21.7.09

Muros 2009: la inauguració


Reportatge de Bocixa i Raquel Rei per a "Anosaterra Diario".

S’ha dit que Muros 2009 és el millor encontro de tots els que s’han fet fins ara, i també que marcarà un abans i un després en aquesta mena d’esdeveniments. Segurament; era el meu segon encontro després de Cambados 2005 i no ho puc comparar. Però, indiscutiblement, el “IX Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia” va ser tot un èxit. 129 embarcacions procedents de diversos llocs de la península i d’altres països, 693 navegants inscrits, amb les seves famílies, i uns 3.000 visitants, van convertir la vila de Muros en la capital espanyola de la cultura marinera i de les embarcacions tradicionals, del 9 al 12 de juliol. De tota manera, les xifres no expliquen el millor d’aquest encontro: el magnífic ambient d’amistat i companyonia entre els participants, la bona acollida dels muradans i la seva implicació en l’esdeveniment, la qualitat del programa, l’organització perfecta i altres aspectes que aniran sortint en aquestes cròniques.


Vaig arribar a Muros a bord de l’Alefriz, amb la Mar i el Tin, el dijous al migdia, tal com explico en l’entrada anterior. Després de fondejar –els pantalans del port estaven reservats a les embarcacions tradicionals-, vam desembarcar amb el bot auxiliar. A terra ja ens esperava la Marta, amb els nostres tiquets per dinar i sopar a la carpa de les tripulacions durant els quatre dies: 8 àpats, 20 € per persona, i barra lliure d’aigua i cervesa! La carpa de les tripulacions l’atenia un grup nombrós de voluntaris, nois i noies amb una samarreta groga, que servien el menjar i les begudes amb diligència i amabilitat. També s’ocupaven de la caseta de recepció i prestaven altres serveis organitzatius. Crec que la feina dels voluntaris va ser un dels elements importants que va contribuir a l’èxit d’organització de Muros 2009.

A la carpa ens vam trobar amb l’Anna i en Toni, companys de moltes altres trobades, que venien de Barcelona, i vam començar a prendre-li el pols a l’encontro. Després d’un dia i mig de navegació i de menjar fred, el dinar va entrar la mar de bé. I també tots els àpats dels dies posteriors, sobretot després d’una bona navegada. El menjar, suficient, variat i ben elaborat, també es mereix una bona nota.

Dinar a la carpa de les tripulacions (Foto: Lino Prieto)

Després de dinar la Marta i jo ens vam instal•lar en un hostal que ens va facilitar l’organització, també a preu d’encontro. Pels inscrits hi havia allotjament gratuït al pavelló esportiu, però una ja te una edat -o dues!- i demana certes comoditats a l’hora de viatjar. Per tant, tret del cost del desplaçament, participar en els encontros de Galícia és més barat que quedar-se a casa! O, com a mínim, força assequible. Després d’una bona dutxa per treure’m la salabror de dos dies al mar –gran invent això del bany a l’habitació!- i de canviar-me la roba encartonada per una de més presentable, vaig córrer cap a la carpa dels museus per assistir a la inauguració oficial de l’encontro.

La consellera del Mar fent el discurs inaugural (Foto: Amiga Atlántica)

Van parlar l’alcalde de Muros, Domingos Dosil; el president de la FGCMF, Víctor Fernández; el president del comitè organitzador, Manuel García Sendón; i la consellera del Mar de la Xunta, Rosa Quintana; no recordo exactament en quin ordre. El que em va cridar més l’atenció de l’acte, del qual n’informava “La Voz de Galicia”, va ser el suport de la Xunta a Muros 2009, expressat per la senyora Quintana en el seu discurs inaugural. La consellera del Mar va dir que el suport a aquesta mena d’iniciatives culturals i de recuperació del patrimoni marítim per part del Govern gallec “representa avançar en la millora de la valoració social d’aquest mitjà dur i hostil”. Quintana va destacar la necessitat de conservar el passat mariner com una manera de potenciar i encarrilar el futur de la pesca a Galícia. També va manifestar la seva intenció de posar en marxa l’elaboració d’un inventari d’embarcacions tradicionals i d’impulsar l’establiment de punts d’amarrament per a aquestes embarcacions. I va acabar reiterant el suport de la Conselleria del Mar a tots els col•lectius i organitzacions que fan tasques de recuperació etnogràfica marítima “perquè no desapareguin oficis com el de mestre d’aixa o formes com les dels vells galeons que carregaven a les nostres ríes”. “Estem decidits –va afegir la consellera- a retornar la il•lusió al mar de Galícia”.

