24.11.08

Paisatges marítims: Cadaqués

Vaig descobrir Cadaqués l’any 1979, pels vols de Nadal. Uns companys del “Diari de Barcelona”, on jo treballava en aquella època, hi anaven a passar dos o tres dies i em van convidar a afegir-m’hi. Així va començar el meu llarg idil•li amb aquest poble empordanès que, al cap de trenta anys, encara es manté ben viu.


No recordo què em va seduir de Cadaqués aquell matí tebi d’hivern, quan hi vaig arribar per primera vegada. Fos el que fos, em va captivar per sempre. Suposo que deuria ser la llum, el paisatge mineral i feréstec que envolta el vell poble mariner, el contrast del blanc amb el plom verdós de la pissarra, la transparència diamantina de l’aigua... Però crec que, per damunt de tot, el que em va encantar de Cadaqués va ser la sensació d’estar en un altre món. Curiosament, aquesta sensació encara m’acompanya cada vegada que hi soc. Cadaqués és com una illa –de fet, antigament, quan no hi havia la carretera, gairebé ho era-; i quan ets allà sembla que els neguits i preocupacions hagin quedat enrera, com si s’haguessin estimbat en algun revolt de la carretera i haguessin rodolat muntanya avall. Sempre m’ho he passat bé, a Cadaqués, navegant, banyant-me en alguna cala o, simplement, passejant. Per mi és una mena de Shangri-La perduda enmig del massís del Cap de Creus, on el temps sembla aturat en un ambient de pau i harmonia permanents.

En aquella primera visita de fa trenta anys, hi vaig descobrir un ambient bohemi i cosmopolita. Segurament el que ja tenia des que Dalí, una colla d’artistes i certa esquerra exquisida que hi anava a passar els estius, li donessin renom internacional. El Marítim i el Casino eren plens de joves de procedències diverses i amb un cert aire hippy que vagarejaven com nosaltres. N’hi havia que llegien un llibre i algun altre que escrivia. I a les nits tothom feia cap a l’Hostal, on hi havia música en viu a la llum d’unes espelmes que acumulaven regalims de cera sobre les taules. Allà hi vam conèixer un grup de noies italianes molt simpàtiques... I jo, que als vint-i-pocs anys no havia vist el món per un forat, en tinc un record mitificat de tot plegat.

Recordo també que en aquella època feia poc que havia començat a fer fotos i somiava amb ser fotògraf. Carregava dues càmeres i uns quants objectius, i utilitzava pel•lícula en blanc i negre, perquè la podia revelar jo mateix i fer-ne les còpies... i perquè les fotos em semblaven més autèntiques i artístiques! Cadaqués també em va seduir com a model. Li vaig tirar quatre rodets de 36 fotos, però en vaig positivar molt poques. Ara he recuperat els negatius, els he escanejat i he fet una vintena de còpies digitals de les fotos que m’han semblat millors. La majoria les he vist per primera vegada. La veritat és que m’agraden força, tot i que no he aconseguit treure’n la gradació tonal que aconseguia al laboratori, jugant amb diversos tipus de paper, segons el contrast del negatiu. Aquestes que veieu aquí en són una petita selecció; la resta les podeu veure a la meva pàgina de Flickr (cliqueu sobre l'àlbum "Cadaqués 1979" i després a "Presentación").









Hi pugem sovint, a Cadaqués. Ara hi tenim bons amics i això fa que et sentis una miqueta part del poble i no com un simple turista. La trobada de vela llatina que es fa cada any a principis de setembre és una cita obligada, igual que les sortides amb el Sant Isidre i les exposicions d’en Koyama. De tota manera, encara em queda molt Cadaqués per descobrir, molts racons per explorar, moltes llums per fotografiar. Això i veure de tant en tant els amics fa que sempre tingui ganes de pujar-hi. Tot i que, últimament, Cadaqués fa patir perquè s’hi veu molta excavadora i molta grua, i al bo de l’estiu no s’hi cap.

De tant en tant, el cos, i suposo que també l’esperit, ens demanen pujar a Cadaqués. La Marta sempre diu que a Cadaqués se li eixampla el cor. Hi estic d’acord; per això sempre dic que, si mai em perdo, busqueu-me a Cadaqués.

