2.8.09

Muros 2009: les navegacions

El divendres 10 de juliol van començar les navegacions a l’encontro de Muros. Jo venia amb el propòsit de satisfer un vell desig: sortir en dorna. Vaig enamorar-me d’aquesta embarcació la primera vegada que en vaig veure navegar una, a la trobada de l’Escala de l’any 2003. Esbelta i proporcionada, la dorna és una embarcació d’una gran bellesa, malgrat els materials senzills amb què està feta. Una bellesa natural, feréstega, que em recorda la d’aquelles “noies de dent lluminosa i de geniva fresca”, com deia en Josep Pla, que no necessiten maquillatges ni adorns de cap mena per resultar poderosament atractives. Seduït per la dorna des del primer moment, vaig alimentar el meu desig en successives trobades: la “I Festa de la Mar” de Cadaqués, el “I Encuentro Marengo” de Màlaga, i l’encontro de Cambados 2005; però no em vaig atrevir a anar més enllà de veure-les navegar. A Muros, en canvi, estava decidit a fer el pas. D’entrada, havia rebut dues invitacions per navegar en dorna, una d’en Suso Cadaveira, de Lajareu por Barlovento, per sortir a la seva Moura; i una altra d’en Lino Prieto, dels Amigos da dorna Meca, per sortir amb la Meca. Al menjador, els companys de taula feien broma dient-me que m’hauria d’apuntar les invitacions per navegar en una llibreteta, com feien antigament les noies amb els seus carnets de ball, on s’apuntaven les sol•licituds dels nois que les volien treure a ballar. Ja tenia, doncs, un parell de “balls” compromesos que esperava atendre l’endemà mateix.


Però vet aquí que la tarda abans, en una plaça de Muros, ens vam trobar tota la colla basca d’Albaola i, després d’una càlida salutació, em van convidar a sortir l’endemà amb l’Ameriketatik. Conec aquesta embarcació des de la primavera de 2004, quan diversos representants d’associacions catalanes, balears, de la Federació gallega i de Portugal ens vam reunir a Pasai Donibane, a Guipúscoa, amb la gent d’Albaola per parlar de la possible constitució d’una Confederació Ibèrica del Patrimoni Marítim i Fluvial. Els nostres amfitrions ens van ensenyar la drassana Ontziola i ens van convidar a sortir a remar amb la seva embarcació insígnia, l’Ameriketatitk, una rèplica d’una trainera de pesca del segle XIX, construïda als Estats Units i regalada a Euskl Herria pels bascos residents en aquell país. Guardo molt bon record d’aquella sortida a rem pel port de Pasaia fins a mar obert i tornada a vela. Després em retrobaria amb la gent d’Albaola al Festival del Mar del Fòrum 2004, a Cambados 2005 i al primer Espai Marina Tradicional. Em feia, doncs, il•lusió el retrobament amb els bascos i tornar a sortir amb la històrica Ameriketatik, i vaig acceptar la invitació. Se m’estava començant a girar feina...

En Xabier Agote dóna instruccions als remers acabats de reclutar. (Foto: Marta Salomó)

Divendres, a quarts d’onze del matí, l’únic moviment que es veia pels pantalans del port de Muros era el dels bascos al voltant de les seves embarcacions, l’Ameriketatitk i l’Arditurri. Segons el programa, la “Regata a vela e remo” començava a les 11 en punt. Però a aquella hora les úniques embarcacions que s’havien presentat a la línia de sortida eren les dues basques i cap més. A bord de l’Ameriketatitk hi havia una tripulació internacional formada per un català, un mallorquí, un francès, un nord-americà i uns quants bascos, tripulants habituals. Per posar una mica d’ordre a aquell cafarnaüm, en Xabier Agote, el patró, ens va donar unes ràpides nocions de vocabulari nàutic basc-espanyol: estribord, babord, cia, boga, etc. Però amb això no n’hi ha prou per aconseguir que sis parells de rems vagin alhora i, al principi, els novells teníem alguns problemes per sincronitzar les nostres palades amb les dels remers experimentats: allò semblava un ball de bastons! El patró renegava i donava ordres alternativament en basc, francès, anglès i espanyol. Només li faltava treure un fuet i començar a repartir estopa entre aquella xusma amb problemes de psicomotricitat que en mala hora se li havia acudir embarcar.