Ostres! Reconec que, si jo fos gallec, hauria aconseguit il•lusionar-me! Ho dic perquè mai no he sentit a cap governant català fer unes declaracions així. D’acord que a Catalunya el mar no té el pes econòmic, social i cultural que té a Galícia. Però dubto que aquí hi hagi cap polític amb capacitat de govern que tingui el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals entre les seves preocupacions. Dubto molt que les declaracions de la consellera Quintana les fes de cara a la galeria i per quedar bé. Em consta que la Xunta sempre a donat suport a la FGCMF, subvencionant els encontros i altres activitats relacionades amb la cultura marítima, a banda del partit que governi. Suposo que aquí encara ens queda molta feina per fer, a totes les persones, associacions i entitats relacionades amb el patrimoni marítim, fins arribar a tenir el pes i la presència que aquest moviment té a Galícia.






Inaugurat oficialment el “IX Encontro de Embarcacions Tradicionais de Galicia”, la sirena del vapor Hidria Segundo va traspassar l’aire de la tarda i totes les embarcacions que hi havia a port van hissar les veles alhora, com un vol de coloms espantats. Quin espectacle! Els pantalans es van omplir de públic que volia veure de prop tantes embarcacions diferents. Entre la gent hi havia dones que anaven vestides d’època, suposo que com les dones dels mariners antigament. Pels carrers del poble en veuria moltes més i també alguns homes. Durant quatre dies l’ànima marinera de Muros va sortir al carrer. Ho explica amb detall i amb la sensibilitat que el caracteritza el mariner muradà Manuel Caamaño en el seu bloc "Homes de pedra en barcos de pau".



Muros, seu permanent?

La FGCMF la va encertar de ple quan va escollir Muros com a seu del “IX Encontro de Embarcacions Tradicionais de Galicia”. Comptaven amb la bellesa de la ria i d’aquesta vila marinera, i amb tot el seu valor patrimonial. En aquest sentit, l’escenari ja era difícilment superable. Però no sé si es podien imaginar la resposta dels muradans, que es van implicar massivament en el repte d’omplir de contingut aquest escenari i de vestir-lo de gala per a l’ocasió. Van ser uns amfitrions magnífics.


Era una delícia passejar per Muros durant aquests dies i veure molts carrers i places decorats amb motius mariners i, en alguns casos, amb autèntiques peces de museu, com embarcacions, estris de pesca, eines de mestre d’aixa, sistemes per conservar el peix, com un assecador de congres... En un d’aquests carrers guarnits amb xarxes i aparells de pesca, va sortir una senyora d’una casa i es va dir que pertanyien a la seva família, que sempre s’havia dedicat a la pesca, i ens va explicar què era cada cosa i per a què servia. Hi havia ganes d’explicar-se i de mostrar amb orgull tot aquest patrimoni que, des de fa uns quants anys, s’ha anat recuperant i posant en valor. Molts comerços exhibien també els aparadors decorats per l’ocasió, posant de manifest aquesta resposta favorable i massiva a l’esdeveniment que tenia lloc davant de casa seva. Crec que aquest alt grau d’implicació ciutadana va ser també una de les claus de l’èxit de Muros 2009.


Parlant amb una persona molt propera a la direcció de la FGCMF em comentava la possibilitat que els encontros, ja consolidats, deixin de ser itinerants i passin a fer-se en una seu permanent, com es fa a Brest i Douarnenez. D’aquesta manera s’evitaria haver de començar de zero cada vegada. Doncs bé, al cap d’uns dies, un amic gallec ficat en aquest món em dia que ja es parlava de Muros com a seu permanent dels encontros d’embarcacions tradicionals de Galícia. Penso que seria una magnífica seu i permetria consolidar una marca, com la dels dos certàmens francesos. Però suposo que, en aquests moments, parlar de tot això és fer volar coloms i ja hi haurà temps de veure cap a on evoluciona aquest abans i després de Muros 2009.