La destrucció del litoral, imparable

El diari “El País” publica avui que, en només sis anys, la superfície construïda arran de mar ha augmentat d’un 23 % al Mediterrani i d’un 19 % a l’Atlàntic (inclosa la costa cantàbrica, Huelva i Cadis). I que entre 2000 i 2005 el formigó s’ha menjat 140.000 metres quadrats de litoral... al dia! Si es manté el ritme de construcció dels últims anys, el 2071 no quedarà un metre de terreny lliure en els dos primers quilòmetres de la costa mediterrània. Trobareu la resta del reportatge aquí.

Almuñécar, a la costa de Granada (Foto: Julián Rojas. www.almediam.org)

Per mi això és la constatació que som un país que viu d’esquena al mar. El fet de voler viure-hi a primera línia només ens apropa al mar físicament; però mentalment i culturalment ens n’allunya cada dia més. En un país amb vertadera cultura marítima mai no s’haguessin perpetrat uns atemptats urbanístics com els del litoral espanyol. En canvi, aquí confonem el mar amb la piscina comunitària de casa i creiem que tenim tot el dret a fer-ne l’ús que més ens convingui. Però el mar és molt més que una massa d’aigua i un paisatge pintoresc. El mar és un ecosistema complex, que inclou el litoral -les platges, penya-segats, badies, deltes, etc-, i tota la fauna i la flora que viu en aquests espais. El mar és també una cultura, fruit de la relació de l’home amb aquest entorn natural, des de fa milers d’anys. Una cultura material i immaterial que es manifesta a través de les embarcacions, la navegació, les industries derivades de l’explotació dels recursos marins, les construccions i instal•lacions d’aquestes industries; i també a través d’una variada gama de sabers, creences, tradicions i representacions, transmeses de generació en generació, que conformen la identitat de les comunitats marineres d’arreu del món.

El mar és, en definitiva, un patrimoni natural i cultural de la humanitat; no és la propietat privada de ningú, de cap particular, empresa o corporació. Però cada dia que passa aquest patrimoni desapareix sepultat per tones i tones de ciment. Ja sigui per la cobdícia d’uns quants, que busquen enriquir-se per qualsevol mitjà, o per la ignorància de molts altres que, moguts per l’afany legítim de fer negoci, busquen el benefici a curt termini, el cas és que entre tots estem matant la gallina dels ous d’or. I això es dóna tant en sector immobiliari, com en el sector pesquer, com en el sector turístic. En comptes d’aplicar mesures de contenció, de reconversió, de sostenibilitat, preferim la política del “pan para hoy y hambre para mañana”. Molt bé, però... qui voldrà viure o anar de vacances a la vora d’un mar envoltat d’edificis i banyar-se en una sopa de meduses?

L’Estat, a través de les diverses administracions, te l’obligació de vetllar per la defensa i conservació del patrimoni marítim, que pertany a tots els ciutadans, dictant les lleis oportunes i fent que es compleixin, sense excepcions. Això ja es comença a fer, però amb molts anys de retard. I per molt que ara caigui tot el pes de la Llei de Costes sobre el litoral espanyol, no sé si hi serem a temps de reparar el desgavell de tants anys d’impunitat, i segur que pagaran justos per pecadors. En qualsevol cas, no n’hi ha prou amb lleis i normatives. Cal un canvi de mentalitat. Cal que cadascú de nosaltres sigui conscient que cada agressió al mar, per petita que sigui, agreuja encara més aquest estat de coses i que això ens afecta a tots.

Edifici abandonat a Tenerife. Qui va donar permís per perpetrar aquest atemptat? (Foto: mataparda)

Si no aturem el procés de degradació dels ecosistemes marins, convertirem el mar en una gran piscina, asfaltada, enrajolada i sense una engruna de vida. Paradoxalment, l’última moda en piscines són les piscines naturalitzades, és a dir, piscines que reprodueixen un entorn natural, com la riba d’un riu, d’un llac o d’un racó de mar. És a dir, per una banda ens carreguem la natura i per una altra ens gastem un dineral per reproduir-la a casa!

Tot plegat em sembla una prova més de l’estultícia humana –l’única espècie que destrueix el seu propi hàbitat-; o potser hauria de dir de certs espècimens depredadors, dels quals ens hem de defensar abans que engeguin aquest món a fer punyetes.