L’Ameriketatik sortint del port de Muros.

En algun moment que no recordo –prou feina tenia a evitar que el meu rem no piqués amb el davant o el de darrera- es va donar la sortida a la regata: tres voltes a un triangle marcat per tres balises, amb una cenyida i dos llargs. Els trams de cenyida el vam fer a rem perquè, segons el patró, “navegar a vela contra el vent es antinatural”; i només vam hissar les veles per fer els llargs. La primera volta va sortir fatal. Els novells no anàvem prou compassats amb els rems; i alhora d’hissar les veles, com que no teníem ni idea de com anava l’aparell, ens vam fer un embolic considerable. El patró ens maleïa en set idiomes des de la popa d’aquella babel flotant, mentre la marineria intentàvem aclarir aquell garbuix de veles, caps i rems que teníem per tot arreu. Finalment, el mateix patró va haver de posar ordre a la maniobra i vam aconseguir hissar les veles. Jo em vaig autoassignar ocupar-me del puny d’amura de la major, que anava amarrat en un dels bancs i s’havia de deslligar cada vegada que canviàvem la vela de banda.

A la segona volta, la cosa va anar molt millor. Vam aconseguir bogar tots alhora i compassadament. Bogar té música; té un ritme que marquen el “xof-xof-xof” de les pales entrant a l’aigua i la respiració dels remers. Quan agafes aquest ritme, que el patró va cantant, tot va com una seda i només cal seguir-lo sense distreure’s. Ritme i, sobretot, bogar amb l’esquena ben dreta o t’exposes a una lumbàlgia de cavall. Quan tothom boga alhora i l’Ameriketatik agafa embranzida, es pot mantenir una bona velocitat, sense haver de treure el fetge per la boca, i es fa força camí. Aquesta segona volta, la trinqueta i la major van pujar amunt de seguida i la trasluchada entre un llarg i l’altre també va sortir força bé. Això ens va permetre recuperar-nos de l’esforç i tornar a agafar el rem amb ganes.

A la trainera basca no li van faltar voluntaris per remar. Amb barret i ulleres fosques,
l’amic Jaume Amengual. (Foto: Amiga Atlántica)

Amb aquest entrenament, la tercera volta va ser un passeig triomfal. Vam completar el recorregut abans que ningú i vam llençar uns quants crits de victòria. El patró ens va felicitar efusivament i tots ens vam sentir molt bascos, fins i tot els que no ho som. Ja érem un equip! En Cèsar, el mallorquí, va treure unes cerveses fresques d’una nevereta que portava i les va repartir entre la marineria, contribuint a augmentar el clima d’eufòria que regnava a bord. Però per algun motiu que se’m va escapar, a l’hora del repartiment de trofeus, els tres primers llocs se’ls van emportar els bots de vela llatina de Cartagena. Encara no entenc que vam fer malament. Però a banda d’això, va ser una navegada estupenda, de la qual me’n vaig endur un bon record i un parell butllofes a les meves delicades mans d’oficinista.

Per fi navego en dorna!

A la tarda hi havia anunciada la sortida “Proa á illa da Creba”, que es un illot de la ria de Muros i Noia, situat davant d’Esteiro, destí final de la navegació. Havia quedat amb en Suso Cadaveira, de l’associació Lajareu por Barlovento, per sortir amb la seva dorna, la Moura. Per fi podria provar una d’aquestes embarcacions! I, a més, en quedaria constància videogràfica, perquè en Bocixa, reporter del digital “A Nosa Terra”, es va embarcar amb nosaltres per fer una entrevista al Suso i, de passada, gravar-me tres preguntes a mi, tot i que no estava previst.


En Suso i jo aparellant la Moura abans de sortir. (Fotos: Amiga Atlántica)

Vam sortir de Muros amb una faixa de rissos agafada per anar més tranquils. Malgrat la reducció de vela, la Moura caminava molt lleugera, deixant una estela molt fina a popa. De seguida vaig poder comprovar dues de les grans qualitats veleres de la dorna, derivades de les formes del buc: la capacitat per cenyir i, sobretot, la resistència a l’escora. De tant en tant carregava alguna ratxa que ens feia escorar lleugerament, però només calia seure a la regala de barlovent i l’embarcació es posava dreta al moment. Acostumat al meu bot de formes arrodonides, que de seguida fica la regala sota l’aigua i t’obliga a fer banda con en una embarcació de vela lleugera, la dorna em va semblar molt estable lateralment. El dia abans, n’havia vist una navegant amb molt més vent, amb una parella i un nen a ford, que la controlaven perfectament i sense gaire esforç. En aquest sentit, em va semblar una embarcació força segura. Guapa d’aspecte i amb l’ànima velera, la dorna ho te tot per fer feliç un mariner.

