotos, conservats en un parell de museus. Se sap que feien entre 18 i 36 peus d’eslora (5’48 a 10’97 m), tot i que la majoria estaven entre els 22 i 26 peus (6’70 a 7’92 m). Duien major i floc, i l’obra morta era bastant baixa, fet que els donava un aspecte llançat i elegant. També tenien la coberta amb esquena d’ase i un petit senó pel patró. Si observeu les fotos, veureu que s’assemblen força a les nostres barques de vela llatina tradicionals. De fet, sembla que és molt difícil establir un origen únic per a aquestes barques. Alguns experts veuen en les feluccas elements de les barques sicilianes; d’altres hi troben semblances amb les barques espanyoles. Fins i tot hi ha qui opina que les barques americanes són un híbrid, amb característiques generals de les barques de les Balears –i aquí Giovanni Panella cita com a obra de referència el llibre “Nuestra vela latina”, de Quico Oller i Vicente García Delgado-, amb particularitats derivades de les barques ligurs i de les barques sicilianes. La conclusió és que, vistes les seves característiques en conjunt, és molt difícil atribuir el disseny de les feluccas a una regió italiana determinada; més aviat sembla que van agafar elements de diverses localitats amb alguna influència espanyola.


La felucca Nuovo Mondo, una embarcació tradicional nord-americana. (Foto: Latitude 38)


Amb el pas del temps, la felucca esdevindria el símbol de la comunitat italiana de San Francisco. Per aquest motiu, fa una trentena d’anys, William Gilkerson va tenir la iniciativa de construir-ne una rèplica, la Matilda D, que va cedir a la comunitat italiana de San Francisco, i va quedar exposada a l’entrada del Maritime National Historical Park de la ciutat. I l’any 1987, després d’un gran treball de recerca i documentació, Larry Hitchcock i John Muir en van construir una altra; una felucca de 5’66 metres d’eslora, batejada amb el nom de Nuovo Mondo, que també pertany al parc marítim de San Francisco. Aquesta barca va participar en el festival de Brest de l’any 2000, en representació de les embarcacions nord-americanes. I l’any 2004 va tornar a travessar l’Atlàntic per participar en les regates de Stintino i de Saint-Tropez, com a convidada d’honor de la Regata della Vela Latina, del Circuito Mediterraneo Vela Latina, al costat d’altres embarcacions tradicionals italianes i franceses, i del sardinal Sa Rata de Catalunya.


Cartell de la regata de Stintino del 2005, amb la Nuovo Mondo
convidada d'honor de l'edició anterior. (Foto:  Regata della Vela Latina)


Tot i estar feta a San Francisco, la Nuovo Mondo no desentonaria gens
a la Costa Brava. (WoodenBoat Forum)

Per a redactar aquesta entrada he utilitzat els els articles següents de Giovanni Panella:


Si voleu aprofundir en l’obra de Giovanni Panella, us recomano un parell de llibrets seus, magníficament editats per Tormena.



 

En el pròleg d’un d’aquests llibres hi ha una frase de Panella que m’agrada molt i que faig servir sovint com a idea-força per a la recuperació del patrimoni marítim: “Es defensa allò que s’estima i s’estima allò que es coneix”.



17.12.09

Bones festes!

Aquests dies, a moltes cases, sobre el moble de l’entrada o del bufet, s’exposen les felicitacions de Nadal rebudes d’amics i familiars, formant part de la decoració nadalenca. Doncs bé, amb aquesta idea casolana se m’ha acudit muntar una petita exposició amb les felicitacions que m’heu fet arribar alguns de vosaltres, amb motius mariners, com és natural, i que us agraeixo de tot cor.

Al final de tot hi va la meva, desitjant-vos que passeu unes bones festes, que acabeu bé l’any i que comenceu el 2010 a rumb i amb el vent a favor.