Una de les instal•lacions dels carrers de Muros que més em van cridar l’atenció va ser la d’aquest assecador de congre que hi havia en una plaça. El muntatge anava acompanyat d’un vídeo que explicava tot el procés de preparació i assecat d’aquest peix. No sé si és el mateix que he trobat remenant per Internet. Diria que no perquè em fa l’efecte que aquell mostrava imatges antigues en blanc i negre. Però us el deixo igualment, perquè és un magnífic testimoni d’una petita indústria pesquera artesanal que gairebé ha desaparegut. El documental, realitzat per Ricardo Llovo el 2005, es titula “Secando ao vento do mar”.





Déu n’hi do per ser el primer dia d’encontro! Divendres i dissabte els dedicaria a navegar, amb la trainera basca Ameriketatik, de l’associació Albaola; amb la dorna Moura, per invitació de l’amic Suso; amb el racú A Oleira, de la Asociación de Marineros Artesanales y Deportivos San Miguel de Bouzas; i amb la dorna Meca, de l’associació Amigos da dorna Meca, per gentilesa de l’amic Lino Prieto. Però això ja us ho explicaré en la propera entrada.

(Continuarà)


19.7.09

Muros 2009: l'arribada

El dimecres 8 de juliol, a mig matí, la Mar, en Tin i jo salpàvem del Liceo Marítimo de Bouzas, a bord de l’Alefriz, rumb a Muros, per participar en el “IX Encontro d’Embarcacións Tradicionais de Galicia”. La informació meteorològica per a la nostra zona donava vents de component nord, de força 4-5, que podrien augmentar fins a força 6, i onades de metre a metre i mig. Ens esperaven, doncs, unes condicions no gaire dures però sí força empipadores, amb mar i vent de proa, que farien la travessia lenta i esgotadora. En Tin, el patró de l’Alefriz, que és un navegant assenyat i previsor, va decidir navegar amb la major rissada i tot el gènova desplegat. A mesura que ens acostàvem al cap Home, a la boca nord de la Ría de Vigo, per passar entre el cap i l’illa nord de les Cíes, les primeres ratxes potents van fer escorar el vaixell fins a la regala. Era una petita mostra del que segurament ens trobaríem a fora. Com que no volíem patir, el patró va ordenar prendre una segona faixa de rissos a la major i recollir una mica de gènova. A més, sempre era millor fer-ho ara, que encara érem a recer del cap Home, que no en mar obert. I si després ens fes falta vela, sempre seria més fàcil deixar-ne anar.


La Mar i jo ens vam posar a fer les maniobres amb diligència. Feia vent i no era qüestió d’encantar-se. La major aviat va estar rissada; però l’enrotllador del gènova es va resistir força i hi vaig haver d’aplicar bastant més energia de la que acostumo a gastar en una jornada laboral de vuit hores davant de l’ordinador. Vaig tornar a la banyera esbufegant i amb la boca con un fregall, a causa de l’esforç i la tensió. És curiós, però malgrat els anys que fa que navego, sempre que surto al mar tinc una sensació de vuit a l’estómac que no m’abandona fins que soc mar endins i veig el pa que s’hi dóna. Un cop soc allà al mig i veig que em defenso, el neguit em passa de seguida. Suposo que és la incertesa de saber què em trobaré el que em fa venir papallones a l’estómac. A més, aquesta era la meva primera sortida a l’Atlàntic, fora d’una ría, i la cosa feia respecte. Malgrat que confiava plenament en el vaixell i en la perícia del patró, i em sentia perfectament segur, el rum-rum estomacal continuava. Imagino que la Mar deuria experimentar unes sensacions semblants perquè la sentia respirar intensament al meu costat, mentre amollava i caçava l’escota de la major cada vegada que una ratxa ens feia escorar més del compte. El cas és que entre tots dos ens vam polir una ampolla d’aigua. El patró, en canvi, se’l veia sòlid i ferm com la columna que aguantava la roda del timó, cosa que donava molta confiança.