17.11.08

Muros 2009: el patrimoni, ànima de la festa

Cartell de Muros 2009

Aconseguir el reconeixement de la feina que s’ha fet fins ara en el camp de la recuperació i dinamització del patrimoni marítim i fluvial de Galícia és un dels grans objectius del IX Encontro de Embarcacións Tradicionais. Per donar suport a aquest objectiu, la propera gran festa bianual de la cultura marítima gallega es farà a la localitat de Muros, vila marinera d’origen medieval declarada Conjunt Històric-Artístic, que, del 6 al 12 de juliol de 2009, es convertirà en el gran aparador de tot aquest moviment. Si haguéssim de resumir amb una sola frase l’esperit de l’encontro de Muros, podríem dir que l’ànima de la festa serà el patrimoni. Així ho van manifestar Fernando Piñeiro, president en funcions de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial, creadora dels encontros, i Manuel García Sendón, president de la comissió organitzadora de Muros 2009, durant l’acte de presentació que es va fer dissabte passat dins l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic de Barcelona.

Manuel García Sendón i Fernando Piñeiro, com un sol home.

Fernando Piñeiro va començar definint els encontros com “l’esdeveniment més gran de la cultura marítima a la península”; i va afegir que Muros 2009 vol enriquir “l’oferta d’amistat” entre Galícia i les altres cultures marítimes. Aquest any s’espera la participació d’unes 200 embarcacions procedents d’Espanya, Portugal, Franca i Irlanda. “Seguim el model francès –va dir referint-se a Brest-, però ens ha sortit molt nostre; una festa molt propera que no volem que es desvinculi de la nostra realitat”. Més endavant, a la pregunta de si havien tret alguna experiència de Brest 2008 -on Galícia va ser convidada d’honor-, que sigui aplicable a Muros 2009, Piñeiro va dir que “Brest és un gran negoci i els encontros són una manifestació cultural; Brest es fa amb una finalitat econòmica i es basa en una estructura de producció empresarial, mentre que nosaltres ens basem en el voluntariat”.

Per la seva banda, Manuel García Sendón, el president de la comissió organitzadora de Muros 2009, va començar dient que “l’específic d’aquest encontro és que es farà en un ambient totalment patrimonial”. Va explicar que “Muros conserva la mateixa façana marítima de fa cent anys; fins i tot es conserven algunes cases marineres anomenades cases de rem, perquè feien l’amplada del rem d’una llanxa. És l’únic poble mariner de tot el litoral gallec que es manté com era antigament”. El barri antic de Muros –declarat Conjunt Històric Artístic-, tancat al trànsit i engalanat per a l’ocasió, albergarà les diverses mostres, exposicions, jornades i actes diversos que es fan dins dels encontros, a banda de les activitats a l’aigua. “Tot el poble serà un espai expositiu i tothom hi participarà –va dir Sendón-; volem que sigui la festa d’un poble mariner”. I sobre aquest punt, va afegir que hi haurà una presència destacada dels ecomuseus, perquè en ells hi conflueix el patrimoni natural i cultural, tant material com immaterial.

Plaça de Muros (Foto: Una mirada a la Ría de Vigo)

Un cop explicat el marc del IX Encontro de Embarcacións Tradicionais, Fernando Piñeiro va dir que Muros 2009 coincideix amb el procés de catalogació del patrimoni marítim i fluvial que ha engegat la FGCMF, amb l’objectiu de fer un inventari de l’estat actual d’aquest patrimoni. “Això ens permetrà presentar-nos davant de l’Administració i que se’ns reconegui la nostra feina durant tots aquets anys, que se’ns faci cas”, va afegir el president en funcions de la Federació gallega. En aquesta mateixa línia de treball s’inscriu la participació de Galícia com a convidada d’honor a Brest 2008, amb 150 persones i 25 embarcacions. Piñeiro va definir aquesta participació com a “molt positiva”. “Érem l’únic convidat d’honor que no tenia un estat al darrera, com els altres països; per això el fet de ser allà va representar un reconeixement de la nostra feina i va ser molt ben percebut per la societat gallega”.