Embarcació familiar. Pensava que a bord d’aquesta dorna només hi anava una parella,
però si amplieu la foto, veureu que també hi ha un nen a bord.

Aviat vam haver de fer la primera virada i en Suso em va donar instruccions: deixar anar la drissa de la banda on estava amarrada, arriar una mica la vela per poder passar-la a l’altra banda del pal, canviar la drissa de banda, hissar quan el patró m’ho digués i amarrar. Mentrestant, ell passaria l’escola i la vela per davant del pal. Dit així, la cosa pot semblar complicada, però la veritat és que la maniobra va ser molt ràpida i gairebé no vaig tenir temps d’adonar-me’n que ja navegàvem amurats a l’altra banda. “Una virada de regata!”, va dir en Suso; i a continuació em va passar la canya: uaoh!

La canya de la dorna es molt gran; una bona palanca per fer anar un timó que es fica cap a sota de la quilla i que, a més de servir per controlar el rumb, també fa d’orsa. El timó anava molt suau i gairebé no calia fer força. Això vol dir que l’embarcació anava ben equilibrada. Jo vigilava en tot moment la relinga de barlovent per evitar que la vela agafés vent per sotavent i es posés a la mala, cosa que ens podria fer trabucar. Però la vela llatina també té aquest “problema” i ja estic avesat a vigilar el caient de proa amb un ull i el rumb amb l’altre. Però aquesta vegada jo estava més pendent de la vela que del rumb, i en Suso també estava més pendent de l’entrevista que li feia en Bocixa i d’anar contestant les seves preguntes, que de vigilar per on anàvem. El cas és que, durant una bona estona, ens vam oblidar del lloc on havien d’anar. Fins que, en un moment donat, em vaig adonar que hi havia unes roques a proa... Vaja, que se’ns estava acabant la ría! De sobte, va aparèixer una zodiac de l’organització i els tripulants, que ja ens deurien veure estavellats contra les roques, ens van indicar per senyes que viréssim cap al centre de la ría. Així o vam fem i llavors ens vam adonar que la resta de la flota ja era prop de Creba, mentre que a nosaltres ens caldria fer un parell de bordos per arribar-hi.


La Mar, l'Amiga Atlántica del bloc "Una mirada a la Ría de Vigo", també va provar la dorna.

A causa d’aquesta distracció vam arribar a Esteiro dels últims. Al port hi havia força públic, i un grup de música tradicional animava l’ambient, que era d’allò més festiu. Vaig saltar a terra i em vaig dirigir a la llotja on m’havien dit que donaven begudes fresques. I allà vaig tenir una grata sorpresa: qui repartia les begudes era en Moncho Bouzas, del bloc “Singradura da relinga”, a qui coneixia virtualment des de feia mesos i a qui esperava conèixer personalment. Em va fer tanta il•lusió que ni tan sols vaig trobar calenta la cervesa calenta em va oferir. No era culpa seva: unes quantes tripulacions van passar pel bar abans que jo i van acabar amb les reserves de begudes fresques. Vam xerrar una estona fins que el port es va anar buidant i va arribar el moment de tornar cap a Muros. Encara vaig tenir temps de fer quatre fotos abans d’embarcar a la Moura on en Suso ja ens esperava impacients. Tornàvem a ser els últims de sortir, però no teníem cap pressa. Feia una tarda esplèndida i la tornada a Muros va ser una delícia.



Embarcacions al port d’Esteiro i tornant cap a Muros. Al fons l’illa d’A Creba.

Aquí teniu el reportatge d’en Bocixa, per a “Anosaterra Diario”, que recull alguns dels moments viscuts aquella tarda.



Entre la navegada del matí amb l’Ameriketatik i la sortida de la tarda amb la Moura, aquella nit vaig caure rodó. L’endemà al matí m’esperava una sortida amb una altra dorna: la Meca.