El ball va començar tan bon punt vam sortir del recer d’Home i les Cíes per entrar en l’anomenada Costa de la Vela. Malgrat el vent fresquet i la mar de proa, no hi havia motiu per patir. La navegació podia resultar incòmoda pel moviment , però era del tot segura. El vent estava ben entaulat i quan carregava la ratxa t’avisava amb temps, no com fan la nostra tramuntana i el mestral que et sorprenen amb cops de vent salvatges quan menys t’ho esperes. Això sí, avançàvem lentament i era evident que no arribaríem a Muros i que caldria fer nit pel camí. Era qüestió de relaxar-se i gaudir del paisatge. A primera hora de la tarda vam decidir entrar a Sanxenxo, a la Ría de Pontevedra, per dinar, descansar una mica i veure com evolucionava el temps. A les 7 de la tarda semblava que el vent havia baixat i vam tornar a sortir rumb al nord. Però a mesura que ens acostàvem a la Ría d’Aurosa, el vent també va anar pujant. Malgrat tot, feia una tarda esplèndida i el sol, cada cop més baix, feia lluir la coberta de l’Alefriz mullada pels ruixims com si fos el llom d’un dofí. Però no era qüestió de deixar-se enlluernar perquè aviat tindríem la nit a sobre i aquella costa és molt perillosa. Volíem fer nit a Pobra do Caramiñal, però teníem el vent i la marea en contra i avançàvem molt lentament, tot i l’ajuda del motor. Com que es feia de nit, vam decidir entrar a Ribeira, a la banda nord de la Ría d’Arousa. Era ja de nit quan trucàvem repetidament per ràdio al Nàutic de Ribeira, sense que ningú ens fes cas. La veritat és que et sents força desemparat quan et dirigeixes de nit a un port que no coneixes i no saps amb què et trobaràs. Finalment, el Nàutic va contestar i ens va dir que hi podíem passar la nit; i gràcies a una foto en una guia nàutica, el patró es va poder fer una idea aproximada de per on havia d’entrar. La bocana era molt a prop de la platja i no vam treure els ulls de la sonda. Però al cap d’una estona ja estàvem amarrats en lloc segur. Aquella nit vam dormir molt plans.


El Tin al timó, la Mar estudiant l'entrada a la Ría d'Arousa,
i un servidor gaudint del solet de mitja tarda.


L’endemà, després d’esmorzar i fer gas-oil, sortíem de Ribeira rumb a Muros, deixant l’illa de Sálvora per estribord; és a dir, sortint de la ría pel canal principal en comptes de fer-ho pel canal del nord. Aquest canal, entre Sálvora i la punta Falcoeiro, passa entre els baixos i illots de Sagres, Insuabela, Vionta i Centolleira, només te 400 metres d’amplada i poc fons, i és molt perillós passar-hi de nit o si no es coneix perfectament. Quan ja érem prop de Muros vam sentir per la ràdio una comunicació de Salvament Marítim que deia que s’havia enfonsat una embarcació menor a la zona de Sálvora i que hi havia gent a l’aigua. Després vam saber que es tractava del Temido, un geleón de l’associació “Amigos da Mar e o Vento” de Cangas, tripulat per un matrimoni i tres nens, que es dirigia a Muros per participar en l’Encontro. Per sort els van rescatar sans i estalvis. No sé en quines condicions navegava el vaixell ni quines mesures de seguretat feien servir els tripulants, però he llegit que els pares va tenir temps de posar les armilles salvavides als seus fills. Això vol dir que no les duien posades. Nosaltres, a bord de l’Alefriz, dúiem les armilles posades i línies de vida, perquè no se sap mai... És un bon motiu per recuperar la campanya “Navegar amb seguretat” que vam posar en marxa fa uns mesos, però que ha quedat abandonada.


A dalt, far de l'illa de Sálvora; i a sota, pesquer treballant davant l'illa d'Ons.