Muros competia amb Vilagarcía de Arousa per la designació com a seu del IX Encontro de Embarcacions Tradicionals, fet que demostra la vitalitat del moviment associatiu gallec al voltant del patrimoni marítim. A més de l’interès patrimonial de Muros, és possible –i això és una suposició meva- que la seva situació geogràfica hagués acabat de decantar l’elecció cap aquesta candidatura. Manuel Sendón s’hi va referir quan va explicar que Muros es troba a la frontera entre les Ries Baixes i la Costa da Morte: “volem reunir gent de totes dues bandes i que això sigui un motor per rellançar la recuperació del patrimoni marítim a la zona”.

El País Basc, convidat d'honor

Preguntat sobre quina seria la regió convidada a Muros 2009, Fernando Piñeiro va dir que, gairebé amb tota seguretat, seria el País Basc: “és una manera de reconèixer la seva participació durant les edicions anteriors; a més, són part de la família”.

Personalment, després d’haver estat a Cambados 2005, tinc moltes ganes d’anar a Muros i de tornar a reviure l’ambient mariner i festiu dels encontros. A més, aquesta vegada tindrà el gran al•licient de retrobar una bona colla d’amics i amigues que hem anat fent durant aquests anys -molts dels quals són visitants habituals d’aquest espai-, i també de fer-ne de nous. I espero també poder navegar en dorna, que és un vaixell que m’encanta i que encara no he tingut ocasió de provar. En Suso da Moura, company blocaire de l’associació Lajareu por Barlovento, a qui vaig tenir el plaer de conèixer personalment al Saló Nàuric, em va donar la primera lliçó en sec, sobre la dorna exposada a l’estand de la FGCMF al Saló Nàutic. Aquest estiu espero començar les classes pràctiques.


10.11.08

Tercer espai Marina Tradicional

Dissabte passat es va inaugurar el tercer espai Marina Tradicional en el marc del 47è Saló Nàutic Internacional de Barcelona. Una vintena d’estands, ocupats per associacions, federacions, museus i petites empreses relacionades amb les embarcacions tradicionals i el patrimoni marítim, s’apleguen al Palau 4, compartint pavelló amb altres empreses del sector nàutic, fet que afavoreix el flux de visitants. Tot i això, la afluència de públic no és per tirar coets, a causa de la famosa crisi, que ha fet baixar el nombre d’expositors.

A la flota d’embarcacions tradicionals no sembla afectar-li la crisi, perquè creix dia a dia. A l’espai Marina Tradicional es poden veure dues de les últimes incorporacions; dos llaüts esplèndids, acabats de restaurar, i tots dos d’una gran bellesa: el Joana Mary i el Menjavents.


Si entre les embarcacions hi hagués “top-models”, segur que la Joana Mary en seria una, perquè és una barca guapa, guapa, i tothom se la mira. És un llaüt clàssic de 32, aparellat amb major i mitjana, construït el 1924 a les drassanes Blanco de Mallorca. Segons s’explica en el llibre “Mestres d’aixa menorquins” d’Alfons Sintes (Edicions Llevant, 2008), “aquest llaüt té un particular valor sentimental per a molta gent, ja que va ser des Juanete, pescador aficionat i el darrer assaonador de pells de Ciutadella, el mateix que feia els vestuaris de s’homo des be a les festes de Sant Joan”. Conscient de la joia que tenia entre mans, el seu armador es va resistir a fer-la nova i en va encarregar la restauració, peça per peça, al mestre d’aixa de Menorca Miquel Huguet, que hi ha fet un treball de cirurgia plàstica digne d’una estrella de Hollywood. El resultat deu tenir el seu preu, però quan s’enamora d’una barca guapa...


El Menjavents té la mateixa edat que la Joana Mary -80 anys-, i també es va fa mirar. És un llaüt descobertat de rem i vela llatina, de 24 pams, construït a les drassanes Joan Guitart de Roses l’any 1924. Anteriorment es deia Pedro i, des de l’any de la construcció fins a finals del segle passat, dues generacions de pescadors de la família Viñas de Colera hi van pescar artesanalment amb diversos tipus d’arts: nanses, sardinal, soltes, filat, gomiteres i sepieres. La tercera generació va tenir la sensibilitat de guardar la barca durant diverses dècades salvant-la de la destrucció, fins que l’any 2005 la va adquirir i restaurar l’actual propietari, en Francesc Jordán, que hi ha fet una feina extraordinària. Com que l’antiga vela de cotó, cosida a mà, es va conservar en bon estat, se n’ha pogut fer una rèplica exacta, que conserva tots els detalls de les veles antigues. El Menjavents encara no ha tocat l’aigua i suposo que el proper estiu ja el podrem veure a moltes de les trobades de vela llatina on segur que serà una de les barques més admirades.