Carlos Ramos - Mar de Proa


Vicente García-Delgado


Associació A tot drap, de Sant Pol de Mar


Toni Clapés




Josep-Anton Trepat





 
Gemma - Viatge plural


José Eugenio - Rincón del Marino

 
Lino Prieto - Bou de vara

 
Manuel M. Caamaño - Homes de pedra en barcos de pau

 


Fernando Piñeiro - Dornablog

 
Amics de la vela llatina de Calella de Palafrugell



 

 
Amiga Atlántica - Una mirada a la Ría de Vigo

 
Koiote



Juan i Izaskun

 
Jordi Piqué Costa


Joan Sol - El mar és el camí

I encara queda espai per les que vagin arribant...




12.12.09

Paisatges marítims: San Francisco


Powell Street. Al fons, l'illa d'Alcatraz; i a l'esquerra, els vaixells dels San Francisco Maritime.

San Francisco és una de les ciutats més boniques que conec. Hi vaig estar l’estiu de 1995, al final d’un viatge que havia començat vint dies abans a Oklahoma City, al cor dels Estats Units. Com els antics pioners de la conquesta de l’Oest, vam travessar amb carro –però el nostre, motoritzat i de lloguer- les terres aspres i monumentals de Colorado, Nou Mèxic, Arizona i Nevada, fins a la fèrtil i acollidora Califòrnia, la terra de les oportunitats. L’última etapa, però, la vam fer amb avió, saltant de les avingudes inacabables i xafogoses de Las Vegas als carrers costeruts i ventats de Sant Francisco: tot un contrast! Després de tants dies respirant l’aire ardent del desert, sentir a la cara la brisa fresca i humida del Pacífic va ser tota una benedicció. San Francisco i la seva badia em van captivar i m’hi hagués quedat a viure una bona temporada.


El Golden Gate. Aquesta foto em recorda les vistes del pis de Katharine Hepburn i Spencer Tracy
a "Adivina quien viene esta noche".

La història de San Francisco és prou coneguda, la trobareu a qualsevol enciclopèdia. L’any 1769, el militar i explorador català Garpar de Portolà, fill d’Os de Balaguer (lleida), descobria la badia de San Francisco i reclamava el lloc en nom d’Espanya.  Portolà seria el primer governador de Califòrnia. L’acompanyava un frare franciscà, Miquel Josep Serra i Ferrer, nascut a Petra (Mallorca), que passaria a la història com Fra Juníper Serra, evangelitzador i fundador de vint-i-una missions a l’Alta Califòrnia, entre elles a Los Ángeles, San Francisco, Carmel, Sacaramento i San Diego.



 
 El cementiri de la Misión Dolores, l'edifici més antic de San Francisco


D’aquells temps encara es conserva la missió de Sant Francesc d’Asís, construïda el 1791 i coneguda actualment com Misión Dolores, que és l’edifici més antic de San Francisco. I una mica més al sud, a Carmel, el poble del qual en va ser alcalde l’actor i director de cinema Clint Eastwood, hi ha la Misión San Carlos Borromeo, el segon centre religiós fundat per Juníper Serra, l’any 1770, on hi ha la tomba del frare mallorquí. Aquell bocí de costa entre Monterrey i Carmel, unit per la carretera panoràmica 17 Mile Drive és una delícia; una zona molt exclusiva, això sí, amb unes mansions de pel•lícula i el camp de golf de Pebble Beach tan arran de mar que, pràcticament, té algun dels forats dins de l’aigua. Però una de les coses que més sorprenen és veure cérvols passejant-se tranquil•lament pels greens. I al final, les magnífiques platges de sorra blanca de Carmel, que em van recordar les nostres, amb la diferència que, tot i ser a l’agost, hi havia poquíssima gent. I és que l’aigua està glaçada i s'hi veuen més foques que banyistes!



 

 
La Misión San Carlos Borromeo i la platja de Carmel, en ple agost.

Una altra construcció emblemàtica de San Francisco és el Presidio, fortalesa de la corona espanyola des de 1776, situada a l’entrada del Golden Gate. En aquella època, tota aquesta banda d’Amèrica del nord era territori inexplorat i només hi vivien algunes tribus d’indis. I va continuar així fins el 1849, l’any en què 90.000 buscadors d’or –coneguts popularment com forty-niners- van arribar a San Francisco somiant amb fer-se rics buscant or als rierols de la vall de Sacramento i de Sierra Nevada. Havia començat la febre de l’or.