De la Meca al racú

Dissabte, abans de les 11, ja era al pantalà preparat per embarcar. Però a la Meca no hi havia ningú. L’embarcació es gronxava suaument, adormida, com sospitava que ho deurien estar els tripulants en aquell moment. De fet –m’ho dirien després- a la coberta de proa n’hi havia un clapant. El cas és que anaven passant els minuts, tots els vaixells es preparaven per salpar i, dels tripulants de la Meca, ni rastre. Veient que si no m’espavilava em quedaria a terra, vaig mirar d’enrolar-me en el racú A Oleira, de Asociación de Marineros Artesanales y Deportivos San Miguel de Bouzas, on també hi anaven la Mar i en Tin. En Braulio, el patró, va comptar quans érem i em va dir que podia sortir amb ells.


Magnífica estampa del racú A Oleira amb tot el drap. (Foto: Marta Salomó)

M’agraden molt aquests vaixells amb aparell de balandre –una major cangrea i dos focs- com el racú i el galeón. Trobo que són l’embarcació perfecta per a una associació: segurs, fàcils de maniobrar, amb capacitat per a força tripulació... uns vaixells escola magnífics per a iniciar-se en la navegació tradicional. En Braulio em va deixar la canya i, tot i que feia poc vent, vam passar per entremig d’unes quantes batees, maniobrant sense dificultat. Quan vam arribar a port estaven fent la recreació d’una descàrrega tradicional de sardina, que la podreu veure en el vídeo de l’encontro de l’entrada anterior.


En Braulio es lamentava que, per culpa d’una patent en mal estat, l’obra viva estava molt bruta i
l’Oleira caminava poc. Tot i això, va ser un plaer portar-lo. (Fotos: Amiga Atlántica)


La tarda de dissabte el programa era força atapeït: a les 17 hores, sortida de la navegació “Proa a Monte Louro. Varada en San Francisco”. I a les 20 hores, el tan esperat “Encontro blogueiro” on per fi coneixeria personalment molts dels companys blocaires, blogueiros o bloggers, com preferiu, amb qui feia temps que tenia relació per Internet. Calia, doncs, afanyar-se. Aquesta vegada la tripulació de la Meca era a bord i em van convidar a embarcar. Després s’hi afegirien dues noies, una mare i una filla de Coruña i un portuguès. Poc temps després de sortir de port el patró em va passar la “megacanya” de la Meca. Quin llamp de canya! Els dits amb prou feines m’arribaven per envoltar-la amb la mà i calia agafar-la amb les dues mans. Aquesta vegada tenia l’experiència del dia anterior amb la Moura, tot i que la Meca deu fer un parell de metres més. El timó també anava força suau, però el que em va deixar al•lucinat va ser l’angle de cenyida de la Meca. El patró m’anava dient “orsa, orsa més”. I jo ho feia convençut que es desventaria d’un moment a l’altre o perdria velocitat, però ni una cosa ni l’altra! Amb un ull vigilava l’”equip de vent” –una cinta de plàstic lligada a la drissa- i amb l’altre la relinga de barlovent per no posar-me a la mala. En un moment donat vaig veure que el catavents indicava un angle del vent aparent tan tancat que semblava que vingués de proa: impressionant!

Estic segur que la Meca deixaria enrere més d’un vaixell modern. (Foto: Marta Salomó)

Amb aquest facilitat per cenyir vam avançar moltes embarcacions que havien sortit abans que nosaltres i vam ser dels primers d’arribar a la platja de San Francisco. Allà ens vam picar amb un bot de regates de Cartagena, un pura sang de la vela llatina. Els teníem a barlovent i m’hi vaig anar a costat fins a tenir-lo a uns pocs metres per la proa. Llavors vaig orsar, tallant la seva estela, per deixar-lo a sotavent nostre. Ell va orsar una mica, però anava a la mala i suposo que tampoc no les tenia totes amb aquella bèstia que li venia a sobre. Jo vaig continuar orsant fins a situar-me a barlovent seu i llavors, abans de quedar-me desventat, vaig tornar a rumb i el vam passar. Naturalment es tracta de dues embarcacions molt diferents i no es poden comparar, però el petit exercici tàctic va servir per posar de manifest les prestacions i maniobrabilitat de la Meca que, repeteixo, em van deixar impressionat.