Arribar a Muros per mar és una delícia. Diuen que és una de les ries més verges i més boniques de Galícia. No ho sé, perquè no les conec totes. Però sí que és una gran bellesa natural. De seguida destaca el Monte Louro, sentinella de pedra que protegeix la riba nord de la ría; i crida l’atenció un rosari de platges de sorra blanca i gairebé desertes a la riba sud. Aquí el ciment no abunda com en altres indrets i els pobles semblen molt ben integrats en l’entorn, especialment Muros, que és una joia.


Eren quarts de dues de la tarda quan l’Alefriz enfilava les últimes dues o tres milles del seu viatge des de Vigo. Feia un ventent d’uns 15 nusos i la mar a dins de la ría era força plana. Aleshores vam veure una dorna solitària que s’acostava ràpidament. Duia el pal molt inclinat a popa i la vela lleugerament arriada i amb el pujament tocant la coberta. Els tripulants no es veien perquè els tapava la vela i vaig pensar que estarien penjats a barlovent, fent banda com bojos per aguantar l’embarcació dreta amb aquell vent. Però quan ens van passar per la proa vaig veure que a bord hi anava una parella. Ella anava còmodament asseguda a sotavent, mentre ell duia la canya assegut a la regala de barlovent, però sense escarrassar-s’hi gaire. No es veia esforç ni lluita contra el vent i les forces de la física. Aquella dorna, que es deia Chubasco, més que navegar semblava que volés sobre la superfície de l’aigua, com les aus marines que havíem vist en mar obert, lliscant sobre les onades sense cap esforç, més lleugeres que l’aire i perfectament adaptades al medi marí. Aviat tindria ocasió de navegar a bord d’una d’aquelles embarcacions i apreciar les seves qualitats marineres.


Com si ens volgués indicar el camí, la dorna Chubasco duia impreses a la vela les paraules “O Paraiso”. Efectivament, ben aviat hi arribaríem, perquè Muros es convertiria durant quatre dies en el paradís de tots els amants de les embarcacions tradicionals.

(Continuarà)

7.7.09

Marees vives




1.230 quilòmetres separen Premià de Mar d’aquestes fotos: les Illes Cíes a la posta de sol. Dissabte passat els vaig fer amb cotxe, d'una tirada, esperonat pel record del paisatge que m'estaria esperant al final del viatge. Aquesta és la imatge que em vaig emportar de Galícia i de la Ría de Vigo l’última vegada que hi vaig estar, aviat farà un any: la imatge d’un dels paisatges marítims més impressionants que conec, unida al record d’uns bons amics, la Mar i el Tin, que m’hi van portar amb el seu vaixell i me’l van fer descobrir. Imatges i records que m’han acompanyat sovint durant aquest últim any, en què els lligams efectius amb Galícia s’han anat estrenyent. Ara, mentre escric aquestes ratlles, contemplo enlluernat la silueta de les Cíes surant sobre un mar de plata fosa al qual el sol de tarda i el vent del nord arrenquen milions d’espurnes. A mesura que la tarda declina, la marea baixa va deixant al descobert un munt de roques fins ara submergides i el paisatge que tinc davant dels ulls es transforma en qüestió de minuts, com si un cataclisme submarí hagués fet aparèixer de sobte un nou arxipèlag. El mar aquí canvia de pell cada dia, sobretot quan hi ha marees vives, com ara, coincidint amb la lluna plena, en què la diferència de nivell entre la baixamar i la plenamar pot arribar als tres metres. Venint del Mediterrani no deixa de sorprendre’m aquest etern vaivé que em fa la sensació d’estrenar un mar nou cada dia.

Demà salparem amb l’Alefriz rumb a Muros per participar en el “IX Encontro de Embarcacións Tradicionais de Galicia”. Allà em trobaré amb gent que ja conec d’altres trobades i que tinc moltes ganes de tornar a veure. I per fi coneixeré personalment uns quants amics virtuals, companys de navegació pels mars d’Internet amb qui sovint coincideixo en els mateixos ports. Tots ells són també un dels motius importants que m’han fet venir fins aquí a retrobar-me amb aquesta mar i aquests paisatges de somni. I tots ells formaran part de les imatges i dels records que m’emportaré quan me’n vagi. Potser per això tinc la certesa, quan contemplo aquestes illes, que algun dia hi tornaré.