 
 

San Francisco vista des de Sausalito, a l'altra banda del Golden Gate.

Tot això és prou conegut i no descobreixo res de nou. Però hi ha un testimoni d’excepció, que va conèixer aquelles terres inhòspites abans de la gran marxa dels colons i de tota mena d’aventurers cap a l’oest. Era un noi de casa bona, fill d’un advocat i estudiant de Harvard, que l’any 1834 es va embarcar com a mariner a bord del bergantí Pilgrim i després a l’Alert, en un viatge d’anada i tornada entre Boston i Califòrnia, passant pel Cap d’Hornos, per anar a buscar pells. El noi es deia Richard Henry Dana i durant dos anys va conèixer de prop les dures condicions de vida a bord d’un vaixell mercant per terres inexplorades. Al final d’aquell viatge va escriure “Dos años al pie del mástil” (Two years before the mast), amb la idea de “donar a conèixer la vida del mariner corrent al mar tal com és, amb les seves llums i ombres”. El llibre, publicat el 1840, va marcar un abans i un després en la literatura de tema marítim. Primer perquè explicava la vida a bord d’un vaixell des del punt de vista dels mariners de proa, el graó més baix d’una tripulació. I segon perquè va servir d’inspiració a nombrosos escriptors posteriors, entre ells Fenimore Cooper i el mateix Herman Melville, que va reconèixer la gran influència de l’obra de Dana en la seva novel•la “Chaqueta blanca”. Aquí en teniu un parell de fragments, copiats de l’edició en castellà d’Alba Editorial:

Fue en el invierno de 1835-1836 cuando el barco Alert, en prosecución de su viaje en busca de pieles a la remota y casi desconocida costa de California, entró en la inmensa soledad de la bahía de San Francisco. La quietud de la naturaleza de extendía a todo alrededor. Allí encontramos fondeado un único barco, ruso; pero durante toda nuestra estadía no llegó ni zarpó ninguna vela. Entramos en tratos con remotas misiones que nos enviaban pieles en lanchas tripuladas por los indios. Nuestro fondeadero estaba ente una pequeña isla llamada Hierba Buena y la playa de grava de una ensenada del mismo nombre, formada por dos puntas sobresalientes. Más lejos, al oeste del lugar de desembarco, había monótonas lomas de arena en las que se veía muy poca hierba y pocos árboles; y más lejos aún, montes más altos, abruptos y pelados, con los flancos surcados de barrancos y excavados por las lluvias. A cinco o seis millas del lugar de desembarco, a la derecha, había un presidio ruinoso, y unas tres o cuatro millas a la izquierda estaba la misión de Dolores, igual de ruinosa que el presidio, casi desierta, con poquísimos indios adscritos a ella, y poquísimo ganado.


El Balclutha, veler històric del San Francisco Maritime.

Vint-i-quatre anys després d’aquell primer viatge, Dana tornava a San Francisco, a bord d’un altre vaixell. Però aquesta vegada no ho feia com un simple mariner, sinó convertit en un escriptor d’èxit a qui la gent reconeixia i aturava pel carrer. Aquestes eren les seves impressions al moment d’arribar:

La noche del sábado 13 de agosto de 1859, el soberbio vapor Golden Gate, animado con multitud de pasajeros, y alumbrando la mar en varias millas a la redonda con el resplandor de sus luces de posición, roja, verde y blanca, y sus salones y camarotes esplendorosamente iluminados, procedente del istmo de Panamá, embocó la entrada de San Francisco, emporio del comercio mundial. (...) Rodeamos la punta y enfilamos hacia el antiguo fondeadero de los barcos de pieles; y allí, cubriendo las dunas y los valles, desde el borde del agua hasta el pie de las grandes montañas y desde el viejo presidio hasta la misión, toda la extensión parpadeando con las lámparas de sus calles y sus casas, se desplegaba la ciudad de unos cien mil habitantes. (…) Había clíperes de grandes dimensiones fondeados en el río o amarrados en los muelles; y vapores anchos, grandes y aparatosos como los del Hudson i el Misisipí, cuerpos de luz cegadora que esperaban la entrega de nuestra correspondencia para emprender sus rutas respectivas bahía arriba.