Una llanxa de l’organització ens va venir a dir que no podíem entrar a la platja de San Francisco. Per tant, vam haver de virar i tornar cap a Muros; però el vent va anar caient pel camí i vam arribar al pantalà a les vuit del vespre, just per saltar a terra i córrer cap a l’Encontro blogueiro. Però d’això ja en parlarem a la propera entrada.

En definitiva, per a mi, les navegacions de Muros 2009 van ser memorables. Us deixo unes quantes fotos més que vaig fer des de la Meca. I trobareu un extens reportatge fotogràfic en aquest àlbum de Flickr.

(Continuarà)









11 comentaris:

lino ha dit...

Joan:
Muy buena y muy completa la entrada, aunque ya te mandaré un mail con las consultas lingüisticas pertinentes.
L'A Meca tiene 7 metros y medio de esloral mientras que una dorna de la que usamos nosotros en las regatas como puede ser la Moura, o la Semparada tiene unos 4,60 metros.
La semana pasada salí con 2 compañeros y amigos de la asociación a probar el racú, y no veas como anda, no da el angulo de ceñida de una dorna, ni pequeña ni grande, pero todo ese trapo en largos y popas... va como un misil, de hecho adelantamos a la meca en el rumbo de vuelta al amarre.
Pásalo bien en las vacaciones.
Saludos.

Anònim ha dit...

hola a todos,

despúes de ver las fotos del racú sólo puedo decir que NECESITO uno urgentemente.

Joan, enhorabuena por el blog una vez más.

Diego.

Jaume Rosselló ha dit...

Hola Joan. LLegeixo la teva darrera entrada l'endemà de tornar de la I Trobada de Llaüts Clàssics a S'Estalella. L'event es va haver d'ajornar per les adverses condicions marines del dissabte anterior i això va fer que la paritcipació fos escassa (cinc barques i unes quinze persones). Esper que l'any que ve vagi millor. En podràs trobar una petita rònica al meu blog, penjada avui mateix. Com sempre, m'ha entussiasmat la narració de les teves vivències durant les diferents navegades que poguéres fer a Muros. Esper amb moltes ganes el relat sobre com va anar el "Encontro blogueiro": ha d'haver estat ben emocionant anar coneguent personalment als companys d'altres blogs...
Salut i bon vent!

paskki ha dit...

Hola Joan. He disfrutado con este extenso reportaje. Me ha encantado ver la tarea de Albaola y la réplica de una trainera de pesca del s. XIX en el Almeriketatik. También me ha encantado ver sus fotografías y leer tu narración y experiencia con el remo. En mi tierra tenemos los faluchos, que tú también conoces bien. Con el recuerdo de estos y de las traineras escribí una novela breve el verano pasado (que espera su oprtunidad en un cajón para ser editada) en donde unas traineras y sus remeros son protagonistas den uno de sus capítulos. Ha sido especial las sensaciones que me ha producido el visionado del vídeo por Muros a Noia y tus explicaciones. Felicidades.

Lantia ha dit...

Enhorabuena y gracias por compartir esa navegada en dorna. Es un asunto pendiente para mi, me fascinan esas embarcaciones y he disfrutado leyéndote.

Como siempre, Joan, estás sembrao

Suso da Moura ha dit...

Hola Joan. He triat una mica pero val mes tard que mai. M'ha agradat moltisim aquest post. Tot plegat i especialmente el relat que fas de la nostra singaldura, i tenia molstes ganes de comentart'ho pero no he tingut temps fins ara. Aquest fi de "curs profesional" ha estat prou intens. I, mes a mes, he hagut de compatibilitzar-ho amb les obligacións socials propies de l'estiu. M'ha fet un fart de riure el relat de la navegació a la Ameriketatik amb en Xabier meleint en gaires llengües vives y mortes i la tripulació fent ho millor que sabia, i he rebut els "piropos" i cumpliments a les qualitats de la dorna (també de la meca) com si fossen a un fill meu. Les fotos son son preciosses, com sempre i, veure al Braulio a la xarxa del botaló m'ha recordat la seva "entranyable" acollita a l'Oleira cuan vam donar a la Vruna el seu bapteix de mar.
Tampoc he tingut temps de actualizar el meu blog amb les meves cróniques de l'Encontro. Ara tindré temps al Port de la Selva; i mes a mes haurem de contar la Trovada de Cadaqués on ens veurem un'altre vegada abord. Em sembla qu estic perdent el catalá. Cal que em possi les piles aquest estiu a Port.
Fins aviat.