Paraules de mar, senzilles i tendres

En Jordi Salvador, president de l’associació “La Mar d’Amics” de Palamós, va presentar el llibre "Paraules de mar", un recull terminològic de navegació tradicional, del qual ja en vam parlar en el seu dia en aquest mateix bloc. El Jordi va dir una cosa molt interessant: que en els diccionaris marítims, la majoria de definicions que es refereixen a les embarcacions antigues i a la navegació tradicional estan escrites en passat, com si fessin referència a coses que ja estan mortes. En canvi, a “Paraules de mar” totes les definicions estan escrites en present, perquè es refereixen a embarcacions que naveguen i a coses que estan vives i es fan servir. En la mateixa línia, el recull de termes no està il•lustrat amb dibuixos, sinó amb fotografies fetes actualment i en color, fet que demostra que són coses reals, actuals i que funcionen.


“Paraules de mar” es pot consultar per internet, fet que, com va dir en Jordi Salvador, deixa la porta oberta a la incorporació de nous termes. He de dir que, per una feina de traducció que he fet últimament, el llibre m’ha estat d’una gran utilitat.

Converses de Taverna

Les “Converses de Taverna” que el Museu de la Pesca de Palamós organitza periòdicament al local palamosí Ca la Pepa Caneja, es van traslladar dissabte a la taverna de l’espai Marina Tradicional. El tema de la conversa va ser “Vivències a la mar” i va reunir tres pescadors artesanals: Ramon Costa, de Badalona; Albert Ros, de Blanes; i Gumersind Salvador, de Palamós. Tots tres van explicar com era la pesca quan ells van començar i, realment, feia esgarrifar quan explicaven en les condicions precàries que sortien a la mar a guanyar-se la vida.


Després d’explicar quines havien estat les millors pesqueres de la seva vida i els moments més difícils que havien viscut a la mar, els moderador els va demanar com veien el futur de la pesca. Tots tres van coincidir que el veien molt negre, a causa de la sobreexplotació dels recursos i la pèrdua d’espècies. L’Albert Ros, citant un científic marítim, va dir que l’any 2040 al Mediterrani només hi haurien meduses i algues. També van fer referència a la invasió de peix de fora, de països en què els costos són molt menors i, per tant, és un peix barat, que fa caure els preus del peix d’aquí. I tots tres van coincidir també en les traves que els posa la mateixa Administració, a base de prohibicions, limitacions i –en segons quina capitania- d’exigències absurdes a l’hora de tramitar els certificats i papers necessaris per poder treballar, cosa que em va semblar vergonyosa i lamentable. “Des de l’Administració et van apretant perquè pleguis”, va dir un dels pescadors que, malgrat tots els pals a les rodes, pensa continuar pescant com ha fet sempre.

L’amic Uxío Allo, pescador de l’Illa d’Arousa i membre de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial, es fa afegir a la conversa i va explicar que els pescadors gallecs que practiquen la pesca artesanal tenen els mateixos problemes que els seus col•legues catalans; i que cal que la societat prengui consciència d’aquests problemàtica i doni suport als productes d’aquí.

Una mirada al número 2 d’Argo

Coincidint amb el Saló Nàutic ha sortit al carrer el número 2 de la revista de cultura i patrimoni marítim “Argo”. El número és realment sucós, amb 50 pàgines, quatre més que el primer. Destaca un llarg article central dedicat al patrimoni immaterial marítim, titulat “La cultura de la gent de mar”, que firma Eliseu Carbonell.


I la secció “Els mars d’Internet” està dedicada al bloc d’una bona amiga –atlàntica, per més senyes- que, en poc més d’un any, s’ha convertit en un dels punts de trobada més visitats de la blogosfera marítima: el bloc de la Mar, “Una mirada a la ría de Vigo”. Els reportatges de la Mar, elaborats amb bones imatges i textos escrits amb rigor i un llenguatge proper i col•loquial, han seduït lectors de diversos llocs del món, inclòs Premià de Mar. Gràcies a la Mar i al seu bloc vaig descobrir les Illes Cíes, que ja formen part dels meus paradisos marítims.