Recinte del San Francisco Maritime, amb alguns dels vaixells museu.

Els vaixells, la navegació, el comerç i el transport marítim són un element fonamental de la història de San Francisco. Una part del passat mariner de la ciutat encara es conserva i es pot veure a simple vista. Només cal passejar per Jefferson Street i l’Embarcadero, al barri de Fisherman’s Wharf. A finals del segle XIX emigrants genovesos i sicilians es van instal•lar en aquesta zona i van instaurar la indústria pesquera de San Francisco, que mereix un capítol a part. A Fisherman’s Wharf es poden visitar els molls o piers on, a més de comerços de tota mena i restaurants de marisc, hi ha diversos museus i embarcacions històriques. També hi ha el San Francisco Maritime, un magnífic parc dedicat al mar, amb uns quants vaixells històrics que es poden visitar. Un és el transbordador Eureka, construït el 1890 per traslladar trens d’una banda a l’altra de la badia, que carregava 2.300 passatgers i 120 vehicles, i era el ferry de passatgers més gran del seu temps. Passejar per la coberta de l’Eureka feia la sensació, malgrat la seva antiguitat, que havia de salpar en qualsevol moment. Un altre és la goleta de tres pals C.A. Thayer, construïda el 1895 i retirada del servei el 1950. I he deixat pel final el buc-estrella de la col•lecció: el Balclutha, veler mercant amb aparell de fragata construït a Escòcia l’any 1886, que navegava dos cops l’any entre Gran Bretanya i Califòrnia, portant blat i carbó, i va passar 17 vegades pel Cap d’Hornos. En total són sis vaixells centenaris i un, el remolcador Eppleton Hall, que ho serà el 2014, tots magníficament conservats. Trobareu fotos i informació detallada de cadascun a la web del San Francisco Maritime.



 
La ciutat vista des de la coberta del Balclutha.


Mai no deixarà de sorprendre’m que un país relativament tan jove com els Estats Units tingui el patrimoni marítim que té. No només conserva un munt de vaixells històrics, sinó que a totes dues costes la restauració i construcció d’embarcacions de fusta, des de vaixells clàssics i tradicionals fins a petits velers i simples bots de rems, té una puixança enorme. Una costa com la de l’estat de Maine és el paradís per a qualsevol amant dels vaixells de fusta. En canvi, aquí, amb tota la nostra història i tradició marinera, i amb els quilòmetres de costa que tenim, estem com estem. És només qüestió de diners? No ho crec. Diria que, sobretot, és qüestió de sensibilitat i d’amor per la pròpia cultura, per la història i les tradicions del propi país, per allò que ens defineix com a poble i com a comunitat que comparteix un passat comú... I, en ultima instància, un gust per les coses boniques, com els vaixells de fusta, construïts per mans expertes, amb mestratge i passió. Aquí, quan vam tenir quatre duros, ho vam cremar tot al foc de Sant Joan. Els diners en mans incultes són una arma de destrucció en massa. I així ens va.



 


A la badia de San Francisco no hi falta mai el vent.

He deixat expressament pel final un element importantíssim del patrimoni marítim de San Fransico que no coneixia i que em va causar una gran sorpresa quan el vaig descobrir: la vela llatina, introduïda a finals del segle XIX per pescadors italians emigrats a Califòrnia. Segons el diari “San Francisco Chronicle”, el febrer de 1886 hi havia 150 barques de vela llatina entre la badia de San Francisco i Monterrey. Eren las famoses feluccas, de las quals en parlaré la propera entrada.


Un diumenge de regates.



Posta de sol al Pacífic, des de la costa de Monterrey.

Totes les fotos són diapositives originals fetes en aquell viatge i escanejades sense modificar-ne l’enquadrament.