Anònim ha dit...

Joan :la ressaca de Muros, porta a repassar els blogs dels amics i nous coneguts,visita el blog de A.C.D.Dorna la tornada a Arousa de Nova Marina és bonica.
TONI.

Unknown ha dit...

Hola a tothom!

Abans que res, disculpeu el retard. Estic de vacances a Normandia i, encara que tinc connexió a Internet, arribo tan cansat cada vespre a casa, després de fer un munt de quilòmetres per aquestes costes, que no tinc ni esma de posar-me a escriure. Però espero explicar-vos els meus descobriments marítims per terres normandes en les properes entrades.

----------

Lino,

Gracias por la apreciación en cuanto a las medidas. Todavía no me aclaro con las medidas de las dornas, sobre todo en cuartas, pero tengo tres o cuatro buenos libros que me esperan para profundizar en el tema.

Celebro que el racú navegue tan bien y que lo disfrutéis. Abusando de la confianza, pido tanda ya para navegar en el racú en el próximo encontro.

Por si no las has visto, ya tienes las fotos de Muros 2009 en Flickr.

Un abrazo desde Normandía!

------

Diego,

Gracias por tu enhorabuena. Tienes razón, el "Oleira" en uno de esos barcos que uno quisiera tener. Si tan apurado vas y quieres probarlo, ponte en contacto con la Asociación de Marineros Artesanales y Deportivos San Miguel de Bouzas. Seguro que atenderían tus ansias urgentes de racú.

Saludos!

Unknown ha dit...

Jaume,

Llegeixo amb retard la teva crònica de la trobada de S'Estalella que, malgrat l'ajornament i la manca de barques, deuria estar molt bé.

No sé si parlaré ja de l'"Encontro blogueiro" de Muros, perquè em queda molt lluny. Però si ho faig serà per dir que, efectivament, el més emocionant va ser conèixer personalment els companys d'altres blocs amb els quals feia temps que tenia relació per Internet. Tot i que es va fer curtíssim i gairebé no van tenir temps de xerrar! Ho haurem de repetir perquè tots ens vam quedar amb les ganes. A veure si a la propera t’hi pots apuntar.

Salut i on vent per tu també!

--------

Paskki,

Efectivamente, el remo es toda una experiencia que, a pesar del esfuerzo, siempre me ha resultado placentera. Mi bote, el "Corb Marí", tiene remos pero nunca los uso; y la verdad es que ya hace tiempo que estoy tendado de sacarlos y hacer un poco de ejercicio en esos días de calma chicha que no permiten usar la vela. Ya veremos que opina mi espalda al respecto...

Hasta pronto!

--------

Lantia,

Ma alegra mucho volver a verte por aquí y "redescubrir" tu nuevo blog. Leerte ha sido como regresar a un puerto en el que siempre me he sentido muy a gusto.

El placer ha sido mío.

Unknown ha dit...

Suso,

Em penso que vía blocs o vía mail ja ens ho hem dit tot. I el que ens hagi quedat per dir, ja ens ho direm a la trobada de Cadaqués el proper dia 22.

Al Flickr hi trobaràs la resta de les fotos. Pots baixar-te les que t'agradin.

A reveure!

--------

Toni,

Celebro saber de vosaltres despés de Muros. M'heu d'explicar com va anar la resta del viatge.

Una abraçada a tu i a l'Anna.

lino ha dit...

Joan: ayer jueves salimos un compañero de la asociación y yo a navegar en el racú. A las 10 de la mañana esta ya preparándolo todo para salir. Anduvimos un podo "aboyados" por cerca del muelle hasta que salimos un poco más y cogimos un buen viento mañanero, sin nada de ola. Al final nos acercamos a la isla de Rúa, donde de nos encontramos con Isidro en el Chasula cargado de pasaje. Al vernos se emocionó y nos hizo una pasada alrededor con el barco, la gente que iba aborod nos aplaudía.
La verdad es que es un gustazo este pequeño barco. Le dedicré una entrada en el Boudevara proximamente.
A seguir disfrutando en Normandía.