9.11.08

De Brest 2008 a Muros 2009

Continuen arribant fotos de Brest 2008. L’amic Fernando, de Dornablog, en publica unes quantes del portuguès Luis da Fonte, com aquesta que teniu aquí. Val la pena fer-hi una ullada per anar fent caliu de cara a la gran trobada del proper estiu: el IX Encontro d’Embarcacións Tradicionais de Galicia, que tindrà lloc a Muros, vila marinera d’origen medieval, del 6 al 12 de juliol de 2009. L’Encontro de Muros es presenta el proper dissabte, dia 15 de novembre, a les 17’30, en l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic. En parlarem en una propera entrada.

D’altra banda, diversos blocs de temàtica marinera preparem una entrevista conjunta al president de la comissió organitzadora de Muros 2009, Manuel García Sendón, perquè ens expliqui amb detall tot el que es prepara de cara a aquest Encontro.

Foto: Luis da Fonte, publicada a Dornablog.

Per ampliar el reportatge fotogràfic de Brest 2008 a Dornablog, us penjo aquest vídeo del programa de televisió francès Thalassa, sobre les gameles i altres embarcacions tradicionals gallegues, realitzat amb motiu de la participació de Galícia a Brest com a convidada d’honor. Hi veureu en Fernando “doblat” al francès.


4.11.08

L'oceà Internet

Internet és un oceà d’informació extens i profund on, de tant en tant, m’hi capbusso per trobar materials sobre les coses que m’agraden. Avui, en una d’aquestes immersions, he descobert un petit vídeo sobre les Illes Chausey, l’arxipèlag més gran d’Europa, gravat en alta definició per la productora francesa Transkom. El vídeo pertany a una sèrie de 52 documentals de 3 minuts que tracten de la vida dels insulars.

Les imatges tenen una qualitat extraordinària i, s’hi cliqueu a “menú”, podreu escollir diverses possibilitats de reproducció, fins i tot, a pantalla completa. No m’estranya que la gent miri cada dia menys la televisió, si cadascú es pot fer la seva televisió personal, amb els continguts que li vinguin més de gust. Donat que em guanyo les garrofes en aquest sector, potser m'hauria de començar a llegir "¿Quién se ha llevado mi queso?"...


2.11.08

Temporal en blanc i negre

Avui la notícia del dia ha estat el temporal que ha escombrat Catalunya de sud a nord, provocant destrosses importants en alguns indrets, com a Salou, a la costa tarragonina. A Premià de Mar ha plogut tot el dia i també ha fet molt de vent. A mig matí s’han enregistrat ratxes de 98,2 km/h, les màximes del dia. En aquell moment, el baròmetre estava situat al voltant dels 1.000 hPa, el punt més baix de la depressió. Per sort no ha fet fred. Trobareu totes les estadístiques meteorològiques de la jornada al web de Meteo Premià.

A quarts de dues del migdia hem baixat a la platja a veure el mar. En aquell moment no plovia i semblava que es volien obrir clarianes. Bufava vent de component sud de força cinc a sis. El mar, de color de xocolata, estava força mogut, amb onades que passaven per sobre de l’espigó del port. Entre els esquitxos del rompent i la pluja, l’aire estava tant saturat d’aigua que de seguida m’han quedat les ulleres cobertes per una pel•lícula de gotetes minúscules. He tret la càmera i he fet unes quantes fotos ràpides, gairebé sense veure res. I quan he arribat a casa i m’he mirat les fotos... oh, sorpresa! Eren en blanc i negre! Resulta que, fent proves, em vaig deixar el control del color de la càmera en B/W. La veritat és que el resultat m’agrada, perquè reprodueix la variada gamma de grisos d’aquest dia profundament gris, trencada només per les crestes blanques de les onades i els raig de llum del cel. M’he recordat quan feia fotos en blanc i negre que revelava jo mateix, pensant que eren més artístiques perquè captaven allò més essencial, que quedava ocult sota l’anècdota del color.

Bé, a banda de criteris artístics, aquest és l’aspecte que tenia el mar aquest migdia a Premià.